I

El 24 de maig de 1863, un diumenge, el meu oncle, el professor Lidenbrock, va tornar precipitadament a la seva caseta situada al número 19 de la Königstrasse, un dels carrers més antics del barri vell d’Hamburg.

La bona Marthe es devia creure que s’havia endarrerit, perquè el dinar tot just començava a coure’s a la cuina.

“Bé —vaig dir-me—, si el meu oncle, que és l’home més impacient del món, té gana, farà uns crits esgarrifosos.”

—El senyor Lidenbrock ja és aquí! —va exclamar la Marthe, esbalaïda, entreobrint la porta del menjador.

—Sí, Marthe; però el dinar té dret a no estar a punt, perquè encara no són les dues. Tot just acaben de tocar dos quarts a Saint-Michel.

—Aleshores, per què torna el senyor Lidenbrock?

—Segurament ens ho dirà ell mateix.

—Ja és aquí! Jo me’n vaig, senyor Axel, ja el fareu entrar en raó.

I la Marthe va tornar al seu laboratori culinari.

Em vaig quedar sol. Però, això de fer entrar en raó el més irascible dels professors era una cosa que el meu caràcter una mica indecís no em permetia. Em disposava també a tornar prudentment a la meva petita cambra de dalt quan les frontisses de la porta del carrer van grinyolar; uns grans peus van fer cruixir l’escala de fusta i l’amo de la casa, després de travessar el menjador, es va precipitar immediatament al seu despatx.

Però durant aquell ràpid pas havia llançat en un racó el bastó amb puny de trencanous, sobre la taula l’ample barret de pèls de punxa i al seu nebot aquestes sonores paraules:

—Segueix-me, Axel!

No havia tingut temps de moure’m quan el professor em cridava ja amb un viu to d’impaciència:

—I doncs? Encara no ets aquí?

Vaig entrar apressadament al despatx del meu temible mestre.

Admeto de bona gana que l’Otto Lidenbrock no era pas un home dolent; però, fora que es produeixin canvis improbables, morirà a la pell d’un excèntric terrible.

Era catedràtic al Johannæum, i hi feia un curs de mineralogia durant el qual s’enrabiava normalment un parell de vegades. No li preocupava tenir alumnes assidus a les seves classes, ni el grau d’atenció que li dedicaven, ni l’èxit que podien assolir més endavant; aquests detalls no l’amoïnaven gaire. Professava “subjectivament”, segons una expressió de la filosofia alemanya, per a ell mateix i no pas per als altres. Era un savi egoista, un pou de ciència amb una politja que grinyolava quan se’n volia treure alguna cosa: en una paraula, un avar.

Hi ha uns quants professors d’aquesta mena a Alemanya.

Malauradament, el meu oncle no gaudia d’una gran facilitat de pronunciació, fora d’en la intimitat, almenys quan parlava en públic, la qual cosa és un defecte lamentable en un orador. En efecte, durant les seves demostracions al Johannæum el professor s’aturava sovint; llavors lluitava contra una paraula recalcitrant que no volia sortir dels seus llavis, un d’aquells mots que es resisteixen, s’inflen i a l’últim surten en la forma poc científica d’un renec. Això el feia enrabiar-se de valent.

Doncs bé, en mineralogia hi ha moltes denominacions mig gregues, mig llatines, difícils de pronunciar, termes rebecs que escorxarien els llavis d’un poeta. No vull dir cap mal d’aquesta ciència. Déu me’n guard. Però quan un es troba en presència de cristal·litzacions romboèdriques, resines retinasfàltiques, gelinites, fangassites, molibdats de plom, tungstats de manganès i titanats de zirconi, fins i tot la llengua més hàbil té dret a embarbussar-se.

Així doncs, a la ciutat, coneixien aquesta excusable incapacitat del meu oncle i se n’aprofitaven, l’esperaven als passatges perillosos, ell s’enfurismava i els altres se’n reien, la qual cosa no és de bon gust, ni tan sols entre els alemanys. I si bé hi havia sempre una gran afluència als cursos d’en Lidenbrock, quants dels qui els seguien assíduament hi anaven sobretot per alegrar-se de les esplèndides enrabiades del professor!

Sigui com sigui, i no em cansaré de dir-ho, el meu oncle era un savi de veritat. Encara que de vegades trencava les mostres en provar-les massa de pressa, unia el geni del geòleg amb l’ull del mineralogista. Equipat amb el seu martell, la punta d’acer, l’agulla imantada, el bufador i el flascó d’àcid nítric, era un home molt fort. Segons la fractura, la duresa, la fusibilitat, el so, l’olor i el gust d’un mineral qualsevol, el classificava sense vacil·lar entre les sis-centes espècies que la ciència comptabilitza avui dia.

Per això, el nom d’en Lidenbrock ressonava amb tots els honors als instituts i les associacions nacionals. Els senyors Humphry Davy, Humboldt, els capitans Franklin i Sabine no deixaven de visitar-lo sempre que passaven per Hamburg. Als senyors Becquerel, Ebelmen, Brewster, Dumas, Milne-Edwards, Sainte-Claire-Deville els agradava consultar-lo sobre les qüestions més apassionants de la química. Aquesta ciència li devia un bon nombre de grans descobriments i, el 1853, havia aparegut a Leipzig un Tractat de cristal·lografia transcendent, del professor Otto Lidenbrock, un gran infòlio amb gravats que tanmateix no va cobrir les despeses.

Afegiu a tot plegat que el meu oncle era conservador del museu mineralògic del senyor Struve, ambaixador de Rússia, una valuosa col·lecció d’anomenada europea.

Vet aquí, doncs, el personatge que m’interpel·lava amb tanta impaciència. Imagineu-vos un home alt, magre, amb una salut de ferro i d’un ros juvenil que li treia deu anys ben bons dels cinquanta que tenia. Els seus ulls grans giraven sense parar darrere d’unes ulleres considerables; el nas, llarg i prim, semblava una fulla esmolada; els malintencionats pretenien fins i tot que estava imantat i que atreia les llimadures de ferro. Pura calúmnia: només atreia el tabac, però en gran abundància, per no dir cap mentida.

Quan hauré afegit que el meu oncle feia unes gambades de mitja cana, i dit que en caminar tenia els punys sòlidament tancats, senyal d’un temperament impetuós, el coneixereu prou per no mostrar-vos àvids de la seva companyia.

Vivia a la seva caseta de la Königstrasse, un habitatge mig de fusta mig de maó, amb crestallera dentada, el qual donava a un d’aquells canals sinuosos que es creuen al centre del barri més antic d’Hamburg, que sortosament l’incendi del 1842 va respectar.

La vella casa es bombava una mica, és veritat, i ensenyava la panxa als vianants; portava la teulada inclinada sobre l’orella, com la gorra d’un estudiant de la Tugendbund; el plom de les seves línies deixava a desitjar; però, en suma, s’aguantava bé, gràcies a un vell om vigorós, encastat a la façana, que a la primavera treia uns brots florits que entraven pels vidres de les finestres.

El meu oncle no deixava de ser ric, tractant-se d’un catedràtic alemany. La casa li pertanyia en tota propietat, continent i contingut. El contingut era la seva fillola Graüben, una jove virlandesa1 de disset anys, la criada Marthe i jo. En la meva doble qualitat de nebot i orfe, li faig d’ajudant i preparador en els seus experiments.

Confessaré que em vaig interessar amb fruïció per les ciències geològiques; tenia sang de mineralogista a les venes, i no m’avorria mai en companyia de les meves precioses pedres.

Comptat i debatut, es podia viure feliç en aquella caseta de la Königstrasse, tot i la impaciència del seu propietari, perquè, malgrat que ho feia d’una manera una mica brutal, aquell home m’estimava molt. Però no sabia esperar, i tenia més pressa del que és natural.

Quan, a l’abril, havia plantat als testos de pisa del saló peus de reseda o de meravella, cada matí, regularment, anava a estirar-los per les fulles per tal d’accelerar-ne el creixement.

Amb un excèntric semblant, l’única cosa que es podia fer era oberir. Així doncs, em vaig precipitar al seu despatx.