Mei la Rastafari

D’entrada, a la perruqueria jo no hi tenia gaire feina. Només endreçar i escombrar, plegar tovalloles, reomplir pots de xampú i de cremes i fixar-me en tot, sobretot en el que es pot veure mirant els miralls.

El primer que mirava era a mi mateixa: amb rastes per davant, per darrere i de costat. M’agrada com em queden de totes les maneres: deixades anar, fent una cua o recollides per sobre el clatell, amb una agulla africana de fusta que té un gat a la punta. Perfecte. Fer-se-les val una pasta —que va pagar la mare, tot un detall— i és llarg i emprenyador, però el resultat és fantàstic. Amb les rastes i la bata groga de La Princesa Invisible, semblava exactament el que era: una aprenenta de perruquera alternativa.

—Aquesta perruqueria —em va avisar la mare— no és una perruqueria antisistema. O sigui que no et passis, no et retallis les mànigues de la bata, que et conec, i no t’esperis un mes per rentar-te el cap, que no vull que s’espantin les clientes. O posa’t un mocador!

No em pensava pas posar un mocador ara que per fi duia rastes, no me les havia fet per amagar-les. l les clientes no s’espanten així com així, altra feina tenen, bàsicament mirar-se al mirall. Sembla que es pensen que els miralls de La Princesa Invisible són màgics, com el de la Ventafocs. Totes es fan la pregunta clàssica, «Sóc la més bella?», sense dir-la en veu alta, naturalment.

Per a moltes la resposta és «No estàs tan malament, però pots millorar». Aquestes em cauen bé o no, depèn de quin pal van. La majoria reaccionen xerrant, pensant en les seves coses o llegint una revista, sense deixar de vigilar el mirall, per si de cas hi ha canvis, i, com que a La Princesa Invisible som unes cracs de la perruqueria, sempre n’hi ha, i positius.

D’altres pateixen. Em cauen bé, pobres. No gosen mirar-se, es posen nervioses, es mosseguen les ungles metafòricament o de veritat i esquiven la pregunta al mirall fins que no poden més. La resposta sol ser la que es temien: «Ets horrorosa.» Em fan pena, però, un cop arreglades, normalment somriuen amb timidesa, es miren amb més confiança. Són agraïdes i gairebé sempre deixen propina.

Finalment, hi ha les que no pregunten res, només es contemplen, perquè saben que estan tan fantàstiques com sempre, i s’admiren sense manies. Van sobrades. No les suporto, però potser és per enveja. N’hi ha de tan cregudes que sembla que ens fan un favor deixant-se pentinar i controlen amb gran concentració tot el procés, com si un cabell més cap aquí o cap allà fos transcendental.

Naturalment, el mirall no és màgic.

—Ben il·luminat, això sí —puntualitzava la mare—. I potser una mica màgic també. Perquè cadascuna hi veu el que pensa que hi veurà. I si no, fixa-t’hi.

És veritat: les que es veuen com tothom, ni lletges ni guapes, són gent que no es fa il·lusions, però tampoc s’hi fan mala sang. Saben que tot depèn del dia. Les horroroses s’equivoquen més, no ho són tant, de vegades gens ni mica, encara que moltes semblen desanimades i això no afavoreix ningú. Les fantàstiques no són tan fantàstiques, n’hi ha de francament desagradables, però elles es troben estupendes sí o sí.

—De fet no hi ha tantes dones espectacularment boniques o espantosament lletges —m’explica la mare—. La major part podem fer cert goig. Depèn del moment. Si ens veiem bé, estem bé, i els altres també ens hi veuen. O no, però això és igual.

No sé si m’ho acabo de creure.

—L’autoestima no depèn del pentinat —em continua alliçonant la mare—. El pentinat que portes pot ajudar, és clar. Si no, per què t’has fet rastes? Perquè t’agraden i et fan sentir bé.

—Les clientes vénen per sentir-se bé?

—Sí, i per xerrar, per costum, per sortir de casa, per canviar, per passar l’estona, perquè tenen un compromís, per animar-se, per celebrar un dia especial, per avorriment, per obligació, perquè ho fem bé de preu... Et sembla poc?

—Em sembla excessiu.

—Algunes potser també vénen per tallar-se els cabells, simplement. Hi ha d’haver gent per a tot.

La mare, a la perruqueria, té més paciència i sentit de l’humor que a casa. O això diu ella.

—La Princesa Invisible és un altre món. Per exemple, aquí tu i jo som companyes de feina. Bé, companyes no, tu ets l’aprenenta, i hauràs de fer el que et mani.

—Com sempre.

—Però sense protestar. Tampoc et puc tractar com una criatura. Haurem de deixar que t’equivoquis, perquè si no, no aprendries res.

Quin descans. Això d’equivocar-me ho brodo, jo.

—No crec que sigui perruquera. Només és una feina d’estiu —vaig puntualitzar, per deixar les coses clares.

—Ja ho sé, però aquí pots aprendre a ser puntual, responsable i endreçada...

Vaig girar els ulls en blanc, teatralment, per provocar, però no em va fer cas.

—... a ser amable, a saber tractar la gent, a escoltar... No em diguis que tot això no et servirà!

Una cosa que no m’agrada de la mare és que sempre em vol donar lliçons. Vaig arronsar les espatlles.

—Exageres.

—No exagero. La perruqueria és un bon lloc per conèixer dones i noies de tota mena, i algun home també. A més a més, aquí tothom ha d’estar relaxat, tu i jo les primeres, que això es nota. Els mals rotllos, fora.

No sé si creure-m’ho. De moment, aquells primers dies tot funcionava. On les coses no eren com m’esperava era a ca la iaia.

Vam començar fatal.

—Però Mei, nena, què t’has fet al cap? —es va esverar només obrir la porta—. Amb la cabellera tan bonica que tens! Amb aquells rínxols!

—Són rastes.

—Rastres? Ho porten els africans, oi? Les dones també? —va dir la iaia, poc convençuda—. Per què estan tots tan encarcarats, aquests...

—Dreads.

—Dits? Quina angúnia!

—Dreads. Rastes. És que me les vaig fer abans-d’ahir, d’aquí a pocs dies baixaran.

—Si són per pocs dies, rai —va fer la iaia.

Vaig pensar que era millor no dir-li, de moment, que les rastes poden durar anys. Tota la vida, si vols, suposo. Però potser tampoc no cal.

Sense deixar de vigilar-me el pentinat, com si m’hagués d’atacar, la iaia em va ajudar a portar els trastos a l’antiga habitació de la mama, que ara és la meva. Normalment la té preparada i endreçada, per si de cas. Bé, s’ha de dir que a casa seva tot està sempre preparat i endreçat. No sé com s’ho fa.

—Hi he posat una prestatgeria nova, veus? Per a les teves coses.

Una prestatgeria rosa i blanca, com les cortines, la paret, els llums i el llit amb el cobrellit de la Bella Dorment, que quan era petita m’encantava i ara el trobo espantós. A l’habitació tot feia joc. Ara ja no ho suportava, que tot fes joc. Pocs anys abans m’entusiasmaven aquells mobles de conte, i ara els trobava horrorosos. L’únic moble bonic és l’armari, un armari de lluna, que era d’una rebesàvia i fa uns anys era ple de roba vella de la mare i la iaia. L’àvia l’havia buidat perquè hi desés les meves coses. El mirall no em semblava tan immens com quan era petita, però tot i així m’hi podia veure de cos sencer, una mica difuminada, des de la punta de les vambes fins a les rastes. Cames llargues i primes, malles, poc cul, poc pit, diverses samarretes superposades, orelles discretes (afortunadament), ulls ni blaus ni verds, marrons i prou, serrell curt i recte i superrastes. Pírcing cap, perquè la mare per aquí no hi passa. O sigui: jo. Em vaig quedar penjada mirant-me. Esprimatxada? Potser. Guapa? Relativament. Interessant? Depèn de com t’ho miris. O de com et mirin els altres. A mi els miralls em fan preguntes, no m’aclareixen res.

—Tan presumida que eres... i ara, ja ho veus —es va queixar la iaia, decebuda, assenyalant amb un gest vague la meva imatge al mirall. I jo que em pensava que era una incondicional!

Vaig treure de la bossa el tam, que és una gorra de dormir jamaicana que protegeix les rastes a les nits, i me’l vaig entaforar fins a les celles. La iaia va obrir la boca com si anés a protestar enèrgicament, però li vaig llançar una mirada desafiant i s’ho va repensar.

—Et deixo que t’instal·lis —va dir, i va marxar passadís enllà.

Instal·lar-me no ho sé, però personalitzar l’habitació ho havia de fer amb urgència: treure el cobrellit de la Bella Dorment, teòricament adormida però amb tot l’aspecte d’estar morta i entaforar-lo dins l’armari, intentar organitzar l’escriptori, que no està pas pensat per escriure-hi res, sinó per fer bonic, és un dir... El portàtil hi cabia just, i a dins dels calaixets no s’hi podia posar gran cosa. L’única superfície espaiosa era la part de sobre, però estava ocupada per un gerro —acceptable— ple de flors seques —totalment decadents—, o sigui que les vaig fer passar cap a l’armari amb el cobrellit i vaig encabir al gerro un feix de retoladors, llapis i bolis. Sota el secreter, que és com la iaia en diu de l’escriptori, el mòdem ple de llumetes desentonava però funcionava, que al cap i a la fi és el que importa. Vaig amagar el coixí de la cadira, d’un blanc més blanc que la neu, tan blanc que feia por posar-hi el cul. Cap a dins l’armari, amb la pastoreta i el be amb cara de flipats de la tauleta de nit. També van passar cap a l’armari uns ninots de peluix tots bufons —és un dir— que la iaia hi havia col·locat perquè em fessin companyia. L’armari començava a estar ple i encara no hi havia desat res meu, però les meves coses tenen, des de sempre, una tendència imparable a ocupar tot l’espai, com els gasos, i si no troben lloc al seu lloc, es col·loquen en altres ubicacions, sota el llit, o directament, es perden, i per tant no em va preocupar gaire no poder-les endreçar dins l’armari, tampoc hi estic acostumada. Vaig deixar, doncs, les bosses a sobre el llit mateix, però obertes perquè la roba es pogués escampar fàcilment, i vaig desfilar cap a la cuina perquè la iaia em cridava.

—Què hi ha per dinar?

—Macarrons.

—Macarrons! Amb carn?

—Botifarra, al sofregit, és clar.

Bona olor, efectivament. Però els principis són els principis.

—No puc menjar carn.

—Nena, que no et trobes bé? La mama no me n’ha dit res! Si ho hagués sabut, t’hauria fet un arròs bullit.

—Sí que em trobo bé, és que m’he fet vegetariana. No vull menjar res que tingui ulls.

La iaia va aixecar una cella.

—Les botifarres no tenen ulls.

—Però els porcs, sí.

—I quan veus una botifarra penses en el porc sencer? —va preguntar la iaia, sorpresa.

Em vaig posar a riure i li vaig explicar un acudit superdolent que va de porcs i botifarres, però no li va fer cap gràcia.

—Els macarrons te’ls hauràs de menjar —va etzibar—. Els he fet expressament i ara no tinc res més. Que pots parar taula?

Tenia dues opcions: insistir, o no. La iaia, rondinant, posava els macarrons en una plata i hi escampava per sobre formatge ratllat.

—Quines bestieses! Ulls? —i va tancar d’un cop sec la porta del forn—. De seguida estaran. Pares taula? —va repetir amb una alegria que em va semblar forçada.

Insistir hauria estat inoportú. Vaig desestimar-ho, de moment, i vaig parar taula amb molta cura, perquè la iaia era primmirada per a aquestes coses i, a casa seva, la taula es parava com cal: estovalles, tovalló de roba plegat, coberts, platet per al pa, gerra per a l’aigua, estalvis, tot relluent i ben posat. Menjar-se un entrepà o una pizza davant de la tele de qualsevol manera no s’havia fet per a ella. I el primer dia tampoc hauria estat intel·ligent anar a sac.

Vam dinar en silenci. La iaia em mirava el cap amb insistència, però sense manifestar-se. Jo no sabia quina cara fer.

—No t’amoïnis pels cabells, ja trobarem una solució per desfer aquests embulls —va dir, finalment, en to amable, com si em volgués consolar.

Ella va començar a desparar la taula. I jo em vaig començar a preocupar. Potser viure amb la iaia no seria exactament com jo m’ho havia imaginat.