Dotze anys s’han escolat des de la publicació de Cau de llunes, el meu primer llibre, fins a la de Desglaç, recull inèdit que tanca el present volum. Tinc la sensació, en donar-ho, ara, tot plegat a la llum, de deixar enrere un cicle complet —on vida i poesia fan la trena, indestriables— obert i clos sota el signe del Drac.
M’agrada especialment aquest animal mític que, si faig cas a vells oracles orientals, va vetllar també el meu naixement. I assumeixo les connotacions especials que pren en un país on cada any, puntualment, un sant Jordi ritual s’encarrega de fer emmudir la seva boca àvida de donzelles esporuguides —addictes per sempre més, des d’aleshores, i sotmeses a l’imperi protector, a l’ombra de la llança. Drac mut, llengua estroncada que se sap supervivent, encara, mentre la ferida adolli. Donzella esmorteïda, colonitzada i sense llengua. Dues cares de la moneda on es congria el meu —el nostre— passat. ¿Què deu ser la poesia sinó el mirall que em fa retornar un i altre cop a aquest escenari i, alhora, l’intent també reiterat d’arrencar-me’n, amb els mots, i confegir-me un espai propi, una cambra pròpia? Des de Cau de llunes a Desglaç aquest és el ball d’ombres i màscares que les paraules re-presenten, juguen o es juguen. Quasi sense entreactes. I sense treva: clOs i/o Solc.
Cau de llunes s’inicia amb una divisa que he repetit fins a l’excés i que ara, també, subscric. Tres dades inicials —ésser dona, de classe baixa, de nació oprimida—, en principi no triades, es converteixen, a través d’un agraïment quasi irònic, en conscients i assumides: una arrel ferida que s’arbra, però, en una triple rebel·lió. La lluna serà en aquest llibre i en els immediatament posteriors imatge privilegiada, recurrent i obsessiva, punt de referència lluminós alhora utòpic i atàvic, amb la subversió en pantalla del seu significat tradicionalment subordinat: «Hi havia una vegada, quan la lluna tenia llum pròpia...» podria ser el començament d’un conte que, com tots, no té una localització en el temps, sinó fora del temps. La tensió entre el jo poètic, la lluna i l’ombra —llast, zona no explorada, incontrolable, fat, lloc de la subjecció i dels fantasmes paralitzadors— és l’esquema triangular bàsic que, com el poema xinès «Petita festa» que traduí Marià Manent, remet sempre, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud. Aquestes imatges clau, explícites en alguns poemes, latents en el conjunt, es matisaran, es perfilaran, s’ampliaran o s’aprimaran, s’enriquiran o es despullaran, però mantindran la seva nitidesa fins al meu cinquè llibre, La germana, l’estrangera, que inclou també el meu quart recull, Terra de Mai. I, fent rogle al seu voltant, la bruixa-drac, la sal —«Sal oberta a la nafra, que no es tanqui...»—, el nom, el cíclic bateig de sang: baules d’una cadena que genera el rovell que l’ha de trencar.
La germana, l’estrangera reflecteix la crisi de l’esquema jo-lluna-ombra, que temptava la construcció d’una identitat des del cor mateix del conflicte —des de l’herència i contra l’herència, des d’uns arquetips mítics i contra l’arquetip: una identitat de dona, enllà i ençà del femení que confina amb tornaveu de fat. Foc i aigua, amfibi estrany, aranya que teixeix un pont del peix a l’ocell, en bosc marí o en illa de muntanya. A través de l’amor, la passió, el desamor, la maternitat en esqueix, i de la solitud sense sabates.
Terra de Mai, com indica el seu nom, representa una instantània —i fal·laç— consecució de la utopia. Tot límit s’esborra, tota brida cau, tot és un daltabaix de sal oberta... La lluna, de cop abastable, encegadora, mostra tot seguit la seva cara obscura. La germana, l’estrangera inicia un cos a cos amb l’ombra. La lluna hi serà ara l’absent, només present a través de l’enyor. La lluna, ben entès, com a imatge plena, amb llum pròpia. Hi ha, en canvi, omnipresent, una altra lluna, en la seva accepció més buida: la del mirall que reflecteix. I allò que el mirall reflecteix, com la hydra, petrifica. Pel mirall desfilen imatges que desafien la fragilitat del jo i li imposen el propi caos: l’assassí, pel mirall sense fons, la infanticida pel mirall del fons, la impostora, la culpable, la pròfuga, la mare, la filla, l’amant, la germana, l’estrangera. Ombra i sang. Sang, però presa —robada, presonera, quallada. Set incendiada, absència esdevinguda fòssil.
El mirall, de fet, obliga a mirar-se, i, en veure’s, veure allò que darrere nostre ens és llast i gep i feix. La lluna, plena, massissa, es balma en apropar-se del seu contingut mític i màgic. És només vidre i mur; no és tampoc un mirall d’aigua, és impenetrable. La ferida, la sang, imatge bàsica del recull, testifica l’intent inútil de traspassar el llindar cap a l’altra banda.
Aquest és el punt de partida de Desglaç. L’hora del desglaç és una hora dolorosa però oberta. Hi ha una mort. Desapareix la carcassa que immobilitza, però que també sustenta, el sòlid dóna pas al líquid, els contorns es fonen. La dicció hi és tanmateix continguda. Escriure, com un intent, encara, de donar forma a l’informe, d’ordenar l’embat. La desintegració aparent és també la possibilitat de fluir. Enllà queda la rigidesa, l’encarcarament, els moviments d’autòmata, la repetició compulsiva i mecànica dels gestos. Camí fluid, de nou sense esquemes ni pautes, que és alhora camí de retorn, de reveure, de retrobar, de reidentificar, de reanomenar, de refer-se.
Aquest procés iniciat ja al final de La germana, l’estrangera té com a principals desencadenants i catalitzadors dos temes o tal volta pre-textos, que alhora li donen cos i que, a més, tendeixen a confondre’s en els poemes: la mort del pare —real i/o simbòlica— i l’amor, que fa aparèixer en el mirall, sencer o trencat, l’ombra de l’altra dona. Camí sembrat d’espectres —¿quins vells crims?, ¿quines velles culpes oblidades?—, ombres cosides a l’esquena de la transgressió, entre les quals destaca la més amenaçadora, que pren la forma d’un ocell de presa, immòbil o sobrevolant l’escena. Ombra rapaç, falcó, esparver reial: vigilant, jutge, castigador o exculpador, la seva absència pot ésser més inquietant que la seva presència visible. A l’altre extrem, la imatge del petit ocell bategant —el no-nat lorquià de Yerma. El fetus, potser, com a habitant d’un recer que implica la innocència i com a gresol de totes les possibilitats inèdites. Passar la porta és enfrontar-se a la culpa, és encarar totes les possibilitats mutilades. Potser el Desglaç consisteix en re-nàixer, encara una volta, en l’embolcall líquid de l’esglai.
A part d’aquest darrer llibre, inèdit a excepció d’alguns poemes apareguts en revistes, molt poca cosa he agregat al que fins ara ha estat la meva obra publicada. Algun petit afegitó en diversos llibres i una breu secció d’esparsos tenen la virtut, potser, de matisar alguns temes, d’ampliar-ne l’abast o d’insinuar-ne algun de nou... Esbossos i poemes inacabats s’han quedat, encara, al calaix, qui sap si per a ser represos més endavant, o potser només com a serramostre obsolet, pell morta d’aquests anys. No sabria renunciar a res del que aquí es publica i, menys, a aquesta impuresa radical que li encomanen els fets viscuts, a sang, sovint, a contra-llei.
Si bé vull dedicar Llengua abolida, així, sense paraules, a la memòria del meu pare, perquè ell fou qui, paradoxalment, m’obrí portes que em durien a qüestionar la seva llei, vull també oferir-nos-el a nosaltres, les dones que estimo —i en especial a la meva filla Heura: set anys sencers, per creure en el prodigi!... I a totes i a tots els companys capaços de convocar els indicis d’una llengua abolida.
MARIA-MERCÈ MARÇAL
Gener de 1989