Quan va arribar al fons del passatge màgic que hi havia a les profunditats del Fossat Enfervorit, Gunnar es va trobar a terra, amb el cap espès i els sentits emboirats.

Després de llançar-se al fossat d’Arcàndida, va caure a una velocitat vertiginosa. Tot seguit, la foscor el va engolir i li va fer perdre la noció del temps i de l’espai, com en un somni. Va tenir la sensació que el xuclava un remolí, que caminava damunt d’arenes movedisses, que fluctuava en el buit. Es va esforçar per mantenir els ulls oberts, però, passat un temps indefinit, va perdre els sentits. I ara era estès a terra, molt adolorit.

Es va aixecar lentament, provant d’esbrinar si s’havia trencat cap os, però, a part d’un masegament general, li va semblar que tot estava en ordre. Sentia unes lleus fiblades a la cama ferida durant la baralla amb el Príncep sense Nom (quant de temps havia passat? De vegades, li semblava que pocs dies, d’altres, una eternitat!). Però no era res que la seva antiga pell dura de llop no pogués suportar.

Se’n recordava prou bé, del temps que havia viscut amb un cos de llop; el record era tan vívid que, encara ara, hi havia dies que quan es despertava al matí s’estranyava de tornar a tenir forma humana.

El Príncep dels Gels va mirar al seu voltant, però no va veure res més que una foscor total i densa com un mantell de vellut. Va mirar enlaire, on hi hauria d’haver el cel, i va entreveure una claror esmorteïda, tan llunyana com una estrella. Provenia de dalt, d’Arcàndida. A quina distància devia ser ara la seva Nives? Distant i inabastable, immòbil en la seva presó de gel...

Es va espolsar aquells pensaments negatius. Necessitava aplegar tot el seu coratge, perquè d’ell depenia trobar la manera de salvar Nives i alliberar la cort! Tenia una missió i el primer pas per acomplir-la era buscar el palau reial de la princesa Diamant.

Justament quan provava d’orientar-se, va sentir un soroll darrere seu. Es va girar, però no va veure altra cosa que no fos l’obscuritat.

Fosca. Impenetrable. Amenaçadora.

On havia anat a parar? De debò que era al Regne de la Foscor?

Va tancar els ulls un instant. Quan els va tornar a obrir, li va semblar que tenia una visió més nítida i que la foscor no era tan intensa.

Ignorant l’esgotament que sentia, Gunnar va fer unes quantes passes per desentumir les cames, rígides i adolorides, tot allargant els braços al seu davant per provar d’entendre què el circumdava. Aviat va esbrinar que es trobava en una galeria excavada en la roca. A mesura que avançava, l’aire es tornava més càlid i dens, impregnat d’olors noves. Caminava lentament, amb cautela, i tenia les orelles tenses, per sentir més bé. Però en aquella galeria regnava un silenci absolut, que només trencava el so dels seus passos, que ressonaven en una superfície que s’imaginava que era de roca i terra batuda. Més endavant, en la llunyania, va albirar una claror feble, un halo ambarí que il·luminava una part del passadís. Es va sentir més segur i va accelerar el pas.

Es creia que caminava pel túnel d’una mina, un indret completament nou per a ell. El dominava la presència constant de les roques, com una atmosfera immòbil i suspesa.

Es preguntava quant de temps trigaria a arribar al palau de Terra-rotunda.

Haldorr s’havia limitat a explicar-li que havia d’arribar al centre del regne, però el centre podia ser en qualsevol lloc per a qui no en coneixia la topografia.

L’instint li va suggerir que baixés més avall. No li resultaria gens fàcil, però la urgència de la missió li infonia una gran determinació.

Va continuar avançant fins que va arribar a la claror, que provenia d’una torxa clavada a la paret de roca. A partir d’aquell punt, en va trobar més que anaven il·luminant el camí. «És un bon senyal», va pensar Gunnar. «És evident que aquests passadissos no estan abandonats».

Durant uns instants, va observar la flama càlida i tremolosa de la torxa i es va recordar de la caverna en què Halifa, la guardiana del volcà, l’havia transformat en llop.

Havien passat moltes coses des de llavors, però el seu instint continuava essent tan sensible com el dels animals. I ara li deia que havia de tirar endavant.

Què havia de fer? S’emportava la torxa o la deixava al seu lloc, per il·luminar el camí d’altres viatgers?

Va decidir continuar sense la torxa. Va avançar per aquell passadís fins a arribar a una cruïlla. Una segona galeria es bifurcava de la primera i girava cap a la dreta. Quina havia d’agafar? Va fer uns quants passos en l’una i després en l’altra, i es va adonar que la segona galeria feia una mica de pendent.

–Si baixa, és probable que em condueixi al palau reial, que és a les profunditats! –va exclamar en veu alta.

Satisfet per aquella descoberta, va enfilar la galeria de la dreta, on les torxes eren molt més nombroses.

Va caminar durant una estona difícil de calcular. L’ambient que l’envoltava sempre era el mateix, i l’aire era tebi i dens. Tenia les cames feixugues i rígides, la boca seca i la ment atapeïda de pensaments.

S’imaginava com seria conèixer Diamant, la germana bessona de Nives; es preguntava si veure-la li faria pensar en la seva estimada i no se sentiria tan sol.

Més endavant, va trobar una altra cruïlla. Va tornar a triar la galeria de la dreta i va fer el mateix en totes les cruïlles següents, sense parar de baixar. El cansament era cada vegada més gran, però havia de resistir i continuar endavant, perquè cada pas que feia l’acostava més a la seva meta.

De sobte, Gunnar va sentir alguna cosa: una remor de passes ràpides, com de cursa. De cop i volta, el va envestir una ventada d’aire i alguna cosa li va colpir el coll. Va sentir un dolor molt agut a la base del clatell, abans de caure a terra, perdre els sentits i desplomar-se en una foscor encara més profunda.

L’ombra d’una figura minúscula que duia un barret cònic va sorgir a la llum de la torxa per observar de prop el cos desmaiat. Després de mirar-li la cara, va fer un salt enrere, obrint molt els seus ullets foscos, que brillaven sota unes celles molt negres i poblades.

Va deixar caure el bastó que duia a la mà, es va ficar els dits esmolats i nuosos a la boca i va fer un xiulet.