Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents. Lo. Li. Ta.
Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita.
Tenia una precursora? Sí, sens dubte. Fet i fet, potser no hi hauria hagut la Lolita si jo no hagués estimat, un estiu, una certa nena inicial. En un principat vora el mar. Però quan? Gairebé tants anys abans de néixer la Lolita com anys tenia jo aquell estiu. L’estil del bon assassí és una prosa plena d’imatges.
Senyores i senyors del jurat, la prova número u és allò que desitjaven els serafins, el serafins ignorants, càndids, d’ales nobles. Vegeu aquest manyoc d’espines.
Vaig néixer el 1910, a París. El meu pare era una persona acomodatícia, bonhomiosa, un poti-poti de races: ciutadà suís, d’ascendència francesa i austríaca, amb un toc del Danubi a les venes. Passaré en un moment unes quantes postals il·lustradores, engrescadores, d’un blau setinat. Tenia un hotel de luxe a la Riviera. El seu pare i els seus dos avis havien comerciat amb vi, amb joies i amb sedes, respectivament. Als trenta anys es va casar amb una noia anglesa, filla d’en Jerome Dunn, l’alpinista, i néta de dos capellans de Dorset, experts en especialitats obscures: la paleopedologia i les arpes eòliques, respectivament. La meva mare, que era molt fotogènica, va morir d’un accident sorprenent (un pícnic, el llamp) quan jo tenia tres anys i, llevat d’una bafarada d’escalfor dins les tenebres del passat, no queda res d’ella dins els clots i fondalades del record, damunt els quals —espero que el meu estil no se us faci insuportable (escric sota observació)—, es va pondre el sol de la meva minyonia: tots vosaltres coneixeu, sens dubte, aquells parracs, vestigis de claror flairosa que planen voleiant, amb un vol de mosquits, damunt una tanca en flor, i que l’excursionista sorprèn i enceta, dalt del cim d’un turó, un capvespre d’estiu; una escalfor peluda, mosquits d’or.
La germana gran de la meva mare, la Sybil, casada amb un cosí del meu pare que després la va abandonar, ens feia d’institutriu i de mestressa de casa. Algú em va dir després que estava enamorada del meu pare i que ell ho havia aprofitat frívolament un dia de pluja i ja se n’havia oblidat tan bon punt el cel es va destapar. Jo li tenia força afecte, malgrat la rigidesa —rigidesa nefasta— d’algun dels seus principis. Potser volia fer de mi, a la llarga, un vidu amb més cara i ulls que el meu pare. La tia Sybil tenia uns ulls blau cel, fistonats de rosa, i la pell de color de cera. Escrivia versos i era poèticament supersticiosa. Deia que es moriria al cap de poc de fer jo els setze anys, i va ser així mateix. El seu marit, viatjant de perfums, es passava gairebé tot el temps a Amèrica, on va acabar fundant una empresa i va adquirir-hi uns terrenys.
Així vaig pujar jo, nen feliç i sanitós, en un món radiant de llibres amb il·lustracions, sorres netes, taronges, gossos amicals, panorames marins i cares somrients.
Planava al meu voltant l’esplèndid hotel Mirana com si fos una mena d’univers personal, un cosmos blanc de bugada dins un altre cosmos blau que rutilava al defora. Des de la minyona de rentar plats fins al potentat vestit de franel·la, tothom em duia llei, tothom em contemplava. Senyores grans nord-americanes aferrades al bastó s’inclinaven cap a mi com torres de Pisa. Princeses russes arruïnades que no podien pagar el meu pare em compraven bombons cars. I ell, mon cher petit papa,em treia a passejar amb barca i amb bicicleta, m’ensenyava a nedar i a cabussar-me, em llegia el Quixot i Els miserables, i jo l’adorava i el respectava i m’alegrava per ell cada vegada que sentia els comentaris dels criats sobre les seves amistançades, criatures belles i dolces que m’estimaven força, m’aviciaven i vessaven precioses llàgrimes damunt la meva pobra orfenesa xalesta.
Jo anava en una escola anglesa situada a uns quants quilòmetres de casa, on jugava a esquaix i a frontó i treia notes excel·lents i em feia molt amb els companys i amb els mestres. Les úniques aventures sexuals dignes d’aquest nom que recordo haver tingut abans dels tretze anys (és a dir, abans de conèixer la petita Annabel), van ser: una conversa solemne, decorosa i purament teòrica sobre les sorpreses de la pubertat, que vaig tenir al roserar de l’escola amb un xicot nord-americà fill d’una actriu de cinema que feia forrolla llavors i que ell no va veure gairebé mai al món tridimensional; i unes quantes reaccions curioses del meu organisme davant determinades fotografies, totes de nacre i d’ombra, amb uns perfils d’una suavitat infinita, tretes del sumptuós àlbum de Pichon, La Beauté Humaine, que vaig agafar d’una pila de Graphics relligats amb tapes d’imitació marbre a la biblioteca de l’hotel. Més endavant el pare em va explicar, en el seu to engrescador i divertit, tot allò que creia que havia de saber sobre el sexe; això va ser abans d’enviar-me, a la tardor del 1923, al Lycée de Lió (on havíem de passar tres hiverns); però aquell estiu es trobava de viatge per Itàlia amb madame de R. i la filla d’aquesta, i jo no tenia ningú que em donés consol ni consell.
L’Annabel, com l’autor, era d’orígens mixtos: mig anglesa mig holandesa, en aquest cas. Avui recordo la seva fesomia de manera molt més imprecisa que fa uns quants anys, abans de conèixer la Lolita. Hi ha dues menes de memòria visual: la d’aquell que estergeix fil per randa una imatge al laboratori de la ment, amb els ulls oberts (llavors veig l’Annabel en línies generals, com ara «pell de color de mel», «braços prims», «cabells bruns i curts», «pestanyes llargues», «boca gran i lluminosa»); i la d’aquell que projecta, amb els ulls clucs, a la pantalla interna de les parpelles closes, la rèplica absolutament fidel i objectiva d’un rostre estimat, un fantasma en miniatura de colors naturals (i així és com veig la Lolita).
Permeteu-me, doncs, que, per descriure l’Annabel, em limiti deliberadament a dir que era una criatura adorable uns quants mesos més jove que jo. Els seus pares eren vells amics de la meva tia i tan mesquins com ella. Havien llogat una torre no gaire lluny de l’hotel Mirana. Ell, el senyor Leigh, calb i bru de pell; ella, la senyora Leigh (de soltera, Vanessa van Ness), rodanxona i tota empolvorada. Com els odiava! Al començament, l’Annabel i jo parlàvem de temes generals. Ella no parava de collir grapats de sorra fina que deixava caure entre els dits. Les nostres ments sintonitzaven amb les dels preadolescents europeus de l’època, d’esperit més o menys desvetllat, i dubto que hi hagués gaire geni personal rere les nostres discussions sobre la pluralitat dels mons habitats, el tennis de competició, la idea de l’infinit, el solipsisme, etcètera. La suavitat i la fragilitat dels animals nounats ens causaven la mateixa sensació de dolor intens. L’Annabel volia fer d’infermera en alguna regió famolenca d’Àsia; jo volia ser un espia famós.
De seguida ens vam enamorar follament, matusserament, desvergonyidament, atroçment; desesperadament, hauria d’afegir, perquè només hauríem pogut apaivagar aquell frenesí de possessió mútua absorbint i assimilant cada partícula de la carn i l’ànima de l’altre; ara bé, no podíem ni tan sols apariar-nos com els pillets de barriada, que n’haguessin trobat ben fàcilment l’ocasió. Després d’una temptativa folla de trobar-nos una nit al seu jardí (de la qual aviat tornaré a parlar), l’única intimitat que vam aconseguir, en un racó de la part més poblada de la plage, va ser la de quedar a recer de l’oïda, però no pas a recer de les mirades. Allà, ajaçats damunt la sorra, a uns quants metres de les persones grans, ens estàvem arrepapats tot el matí, en un paroxisme de desig petrificat, i aprofitàvem el més petit atzar al temps o l’espai per tocar-nos fugaçment: la seva mà, mig colgada per la sorra, lliscava cap a mi, els seus dits bruns i prims em buscaven a les palpentes, com si fossin somnàmbuls, o el seu genoll opalescent iniciava un trajecte llarg i cautelós; de vegades, l’atzar d’un parapet construït per la canalla ens brindava un amagatall per al frec dels llavis salabrosos; aquests contactes incomplets encomanaven als nostres cossos vigorosos i inexperts un estat d’exasperació tal que, ni amb l’aigua blava i fresca on ens cabussàvem i ens buscàvem, n’hi havia prou per apaivagar-la.
Entre els tresors que vaig perdre durant els meus vagareigs dels anys adults, hi havia una foto feta per la meva tia en què es veia l’Annabel, els seus pares i un cavaller coix, provecte i digne, el doctor Cooper, que aquell estiu cortejava la meva tia. L’Annabel no hi feia gaire fila, ja que l’havien sorpresa en el moment just que es repenjava damunt el chocolat glacé i, pel que recordo, les seves espatlles nues i primes i la clenxa eren els únics detalls que permetien destriar-la de la taca de sol en què el seu encís es marfonia; però jo, assegut a una certa distància del grup, m’hi destacava amb una mena de singularitat teatral: un noi de posat esquerp, de front sortit, amb una samarreta fosca i uns pantalons curts blancs, de sastre bo, amb les cames encreuades i mirant cap a una altra banda. Aquella foto va ser feta el darrer dia del nostre estiu fatal, tot just uns quants minuts abans que assagéssim la darrera temptativa de tòrcer el destí. Amb el més inconsistent dels pretextos (era la nostra darrera ocasió i ja tant se valia tot), vam fugir del cafè, de dret cap a la platja; allà, en una llenca de roca deserta, ens vam lliurar a una breu sessió de carícies deleroses, amb unes ulleres de sol perdudes fent de testimoni solitari. Estava agenollat, a punt de posseir la meva estimada, quan dos banyistes barbuts, el vell del mar i el seu germà, van sortir de l’aigua, atiant-nos amb crits d’encoratjament escabrosos, i quatre mesos després l’Annabel va morir de tifus a Corfú.
Fullejo i fullejo aquests records miserables i no deixo de preguntar-me: va ser llavors, durant el llampegueig d’aquell estiu remot, que es va obrir la primera esquerda de la meva vida? O potser el meu desig abassegador envers aquella nena va ser el primer símptoma d’un vici innat? Com més miro d’analitzar els meus anhels, els meus mòbils, els meus actes i tot plegat, més m’abandono a una mena de fantasia retrospectiva que ofereix alternatives il·limitades a la capacitat analítica i on cada ruta proposada es bifurca fins a l’infinit dins el laberint enfollidor del meu passat. Estic convençut, però, que, per una fatalitat màgica, la Lolita va començar amb l’Annabel.
També sé que el trasbals de la mort de l’Annabel va reforçar la frustració que m’havia deixat aquell estiu de malsons i va entrebancar, de manera permanent, qualsevol idil·li posterior, durant els anys freds de la meva joventut. L’esperit i la carn s’havien fos en nosaltres amb una perfecció que els adolescents d’avui, pragmàtics, ordinaris i convencionals, deuen trobar incomprensible. Al cap de molt de temps de la mort d’ella, encara sentia els seus pensaments que voleiaven i es barrejaven amb els meus. Molt de temps abans de conèixer-nos, ja teníem els mateixos somnis. Vam comparar les nostres observacions i vam trobar-hi estranyes afinitats. Pel mes de juny del mateix any (1919), un canari perdut havia entrat voleiant a la seva cambra i a la meva, en regions situades a molts quilòmetres de distància. Oh, Lolita, si tu m’haguessis estimat així!
He deixat per al final de la meva fase «Annabel» el report de la meva primera temptativa frustrada. Una nit, ella va reeixir a burlar la vigilància ferrenya de la seva família. Vam trobar niu dalt d’un petit mur de pedra en ruïnes, en un bosquet de mimoses de fulles tènues i nervioses, als darreres del jardí de la torre. A través de la fosca i els arbres tendres vèiem els arabescos de les finestres il·luminades que, banyades pel tint de la memòria sensible, avui em semblen cartes de jugar —segurament perquè l’enemic estava atrafegat amb una partida de bridge—. L’Annabel tremolava i s’estremia i jo li besava la comissura entreoberta dels llavis i el lòbul ardent de l’orella. Un grapat d’estels lluïa amb claror somorta damunt nostre, entre els perfils de les fulles minses i allargades; aquell cel vibrant semblava tan nu com l’Annabel sota el seu vestit lleuger. Jo em mirava aquella cara retallada contra el cel, d’un perfil estranyament nítid, com si irradiés una resplendor somorta. Les cames, les seves cames àgils i enciseres, no les tenia gaire juntes i, quan la meva mà va localitzar el que buscava, la seva fesomia infantil va adoptar un caient somiador i encisat, mig de plaer mig de dolor. Estava asseguda un pèl més amunt que jo i, quan, enduta pel seu èxtasi solitari, em besava, acalava el cap amb un moviment dolç, llangorós, gairebé aclaparat, i els seus genolls nus m’aferraven i m’estrenyien el puny i, llavors, afluixaven l’estreta; i la seva boca palpitant, cargolada per l’amargor d’algun beuratge misteriós, se m’atansava a la cara amb una aspiració sibilant. Tractava d’apaivagar el mal d’amor fregant-me violentament els llavis amb els seus; després, la meva estimada s’apartava, es feia els cabells enrere d’un cop de cap nerviós i tornava misteriosament cap a mi i m’alimentava amb la seva boca oberta, mentre jo, amb una generositat disposada a oferir-li-ho tot, el meu cor, el meu coll, les meves entranyes, confiava a la seva mà closa, maldestra, el ceptre de la meva passió.
Encara sento el perfum d’una mena de pólvores de tocador —em penso que les va robar a la criada espanyola de la seva mare—, dolcenc, vulgar, moscat. Es barrejava amb l’olor de galeta del seu cos i, de cop, els meus sentits eren a punt de sobreeixir; una remor sobtada en uns matolls propers va impedir que es desbordessin —i mentre ens separàvem i, amb les venes bategant, escoltàvem allò que sens dubte era la fressa d’un gat que rondava, vam sentir la veu de la mare de l’Annabel, procedent de la casa, que la cridava en un to cada vegada més neguitós— i el doctor Cooper va aparèixer al jardí, coixejant feixugament. Però aquell bosquet de mimoses, la boirina d’estrelles, el formigueig, la flama, la rosada de mel i el sofriment no em van deixar, i aquella noieta de cos de sirena i llengua ardent em va rondar sempre pel cap fins que, a l’últim, després de vint-i-quatre anys, vaig trencar l’encanteri encarnant-lo en una altra.
Quan miro enrere, els dies de la meva joventut semblen escapolir-se en una ventada de volves pàl·lides i idèntiques, com aquelles tempestes matinals de papers usats que el passatger veu arremolinar-se quan passa del tren. En les meves relacions sanitàries amb les dones em mostrava pràctic, irònic i concís. Per als meus anys universitaris, a Londres i a París, amb les dones venals en tenia prou. Els meus estudis van ser meticulosos i intensos, tot i que no en vaig treure gaire profit. Primer havia pensat fer la llicenciatura de psiquiatria, com molts talents manqués, però jo encara em trobava més manqué: m’aclaparava una estranya lassitud («doctor, em sento tan aixafat!»); i em vaig passar a la literatura anglesa, el camp on van a petar tants poetes frustrats, convertits en professors vestits de xeviot i amb la pipa a la boca. París m’agradava. Discutíem de cinema soviètic amb els exiliats, ens assèiem amb els uranistes a la terrassa d’«Aux Deux Magots». Publicava assaigs recargolats en obscures revistes. Componia pastitxos:
Poc
m’importa
si Fräulein von Kulp
es tomba, amb una mà a la porta.
No la seguiré. Segur.
Ni a ella. Ni a Fresca.
Ni a la Gavina tampoc.
Un assaig meu titulat El tema proustià en una carta de Keats a Benjamin Bailey va provocar les rialletes dels sis o set intel·lectuals que se’l van llegir. Vaig començar una Histoire abrégée de la poésie anglaise per a una editorial d’anomenada i després vaig començar la replega de materials per al manual de literatura francesa per a estudiants de llengua anglesa (amb comparances extretes d’autors anglesos), que m’havia de tenir atrafegat durant el decenni dels quaranta, el darrer volum de la qual era a punt d’anar a la impremta al moment de la meva detenció.
Vaig trobar feina de professor d’anglès per a un grup d’adults a Auteuil. Després em van contractar un parell d’hiverns com a professor d’un col·legi per a nois. De tant en tant aprofitava els contactes que havia fet entre els assistents socials i els psicoterapeutes per visitar, acompanyat d’ells, diverses institucions com orfenats i reformatoris, on podia contemplar amb una perfecta impunitat, com la que donen els somnis, noies pubescents i esblaimades, de pestanyes embullades.
Ara voldria oferir al lector unes quantes idees. De vegades hi ha donzelles, entre nou i catorze anys, que revelen a certs passavolants embadalits, que els dupliquen o els quintupliquen l’edat, llur natura veritable, que no és humana, sinó nimfal (és a dir, demoníaca); i, aquestes criatures escollides, les anomenaré «nimfetes».
Com podeu observar, substitueixo la noció de temps per la d’espai. M’agradaria que el lector veiés «els nou» i «els catorze» com les fronteres —platges reverberants i penyals de tonalitats roses— d’una illa encantada habitada per aquelles nimfetes meves i voltada d’un mar immens i boirós. Són nimfetes totes les noies compreses entre aquestes edats? No, evidentment. Altrament nosaltres, els que en coneixem el secret, els navegants solitaris, els leptonimfòmans, fa temps que hauríem perdut la raó. Ni tampoc la bellesa no n’és un criteri vàlid; i la vulgaritat, o si més no allò que un grup social determinat anomena així, no és necessàriament incompatible amb certes característiques misterioses, la gràcia tèrbola, l’encís elusiu, canviant, trasbalsador i insidiós que distingeix les nimfetes de les seves congèneres, molt més lligades al món espacial dels fenòmens sincrònics que a l’illa intangible del temps encantat en què la Lolita saltironeja amb les seves companyes. Entre aquestes edats, el nombre de nimfetes veritables és molt reduït en relació amb el de les altres, que són d’una lletgesa efímera, o tot just «bufones», o «trempades», o fins i tot «dolces» i «atractives», vulgars, grassones i sense formes, de pell freda, nenes essencialment humanes, panxudes i amb trenes, que es poden transformar o no en dones de gran bellesa (recordeu aquelles boles de greix, amb mitges negres i gorretes blanques, que es metamorfosen en estrelles de cinema enlluernadores). Un home normal, davant la conjuntura d’haver d’assenyalar la noia més bonica d’un retrat de grup (col·legiales o noies guies), no triarà necessàriament la nimfeta de la colla. Heu de ser un artista i un boig, un melangiós inguarible, amb els ronyons borbollejants de verí càlid i l’espinada encesa amb una flama de supervoluptuositat (oh, com us heu d’encongir per amagar-la!), per destriar a la primera, per signes inefables —el perfil lleument felí d’una galta, l’esveltesa d’una cama vellutada i d’altres indicis que la desesperació, la vergonya i les llàgrimes de tendresa em priven de detallar—, el dimoniet mortal entre el grup de noies; passa desapercebuda davant les altres i ella mateixa no sap el poder fantàstic que té.
A més a més, com que la noció del temps fa aquí un paper màgic, els interessats no s’han de sorprendre de saber que s’ha d’escolar un interval d’uns quants anys —no pas menys de deu, em penso, però generalment trenta o quaranta, o noranta i tot, en alguns casos coneguts—, entre la donzella i l’home perquè aquest pugui caure subjugat per l’encís de la nimfeta. Es tracta d’un problema d’ajustament focal, d’aconseguir una distància determinada que l’ull interior es deleix per recórrer i d’establir un contrast determinat que la ment percep amb un panteix de delectança perversa. Quan jo era un nen i la petita Annabel una nena, als meus ulls no era pas cap nimfeta; jo era el seu igual, un petit faune per dret propi, a la mateixa illa encantada del temps; però avui, al setembre del 1952, al cap de vint-i-nou anys, crec que puc reconèixer en ella el follet fatal i original de la meva vida. Ens vam estimar amb un amor prematur marcat per l’orgull que tot sovint destrueix les vides dels adults. Jo era un noi robust i vaig sobreviure; però la ferida era infectada de verí i no es va arribar a tancar i, així, vaig anar madurant enmig d’una civilització que permet que un home de vint-i-cinc anys cortegi una noia de setze, però no pas una nena de tretze.
No té, doncs, res d’estrany la monstruosa duplicitat de la meva vida durant l’etapa europea. Mantenia obertament allò que s’anomenen relacions normals amb una sèrie de criatures terrestres amb pits de carbassa o de pera; per dins m’abrusava en una fornal demoníaca de concupiscència per cada nimfeta que em passava per davant, que no vaig gosar abordar mai per covarda observança de les lleis. Les dones que vaig tenir no van ser sinó pal·liatius. Vull creure que les sensacions que em brindava la fornicació natural eren molt semblants a les que experimenten els mascles normals i grans quan s’acoblen amb femelles normals i grans en aquest ritme rutinari que fa trontollar l’univers. El mal era que aquells cavallers no havien entrellucat com jo una felicitat incomparablement més intensa. El més pàl·lid dels meus somnis impurs era mil vegades més brillant que totes les històries d’adulteri que s’hagués pogut empescar el geni més viril i l’impotent més dotat. El meu món estava desmanegat. Tenia consciència, no d’un sexe, sinó de dos, cap dels quals no era el meu: anatòmicament tots dos s’anomenaven femení. Però per a mi, a través del prisma dels meus sentits, «eren tan diferents com un ou i una castanya». Tot això ho racionalitzo ara. Però als vint-itants anys i fins passats els trenta no vaig trobar el desllorigador de les meves angoixes. El meu cos sabia el que desitjava, però la meva ment en rebutjava totes les requestes. Unes vegades m’aclaparava la vergonya i la por, d’altres m’envaïa un optimisme temerari. M’ofegaven els tabús. Els psicoanalistes m’aclaparaven amb històries de pseudoalliberaments de pseudolibidos. El fet que els únics objectes capaços de desvetllar-me la vibració amorosa fossin les germanes de l’Annabel, les seves dames d’honor i les seves patgesses em semblava de vegades un signe precursor de la follia. D’altres vegades, em deia a mi mateix que no era sinó una qüestió d’actitud i que no hi havia cap mal a perdre l’oremus per les nenes. Cal que recordi al lector que a Anglaterra, a partir de l’aprovació, l’any 1933,delChildren and Young Person Act, la llei defineix el terme nena com a «noia de més de vuit anys i de menys de catorze» (dels catorze als setze, la definició legal és adolescent). D’altra banda, a Massachusetts, Estats Units, les nenes delinqüents són les que tenen «entre catorze i disset anys d’edat» (les quals, habitualment, s’associen amb persones vicioses o immorals). Hugh Broughton, autor molt controvertit del temps del rei Jaume I, va demostrar que la Rahab feia de meuca als deu anys. Tot això és molt interessant, i m’imagino que ja em veieu en ple atac, cargolant-me i traient bromera per la boca; doncs no, no pas per ara; tot just estic agitant unes quantes idees felices en un flasconet titil·lant. Heus aquí unes quantes estampes més: Virgili, que sabia fer cantar les nimfetes, però que probablement s’estimava més el peritoneu dels sagals... Dues filles prenúbils del faraó Akhenaton i la reina Nefertiti (aquella reial parella en va tenir una llodrigada de sis), que duien com a vestidura tot d’enfilalls de perles brillants ajaçades damunt flonjos coixins, intactes al cap de trenta segles, amb cossos de cadelles, tendres i colrats, amb el crani xollat i els ulls grossos de banús... Núvies de deu anys forçades a seure damunt el fascinum, el vori viril dels nostres estudis clàssics. En certes regions de l’Índia, és costum el matrimoni i l’acoblament abans de la pubertat. Entre els leptxes, és corrent que ancians de vuitanta anys copulin amb nenes de vuit sense que ningú se’n faci creus. Fet i fet, el Dant es va enamorar follament de la Beatriu quan aquesta en tenia nou, una noieta de cara fascinadora, pintada i enjoiada, abillada amb un vestit carmesí, i això passava a Florència, el 1274, en un banquet, al mes de maig joliu... I quan Petrarca va caure follament enamorat de la Laura, aquesta era una nimfeta rossa de dotze anys, dotze anys al baterell del vent, del pol·len i de la pols, onejant per la plana delitosa, albiradora des dels turons de Valclusa.
Però siguem polits i remirats. L’Humbert Humbert va fer mans i mànigues per comportar-se com calia. S’hi va posar de manera escarrassada i sincera. Va mostrar un respecte exquisit envers les nenes corrents, tan pures i vulnerables, i no hauria atemptat per res del món contra la innocència d’una nena si hi hagués flairat el més petit risc d’explosió. Però, quin bot li feia el cor quan, enmig d’una colla innocent, hi destriava una nena diablessa, «enfant charmante et fourbe», de mirada incerta, llavis lluents, deu anys de presidi al més petit indici que te la miressis! Així passava el temps. L’Humbert era perfectament capaç de fornicar amb l’Eva, però sospirava per la Lilith. El primer brot mamari apareix ben aviat (dels deu als disset anys), dins el conjunt de canvis somàtics que assenyalen la pubertat. I l’altre signe de maduració que percebem és l’eclosió de borrissol pigmentat al pubis (dels onze als dotze anys). El meu flasconet sobreïx d’idees.
Un naufragi. Un atol. Tot sol amb la filleta tremolosa d’un passatger negat. Tresor meu, això no és més que un joc! Oh, quina meravella d’aventures somiades, assegut en un banc del parc, concentrat aparentment en un llibre de fulls tremolosos! Tot al voltant de l’estudiós immòbil, les nimfetes joguinejaven a lloure, com si fos una estàtua que els fos familiar o l’ombra d’un arbre, clapejada de claror. Una vegada, una d’aquelles deesses amb roba escocesa va descarregar amb un patac damunt el banc, ben bé a tocar de mi, la feixuga armadura que li falcava el peu i em va obsequiar amb els seus braços nus i esvelts mentre s’estrenyia la corretja del patí de rodes, i jo em desfeia al sol, amb el llibre que feia de fulla de parra, mentre els rulls castanys li queien damunt el genoll colrat i l’ombra de fullam que compartíem s’estremia i es fonia damunt la seva cuixa radiant, a frec de la meva galta camaleònica. Un altre dia, al metro, una col·legiala pèl-roja es va estar repenjada al meu seient i la revelació del borrissol rogenc de les aixelles la vaig dur a la massa de la sang durant setmanes senceres. Podria reportar un bon grapat d’amors com aquests, amors en una sola direcció. Alguns s’acabaven amb fortor de sofre. Per exemple, una vegada, aguaitava des del balcó una finestra amb el llum encès a l’altra banda del carrer, i em va semblar destriar-hi una nimfeta que es despullava davant la complicitat del mirall. Aïllada i retallada, la visió va adquirir un tal encís que em vaig lliurar d’una embranzida a la meva satisfacció solitària. Però sobtadament, traïdorament, aquell model tendre de nuesa a qui retia adoració esdevenia el braç nu i repulsiu, il·luminat per la claror d’un llum, d’un home en calçotets que llegia el diari vora la finestra oberta, a la nit d’estiu xafogosa i desesperançada.
I quan juguen a la xarranca, quan salten a corda. Aquella vella vestida de negre es va asseure vora meu al banc, mentre jo era en ple turment de joia (una nimfeta, ajupida sota meu, cercava, tot palpant, una bitlla), i aquella harpia insolent em preguntava si em feia mal l’estómac. Ah, deixeu-me sol al meu jardí molsós! Que joguinegin al meu voltant per sempre més! Que no es facin mai grans!
A propòsit d’això: m’he demanat sovint què se n’ha fet, després, d’aquelles nimfetes. En aquest món atrapat dins un reixat de causes i efectes, no podia ser que el batec secret que jo els robava afectés el seu futur? Aquella nimfeta, jo l’havia posseïda, i ella no ho va saber mai. D’acord: però, no se’n sentiria, d’això, a la llarga? No li havia forçat el destí, associant la meva voluptat a la seva imatge? Aquest ha estat i és encara per a mi un enigma gran i excruixidor.
Però vet aquí que em va vagar de saber com eren, un cop adultes, aquelles nimfetes delicioses, engrescadores, de bracets gràcils. Recordo que caminava per un d’aquells carrers bulliciosos dels voltants de la Madeleine una tarda grisa de primavera. De cop i volta em va passar pel davant una noieta petitona i esvelta, amb un trot viu de talons alts; ens vam trobar tots dos alhora i ens vam mirar, es va aturar i m’hi vaig atansar. Ella m’arribava amb prou feines als pèls del pit i tenia aquella carona de noia francesa, rodona i amb clotets, i em va encaterinar amb les seves llargues pestanyes i el vestit gris perla que estotjava aquell cos jovenívol; el qual conservava encara —i era l’eco nimfal, l’esgarrifança del plaer, el batec dels meus ronyons— un no sé què d’infantil que es barrejava amb el frétillement professional del seu culet menut i àgil. Li vaig preguntar el preu i em va contestar tot d’un plegat, amb la seva precisió melodiosa i argentina (un ocell, un ocellet de debò!): «Cent.» Vaig mirar de regatejar, però ella em va llegir el desig amarg i solitari al meu esguard, que li queia a plom sobre aquell front ample i aquell barret rudimentari (un turbant, un pom de flors); i, fent batre les pestanyes, va dir: «Tant pis», i va fer gest de marxar. Me l’hauria poguda trobar tornant de l’escola, feia tres anys encara no! Aquell record em va decidir. Guiat per ella, vam enfilar les sòlites escales abruptes, després d’haver trucat al timbre que, com és de rigor, dóna via lliure al monsieur que, sens dubte, prefereix no haver d’ensopegar pel camí amb un altre monsieur al moment d’encetar la llòbrega escalada fins a la cambra abjecta, tota llit i bidet. Com és habitual, es va afanyar a demanar-me el seu petit cadeau i, com també és habitual, li vaig demanar el nom (Monique) i l’edat (divuit anys). Ja estava fet a l’estil tan suat de les dones del carrer. Totes contesten: «dix-huit»; un refilet lleuger, un dring de convicció i de mentida nostàlgica a la cançó que repeteixen més de deu vegades al dia, pobres criatures. Però en el cas de la Monique, no hi havia dubte que s’afegia com a mínim un any o dos, com vaig deduir de tot de detalls del seu cos esvelt, compacte, curiosament immadur. Es va despullar amb una agilitat fascinant, romangué uns moments parcialment embolcallada amb la gasa de la cortina, tot escoltant amb un plaer infantil, com si fos una experta en la matèria, les notes del piano de maneta que pujaven del pati tenebrós. Quan li vaig examinar les mans i li vaig observar que tenia les ungles brutes, em va dir, arrufant les celles ingènuament: «Oui, ce n’est pas bien», i va fer cap al lavabo, però li vaig assegurar que tant se valia. Amb els cabells castanys, els seus ulls grisos i lluminosos i la pell pàl·lida, era engrescadora. Els seus malucs no eren pas més amples que els d’un vailet rabassut; fet i fet, no vacil·lo a afirmar (i aquesta és la raó veritable que fa que m’entretingui en aquella cambra grisa del record, amb la petita Monique) que, entre les vuitanta grues o més a les mans de les quals vaig anar a parar, ella va ser l’única que em va donar un pensament de plaer autèntic: «Il était malin, celui qui a inventé ce truc-là», va comentar amicalment, i es va tornar a vestir amb la seva velocitat vertiginosa.
Li vaig demanar que ens tornéssim a veure amb més calma aquell mateix vespre, i em va citar per a les nou al cafè de la cantonada i em va jurar que mai no havia posé un lapin en la seva curta existència. Vam tornar a la mateixa cambra i no em vaig poder estar de comentar-li el goig que feia, i em va contestar tota vergonyosa: «Tu es bien gentil de dire ça», i després, observant el mateix que jo veia reflectit al mirall del nostre minúscul edèn —l’horrible rictus de tendresa que em torçava la boca amb les dents closes—, la petita Monique, tota submisa (oh, bé que havia estat una nimfeta!), em va preguntar si s’havia d’eixugar el carmí avant qu’on se couche per al cas que pensés besar-la. I és clar que pensava fer-ho! Em vaig lliurar a ella com no ho havia fet mai amb cap més dona, i la meva darrera imatge d’aquella nit amb la Monique, la de les pestanyes llargues, serva un toc d’alegria que molt rarament l’he sentida al llarg de la meva vida amorosa, humiliant, sòrdida i taciturna. Va tenir una gran il·lusió quan li vaig donar cinquanta francs de propina al moment en què sortia saltironant cap al plugim de la nit d’abril amb l’Humbert Humbert que s’arrossegava al seu darrere. Aturant-se davant d’un aparador, va dir tota xalesta: «je vais m’acheter des bas», i tant de bo no oblidi mai l’esclafit dels seus llavis de nena parisenca en pronunciar «bas» amb una goluderia que va canviar la «a» per una «o» d’una brevetat alada i explosiva.
Vam quedar per a l’endemà a un quart de tres de la tarda a casa meva, però no ens va anar tan bé; semblava que en una nit s’hagués tornat menys adolescent, més dona. El refredat que m’havia encomanat ella em va obligar a cancel·lar la quarta cita, i el cas és que no em sabia pas greu de trencar un cicle sentimental que perillava d’omplir-me d’il·lusions punyents que s’haurien acabat en un desengany ombrívol. Sigues, doncs, per sempre la mateixa Monique, cosset gràcil i llis, la que vas ser per uns minuts: la nimfeta disbauxada que resplendeix rere la meuca prosaica.
Aquesta breu relació va engegar uns mecanismes mentals que no poden sorprendre el lector entès en la matèria. Un anunci que vaig trobar en una revista porno em va menar, un dia d’audàcia, al despatx d’una tal Mademoiselle Edith, que em va ensenyar un àlbum tirant a llardós que contenia un mostrari de fotografies bastant protocol·làries, perquè hi triés la meva ànima bessona («Regardez-moi cette belle brune!»). Quan li vaig rebutjar l’àlbum i vaig reeixir a revelar-li la meva concupiscència delictuosa, poc se’n va faltar perquè no m’engegués escales avall; el cas és, però, que després de preguntar-me quin preu estava disposat a pagar, va accedir a posar-me en contacte amb una persona qui pourrait arranger la chose. L’endemà una dona asmàtica, amb la cara tota empastifada, grofolluda i que feia pudor d’all, amb un accent provençal que feia morir de riure i amb un bigoti negre damunt el llavi de porpra, em va portar a allò que semblava que era casa seva, i allà, després de posar-se les puntes dels dits als llavis i esclafir-hi un petó sorollós per demostrar la qualitat delitosa i virginal de la seva mercaderia, va estirar la cortina amb un gest teatral que va deixar al descobert allò que em va semblar un racó de la cambra en què dormia habitualment una família nombrosa i no gaire primmirada. Només l’ocupava una noia monstruosament molsuda, de pell groguenca, d’una vulgaritat repulsiva, que devia tenir un mínim de quinze anys, amb trenes negres i gruixudes lligades amb vetes vermelles, que gronxava mecànicament una nina calba. Quan vaig brandar el cap i vaig tractar de fugir de la ratera, la dona, enraonant sense parar, va començar a treure el jersei gris i llardós que cobria el tors de la jove geganta; en acabat, veient-me decidit a marxar, va reclamar son argent. Al fons de l’habitació es va obrir una porta i van aparèixer dos homes que fins llavors eren a sopar a la cuina, amb la intenció d’intervenir en la disputa. Eren deformes, rabassuts, molt bruns i un d’ells duia ulleres de sol. Darrere d’ells hi havia, a l’aguait, un nen i un bordegàs garrell tot llardós. Amb la lògica insolent d’un malson, l’alcavota, enfutismada, assenyalà amb el dit l’home de les ulleres, va dir que havia fet de policia, lui, i que, per tant, valia més que fes bondat i que cregués. Vaig anar fins a la Marie —aquest era el seu nom estel·lar—, que havia traslladat en silenci els seus malucs grandiosos fins al tamboret de la taula de la cuina, on s’havia entaulat per acabar-se la sopa, mentre el bordegàs recollia la nina. Amb un rampell de compassió que encara emfasitzava més l’estupidesa melodramàtica del gest, vaig llançar un bitllet entre les seves mans indiferents. La noia va allargar la meva ofrena a l’expolicia i van accedir a deixar-me anar.
Podria ser que l’àlbum de l’alcavota no hagués estat sinó una baula més de la cadena; però el cas és que, al cap de poc, ni que fos per seguretat meva, vaig decidir de casar-me. Em va semblar que uns horaris regulars, els àpats casolans, totes les convencions del matrimoni, la rutina profilàctica de les activitats de l’alcova i, vés a saber, l’atzarosa florida de certs valors morals, de certs succedanis espirituals, m’ajudarien, si no a desempallegar-me dels meus desigs degradants i perillosos, a dominar-los pacíficament. El petit capital que m’havia pervingut a la mort del meu pare (no gaire cosa, ja que feia temps que s’havien venut el Mirana) i el meu físic notablement atractiu, per bé que una mica tosc de trets, em van permetre de posar fil a l’agulla amb equanimitat. Després de barrinar molt, la meva elecció va recaure en la filla d’un metge polonès, el qual, per aquell temps, em tenia a tractament per uns certs episodis de vertigen i taquicàrdia. Jugàvem a escacs, mentre la seva filla m’observava des del cavallet i em manllevava els ulls i els artells de les mans per inserir-los en un d’aquells pastitxos cubistes poca-soltes que a les senyoretes com cal els agradava de pintar, en comptes de xaiets i lilàs. Deixeu-me que hi insisteixi de manera tan imparcial com inequívoca: jo era, i encara sóc, a desgrat de mes malheurs, un home excepcionalment atractiu: espigat, de gest ben ritmat, de cabells bruns i sedosos, i amb un caient melangiós que m’atorgava un escreix de seducció. Sovint una virilitat excepcional deixa als trets visibles de l’individu un toc d’eixutor i de crispació que reflecteix allò mateix que ha d’amagar. I aquest era el meu cas. Prou que sabia, ai!, que tot just fent petar els dits em podia fer meva la primera femella adulta que volgués; fet i fet, ja havia agafat per costum de mostrar-me esquerp amb les dones, llevat que caiguessin enceses damunt els meus freds genolls. Si hagués estat un français moyen amb tirada a les senyores d’oripell, no m’hauria costat de trobar, entre el bé de Déu de dones eixelebrades que venien a estavellar-se contra el meu roquissar esquiu, algunes criatures molt més engrescadores que la Valeria. Però la meva tria va ser dictada per consideracions que, com vaig veure més endavant, obeïen, en el fons, a un compromís penós. Tot això no fa sinó confirmar la impenetrable i permanent estupidesa del pobre Humbert en qüestions de sexe.
Encara que em deia a mi mateix que només buscava una presència apaivagadora, un pot-au-feu sublimat, un postís vivent, el que de debò m’atreia de la Valeria era la seva manera d’imitar una nena. I no és que la imités perquè hagués endevinat res en mi; era tot just el seu estil, i m’hi vaig envescar. Fet i fet, ja devia vorejar els trenta anys (no vaig esbrinar mai la seva edat exacta perquè fins i tot el passaport mentia) i havia perdut la virginitat en circumstàncies que variaven segons la disposició d’ànim amb què les evocava. Jo, per la meva banda, era tan ingenu com només ho pot ser un pervertit. Se la veia entremaliada i juganera, anava vestida à la gamine, ensenyava generosament les cames sedoses, sabia ressaltar la blancor del turmell nu amb el negre de la xinel·la de vellut, i feia morros, i tenia clotets, i joguinejava, i s’espolsava els cabells, curts, rossos i arrissats, de la manera més graciosa i vulgar que es pugui pensar.
Després d’una breu cerimònia a la mairie, la vaig dur al nou pis que havia llogat i, amb una certa sorpresa per part seva, li vaig fer posar, abans de tocar-la, una senzilla camisa de dormir que vaig poder afanar de l’armari d’un orfenat. Aquella nit de noces vaig xalar bastant i, a punta de dia, la ximpleta va tenir una crisi histèrica. Però la realitat es va imposar ben aviat. Els rínxols rossos van deixar al descobert les seves arrels negres; el pèl esdevingué filat de pues damunt una pell afaitada; la boca, palpitant i humida, que jo havia reblert d’amor, revelà una retirança ignominiosa al forat homòleg del retrat, servat com un tresor, de la seva mamà morta, semblant a un galàpet; i ara, en comptes d’una pàl·lida noieta del carrer, l’Humbert Humbert va tenir a les mans un baba gros, botit, garrell, de pits grossos i pràcticament mancat de cervell.
Aquest estat de coses va durar des del 1935 fins al 1939. L’únic mèrit de la Valeria era la seva naturalesa reservada, que contribuïa a crear una estranya sensació de benestar a la nostra cofurna encongida i sòrdida; dues habitacions, un panorama borrós des d’una finestra, una paret de maó des de l’altra, una cuina minúscula, una banyera en forma de sabata dins la qual em sentia com Marat, però sense cap donzella de coll blanc que m’apunyalés. Vam passar junts unes quantes vetllades agradables, ella submergida en el seu Paris-Soir, jo treballant en una taula primparada. Anàvem al cinema, a les curses de bicicletes i als combats de boxa. Jo no recorria gairebé mai a les seves carns esblanqueïdes, només en casos d’urgència i desesperació greu. L’adroguer tenia una filla que, només la seva ombra, ja m’enfollia; però, amb l’ajut de la Valeria, vaig acabar trobant un sobreeixidor legal als meus impulsos fantasiosos. Pel que fa als àpats, vam descartar tàcitament el pot-au-feu i gairebé sempre anàvem a menjar en un local, sempre ple com un ou, de la rue Bonaparte, amb estovalles tacades de vi i cridòria de forasters. A la casa del costat, un antiquari exhibia, al seu aparador atapeït, una vella estampa nord-americana enlluernadora, amb verds, vermells, daurats i anyils: una locomotora amb una xemeneia gegantina, grans fanals barrocs i un rascle davanter espaterrant, que arrossegava els vagons de color malva a través de la praderia, una nit borrascosa, i que barrejava la fumerada negra entacada d’espurnes amb els núvols farcits de trons.
Els núvols esclataren. A l’estiu del 1939 va morir mon oncle d’Amérique i em va deixar una renda anual d’uns quants milers de dòlars, a condició que m’instal·lés a viure als Estats Units i que m’interessés pels seus negocis. Vaig rebre a mans besades aquesta perspectiva. M’adonava que la meva vida necessitava un revulsiu. A més a més, hi havia una altra cosa: a la pelfa del benestar matrimonial, s’hi començaven a fer forats d’arna. Al llarg de les darreres setmanes, m’havia anat adonant que la meva Valeria grassoneta no era la de sempre; havia contret una agitació estranya i fins i tot manifestava, ara i adés, una mena d’irritabilitat que no encaixava gaire amb el personatge que, suposadament, interpretava. Quan la vaig informar que érem a punt d’embarcar-nos cap a Nova York, va fer un posat consternat i esmaperdut. Tenia un passaport Nansen, o més ben dit Nonsense,* entrebanc que, per alguna raó, la meva totpoderosa nacionalitat suïssa no reeixia a superar; i vaig deduir que era la necessitat de fer cua a la préfecture i d’altres tràmits allò que la tornava tan apàtica en aquesta qüestió, per més que m’esforcés a descriure-li l’Amèrica del Nord com la terra dels nens rosats i els arbres ufanosos, de molt més bon viure que aquell París grisenc i somort.
Un matí, quan sortíem d’algun despatx oficial amb els seus papers gairebé en regla, la Valeria, que caminava feixuga al meu costat, començà a brandar el seu caparró de gos falder sense dir ase ni bèstia. Vaig fer l’orni una estona i, al final, li vaig preguntar què rumiava. Va contestar (ho tradueixo del seu francès, que devia ser, alhora, la traducció d’algun tòpic eslau): «Hi ha un altre home a la meva vida.»
Certament, són paraules de mal escoltar per a un marit. Val a dir que em van entenebrar. No era factible fotre-li una estomacada, com ho hauria fet un home corrent i honrat. Tants anys de sofriment amagat m’havien inculcat un autodomini sobrehumà. La vaig fer pujar en un taxi que feia estona que ens seguia, temptador, al llarg de la vorera, i dins aquesta intimitat relativa li vaig proposar que m’acabés d’explicar aquell disbarat. M’ofegava una ràbia creixent, no pas perquè sentís cap tendresa especial envers aquella figura grotesca, Madame Humbert, sinó perquè els problemes d’unions legals i il·legals, era jo sol qui els havia de resoldre, i allà tenia la Valeria, esposa de comèdia, que s’aprestava a disposar sense escrúpols de la meva tranquil·litat i del meu destí. Li vaig demanar el nom del seu amant. Vaig repetir-li la pregunta; però ella no feia sinó balbucejar, burleta, anava ponderant fins a quin punt se sentia infeliç al meu costat i m’exposava els seus projectes de divorci immediat. «Mais qui est-ce?», vaig cridar-li, finalment, bo i ventant-li un cop de puny al genoll. Ella, sense ni tan sols parpellejar, em va mirar fit a fit com si la resposta fos tan senzilla que no es pogués expressar amb paraules, s’arronsà d’espatlles amb un gest breu i m’assenyalà amb el dit el clatell gruixut del taxista, que va parar davant un petit cafè i es va presentar. No em recordo pas del seu nom, que era ben ridícul, però al cap de tants anys encara el puc destriar clarament: un excoronel rus de l’exèrcit imperial, tot cepat, de bigoti frondós i cap esquilat; a París n’hi havia milers que feien aquell ofici poca-solta. Ens vam entaular; el tsarista demanà vi; i la Valeria, després de col·locar-se un tovalló xop damunt el genoll, va continuar enraonant... dins meu, més que no pas amb mi. Abocava paraules dins aquest receptacle ennoblit amb una volubilitat que no li havia sospitat mai fins llavors. De tant en tant perbocava una ràfega eslava cap al seu amant impassible. L’absurditat de la situació es va agreujar encara més quan el taxista-coronel, tot aturant la Valeria amb un somriure possessiu, començà a exposar les seves opinions i els seus projectes. Amb un accent atroç en el seu francès acurat, esbossà el món d’amor i treball a què es proposava accedir de la mà de la seva dona-nena, la Valeria, que, a hores d’ara, es començava a empolainar, asseguda entre ell i jo, es pintava els llavis corrugats, es triplicava el mentó per repassar-se la pitrera de la brusa, etcètera, i el taxista parlava d’ella com si no hi fos, i també com si fos una mena de pupil·la a punt de ser transferida, per al seu propi bé, de les mans d’un tutor assenyat a un altre de més assenyat encara; i tot i que la meva ràbia impotent haurà exagerat o desfigurat certes impressions, puc jurar que em va arribar a consultar sobre detalls com ara l’alimentació d’ella, els seus períodes, el seu vestuari i els llibres que havia llegit o que havia de llegir. «Em penso —va dir— que li agradarà el Jean Christophe.» Oh, era tot un lletraferit, el senyor Tàxovitx!
Vaig tallar aquella vèrbola proposant a la Valeria que empaquetés els seus escassos efectes personals i, tot seguit, el tocacampanes del coronel es va oferir a dur-los fins al cotxe. Retornant a la seva condició professional, va portar els Humbert fins a casa seva i, durant el trajecte, la Valeria va xerrar pels descosits, i Humbert el Terrible va deliberar amb Humbert el Petit si l’Humbert l’havia de matar a ella o a l’amant, o a tots dos, o a cap. Recordo una vegada que vaig empunyar una pistola automàtica que pertanyia a un condeixeble d’estudis, durant els dies (em penso que no n’he parlat, però tant se val) en què acariciava la idea de posseir la seva germana, una nimfeta diàfana que duia els cabells lligats amb una cinta negra, i suïcidar-me a continuació. Ara em demanava si, tanmateix, valia la pena matar d’un tret la Valetxka (com l’anomenava el coronel) o escanyar-la, o negar-la. Tenia unes cames força vulnerables i vaig decidir que, un cop estiguéssim sols, em limitaria a baldar-la de mala manera.
Però no en vam tenir l’ocasió, d’estar sols. La Valetxka —que a hores d’ara vessava torrentades de llàgrimes tenyides pel poti-poti del seu maquillatge virolat— va començar a omplir un bagul, dues maletes i una caixa que va atapeir fins al capdamunt, i era un somni irrealitzable calar-me les botes de muntanya i ventar a la noia una guitza al cul mentre el maleït coronel rondés pel mig. No puc pas dir que el coronel tingués una actitud insolent ni res de semblant; ben al contrari, exhibia —com en aquelles representacions d’entreacte intercalades a l’obra que m’havien condemnat a presenciar— una discreta civilitat de vella escola: emfasitzava els gestos amb tota mena d’excuses mal pronunciades («j’ai demannde pardonne... disculpeu-me... est-ce que j’ai puis?... em permeteu?»), i es va girar amb tot de tacte quan la Valetxka, amb un floreig de la mà, va despenjar les seves calces rosa de l’estenedor que hi havia damunt la banyera; però semblava que fos a tot arreu, le gredin, adaptant el cos a l’anatomia del pis, llegint el meu diari a la meva cadira, desfent el nus d’un cordill, cargolant un cigarret, comptant les culleretes del te, inspeccionant la cambra de bany, ajudant la seva nena a embolicar el ventilador elèctric que li havia regalat el seu pare, baixant-li l’equipatge cap al carrer. Jo m’estava assegut, les mans plegades, recolzat a l’ampit de la finestra, mort d’odi i d’avorriment. Finalment, van sortir del meu apartament esgarrifat —encara em ressonava a cada nervi la vibració del cop de porta que els havia ventat a l’esquena, trist succedani del mastegot que hauria hagut de clavar a la cara d’ella, com és de rigor a les pel·lícules—. Interpretant el meu paper amb poca traça, em vaig aviar cap a la cambra de bany per comprovar si s’havien endut la meva aigua de colònia anglesa; encara hi era; però amb una sotragada de fàstic, em vaig adonar que l’exconseller del tsar no havia estirat la cadena després de buidar-se la bufeta. Aquell bassal solemne d’orina aliena, on es desintegrava una burilla de cigarret deixatada i groguenca, em va ofendre com un insult suprem i vaig buscar, enfurit, una arma al meu voltant. Val a dir que només una cortesia típica de classe mitjana russa (potser amb algun toc oriental) havia mogut el bon coronel (Maxímovitx!, de cop i volta el seu nom em torna a la memòria volant en taxi), una persona molt formal, com tots els seus consemblants, a encobrir amb un silenci decorós les seves necessitats privades, per tal de no humiliar l’exigüitat del domicili del seu amfitrió amb una cascada impetuosa després del seu raget furtiu. Però no hi pensava, en això, mentre regirava la cuina de dalt a baix buscant alguna cosa millor que una escombra. I, deixant córrer la recerca, vaig sortir al carrer d’una esgarrapada, empès per l’heroica decisió d’escometre’l a cops de puny: a desgrat de la meva vigoria natural, no sóc pas cap púgil, mentre que en Maxímovitx, baixet però ample d’espatlles, semblava fet de ferro colat. El carrer desert, que no oferia cap indici delator de la partida de la meva dona, llevat d’un botó de diamant fals que havia deixat caure al fang al cap de tres anys innecessaris d’haver-lo guardat en un estoig trencat, em va evitar que em fessin una cara nova. Però tant se val, al seu moment prou que em vaig prendre la meva petita revenja. Un dia em va dir un home de Pasadena que la senyora Maxímovitx, née Zborovski, havia mort de sobrepart el 1945; la parella havia anat a raure a Califòrnia, on s’havien prestat, a canvi d’un salari esplèndid, a un experiment desenvolupat per un eminent etnòleg nord-americà, que consistia a estudiar les reaccions humanes i racials davant una dieta de plàtans i dàtils i vivint constantment de quatre grapes. El meu informador, que era metge, va jurar que havia vist amb els seus ulls l’obesa Valetxka i el seu coronel, llavors amb els cabells grisos i també força cepat, gatejant afanyosos pel trespol ben escombrat i polit d’una sèrie de cambres il·luminades amb llum potent (amb fruits a l’una, aigua a l’altra, estores en una altra), en companyia d’altres quadrúpedes contractats a aquest efecte, seleccionats entre els grups socials més desesperats i indigents. He buscat els resultats d’aquests experiments a la Revista d’Antropologia, però sembla que encara no s’han publicat. És clar que aquests productes científics volen un cert temps per donar fruit. Espero que quan es publiquin aniran il·lustrats amb bones fotografies, encara que no és probable que la biblioteca d’una presó estotgi aquesta mena d’obres d’erudició. L’únic llibre que em permeten de llegir aquests dies, malgrat els bons oficis del meu advocat, és un bon exemple de l’eclecticisme neci que regeix la selecció de llibres a les biblioteques de les presons. Tenen la Bíblia, és clar, i Dickens (un exemplar antic, Nova York, editorial G.W. Lillingham, MDCCCLXXXVII); l’Enciclopèdia infantil (amb fotos bastant boniques de girl scouts amb pantalons curts i cabells daurats) i L’anunci d’un assassinat, d’Agatha Christie; però també tenen foteses tan xiroies com Un vagabund a Itàlia,de Percy Elphinstone, autor de Retorn a Venècia (Boston, 1868), i un Anuari del Teatre relativament recent (1946), en què surten actors, productors, autors i fotografies d’escenes. Ahir a la nit, tot fullejant aquest darrer volum, vaig delectar-me amb una d’aquestes coincidències enlluernadores que els esperits lògics abominen i els poetes adoren. Transcric gairebé tota la plana:
«Pym, Roland. Nat a Lundy, Massachusetts, el 1922. Estudis d’art dramàtic al teatre Elsinore de Derby, Nova York. Debutà amb L’enlluernament. Del seu extens repertori, cal destacar: A dues illes d’aquí, La noia de verd, Marits barrejats, Toca i vés-te’n, John Lovely, He somiat en tu.
»Quilty, Clare. Dramaturg nord-americà. Nat a Ocean City, Nova Jersey, el 1911. Estudis a la Universitat de Colúmbia. Abandonà la carrera de comerç per dedicar-se a l’art dramàtic. És autor de La petita nimfa, La dama que adorava els llamps (en collaboració amb Vivian Darkbloom), L’edat de les tenebres, El bolet misteriós, Amor de pare i d’altres. Són remarcables les seves nombroses obres per a infants. La petita nimfa (1940) viatjà 22.000 quilòmetres i assolí 280 representacions abans d’arribar a Nova York. Hobbies: cotxes de cursa, fotografia, animals domèstics.
»Quine, Dolores. Nascuda el 1882 a Dayton, Ohio. Estudis d’art dramàtic a l’American Academy. Actuà per primera vegada a Ottawa el 1900. Debutà a Nova York, el 1904, amb No parlis mai amb desconeguts.Des d’aleshores ha desaparegut a...» (Segueix una llista d’unes trenta obres.)
Amb quin dolor desesperat em punyeix la lectura del nom de la meva estimada, ni que sigui per designar una actriu tronada i vella! Potser ella també hauria pogut ser actriu. Nascuda el 1935, ha reaparegut (m’adono del lapsus que ha sofert la meva ploma al paràgraf anterior, però et prego que no l’esmenis, Clarence) a El dramaturg assassinat. Quine la garrina. I ara!, s’ha carregat en Clare. Oh, Lolita meva, només puc jugar amb paraules!
Els tràmits del divorci retardaren la meva marxa i les tenebres d’una altra guerra mundial ja embolcallaven el planeta quan, després d’un hivern d’ensopiment i pneumònia a Portugal, vaig arribar finalment als Estats Units. A Nova York vaig acceptar adeleradament la ganga de feina que m’oferien: consistia bàsicament a idear i redactar anuncis de perfums. Aquesta feina m’agradava pel seu caràcter intermitent i pels aspectes pseudoliteraris que oferia i m’hi dedicava quan no tenia res més a fer. D’altra banda, per urgències de l’època de guerra, una universitat de Nova York m’instava a completar la meva història comparada de la literatura francesa per a estudiants de llengua anglesa. El primer volum em va ocupar un parell d’anys, durant els quals vaig treballar gairebé sempre un mínim de quinze hores diàries. Quan recordo aquella època, la veig clarament dividida en dues zones; una d’ampla i lluminosa i una altra d’ombrívola i estreta. La llum correspon a l’esplai de la investigació en biblioteques sumptuoses i l’ombra als meus desigs i insomnis punyents als quals ja m’he referit. El lector, que ja em coneix, se’m pot imaginar, suat i polsegós, sotjant les nimfetes (ai, sempre remotes!) que jugaven al Central Park, o fastiguejat de la lluentor llepissosa de les prostitutes desodoritzades que un taral·lirot del despatx em plantava davant el nas. Això, deixem-ho córrer. Una terrible despressió nerviosa em va enviar al sanatori durant més d’un any; vaig tornar a la feina i, al cap de poc, em van tornar a hospitalitzar.
Vaig pensar que una vida sana a l’aire lliure em portaria un cert alleujament. Un dels meus metges favorits, un home cínic i encantador, de barbeta bruna, tenia un germà que preparava una expedició a les regions àrtiques del Canadà. M’hi van incorporar en qualitat d’«encarregat d’enregistrar reaccions psíquiques». De tant en tant compartia amb dos joves botànics i un fuster vell (mai, però, amb gaire èxit) els favors d’una de les nostres especialistes en dietètica, la doctora Anita Johnson, que aviat va ser repatriada, i força que me’n vaig alegrar. No em feia una idea gaire clara dels objectius d’aquella expedició. Si hem de jutjar pel nombre de meteoròlegs que hi participaven, suposo que devíem rastrejar fins al seu cau (en algun indret de l’illa del Príncep de Gal·les, m’imagino) el pol nord magnètic, voluble i fluctuant. Un grup, juntament amb els canadencs, instal·là una estació meteorològica a Pierre Point, a l’estret de Melville. Un altre equip, igualment esmaperdut, collia mostres de plàncton. Una tercera colla estudiava els efectes de la tuberculosi a la tundra. En Bert, el fotògraf —un home insegur amb el qual vaig haver de col·laborar tot sovint a les feines domèstiques més baixes (ell també sofria pertorbacions psíquiques)—, sostenia que els peixos grossos de l’expedició, els veritables caps que no vèiem mai, es proposaven fonamentalment de comprovar la influència del millorament climàtic sobre el pelatge de la guineu àrtica.
Vivíem en cabanes de fusta prefabricades, enmig d’un univers de granit precambrià. Anàvem molt ben avituallats: el Reader’s Digest, una batedora per a gelats, vàters asèptics, gorres de paper per a la festa de Cap d’Any. La meva salut va fer una revifalla espectacular, a desgrat d’aquella monotonia i aquella buidor singulars, o potser gràcies a tot això. Voltat per aquella vegetació esllanguida de líquens i la bosquina de salzes nans; penetrat i suposo que purificat per la xiuladissa del vendaval; assegut damunt una pedra sota un cel completament translúcid (que no mostrava, però, res d’apassionant), em sentia curiosament estrany a mi mateix. No m’enfollia cap temptació. Les nenes esquimals, grassones i llustroses, amb aquella pudor de peix, aquelles cabelleres repulsivament negres com el sutge i aquelles cares de conill porquí, encara em provocaven menys desig que la doctora Johnson. No hi ha nimfetes a les regions polars.
Vaig deixar en mans dels qui en sabien més que jo l’estudi de les congestes i les geleres i les fal·leres i, durant un temps, vaig tractar d’enregistrar allò que càndidament considerava com a «reaccions» (per exemple, vaig observar que, sota el sol de mitjanit, els somnis agafaven colors virolats, fenomen que em va confirmar el meu amic fotògraf). A més a més, em tocava d’interrogar els meus diferents companys sobre un seguit de qüestions d’importància, com ara l’enyorança, la por dels animals desconeguts, les fantasies culinàries, les pol·lucions nocturnes, els hobbies, la selecció de programes radiofònics, els canvis de perspectives, etc. En van quedar tan farts que de seguida vaig arraconar el projecte i, només al cap de vint mesos de treball fred (com l’anomenava faceciosament un botànic), vaig elaborar un informe perfectament espuri i molt sorneguer que el lector trobarà publicat als Annals de Psicofísica de l’Adult del 1945 o el 1946,així com al número d’Exploracions Àrtiques dedicat en aquesta expedició; la qual, al capdavall, no tenia res a veure amb el coure de l’illa de Victòria ni amb res de semblant, com em va confessar posteriorment aquell metge meu tan trempat, sinó que el seu objectiu veritable era de caràcter «ultrasecret»; deixeu-me afegir només que, fos quin fos l’objectiu del viatge, va ser assolit plenament.
El lector s’entristirà de saber que, retornat de poc a la civilització, vaig tenir un altre atac de follia (si es pot aplicar aquest terme a la melangia i a una sensació intolerable d’opressió). Dec la meva recuperació completa a un descobriment que vaig fer en aquell sanatori tan car. Vaig descobrir que jugar amb els psiquiatres era una font inestroncable de sana delectança. Només calia engalipar-los amb murrieria, fent com si no et sabessis tots els trucs del seu ofici; empescar-se somnis recargolats, del gènere clàssic més pur (que a ells, extorquidors de somnis, els provoquen malsons i els fan desvetllar-se cridant); aixecar-los la camisa amb fingides «escenes primitives»; no donar-los cap pista dels propis problemes sexuals reals. Subornant una infermera vaig tenir accés als dossiers i hi vaig descobrir amb joia unes fitxes en què em catalogaven com a «homosexual en potència» i com a «impotent total». Aquest esport era tan delitós i els seus resultats —en el meu cas— tan esplèndids que m’hi vaig quedar un mes sencer després de la meva curació (dormint com un soc i endrapant com una col·legiala). I fins i tot hi vaig afegir una setmana més, pel pur plaer de veure’ns les cares amb un nouvingut poderós, una eminència desorientada (i, sens dubte, pertorbada), coneguda per la seva traça a convèncer els pacients que havien assistit a llur pròpia concepció.
Quan em van donar d’alta, vaig buscar un recés a la zona rural de Nova Anglaterra o algun llogaret somnolent (oms, església blanca) on pogués passar un estiu dedicat a l’estudi de les notes que havia anat acumulant —que omplien, a hores d’ara, tot un calaix— i a banyar-me en algun llac del rodal. Em tornava a interessar pel meu treball —em refereixo als meus fatics universitaris—; la resta, la meva participació activa en els perfums pòstums del meu oncle, s’havia reduït al mínim.
Un dels seus antics empleats, plançó d’una família distingida, em va proposar de passar uns mesos a la residència d’uns seus cosins mig arruïnats, un tal senyor McCoo, jubilat, i la seva muller, que volien llogar el pis de dalt, on la seva tia difunta havia menat una vida encoixinada. Va dir que tenien dues filles petites, una nena d’uns quants mesos i una altra de dotze anys, i un bonic jardí, no gaire lluny d’un bonic llac, i jo li vaig respondre que el pla pintava perfecte.
Em vaig cartejar amb aquelles persones per tal de convèncer-les que era un animal ben casolà i em vaig passar en un tren tota una nit de desvarieig, imaginant-me fil per randa l’enigmàtica nimfeta que jo ensinistraria en francès i amanyagaria en humbertià. Ningú no em va rebre a l’estació lil·liputenca on vaig baixar amb la meva luxosa maleta nova i ningú no contestà al telèfon; al final, però, un senyor McCoo trasmudat i amb la roba xopa irrompé a l’únic hotel de Ramsdale, aquell llogaret verd i rosa, i em va comunicar que la seva casa havia estat destruïda per un incendi —potser provocat per la conflagració sincrònica que havia esclatat a les meves venes—. La seva família, em va dir, s’havia refugiat en una granja de la seva propietat i s’havien endut el cotxe, però una amiga de la seva muller, la senyora Haze, una persona molt distingida que vivia al carrer Lawn, al número 342, s’oferia a donar-me hostalatge. Una dama que vivia al davant de ca la senyora Haze havia deixat a en McCoo el seu limousine, un artefacte meravellosament antiquat i quadrat com un dau, conduït per un negre trempat de mena. Ara que havia desaparegut l’únic motiu de la meva vinguda, el susdit arranjament semblava una poca-soltada. Entesos, caldria reconstruir de cap i de nou la casa d’en McCoo, i què? Que potser no la tenia assegurada a bastament? Estava enfutismat, decebut, tip, però europeu com era i de bones maneres, no vaig gosar refusar que m’aviessin cap al carrer Lawn en aquell cotxe de morts, pressentint que, si m’hi negava, en McCoo ordiria un estratagema encara més complicat per desempallegar-se de mi. El vaig veure que fugia corrents i el meu xofer brandà el cap amb una rialleta. En route em vaig jurar a mi mateix que no em quedaria a Ramsdale sota cap pretext, sinó que aquell mateix dia volaria cap a les Bermudes o cap a les Bahames o cap a l’infern. Temps enrere m’havien pessigollejat la carcanada perspectives de tendresa en platges en tecnicolor i, fet i fet, el cosí d’en McCoo no havia fet sinó desviar aquests projectes amb la seva oferta ben intencionada però, com ara es veia, absolutament desassenyada.
A propòsit de tombants bruscos: quan vam enfilar el carrer Lawn vam estar a punt d’atropellar un d’aquests gossos de barriada impertinents (dels que s’ajeuen a esperar el pas dels cotxes). Al cap de poc aparegué cals Haze, un esguerro de fusta emblanquinada, d’aspecte llord i rònec, més gris que blanc, el típic lloc on esperes trobar-te, en comptes de dutxa, un tub de goma acoblat a l’aixeta de la banyera. Vaig donar la propina al xofer, tot esperant que marxés de seguida per poder girar cua sense ser vist i tornar-me’n a l’hotel a fer les maletes; però es va limitar a travessar el carrer, perquè una vella el cridava des del portal de casa seva. Què podia fer? Vaig pitjar el timbre.
Una criada negra em va obrir la porta i em va plantar, allí dempeus damunt l’estora, mentre corria cap a la cuina on hi havia cremant alguna cosa que no havia de cremar.
El rebedor era adornat amb diversos carillons penjats de la porta, una figureta de fusta, d’ulls blancs, d’aquelles que es venen als mercats mexicans, i l’ídol trivial de la classe mitjana amb pretensions artístiques: una reproducció de L’Arlésienne de Van Gogh. A mà dreta, l’escletxa d’una porta entreoberta deixava veure un tros de la sala, amb més andròmines mexicanes dins una raconera i un sofà amb ratlles adossat a la paret. Al capdavall del rebedor hi havia una escala i, mentre m’eixugava el front (ara m’adonava de la calda que feia al carrer) i mirava, per mirar alguna cosa, una pilota de tennis grisa i vella damunt una arca de roure, em va arribar des del replà la veu de contralt de la senyora Haze, la qual, repenjada a la barana, preguntà melodiosament: «Vostè és monsieur Humbert?» La cendra d’un cigarret va caure com a rúbrica d’aquestes paraules. Després la dama va baixar les escales per aquest ordre: sandàlies, pantalons marrons, brusa de seda groga, cara quadrada, sense deixar de donar copets al cigarret amb el dit índex.
Però valdrà més que la descrigui de seguida, per no haver-hi de pensar un altre cop. La pobra senyora tenia entre trenta i quaranta anys, el front lluent, les celles depilades i uns trets molt senzills, però no pas mancats d’atractiu, corresponents a allò que en podríem anomenar tipus Marlene Dietrich passada per aigua. Tustant-se el monyo castany amb reflexos de bronze em va acompanyar fins al salonet i, durant ben bé un minut, em va explicar l’incendi d’en McCoo i em va ponderar les excel·lències de viure a Ramsdale. Els seus ulls enormes de color verd blau em resseguien el cos de dalt a baix d’una manera curiosa, defugint acuradament la meva mirada. El seu somriure consistia en l’arrufament inquisitiu d’una cella; mentre enraonava, no parava de fer caure la cendra del cigarret allargant el braç amb espolsades espasmòdiques damunt tres cendrers i sobre la llar de foc propera (on hi havia tirat el cor ennegrit d’una poma); després es tornava a aclofar, amb una cama doblegada a sota. Era, sens dubte, una d’aquelles dones que, en el parlar polit, poden reflectir la influència d’un club de lectura o de bridge o de qualsevol altra bajanada sinistra, però mai la seva ànima; dones totalment desproveïdes del sentit de l’humor; dones absolutament indiferents, en el fons, als deu o dotze temes possibles en una conversa de saló, però molt estrictes pel que fa a les regles que regeixen aquestes converses, a través de la cel·lofana lluminosa de les quals hom pot destriar sense esforç frustracions no gaire abellidores. M’adonava perfectament que, si per alguna casualitat desenraonada, em quedava a dispesa a casa seva, es comportaria amb mi d’acord amb la idea que des de sempre es devia haver fet de l’hostalatge i em tornaria a veure embolicat en una d’aquelles aventures tedioses que ja coneixia amb tots els ets i uts.
Però no hi havia cap perill que m’hi instal·lés. No podia ser feliç en aquell ambient, entre un munt de revistes rebregades a cada cadira i enmig d’un decorat que era un compromís a mig camí entre la comèdia de l’anomenat «mobiliari modern funcional» i la tragèdia dels balancins decrèpits i els vetlladors esgavellats amb les bombetes foses. Em va guiar escales amunt i, tombant a l’esquerra, vam arribar a la «meva» cambra. La vaig inspeccionar a través de la boira del meu rebuig insuperable; però damunt el «meu» llit vaig descobrir-hi la Sonata a Kreutzer de René Prinet. I pensar que ella anomenava aquelles golfes un «semiestudi»! «Fugim de seguida», em vaig dir enèrgicament, mentre feia veure que deliberava sobre el preu irrisori i ominosament baix que la meva delerosa amfitriona em demanava per la dispesa.
La cortesia europea, però, em va obligar a beure’m aquell calze fins a les escorrialles. Vam travessar el replà cap a l’ala dreta de la casa (on «la Lo i jo tenim les nostres habitacions» —la Lo devia ser la criada—), i l’amfitriona-amant amb prou feines si va poder dissimular una esgarrifança quan va haver de permetre a aquell home tan llepafils que donés un cop d’ull a l’única cambra de bany, un catau estret i allargassat situat entre el replà i l’habitació de la «Lo», amb tot d’objectes molls i tous que penjaven damunt la dubtosa banyera (amb un cabell encastat a dintre com un signe d’interrogació); i no hi mancaven els previsibles anells de la serp de goma ni el seu complement: la funda de pelfa rosa que cobria púdicament la tapadora del vàter.
—Veig que no li fa una impressió gaire favorable —va dir la dama, repenjant un moment la mà a la meva màniga. Unia una freda impertinència desimbolta (l’excés d’allò que se’n diu «aplom») a una timidesa i una melangia que conferien a les seves paraules, que embastava desmenjadament, una entonació tan artificial com la d’un professor de dicció—. Val a dir que aquesta casa no està gaire endreçada —reprengué la condemnada—, però li ben asseguro —i em va mirar als llavis— que s’hi trobarà ben a pler, certament ben a pler... Deixi’m ensenyar-li el jardí. —Va dir aquestes últimes paraules amb més vivacitat, amb una inflexió seductora.
La vaig seguir a contracor escales avall i travessàrem la cuina, que era al fons del rebedor, a l’ala dreta, on també hi havia el menjador i el salonet (sota la «meva» cambra, a mà esquerra, no hi havia sinó el garatge). A la cuina, la criada negra, una dona rodanxona i tirant a jove, va dir: «Me’n vaig, senyora Haze», tot agafant la bossa de mà, gran, negra i llustrosa, del pom de la porta que donava a l’eixida del darrere. «Molt bé, Louise —va respondre la senyora Haze amb un sospir—. Ja passarem comptes divendres.» Travessant un petit rebost vam entrar al menjador, paral·lel al salonet que m’havia vagat de mirar. Vaig veure un mitjó blanc a terra. Amb un gruny de desaprovació, s’acostà sense aturar-se i el va llançar dins un armari de paret que hi havia vora el rebost. Vam examinar per sobre una taula de caoba amb una fruitera al mig, que no contenia sinó el pinyol encara lluent d’una pruna. Em vaig palpar la butxaca buscant l’horari de trens i el vaig pescar subreptíciament amb la intenció de consultar-lo de seguida que pogués. Encara estava seguint la senyora Haze pel menjador quan, enllà d’aquest, sorgí un esclat de verdor —«l’eixida!», entonà la meva cicerone—, i llavors, sobtadament, una onada blava s’encrespà sota el meu cor i vaig veure, damunt una estora, en un estany de sol, mig nua, agenollada, el meu amor de la Riviera que es tombà per sotjar-me per damunt de les seves ulleres de sol.
Era la mateixa nena: les mateixes espatlles frèvoles de color de mel, la mateixa esquena nua, esvelta i sedosa, la mateixa cabellera castanya. Un mocador clapejat, nuat al voltant del pit, ocultava als meus ulls de simi senil, però no pas a la mirada de la memòria viva, els pits juvenils que havia acariciat un dia immortal. I, com si jo fos la dida de la princeseta d’un conte de fades (perduda, raptada, retrobada amb parracs de gitana a través dels quals la seva nuesa somreia al rei i als seus perdiguers), vaig descobrir la pigueta negra a la seva cuixa. Amb delit i esbalaïment (el rei plora de joia, les trompetes retrunyen, la dida perd l’oremus), vaig tornar a veure el seu abdomen retràctil, a frec del qual s’havien acotat a descansar breument els meus llavis; i aquells malucs infantils on havia besat el séc emmerletat deixat per la goma del seu vestit de bany; el darrer dia de follia immortal darrere les «Roches Roses». Els vint-i-cinc anys viscuts des de llavors s’esmorteïren com una flama defallent i s’esvaïren.
Se’m fa gairebé impossible d’expressar amb escaient vigoria la flamarada, l’estremiment, l’impacte de l’apassionada retrospecció. En l’instant brevíssim, amarat de sol, en què la meva mirada va lliscar damunt la nena agenollada (amb els ulls guspirejants darrere les austeres ulleres fosques: el petit Herr Doktor que m’havia de guarir de tot mal), mentre jo li passava a frec amb la meva disfressa d’adult (un exemplar galà i superb de virilitat cinematogràfica), la buidor de la meva ànima va reeixir a aspirar cada detall de la seva beutat lluminosa, i la vaig confrontar amb els trets de la meva promesa morta. Al cap de poc, sens dubte, ella, aquella nouvelle,aquella Lolita, la meva Lolita, va eclipsar totalment el seu model. Només vull emfasitzar que el meu descobriment d’ella va ser la conseqüència fatal d’aquell «principat vora el mar» del meu passat torturat. Entre tots dos esdeveniments no hi havia hagut sinó un seguit de tempteigs i disbarats, engrunes de plaer fals. Tot allò que tenien en comú els fonia en un de sol.
No em faig pas gaires il·lusions, però. Els meus jutges consideraran que això és la mascarada d’un orat amb molta tirada al fruit vert. Au fond, ça m’est bien égal.Només puc dir que mentre la Haze i jo baixàvem les escales cap al jardí panteixant, els meus genolls eren com el reflex d’uns genolls en aigua arrissada, i els meus llavis eren com sorra, i...
—Aquesta és la meva Lo —va dir ella—, i aquests són els meus lliris.
—Sí —vaig dir—, sí. Són meravellosos, meravellosos, meravellosos.
La prova número dos és una agenda de butxaca relligada en imitació de cuir negre, amb la xifra de l’any daurada, 1947, en escalier, a l’angle superior esquerre. Parlo d’aquest polit article de Blank Blank Co., Blankton, Massachusetts, com si el tingués davant meu. En realitat, va ser destruït fa cinc anys, i allò que ara examinem (amb l’ajut d’una memòria ben bé fotogràfica) no és sinó la seva materialització fugissera, un fènix esquifit i sense plomes.
Em recordo d’aquest diari amb tant de detall perquè, en realitat, el vaig redactar dues vegades. Primer vaig consignar cada observació amb llapis (amb moltes esmenes i ratllades) als fulls d’allò que comercialment s’anomena «bloc per a mecanògrafes»; després, ho vaig anar passant amb la meva lletra més menuda i satànica a la llibreta que acabo d’esmentar.
El 30 de maig és dia de dejuni per edicte a New Hampshire, però no als estats de Carolina. Aquell dia, una epidèmia de «grip intestinal» (no sé pas gaire què vol dir això) obligà a tancar les escoles de Ramsdale fins al final de l’estiu. Pel que fa a les condicions meteorològiques, el lector pot consultar el Diari de Ramsdale del 1947.Uns quants dies abans m’havia traslladat a cals Haze i el petit diari que ara em proposo reconstruir (com un espia que transmet de memòria el contingut del missatge que s’ha empassat) abraça gairebé tot el mes de juny.
Dijous. Dia molt bo. Des d’un observatori privilegiat (la finestra de la cambra de bany) he vist la Dolores despenjant roba de l’estenedor a la claror verd poma de darrere la casa. He baixat a fer un tomb. Ella duia una camisa de quadres, texans i vambes. Cada moviment que feia a l’aire clapejat de sol tesava les cordes més secretes i sensibles del meu cos abjecte. Al cap d’una estona s’ha assegut al meu costat, a l’últim graó de la porxada del darrere, i ha començat a arreplegar còdols entre els seus peus —còdols, Déu meu, i també un bocí de vidre corbat d’una ampolla de llet que semblava una boca rondinaire— i a llançar-los contra una llauna. Ping. Què t’hi jugues que no la tornes a encertar... no podràs pas... quina tortura... un altre cop. Ping. Pell exquisida, oh, exquisida: suau i colrada, no gens pàl·lida. Els gelats provoquen acne. La hipersecreció de substàncies greixoses, anomenades sèu, que alimenten els fol·licles pilosos de la pell produeixen una irritació precursora d’infeccions. Però les nimfetes no tenen acne ni que s’afartin de menjar gras. Déu meu, quina tortura, aquell tornassol sedós sobre les temples que es fon gradualment amb els cabells castanys! I l’osset que es crispa a un costat del turmell empolsegat. «La nena dels McCoo? La Ginny McCoo? Oh, és un horror! Dolenta, i coixa.Va estar a punt de morir de la pòlio.» Ping. El teginat lluent del seu avantbraç. Quan es va aixecar per endur-se la roba, em va vagar d’adorar de lluny el cul destenyit dels texans arromangats fins als genolls. De cop i volta aparegué la sonsa de la senyora Haze, només li faltava la màquina fotogràfica!, com un arbre imaginari que un faquir hagués plantat al bell mig de la gespa i, després de fer unes quantes magarrufes heliotròpiques —mirades tristes cap al cel, mirades alegres cap a terra—, va tenir la barra de retratar-me mentre parpellejava damunt les escales, Humbert le Bel.
Divendres. L’he vista que marxava vés a saber on amb una nena morena anomenada Rose. Què ho fa que la seva manera de caminar —una nena, tot just una nena!— m’exciti d’aquesta manera abominable? Analitzem-ho. La lleu insinuació d’uns peus girats endintre. Una mena d’oneig vincladís sota el genoll, que es prolonga fins al final de cada pas. Un imperceptible arrossegament de cames. Molt infantil, impúdica de cap a peus. A més a més, l’Humbert Humbert és infinitament sensible a la vèrbola vulgar de la petita, a la seva veu agra i escardalenca. Després l’he sentida que deia un seguit de bestieses d’allò més grolleres a la Rose per damunt de la tanca. Pausa. «Au, me n’haig d’anar, nena.»
Dissabte (potser he esmenat les primeres ratlles). Ja sé que és una bogeria continuar aquest dietari, però em fa un plaer estrany. I només una esposa enamorada podria desxifrar la meva escriptura microscòpica. Deixeu-me dir amb un sanglot que avui la meva L. parava el sol allà on en deien «l’eixida», però voltada tota l’estona per la seva mare i altres dones. És clar que m’hi hauria pogut instal·lar, assegut al balancí, fent veure que llegia. He optat prudentment per mantenir-me’n al marge, i és que em feia por que el tremolor espantós, desenraonat, penible i ridícul que em paralitzava no privés la meva entrée de tota aparença de naturalitat.
Diumenge. La calorada no afluixa; una setmana d’allò més benigna. Aquesta vegada he ocupat una posició estratègica, proveït d’un diari voluminós i d’una pipa nova, al balancí de l’eixida, abans no vingués la L. Amb gran decepció per part meva, ha vingut acompanyada de la seva mare, totes dues amb biquinis negres, nous com la meva pipa. La meva estimada, el meu tresor, s’ha estat un moment dreta vora meu —volia clissar les historietes del diari— i feia una olor gairebé idèntica a la de l’altra, la noia de la Riviera, però més intensa, amb uns harmònics més abruptes —una fragància tòrrida que de seguida ha posat en renou la meva virilitat—, però ja m’havia arrencat d’una esgarrapada les pàgines que ambicionava i s’ha retirat cap a la seva estora, al costat de la seva mama paquidèrmica. Allà, la meva estimada s’ha estenallat de bocaterrosa, mostrant-me —mostrant als mil ulls esbatanats de la meva sang ocel·lada— el ressalt lleuger dels seus omòplats, el borrissol de la corba de l’esquena, la protuberància de les natges compactes i tibants, emmascarades de negre, i l’estuari de les seves cuixes de col·legiala. Silenciosament, l’alumna de sisè assaboria les historietes verdes, blaves i vermelles. Era una nimfeta tan encisadora que ni el mateix Príap —un Príap verd, blau i vermell— no l’hauria poguda imaginar. Mentre me la mirava a través d’aurèoles prismàtiques de llum, amb els llavis secs, polaritzant el meu desig i gronxant-me lleument sota el diari, he pressentit que, concentrant-me degudament en la percepció d’ella, potser assoliria de seguida la benaurança dels pobres; però, com un ocell rapinyaire que prefereix una presa en moviment a una altra d’immòbil, he volgut fer coincidir aquella conquesta penible amb un dels gestos infantils que feia la L. de tant en tant mentre llegia, per exemple, el de gratar-se l’esquena a mitja alçada mostrant una aixella puntejada; però la Haze ha esguerrat la troca: s’ha tombat per demanar-me foc i ha encetat un simulacre de conversa a propòsit de l’última bufonada literària d’algun impostor de moda.
Dilluns. Delectatio morosa. Arrossego dies sonsos de desassossec i sopitesa. Aquesta tarda havíem d’anar (la mama Haze, la Dolores i jo) al llac Our Glass a banyar-nos i a prendre el sol; però el matí nacrat ha degenerat en xàfec cap a migdia i la Lo ha armat un sagramental.
L’edat mitjana de la pubertat femenina ha estat fixada als tretze anys i nou mesos a Nova York i Chicago. Segons les persones, però, pot oscil·lar entre els deu anys, o menys, i els disset. La Virgínia encara no havia fet els setze quan en Harry Edgar la va posseir. Ell li donava classes d’àlgebra. Je m’imagine cela. Es van passar la lluna de mel a Petersburg, Florida. «Monsieur Poe-Poe», com anomenava al poeta-poeta un alumne de les classes parisenques de l’Humbert Humbert.
Reuneixo totes les característiques susceptibles, segons els especialistes en sexualitat infantil, de desvetllar reaccions libidinoses en una nena: mandíbula enèrgica, mà musculada, veu profunda i sonora, espatlles amples. A més a més, diuen que m’assemblo a un cert cantant pel qual la Lo té una veritable fal·lera.
Dimarts. Plou. Llac de les Pluges. La mama ha sortit a comprar. Jo ja sabia que la L. rondava per allà prop. Al cap d’unes quantes maniobres furtives, hi he ensopegat al dormitori de la seva mare. Amb l’ull esquerre esbatanat, bregava per treure-se’n una brossa que hi tenia clavada. Brusa de quadres. Tot i que adoro la fragància bruna i embriagadora de la Lo, crec que s’hauria de rentar els cabells alguna vegada de tant en tant. Per uns moments, tots dos hem quedat immergits en la claror verda i tèbia del mirall que ens reflectia, juntament amb la capçada d’un pollancre, sobre un fons de cel. L’he engrapada amb força per les espatlles i, després, tendrament, per les temples, i l’he tombada.
—És aquí —m’ha dit—, és aquí que ho sento.
—A Suïssa, les pageses fan servir la punta de la llengua.
—Llepen l’ull?
—Vols que ho provi?
—Som-hi —ha dit ella.
He passat suaument el meu fibló tremolós pel globus de l’ull, de tast salat, que giravoltava rebec.
—Ja ha marxat.
—Ara l’altre?
—Ets idiota! —ha començat—. No hi ha res de r... —Però s’ha adonat dels meus llavis frunzits que se li atansaven—. D’acord —ha dit, condescendent, i, repenjant-se sobre la carona tèbia i rogenca alçada cap a ell, el tenebrós Humbert ha serrat els llavis contra la parpella palpitant. Ella ha rigut i ha fugit de l’habitació passant-me a frec. Em semblava tenir el cor a tot arreu alhora. Mai de la vida... ni tan sols quan acariciava l’altra nena, a França... mai...
Nit. No he sofert mai una tortura semblant. Voldria poder descriure la seva fesomia, els gestos... però no puc, perquè el mateix desig per ella m’encega quan la tinc a prop. No estic acostumat a estar amb nimfetes, punyeta! Si acluco els ulls no veig d’ella sinó un detall immobilitzat, una foto fixa cinematogràfica, l’encanteri sobtat, recòndit, setinat, com quan s’asseu aixecant un genoll sota la faldilla escocesa per cordar-se la sabata. «Dolores Haze, ne montrez pas vos zhambes» (és la seva mare, que es pensa que sap francès).
Poeta à mes heures, vaig compondre un madrigal a les pestanyes fuliginoses dels seus ulls buits, de color gris pàl·lid, a les cinc pigues asimètriques del seu nas arromangat, al borrissol ros de les seves cames brunes; però ho vaig estripar tot i avui no me’n recordo gaire. Només puc descriure la fesomia de la Lo en els termes més banals (aquí continua el dietari): puc dir que té els cabells castanys, els llavis tan vermells com un caramel vermell llepat, el de dalt lleugerament botit... Oh, si jo fos escriptora i la pogués fer posar nua sota una llum nua! Però sóc l’Humbert Humbert, el desmanegat, ossut i pelut de pit, amb celles negres i espesses i amb un accent estrany, amb un pou negre de monstres que es podreixen rere un somriure tranquil de bon minyó. I ella tampoc no és la criatura fràgil d’una novel·leta femenina. El que m’enfolleix és el dualisme d’aquesta nimfeta, potser de totes les nimfetes; aquesta barreja que hi ha a la meva Lolita de puerilitat tendra i somiadora i d’aquella vulgaritat horripilant que emana de les revistes i els anuncis publicitaris (amb els seus nassos camusos) i de la frescor esblaimada de les criades del vell món (amb aquella flaire de margarides esclafades i de suor); i de les bagasses de la primera volada que et trobes als bordells de províncies; tot això, barrejat de nou amb la tendresa immaculada, exquisida, que alena sota el mesc i el fang, sota la brutícia i la mort, oh, Déu meu, Déu meu. I el més curiós és que aquesta Lolita, la meva Lolita, ha reencarnat el meu desig d’antany, de manera que, enllà de tot, per damunt de tot, hi ha... la Lolita.
Dimecres. «Escolta, fes que la mama ens porti al llac Our Glass, demà.» Aquestes han estat les paraules textuals que m’ha adreçat el meu amor de dotze anys amb un murmuri voluptuós, quan hem ensopegat casualment a l’entrada de la casa, jo a fora, ella a dins. El reflex de la tarda, un diamant blanc, enlluernador, amb innombrables puntes irisades, vibrava sobre el capot d’un cotxe aparcat. El fullam d’un om gegantí tenyia d’ombres suaus i juganeres la paret empostissada de la casa. Dos pollancres tremolaven i s’estremien. Se sentia la remor informe del trànsit llunyà; un nen cridava: «Nancy, Nan-cy!» A dins, la Lolita havia posat el seu disc favorit, La petita Carmen, que jo anomenava Directors nans, paròdia burleta que la feia bufar de desdeny.
Dijous. Ahir a la nit vam seure a l’eixida la Haze, la Lolita i jo. El capvespre tebi s’havia transformat en foscor amorosa. La pobra dona acabava d’explicar fil per randa l’argument d’una pel·lícula que havia vist amb la Lolita aquell hivern. El boxejador ja havia caigut arran de terra quan va trobar el vell capellà compassiu (que també havia estat boxejador als seus anys de juvenil vigoria i encara era prou fort per baldar un pecador). Sèiem a terra damunt un munt de coixinets i la Lolita era entre la dona i jo (s’hi havia encabit al mig, la malcriada). Jo em vaig embrancar en un relat tot estripat de les meves aventures a l’Àrtic. La musa de la inspiració em va allargar la carrabina i vaig abatre un ós blanc que hi havia assegut i que va exclamar: «Ah!» Tota l’estona vaig ser ben conscient de la proximitat de la Lo i, tot parlant, gesticulava a recer de la foscor condescendent i allargava els meus gestos invisibles fins a fregar-li la mà, l’espatlla i la petita ballarina de llana i glassa amb què joguinejava i que, cada dos per tres, m’encastava a la falda; i, finalment, quan vaig haver embolcallat la meva lluminosa estimada en l’oneig de les meves carícies etèries, vaig gosar d’amanyagar-li la cama nua a través del borrissol, semblant al dels agrassons, del tou de la cama, i vaig riure de les meves plagasitats, vaig tremolar i vaig dissimular el meu calfred i, una vegada o dues, vaig tastar, amb els meus llavis cuitosos, la tebior de la seva cabellera mentre la hi grufava faceciosament i li acariciava la nina. Ella joguinejà també bella estona fins que la seva mare li ordenà secament que s’estigués i li prengué la ballarina, que llençà a les tenebres, i jo vaig riure, i em vaig tombar per parlar amb la Haze a través de les cames de la Lo i la meva mà va lliscar per la fina esquena de la Lo i vaig sentir la pell nimfal a través de la seva camisa de xicot.
Però sabia que tot era inútil, i em torturava el desig, i la roba m’estrenyia peniblement i gairebé em vaig alegrar quan, enmig de la fosca, la veu serena de la seva mare va anunciar:
—I ara, Lo, tots creiem que has d’anar a dormir.
—Doncs jo crec que heu d’anar a la merda —va dir la Lo.
—Doncs demà no hi haurà pícnic —va dir la Haze.
—Som en un país lliure —va fer la Lo.
Quan la Lo se’n va anar fent petar la llengua despectivament, m’hi vaig quedar per pura inèrcia, mentre la Haze es fumava el desè cigarret d’aquell vespre i es queixava de la Lo.
—Ja era revessa quan tenia un any, si em permet que li ho digui, quan llençava les joguines des de dalt del bressol perquè la seva pobra mare s’hagués d’estar tot el dia recollint-les, dimoni de nena!
Ara, als dotze anys, era una veritable pesta —deia la Haze—. En la vida només aspirava a fatxendejar fent cabrioles de majorette o de ballarina de jazz. Treia notes baixes, però es va adaptar més bé a la nova escola que a la de Pisky. —Pisky era la vila natal de la Haze, a l’Oest mitjà. La casa de Ramsdale era la de la seva sogra, ja difunta. Encara no feia dos anys que s’hi havien traslladat.
—Per què no era feliç allà?
—Oh —va dir la Haze—, i jo què sé, pobra de mi? Jo també ho vaig viure, això, quan era nena: nois que et retorcen el braç o que t’atropellen amb un piló de llibres, que t’estiren els cabells, et fan mal als pits o t’aixequen les faldilles. Ja ho sé, que els canvis d’humor són una característica comuna de tots els adolescents, però la Lo exagera. És esquerpa i evasiva. Grollera i insolent. Va clavar una estilogràfica al seient de la Viola, una condeixebla seva italiana. Sap què m’agradaria? Si vostè, monsieur, es queda amb nosaltres fins a la tardor, li demanaria que l’ajudés a fer els deures d’escola... Em sembla que vostè entén de tot, de geografia, de matemàtiques, de francès...
—Oh, sí, de tot!
—Això vol dir —s’afanyà a replicar la Haze— que es quedarà amb nosaltres!
Volia contestar-li a crits que m’hi quedaria eternament només que pogués acariciar de tant en tant la meva futura alumna. Però no em refiava de la Haze. De manera que em vaig limitar a remugar i a estirar-me de braços i de cames de manera descompassada (le mot juste) i me’n vaig tornar a la meva habitació. Però aquella dona, tanmateix, no estava disposada a aixecar la sessió. Ja estava ajagut al meu llit glaçat, estrenyent-me amb les mans contra la cara l’espectre flairós de la Lolita, quan vaig sentir la meva amfitriona infatigable que s’atansava d’amagatotis a la porta i em xiuxiuejava unes paraules a través del forat del pany; només es volia assegurar —va dir— que ja havia acabat de llegir la revista Glance and Gulp que li havia manllevat l’altre dia. Des de la seva habitació, la Lo va cridar que la tenia ella. Aquesta casa és una biblioteca pública, llamp de Déu!
Divendres. Em pregunto què em dirien els meus editors, tan acadèmics ells, si al meu manual portés a col·lació «la vermeillette fente» de Ronsard o «un petit feutré de mousse délicate, tracé sur le milieu d’un fillet escarlatte» de Rémy Belleau, per exemple. Segurament agafaré una altra depressió nerviosa si em quedo gaires dies més en aquesta casa, sotmès a la tensió d’aquesta temptació insofrible, vora la meva estimada —la meva estimada—, la meva vida i la meva promesa. Ja l’ha iniciada, la mare naturalesa, en el misteri de la menarquia? Sensació de botiment. Maledicció gitana. Caiguda de dalt la teulada. Visita de l’àvia. «El senyor Úter —cito d’una revista per a noies— comença a construir una paret gruixuda i tova, preveient la possibilitat d’allotjar-hi un bebè.» L’homenic boig dins la seva cel·la encoixinada.
Permeteu-me un incís: si mai cometo un crim capital —subratlleu el si—, el mòbil hauria de ser bastant més important que en el cas de la Valeria. Tingueu ben present que aleshores jo era bastant inepte. Mai que vulgueu portar-me a torrar a la cadira elèctrica, recordeu que només un atac de follia em podria donar l’energia primària necessària per captenir-me com una bèstia (tot això potser ha estat corregit). De vegades he intentat matar en somnis. Però sabeu què passa? Suposem, per exemple, que tinc una pistola. L’apunto, per exemple, contra un enemic plàcid, que es mira l’escena amb un interès serè. Oh, sí, pitjo el gallet, però, l’una rere l’altra, les bales que escup el meu tímid canó cauen mansament a terra. En aquests somnis, l’únic neguit que tinc és ocultar el meu fracàs a l’enemic, que comença a impacientar-se.
A l’hora de sopar, la gata maula m’ha dit, tot adreçant a la Lo una llambregada de biaix, plena de mofa maternal (acabava de descriure, amb vèrbola faceciosa, el graciós bigoti en forma de raspall de dents que encara no em decidia a deixar-me créixer): «Val més que no ho faci; si no, hi ha algú que perdrà el senderi.» A l’instant, la Lo ha clavat empenta al seu plat de peix bullit, sense trabucar, però, el got de llet, i ha marxat del menjador d’una revolada. «El molestaria gaire —m’ha preguntat la Haze— venir amb nosaltres a fer una cabussada al llac, si la Lo demana disculpes per la seva conducta?»
Després he sentit el terrabastall d’un cop de porta i altres sorolls procedents de les cavernes tempestuoses en què s’escabellaven les dues rivals.
La Lo no ha demanat disculpes. No hi haurà llac. Hauria pogut ser divertit.
Dissabte. He deixat uns dies la porta oberta, mentre escrivia, a la meva habitació; però fins avui no ha caigut a la ratera. Amb tot de contorsions, ganyotes i arrossegament de peus —que no feien sinó emmascarar la seva torbació pel fet de venir-me a veure sense haver estat convidada—, la Lo ha entrat i, després de fer una mica la papallona, s’ha interessat pels arabescos de malson que havia gargotejat damunt un full de paper. No: no eren pas fruit de la pausa que fa el cal·lígraf inspirat entre dos paràgrafs; eren els jeroglífics horripilants (que ella no podia desxifrar) del meu desig fatal. Quan ha inclinat els seus rínxols castanys damunt el meu escriptori, Humbert el Ronc l’ha enllaçada amb el braç en un simulacre punyent d’afecte paternal; i mentre examinava, amb una lleugera miopia, el bocí de paper que tenia als dits, la meva visitant innocent s’ha anat aclofant damunt el meu genoll fins a quedar-hi mig asseguda. El seu perfil adorable, els llavis entreoberts, els cabells tebis, tot era a l’abast dels meus ullals descoberts; i sentia l’escalfor del seu cos a través d’aquella roba grollera de gallimarsot. De sobte, he tingut la certesa que podia besar-li el clatell o la comissura dels llavis amb una perfecta impunitat. Sabia que em deixaria fer, que aclucaria els ulls i tot, com ensenyen a fer-ho a Hollywood. Un gelat de vainilla doble amb xocolata calenta... no gaire més insòlit que això. No sabria explicar al meu sagaç lector (les celles del qual suposo alçades, a hores d’ara, fins allà on arrenca la calvície cranial) com he arribat a saber-ho; potser la meva orella simiesca havia copsat algun canvi imperceptible en el ritme de la seva respiració, ja que ara la Lo no mirava els meus gargots, sinó que esperava, encuriosida i amb sang freda —oh, diàfana nimfeta meva!—, que el dispeser fascinant fes el que ella frisava per fer. M’ha semblat que a una nena moderna, devoradora de revistes cinematogràfiques, experta en primers plans fantàstics, no se li faria gaire estrany que un amic adult, ben plantat, de virilitat intensa... massa tard. De cop i volta la casa ha començat a vibrar amb la veu voluble de la Louise, que explicava a la senyora Haze, tot just arribada, que en Leslie Tomson i ella havien trobat no sé quina mena d’animal mort al soterrani, i la Lolita no es volia pas perdre aquell espectacle.
Diumenge. Voluble, geniüda, alegre, maldestra, graciosa, amb aquella gràcia agra de la seva preadolescència juganera, punyent, desitjable de cap a peus (tot Nova Anglaterra per la ploma d’una escriptora!), des del llac negre i els passadors que li subjecten els cabells fins a la petita cicatriu de la seva cama esvelta (on un patinador, a Pisky, li va clavar una puntada de peu), cinc centímetres més amunt del mitjó blanc i gruixut. Ha anat amb la seva mare a cals Hamilton, a una festa d’aniversari o una cosa així. Faldilla ampla de cotó. Els pitets ja semblen ben formats. Seductora precoç!
Dilluns. Matí de pluja. «Ces matins gris si doux...» El meu pijama blanc té un estampat lila a l’esquena. Sembla una d’aquestes aranyes pàl·lides i botides que es veuen als jardins vells. Assegudes al mig de la teranyina lluminosa, estirant ara un fil ara l’altre. Tinc estesa la meva teranyina de punta a punta de la casa i paro l’orella, assegut a la meva cadira, com un bruixot garneu. És a la segona cambra, la Lo? Estiro suaument el fil de seda. No hi és pas. Acabo de sentir l’staccato del rotllo de paper higiènic que gira; i el meu fil desplegat no ha copsat cap pas entre la cambra de bany i la seva habitació. Es deu estar rentant les dents, encara (és l’única mesura higiènica que la Lo observa amb veritable zel). No. La porta de la cambra de bany s’acaba d’obrir; caldrà, doncs, cercar en un altre indret de la casa la presa galana de colors càlids. Descabdellem el fil de seda escales avall. Així m’asseguro que no és a la cuina, fent petar la portella de la nevera o escridassant-se amb la seva odiada mama (la qual, m’imagino, està embrancada en la seva tercera conversa telefònica del matí, parrupejant i cloquejant per sota el nas). Bé, temptegem i esperem. M’esquitllo mentalment fins al salonet, on trobo la ràdio callada (i la mama encara arrapada al telèfon, fent-la petar amb la senyora Chatfield o la senyora Hamilton, molt suaument, amb les galtes lleument enceses, somrient, amb la mà lliure fent cornetí sobre el telèfon, negant implícitament que negui aquells rumors tan divertits, rumors, remors d’alcova, amb un xiuxiueig íntim que no gasta mai a les converses cara a cara, clares i lacòniques). Així que la meva nimfeta no és a casa? Ha fugit! Al final, el meu ordit de sedes prismàtiques s’ha convertit en una teranyina tronada i polsegosa, la casa és buida, morta. I aleshores, a través de la porta entreoberta, m’arriba la veu de la Lolita, dolça, manyaga i riallera. «No ho diguis a la mare, però avui m’he menjat tota la teva cansalada.» Surto d’un bot i ja ha fugit. Lolita, on ets? La safata del meu esmorzar, amorosament preparada per la meva amfitriona, em mira mig desguarnida, esperant que me l’emporti a l’habitació. Lola, Lolita!
Dimarts. El cel tapat ha obligat a ajornar de nou el pícnic vora el llac inaccessible. És una intriga del destí? Ahir em vaig emprovar, davant del mirall, uns pantalonets de bany nous.
Dimecres. Havent dinat, la Haze (sabates senzilles, vestit i jaqueta fets a cal sastre) ha dit que havia de baixar a la vila a comprar un regal per a l’amiga d’una amiga seva i m’ha demanat si la volia acompanyar, tot ponderant el meu gust exquisit en matèria de teixits i perfums. «Triï el que el sedueixi més», ha xiuxiuejat. Què hi podia fer l’Humbert, essent com és del ram dels perfums? M’ha arraconat entre el cotxe i l’entrada. «Afanyi’s», m’ha dit, mentre jo em doblegava laboriosament per encabir-me al vehicle (i encara feia els darrers esforços desesperats per trobar un escapador). Havia engegat i renegava delicadament contra el camió del davant, que feia marxa enrere i girava (acabaven de descarregar una cadira de rodes nova de trinca que havien lliurat a la senyoreta Del-davant, vella i invàlida), quan he sentit la veu aguda de la meva Lolita des de la finestra del salonet:
—Ei! On aneu? Jo també vull venir! Espereu-vos!
—No li’n faci cas —ha ganyolat la Haze, apagant el motor.
Amb gran disgust de la meva gentil conductora, la Lo ha obert la portella del meu cantó.
—Això és intolerable —ha començat la Haze; però la Lo s’hi ha esquitllat a dins, estremint-se de goig.
—Ei, tu, belluga el cul —m’ha dit la Lo.
—Lola! —ha bramulat la Haze mirant-me de cua d’ull, amb l’esperança que em decidís a fer fora aquella insolent.
—Vigila la bola —ha dit la Lo (no pas per primera vegada), mentre el seu cos feia un bot arrauxat enrere i el cotxe arrencava amb un bot endavant.
—És intolerable —ha dit la Haze, passant bruscament a segona— que una nena sigui tan mal educada. I tan repatana. Quan sap que ningú l’ha demanada. I que s’ha de banyar.
Els artells de la meva mà descansaven sobre els texans de la Lo. Anava descalça; a les ungles dels peus hi havia rastres d’esmalt de color cirera i un tros de tireta enganxat al dit gros: Déu meu, què no hauria donat per besar in situ aquells peus d’ossos delicats, de flexibilitat simiesca, de dits llargaruts! De sobte va lliscar la seva mà dins la meva i, sense que ho veiés la nostra acompanyant, vaig aferrar, amanyagar i estrènyer aquella grapeta càlida durant tot el trajecte fins a la botiga. Les aletes del nas marlenesc de la conductora lluïen, havent esbandit o consumit la seva ració de pólvores, mentre sostenia un monòleg elegant amb el trànsit local, i somreia de perfil, i feia ganyotes de perfil, i les seves pestanyes pintades bategaven de perfil, i jo pregava a Déu perquè mai no arribéssim a la botiga, però tanmateix vam arribar-hi.
No tinc res més a reportar, excepte, primo: que la Haze gran va fer que la Haze petita segués al darrere a la tornada, i secundo: que la Haze es va quedar per a ella l’adquisició que va fer segons l’elecció de l’Humbert, per guarnir el lòbul graciós de les seves orelles.
Dijous. Passem entre calamarsades i borrasques l’inici tropical del mes. En un volum de l’Enciclopèdia del Jovent he trobat un mapa dels Estats Units que un nen havia començat a calcar a llapis en un full de paper de seda, al dors del qual, sota el contorn incomplet de Florida i el golf de Mèxic, hi havia una llista mimeografiada de noms, corresponent, sens dubte, als condeixebles de la classe de la Lo a l’escola de Ramsdale. És un poema que ja el sé de memòria:
Angel, Grace | Hamilton, Mary Rose |
Austin, Floyd | Haze, Dolores |
Beale, Jack | Honeck, Rosaline |
Beale, Mary | Knight, Kenneth |
Buck, Daniel | McCoo, Virginia |
Byron, Marguerite | McCrystal, Vivian |
Campbell, Alice | McFate, Aubrey |
Carmine, Rose | Miranda, Anthony |
Chatfield, Phyllis | Miranda, Viola |
Clarke, Gordon | Rosato, Emil |
Cowan, John | Schlenker, Lena |
Cowan, Marion | Scott, Donald |
Cowan, John | Sheridan, Agnes |
Duncan, Walter | Sherva, Oleg |
Falter, Ted | Smith, Hazel |
Fantazia, Stella | Talbot, Edgar |
Flashman, Irving | Talbot, Edwin |
Fox, George | Honeck, Rosaline |
Glave, Mabel | Wain, Lull |
Goodale, Donald | Williams, Ralph |
Green, Lucinda | Windmuller, Louise |
Un poema, verament un poema! Quina estranya dolçor descobrir el «Haze, Dolores» (ella), en aquella enramada de noms, amb la seva guàrdia de roses: una princesa de conte de fades flanquejada per les seves dames d’honor. Tractem d’analitzar l’esgarrifança de delit que em fibla l’espinada davant l’aparició d’aquest nom enmig dels altres. Què és el que em trasbalsa gairebé fins a les llàgrimes ardents, opalines, espesses, de poeta i amant? Què deu ser? Potser el tendre anonimat del nom, ocult sota el vel protocol·lari («Dolores»), i la transposició abstracta de nom i cognom que recorda un parell de guants nous de tons pàl·lids o una màscara? Potser el nom clau és «màscara»? És el delit del misteri semitranslúcid, a través del qual el cos i la mirada —que a mi sol ha estat donat de conèixer— m’adrecen, tot passant, un somriure, invisible als ulls d’altri? O és perquè em puc imaginar tan nítidament el tropell bigarrat que volta la meva estimada dolorosa i vagarosa:* la Grace, amb els seus granets madurs; la Ginny, amb la cama ranquejant; en Gordon, el masturbador ullerós; en Duncan, el pallasso que put com una guilla; l’Agnes, que es rosega les ungles; la Viola, amb els seus barbs i el seu bust vigorós; l’encisadora Rosaline; la bruna Mary Rose; l’adorable Stella, que es deixa grapejar per desconeguts; en Ralph, fatxenda i pispa; l’Irving, l’aneguet lleig. I ve-te-la aquí, confosa enmig de tothom, rosegant el llapis, odiada pels mestres, els ulls de tots els nois fits a la seva nuca i els seus cabells, la meva Lolita.
Divendres. Anhelo alguna catàstrofe feréstega, paorosa. Un terratrèmol. Una explosió espectacular. La seva mare, eliminada de manera escruixidora, però instantàniament i per sempre, ella i tots els éssers vius que hi hagi en unes quantes llegües de llarg a llarg. La Lolita somica als meus braços. Home lliure, la posseeixo enmig d’un pilot de runa. El seu astorament, les meves explicacions, les meves manifestacions, la meva cridadissa, la meva udoladissa. Fantasies vanes i orades! Un Humbert agosarat hauria abusat d’ella de la manera més repugnant (ahir, per exemple, quan va tornar a la meva habitació a ensenyar-me els croquis fets a la classe de dibuix); l’hauria poguda subornar... i se n’hauria sortit sense perill. Un home més senzill i més pràctic que jo s’hauria limitat a recórrer al repertori de succedanis comercials en ús... si sabeu on cal adreçar-se, jo no en tinc ni idea. A desgrat del meu aire viril, sóc terriblement tímid. La meva ànima romàntica es torna trèmula i estantissa davant la mera idea d’incórrer en alguna indecència escandalosa. Aquells obscens monstres marins. «Mais allez-y, allez-y!» L’Annabel aguantant-se a peu coix per posar-se els pantalonets curts, jo congestionat de ràbia fent-li de mampara.
El mateix dia, més tard, molt més tard. Ha encès el llum per anotar un somni. Té uns antecedents evidents. A l’hora de sopar, la Haze ha anunciat benèvolament que, com que la informació meteorològica havia pronosticat que tindríem un cap de setmana assolellat, diumenge aniríem al llac sortint de l’ofici. Ajagut al llit, mentres estava absort en meditacions eròtiques abans de buscar el son, he ordit un pla infal·lible per treure partit del pícnic anunciat. Sabent com sé que la mama Haze odia la meva estimada perquè és manyaga amb mi, em proposo dedicar la jornada a omplir la mare d’atencions. Només parlaré amb ella, però quan arribi el moment, faré veure que m’he descuidat el rellotge o les ulleres de sol en una clariana propera... i m’endinsaré al bosc amb la meva nimfeta. En aquest moment la realitat s’ha esvaït i la Croada a la recerca de les ulleres s’ha convertit en una íntima orgia amb una Lolita còmplice, riallera, corrompuda i complaent, que reaccionaria fent allò que la raó desaconsella. A les tres de la matinada m’he empassat un somnífer i, al cap de poc, en un somni que no era una seqüela sinó una paròdia, se m’ha revelat, amb una claredat significativa, el llac que no he visitat mai: era cobert d’un tel de glaç maragda i un esquimal gravat de verola bregava en va per trencar-lo a cops de pic, tot i que els marges pedregosos eren coberts d’una florida de mimoses i baladres d’importació. Estic segur que la doctora Blanche Schwarzmann m’hauria pagat una fortuna per poder enriquir els seus arxius amb aquesta peça onirolibidinosa. Per desgràcia, però, la continuació era francament eclèctica. La Haze gran i la Haze petita feien la volta al llac muntades a cavall, i jo també hi anava, gronxant el cos submisament cama ací cama allà, encara que no hi havia cap cavall entremig, sinó només aire elàstic: omissió deguda a una badada del venedor de somnis.
Dissabte. El cor encara em va a batzegades. Encara em cargolo i emeto gemecs sords de desesma retrospectiva.
Vista dorsal. Llampegueig de pell rutilant entre la samarreta i els pantalonets blancs de gimnàstica. Repenjada a l’ampit de la finestra, arrencant fulles del pollancre i embrancada en una xerrameca torrencial amb el noi que reparteix els diaris (sospito que és en Kenneth Knight), el qual, des de fora, acaba de llançar el Diari de Ramsdale al portal amb un patac sord i precís. He començat a esmunyir-me cap a ella —a «reptar» cap a ella, com fan els pantomims—. Els meus braços i cames eren superfícies convexes entre —més que no pas damunt— les quals avançava lentament, mitjançant un sistema de locomoció impersonal: Humbert, l’Aranya Ferida. Dec haver trigat hores a arribar fins a ella: semblava que la veia amb el telescopi girat del revés, i m’acostava al seu petit paner tibant amb moviments de paralític, els membres tous i deformes, concentrant totes les energies. Al final, quan he arribat a ser just darrere seu, he tingut la dissortada idea de fer-li una broma, li he pessigat el clatell o he fet una facècia per l’estil, just per dissimular el meu veritable manège, i ella ha xisclat, amb un gemec estrident: «Ja n’hi ha prou!», en un to d’allò més groller, la meuca, i, amb una ganyota horrible, Humbert l’Humil s’ha batut en retirada malenconiosament, mentre la Lo continuava engegant poca-soltades amb el noi del carrer.
Escolteu ben bé què ha passat després. Havent dinat, m’he instal·lat en una cadira baixa per mirar de llegir. De cop i volta, dues manetes àgils m’han tapat els ulls: s’havia esquitllat darrere meu com si estrafés, en una seqüència de ballet, la meva maniobra del matí. Els seus dits, que ocultaven el sol, eren un carmesí lluminós, i entre rialles ofegades, mentre jo estirava els braços a dreta i esquerra i cap enrere sense canviar de posició, ella s’esmunyia fent saltirons. La meva mà ha ensopegat amb les seves cames àgils i rialleres i el llibre m’ha lliscat de la falda com un trineu, moment en què ha aparegut la senyora Haze, que ha dit, en to indulgent: «Mai que li trenqui les oracions ja li pot clavar un bon clatellot. I com m’agrada aquest jardí —dit sense inflexió exclamativa—. Oi que és diví aquest solet —sense inflexió interrogativa.» I fent signes de satisfacció fingida, l’odiosa dama s’ha arrepapat damunt la gespa i ha alçat els ulls al cel, repenjada amb les mans obertes. Després, una vella pilota de tennis grisenca li ha rebotat al damunt i, des de la casa, ha arribat la veu arrogant de la Lo: «Pardonnez, mare. No l’apuntava contra tu.» És clar que no, Lolita meva, sedosa i càlida.
Aquest episodi ha estat l’última de les vint-i-tantes anotacions del meu diari. Com es pot comprovar, malgrat els recursos d’inventiva del diable, l’esquema era el mateix cada dia. Començava temptant-me i tot seguit m’esguerrava la troca, em plantava i em deixava amb un dolor sord al moll de l’os del meu ésser. Jo sabia exactament què volia fer i com ho havia de fer per no comprometre la castedat d’una nena; al capdavall, alguna experiència sí que havia adquirit a la meva vida de pedòfil: als parcs, havia posseït visualment tot de nimfetes pigalloses; als autobusos urbans havia mirat d’encabir-me, amb aires de bestialitat cautelosa, pels racons més atapeïts i irrespirables, plens de col·legiales agafades a les corretges i els passamans. Però feia tres setmanes que les meves maquinacions patètiques s’havien vist interrompudes. La causant d’aquelles interrupcions acostumava a ser la Haze (a la qual, com el lector pot haver observat, no li feia tanta por que jo gaudís amb la Lo sinó, més aviat, el plaer que ella pogués treure d’estar amb mi). Sens dubte, la passió que sentia per aquella nimfeta —la primera nimfeta de la meva vida que tenia per fi a l’abast de les urpes, tímides, maldestres i adolorides— m’hauria fet tornar de dret al sanatori si el dimoni no hagués comprès que m’havia de donar una treva per continuar jugant amb mi més endavant.
El lector també deu haver parat atenció al curiós miratge del llac. Hauria estat lògic, per part de l’Aubrey McFate* (com podríem motejar aquí el meu dimoni), que m’oferís un petit esbarjo a la platja promesa, al bosc hipotètic. En realitat, la prometença de la senyora Haze era fraudulenta: no m’havia dit que ens acompanyaria la Mary Rose Hamilton (una moreneta encisadora, val a dir-ho) i que les dues nimfetes es passarien l’estona xiuxiuejant a part, i jugant a part, i divertint-se elles soles, mentre que la senyora Haze i el seu llogater parençós tindrien una conversa seriosa, mig despullats i lluny de les mirades espietes. Per cert, les mirades van espiar i les llengües van parlar. Que és estranya, la vida! L’home s’afanya a indisposar-se amb els fats la voluntat dels quals es vol guanyar. Abans de la meva arribada a Ramsdale, la meva dispesera projectava instal·lar a casa seva una vella fadrina, una tal senyoreta Phalen, la mare de la qual havia fet de cuinera de la família de la senyora Haze, perquè s’estigués a casa amb la Lolita i amb mi, mentre la mestressa, que en el fons era una professional, buscava una feina adequada per la ciutat de més a la vora. La senyora Haze ho havia vist ben clar: Herr Humbert, el senyor geperut i amb pinçanàs que arriba de l’Europa Central, carregat de baguls, per omplir-se de pols al seu racó, darrere una mampara de llibrots vells; la filla petita i detestada, de cara ingrata, estretament vigilada per la senyoreta Phalen, que ja havia aixoplugat la Lo sota la seva ala de miloca (la Lo recordava aquell estiu del 1944 amb un estremiment d’indignació); i la senyora Haze fent de recepcionista en una metròpoli refinada. Però un esdeveniment ben senzill trabucà aquest programa: la senyora Phalen es va trencar un maluc a Savannah, Geòrgia, el mateix dia de la meva arribada a Ramsdale.
El diumenge que seguí el dissabte suara descrit va ser tan radiant com ho havia pronosticat l’home del temps. Quan vaig deixar la safata de l’esmorzar damunt la taula del passadís perquè se l’endugués la mestressa, em vaig esmunyir silenciosament amb les meves velles sabatilles —l’única cosa vella que tenia— i, escoltant des de la barana del replà, vaig copsar la situació següent.
Hi havia hagut un altre entrebanc. La senyora Hamilton havia telefonat per anunciar que la seva filla «tenia dècimes». La senyora Haze va informar la seva filla que calia ajornar el pícnic. La Haze petita, sempre tan calenta, va informar la Haze gran, sempre tan freda, que, en aquest cas, no l’acompanyaria a l’església. La mare va dir «entesos» i se’n va anar.
Havia sortit al replà just en acabat d’afaitar-me, amb sabó fins a les orelles, agençat amb el meu pijama blanc amb flors blaves (ara no eren liles) a l’esquena; em vaig esbandir el sabó, em vaig perfumar els cabells i les aixelles, em vaig calar una bata de seda porpra i, cantussejant nerviosament, vaig baixar escales avall tot cercant la Lo.
Vull que els meus avisats lectors participin a l’escena que ara reproduiré; vull que l’examinin fil per randa i que es convencin ells mateixos fins a quin punt, aquest episodi, per més embriagador que fos, va ser cast i pulcre, enfocat des del punt de vista d’allò que el meu advocat, en una conversa privada amb mi, ha qualificat com a «simpatia imparcial». Som-hi, doncs. Tinc al davant una tasca feixuga.
Protagonista: Humbert el Borinot. Època: un diumenge de juny al matí. Lloc: una saleta assolellada. Attrezzo: un vell sofà Davenport, revistes, un fonògraf, unes quantes galindaines mexicanes (el difunt Harold E. Haze —que Déu l’hagi perdonat— havia engendrat la meva Lo a l’hora de la migdiada en una cambra tota pintada de blau, durant la lluna de mel a Veracruz, i tota la casa era plena de records d’aquest viatge). Aquell matí la Lo duia un bonic vestit estampat que li havia vist portar una vegada, ample de faldilla, ajustat de cos, de mànigues curtes, amb afegits de color de rosa, i, per completar l’harmonia de colors, s’havia pintat els llavis i sostenia entre les mans una bonica i edènica poma vermella. Però no portava calçat de carrer i la seva bossa de mà dominical havia quedat tirada per allà a prop del fonògraf.
El cor se’m posà a batre com un timbal quan es va asseure al sofà vora meu, amb la fresca faldilla voleiant, deixant-s’hi caure, i es va posar a jugar amb la seva fruita brillant. La va llançar a l’aire amarat de sol i la va atrapar, parant les mans, amb un esclafit.
L’Humbert Humbert interceptà la poma.
—Torna-me-la! —suplicà, mostrant la lluïssor de marbre dels seus palmells.
Li vaig allargar la fruita deliciosa. L’aferrà i li clavà queixalada, i el meu cor era com borrallons de neu sota aquella pell carmesina i, amb l’agilitat simiesca característica d’aquella nimfeta nord-americana, va arrencar de les meves mans distretes la revista que hi tenia oberta (llàstima que no s’hagi pogut filmar el dibuix estrany, l’entrelligat monogràfic dels nostres moviments simultanis i encavalcats). Precipitadament, a penes engavanyada per la poma desfigurada que tenia als dits, la Lo girà uns quants fulls d’una esgarrapada buscant alguna cosa que volia fer mirar a l’Humbert. Finalment ho va trobar. Amb un interès fingit, vaig arrambar-hi el cap fins que els seus cabells em tocaren la templa, i el seu braç em fregà la galta mentre s’eixugava els llavis amb el dors de la mà. A causa de la boira lluminosa que s’interposava entre la meva mirada i la imatge, vaig trigar a reaccionar i la Lo s’impacientava, es fregava i picava els genolls nus l’un contra l’altre. Confusament, van anar sorgint davant els meus ulls un pintor surrealista ajaçat indolentment en una platja i, al seu costat, igualment ajaçada, una rèplica en guix de la Venus de Milo, mig colgada de sorra. «Fotografia de la setmana», deia la llegenda. Vaig allunyar d’una revolada aquella obscenitat. Tot seguit, la Lo, fent un esforç fingit per recuperar-la, es llançà damunt meu. Vaig aferrar-li el canell prim i ossut. La revista va caure a terra com una gallina espantada. Giravoltà, es deseixí, reculà i es deixà caure a l’angle dret del divan. Aleshores, amb una senzillesa admirable, la nena impúdica va estirar les cames damunt la meva falda.
Em trobava en un estat d’excitació que arpejava la follia, però conservava, alhora, l’astúcia del dement. Assegut al sofà, vaig intentar, amb un seguit de moviments furtius, d’harmonitzar el meu desig ocult amb la pressió de les seves cames innocents. No era fàcil de distreure l’atenció de la nena mentre executava els obscurs ajustaments necessaris per reeixir en la maniobra. Parlant de pressa, panteixant i contenint l’alè, fingint un sobtat mal de queixal per justificar els meus esbufecs —i sense deixar de tenir una mirada interior de maníac clavada a la meva fita daurada i distant—, vaig anar intensificant cautelosament la fricció màgica que eliminava, en un sentit il·lusori si no real, la textura físicament inamovible però psicològicament esmicoladissa de la barrera material (pijama i bata) que separava el pes de dues cames bronzejades que recolzaven de través a la meva falda i el tumor soterrat d’una passió indicible. Enmig de la meva xerrameca, em va venir a flor de llavis una tonada deliciosament mecànica, em vaig posar a recitar, estrafent-la lleugerament, la lletra d’una cançoneta poca-solta que estava molt de moda: «Oh, Carmen, petita Carmen, i quines nits, aquelles! —i els cotxes i els bars i els bàrmans, i les estrelles—.» Vaig repetir sense parar aquest reguitzell de bestieses, la tenia sota l’embruix especial d’aquesta tonada (especial per la lletra estrafeta) i, al mateix temps, em rosegava una por mortal que una intervenció divina no m’interrompés, no aixequés la càrrega daurada en la sensació de la qual semblava concentrat tot el meu ésser, i aquesta frisança em va fer actuar amb una precipitació incompatible amb una voluptat sàviament modulada. Tot seguit ella va prendre possessió dels cotxes que aparcaven, dels bars, els bàrmans i les estrelles que titil·laven, i va agafar la veu cantant i va corregir la tonada que jo malmenava. Era una veu melodiosa, amb gust agredolç de poma. Estremí lleugerament les cames esteses de biaix damunt els meus genolls palpitants; les hi vaig acaronar; Lola la col·legiala s’escarxofà a l’angle dret del sofà, devorant el seu fruit immemorial, cantant a través de la seva polpa sucosa, perdent una sabatilla, fregant el taló del seu peu descalç botit dins un mitjó brut contra la pila de revistes velles amuntegades al sofà, a la meva esquerra —cada moviment seu, cada contorsió i ondulació m’ajudaven a dissimular i millorar el sistema de correspondència tàctil entre la bella i la bèstia, la bèstia emmordassada i a punt de desbocar-se i la bellesa del seu cos clapat de clotets sota la càndida faldilla de cotó.
El borrissol diminut de les seves cames s’estarrufà imperceptiblement al contacte de les puntes dels meus dits expectants. Em vaig diluir en l’escalfor acre però saludable que embolcallava la Lolita com la calitja d’estiu.* «No et moguis, no et moguis...» Quan es va inclinar per llençar a la llar les deixalles de la poma, el seu cos jove, les seves cames impúdicament innocents i el seu paner rodó s’agitaren damunt dels meus genolls tensos, torturats, subreptíciament laboriosos; i, tot d’una, els meus sentits experimentaren una transformació misteriosa; vaig accedir a un nivell d’existència en què res no tenia importància, llevat de la infusió de plaer que fermentava dins el meu cos. Allò que havia començat sent una distensió deliciosa de les meves arrels més profundes es transformà en una coïssor roent que ara arribava a un estadi de seguretat, confiança i serenor absolutes, confiança i serenor introbables a la vida conscient. Amb la seguretat que res no podria destorbar aquesta dolçor pregona i càlida fins a la seva convulsió darrera, vaig gosar refrenar-la per tal de prolongar-ne el fulgor. La Lolita estava degudament solipsitzada. El sol còmplice bategava a l’escaient decorat de pollancres; estàvem miraculosament sols, divinament sols. Jo l’observava, de color de rosa i empolsimada d’or, a través del vel del meu delit refrenat, que ella ignorava, al qual era aliena, i el sol jugava als seus llavis i semblava que aquests llavis encara confegien la lletra de la cançoneta de la Carmen i el bàrman, que ja no m’arribava al llindar de la consciència. Ara tot era a punt. Els nervis del plaer eren al descobert. Els corpuscles de Krause entraven a la fase del deliri. La més petita pressió seria suficient per obrir la porta del paradís. Havia deixat de ser Humbert el Brètol, el gos degenerat d’ulls tristos aferrat a la bota que li havia de ventar una guitza. Em trobava per damunt de les tribulacions del ridícul, més enllà de la possibilitat del càstig. Al meu serrall particular, era un turc rutilant i cepat que, amb plena consciència de la seva llibertat, ajornava deliberadament el moment de posseir la més jove i la més fràgil de les seves esclaves. Balancejant-me al caire d’aquell abisme voluptuós (una delicadesa d’equilibri fisiològic comparable al de certes tècniques artístiques), repetia amb ella paraules a l’atzar —bàrman, alarmen, que s’armen, oh, Carmen, amen, aaamen—, com aquell qui parla i riu en somnis, mentre la meva mà feliç reptava per la seva cama assolellada tan amunt com ho permetia l’ombra de la decència. El dia abans, la Lolita s’havia clavat un cop contra la feixuga calaixera del rebedor i vaig esbugefar: «Mira, mira! Mira què has fet, mira què t’has fet!»; i juro que hi havia un bony morat i groguenc a la seva deliciosa cuixa de nimfeta que la meva mà peluda i enorme va friccionar i embolcallar lentament i, atesa la lleugeresa de la seva roba interior, el meu polze musculat no va tenir cap entrebanc per arribar a la comissura ardent del seu engonal, talment com un que fa pessigolles i manyagues a una nena que es cargola de riure —exactament igual—, i: «Oh, no és res!», va cridar amb una nota sobtadament estrident a la veu, i es vinclà i es cargolà, i tirà el cap enrere i, tombant-se a mitges, es mossegà el llavi inferior amb les dents lluents, i la meva boca gemegosa, senyors del jurat, va arribar ben bé a tocar el seu coll nu, mentre esclafava contra la seva natja esquerra el darrer batec de l’espasme més prolongat que mai hagi conegut cap home o monstre.
Tot seguit (com si ens haguéssim esbatussat i la meva presa s’hagués escapolit de cop) es rebolcà pel divan i es posà dreta d’un bot, sobre un sol peu, per tal d’anar a contestar el telèfon, que repicava amb un gran terrabastall i que, per mi, hauria pogut continuar sonant per tots els segles dels segles. Plantada amb l’auricular a la mà, parpellejant, amb les galtes enceses i els cabells esborrifats, passejava sobre meu i sobre els mobles una mirada igualment badoca i, tot escoltant o parlant (amb la seva mare, que la convidava a dinar amb ella a cals Chatfield; ni la Lo ni l’Hum no sabien encara què tramava la Haze), picava el caire de la taula amb la sabatilla que duia a la mà. Lloat sia Déu, no s’havia adonat de res!
Amb un mocador de seda virolat en el qual es van clavar, de passada, els seus ulls d’oient, em vaig eixugar la suor del front i, immers en una eufòria d’abandonament, em vaig arranjar les meves vestidures reials. Encara era al telèfon, fent nyic-i-nyac amb la mare (volia que la vinguessin a buscar amb cotxe), que em vaig aviar escales amunt i, taral·lejant una cançó amb veu cada cop més potent, vaig anar a desfermar, a la banyera, un devessall d’aigua fumejant i eixordadora.
Arribat en aquest punt, donaré el text sencer de la cançó (tal com la recordo, si més no), ja que em penso que no n’he arribat a saber mai el text canònic. Heus-la aquí:
Oh, Carmen, petita Carmen,
i quines nits, aquelles!
i els cotxes i els bars i els bàrmans, i les estrelles.
I, oh, estimada, aquelles batusses que s’armen!
I quan passejàvem de bracet per aquella ciutat,
i la nostra baralla final, que no podia trigar.
I la pistola amb què jo, oh Carmen!, et vaig matar,
que és la pistola que ara he agafat.
(Em sembla que es va treure l’automàtica del trenta-dos i va clavar una bala entre els ulls a la seva nena.)
Vaig dinar a la vila: feia anys que no tenia tanta gana. Quan vaig tornar de la meva passejada, la casa era encara sense la Lo. Em vaig passar la tarda rumiant, fent càbales i paint la meva feliç aventura del matí.
Estava orgullós de mi mateix. Havia furtat la mel d’un espasme sense danyar la innocència d’una menor. No havia fet el més petit mal. El prestidigitador havia abocat llet, melassa, xampany espumós dins la bossa blanca i llampant d’una joveneta i, miracle!, la bossa era intacta. Havia afaiçonat delicadament el meu somni vil, ardent, pecaminós; però la Lolita era fora de perill —i jo també—. Allò que havia posseït frenèticament no era pas ella, sinó una creació meva, una altra Lolita imaginària, potser més real que la Lolita, que l’encobria i la contenia; voleiava entre ella i jo mancada de voluntat i consciència, sense vida pròpia.
La nena no s’havia adonat de res. Jo no li havia fet res. I res no em privava de repetir un joc que l’afectava tan poc com si hagués estat una imatge fotogràfica fluctuant en una pantalla i jo un pobre geperut abusant del meu cos a les fosques. La tarda es va anar escolant en un silenci madur i semblava que els arbres alterosos i curulls de saba coneguessin el secret de tot plegat; i em va tornar a punyir el desig, més intens i tot que abans. «Que vingui aviat —suplicava adreçant el meu prec a un déu solitari— i, mentre la mama sigui a la cuina, que puguem repetir l’escena del sofà, us ho prego, l’adoro tan horriblement...»
No: «horriblement» no és pas el mot adient. L’exultació que em causava la visió de nous plaers no era pas horrible, sinó patètica. «Patètica» és el qualificatiu exacte. Perquè, a desgrat del foc insaciable del meu apetit veneri, em proposava, amb la fermesa i la resolució més abrandades, protegir la puresa d’aquella nena de dotze anys.
Vegeu ara la paga que vaig rebre per les meves tribulacions. La Lolita no va tornar a casa. Havia anat al cine amb els Chatfield. La mestressa havia parat la taula amb més exquisidesa que mai: canelobres i tot, què us en sembla. Embolcallada per aquesta aura carrinclona, la senyora Haze tustà amb els dits el cobert de plata que tenia a banda i banda com si toqués les tecles d’un piano, va adreçar un somriure al seu plat buit (feia règim) i em va dir que suposava que m’agradaria l’amanida (recepta manllevada d’una revista femenina). També suposava que m’agradaria el tall fred. Havia estat un dia meravellós. La senyora Chatfield era una persona encantadora. L’endemà la seva filla Phyllis se n’anava de campaments. S’hi estaria tres setmanes. Havia decidit que la Lolita hi anés dijous. En comptes d’esperar-se fins al juliol, com havien previst inicialment. I s’hi estaria fins després que tornés la Phyllis. Fins que comencessin les classes. Quina perspectiva més esbalaïdora, Déu meu!
Si em punxen, no em treuen sang. Havia de perdre la meva estimada quan tot just me l’havia feta meva? Per justificar el meu tètric estat d’ànim, vaig recórrer al truc del mal de queixal que havia fet servir aquell matí. Devia ser una molar gegantina, amb un flemó com una casa de pagès.
—Tenim un dentista excel·lent —va dir la Haze—. El doctor Quilty, veí nostre. Oncle o cosí del dramaturg, em penso. Creu que li passarà? Vaja, com vulgui. A la tardor faré que «colli» una mica la Lolita, com deia la meva mare. Em temo que aquests dies li ha donat molt la tabarra. I ja pot comptar que tindrem un parell d’escenes abans no marxi de campaments. S’hi ha negat de pla, i li diré que, si l’he deixada amb els Chatfield, és perquè no em veia amb cor de plantar-li cara privadament. La pel·lícula la pot calmar. La Phyllis és una nena molt trempada i no veig cap raó perquè no li agradi. Realment, monsieur, em fa molta pena aquest queixal seu. El més lògic seria que demà a primera hora em deixés trucar a l’Ivor Quilty, si encara li fa mal. A més a més, ja sap que és molt més saludable passar-se un estiu al campament (ah, i molt més lògic, que dic jo) que no pas engorronir-se en un jardí dels afores i gastar el pintallavis de la mama i empaitar senyors reservats i estudiosos i moure brega a la més petita provocació.
—Està segura —vaig acabar dient— que serà feliç allà? —(Fluix, fluixíssim!)
—Caldrà que s’hi acostumi —va dir la Haze—. I allà no tot serà fer tabola. El camp, el dirigeix la Shirley Holmes: l’autora de Noies de campament. Al campament, la Dolores Haze hi sortirà guanyant en moltes coses: salut, coneixements, caràcter. I, especialment, li ensenyarà a adquirir el sentit de la responsabilitat envers els altres. Vol que agafem els canelobres i sortim una estona a l’eixida o s’estima més anar al llit i cuidar-se el queixal?
Preferia cuidar-me el queixal.
L’endemà van baixar a la vila per comprar-li l’equip per al campament: qualsevol peça de roba o de lluir feia miracles amb la Lolita. A l’hora de sopar tornava a estar amb l’humor sarcàstic de sempre. Tot just havent sopat se’n pujà a l’habitació i començà a devorar les historietes que li havien comprat per llegir al campament els dies de pluja (se les va rellegir tant i tant que dijous no se les va endur). Jo vaig tornar al meu cau i em vaig posar a escriure cartes. El meu pla immediat era anar-me’n a la costa i, quan comencés el curs, reprendre la meva existència a cals Haze. Ja sabia que no podia viure sense la Lolita. Dimarts van tornar a sortir de compres i la senyora Haze em va demanar que contestés al telèfon per al cas que truqués la directora del campament en absència seva. I talment, va trucar: i, al cap d’un mes, aproximadament, ens va vagar de recordar la nostra agradable conversa. Aquell dimarts la Lo va sopar a la seva habitació. Arran d’una de les baralles rutinàries amb la seva mare s’havia posat a plorar i, a l’igual d’ocasions anteriors, no va voler que jo li veiés els ulls botits: tenia una d’aquelles pells delicades que, després d’una ploradissa, s’enrojolen i s’encenen i agafen una carnació mòrbidament seductora. Vaig lamentar vivament el seu error en l’apreciació de la meva estètica personal, perquè aquest toc de rosa botticellià, aquest rosa més intens que circumda el llavi, aquestes pestanyes humides i arrissades, m’enamoren; i, com és natural, aquests rampells de timidesa m’han privat moltes vegades de consols capciosos. Però aquesta vegada hi havia més mar de fons que no em pensava. Mentre sèiem a les tenebres de la veranda (una forta ventada havia apagat les espelmes vermelles), la Haze em va revelar, amb una rialla penosa, que havia dit a la Lo que el seu estimat Humbert aprovava sense reserves el projecte de vacances al campament. «I ara —afegí la Haze— està feta una fúria, amb el pretext que ens la volem treure de sobre, però el motiu real és el següent: li he dit que demà canviaríem unes camises de dormir massa extremades que em va fer que li comprés per unes altres de més senzilles. Per dir-li que ella es veu com una actriu de cine!, però jo la veig com una nena sana, robusta, però molt normal i d’estar per casa. Aquesta suposo que és l’arrel dels nostres problemes.»
Dimecres vaig aconseguir atrapar en privat la Lo uns moments: era al replà; duia xandall i shorts blancs, tacats de verd, i regirava un bagul. Li vaig dir unes paraules que volien ser gracioses i amables, però es va limitar a fer un buf sense mirar-me. Desesperat i agonitzant, l’Humbert li va picar matusserament el còccix i ella li va ventar un mastegot dolorosíssim amb una forma de sabata que havia pertangut al difunt senyor Haze. «Traïdor», em va dir mentre m’afuava escales avall tot fregant-me el braç amb escarafalls de remordiment. La Lolita no va accedir a sopar amb l’Hum i la mama: es va rentar el cap i se’n va anar a dormir amb les seves historietes ridícules. I dijous la impassible senyora Haze se la va endur al campament Q.
Com han escrit autors de més anomenada que jo: «Que el lector s’imagini», etc. Ben mirat, potser val més que engegui a dida aquestes imaginacions. Sabia que m’havia enamorat de la Lolita per sempre més; però també sabia que mai més no tornaria a ser la Lolita. El primer de gener ja faria tretze anys. En cosa de dos anys deixaria de ser una nimfeta i esdevindria una «joveneta» i, després, una «estudianta». Horror d’horrors! L’expressió «per sempre més» només era aplicable a la meva passió per ella, per l’eterna Lolita reflectida a la meva sang. La Lolita a la qual encara no s’havien encès les crestes ilíaques, la Lolita que jo podia flairar i tocar, veure i sentir, la Lolita de veu estrident i cabellera castanya —la dels blens i els rulls als costats i els tirabuixons al clatell—, la del vocabulari vulgar: «merdós», «súper», «això és massa», «bomba», «cul d’olla», aquella Lolita, la meva Lolita es perdria per sempre més per al pobre Catul. Com em podia resignar, doncs, a deixarla de veure durant dos mesos d’insomnis estivals? Dos mesos sencers arrabassats als dos anys que li quedaven de nimfescència! Em disfressaria de noia antiquada i sorruda —la matussera senyoreta Humbert— i plantaria la tenda vora el campament Q., tot esperant que les rubicundes nimfetes exclamessin: «Adoptem aquesta pobra refugiada de veu rogallosa» i arrosseguessin aquella Berthe au Grand Pied melangiosa i de somriure tímid a la seva rústica llar. La Berthe dormirà amb la Dolores Haze!
Somnis vans i estèrils. Dos mesos de bellesa, dos mesos de tendresa que es perdrien per sempre més, i jo no hi podia fer res, mais rien.
Però aquell dijous em reservava una gota de nèctar preciós en el seu calze. La Haze havia d’acompanyar la Lo al campament de bon matí. Quan vaig començar a sentir l’enrenou dels darrers preparatius, vaig saltar del llit i em vaig abocar a la finestra. Sota els pollancres, el motor del cotxe ja bramulava. Dreta a la voravia, la Louise feia visera amb la mà com si la petita viatgera ja s’allunyés sota el sol llostrejant del matí. Aquell gest era prematur. «Afanya’t!», cridà la Haze. La meva Lolita, ja mig entaforada al vehicle i a punt de tancar la portella, d’abaixar el vidre de la finestra i d’acomiadar amb la mà la Louise i els pollancres (ni l’una ni els altres no els tornaria a veure), va interrompre el curs del destí: va mirar enlaire i sortí rabent cap a la casa. (La Haze la va cridar enfurismada.) Al cap d’un moment la meva estimada s’enfilà escales amunt. El meu cor s’expandí amb tal força que va estar a punt d’esclatar. Em vaig engiponar els pantalons del pijama, vaig obrir la porta i, en aquell precís moment, arribava la Lolita, amb la seva faldilla dominical, panteixant, potollant, i va caure als meus braços i la seva boca innocent es va fondre sota la pressió feréstega de les meves sinistres mandíbules masculines, el meu amor palpitant! Al cap d’un moment la vaig sentir —viva, inviolada— que baixava les escales. El destí reprenia el seu curs. La cama daurada s’entaforà a dins, la portella fou tancada amb un cop —un segon cop— i la Haze, la conductora, asseguda al volant violent, barbotegant amb els llavis de vermell de goma paraules aïrades i inaudibles, s’endugué el meu amor d’una estricada, mentre, sense ser vista per elles ni per la Louise, la vella i invàlida senyoreta Del-davant brandava la mà amb gest feble però rítmic des de la seva galeria emparrada.
Encara tenia el palmell de la mà ple de l’ivori de la Lolita, amb la sensació de la corba de la seva esquena preadolescent, la sensació lliscant, de suavitat ebúrnia, de la seva pell sota la faldilla tènue que havia acariciat tot abraçant-la. Vaig fer cap a la seva habitació, que estava força desendreçada, vaig obrir d’un cop l’armari i em vaig entaforar en un garbuix de roba que havia tocat el seu cos.Vaig trobar una peça rosa, vaporosa, esquinçada, amb les costures que exhalaven una olor lleugerament acre. Vaig embolcallar-hi el cor de l’Humbert, desbordant i escanyat. Dintre meu xarbotava un caos punyent. Però em vaig haver de recobrar cuita-corrents en sentir la veu vellutada de la minyona que em cridava calmosament des de l’escala. Tenia un missatge per a mi; i, corresponent a la meva fórmula d’agraïment maquinal amb un atent «no es mereixen», la bona Louise diposità a la meva mà tremolosa una carta sense segell, curiosament immaculada.
«Això és una confessió: l’estimo —així començava; i, durant uns segons de desvarieig, vaig confondre els seus gargots histèrics amb els d’una col·legiala—. No ha estat fins diumenge passat, a l’església (ah, trapella, no va voler venir a admirar els vitralls nous!), que he rebut instruccions del Senyor per actuar com ara ho faig. Vés per on, no hi ha cap més alternativa. L’he estimat des del primer moment que l’he vist. Jo sóc una dona solitària i apassionada i vostè és l’amor de la meva vida.
»Ara, estimat meu, tresor meu, mon cher, cher monsieur, ja ho ha llegit: ara ja ho sap. Li prego, doncs, que agafi i se’n vagi de seguida. Són ordres de la mestressa. Acomiado un hoste. El faig fora. Fora! Fugi! Départez! Tornaré a ser a casa a l’hora de sopar, si vaig a cent trenta a l’anada i a la tornada i si no tinc cap accident (què hi faria, però?), i no el vull pas trobar a casa. Sisplau, li ho suplico, marxi de seguida, ara mateix, no val la pena que es llegeixi aquesta carta absurda fins al final. Se’n vagi. Adieu.
»La situació, chéri, és ben senzilla. Evidentment, tinc la certitud absoluta que no sóc res per a vostè. Ja ho sé que li fa gràcia enraonar amb mi (i prendre’m el número); que n’està prou, d’aquesta casa acollidora, dels meus llibres predilectes, del meu bonic jardí, fins i tot del tarannà esvalotat de la Lo. Oi que tinc raó? No, no sóc res per a vostè. Però si, un cop llegida la meva confessió, decideix, amb el seu obscur romanticisme d’europeu, que sóc prou atractiva per aprofitar-se de la meva carta i fer-me una jugada... serà un criminal, pitjor que un violador de criatures. Ja ho veu, chéri. Si decideix quedar-se, si el trobo a casa (cosa que ja sé que no s’escaurà, i per això goso continuar així), el fet que s’hagi quedat només voldrà dir una cosa: que vostè m’estima tant como jo l’estimo; que em vol com a companya per a tota la vida; i que està disposat a unir per sempre més la seva vida a la meva i a fer de pare de la meva filla.
»Deixi’m divagar i desvariejar una mica més, amor meu, convençuda com estic que a hores d’ara ja ha estripat aquesta carta i que els bocins (il·legibles) giravolten al remolí d’aigua del vàter. Estimat, mon très, très cher, quin món d’amor no he construït per a vostè durant aquest juny encantat! Sé fins a quin punt és vostè reservat,“britànic”. La seva reticència europea, el seu sentit del decòrum es poden sentir escandalitzats davant la gosadia d’una noia nord-americana. Vostè, que és capaç d’amagar els seus sentiments més intensos, es deu pensar que sóc una ximpleta descarada quan li obro d’aquesta manera el meu cor destrossat. Aquests darrers anys he conegut molts desenganys. El senyor Haze era una persona meravellosa, una ànima pura, però tenia vint anys més que jo i..., val més que no regirem el passat. Estimat, la seva curiositat deu haver quedat plenament satisfeta si, desestimant la meva requesta, s’ha llegit aquesta carta fins a l’amarg final. Tant se val. Destrueixi-la i vagi-se’n. No es descuidi de deixar la clau a l’escriptori de la seva habitació. Ni de deixar-me alguna adreça on li pugui enviar els dotze dòlars que li dec fins a final de mes. Adéu, estimat. Pregui per mi... si és que mai prega.
C. H.
El que he reportat aquí no és sinó el que recordo de la carta i, tot el que en retinc, ho retinc textualment (fins i tot el francès horrible). Com a mínim tenia el doble d’extensió. He omès un passatge líric que en aquella ocasió em vaig saltar, referent a un germà de la Lolita que va morir als dos anys, quan ella en tenia quatre, i que «m’hauria encantat de conèixer». Què més puc dir? Ah, sí. És possible que «el remolí d’aigua del vàter» (on la carta va anar a parar, efectivament) sigui fruit de la meva collita. Crec que la senyora Haze em va demanar que fes foc expressament per consumir-la.
La meva primera reacció va ser de repugnància i rebuig. La segona va ser com la mà desapassionada de l’amic que et tusta l’espatlla i et demana que t’ho rumiïs bé. I així ho vaig fer. Em vaig deixondir del meu esbalaïment i em vaig adonar que encara em trobava a l’habitació de la Lo. A la paret, a l’alçada del llit, entre els morros d’un cantant i les pestanyes d’una actriu de cine, hi havia enganxat un anunci de pàgina sencera arrencat d’una revista frívola. Representava un jove morè casat de nou, amb uns ulls blaus d’irlandès que miraven amb expressió esmaperduda. Lluïa un model de bata fet per en Tal i sostenia una safata d’en Tal Altre, en forma de pont, amb esmorzar per a dues persones. La llegenda, del Reverend Thomas Morell, l’anomenava «heroi conquistador». La dama conquistada (invisible) es devia estar incorporant del llit per recollir la meitat de l’esmorzar. No es veia gaire clar com s’ho faria el seu company de llit per passar entre les potes de la safata sense trabucar res. La Lo havia escrit en lletres majúscules: «H. H.» I, efectivament, malgrat la petita diferència d’edats, la semblança era xocant. Sota aquest anunci n’hi havia un altre, igualment en color. Un autor teatral distingit hi fumava un Drome amb posat solemne. Només fumava Dromes. La semblança era molt més remota. A sota, hi havia el llit cast de la Lo, cobert d’un escampall d’historietes. A la carcassa del llit li havia saltat l’esmalt i es veien tot de clapes negres sobre el fons blanc. Un cop em vaig haver assegurat que la Louise havia marxat, em vaig ficar al llit de la Lolita i vaig rellegir la carta.
Senyors del jurat! No podria jurar que no m’haguessin ballat pel cap, abans, certes vel·leïtats relatives a l’afer que ens ocupa —si em permeteu d’encunyar aquesta expressió—. La meva ment no les va analitzar de manera racional ni les va relacionar amb cap ocasió concreta; però no podria jurar —ho repeteixo— que no les hagi acariciades (si em permeteu aquesta altra expressió) a la penombra del meu pensament, a les tenebres de la passió. Pot haver-hi hagut moments —n’hi deu haver hagut, diria més aviat, coneixent com conec el meu Humbert— en què em vaig plantejar fredament la possibilitat de casar-me amb una viuda madura (per exemple, amb la Charlotte Haze), sol com estic i mancat de parents en aquest món gris i esbarjós, amb l’única finalitat de continuar al costat de la nena (Lo, Lola, Lolita). Fins i tot estic disposat a confessar als meus botxins que potser una o dues vegades vaig clavar una ullada freda de taxador als llavis de corall de la Charlotte, als seus cabells de bronze i al seu escot perillosament pronunciat, i que vaig tractar vagament d’encaixar-la en alguna forma plausible de somni. Ho confesso sota tortura. Tortura imaginària, potser, però per això mateix més horrible. Voldria fer aquí una digressió per fer-vos cinc cèntims sobre el pavor nocturnus que em turmentava aferrissadament a les nits, arran d’haver ensopegat a l’atzar, a les meves lectures d’adolescent, amb alguna locució que m’impressionava, com ara «peine forte et dure» (quin Geni del Dolor no es deu haver empescat aquesta expressió!) o el terrible, misteriós, insidiós «trauma», «esdeveniment traumàtic» o, fins i tot, «travesser». Però em sembla que el meu relat ja és prou caòtic.
Al cap d’una estona, vaig destruir la carta i me’n vaig anar a la meva habitació, i em vaig posar a barrinar i em vaig esborrifar els cabells i em vaig emprovar la bata de color porpra i vaig gemegar serrant les dents i, de sobte —de sobte, senyors del jurat—, em va apuntar a flor de llavis un somriure dostoievskià (a partir del rictus que m’estireganyava la boca) com un sol terrible i remot. Em vaig imaginar (des d’una perspectiva nova i en condicions de perfecta visibilitat) totes les carícies fortuïtes que el marit de la seva mare podria prodigar a la Lolita. L’estrenyeria contra mi tres cops al dia, cada dia. S’acabarien tots els meus mals, seria un home saludable. «Asseure’t lleument sobre el tendre genoll i estampar al teu front un petó paternal.» Aquest Humbert és tot un lletraferit!
Després, amb tota cautela— mentalment de puntetes, com si diguéssim—, vaig conjurar la imatge de la Charlotte com a possible companya. Què diantre, prou que m’ho sabria manegar per portar-li aquell pomelo gasivament migpartit i l’esmorzar sense sucre!
L’Humbert Humbert, suant sota el feix de llum blanca i crua, estemordit a crits, trepitjat per una colla de policies suats, és a punt de completar la seva «declaració» (quel mot!) capgirant la seva consciència com un mitjó i ensenyant-li els folres més íntims. No pensava pas casar-me amb la pobra Charlotte per eliminar-la d’una manera vulgar, repulsiva i perillosa (per exemple, ficant-li cinc dragees de diclorur de mercuri al xerès de l’aperitiu o amb un altre mitjà semblant); però, en canvi, sí que em xiulava al cervell, ressonant i emboirat, la idea d’una solució farmacològica sàviament dosificada. Per què limitar-me a les tímides carícies emmascarades que ja havia assajat? D’altres visions eròtiques sorgiren davant meu, somrients i titil·lants. Em vaig imaginar administrant un xarop somnífer a la mare i a la filla, per tal de joguinejar amb aquesta fins a la matinada amb una perfecta impunitat. La casa retrunyia amb els roncs de la Charlotte, mentre que la Lolita dormia amb un alenar imperceptible, amb una placidesa de nina pintada. «Mare, et juro que en Kenny ni m’ha tocat.» «Dius mentida, Dolores Haze, o bé ha estat un íncube.» No, no aniria pas tan lluny.
Així covava els seus somnis i intrigues Humbert l’Íncube, i el sol rogent del desig i la decisió (les dues coses que donen vida al món) s’elevava fins al zenit, mentre dalt d’una renglera de balcons, una renglera de llibertins brindaven, alçant les copes espurnejants, per la felicitat de les nits passades i venidores. Després vaig esmicolar la copa (parlant en sentit figurat) i, amb un cop d’audàcia, vaig idear (perquè aquestes visions m’havien embriagat i subestimava la placidesa del meu tarannà) la manera d’extorquir —no, aquest mot és massa fort—, la manera de convèncer la Haze gran que em deixés fer conxorxa amb la Haze petita, amenaçant d’abandonar la pobra Vella Tórtora enamorada si tractava de privar-me de jugar amb la meva fillastra legal. Ras i curt: davant aquesta oferta sensacional, davant aquella varietat i vastitud d’horitzons, em trobava tan desemparat com Adam si hagués d’assistir a la preestrena de la història de l’antiguitat oriental, reflectida, com en un miratge, al seu hort de pomeres.
I ara, anoteu aquesta observació cabdal: l’artista que hi ha dins meu ha guanyat per mà el cavaller. No és sinó amb un gran esforç de voluntat que he reeixit, en el curs d’aquest report, a ajustar el meu estil al to del diari que portava quan la senyora Haze no era més que un entrebanc per a mi. Aquell diari ja no existeix; però m’ha semblat que era obligació meva d’artista conservar-ne les inflexions, per més falses i mal engiponades que ara em puguin semblar. Afortunadament, la meva història ha arribat en un punt en què puc deixar d’insultar la pobra Charlotte per consideració a la versemblança retrospectiva.
Per tal d’estalviar a la pobra Charlotte dues o tres hores de malestar expectant en una carretera sinuosa (i per evitar-li, potser, una topada frontal que estavellés els nostres somnis respectius), vaig fer una temptativa conscienciosa però infructuosa de posar-m’hi en contacte: vaig telefonar al campament. Com que feia una hora que havia marxat, em van posar amb la Lo i li vaig comunicar —tremolós i vessant d’orgull pel meu domini del destí— que em casava amb la seva mare. Li ho vaig haver de repetir dues vegades, perquè alguna cosa la privava de parar atenció a les meves paraules. «Hosti, que bé, tu —va dir rient—. Quan és el casori? Espera’t un moment, que aquest quisso... Tinc un gos que se m’arrapa al mitjó. Escolta...», i va afegir que li semblava que el campament seria la mar de divertit... Quan vaig penjar em vaig adonar que un parell d’hores en aquell indret havien bastat per eclipsar amb noves sensacions la imatge del seductor Humbert Humbert de la ment de la Lolita. Però tant hi feia. La faria tornar així que hagués passat un lapse de temps prudencial des del casament, abans que «la flor de tarongina s’hagués emmusteït damunt la seva tomba», com hauria dit el poeta. Però jo no sóc poeta. Només sóc un memorialista conscienciós.
Quan la Louise va haver marxat, vaig revisar la nevera, vaig trobar-la d’una austeritat excessivament puritana i vaig baixar a la vila per adquirir-hi les viandes més selectes. També vaig comprar bons licors i dues o tres menes de vitamines. Estava gairebé segur que, amb l’ajut d’aquests estimulants i dels meus recursos naturals, compensaria qualsevol dificultat amb què pogués ensopegar la meva indiferència quan vingués el moment de manifestar un ardor intens i impacient. L’enginyós Humbert va tornar a evocar la Charlotte vista al calidoscopi d’una imaginació viril. Tenia un cert atractiu i s’empolainava bé, no podia negar-ho, i era la germana gran de la meva Lolita: només podia aferrar-me a aquesta idea, però visualitzava amb massa realisme els seus malucs feixucs, els genolls rodons, el bust madur, l’aspra carnació rosada del coll («aspra» per comparació a la seda i la mel) i tots els altres ingredients d’aquesta cosa insípida i penosa que se’n diu «dona atractiva».
El sol va fer la seva ronda habitual al voltant de la casa i la tarda va madurar en crepuscle. Vaig prendre un glop. I un altre. I encara un altre. Ginebra i suc de pinya: la meva barreja favorita, que sempre em redobla les energies. Vaig decidir de posar-me a tallar la gespa, que estava tota abandonada. Une petite attention. Tot era ple de lletsons, i un maleït gos —no els puc veure, els gossos— havia embrutat les pedres llises on, temps enrere, hi havia hagut un rellotge de sol. La ginebra i la Lolita ballaven dins meu i vaig estar a punt de caure damunt les cadires plegables que pretenia d’obrir. Zebres carmesines! Hi ha rots que retrunyen com una ovació: si més no els meus. Al fons del jardí, una tanca vella ens separava dels cubells d’escombraries i els lilàs del veí; però no hi havia res entre la part del davant del nostre jardí (que davallava fent un pendís suau a un dels costats de la casa) i el carrer. Així podia espiar (amb el somriure cofoi d’aquell que es disposa a fer una bona obra) el retorn de la Charlotte: calia que m’arrenquessin aquell queixal de seguida. Mentre envestia la gespa i bregava amb la màquina de tallar herba, acompanyat de l’agitació visible dels brins que voleiaven sota el sol capvespral, tenia l’ull clavat en aquell tram de carrer perifèric. Feia un revolt que naixia sota una volta d’arbres immensa, davallava en pendís abrupte en direcció a la casa, passava a tocar de ca la senyoreta Del-davant, tota feta de maons coberts d’heura, amb el seu jardí costerut (molt més ben portat que el nostre), i desapareixia darrere el nostre porxo d’entrada, que no podia veure des del punt en què em trobava, breguejant amb la màquina i rotant amb placidesa. Els lletsons van ser exterminats. Sentors de saba es barrejaven amb el baf de la pinya. Dues nenes, la Marion i la Mabel, les anades i vingudes de les quals anava seguint d’esma de feia una estona (però qui podria reemplaçar la meva Lolita?), van passar en direcció a l’avinguda (d’on naixia el nostre carrer), l’una empenyent una bicicleta, l’altra picant d’una paperina, totes dues enraonant a crits amb les seves veus assolellades. En Leslie, el jardiner i xofer de la senyoreta Del-davant, un negre tot atlètic i trempat, em va somriure des de l’altra banda del carrer i va comentar, cridant i repetint gestos expressius, que em veia molt actiu aquell dia. El babau del gos de l’afortunat drapaire que vivia a la porta del costat va arrencar a córrer darrere un cotxe blau: no era el de la Charlotte. La més bonica de les dues nenes (em penso que era la Mabel), amb pantalons curts, sostenidors sense gaire cosa a sostenir, cabellera lluminosa —una nimfeta, per Pan!—, va girar i va baixar el carrer corrents, rebregant la paperina, i la façana de la residència del senyor i la senyora Humbert l’amagà de les meves mirades de vell sàtir. Una camioneta sorgí de l’ombriu frondós de l’avinguda, arrossegant al sostre llenques d’ombra que es van esquinçar sobtadament i em va passar per davant a una velocitat de bòlid: el conductor, amb samarreta, agafat amb la mà esquerra al sostre del vehicle, i el gos del drapaire, al costat, estalonant-lo furiosament. Va haver-hi un silenci somrient... i, de sobte, el cor em va esclatar al pit quan vaig presenciar la tornada del sedan blau. El vaig veure que davallava pel coster i desapareixia rere la casa. Vaig entrellucar-hi el perfil plàcid i esblaimat de la Charlotte. Vaig pensar que no podria saber si me n’havia anat abans no pugés al primer pis. Al cap d’un minut, amb un posat trasbalsat, es repenjà a la finestra de l’habitació de la Lo. Em vaig enfilar en un no res escales amunt i la vaig atrapar que encara no n’havia sortit.
Quan la promesa és viuda i el promès també; quan la primera fa dos anys que viu a la Nostra Vileta i el segon fa amb prou feines un mes que hi viu; quan monsieur es vol desempallegar d’aquesta embrolla del dimoni com més aviat millor i madame hi accedeix amb un somriure tolerant; bé, quan passa tot això el casament, lector meu, acostuma a ser una cerimònia «discreta». La núvia pot prescindir de la diadema de flors de tarongina per subjectar-se el vel de tul i no porta cap orquídia blanca al devocionari. La filla de la núvia, per a aquesta avinentesa, pot aportar un toc de vermelló intens a l’enllaç de l’H. i la H. Però jo sabia que no gosaria mostrar-me gaire efusiu amb la Lolita i, així, vaig convenir que no valia la pena d’arrabassar la nena del seu estimat campament Q.
Als afers de la vida quotidiana, la meva soi-disant apassionada i solitària Charlotte era sociable i materialista. A més a més, vaig descobrir que, tot i que no podia controlar el seu cor i els seus crits, era una dona de principis. De seguida que es va convertir, si fa no fa, en la meva amant (a desgrat dels estimulants, un «nerviós i angoixat chéri» —un heroic chéri!— va tenir certs problemes inicials, àmpliament compensats, però, per una exhibició fantàstica de tendreses europees), la bona de la Charlotte em va interrogar sobre les meves relacions amb Déu. Li hauria pogut respondre que, en aquest camp, tenia l’esperit obert; vaig dir-li, en canvi —retent tribut a un tòpic pietós—, que creia en un esperit còsmic. Tot mirant-se les ungles, em va preguntar si no hi havia sang estranya a la meva família. Li vaig contestar preguntant-li si s’hauria casat amb mi si el meu avi matern hagués estat, per exemple, turc. En va dir que tant se li’n donava, però que si mai descobria que jo no creia en el nostre Déu cristià, se suïcidaria. Ho va dir en un to tan solemne que em va venir fred. Va ser aleshores que vaig saber que era una dona de principis.
Oh, la Charlotte tenia unes maneres exquisides: deia «perdó» si un lleuger singlot interrompia el doll de la seva conversa, pronunciava certs mots amb accent francès i, parlant amb les seves amigues, m’anomenava «el senyor Humbert». Vaig pensar que li agradaria veure’m entrar a la seva comunitat amb l’aura d’un cert encís. El dia que ens vam casar la crònica de societat del Diari de Ramsdale va publicar una entrevista amb mi, acompanyada d’una fotografia de la Charlotte amb una cella arrufada i una errada tipogràfica en la transcripció del seu nom («Hazer»). A desgrat d’aquest contretemps,la publicitat va escalfar el fogó de porcellana del seu cor i va fer cascavellejar de gatzara riallera els picarols de la meva cua. Durant els darrers vint mesos aproximadament en què la Charlotte s’havia dedicat a cooperar a les activitats de la parròquia i a fer-se amiga de les mares més «selectes» de les condeixebles de la Lo, havia esdevingut una ciutadana acceptable, si no prominent, però mai no havia arribat a coronar la seva posició amb una rubrique tan impressionant. I em vaig fer anomenar Edgar H. Humbert (vaig afegir l’«Edgar» perquè em va passar pel cap), «escriptor i explorador». El germà d’en McCoo, quan va prendre nota d’aquesta dada, em va preguntar què havia escrit. Com a tota resposta, li vaig dir: «Uns quants llibres sobre Peacock, Rainbow i altres poetes.» També deia la crònica que la Charlotte i jo ens coneixíem de feia uns quants anys i que jo era parent llunyà del seu primer marit. Vaig insinuar que havia tingut relacions amb ella tretze anys abans, però la premsa va passar per alt aquesta dada.Vaig dir a la Charlotte que les columnes de societat necessàriament han de contenir un cert nombre d’errors.
Continuem el meu curiós relat. Quan vaig ser promocionat de la condició d’hoste a la d’amant, vaig sentir només amargura i repulsió? No. El senyor Humbert va confessar que va sentir un cert pessigolleig de vanitat, una vaga tendresa, fins i tot un pensament de remordiment que estremí lleument l’acer de la seva daga de conspirador. No havia previst que la senyora Haze —bastant ridícula però alhora bastant atractiva, amb la seva fe cega en la saviesa religiosa i en el seu club literari, amb el seu llenguatge afectat, l’actitud esquerpa, freda i despectiva envers una nena adorable de dotze anys, de braços vellutats— pogués esdevenir una criatura tan commovedora i desemparada quan li vaig posar les mans al damunt, fet que va tenir lloc al llindar de la cambra de la Lolita, mentre ella reculava tremolosa, tot repetint: «No, no, sisplau.»
El canvi va millorar-li l’aspecte. El somriure forçat se li va transformar en l’esclat d’una adoració profunda: una resplendor que tenia un no sé què de suau i humit, en la qual vaig reconèixer una retirada a la mirada encisera, buida, perduda de la Lo quan assaboria un nou tipus de gelat o quan admirava en silenci els meus vestits cars i elegants. Profundament fascinat, observava la Charlotte quan baratava reprovacions maternes amb d’altres dames i feia aquella mena de ganyota nacional que expressa la resignació femenina (ulls en blanc, boca torta), la versió infantil de la qual també havia vist en la Lo. Vam fer uns gotets de whisky abans de ficar-nos al llit i, amb aquest ajut, era capaç d’evocar la filla tot acaronant la mare. Aquell era el ventre blanc dins el qual la meva nimfeta s’havia cargolat com un peixet el 1934.Aquell cabell curosament tenyit, tan estèril per al meu olfacte i el meu tacte, agafava —en certs moments d’esclat fugisser, sota el reflex del llum que il·luminava el llit cobricelat—, la tonalitat, si no la textura, dels rulls de la Lo. Mentre traginava la meva esposa voluminosa i llampant, em repetia que biològicament era la cosa més propera a la Lolita que hi podia haver, que, a l’edat de la Lolita, la Lotte havia estat una col·legiala tan desitjable com la seva filla i com ho seria, algun dia, la filla de la Lolita. A requesta meva, la Charlotte havia desenterrat de sota un pilot de sabates (segons que semblava, la senyora Haze hi tenia una tirada entusiasta) un àlbum de trenta anys enrere per tal que pogués veure la Lotte de criatura; i, malgrat la mala il·luminació i els vestits sense gràcia, vaig poder-hi destriar una primera versió del perfil, les cames, les galtes i el nas arromangat de la Lolita. Lottelita, Lolitchen.
Així, abocat damunt la barrera dels anys, vaig clavar una llambregada furtiva a les espitlleres ombrívoles. I quan, amb carícies, peniblement ardents, puerilment lascives, ella, la dels nobles mugrons i les cuixes massisses, em preparava per al compliment dels meus deures nocturns, el que jo tractava de recollir desesperadament era l’aroma d’una nimfeta, mentre bordava al sotabosc ombrívol de selves marcides.
No us sabria expressar la tendresa colpidora de la meva esposa. A l’hora d’esmorzar, a la claror depriment i lluminosa de la cuina, amb aquella lluor niquelada, amb aquell almanac i aquell raconet bufó que feia de menjador (que estrafeia la confiteria on, durant els dies d’estudiants, flirtejaven i parrupejaven junts la Charlotte i en Harold), s’asseia, embolcallada en la seva bata vermella, recolzada damunt la taula plastificada, la galta descansant al puny, i em fitava amb una tendresa intolerable mentre jo consumia la meva ració d’ous amb pernil. La fesomia de l’Humbert es podia cargolar de neuràlgia, però, als ulls de la Charlotte, rivalitzava en beutat i animació amb el tremolor de sol i ombra de les fulles damunt la superfície blanca de la nevera. La meva exasperació solemne era per a ella el silenci de l’amor. Els meus mòdics ingressos, sumats al seu capital encara més modest, li semblaven una fortuna incalculable; no pas perquè la suma resultant fos suficient per atendre totes les necessitats d’una llar corrent de classe mitjana, sinó perquè fins i tot els meus diners refulgien davant els seus amb l’esclat màgic de la meva virilitat i ella veia el nostre compte conjunt com un d’aquests bulevards tropicals que, a migdia, tenen una voravia coberta d’una ombra intensa i l’altra banyada d’una llum suau, fins que es perden en la llunyania d’un horitzó de muntanyes rosades.
Els cinquanta dies que va durar la nostra cohabitació, la Charlotte concentrà les activitats de molts anys. La pobra dona s’atrafegà en un grapat de coses que havia deixat de banda feia molt de temps o que no l’havien interessada gaire, com si (per prolongar aquelles ressonàncies proustianes) el casament amb la mare de la nena que jo estimava hagués permès a la meva muller de recobrar per poders la joventut. Amb el zel d’una núvia jove, va començar a «glorificar la llar». Jo ja sabia de memòria cada racó i cada esquerda d’aquella casa —des dels dies en què, des de la meva cadira, hi resseguia mentalment les anades i vingudes de la Lolita— i m’hi sentia emocionalment unit, malgrat la seva lletjor i brutícia, tenia la sensació, gairebé física, que aquell miserable enfony s’estremia d’esgarrifança davant el bany de màstic i de pintura ocre i crua que la Charlotte volia donar-hi. Mai no va arribar tan lluny, gràcies a Déu, però esmerçà un gavadal d’energies rentant cortinetes, encerant persianes venecianes, comprant cortinetes noves i persianes noves, retornant-les a la botiga, reemplaçant-les per d’altres, i així anar fent, en un clarobscur constant de somriures i corrugaments de celles, de dubtes i males cares. Xipollejà entre cretones i indianes; canvià l’entapissat del sofà —aquell sofà sagrat damunt el qual havia esclatat lentament una bombolla paradisíaca dins meu—. Va traginar els mobles d’ací d’allà i va descobrir amb goig, en un manual de decoració, que «avui es pot prescindir del joc de dues tauletes bessones a banda i banda del sofà amb sengles llums de sobretaula». Seguint la veta de l’autora de Casa teva ets tu, va agafar aversió a les gandules petites i a les taules de potes fràgils. Creia que les habitacions amb finestres panoràmiques i plafons de fusta bona constitueixen l’arquetip de la decoració masculina i que, en canvi, l’arquetip femení es caracteritza per la lleugeresa de les finestres i el fustam. Les novel·les que li havia vist a llegir quan vaig arribar foren substituïdes per catàlegs il·lustrats i guies domèstiques. Per al nostre llit conjugal, encarregà en una botiga situada al bulevard Roosevelt, número 4640, de Filadèlfia un «matalàs folrat de domàs, model 312» (tot i que el matalàs vell em semblava prou elàstic i resistent per al pes que havia de suportar).
Oriünda, com el seu difunt marit, de l’Oest mitjà, feia relativament poc que vivia a la vila pudibunda de Ramsdale, la perla de la costa atlàntica, i encara no coneixia tota la gent d’upa. Coneixia superficialment el dentista jovial que vivia en una mena de castell de fusta esbalandrat al darrere del nostre jardí. En un te parroquial havia fet coneixença amb la muller «fatxendera» del drapaire local, l’amo d’aquell esguerro de color blanc i d’estil «colonial» situat a la cantonada de l’avinguda. De tant en tant «anava de visita» a ca la senyoreta Del-davant; però les matrones més aristocràtiques que la Charlotte visitava o saludava als garden parties o amb les quals parlava per telèfon (dames tan selectes com la senyora Glave, la senyora Sheridan, la senyora McCrystal, la senyora Knight i d’altres) rarament li tornaven les visites. En realitat, l’única parella amb qui tenia relacions de franca cordialitat, exemptes de càlculs interessats o d’arrière-pensées, eren els Farlow, que acabaven de tornar d’un viatge de negocis a Xile i van ser just a temps d’assistir a la nostra boda, ells i els Chatfield, els McCoo i uns quants més (però no pas la muller del drapaire, ni la senyora Talbot, encara més arrogant). En John Farlow era un home de mitjana edat, plàcid, de complexió plàcidament atlètica, d’una prosperitat plàcida; era comerciant d’articles esportius i tenia el despatx a Parkington, a uns seixanta quilòmetres de Ramsdale: ell em va aconseguir els cartutxos del Colt i em va ensenyar a fer-lo anar, en una passejada dominical pels boscos de la rodalia; era, a més a més, el que ell anomenava amb un somriure «advocat ocasional» i havia portat alguns negocis de la Charlotte. La Jean, la seva dona, encara jove, que era cosina germana d’ell, era una noia llargaruda de cames i braços i amb ulleres de pallasso, que tenia dos bòxers, dos pits punxeguts i una boca grossa i vermella. Pintava —paisatges i retrats— i recordo perfectament una ocasió en què, entre còctel i còctel, li vaig fer grans elogis del retrat d’una neboda seva, la Rosaline Honeck, beutat rosada, vestida amb uniforme de girl scout,cofada amb una gorreta d’estam verd, cinturó verd i una graciosa cabellera arrissada que li queia fins a les espatlles. I en John es va treure la pipa de la boca i va dir que era una pena que la Dolly (la meva Dolita) i la Rosaline no s’entenguessin bé, ja que tots esperàvem que aquest curs proper, quan tornarien dels campaments respectius, es farien més. Vam parlar de l’escola. Tenia els seus pros i contres.
—És clar que hi ha massa italians entre els comerciants d’aquí —va dir en John—, però val a dir que fins ara ens hem evitat...
—M’agradaria —l’interrompé la Jean, rient— que la Dolly i la Rosaline passessin aquest estiu plegades.
Tot d’una em vaig imaginar la Lo tornant del campament —morena, càlida, engorronida, anestesiada— i vaig estar a punt de plorar de passió d’impaciència.
Unes quantes observacions més sobre la senyora Humbert ara que tot va de primera (d’aquí a poc es produirà un accident greu). Sempre m’havia cridat l’atenció la seva veta possessiva, però no vaig sospitar mai que es mostraria tan frenèticament gelosa de qualsevol episodi de la meva vida en què no figurés ella. Manifestava una curiositat insaciable i aferrissada pel meu passat. Va voler que ressuscités tots els meus amors d’abans per tal d’obligar-me a insultar-los, a trepitjar-los, a abjurar-ne en una apostasia total i definitiva i, així, destruir el meu passat. Em va forçar a parlar-li del meu matrimoni amb la Valeria, la qual, evidentment, era un pendó grotesc; però, alhora, em va tocar inventar-me o exagerar monstruosament una tirallonga d’amants per oferir a la Charlotte una estona de mòrbida delectança. Per tenir-la feliç. Vaig haver de regalar-li un catàleg il·lustrat d’aquestes amistançades, perfectament diferenciades entre elles segons les pautes dels anuncis publicitaris nord-americans que ens presenten un grup d’escolars amb una subtil dosificació de barreja racial, amb un d’ells —només un, però d’allò més bufó— de pell de xocolata i ulls rodons, plantat ben bé al bell mig del primer rengle. D’aquesta mateixa manera li vaig anar presentant les meves dones i les vaig fer somriure i bellugar-se —la rossa llangorosa, la morena arrogant, la pèl-roja sensual— com en una exhibició de bordell. Com més ordinàries i banals les mostrava més s’engrescava amb l’espectacle la senyora Humbert.
Mai de la vida no he fet ni rebut tantes confessions. La sinceritat i la desimboltura amb què la Charlotte discutia allò que ella anomenava la seva «vida amorosa», des del seu primer flirt fins a la lluita lliure matrimonial, feien un contrast estrany, des del punt de vista de l’ètica, amb la vèrbola de les meves elucubracions, però tècnicament aquestes dues formes de discurs eren afins, ja que totes dues tenien un origen comú (serials, psicoanàlisi i novel·letes barates), en el qual jo pouava els meus personatges i ella el seu mode d’expressió. Em van divertir força certs hàbits sexuals del senyor Harold Haze, francament curiosos, però la Charlotte va considerar inescaients les meves rialles. Això a banda, la seva autobiografia estava tan mancada d’interès com ho hauria estat la seva autòpsia. No he vist mai una dona més saludable que ella, malgrat les dietes per aprimar-se.
No parlava gaire de la meva Lolita, i encara menys de l’infantó que, amb la seva borrosa imatge fotogràfica, adornava, amb exclusió de qualsevol altra, el nostre dormitori auster. En un dels seus rampells de somieig insuls, va profetitzar que l’ànima de l’infant mort tornaria a la terra encarnada en el cos del nen que tindria durant el seu matrimoni actual. I, tot i que jo no tenia una fal·lera especial per fornir la nissaga Humbert d’una rèplica dels productes Harold (amb una frisança incestuosa, havia arribat a considerar la Lolita com a filla meva), vaig pensar que un infantament complicat (amb una bona operació cesària i altres complicacions i el consegüent internament prolongat en una clínica de maternitat amb les degudes garanties, durant la primavera propera) em donaria l’avinentesa d’estar sol amb la meva Lolita, potser unes quantes setmanes... i de farcir la nimfeta de somnífers.
Oh, la Charlotte odiava la seva filla! El que jo considerava especialment pervers és que, d’una manera insòlita, s’havia afanyat a respondre els qüestionaris d’un llibre absurd que tenia, la Guia per a la creixença del vostre fill, publicada a Chicago. Any rere any tornava amb aquesta cançó, i se suposa que, cada aniversari de la seva filla, la mama establia una mena d’inventari. Quan la Lo va fer dotze anys, el primer de gener de 1947, la Charlotte Haze, née Becker, va subratllar els epítets següents (deu, d’un total de quaranta) sota la rúbrica de «La personalitat del vostre fill»: agressiva, esvalotada, murmuradora, desconfiada, impacient, irritable, curiosa, abúlica, desconcertant (aquest mot subratllat dues vegades) i tossuda. Havia fet cas omís dels altres trenta adjectius, entre els quals hi havia alegre, servicial, vivaç, etc. Era realment enfollidor. Amb una brutalitat que mai no es traslluïa en el tarannà suau de la meva esposa, destrossava els petits tresors de la Lo escampats arreu de la casa per congelar-s’hi com altres tants conillets hipnotitzats. La bona senyora no va sospitar ni en somnis que, un matí en què el mal d’estómac (resultat de les meves temptatives de millorar les seves salses) em va privar d’acompanyar-la a l’església, la vaig enganyar amb una de les turmelleres de la Lolita. I tampoc no oblido la seva actitud davant les saboroses cartes de la meva estimada:
«ESTIMATS MAMA I HUMMY:
»Espero que estigueu bons. Moltes gràcies pels dolços. He [ratllat i escrit a sobre] He perdut el meu suèter nou al bosc. Aquests últims dies ha fet fred. M’ho passo molt. Petons.
DOLLY»
—Aquesta ximpleta —va dir la senyora Humbert— s’ha descuidat una paraula després de «m’ho passo molt». El suèter era tot de llana, i espero que no li tornaràs a enviar dolços sense consultar-m’ho.
Al bosc, a pocs quilòmetres de Ramsdale, hi havia un llac (el llac Hourglass* —no era ben bé així que m’havia pensat que s’escrivia). Vam anar-hi cada dia, allà a finals de juliol, aprofitant una setmana de forta calda. Ara em veig obligat a descriure, amb alguns detalls tediosos, la nostra darrera cabussada, un dimarts tropical al matí.
Havíem deixat el cotxe en una zona d’aparcament, no gaire lluny de la carretera, i vam baixar per un corriol obert a través de la pineda; llavors la Charlotte em va comentar que el diumenge abans, a les cinc de la matinada, la Jean Farlow, tot buscant efectes lluminosos insòlits (la Jean pertanyia a la vella escola pictòrica), havia vist en Leslie que es banyava «vestit de banús» (com havia dit en John faceciosament).
—L’aigua devia ser molt freda —vaig dir.
—Això rai —va dir la meva condemnada esposa, tota lògica—. És un subnormal, te n’adones? A més a més —va prosseguir, amb aquella dicció seva tan acurada que em començava a destrossar els nervis—, tinc ben bé la sensació que la Louise està enamorada d’aquest idiota.
La sensació. «Tenim la sensació que la Dolly no va gaire bé...» (D’un vell informe de l’escola.)
Els Humbert tiraren camí avall, amb sandàlies i barnús.
—Saps, Hum? Tinc un somni molt ambiciós— sentencià la senyora Hum, acotant el cap (avergonyida del seu somni i agermanada amb el terra rogent)—. M’agradaria aconseguir una minyona com cal, com aquella noia alemanya de qui parlaven els Talbot, i que visqués a casa.
—No hi ha prou habitacions —vaig dir.
—Au! —va dir amb un somriure enigmàtic—. Ja veig que subestimes les possibilitats de la llar dels Humbert, chéri. La podríem instal·lar a l’habitació de la Lo. A més, ja tenia pensat transformar aquell catau en una habitació d’hostes, tant sí com no. És la més freda i la més desavinent de la casa.
—Què vol dir això? —li vaig preguntar, amb la pell dels pòmuls tibant (em prenc la molèstia de reportar aquest detall perquè a la pell de la meva filla li passava el mateix quan sentia recel, repugnància o exasperació).
—Et preocupen els teus records romàntics? —preguntà la meva esposa, al·ludint a la primera vegada que se’m va entregar.
—No, rediantre! —vaig dir—. Però voldria saber on encabiràs la teva filla quan tinguis l’hoste o la minyona.
—Ah! —féu la senyora Humbert, amb un posat somiador i somrient, acompanyant aquesta exclamació amb l’alçament d’una cella i un sospir lleuger—. La petita Lo, m’ho temo molt, no hi pinta res. La petita Lo, quan acabi el campament, anirà de dret a un bon pensionat on hi hagi disciplina estricta i una sòlida formació religiosa. Després, l’espera la universitat de Beardsley. Ho tinc tot apamat, no cal que t’hi capfiquis.
Va afegir que ella (la senyora Humbert) hauria de vèncer la seva indolència habitual i escriure a la germana de la senyoreta Phalen, que era professora de Saint Algebra. De sobte aparegué el llac enlluernador.Vaig barbotejar que m’havia deixat les ulleres de sol al cotxe i que ja l’atraparia.
Sempre havia pensat que retòrcer-se les mans era un gest novel·lesc: potser l’obscura reminiscència d’algun ritu medieval; però mentre m’endinsava pel bosc, buscant-hi el sortilegi de la desesperació, ple d’atabalades cabòries, aquest va ser l’únic gest («mireu, Senyor, aquestes cadenes!») capaç d’expressar sense paraules el meu estat d’ànim.
Si la Charlotte hagués estat la Valeria, jo hauria sabut empunyar la situació; i dic deliberadament el mot «empunyar». En aquells dies, en tenia prou retorçant el puny fràgil de la greixosa Valetxka (el que s’havia trencat quan va caure d’una bicicleta) per fer-la canviar d’opinió sense més endergues; però amb la Charlotte era inimaginable una solució d’aquest estil. Aquesta bondadosa nordamericana em feia basarda. El somni que jo alimentava de dominar-la a través de la passió que sentia per mi era d’una lleugeresa inconsistent. No vaig gosar fer res que pogués enterbolir la imatge meva que la Charlotte adorava. Jo li havia fet la gara-gara quan ella era la terrible dueña de la meva estimada i, en la meva actitud envers ella, encara hi persistia un què de servilisme. L’únic trumfo que jo tenia a la màniga era la seva ignorància del meu amor monstruós per la Lo. Els sentiments de la Lo envers mi l’enquimeraven però els meus sentiments, aquests no els podia pas endevinar. A la Valeria, li hauria pogut dir: «Mira, vaca estúpida, c’est moi qui décide el que s’ha de fer amb la Dolores Humbert.» A la Charlotte, no podia dir-li ni tan sols, en un to propiciatori: «Perdona, estimada, no hi estic pas d’acord. Donem una altra oportunitat a la nena. Deixa’m que li faci de preceptor particular durant un any o dos. Tu mateixa m’ho vas demanar una vegada...» Fet i fet, a la Charlotte no podia dir-li res de la nena sense trair-me. Oh, no us podeu imaginar (com jo mateix no m’havia arribat a imaginar) el que són aquestes dones de principis! La Charlotte, incapaç de destriar la falsedat de totes les normes de conducta i convencions de la vida quotidiana, i de l’alimentació, de les lectures i de les persones a què era addicta, advertiria de seguida el meu to de falset si li insinuava la conveniència de retenir la Lo. Era com certs músics, que, tot i ser d’una vulgaritat odiosa en la vida quotidiana i estar mancats del més mínim sentit del tacte i del bon gust, tenen una sagacitat diabòlica per destriar una nota desafinada. Per trencar la voluntat de la Charlotte li hauria hagut de trencar el cor. I si li trencava el cor, es trencaria la imatge que tenia de mi. Si li deia: «O em deixes fer amb la Lolita i m’ajudes a matar la qüestió o ens separem ara mateix», s’hauria tornat pàl·lida com una dona de vidre opac i m’hauria contestat lentament: «Entesos. Per mi ja pots dir missa, hem acabat.» I hauríem acabat.
Vet aquí l’embolic. Recordo que vaig arribar fins a l’aparcament i em vaig posar a bombejar un raig d’aigua de gust ferruginós que vaig engolir delerosament com si em pogués donar la ciència infusa, la joventut, la llibertat i una concubina menuda. Embolcallat amb la meva bata de porpra, vaig seure una estona, gronxant els peus al caire d’una taula rústica, sota els pins. No gaire lluny d’allà, dues noietes amb biquini sortiren d’una latrina clapejada de sol, on hi havia un rètol que deia «Senyores». Mastegant xiclet, la Mabel (o el seu doble) s’enfilà laboriosament i embadocada en una bicicleta, i la Marion, bo i brandant el cap per espolsar-se les mosques, s’hi va asseure al darrere, tota eixancarrada, i, amb un balandreig parsimoniós i distret, es fongueren amb la llum i l’ombra. Lolita! La solució natural era eliminar la senyora Humbert! Però com?
Ningú no pot aconseguir el crim perfecte; l’atzar, però, és capaç de reeixir-hi. Recordeu, per exemple, el cèlebre assassinat d’una tal madame Lacour a Arle, al sud de França, a la darreria del segle passat. Un dia, quan encara no feia gaire que s’havia casat amb el coronel Lacour, en un carrer ple de gom a gom, la va emprendre un desconegut amb barba, de més d’un metre vuitanta d’alçada (que després hom va suposar que havia estat amant d’aquella dama), i li va clavar tres punyalades mortals a l’esquena, mentre el coronel, un homenet rabassut amb cara de buldog, s’arrapava al braç de l’assassí. Per una coincidència miraculosa i admirable, al moment just en què l’assassí es desempallegava de les mandíbules de l’homenet enfurismat (mentre una colla d’espectadors feien rotllana al voltant del grup), un italià excèntric, que vivia a la casa de més a prop de l’escenari dels fets, féu esclatar accidentalment l’explosiu que manipulava i, de seguida, el carrer es transformà en un pandemònium de fum, voleiadissa de maons i corredisses. L’explosió no va provocar ferits (sinó que va estavellar per terra el coronel Lacour), però l’amant venjatiu va fugir entre la gentada i va viure tranquil des d’aleshores.
Ara vegeu el que passa quan l’assassí projecta el crim perfecte.
Vaig tornar al llac Hourglass. L’indret on ens banyàvem nosaltres i unes quantes parelles d’upa (els Farlow, els Chatfield) era una mena de cala petita; a la Charlotte li encantava perquè era gairebé una «platja particular». La zona de banyistes més freqüentada (la «zona de negats», com l’havia poguda anomenar el Diari de Ramsdale) es trobava a la banda esquerra (o oriental) del rellotge de sorra, i no es veia des de la nostra caleta. A mà dreta, els pins deixaven pas a una zona d’aiguamolls que resseguien el llac i es convertien novament en bosc a la riba del davant.
Em vaig asseure al costat de la meva dona, tan silenciosament que va tenir un ensurt.
—Ens banyem? —em va preguntar.
—Un minut. Deixa’m que pensi una cosa.
Vaig pensar. Va passar més d’un minut.
—Au, som-hi!
—Hi entrava, jo, als teus pensaments?
—Sí, és clar.
—Tant de bo —va dir la Charlotte, i va entrar a l’aigua. Les seves cuixes feixugues van agafar carn de gallina. Ajuntant les mans esteses, serrant els llavis, amb la gorra de bany encasquetada que li conferia una fesomia repel·lent, la Charlotte es va cabussar amb un escampall de ruixims.
Vam nedar lentament per l’aigua tornassolada del llac.
A l’altra riba, a uns mil passos (suposant que hom pugui caminar damunt l’aigua), vaig destriar la silueta minúscula de dos homes que treballaven a la platja, atrafegats com castors. Sabia exactament qui eren: un policia retirat d’origen polonès i un llauner, també jubilat, que posseïa gairebé tota la fusta d’aquella ribera del llac. També sabia que estaven construint un embarcador, tot just pel trist plaer de construir-lo. Les repicades que arribaven fins a nosaltres ens semblaven desproporcionades per comparació als braços i eines d’aquells nans. Era talment com si l’encarregat d’aquells efectes sonors s’hagués discutit amb el titellaire, majorment perquè el terrabastall de cada copet minúscul s’arrossegava més enllà de la seva manifestació visual.
Els dies de cada dia quedava deserta l’estreta llenca de sorra blanca de la «nostra» platja, que a hores d’ara havíem deixat enrere per tal de cercar aigües més profundes. Al voltant nostre no hi havia sinó les dues figuretes que s’atrafegaven a l’altra riba i una avioneta particular de color vermell fosc, que va planar damunt nostre i es va perdre a la blavor. Era l’escenari ideal per a un crim ràpid i bombollejant i no hi mancava ni aquest detall subtil: el representant de la llei i l’home del llac eren prou a la vora per presenciar un accident i prou lluny per no veure un crim. Eren prou a la vora per sentir un banyista que es debatia desesperat, suplicant a crits que algú l’ajudés a rescatar la seva muller a punt de negar-se; i massa lluny per adonar-se (si tenien la mala idea de mirar més aviat del compte) que el nedador presumptament atabalat enllestia l’operació de negar la seva esposa immobilitzant-la sota l’aigua amb el peu. Però jo encara no havia arribat en aquesta fase; només vull expressar la simplicitat d’aquest acte, la meticulositat de la posada en escena. En l’endemig, la Charlotte continuava nedant amb una primmirada malaptesa (era una sirena ben mediocre) i amb un punt de plaer solemne (que no tenia el seu tritó al costat o què?); i jo, bo i mirant-me-la amb la lucidesa rigorosa d’una futura evocació (o sigui, tractant de veure les coses com recordaria haver-les vistes), amb la blancor llustrosa de la seva cara molla, esblaimada, malgrat els seus esforços, amb els seus llavis pàl·lids i el front nu i convex, comprimit per la gorreta negra, i el clatell molsut, em vaig dir que no em caldria sinó reressagar-me una mica, prendre alè, engrapar-la pel turmell i submergir-me tot seguit amb el meu cadàver captiu. Dic cadàver perquè la sorpresa, el pànic i la manca d’experiència li farien inhalar de cop un bon glop de llac, mentre jo la subjectaria, almenys, durant un minut, amb els ulls oberts, sota l’aigua. El gest fatal solcà com la cua d’una estrella fugaç la negror dels meus pensaments criminals. Era com un ballet silenciós i escruixidor: el ballarí sostenia la ballarina pels peus i l’enfonsava a la penombra líquida. Podria remuntar-me a la superfície per prendre una glopada d’aire sense deixar de subjectar-la i, només quan caigués el teló damunt d’ella per sempre més, em permetria de demanar ajut. I quan, al cap d’uns vint minuts, els dos titelles arribessin en una barca de rems, pintada a mitges, amb les seves figures engegantint-se progressivament, la malaguanyada senyora Humbert Humbert, víctima de la rampa o d’una oclusió coronària, o de totes dues coses, estaria encastada de cap per avall al llim negrós, a uns deu metres de la superfície riallera del llac Hourglass.
Senzill, oi? Doncs bé, senyores i senyors: no m’hi acabava de decidir!
La Charlotte nedava al meu costat, com una foca confiada i maldestra, i la lògica de la passió em deia cridant a cau d’orella: ara és el moment! Doncs no, senyores i senyors, no podia pas. Vaig trencar cap a la platja en silenci i ella també ho féu, tota seriosa i conscienciosa, i el dimoni em va repetir el seu consell i, de nou, vaig ser incapaç d’ofegar aquella pobra criatura cepada i llefiscosa. El crit del dimoni es va anar escanyant a mesura que m’adonava de la trista realitat: que ni l’endemà, ni divendres, ni cap altre dia o cap altra nit no em veuria amb cor de matar-la. Oh, sí, em veia a mi mateix bufetejant els pits de la Valeria fins a tornar-los-hi asimètrics, o baldant-la d’alguna altra manera; em veia, de manera igualment diàfana, disparant contra el ventre del seu amant i fent-lo caure escarxofat a la cadira exclamant: «Ah!» Però no podia pas matar la Charlotte... i encara menys si tenia en compte que, en el fons, potser les coses no eren tan desesperades com m’ho havien semblat a primer cop d’ull aquell matí dissortat. Encara que l’engrapés pel peu, que pogués suportar la seva mirada esbalaïda i la seva veu escruixidora, encara que tingués prou fetge per arribar fins al final d’aquella prova, el seu espectre em perseguiria tota la vida. Si haguéssim estat a l’any 1447, i no pas al 1947, potser hauria pogut entabanar el meu tarannà pacífic administrant a la Charlotte algun verí clàssic contingut en un anell d’àgata o algun delicat filtre letal. Però al nostre segle de petits burgesos i xafarders no hauria donat els mateixos bons resultats que als palaus d’antany, guarnits de domassos i brocats. Actualment, per ser un assassí cal ser un científic. Jo no era ni una cosa ni l’altra. Senyores i senyors del jurat, la majoria dels delinqüents sexuals que sospiren per un contacte palpitant amb una nena, tendrament planyívol, però no necessàriament genital, són éssers tímids, innocus, impotents, passius, que no demanen res a la comunitat sinó que els permetin de continuar exercitant les seves activitats pretesament aberrants, però inofensives a la pràctica, els seus petits esplais privats, ardents i entendrits, sense que la policia i la societat els crucifiquin. No som pas unes bèsties lascives! No violem pas com els ardits soldats! Som uns pobres diables, tristos, uns senyors mansos i d’ulls de gos, prou integrats per embridar les nostres ànsies en presència dels adults, però capaços de donar mitja vida per tenir l’ocasió de tocar una nimfeta. Hi insisteixo: no som uns assassins. Els poetes no maten mai. Ah, malaguanyada Charlotte meva, no m’odiïs des del teu paradís etern, des de la teva alquímia eterna d’asfalt i goma, de metall i pedra... però sense aigua, lloat sia Déu, sense aigua!
Tanmateix, s’havia salvat per miracle, objectivament parlant. I ara arribem al punt culminant de la meva paràbola del crim perfecte.
Ens vam asseure damunt les tovalloles sota el sol assedegat. La Charlotte va mirar a banda i banda, s’afluixà el sostenidor i s’estenallà de bocaterrosa per regalar-se l’esquena. Va dir que m’estimava. Va sospirar profundament. Allargà una mà i es va palpar la butxaca del barnús buscant-hi el tabac. S’assegué i fumà. Es va examinar l’espatlla esquerra. Em va besar feixugament, obrint la boca plena de fum. De sobte, des de la duna del darrere, caigué una pedra, rodolant entre la bosquina de pins i matolls, i després una altra.
—Aquesta canalla fastigosa que fica el nas a tot arreu! —va dir la Charlotte, cobrint-se amb el sostenidor i redreçant-se—. Hauré de tornar-me a queixar a en Peter Krestovski.
A l’embocadura del corriol se sentí un cruixit i uns passos i la Jean Farlow aparegué davant nostre, traginant el cavallet i els estris de pintar.
—Ens has espantat —va dir la Charlotte.
La Jean va explicar que s’havia instal·lat a dalt de tot, en un amagatall ple de verdor, a espiar la natura (habitualment, els espies són afusellats) i a donar les darreres pinzellades a una vista del llac, però el quadre no valia res, la Jean no tenia talent (això era absolutament cert).
—No ha provat mai de pintar, Humbert?
La Charlotte, que estava un xic gelosa de la Jean, va preguntar si en John també vindria.
Sí. Tornaria a casa a l’hora de dinar. L’havia deixada allà de camí cap a Parkington i la passaria a recollir d’un moment a l’altre. Feia un matí esplèndid. Ella sentia remordiments pel Cavall i el Melampus, de tenir-los fermats durant aquells dies tan magnífics. Es va asseure al sorral blanc entre la Charlotte i jo. Anava amb pantalons curts. Les seves cames brunes eren per a mi gairebé tan atractives com les d’una euga castanya. Quan somreia ensenyava les genives.
—He estat a punt de fer-vos sortir al quadre —va dir—. Fins i tot m’he fixat en un detall que us ha passat per alt. Vostè —s’adreçava a l’Humbert— duia posat el rellotge de polsera, sí senyor.
—És submergible —va dir la Charlotte, fent cara de peix.
La Jean es va plantar el meu puny damunt el seu genoll i va examinar el regal de la Charlotte i, després, va dipositar la mà de l’Humbert damunt la sorra, amb el palmell enlaire.
—Així que ho veies tot —va observar la Charlotte, amb coqueteria.
La Jean sospirà.
—Una vegada —va dir— vaig veure un nen i una nena que feien l’amor, aquí mateix, cap al tard. Les ombres eren gegantines. I ja us he explicat allò del senyor Tomson, aquell dia de bon matí. La pròxima vegada confio que veuré el vell Ivor, tan greixós ell, vestit d’ivori. Aquest home està guillat. L’última vegada em va explicar una història tota indecent del seu nebot... Sembla que...
—Hola! —va dir la veu d’en John.
El meu hàbit de callar quan estava disgustat o, més exactament, la fredor de serp del meu silenci disgustat, estamordien de pànic la pobra Valeria. Ploriquejava i gemegava tot dient: «Ce qui me rend folle, c’est que je ne sais à quoi tu penses quand tu es comme ça.» Amb la Charlotte, ja podia callar, ja, que encara piulava més fort i li penjava la llufa al meu silenci. Era una dona desconcertant. Jo optava per retirar-me a la meva habitació d’abans, ara «estudi» permanent, remugant entre dents que havia d’escriure una obra d’erudició, i la Charlotte, sense perdre les forces, continuava embellint la llar, garlant per telèfon i escrivint cartes. De la meva finestra estant, a través del tremolor envernissat de les fulles dels pollancres, la veia travessar el carrer tota cofoia i enviar la seva carta a la germana de la senyoreta Phalen.
La setmana de ruixats i núvols esparsos que seguí la nostra darrera visita al llac de sorres immòbils va ser d’allò més lúgubre. Després van traspuntar dos o tres raigs febles d’esperança... abans de la sortida definitiva del sol.
Vaig dir-me que tenia una ment molt lúcida a l’hora de fer projectes i que em calia aprofitar-la. Encara que no gosava immiscir-me en els plans que la meva esposa havia traçat per a la seva filla (cada dia més càlida i més bruna a l’aire lluminós de la distància insalvable), sí que podia, en canvi, traçar una estratègia global que em permetés de consolidar globalment la meva figura, per aplicar-la després a un objectiu particular. Un vespre, la mateixa Charlotte me’n va facilitar l’avinentesa.
—Tinc una sorpresa per a tu —em va dir, bo i mirant-me amb tendresa per damunt la seva cullerada de sopa—. A la tardor, anirem a Anglaterra.
Em vaig empassar la cullerada, em vaig eixugar els llavis amb el tovallonet de paper rosat (oh, les fibres fresques i magnífiques de l’hotel Mirana!) i vaig dir:
—Jo també tinc una sorpresa per a tu, estimada. No anirem pas a Anglaterra.
—Què dius, ara? —em va dir, amb un posat que expressava més sorpresa que no m’havia imaginat, bo i mirant-me les mans (que involuntàriament doblegaven, esquinçaven i masegaven l’innocent tovalló rosa). Però el meu somriure la va tranquil·litzar.
—És ben senzill —vaig contestar—. Fins i tot a les llars més harmonioses, com ara la nostra, no totes les decisions les pren la dona. Hi ha certes coses que ha de decidir el marit. M’imagino ben bé l’emoció que deu sentir una saludable noia nord-americana travessant l’oceà amb el mateix transatlàntic que Lady Bumble, o que en Sam Bumble, el rei de la carn congelada, o que una meuca de Hollywood. I no dubto pas que faríem un bon reclam per a l’agència de viatges quan ens fotografiessin (tu, bocabadada i sincerament espaterrada; jo, refrenant la meva admiració envejosa) contemplant els sentinelles de palau, els Scarlet Guards,oBeaver Eaters, o com sigui que s’anomenin. Però s’escau que tinc aversió a Europa, fins i tot a la feliç Anglaterra. Com saps prou bé, del vell món podrit no tinc sinó records amargs. Els anuncis en color de les teves revistes no em faran canviar d’ànim.
—Estimat —va dir la Charlotte—. Jo no...
—Espera’t un minut. Aquest problema és secundari. Em refereixo a una cosa més de fons. Quan volies que em passés les tardes parant el sol a la vora del llac en comptes de fer la feina, vaig cedir de grat i em vaig convertir en un apol·lo bronzejat per fer-te contenta, en comptes de continuar sent un estudiós i, diguéssim, un educador. Quan em portes a fer la partida de bridge i a prendre bourbon a cals Farlow, que són una gent encantadora, et segueixo mansament. No, espera’t, sisplau. Quan vols canviar la decoració de la casa, no em fico als teus projectes. Quan decideixes... el que sigui, puc estar, diguéssim, totalment o parcialment en desacord amb tu... però no dic res. Em desentenc de les qüestions de detall. Però no em puc desentendre de les qüestions generals. M’encanta que em manis, però cada joc té les seves regles. No estic pas enfadat, en absolut. No, no facis aquest posat. Però jo represento la meitat d’aquesta llar i tinc una veu feble, però clara.
La Charlotte se’m va acostar, va caure de genolls i brandava el cap lentament però amb vehemència, i se m’arrapava als pantalons. Em va dir que no hi havia caigut mai. Em va dir que jo era el seu amo i el seu déu. Em va dir que la Louise ja era fora i que volia que féssim l’amor tot seguit. Em va dir que, si no la perdonava, es moriria.
Aquest petit incident em va omplir de goig. Li vaig dir pausadament que no es tractava de demanar perdó, sinó de canviar d’actitud; i vaig decidir explotar la meva victòria per passar-me una bona estona, sorrut i malmirrós, dedicat a treballar el meu llibre... O fent-ho veure.
El «jaç d’estudi» de la meva antiga habitació s’havia transformat en sofà, que era, en el fons, el que sempre havia estat, i, des del començament de la nostra cohabitació, la Charlotte m’havia avisat que, de mica en mica, l’habitació es convertiria en un veritable «cau d’artista». Al cap de dos dies de «l’afer Anglaterra», em trobava instal·lat en un divan nou i ben confortable, amb un llibre voluminós a la falda, quan la Charlotte va picar a la porta amb el dit anular i va entrar-hi tot xano-xano. Que diferents eren els seus moviments dels de la meva Lolita, quan ella em venia a visitar amb els seus texans bruts, amb aquella flaire d’hort i de nimfolàndia; barroera i capriciosa, obscurament depravada, amb els botons inferiors de la camisa descordats. Deixeu-me dir una cosa, però. Darrere la impetuositat de la Haze petita i l’aplom de la Haze gran fluïa un tímid raig de vida que tenia un tast comú, un clapoteig igual. Una vegada un eminent metge francès va explicar al meu pare que, entre els parents pròxims, fins els més lleus borbolleigs gàstrics tenen la mateixa «veu».
La Charlotte, doncs, va entrar tot xano-xano. S’adonava que entre nosaltres hi havia alguna cosa que no rutllava. La nit abans, i l’altra, havia fet veure que queia rodó de son tot just ficat al llit, i m’havia llevat a trenc d’alba.
Em va preguntar dolçament si m’«interrompia».
—No pas per ara —vaig dir, girant el volum C de l’Enciclopèdia de les nenes per examinar-hi un gravat imprès «a sang», com diuen els impressors.
La Charlotte es va atansar a una tauleta d’imitació de caoba amb un calaix. Hi va posar la mà al damunt. La tauleta era lletja, sens dubte, però no li havia pas fet res.
—Sempre he tingut ganes de preguntar-te —va dir, en un to d’anar per feina, sense coqueteria— per què tens això tancat. Realment vols tenir aquesta taula aquí? És d’una lletjor que fa feredat.
—Deixa-ho estar —vaig dir. Em trobava als càmpings d’Escandinàvia.
—Que hi ha clau?
—Està amagada.
—Oh, Hum...
—Hi guardo cartes d’amor amb pany i clau.
Em va clavar una d’aquelles mirades d’animal ferit que tant m’irritaven i, després, sense saber si jo parlava seriosament ni de quina manera havia de continuar la conversa, s’estigué palplantada allà al mig, mirant-se la finestra més que no pas mirant-hi a través i picant-hi amb les ungles de color rosa i ametlla, mentre jo anava girant fulls a pleret entretenint-me a cada plana (campus, Canadà, canal, canapè).
Finalment (un cop arribat a canoa o a cantant), s’atansà a passets fins a la meva butaca i s’arrepapà feixugament al braç del seient, embolcallada amb la seva roba d’esport, tot inundant-me amb el perfum que gastava la meva primera muller.
—Vostra Senyoria voldria passar la tardor aquí? —va dir, bo i assenyalant-me amb el dit petit el paisatge tardoral d’un estat de la costa atlàntica especialment tradicional.
—Per què? —vaig replicar, amb una veu lenta i clara.
Es va arronsar d’espatlles. (Segurament en Harold devia fer les vacances en aquella temporada. Estació plàcida. Reflex condicionat per part d’ella.)
—Em penso que ja sé on és aquest indret —va dir, sense deixar d’assenyalar amb el dit—. Recordo que hi ha un hotel, Els caçadors encantats. És pintoresc, oi? I hi fan un menjar que te’n pots llepar els dits. I ningú no et molesta.
Em fregà la templa amb les galtes. La Valeria havia bandejat ben aviat aquestes magarrufes.
—Vols res d’especial per sopar? D’aquí a una estona vindran en John i la Jean.
Vaig respondre-li amb un remuc. Em va besar a la comissura del llavi inferior i, amb un rampell d’inspiració, va dir que faria un pastís (des dels dies que hi vivia a dispesa, subsistia la tradició conforme a la qual m’encantaven els seus pastissos) i em va abandonar al meu lleure.
Vaig deixar curosament el llibre obert on ella havia segut (provocant un esvalot de fulls que vaig aturar inserint-hi un llapis) i vaig escorcollar l’amagatall on tenia entaforada la clau: era dissimulada sota una màquina d’afaitar vella i cara que havia fet servir abans que ella me’n comprés una de molt millor i més barata. Era aquell l’amagatall ideal, sota la màquina d’afaitar, dins la ranura de l’estoig de vellut? L’estoig era desat dins un bagul on guardava diversos papers de negocis. Podia trobar un lloc més adient? És curiós observar com és de difícil amagar objectes... especialment quan la teva dona es passa el dia potinejant els mobles.
Em penso que va ser exactament al cap d’una setmana de la nostra darrera cabussada al llac que vam rebre, amb el correu de la tarda, la resposta de la segona senyoreta Phalen. Deia que acabava de tornar de l’enterrament de la seva germana. «Des que es va trencar el maluc, l’Euphemia no va tornar a ser la mateixa d’abans.» Pel que feia a la filla de la senyora Humbert, li recava informar que era massa tard per inscriure-la aquell any, però que ella, la Phalen supervivent, estava gairebé convençuda que si els senyors Humbert li portaven la nena al gener, trobarien la manera d’admetre-la.
L’endemà, havent dinat, vaig anar a visitar el «nostre» metge, un home afable que, amb el seu tacte admirable i la seva confiança cega en un grapat de potingues de marca registrada, dissimulava amb escreix la seva ignorància de la ciència mèdica o la seva indiferència respecte a aquesta. El fet que la Lo hagués de tornar a Ramsdale era un regal anticipat. Volia estar a punt per a aquest esdeveniment. De fet, ja havia engegat la meva campanya abans, quan la Charlotte encara no havia pres aquella decisió cruel. Quan arribés la meva nineta estimada, per a aquella mateixa nit i per a les nits successives, fins que se l’emportessin cap a Saint Algebra, em volia assegurar que disposava dels mitjans necessaris per adormir profundament dues persones, de manera que cap soroll ni cap contacte no pogués deixondir-les. Durant el mes de juliol vaig assajar diverses pólvores somníferes amb la Charlotte, que tenia una gran tirada al consum de pastilles. L’última dosi que li vaig subministrar (la Charlotte es va pensar que era una dragea de bromur suau per calmar-li els nervis) la va estenallar durant quatre hores. Vaig engegar la ràdio a tot drap. La vaig enlluernar enfocant-li una llum encegadora. La vaig sacsejar, li vaig clavar empentes i pessics... sense reeixir a alterar el ritme pausat i vigorós de la seva respiració. Tanmateix, quan vaig fer una cosa tan senzilla com besar-la, es va despertar eixerida com un gínjol i forta com un pop (vaig fugir del seu davant amb penes i treballs). Allò no rutllava, vaig pensar; em calia una cosa més segura. Quan li vaig comentar al doctor Byron que la seva recepta no em servia per a l’insomni, de primer no se’n va saber avenir. Em va insinuar que ho tornés a provar i, durant uns moments, em va distreure l’atenció ensenyant-me unes fotos de la seva família. Tenia una filla engrescadora, de la mateixa edat que la Dolly; però no em vaig empassar l’ham i li vaig insistir que em receptés les píndoles més fortes que hi hagués. Em va proposar que practiqués el golf, però, al final, va accedir a receptar-me unes pastilles que, segons em va assegurar, «no podien fallar». Va obrir una farmaciola i en va treure un flascó de càpsules de color blau morat amb una franja porpra que, segons em va dir, acabaven de sortir al mercat i que eren indicades, no pas per a neuròtics d’aquells que es poden calmar amb l’administració d’un glop d’aigua al moment oportú, sinó només per als grans artistes insomnes que han de morir durant unes quantes hores per tal de viure durant segles. M’encanta prendre el número als metges i, bo i que em petava de riure per dintre, em vaig embutxacar les píndoles, arronsant-me d’espatlles amb un caient d’escepticisme. Però, certament, vaig haver d’anar-hi amb molt de compte. Una vegada, en una visita anterior, vaig cometre el lapsus estúpid de comentar que havia estat ingressat en un sanatori, i em va fer l’efecte que se li esmolaven les orelles. Com que no tenia gens de ganes de descobrir aquell període del meu passat, ni a la Charlotte ni a ningú, vaig cuitar a explicar que havia fet treballs de recerca entre els dements per enllestir una novel·la. Però, tant se val: aquell vell bergant tenia una filleta encantadora.
Vaig sortir del consultori més alegre que unes pasqües. Conduint el cotxe de la meva dona amb un dit, vaig tornar a casa tot reginjolat. Ben mirat, Ramsdale tenia grans encants. Se sentia el ric-ric de les cigales; acabaven de regar l’asfalt de l’avinguda. Amb un fregadís suau, gairebé de seda, vaig tombar i vaig enfilar el pendís del nostre carreró. Aquell dia, semblava que tot rutllava a cor què vols. Tot tan blau, tan verd... Sabia que lluïa el sol perquè la clau del contacte es reflectia al parabrisa; i sabia que eren dos quarts de quatre en punt perquè la infermera que anava cada tarda a fer massatges a la senyoreta Del-davant baixava, amb sabates i mitges blanques, per l’estreta vorera. Com de costum, vaig trobar el diari local esperant-se al porxo, on l’havia llançat en Kenny d’una revolada.
El dia abans havia posat fi al règim de fredor que m’havia imposat i vaig obrir la porta de la sala engegant una salutació joiosa. Amb el clatell blanquinós i el monyo bronzí tirats cap a mi, vestida amb la mateixa brusa groga i els mateixos pantalons marrons del dia que la vaig conèixer, la Charlotte, asseguda al canterano del racó, escrivia una carta. La seva mà va parar d’escriure. Va romandre asseguda uns moments; després, es tombà a poc a poc i descansà el colze al respatller corbat. La seva fesomia, estrafeta per l’emoció, no feia gaire goig quan em va dir, bo i mirant-me de fit a fit a les cames:
—La Haze, la mala pècora, la vella bacona, la mama odiosa, la... la vella idiota ja no es deixa entabanar. Ara... ara...
La meva distingida acusadora es va aturar per empassar-se el verí de les llàgrimes. El que va dir l’Humbert Humbert —o va tractar de dir— ara no ve a tomb. Va continuar:
—Ets un monstre. Ets un impostor odiós, abominable, criminal. Si t’acostes... trauré el cap per la finestra i cridaré. Fes-te enrere!
Ara també podem ometre les paraules que barbotejà l’H.H.
—Aquesta nit me’n vaig. Tot és per a tu. Sinó que no tornaràs a veure mai més aquella criatura miserable. Surt d’aquesta habitació!
I així ho vaig fer, lector. Vaig pujar a l’antic semiestudi. Amb els braços fent nanses, vaig romandre uns moments immòbil, observant amb sang freda, des del llindar, la tauleta violada, amb el calaix obert, la clau que penjava del pany i quatre claus més al cim de la taula. Vaig travessar el replà, vaig entrar a l’habitació de l’Humbert i, lentament, vaig treure de sota el coixí el meu diari, que em vaig ficar a la butxaca. Llavors vaig començar a baixar l’escala, però m’hi vaig aturar a mig camí: la Charlotte parlava per telèfon; l’aparell era connectat al costat de la porta de la sala i volia sentir el que deia: anul·lava un encàrrec. Va tornar al salonet. Vaig prendre alè. Vaig enfilar el passadís i vaig entrar a la cuina. Vaig obrir una ampolla de whisky. La Charlotte no el suportava, el whisky. Després vaig fer cap al menjador i, des d’allà, a través de la porta entreoberta, vaig contemplar les amples espatlles de la Charlotte.
—Estàs arruïnant la teva vida i la meva —vaig dir calmosament—. Siguem civilitzats. Tot això són al·lucinacions teves. Ets una ximpleta, Charlotte. Els vostres noms hi són per pura casualitat. Eren els que tenia més a mà. Repensa-t’ho. Et portaré una mica de beguda.
No em va contestar ni es va girar, sinó que va continuar gargotejant adeleradament. Devia ser la tercera carta (n’hi havia dues més damunt la taula, amb sobre i segell). Me’n vaig tornar a la cuina.
Vaig treure dos gots (per a Saint Algebra?, per a la Lo?) i vaig obrir la nevera. Em va fer un bramul furiós quan vaig arrencar el glaç de les seves entranyes. Tornar-ho a escriure tot. Fer-li-ho llegir de nou. No en recordarà els detalls. Canviar, falsificar. Escriure’n un fragment i ensenyar-l’hi, o deixar-lo a la vista. Per què de vegades les aixetes fan aquests grinyols tan horribles? Era una situació horrible, certament. Els glaçons en forma de coixí —coixins per a l’osset polar, Lo— grinyolaren, carrisquejaren, emetien sorolls torturats mentre l’aigua els alliberava de les seves cel·les. Em vaig abocar el whisky i un raget de soda (la Charlotte m’havia prohibit la meva barreja predilecta). El congelador va fer un lladruc i un cop sec. Vaig portar els gots al menjador i vaig parlar a través de l’escletxa de la porta de la sala, que estava ajustada i no deixava espai ni per esmunyir-hi el colze.
—T’he preparat un traguet —li vaig dir.
No em va respondre pas, la mala pècora, i vaig deixar els gots a l’aparador, al costat del telèfon, que començà a sonar.
—Sóc en Leslie, en Leslie Tomson —va dir en Leslie Tomson, aquell que tenia tirada a fer el capbussó a punta de dia—. La senyora Humbert ha estat atropellada. Vingui de pressa.
Vaig replicar, potser amb una certa aspror, que la meva muller estava sana i estàlvia i, aguantant l’auricular amb la mà, vaig obrir la porta i vaig dir:
—Aquí n’hi ha un que diu que t’han mort, Charlotte.
Però al salonet no hi era, la Charlotte.
Vaig sortir amb una embranzida. El cantó oposat del nostre carreró abrupte oferia un espectacle desuet. Un Packard gros i llampant s’havia enfilat pel pendís del jardí de la senyoreta Del-davant envestint de biaix la voravia (on havia caigut, feta un garbuix, una flassada de viatge escocesa), i hi estava clavat, sota el sol resplendent, amb les portes obertes com ales i amb les rodes del davant enfonsades en una platabanda d’arbuixells. A la dreta anatòmica d’aquest cotxe, damunt el pendís de gespa segada de fresc, un senyor vell de bigotis blancs, mudat de vint-i-un botó —vestit gris encreuat, corbata de llacet amb piquets— jeia de panxa enlaire, les cames juntes, com un cadàver de cera de mida natural. Cal que traslladi en una seqüència de paraules l’impacte d’una visió instantània; llur acumulació física sobre el paper esmorteeix la flamarada, la unitat fulgurant de la impressió: el garbuix de la flassada, el vehicle, el jai-ninot, la infermera de la senyoreta Del-davant, el fregadís de les faldilles de la senyoreta Del-davant, precipitant-se amb un got mig buit a la mà, cap a la veranda oculta, on us podíeu imaginar la vella dama reclosa, primparada, decrèpita, fent escarips, que no arribaven a ofegar els lladrucs del setter del drapaire, que corria d’un grup a l’altre de la colla de veïns aplegats a la voravia, prop de la flassada de quadres, cap al vehicle, que acabava de localitzar triomfalment, i cap a una altra colla congregada al jardí formada per en Leslie, dos policies i un home cepat amb ulleres de carei. Cal que expliqui ara que l’aparició immediata dels agents, al cap de poc més d’un minut de l’accident, va ser deguda al fet que estaven apuntant les matrícules dels cotxes mal aparcats, dues cantonades més enllà; que l’individu de les ulleres era en Frederick Beale júnior, el conductor del Packard; que el seu pare, de setanta-nou anys, estenallat al seu jaç d’herba, a qui la infermera acabava de ruixar una mica amb aigua —el regador regat, per dir-ho així—, no estava esmorteït, sinó que reviscolava, confortablement i melòdicament, d’un lleu atac cardíac o d’una ombra d’atac; i, finalment, que la manta que jeia tirada damunt la vorera (on sovint la Charlotte m’havia assenyalat amb desaprovació la presència d’esquerdes sinuoses amb herbots que hi creixien) amagava les despulles mutilades de la meva muller, atropellada i arrossegada a uns quants metres de distància pel cotxe dels Beale, quan travessava corrents el carrer per dipositar tres cartes a la bústia, situada a la cantonada del jardí de la senyoreta Del-davant. Cartes que va arreplegar i em va fer a mans una nena tota bufona, vestida amb una faldilla bruta de color rosa, i de les quals em vaig desempallegar esmicolant-les dins la butxaca dels pantalons.
Finalment van entrar en escena tres metges i els Farlow, que de seguida van prendre el control de la situació. El vidu, home d’un autocontrol excepcional, no plorava ni desvariejava. Va vacil·lar, això sí; però quan va obrir la boca va ser per fornir la informació o per impartir les instruccions estrictament indispensables per facilitar la identificació, l’examen i l’aixecament del cadàver de la dona, el crani de la qual era una pasterada d’ossos, cervell, sang i flocs de cabell bronzí. El sol encara era d’una vermellor esclatant quan els seus amics, el gentil John i la Jean, que tenia els ulls aigualosos, el van colgar al llit de la Dolly; els quals, per no deixar-lo sol, es van instal·lar a passar la nit al dormitori de l’Humbert; on, pel que jo en sé, no es van captenir amb la innocència que la solemnitat de l’ocasió reclamava.
No hi ha cap raó perquè m’entretingui, en la relació d’aquests fets singulars, a detallar els tràmits previs a l’enterrament en què em vaig haver d’esmerçar, ni a fer cinc cèntims de les exèquies, que es van descabdellar tan discretament com la boda. Però cal que reporti algunes de les incidències esdevingudes en el curs d’aquells quatre o cinc dies posteriors a la mort fulminant de la Charlotte.
Durant la meva primera nit de viduïtat vaig arreplegar una borratxera que vaig dormir tan profundament com la nena el llit de la qual ocupava. L’endemà al matí em vaig afanyar a examinar els bocins de les cartes que guardava a la butxaca. Estaven barrejats en un garbuix inextricable i era impossible de reconstruir-les i destriarles. Vaig suposar que el fragment on es llegia «... i val més que ho trobis, perquè no puc comprar...» corresponia a una carta destinada a la Lo; d’altres fragments semblaven insinuar la intenció de fugir amb la Lo a Parkington o fins i tot de tornar a Pisky, per impedir que el voltor li arrabassés el seu anyell preciós. Altres retalls i trossets de carta (no havia cregut mai tenir unes urpes tan poderoses) es referien sens dubte a una sol·licitud d’inscripció, no pas a Saint Algebra, sinó en algun altre internat que tenia fama d’aplicar uns mètodes especialment durs, sinistres i inflexibles (tot i que oferia la possibilitat de jugar a croquet sota els oms), amb què s’havia guanyat el malnom de «Reformatori de senyoretes». Finalment, la darrera epístola anava adreçada a mi. Vaig desxifrar-hi algunes frases com ara «... passat un any de separació, podrem...», «... oh, estimat, oh...», «... pitjor que si m’haguessis enganyat amb una altra dona...», «... o, potser, em moriré...». Però, en conjunt, els fragments que vaig espigolar no deien gran cosa; les engrunes d’aquelles missives gargotejades a corre-cuita feien un garbuix tan desballestat a les meves mans com l’havien fet dins la ment de la malaguanyada Charlotte.
Aquell dia en John havia de visitar un client i la Jean havia de donar el menjar als gossos i em vaig veure privat, temporalment, de la companyia dels meus amics. Aquella bella gent tenia por que no em passés pel cap de suïcidar-me si em deixaven sol i, com que no hi havia més amics a mà en aquells moments (la senyoreta Deldavant estava incomunicada, els McCoo estaven atrafegats fent-se la nova casa a un grapat de quilòmetres de distància i els Chatfield havien estat cridats per resoldre algun problema familiar); en Leslie i la Louise van ser els encarregats de fer-me companyia, amb el pretext que m’havien d’ajudar a destriar i empaquetar un munt d’objectes que havien quedat orfes. En un rampell d’inspiració sublim, vaig ensenyar als Farlow, gent bonhomiosa i confiada (esperàvem l’arribada d’en Leslie, que l’havia fet venir la Louise), una foto de la Charlotte que havia trobat entre els seus calaixos. Somreia des d’una roca, a través dels seus cabells esborrifats. El retrat havia estat fet durant la memorable primavera del 1934.Amb motiu d’una visita meva als Estats Units, m’havia vagat de passar uns quants mesos a Pisky. Allà ens vam conèixer... i vam viure-hi una apassionada aventura amorosa. Però, ai!, jo era casat i ella estava promesa amb en Haze; així i tot, un cop retornat a Europa, ens vam començar a cartejar a través d’un amic, ara difunt. La Jean va mormolar que ja li n’havia arribat la brama, va donar una ullada a la instantània i, sense deixar de mirar-la, la va allargar a en John, el qual es va treure la pipa de la boca, va contemplar la Charlotte Becker, encisera i immòbil, i em va tornar la foto. Després van marxar per unes quantes hores. Al soterrani, la feliç Louise parrupejava i reganyava tendrament amb el seu galant.
Així que van marxar els Farlow, comparegué un clergue de mentó blavenc. Vaig mirar d’escurçar l’entrevista tant com escaientment pogués, sense ofendre els seus sentiments ni aixecar sospites. Sí, esmerçaria la resta dels meus dies a procurar el benestar de la nena. Improvisadament, li vaig ensenyar una creueta que m’havia regalat la Charlotte Becker quan érem joves. A Nova York, hi havia una cosina meva, fadrina respectable. Allà trobaríem una bona escola privada per a la Dolly. Ves quin murri, aquest Humbert!
Pensant en en Leslie i la Louise (per al cas que ho comentessin amb en John i la Jean, com ho van fer), vaig simular una conversa telefònica interurbana, a crits, amb la Shirley Holmes, magistralment interpretada. Quan van tornar en John i la Jean, els vaig acabar d’ensarronar explicant-los, en to desesperat i embarbussant-me deliberadament, que la Lo havia marxat d’excursió amb la seva colla i que no podríem contactar amb ella fins al cap de cinc dies.
—Déu meu! —va exclamar la Jean—. I què hem de fer?
En John va dir que allò era ben fàcil de resoldre. Demanaria a la policia de Glimax que localitzés els excursionistes... seria cosa d’una hora. Fet i fet, ell coneixia bé aquells rodals i...
—Escolta —va continuar—: puc anar-hi ara mateix. Tu et pots quedar a dormir amb la Jean —això darrer no ho va pas dir, però el cas és que la Jean va donar suport a la proposta amb tanta vehemència que semblava que calgués sobreentendre-ho.
Amb la veu trencada, vaig suplicar a en John que ho deixés córrer. No suportaria de veure la nena feta un desfet de llàgrimes, abraçada a mi; era tan impressionable que aquell xoc podia repercutir en el seu futur, els psiquiatres havien assenyalat casos semblants. Es va fer un silenci sobtat.
—Com vulguis, per tu faràs —va dir en John, amb una certa aspror—. Tot i que, ben mirat, jo era amic i conseller de la Charlotte. Ara, voldríem saber què en penses fer, de la nena.
—John! —va exclamar la Jean—. És filla seva, no d’en Harold Haze. Que no ho veus? L’Humbert és el pare de la Dolly.
—Ja ho veig —va dir en John—. Em sap greu. No hi havia caigut. Això ho fa tot més fàcil, és clar. Facis el que facis, ja m’està bé.
El pare desconsolat va continuar dient que aniria a recollir la seva delicada filla tot just després del funeral i que miraria de distreure-la portant-la en un indret completament diferent: potser se l’enduria de viatge a Nou Mèxic o a Califòrnia... sempre que el seu pare fos viu, és clar.
Vaig estrafer amb tanta traça la serenor de la desesperació suprema, la calma que precedeix l’explosió de follia, que els impagables Farlow em van portar a casa seva. Tenien un celler ben acondiciat, pel que són els cellers en aquest país, on podria agençar-me un jaç: amb això ja faria el fet, obsedit com estava per l’insomni i els malsons.
Ara cal que expliqui quines van ser les raons que m’empenyeren a allunyar la Dolores de l’escenari. És clar que, d’antuvi, quan, tot just eliminada la Charlotte, vaig tornar a entrar a casa, ara pare alliberat, i em vaig tirar coll avall dos whiskies amb soda que havia preparat i, per postres, em vaig empassar un litre de la meva «barreja», i em vaig entaforar a la cambra de bany per fugir dels veïns i dels amics, una sola idea em va omplir el cap i el cor... això és, la certitud que al cap d’unes quantes hores, la Lolita, amb la tebior del seus cabells castanys, ara meva, meva, meva, cauria als meus braços en un desfet de llàgrimes que jo eixugaria a petons abans no brollessin. Però mentre m’estava plantat davant el mirall, amb els ulls esbatanats i el rostre encès, en John va picar a la porta delicadament i em va preguntar com em trobava. Aleshores vaig comprendre de seguida que seria una bogeria per part meva tenir-la a casa enmig d’aquella colla de manefles, atrafegats a escatir la millor manera d’allunyar-la de mi. També podia passar que la imprevisible Lo —vés a saber— manifestés una absurda desconfiança envers mi, un rebuig sobtat, una por difusa... i que el trofeu màgic s’esvaís al moment precís del triomf.
Parlant de manefles, vaig tenir una altra visita: l’amic Beale, l’individu que va eliminar la meva dona. Feixuc i solemne, amb un posat semblant al d’un aprenent de botxí, lluint les seves mandíbules de buldog, amb aquests ullets negres, aquelles ulleres de muntura gruixuda i aquells narius conspicus, em va ser presentat per en John, que, amb un tacte exquisit, ens va deixar sols i va tancar la porta. El meu grotesc visitant, bo i explicant-me que tenia dues filles bessones a la mateixa classe que la meva fillastra, va desplegar un gran croquis que havia fet de l’accident. Aquell croquis era «massa», com hauria dit la meva fillastra, amb tot de fletxetes impressionants i ratlles puntejades de colors virolats. En diversos punts del recorregut, il·lustraven la trajectòria de la senyora H.H. una sèrie de siluetes diminutes —ninetessoldat com les del Cos Auxiliar Femení de l’exèrcit— de les que es fan servir a les estadístiques i als anuncis publicitaris. El seu trajecte ensopegava d’una manera clara i inexorable amb una línia sinuosa de traç audaç que representava dos viratges consecutius: el que va fer el vehicle d’en Beale per defugir el gos del drapaire (que no sortia al croquis), i el segon, que era una prolongació exagerada del primer, destinat a evitar la tragèdia. Una creu tota negra assenyalava el punt de la vorera en què la polida figureta havia fet el darrer badall. Vaig buscar amb els ulls algun senyal anàleg que indiqués el punt del terraplè de gespa on havia anat a petar la immensa còrpora del ninot de cera del meu visitant, però no el vaig trobar. Tot i amb això, aquell cavaller havia estampat la seva signatura al peu del document, a tall de testimoni, sota les rúbriques d’en Leslie Tomson, la senyoreta Del-davant i unes quantes persones més.
Bo i fent voleiar el llapis d’un punt a l’altre del croquis, com un colibrí eixerit i delicat, en Frederick va demostrar la seva absoluta innocència i la temeritat de la meva esposa: mentre ell maldava per eludir el gos, ella havia relliscat damunt l’asfalt regat de fresc i s’havia llançat a terra cap endavant en comptes de deixar-se caure cap enrere (en Fred va estrafer el gest amb una contorsió de les muscleres). Li vaig corroborar que no havia estat culpa seva i l’enquesta va ratificar la meva opinió.
Esbufegant violentament pels seus badius negríssims, sacsejà el cap i m’encaixà la mà; després, amb el caient d’un savoir vivre perfecte i una generositat cavallerívola, es va oferir a pagar-me les despeses de l’enterrament. Comptava que rebutjaria la seva oferta. Però, fent un singlot embriac de gratitud, la hi vaig acceptar. Això el va desconcertar. Arrossegant les paraules, amb incredulitat, va repetir la seva proposta. Li ho vaig tornar a agrair, encara més efusivament.
Aquella entrevista fantasmal esvaí per uns moments l’atuïment de la meva ànima. No era pas estrany! Havia vist cara a cara la mà del destí. Havia palpat el destí en carn i ossos... i la seva musclera. S’havia produït una trasmudança enlluernadora i monstruosa, i aquell n’havia estat l’instrument. Enmig de la confusió de l’escenari (mestressa de casa adelerada, paviment relliscós, un gos maleït, el pendent abrupte, un cotxe gros, un goril·la al volant), podia destriar-hi vagament la meva contribució infame. Si no hagués estat un estúpid —o un intuïtiu genial— i no hagués conservat el meu diari, els efluvis provocats pel furor venjatiu i per la vergonya roent no haurien encegat la Charlotte al moment que es precipitava cap a la bústia. Però, encegada i tot, hauria pogut molt ben ser que no hagués passat res i el destí puntual, aquest espectre sincronitzat, no hagués barrejat a l’alambí el cotxe i el gos, el sol i l’ombra, i la mullena i la força i la feblesa i la pedra. Adieu, Marlène! L’encaixada complimentosa i flonja del destí (encarnat en en Beale abans de sortir de la cambra) em va deixondir de la meva sopitesa. I vaig plorar. Sí, senyores i senyors del jurat: vaig plorar.
Quan vaig mirar al meu voltant per darrer cop, els oms i els pollancres giraven l’esquena tremolosa a redós d’una ventada sobtada, i un grop negrós planava damunt el campanar de la blanca església de Ramsdale. Abandonava, marxant a la percaça d’aventures inconegudes, la lívida casa on tot just feia deu setmanes que vivia a dispesa. Les cortinetes —de bambú, pràctiques i barates— eren abaixades. Instal·lades al portal d’entrada o arreu de la casa, el seu teixit fi crea una atmosfera de drama modern. El sojorn celestial deu semblar ben desangelat si l’hi comparem. Em va caure una gota de pluja als artells dels dits.Vaig tornar a entrar a la casa a buscar no sé què, mentre en John aconduïa el meu equipatge dins del cotxe. Aleshores va passar una cosa ben curiosa. No sé pas si, en el curs d’aquestes notes tràgiques, he emfasitzat prou l’efecte especialment engrescador que exercia l’aspecte parençós i ben plantat de l’autor —pseudocatòlic, amb un toc simiesc força atractiu, d’una virilitat pueril— a les dones de qualsevol classe i condició. No hi ha dubte que aquestes afirmacions, formulades en primera persona, poden tenir un dring ridícul. Però de tant en tant cal que recordi el meu aspecte al lector, com el novel·lista professional que, havent atribuït a un seu personatge un tic determinat o havent-li assignat la companyia d’un gos, no es pot estar d’evocar aquell tic o aquest gos cada vegada que el fa entrar en escena. I, en el cas present, hi pot haver raons més profundes per a això. Qui vulgui fer-se una idea clara d’aquest relat ha de tenir gravada a la ment la imatge del meu encant malenconiós. La núbil Lo sucumbia a l’encís de l’Humbert igual com es fonia als acords d’una música sincopada; l’adulta Lotte m’estimava amb una passió possessiva i madura, que a hores d’ara planyo i respecto més que no ho goso dir. La Jean Farlow, que tenia trenta-un anys i estava absolutament neuròtica, semblava, així mateix, que sentia una intensa atracció per mi. Feia goig a la manera d’una talla índia, amb la pell de siena torrada. Tenia uns llavis que eren com uns grossos pòlips carmesins i, quan esclafia una d’aquelles rialles que semblaven lladrucs, ensenyava unes dents grosses i opaques i unes genives pàl·lides.
Era molt alta, anava amb pantalons i sandàlies o amb faldilles vaporoses i sabates de ballarina, bevia licors forts a glopades, havia fet dos avortaments, pintava paisatges lacustres —com ja sap el lector— i ja covava el càncer que l’havia de matar a trenta-tres anys, i jo sentia per ella una indiferència insuperable. Imagineu ara quina no fou la meva alarma quan, uns segons abans d’anar-me’n (érem al passadís), la Jean em va agafar per les temples amb els seus dits tremolosos i, amb els ulls d’un blau viu amarats de llàgrimes, va provar infructuosament d’enganxar-se’m als llavis.
—Cuida’t —em va dir—. Fes un petó a la teva filla de part meva.
Va ressonar un tro arreu de la casa, i va afegir:
—Potser algun dia, en algun lloc, en moments menys penosos, ens podrem tornar a veure. —(Jean, onsevulla que siguis, i siguis ara el que siguis, en un espai temporal negatiu o en un espai espiritual positiu, perdona’m tot això, inclosos els parèntesis.)
I tot seguit, al carrer costerut, vam encaixar les mans amb ell i ella, i tot voleiava i fugia davant el diluvi blanc que s’atansava, i un camió procedent de Filadèlfia que transportava un matalàs feia via confiadament cap a una casa buida, i bufaven remolins de pols damunt la llamborda sobre la qual la Charlotte, quan van aixecar la flassada, va aparèixer tota cargolada, amb els ulls intactes, les pestanyes negres encara humides, arrissades com les teves, Lolita.
Hom podria suposar que, lliure d’entrebancs i davant d’una perspectiva de delectança delirant i il·limitada, em vaig repapar mentalment amb un sospir de benaurança. Eh bien, pas du tout! En comptes d’escalfar-me als raigs de la Fortuna somrient, m’obsedien tot d’escrúpols i temors. Per exemple: no faria estrany el fet que la Lo hagués estat exclosa sistemàticament de les cerimònies, adés festives, adés fúnebres, de la seva família més propera? Com recordareu, no va assistir al nostre casament. Una altra cosa: bo i admetent que el braç de l’Atzar, llarg i pelut, havia reeixit a eliminar una dona innocent, no podia el mateix Atzar, en un rampell barbàric, fer cas omís del que havia fet el seu altre braç i enviar a la Lo una targeta de condol prematura? Val a dir que només havia informat de l’accident el Diari de Ramsdale, i ni el Recorder de Parkington ni el Herald de Climax no se n’havien fet ressò, per tal com el campament Q. s’esqueia en territori d’un altre estat i les morts locals no ofereixen interès periodístic a escala federal; però no em podia estar d’imaginar-me que la Dolly Haze se n’havia assabentat d’una manera o d’una altra, i que, en el moment just que l’anava a buscar, uns amics que jo no coneixia la portaven de tornada cap a Ramsdale. I, encara més inquietant que totes aquestes cabòries i conjectures, era el fet que l’Humbert Humbert, d’orígens europeus obscurs i amb la ciutadania nord-americana tot just estrenada, no hagués fet cap pas per aconseguir la tutela de la filla de la seva esposa finada (de dotze anys i set mesos). Em veuria mai amb cor de fer aquest pas? No vaig poder evitar un rampell d’esgarrifança quan em vaig veure nu i acorralat per tot de misteriosos preceptes legals sota els focus implacables del dret comú.
El meu pla era una obra mestra de l’art primitiu: em presentaria d’una revolada al campament Q., comunicaria a la Lolita que la seva mare era a punt de sofrir una operació greu en un hospital imaginari i m’enduria la meva nimfeta somnolenta d’hotel en hotel; així, la seva mare s’aniria recuperant progressivament fins que, al final, es moriria. Però a mesura que m’atansava al campament, em venia més ànsia. Podia ser que la Lolita no hi fos, pensava, sense poder-ho evitar. I si trobava, posem per cas, una altra Lolita, esparverada, que demanés a crits algun familiar: no pas els Farlow, gràcies a Déu —amb prou feines els coneixia—, però sí altres persones que jo no conegués? A l’últim em vaig decidir a fer la trucada interurbana que havia simulat amb tanta traça uns dies abans. Plovia a bots i barrals i em vaig aturar en un raval fangós de Parkington, just abans de l’encreuament, d’on naixia un ramal que feia la ronda de la ciutat i s’empalmava amb la carretera que, a través dels turons, menava cap al llac Climax i el campament Q. Vaig parar el motor i vaig romandre assegut un minut llarg fent el cor fort i mirant, com un estaquirot, la pluja, la vorera inundada, una boca de regatge: una cosa horrible, pintada de plata i vermell cridaner, que allargava els monyons vermells dels seus braços sota el vernís de la pluja que hi degotava damunt les cadenes d’argent com sang estilitzada. No és pas estrany que sigui tabú aturar-se a la vora d’un d’aquests esguerros de malson. Vaig engegar i vaig fer cap en una gasolinera. Quan, a la fi, les monedes van ser engolides amb un dring metàl·lic i una veu em va respondre al capdavall del fil, l’atzar em va procurar una sorpresa.
La Holmes, la directora del campament, em va informar que dilluns (érem a dimecres) la Dolly havia marxat d’excursió pels turons de la rodalia amb el seu grup i comptaven que tornaria a darrera hora. Em va demanar que tingués la bondat de passar l’endemà dijous... Quin era exactament el motiu de la meva visita? Sense entrar gaire en detalls, li vaig explicar que la mare de la nena havia estat hospitalitzada, que encara que la situació era greu, calia no fer-li-ho saber, i que demà al matí havia d’estar a punt perquè la passés a recollir. Les dues veus es van acomiadar enmig d’un esclat d’efusiva benvolença i, en virtut d’una fallada mecànica fortuïta, les monedes van tornar a mi bo i rodolant en cascada amb una dringadissa metàl·lica que em va fer somriure malgrat el desengany d’haver d’ajornar la delectança. Em pregunto si a la ment del destí no hi havia una relació subtil entre aquella descàrrega sobtada, aquella devolució espasmòdica, i el fet que jo m’hagués inventat aquella petita excursió abans i tot de saber que era real.
I després? Vaig fer cap al centre de Parkington i em vaig passar la tarda (el cel s’havia aclarit i, amb la mullena, la vila semblava tota de plata i vidre) comprant coses boniques per a la Lo. Déu meu, quines adquisicions eixelebrades no va fer l’Humbert, inspirat per la predilecció patètica que sentia aquells dies per la roba escocesa, el cotó de colors llampants, els farbalans, les mànigues curtes vaporoses, els plecs suaus, els cossets ben ajustats i les faldilles generosament balderes! Oh, Lolita, tu ets la meva noia, com la Virgínia ho era de Poe i la Beatriu del Dant, i a quina noia no li plauria giravoltar en un remolí de faldilles i minúscules calcetes? «Vol alguna cosa d’especial? —em preguntaven tot de veus manyagues—. Vestits de bany? En tenim de tots els tons: rosa de somni, aiguamarina gebrada, malva de gla, vermell tulipa, negre atzabeja. Roba de fer gimnàstica? Combinacions?» No en volia pas, de combinacions. La Lo i jo les detestàvem.
En aquelles matèries em guiava per la fitxa antropomètrica que la seva mare havia fet a la Lo el dia que va complir dotze anys (el lector segurament recordarà aquell manual infantil). Tenia la sensació que la Charlotte, impulsada per obscurs motius d’enveja i antipatia, havia afegit un centímetre per aquí i un quilo per allà; però com que era segur que la nimfeta, els set darrers mesos, havia crescut una mica, em va semblar que podia fiar-me de les mesures preses pel gener: malucs, 73 centímetres; cuixes (just per sota de la corba de les natges), 43; tou de la cama i coll, 28; cintura, 58; pit, 63; braç, 20; alçada, 1 metre 45; pes, 35 quilos; figura, lineal; coeficient intel·lectual, 121; apèndix vermiforme, present, gràcies a Déu.
És clar que no em calien aquestes mesures per visualitzar la Lolita amb una lucidesa al·lucinant; i, com que persistia aquell formigueig al punt just del meu estern en què havia recolzat una vegada o dues el seu cap sedós a l’alçada del meu cor, i sentia el seu pes tebi a la meva falda (de tal manera que, en un cert sentit, hi «esperava» la Lolita com una dona prenys «espera» un fill), no em va sorprendre descobrir, després, que els meus càlculs havien estat si fa no fa bastant exactes. D’altra banda, havia fullejat detingudament un catàleg de la moda d’estiu i això em va permetre d’examinar amb un posat d’entès un assortiment d’articles d’allò més bufons, sabates d’esport, escarpins de cabritilla flexible per a nenes flexibles. La noia —d’ulls pintats, vestida de negre i tota repintada— que atenia totes aquelles meves necessitats apressants traduïa l’erudició paternal i les descripcions minucioses en eufemismes comercials, com ara «petite». Una altra venedora, molt més gran, vestida de blanc i tota empastifada, semblava estranyament impressionada del meu coneixement de la moda infantil: potser era que jo tenia una nana per amant; així, quan em van mostrar una faldilla amb dues butxaques «precioses» al davant, vaig formular expressament una pregunta ingènua, típicament masculina, que em va recompensar fent-me una demostració enriolada del funcionament d’obertura de la cremallera, situada a la part del darrere. Després la vaig xalar amb un mostrari de shorts i de calcetes: petites Lolites fantasmals que ballaven, queien i voleiaven com papallones damunt el taulell. Vam completar la compra amb l’adquisició d’un pijama de cotó tot aprimorat, de l’estil que llavors estava en voga: d’«aprenent de carnisser». Humbert, el carnisser de moda.
Hi ha un aire mític i d’encanteri en aquestes botigues grans on, segons que diuen els anuncis, l’empleada o la secretària poden trobar-hi un aixovar complet i modern per a l’oficina i per a la llar, i on la germaneta pot somiar en el dia que el seu jersei de llana farà caure la bava als nois de l’última fila de la classe. Al meu voltant pul·lulaven figures de plàstic de nens de mida natural, amb nassos arromangats i amb fesomies faunesques, olivàcies i verdoses, entacades de pigues marronoses. Em vaig adonar que era l’únic client d’aquell indret misteriós, on em bellugava com un peix dins el seu aquari glauc. Vaig percebre que es congriaven estranyes sospites a les ments d’aquelles senyores llangoroses que m’escortaven d’aparador en aparador, de roca en alga, i els cinturons i els braçalets que anava triant semblava que queien llançats per mans de sirenes dins l’aigua transparent. Vaig comprar una maleta elegant on vaig encabir tot el que havia comprat i vaig fer cap a l’hotel més proper, tot satisfet de la meva jornada.
En virtut d’algun procés estrany relacionat amb aquella tarda serena i poètica de compres minucioses, vaig recordar l’hotel o hostal citat per la Charlotte —amb el nom suggestiu d’Els caçadors encantats— poc abans del meu alliberament. El vaig localitzar, amb l’ajut d’una guia, a Briceland, una vila perduda a quatre hores de cotxe del campament de la Lo. Hauria pogut trucar-hi per telèfon, però, com que tenia por de no poder controlar-me la veu i que em sortís un escataineig embarbussat d’anglès de pa sucat amb oli, em vaig decidir a enviar un telegrama per reservar-hi una habitació de dos llits per a l’endemà al vespre. Quin príncep de conte de fades més grotesc, desmanyat i irresolut! Quina riota no em farà el lector quan li expliqui els maldecaps que vaig tenir per redactar el telegrama! Què hi havia de posar: Humbert i filla? Humburg i la filla petita? Homberg i una noia impúber? Homburg i la seva nena? L’error còmic —la «g» final— que al final se’m va escapar hauria pogut ser un ressò telepàtic de les meves vacil·lacions.
I després, a la nit d’estiu vellutada, les meves cavil·lacions a propòsit del filtre que duia amb mi! Oh, desficiós Hamburg! No era un Caçador tot Encantat quan meditava davant l’estoig de municions màgiques? Per allunyar els espectres de l’insomni, s’empassaria una d’aquelles càpsules d’ametista? N’hi havia quaranta en total: quaranta nits amb una frèvola i petita dorment vora el meu flanc palpitant. Em privaria a mi mateix d’una sola d’aquelles nits per tal de poder dormir? No, sens dubte: era massa preciosa cadascuna d’aquelles prunes diminutes, cadascun d’aquells planetaris microscòpics, amb el seu polsim d’estrelles vivent. Oh, deixeu-me ser sentimental aquesta vegada! Estic tan cansat de ser cínic...
La migranya em tortura, sense amollar ni un instant, a l’aire resclosit d’aquesta cel·la sepulcral, però haig de perseverar. Ja porto escrits més de cent fulls i encara no he arribat enlloc. El meu calendari es torna confús. Devia ser el 15 d’agost de 1947. No crec pas que pugui continuar. El cor, el cap... tot. Lolita, Lolita, Lolita, Lolita, Lolita, Lolita, Lolita, Lolita. Així fins al final de la plana, impressor.
Encara a Parkington. Al final vaig poder fer una dormida d’una hora. Em va arrencar el son un cos a cos gratuït i horrible amb un hermafrodita petit i pelut, totalment desconegut per a mi. Ja eren les sis del matí i se’m va acudir que seria una bona pensada arribar al campament abans de l’hora que havia anunciat. Des de Parkington hi havia una distància d’uns cent cinquanta quilòmetres i encara calia afegir-hi el trajecte fins als serrats de Hazy i Briceland. Si havia anunciat que arribaria a la tarda era perquè la meva imaginació capritxosa volia que la nit clement caigués al més aviat possible sobre la meva impaciència. Però a hores d’ara preveia tota mena de malentesos i m’esgarrifava de pensar que el meu retard li donaria ocasió de fer una trucada ociosa a Ramsdale. I quan, a dos quarts de deu del matí, vaig provar d’engegar, em vaig trobar amb la bateria descarregada i no em vaig poder posar en camí fins passat migdia.
Vaig arribar a la meva destinació pels volts de dos quarts de tres; vaig aparcar en un bosquet de pins on un pillastre endimoniat, pèl-roig i amb camisa verda, de posat solitari i malcarat, s’esplaiava llançant ferradures de cavall; lacònicament, em va adreçar cap a una oficina situada en un bungalou de parets estucades; arribat allà en estat agònic, vaig haver d’aguantar durant uns minuts la commiseració encuriosida de la directora del campament, una dona desendreçada i atrotinada de cabells de color de rovell. Em va explicar que la Dolly ja estava a punt i amb l’equipatge fet. Sabia que la seva mare estava malalta, però no que estigués greu. Volia el senyor Haze, vull dir, el senyor Humbert, saludar les monitores? O donar un cop d’ull als dormitoris de les noies, cadascun dedicat a un personatge de Walt Disney? O volia, potser, visitar el pavelló? Tot just ara les noies acabaven d’agençar el menjador per fer-hi una ballada. (Potser després devia comentar: «Aquell pobre home semblava l’espectre d’ell mateix.»)
Deixeu-me repassar un moment l’escena per peces menudes, amb tots els seus detalls trivials i fatídics: la vella Holmes estenent un rebut, brandant el cap, obrint un calaix de l’escriptori, inundant-me de monedes el palmell de la meva mà frisosa, desplegant finalment un bitllet de banc i dipositant-me-l’hi amb una exclamació sonora: «... i cinc!»; les fotografies de les nenes; una papallona, diürna o nocturna, de colors llampants, clavada amb una agulla a la paret («estudi de la natura»); el diploma emmarcat de l’especialista en dietètica del campament; les meves mans tremoloses; la fitxa que em va mostrar l’eficient senyoreta Holmes, amb un informe de la conducta de la Dolly Haze durant el mes de juliol («regular, tirant a bona; aficionada a la natació i al rem»); remor d’ocells i arbres, i el batec del meu cor... M’estava dret, d’esquena a la porta oberta, i em va pujar la sang al cap quan vaig sentir la seva veu i la seva respiració al meu darrere. Va arribar arrossegant de cantó una feixuga maleta. «Hola!», va dir, i va romandre immòbil, bo i mirant-me amb els seus ulls murris i riallers, els llavis tendres mig oberts amb un somriure una mica ximple, però tremendament engrescador.
Era més prima i més alta i, per uns segons, em va semblar que la seva fesomia era més lletja que l’empremta mental que feia més d’un mes que gomboldava: semblava més xuclada de galtes i tot de pigues desdibuixaven els seus trets rústecs i rosats; i aquella primera impressió (un interval humà molt estret entre dos batecs de tigre) implicava ben clarament que el pobre viudo Humbert no tenia cap més solució, cap més desig ni cap més projecte que donar a aquella orfeneta aux yeux battus (i fins i tot hi havia pigues a les ombres plomisses de sota els ulls), esblaimada, encara que colrada pel sol, amb una educació sòlida, una adolescència saludable i feliç, una llar neta, unes amigues de la seva edat encantadores, entre les quals (si el destí es dignava a recompensar-me) potser podria trobar una bonica mägdlein per al Herr Doktor Humbert en exclusiva. Però en un tres i no res, la meva línia de conducta es va esfumar i em vaig abraonar sobre la meva presa (el temps s’avança a les nostres fantasies!), i va tornar a ser la meva Lolita..., de fet, més que mai. Vaig recolzar la mà sobre el seu cap d’ivori i vaig agafar-li l’equipatge. Era tota rosa i mel i duia el seu vestit més lluït, amb dibuixos de pometes vermelles, i els braços i les cames eren d’or bru, amb esgarrinxades que eren com línies puntejades de robins coagulats, i duia els mitjons arromangats fins a la mateixa alçada que jo recordava i, a causa del seu caminar infantil —o perquè jo servava d’ella la imatge de la Lolita de sempre—, aquelles sabates planes, les seves gruixudes sabates escotades em van semblar un pèl massa grosses i massa altes. Adéu, campament Q., adéu campament rialler! Adéu-siau, menges insulses i malsanes, adéu, company Charlie! La Lolita va pujar al vehicle sobreescalfat i es va asseure al meu costat, es va ventar una cleca per espantar una mosca del seu genoll adorable; després, tot mastegant un xiclet amb energia, va abaixar la seva finestreta amb una esgarrapada i es va tornar a repapar. Vam córrer pel bosc tofut, clapejat de clarianes.
—Com està la mare? —va preguntar tota oficiosa.
Li vaig contestar que els metges encara no sabien del cert de què es tractava. Això sí, era alguna cosa abdominal. Abominable? No, abdominal. Hauríem de matar una mica el temps per aquell rodal. L’hospital era en ple camp, prop de l’alegre vila de Lepingville, on havia viscut un gran poeta a la primeria del segle XIX i on ens pararíem a veure totes les pel·lícules que poguéssim. Ho va trobar fenomenal i va preguntar si seríem a Lepingville abans de les nou del vespre.
—Serem a Briceland a l’hora de sopar —vaig dir— i demà anirem a Lepingville. Com ha anat l’excursió? Ja has xalat força al campament?
—Mmmm....
—No et sap greu haver de marxar?
—Mmmm...
—Parla, Lo, no remuguis així. Digue’m el què.
—El què de què, papa? —Va deixar anar aquest mot amb una ironia deliberada.
—El que sigui.
—Et puc anomenar així? —Va escodrinyar la carretera amb els ulls.
—Sí, és clar.
—Només era una prova. Quan és que et vas enamorar de la mama?
—Algun dia, Lo, comprendràs moltes emocions i moltes situacions, així, per exemple, l’harmonia, la bellesa d’una relació espiritual.
—Bah! —va dir la cínica nimfeta.
Va haver-hi una pausa breu en el diàleg, omplerta de fragments de paisatge.
—Mira, Lo, totes aquelles vaques en aquell turó!
—Si torno a veure una vaca, em fa l’efecte que vomitaré.
—T’he enyorat molt, saps, Lo?
—Jo no. En realitat, t’he traït d’una manera repugnant, però tant se val, perquè tu ja no estàs per mi. Ei, senyor, veig que condueixes molt més de pressa que la mama.
Vaig alentir de cent deu a vuitanta per hora: d’una velocitat cega a una altra de miop.
—Què et fa pensar que ja no estic per tu, Lo?
—Encara és l’hora que m’hagis de fer un petó.
Defallint i gemegant internament, vaig albirar davant meu un revolt d’una amplada raonable i el vehicle s’hi endinsà entre la brossa, amb tot de sotragades. Recorda que és una nena, recorda que és...
Tan bon punt es va aturar el cotxe, la Lolita s’abraonà literalment als meus braços. No gosant abandonar-me, no gosant adonar-me que allò (aquella tendra humitat i aquell foc trèmul) era el signe precursor d’aquella vida inefable que, gràcies al cop de mà eficaç del destí, havia reeixit a fer realitat; no gosant besar-la, vaig tocar els seus llavis esbadellats amb una pietat infinita, amb xuclades tènues, no gens lascives; però ella, amb frisança delerosa, encastà la seva boca a la meva amb tanta embranzida que vaig sentir el contacte de les seves dents del davant grosses i el tast de menta de la seva saliva. Prou sabia que allò no era sinó un joc innocent per part seva, una farsa que estrafeia un simulacre d’amor imaginari i, com que els límits i les regles d’aquests jocs infantils (els psicoterapeutes i els violadors també us ho diran) són bastant eteris o, si més no, són d’una subtilitat infantil que l’amant adult no pot copsar, m’esborronava la idea de fer un pas en fals i provocar-li una reacció de rebuig i de pànic. I, com que, d’altra banda, glatia de frisança malaltissa per arribar al recés impenetrable d’Els caçadors encantats, on la reclouria, i encara havíem de fer cent trenta quilòmetres, una feliç intuïció desféu la nostra abraçada... una fracció de segon abans que ens atrapés un cotxe patrulla de la policia de carreteres.
El conductor, un home rubicund i de celles atapeïdes, em va mirar fit a fit:
—No heu pas vist un sedan blau, de la mateixa marca que aquest, abans de l’encreuament?
—No.
—No l’hem pas vist —va dir la Lo, repenjant-se adeleradament damunt meu, recolzant les seves manetes innocents a les meves cames—, però voleu dir que era blau? És que...
El pasma (quina ombra de nosaltres empaitava?) obsequià la noieta amb el seu millor somriure i va fer una mitja volta com una agulla de ganxo.
Vam arrencar.
—Quin cap de coco! —comentà la Lo—. T’hauria hagut de multar a tu.
—I per quins set sous, a mi?
—Perquè en aquest estat reconsagrat la velocitat màxima és de vuitanta i... No, tanoca, no alenteixis. Ja se n’ha anat.
—Encara ens falta un bon tros —vaig dir— i vull arribar-hi abans no sigui fosc. O sigui que fes bondat.
—Nena dolenta —va dir la Lo, tota cofoia—. Delinqüent juvenil, però franca i agradosa. El semàfor estava vermell. No he vist ningú que condueixi pitjor.
Vam travessar en silenci un llogaret silenciós.
—Escolta, no creus que la mama es tornaria completament boja si descobrís que som amants?
—Per l’amor de Déu, Lo, no parlis d’aquesta manera!
—Però som amants, oi?
—Que jo sàpiga, no. Em penso que vol tornar a ploure. Per què no m’expliques les entremaliadures que feies al campament?
—Parles com els llibres, papa.
—Quina n’has feta? Vull que m’ho expliquis.
—T’escandalitzes fàcilment?
—No. Comença.
—Atura’t en algun camí amagat i t’ho contaré tot.
—Lo, et demano seriosament que no facis l’enze. Digues.
—Doncs... he participat a totes les activitats que m’han proposat.
—Ensuite?
—Angsuit, he après a fer una vida plena i feliç en companyia dels altres i a desenvolupar una personalitat sana. A ser un angelet, ve-t’ho aquí.
—Ah! Ja he llegit una cosa per l’estil al prospecte.
—Ens esplaiàvem cantant a la vora del foc, fent rotllana al voltant de la llar de pedra, o sota les reconsagrades estrelles, on cada nena fonia la seva ànima enriolada amb la veu del grup.
—Tens una memòria excel·lent, Lo, però et prego que et deixis de renecs. Què més?
—M’he fet meu el lema de les minyones de muntanya —salmodià la Lo—. Omplo la meva vida d’accions belles, com ara... vaja, no me’n recordo. La meva obligació és... ser útil. Sóc amiga dels animals mascles. Obeeixo les ordres. Sóc alegre. Un altre cotxe patrulla. Sóc frugal i perdudament obscena de pensament, paraula i obra.
—Confio que no t’hagis deixat res, tu, tan eixerida.
—Res de res. Ep!, espera un segon. Cuinàvem en un fogó solar. Oi que és fantàstic?
—Això ja està més bé.
—Rentàvem milions de plats. «Milions», en l’argot de les mestres d’escola, vol dir molts, molts, moltíssims, ja ho saps. Ah, i ara ve l’última, que és la bona, com diu la mare... Vejam... de què anava? Ah, sí: fèiem ombres xineses. Ostres, que divertit!
—C’est bien tout?
—C’est. Fora d’un detall de no res, que no et puc explicar perquè em tornaria vermella com un tomàquet.
—Me l’explicaràs després?
—Si ens asseiem a les fosques i em deixes parlar en veu baixa, sí. Dorms a la teva habitació d’abans o fet un garbuix amb la mare?
—A l’habitació d’abans. La teva mare potser s’haurà de sotmetre a una operació força delicada, Lo.
—Parem en aquesta pastisseria, va —va dir la Lo.
Enfilada dalt d’un tamboret, amb l’avantbraç, nu i colrat, solcat per un raig de sol, la Lolita va demanar un gelat mixt amb xarop sintètic. L’hi va preparar i l’hi va servir un bordegàs granellut que gastava una corbata de llacet tota llardosa i va clavar una ullada d’una procacitat explícita a la criatureta de la faldilla de cotó lleugera. Em torturava la impaciència per arribar a Briceland i a Els caçadors encantats. Per sort, es va cruspir el gelat amb la seva voracitat acostumada.
—Quants diners tens? —vaig preguntar.
—Vaig escurada —va dir tristament, tot alçant les celles i ensenyant-me l’interior buit del seu portamonedes.
—Això ja ho arreglarem quan s’escaigui —vaig dir amb murrieria—. Som-hi?
—Escolta, deuen tenir lavabos?
—No hi vagis pas —vaig dir enèrgicament—. Deu ser un lloc infecte. Au, anem.
En general, era una nena ben obedient i, al moment de pujar al cotxe, li vaig fer un petó al coll.
—No ho facis, això —em va dir bo i mirant-me amb un astorament genuí—. No em bavegis, porc.
Es va fregar el punt afectat amb l’espatlla alçada.
—Em sap greu —vaig murmurar—. M’agrades, vet’ho aquí.
Sota un cel tapat, vam pujar un coster ple de revolts fins que començàrem a baixar.
—Tu també m’agrades bastant —va dir la Lolita amb una veu tendra i pausada, amb un lleu sospir, arrambant-se’m imperceptiblement.
(Oh, Lolita, no hi arribarem mai!)
El capvespre ja embolcallava la vila encantadora de Briceland, les seves torres pseudocolonials, les botigues d’antiguitats i els arbres d’importació. Vam travessar els carrers feblement il·luminats buscant l’hostal d’Els caçadors encantats. L’aire, perlejat per una gotellada persistent, era tebi i verdós; davant la taquilla d’un cine, entre els regalims dels llums que degotaven com enfilalls de perles, s’havia format una cua de públic, principalment nens i vells.
—Oh, vull veure aquesta pel·lícula. Anem-hi havent sopat. Va, anem-hi!
—Potser sí —cantussejà l’Humbert, tot i que sabia del cert, el dimoni garneu i tumefacte, que a les nou, quan comencés l’espectacle, la Lolita jauria morta als seus braços.
—Alerta! —va cridar la Lo, i va caure endavant d’una sotragada, quan el maleït camió que ens precedia, amb un pampallugueig dels llums de darrere, va frenar bruscament en una cantonada.
M’adonava que, si no trobàvem l’hotel de seguida, miraculosament, a l’altre xamfrà, acabaria de perdre el control de la carraca de la Charlotte, amb els seus eixugavidres ineficaços i els seus frens capritxosos. Però els transeünts als quals demanava orientacions o bé eren forasters o bé preguntaven, arrufant el nas: «Els caçadors què?, com si fos boig; o, encara, s’empatollaven amb tot d’explicacions envitricollades, adobades amb gesticulacions geomètriques, generalitats geogràfiques i dades estrictament locals («... i tiri cap al sud així que arribi als jutjats...»), de tal manera que era impossible que no em perdés dins el laberint d’aquella barbolla ben intencionada. La Lo, que, amb les seves entranyes deliciosament polifacètiques ja havia paït el gelat, ja es glatia pel tiberi imminent, començava a fer el belluguet. Per a mi, tot i que feia temps que comptava amb la intervenció inesperada d’un destí de nyigui-nyogui (un secretari inepte d’en McFate, per dir-ho d’alguna manera) que vingués a entrebancar mesquinament els plans magnífics i generosos del seu amo, aquells giravolts i marrades pels carrers de Briceland potser van ser el suplici més exasperant que mai hagués sofert. Mesos després, tot recordant la meva obstinació infantil a empaitar aquell hotel de nom estrany, encara em vaig poder riure de la meva inexperiència; perquè, a banda i banda de la carretera, innombrables paradors proclamaven amb llums de neó que tenien habitacions lliures i a punt per acollir viatjants de comerç, presidiaris escàpols, impotents, famílies nombroses o, així mateix, les parelles més vigoroses i vicioses. Ah, gentils conductors que circuleu a la negra nit de l’estiu, quines gresques, quines convulsions lúbriques no veuríeu des de les vostres magnífiques autopistes si, de cop i volta, els motels modèlics perdessin la seva pigmentació i es tornessin transparents com gàbies de vidre!
El miracle que gruava es va produir finalment. Un home i una noia, més o menys apariats en un cotxe fosc sota una tofa d’arbres regalimosos, ens van explicar que érem ben bé al rovell de l’ou del Parc i que només ens calia tombar a l’esquerra al semàfor següent i ja hi seríem. Fet i fet, no vam veure cap semàfor, el Parc era tan negre com els pecats que amagava; però, al cap de poc temps de caure sota l’encís vellutat d’un revolt de corba àmplia i graciosa, els viatgers destriaren un esclat diamantí entre la boira i la resplendor d’un llac. I va sorgir, inexorable i sublim, sota una esponera d’arbres espectrals, al capdamunt d’una sendera pedregosa, el pàl·lid palau d’Els caçadors encantats.
A primer terme hi havia una renglera de cotxes aparcats, com els porcs a la soll, que semblava que barraven el pas; però després, per art d’encanteri, un convertible espaterrant, centellejant, de color robí sota aquella pluja lluminosa, es va engegar i fou retirat, amb una reculada enèrgica, per un conductor cepat d’espatlles. I ens vam esmunyir amb gratitud per l’escletxa que havia deixat. De seguida em va recar la meva precipitació quan vaig observar que el meu predecessor havia tret profit d’un cobert en forma de garatge on hi havia lloc per encabir-hi un altre cotxe; però estava massa impacient per seguir el seu exemple.
—Ostres! És bestial! —observà la meva nena grollera, mirant de reüll la façana d’estuc, i va sortir silenciosament cap al plugim remorós i, amb mà infantil, es va allisar un plec de la faldilla encastat a la clivella del préssec (per citar Robert Browning). Sota els arcs voltaics, grans fulles de castanyer artificials embolcallaven joguinosament les columnes blanques. Vaig obrir el portamaletes. Un negre geperut i de cabells blancs amb una mena d’uniforme carregà el nostre equipatge en un carret i el va traginar lentament fins al rebedor, que era ple de velles i de clergues. La Lolita es va arrupir damunt la catifa florejada per acariciar un gos d’aigua de cara pàl·lida i orelles negres, clapejat de blau, que defallia al contacte de la seva mà —i qui no hi haguera defallit, animeta meva!— mentre jo m’obria pas a través de la gentada amb petits estossecs exculpatoris. Allà, un vell calb d’aire porcí —en aquell hotel tothom era vell— va estudiar la meva fesomia amb un somriure polit, va treure xano-xano el meu telegrama (falsejat), va bregar contra certes obscures sospites, tombà el cap per consultar el rellotge i, a l’últim, va dir que, amb molta recança per part seva, havia guardat l’habitació fins a dos quarts de set, però que ara era ocupada. A Briceland havia coincidit un congrés eclesiàstic amb una exposició floral i...
—No em dic pas Humberg —li vaig anunciar en un to glacial—, ni Humburg, sinó Herbert, vull dir Humbert; ja m’està bé l’habitació que sigui, només caldrà agençar-hi un catre per a la meva filla. Té deu anys i està molt cansada.
El jaio galta-rosat va mirar afectuosament la Lo, encara arrupida, escoltant de perfil, amb els llavis entreoberts, el que li deia la propietària del gos, una anciana embolcallada amb vels violacis, des de les profunditats d’una butaca de cretona.
Els darrers dubtes que pogués nodrir aquell vellot obscè es van esvair davant la visió de la poncella. Va dir que potser encara trobaria una habitació, que, de fet, en tenia una amb llit doble. Pel que feia al catre...
—Senyor Potts, ens queden catres?
En Potts, també calb i galta-rosat, amb tot de pèls blancs que li sortien de les orelles i d’altres orificis, va dir que ja miraria què hi podia fer. Se’m va atansar mentre treia el tap de la meva estilogràfica. Impacient Humbert!
—En realitat, les nostres habitacions dobles són triples —va dir en Potts estrenyent afectuosament la nena contra mi—. Una nit que això era ple de gom a gom vam haver de fer dormir juntes tres senyores i una nena com la seva. Em fa l’efecte que una de les dones era un home disfressat. —Això és un afegitó de l’Humbert—. De tota manera... hi ha algun catre lliure a la 49, senyor Swine?
—Em penso que se l’han quedat els Swoon —va dir en Swine, el pallasso que havia vist al començament.
—Ja ens ho manegarem —vaig dir—. La meva dona ha dit que potser vindria després... però tant se val. Ja ens ho manegarem.
A hores d’ara ens havíem fet la mar d’amics amb els dos porquets galta-rosats. Amb lletra clara i segura de criminal, vaig escriure: «Doctor Edgar H. Humbert i filla, carrer Lawn, 342, Ramsdale.» En Potts va fer gest d’oferir-me la clau (com el prestidigitador que mostra un objecte abans d’escamotejar-lo)... i la va allargar a l’oncle Tom. La Lo abandonà el gos —de la mateixa manera que m’hauria d’abandonar a mi al cap del temps— i es va aixecar; va caure una gota de pluja sobre la tomba de la Charlotte; una negra jove i bonica va obrir la porta de l’ascensor i la malanada criatura va entrar-hi, acomboiada pel seu pare, que s’escurava el coll, i per en Tom, el crustaci, que portava l’equipament.
Imitació de passadís d’hotel. Imitació de silenci i de mort.
—Fixa-t’hi, és el mateix número de casa nostra —va dir la Lo, enrioladament.
A la cambra hi havia un mirall, un llit doble dins el mirall, un mirall a la porta de l’armari, la porta del lavabo que també era un mirall, una finestra blau marí, un llit que s’hi reflectia (a la finestra i al mirall del vestidor), dues cadires, una taula coberta amb un vidre, dues tauletes de nit, un llit doble; un llit gran de fusta, per ser exactes, cobert amb una vànova de pelfa rosa toscana i dos llums de capçalera, de pantalla rosa amb farbalans, a dreta i a esquerra.
Vaig estar a punt de dipositar un bitllet de cinc dòlars al palmell de color sèpia d’aquella mà, però, bo i maliciant-me que tal gest de generositat seria mal interpretat, hi vaig dipositar una peça de vint-i-cinc centaus. N’hi vaig afegir una altra. El grum es va retirar. Clic. Enfin seuls.
—Dormirem a la mateixa habitació? —va dir la Lo, i la seva fesomia adquirí aquell dinamisme especial, que no era ràbia ni aversió, però que hi era a frec, com sempre que etzibava una pregunta de transcendència roent.
—He demanat que instal·lin un catre. Si vols, hi dormiré jo.
—Ets boig —va dir la Lo.
—Per què, estimada?
—Perquè quan la meva estimaada mare ho sàpiga, estimaat, es divorciarà i m’escanyarà.
Simple dinamisme. En realitat, no s’ho prenia seriosament.
—Escolta’m —li vaig dir, bo i asseient-me, mentre ella s’estava plantada a pocs passos i es mirava amb complaença, examinant amb un posat agradablement sorprès el seu aspecte, i el mirall del vestidor sorprès i complagut, s’omplia del seu esclat rosa—. Escolta, Lo. Aclarim les coses d’una vegada per sempre. A tots els efectes pràctics, sóc el teu pare. Sento una gran tendresa per tu. Sóc responsable del teu benestar en absència de la teva mare. No som pas rics i, mentre viatgem, ens veurem obligats a estar moltes estones junts. Quan dues persones comparteixen la mateixa habitació, s’estableix entre elles una mena de... no sé pas com dir-ho... una mena de...
—La paraula adient és incest —va dir la Lo, i entrà al vestidor, d’on va tornar a sortir amb una rialleta cristal·lina; va obrir la porta adjacent i, després de clavar-hi una llambregada cautelosa cap a l’interior amb el seu mirar estrany i boirós per assegurar-se que no es tornava a equivocar, va entrar a la cambra de bany.
Vaig obrir la finestra, em vaig treure d’una estrebada la camisa xopa de suor, em vaig mudar, vaig comprovar que encara tenia el flascó de les píndoles a la butxaca de l’americana, vaig obrir el...
La Lo va sortir despreocupadament. Vaig tractar d’abraçar-la: com de passada, un toc de tendresa continguda abans de sopar.
—Au, deixem-nos de petoneigs i anem a fer un mos —va dir la Lo.
Vaig mostrar sorpresa.
Ves, quina nineta de somnis! Va avançar cap a la maleta oberta, com si sotgés una presa, amb una mena de marxa lenta, fitant de lluny el cofre del tresor damunt el portaequipatge. (Hi havia alguna cosa estranya en aquells seus ullassos grisos o potser estàvem embolcallats tots dos amb la mateixa boira encantada?) S’hi atansà aixecant bastant les sabates de taló més aviat alt i vinclant els graciosos genolls de xicot, mentre travessava amb passes més i més lentes l’espai que es feia cada cop més dilatat, amb la parsimònia d’un que camina pel fons del mar o que fuig silenciosament en somnis. En acabat va alçar pels braçals un gipó de color d’aram, preciós i molt car, i el va estendre amb circumspecció entre les seves mans, com un caçador esbalaït que aguantés la respiració davant l’ocell prodigiós que té estès per les puntes de les ales flamejants. En acabat (mentre jo no deixava d’observar-la) va treure un cinyell rutilant, que era com una serp llangorosa, i se’l va emprovar.
Llavors es va esmunyir entre els meus braços expectants, radiant, abandonada, amanyagant-me amb els seus ulls tendres, misteriosos, impurs, indiferents, capvesprals... com la més barata de les noies fàcils. Perquè són aquestes que les nimfetes volen imitar... mentre nosaltres gemeguem i defallim.
—Per què no em pols ver un fetó? —vaig mussitar-li (perdut el domini de les paraules) a cau de cabellera.
—Si ho vols saber, vas per mal camí.
—Com m’ho haig de fer, doncs?
—Cada cosa al seu temps —va tallar.
Seva ascender, pulsata, brulans, kitzelans, dementissima. Ascensor ressonans, pausa, ressonans, populus in corridoro. Hanc nisi mors mibi adimet nemo! Juncea puellula, jo pensavo fondissime, nobserva nibil quidquam;és clar que, d’un moment a l’altre, hauria pogut fer un disbarat desastrós; per sort, la Lo va tornar cap al cofre del tresor.
Des del lavabo, on vaig necessitar una bona estona per reduir a punt mort i satisfer unes necessitats elementals, vaig escoltar a peu dret, tamborinant amb els dits, aguantant-me l’alè, els crits d’«oh!» i «ostres!» amb què la meva Lolita donava esplai al seu delit infantil.
Havia fet servir el sabó només perquè hi era de mostra.
—Va, som-hi, reina, si tens tanta gana com jo.
I vam fer cap a l’ascensor; la filla, brandant la seva vella bossa blanca, el pare al davant (nota bene: al darrere mai, encara és una nena). Mentre esperàvem l’ascensor (ara tots dos de costat), tirà el cap enrere, badallà ostentosament i sacsejà els rínxols.
—A quina hora et feien llevar, al campament?
—A dos quarts... —va ofegar un altre badall—... de set. —Ara badallà de valent, estremint el cos de cap a peus—. A dos quarts —repetí, i tornà a botir la gola.
El menjador ens va acollir amb un somriure apagat i amb una fortor de greix fregit. Era un local esbarjós i pretensiós, amb uns murals embafadors que reproduïen caçadors encantats, en positures i estats d’encantament diversos, enmig d’un poti-poti d’animals esblaimats, dríades i arbres. Unes quantes dames esparses, dos clergues i un home amb jaqueta d’esport enllestien el sopar en silenci. El menjador tancava a les nou i, per sort, les cambreres encarregades d’atendre’ns, amb uniforme verd i cara de pomes agres, tenien una pressa boja per desempallegar-se de nosaltres.
—Oi que és clavat a en Quilty? —va dir la Lo en veu baixa, mig alçant el colze bru i esmolat, apuntant cap a un comensal solitari assegut a l’altra punta del menjador, vestit amb una americana de quadres cridanera.
—Com el dentista gras de Ramsdale?
La Lo s’aguantà el glop d’aigua a la boca i deixà damunt la taula el got, que li tremolava a la mà.
—No, home, no —va dir ennuegant-se de riure—. Vull dir l’escriptor de l’anunci dels Dromes.
Oh, Fama! Oh, Fèmina!
Quan ens van plantar els plats de les postres damunt la taula —un tall enorme de pastís de cireres per a la joveneta i, per al seu protector, gelat de vainilla, que la Lo incorporà gairebé sencer al seu pastís sense pensar-s’hi gaire—, vaig treure el flascó que contenia les Píndoles Porpra del Papa. Quan evoco aquells murals nauseabunds, aquell moment insòlit i monstruós, no reïxo a explicar la meva conducta d’aleshores si no és en virtut del mecanisme d’aquell buit oníric en què giravolten les ments pertorbades; però, en aquell moment, tot em va semblar tan senzill com ineluctable. Vaig mirar al voltant, em vaig assegurar que havia marxat l’últim client, vaig treure el tap i, amb tota premeditació, em vaig abocar la potinga al palmell de la mà. Havia assajat repetidament el gest de dur-me la mà buida a la boca oberta i empassar-me una píndola (fictícia). Tal com m’ho havia imaginat, la Lolita es va abraonar sobre el flascó de càpsules de colors exquisits, densament atapeïdes, carregades amb el Son de la Bella Dorment.
—Són blaves! —va exclamar—. Blau violeta. De què són fetes?
—De cels d’estiu —vaig dir—, de prunes i figues, de xarop de sang d’emperadors.
—No, de debò... sisplau...
—Només de vitamina X. Et fan fort com el roure o el coure. En vols tastar una?
La Lolita allargà la mà i féu que sí amb un cop de cap enèrgic.
Jo esperava que la droga actuaria amb efectes accelerats. I va ser així. Havia tingut un dia matador, al matí havia anat a fer rem amb la Barbara, germana de l’encarregada dels banys, em va començar a explicar la meva nimfeta adorable i loquaç, ofegant un seguit de badalls creixents que li arquejaven el paladar —tanmateix feia miracles, aquell beuratge màgic!—, i havia passat mil tràfecs més. Quan vam sortir del menjador, capcinejant entre les onades, la Lolita havia oblidat del tot la vaga fal·lera d’anar al cine. Un cop a l’ascensor, se’m va repenjar, amb un somriure feble —«vols que t’ho expliqui tot?»—, mig aclucant els ulls de pestanyes fosques. «Tens soneta, oi?», va dir l’oncle Tom, que pujava amb l’ascensor l’impassible senyor francoirlandès amb la seva filla i dues dames pansides, expertes en roses. Van donar un cop d’ull afectuós a la meva frèvola princeseta rosa, colrada, tentinejant i atuïda. Poc se’n va faltar que no l’hagués de dur a ròssec fins a l’habitació. Bon punt vam ser-hi, es va asseure a l’espona del llit, brandant el cos, i va parlar amb un parrupeig sord, arrossegant morosament la veu.
—Si t’ho explico... si t’ho explico, em promets —adormida, tota adormida... fent capcinades, amb els ulls en blanc—, em promets que no me’n faràs retret?
—En acabat, Lo. Au, vés-te’n al llit. Ara jo me’n vaig i tu et fiques a dormir. Tens deu minuts.
—Oh, he fet coses molt lletges —va continuar, tirant-se els cabells enrere i traient-se amb dits balbs la cinta de vellut—. Deixa’m que t’ho expliqui...
—Demà, Lo. Va, vés a dormir, dona... per l’amor de Déu, vés a dormir.
Em vaig ficar la clau a la butxaca i vaig enfilar escales avall.
Senyores del jurat! Us demano indulgència. Concediu-me ni que sigui una mínima fracció del vostre temps preciós! Havia arribat, doncs, le grand moment. Havia deixat la Lolita asseguda a l’espona del llit abismal i, alhora que aixecava un peu, tota ensonyada, mostrant el dessota de la cuixa fins a la forcadura de les calces, es temptejava els cordons de les sabates —sempre havia estat bastant despreocupada, o desvergonyida, o totes dues coses, a l’hora d’exhibir cuixa—. Aquella fou, doncs, la visió hermètica de la Lo que vaig tancar amb pany i clau, després de comprovar que la porta no tenia llisquet per dins. La clau, amb el penjoll de fusta cisellada i numerada, esdevingué des de llavors el sèsam poderós d’un esdevenidor extasiat i formidable. Era meu, formava part del meu puny ardent i pelut. Al cap d’uns minuts —posem-ne vint, posem mitja hora, sicher ist sicher, com deia el meu oncle Gustave—, m’esmunyiria dins la 342 i hi trobaria la meva nimfeta, la meva beutat i la meva núvia, presonera del seu son de cristall. Senyors del jurat! Si el meu goig hagués pogut parlar, hauria omplert l’hotel amb el seu braol eixordador. I l’única cosa que avui em reca és no haver dipositat silenciosament al taulell de recepció la clau de la 342 i no haver fugit de la vila, del país, del continent, de l’hemisferi —del globus terraqüi— aquella nit mateix.
Deixeu-m’ho explicar. No m’enquimeraven més del compte els entretocs autoacusatoris de la Lolita. Mantenia fermament la meva política de defensar la seva puresa i de limitar-me a actuar a l’empara de la nit furtiva, davant una nena nua i completament anestesiada. El meu lema era encara la contenció i el respecte, baldament aquella «puresa» (que la ciència moderna ha desmentit en gran part, val a dir-ho) hagués estat lleugerament pertorbada per algunes experiències d’erotisme adolescent, sens dubte homosexual, en aquell campament maleït. És clar que en Jean-Jacques Humbert, amb el seu tarannà antiquat europeu, s’havia cregut que la Lo era una nena immaculada, tan intocable com ho és el vostre estereotip de «nena normal» tal com el conservem des de l’ensorrament de l’antiguitat pagana, des de l’abolició de les seves pràctiques fascinants. Què se n’ha fet, a la nostra època il·lustrada, d’aquella florida ufanosa d’esclavetes de l’era romana que collies a l’atzar entre l’hora dels negocis i l’hora del bany? I ja no ens disbauxem com ho feien tot de dignes personatges orientals en èpoques encara més fastuoses, amb els plaers que ens ofereixen menudes odalisques per davant i per darrere, fent entreacte entre el rostit de xai i el sorbet de roses. I és que, actualment, nous costums i noves lleis han tallat el fil que unia el món adult amb el dels infants. Malgrat el meu interès per la psiquiatria i la sociologia, estava a les beceroles pel que feia al món de la infància. La Lolita només tenia dotze anys: i per més concessions que jo fes a circumstàncies de temps i de lloc, per més que em fes càrrec de la brutalitat de costums dels col·legials nordamericans, encara em pensava que entre aquella canalla desvergonyida hi havia certes situacions que no es donaven sinó en una edat més tardana i en un medi diferent. Per tant (i seguint el fil de la narració), el moralista que hi ha dins meu no s’hi va encaparrar i es va atenir al concepte tradicional del que ha de ser una nena de dotze anys. El psiquiatre infantil que hi ha dins meu (un farsant, com ho són la majoria... què hi farem!) perbocà la seva gasòfia neofreudiana i conjurà una Dolly somiadora i exacerbada, en el període «latent» de la seva infantesa. Finalment, la sensualitat que tinc a dins (un gran monstre de demència) no va posar objeccions a certes depravacions de la seva presa. Però, darrere aquella beatitud roent, ombres perplexes discutien entre si... i el que ara em reca és no haver-los fet cas! Escolteu, mortals! Hauria hagut d’adonar-me que la Lolita ja havia donat prova de ser ben diferent de l’Annabel i que el dimoni nimfal que alenava per cada porus d’aquella nena, predestinada a mi per a la meva secreta delectança, feia impossible el secret i letal la delectança. Hauria hagut de comprendre (pels senyals que m’adreçava una part de la Lolita: la nena veritable que bategava en la Lolita o un àngel sorrut) que l’èxtasi promès no engendraria sinó horror i sofriment. Oh, alats senyors del jurat!
I era meva, era meva, tenia la clau a la mà i la mà a la butxaca, era meva. Al llarg de les evocacions i les càbales a què havia consagrat tants d’insomnis, havia anat eliminant gradualment tots els trets superflus i, apilant diverses capes de visió translúcida l’una damunt l’altra, havia reeixit a traçar la imatge definitiva. Nua, llevat d’un mitjó i l’amulet de la polsera, eixancarrada damunt el llit on el meu filtre l’havia estenallada... Així l’endevinava; la seva mà encara aferrava una cinta de vellut; el seu cos de color de mel, amb la imatge blanca en negatiu d’un vestit de bany rudimentari damunt la pell colrada, m’oferia els seus mugrons pàl·lids; a la claror rosada del llum, el borrissol del pubis resplendia sobre el monticle molsut. La freda clau, amb el seu apèndix càlid, era a la meva butxaca.
Vaig vagarejar de sala en sala, festiu per fora, ombriu per dins: perquè el desig sempre fa un posat ombriu; el desig no pot confiar mai —per bé que hagi tancat la seva víctima vellutada al calabós de la torrassa— que algun dimoni rival o algun déu poderós no li malmetin el triomf que ja té coll avall. Parlant en termes corrents, necessitava fer un glop. Però no hi havia cap bar en aquell indret venerable ple de filisteus suats i d’objectes d’època.
Vaig fer cap als lavabos de senyors. Allà, una persona vestida de negre clerical —un «individu trempat», comme on dit— comprovant amb l’ajut de Viena, si encara la tenia allí, em va preguntar si m’havia agradat la conferència del doctor Boyd i va quedar tot parat quan jo (el rei Sigmund II) li vaig contestar que en Boyd era un passerell. En acabat, vaig llençar amb destresa la tovallola de paper amb què m’havia eixugat els dits, sensibles, en un receptacle agençat a aquest efecte i vaig salpar cap al vestíbul. Recolzant-me còmodament al taulell de recepció, vaig preguntar al senyor Potts si havia trucat la meva dona i si havia pogut arreplegar un catre. Em va respondre, pel que fa al primer punt, que no havia donat senyals de vida (és clar, si era morta!) i, pel que feia al catre, que me l’instal·larien l’endemà per al cas que ens hi quedéssim. Des d’un saló atapeït de gent, anomenat el Saló dels Caçadors, arribava un enrenou de veus que discutien d’horticultura i de l’eternitat. Hi havia una altra estança, anomenada Saló dels Gerds, profusament il·luminada, amb tot de tauletes llampants i un aparador més gran amb «refrescos», on no hi havia sinó una cambrera (un tipus de dona bastant atrotinada, que gastava un somriure encartonat i una dicció semblant a la de la Charlotte); se’m va atansar amb pas vaporós i em va dir si era el senyor Braddock i que em buscava la senyoreta Barba. «Ves, quin nom per a una dona», li vaig replicar, i me’n vaig allunyar.
Sentia dins el cor el flux i el reflux de la meva sang irisada. M’esperaria fins a dos quarts de deu. Me’n vaig tornar al vestíbul i vaig observar que s’hi havia produït un canvi: aquí i allà s’havien format tot de rotllanes de persones amb vestits florejats o amb americanes negres i l’atzar entremaliat m’oferí l’avinentesa de contemplar una nena deliciosa de la mateixa edat que la Lolita, que duia el mateix conjunt que ella, però tot blanc, i els cabells bruns agafats amb una cinta blanca. No era pas bonica, però era una nimfeta i les seves cames pàl·lides d’ivori i el coll lila afaiçonaren per uns moments una exquisida antífona (parlant en termes de música espinal) del meu desig per la Lolita, rosa i colrada, encesa i bruta. La nena esblaimada es va adonar de la meva mirada (que era perfectament casual i bonhomiosa) i, sentint-se ridículament violenta, es va torbar tota, giravoltà els ulls, es fregà la galta amb el palmell de la mà, es va estirar la faldilla i em va girar les espatlles esveltes i bellugoses per embrancar-se en una conversa fictícia amb la seva mare bovina.
Vaig fugir del batibull del vestíbul i em vaig plantar al defora, damunt els graons blancs, bo i contemplant l’eixam d’insectes polsegosos que giravoltaven entorn dels llums dins la negra mullena nocturna, vibrant de remor i de bullícia. Tot el que pensava fer, tot el que gosaria fer, no era, ben mirat, sinó una fotesa...
De sobte, vaig destriar, enmig de la fosca, un individu assegut a la porxada, vora meu. De fet no arribava a veure’l però el va delatar el grinyol d’un tap metàl·lic que girava, un gloc-gloc discret i la nota final i plàcida d’enroscar el tap. Ja me n’anava que aquella veu m’interpel·là:
—On l’ha ficada, aquella fresca?
—Com diu?
—Deia que no fa calda ni fa fresca.
—Bé ho sembla.
—Qui és aquella criatura?
—La meva filla.
—Creu que encara em mamo el dit?
—Com diu?
—Deia que crec que demà farà humit. On és la seva mare?
—És morta.
—Ah! Em sap greu. Escolti, vol que dinem plegats demà? Ja haurà marxat tota aquesta gentada.
—Nosaltres també serem fora. Bona nit.
—Ho sento. Vaig bastant pet. Bona nit. A aquesta filla seva li cal dormir molt. El son és una rosa, diuen els perses. Vol fumar?
—Ara no.
Encengué un misto. Però, potser perquè estava borratxo o perquè ho estava el vent, la flama il·luminà una altra persona, un d’aquests jaios que són clients permanents dels hotels vells, al seu balancí blanc. Ningú no va dir res i la foscúria tornà a embolcallar l’indret. Llavors vaig sentir el vell estadant que tossia i es desempallegava d’alguna reuma sepulcral.
Vaig entrar. Havia passat una mitja hora ben bona. Hauria hagut de demanar un traguet. La tensió començava a torturar-me. Si una corda de violí pot sentir dolor, jo era aquesta corda, però hauria estat inconvenient mostrar precipitació. Mentre m’obria pas a través d’una constel·lació de persones clavades en un racó del vestíbul, esclatà una flamarada enlluernadora... i el radiant doctor Braddock, dues matrones engalanades amb orquídies, la noieta vestida de blanc i, possiblement, també les dents de l’Humbert Humbert, que s’esmunyia entre la col·legiala empolainada de núvia i el clergue encantat, restaren immortalitzats... si hom pot qualificar d’immortals el text i les imatges d’un petit diari local. Davant l’ascensor s’havia aplegat una colla bellugosa. Novament vaig optar per fer servir les escales. La 342 s’esqueia vora la sortida d’incendis. Encara era possible... però la clau ja era al pany i jo ja em trobava a l’habitació.
La porta de la cambra de bany il·luminada era oberta; la claror descarnada dels arcs voltaics es filtrava a través de la persiana; el feix de raigs encreuats que envaïen la fosca de l’alcova em va revelar el quadre que tot seguit descriuré.
Embolcallada amb una de les seves velles camises de dormir, la meva Lolita jeia de cantó, d’esquena a mi, enmig del llit. El seu cos a penes velat i les seves cames nues formaven una Z. S’havia posat els dos coixins sota el cap ombriu i despentinat; una franja de claror pàl·lida li travessava les vèrtebres superiors.
Em devia despullar i posar el pijama amb aquell automatisme gairebé màgic, propi de les pel·lícules, en què l’acte de mudar-se queda tallat de l’escena; i ja havia posat un genoll a l’espona del llit quan la Lolita va tombar el cap i em va mirar de fit a fit a través de les ombres llistades.
Amb allò l’intrús no hi havia comptat. El truc de les píndoles (un subterfugi bastant sòrdid, entre nous soit dit) tenia per objecte provocar un son tan profund que no l’hagués destorbat ni el pas d’un regiment... i ve-te-la aquí que em mirava fixament i, tot embarbussant-se, m’anomenava «Barbara». I la Barbara, embotida al meu pijama que l’estrenyia massa, es quedà clavada, en joli, fent equilibris damunt la petita somnàmbula. Suaument, amb un sospir indefens, la Dolly es va girar i va tornar a la posició anterior. Vaig esperar dos minuts llargs, immobilitzat al caire del precipici, com aquell sastre que fa quaranta anys es va llançar daltabaix de la torre Eiffel amb un paracaigudes de fabricació casolana. La seva respiració somorta tenia el ritme del son. Finalment em vaig encabir al marge estret del llit que hi havia lliure, vaig estirar furtivament el garbuix de mantes i llençols amuntegats al sud dels meus talons freds com el marbre... i la Lolita aixecà el cap i em mirà embadocada.
Com em va explicar després un farmacèutic benèvol, les meves píndoles de color de porpra no pertanyien a cap de les grans i nobles famílies de barbitúrics i, per bé que podien provocar efectes somnífers en persones neuròtiques convençudes de l’eficàcia del fàrmac, eren un sedant molt lleuger que no podia tenir una acció prolongada en una nimfeta cansada, però vigilant. Tant se val que el metge de Ramsdale fos un xarlatà o un gat vell. El cas és que m’havien ensarronat. Quan la Lolita tornà a obrir els ulls, vaig comprendre que, tot i que el fàrmac fos d’efecte retardat, la seguretat amb què comptava d’actuar era falsa. Va tombar el cap lentament i el va enfonsar al pilot de coixins que s’havia assignat arbitràriament. Jo vaig romandre immòbil al caire del precipici, escrutant-li els cabells esborrifats, el reflex de la carn de nimfeta que deixava entreveure mig maluc i mitja espatlla, tractant d’escandallar la profunditat del seu son pel ritme de la respiració. Va haver-hi uns minuts de silenci i, finalment, em vaig decidir a arrambar-me lleument en aquell reflex engrescador i enfollidor; però, a penes vaig ser a frec d’aquella aurèola tèbia, estroncà l’alenada i vaig tenir la sensació odiosa que la petita Dolores estava ben desperta i que arrencaria a xisclar al més mínim contacte del meu cos ignominiós. Si us plau, lector: per molt que et repugni l’heroi d’aquesta obra, tendre de cor i ornat d’una sensibilitat malaltissa i una circumspecció infinita, no et saltis aquestes pàgines cabdals! Imagina’m; si no ets capaç d’imaginar-me no existiré pas; tracta de destriar la llebre que batega dins meu, tremolant a la selva de la meva iniquitat; somriguem una mica i tot. Al capdavall, somriure no és cap mal. Pensa, per exemple, que jo no tenia on reposar el cap i, per escreix de molèsties, tenia rampells de coragre (d’aquells fregits que en diuen «francesos», grand Dieu!).
La meva nimfeta es va tornar a adormir, però jo encara no gosava emprendre el meu viatge encantat. La Petite Dormeuse ou l’Amant Ridicule. L’endemà l’atiparia d’aquelles primeres píndoles que havien estassat la mama. On les havia deixades... a la guantera o a la bossa de viatge? M’esperaria una hora més i ho tornaria a provar? La nimfologia és una ciència exacta. Amb un contacte efectiu, tot explotaria en un segon. Deixant un interstici d’un mil·límetre, l’explosió es produiria al cap de deu segons. Paciència.
No hi ha res més sorollós que un hotel nord-americà; i encara, aquest se suposava que era un indret silenciós, confortable i casolà, un hostal a l’antiga..., que oferia una «vida plàcida» i altres coses per l’estil. L’estrèpit de la porta de l’ascensor (situat gairebé vint metres al nord-est del meu cap, però que se sentia amb la mateixa precisió com si s’hagués produït entre les meves temples), alternat amb el repic i el terrabastall dels moviments variats de l’aparell, va durar fins passada la mitjanit. Cada dos per tres, en un punt situat immediatament a l’est de la meva orella esquerra (tenint en compte que dormia de panxa amunt, ja que no gosava girar el meu cantó més vil cap al maluc nebulós de la meva companya de llit), el passadís ressonava amb tot d’exclamacions de joia estridents i inoportunes que s’acabaven amb una ràfega de comiats. Tan bon punt es va acabar allò,va prendre el relleu el gloc-gloc d’un vàter situat exactament al nord del meu cerebel. Era un vàter viril, resolut, de gola rogallosa, que funcionava sense parar. Els seus borborigmes i l’inacabable zum-zum del dipòsit feien trontollar la paret al meu darrere. En acabat, algú que es trobava en direcció sud, colpit d’una indigestió aparatosa, vomità fins l’ànima, juntament amb l’alcohol, i el seu vàter retrunyí com un veritable Niàgara, just a l’altra banda de la nostra cambra de bany. Quan, a l’últim, es van haver estroncat totes les cascades i els caçadors encantats es van adormir, aleshores, enllà de la finestra dels meus insomnis, a l’oest de la meva vetlla, una avinguda digna, eminentment residencial, vorejada d’arbres immensos, degenerà en vil catau de camions gegantescos que travessaven retrunyint la nit de vent i mullena.
I a pocs centímetres de mi i de la meva vida abrandada hi havia la nebulosa Lolita! Després d’una llarga vetlla immòbil, els meus tentacles s’allargaren novament cap a ella i, aquest cop, el cruixit del matalàs no la va despertar.Vaig reeixir a arrambar-hi el meu cos voraç, de tal manera que sentia l’aurèola de la seva espatlla nua com un alè tebi damunt la meva galta. I llavors es va incorporar, panteixà, barbotegà empatolladament no sé què d’unes barques de rem, enretirà els llençols i es tornà a submergir a la seva inconsciència opaca, poderosa, jove. Mentre es repapava, tota embolcallada amb un dens doll de son —abans rogenc; ara, lunar— el seu braç em colpejà la cara sobtadament. La vaig subjectar uns segons. Es desempallegà de l’ombra de la meva abraçada inconscientment, sense violència, sense repulsa personal, sinó només amb el murmuri neutre i planyívol d’una nena que reclama el seu repòs natural. I vam tornar a la posició d’abans: la Lolita amb l’esquena corbada, girada cap a l’Humbert, l’Humbert aguantant-se el cap amb la mà, cremant de desig i de dispèpsia.
Em calia fer un viatge a la cambra de bany per tal de prendre un glop d’aigua, que és la millor medecina que conec per al meu cas, després de la llet amb raves; i quan vaig tornar l’estranya boscúria de franges pàl·lides en què la roba vella i nova de la Lolita jeia, en diverses positures d’encanteri, damunt els mobles que semblaven flotar vagament, la meva filla impossible es va asseure i, amb veu clara, va demanar també de beure. Va agafar el got de paper amb la mà ombriva i va engolir-ne el contingut amb agraïment, enfocant les llargues pestanyes cap al got. En acabat, amb un gest infantívol, més fetiller que qualsevol carícia, la Lolita es va eixugar els llavis damunt la meva espatlla. Va tornar a caure sobre el seu coixí (jo havia agafat el meu quan ella bevia) i s’adormí tot d’una.
No havia gosat oferir-li una segona dosi de droga ni havia abandonat l’esperança que la primera consolidés encara el seu son. Vaig començar a moure’m en direcció a ella, resignat a sofrir qualsevol desengany, incapaç d’esperar més, tot i saber que hauria estat preferible. El meu coixí era embaumat de la flaire dels seus cabells. Vaig avançar cap a la meva princesa rutilant, aturant-me o reculant cada vegada que es bellugava o era a punt de fer-ho. Una brisa del país encantat començava a trasbalsar-me els pensaments, que ara semblaven inclinats en cursiva, com si el fantasma d’aquella brisa arrugués la superfície que els reflectia. El temps i, de nou, la meva consciència van rectificar el camí errat, el meu cos s’esquitllà dins l’esfera del son, en sortí d’esquitllentes i, una o dues vegades, em vaig sorprendre a mi mateix emetent un ronc melangiós. Boires de tendresa cobrien muntanyes de desig. De tant en tant, semblava que la presa encantada sortiria al pas del caçador encantat, que el seu maluc feia via cap a mi sota la sorra tova d’una platja remota i fabulosa; però després, la seva ombra ondulant es bellugava i jo m’adonava que era més lluny de mi que mai.
Si m’allargasso en els estremiments i les vacil·lacions d’aquella nit distant, és perquè insisteixo a demostrar que no sóc ni he estat mai un canalla brutal. Les regions benignes i somnolentes en què em bellugava eren el patrimoni dels poetes, no pas el terreny dels crims. Si hagués assolit el meu objectiu, el meu èxtasi hauria estat tot suavitat, un cas de combustió interna l’escalfor de la qual la Lolita amb prou feines sí l’hauria sentit, ni que hagués estat plenament desperta. Però jo continuava esperant que s’abismés en una sopitesa plena que em permetés d’assaborir-ne alguna cosa més que una llambregada. I així, entre aproximacions de tempteig, enmig d’una confusió que la metamorfosava en un halo lunar o en un arbust en flor vellutat, somiava que se’m revifava la consciència, somiava que jeia expectant.
Durant les primeres hores de la matinada va haver-hi un moment de calma a l’hotel sense repòs. En acabat, pels volts de les quatre, va rajar en cascada el vàter del passadís i la seva porta es va tancar de cop. Poc després de les cinc, em començà a arribar un monòleg retrunyidor, per fragments, des d’algun pati o garatge. No era ben bé un monòleg, ja que l’orador s’aturava de tant en tant per escoltar (presumiblement) un altre subjecte, però l’altra veu no em va arribar, de manera que no vaig poder atribuir cap significat a la part escoltada. Però els accents desimbolts d’aquella conversa precipitaren l’arribada del matí, i la cambra ja era amarada d’un gris lila quan començaren a engegar-se diligentment tot un seguit de vàters, l’un rere l’altre, i l’ascensor brogent i grinyolaire començà a pujar i baixar els primers usuaris; durant uns quants minuts em vaig endormiscar miserablement, i la Charlotte era una sirena en un aquari verdós i, en algun indret del passadís, el doctor Boyd va dir: «Bon dia» amb una veu de gust de fruita, i els ocells s’atrafegaven dalt dels arbres i la Lolita va fer un badall.
Frígides senyores del jurat! M’havia pensat que passarien mesos, potser anys, abans no gosés revelar-me a la Dolores Haze; però a les sis ja estava desperta i, pels volts d’un quart de set, érem tècnicament amants. Ara us diré una cosa ben estranya: va ser ella que em va seduir.
Quan vaig sentir el seu primer badall matiner, em vaig posar en una positura de perfil apol·lini i vaig fer veure que dormia. No sabia ben bé què fer. S’alarmaria de descobrir-me ajagut al seu costat i no en un altre llit? Arreplegaria la seva roba i es tancaria a la cambra de bany? Demanaria que la portés de seguida a Ramsdale, al costat del llit de la seva mare, o al campament? Però la meva Lo era una bona jugadora. Vaig sentir els seus ulls fits en mi i quan, al final, va fer aquell cloqueig enciser, em vaig adonar que els ulls li reien. Rodolà cap al meu costat i els seus cabells tebis i castanys em van fregar la clavícula. Vaig fer un simulacre maldestre de despertar-me. Vam romandre ajaguts sense moure’ns. Li vaig amoixar tendrament els cabells i, tendrament, ens vam besar. La seva besada —amb una confusió extasiada per part meva— tenia uns refinaments més aviat còmics d’aleteig i de tempteig, que em van fer deduir que havia estat iniciada de ben aviat per una petita lesbiana. Cap amic Charlie no li hauria pogut ensenyar allò.Com si volgués comprovar que estava satisfet i que havia après la lliçó, es va fer enrere i em va observar. Tenia les galtes enrojolades, el llavi inferior li lluïa, jo estava a punt de desfer-me. Tot d’un plegat, amb un esclat d’entusiasme impetuós (signe de les nimfetes!), em va atansar la boca a l’orella; però durant una estona no vaig poder analitzar en paraules el càlid renou del seu xiuxiueig, i va riure i es va apartar els cabells de la cara, i ho va tornar a provar i, de mica en mica, l’estranya sensació de viure en un món de somni, nou de trinca, enfollidorament nou, en què tot era permissible, es va emparar de mi a mesura que m’adonava del que acabava d’insinuarme. Li vaig respondre que no sabia pas a quina mena de joc havien jugat ella i en Charlie. «Vols dir que mai no has...?», i va arrufar la cara amb una expressió d’incredulitat fastiguejada. «Mai no has...?», va tornar a començar.Vaig voler contemporitzar fregant-la amb els llavis. «Deixa’m, vols?», em va dir amb un gemec nasal, apartant peresosament dels meus llavis la seva espatlla colrada. (Era ben curiosa la seva tendència a considerar —i així ho va fer durant molt de temps— com a «ximpleries romàntiques» o «anormalitats» totes les carícies que no fossin petons a la boca o l’acte de l’amor.)
—Vols dir —va insistir, ara de genolls damunt meu— que no ho vas fer mai quan eres nen?
—Mai —vaig contestar, dient veritat.
—Molt bé —va dir la Lolita—; doncs aquí comencem.
Però no aclapararé els meus avisats lectors amb l’explicació detallada de les presumpcions de la Lolita. Només diré que no vaig percebre el més petit indici de pudor en el seu cos jovenívol, de formes belles i dures, que la coeducació moderna, els costums dels adolescents, els jocs al voltant del foc de camp, etcètera, havien depravat de manera total i irremeiable. La Lolita considerava l’acte sexual com una cosa que formava part exclusivament del món furtiu dels joves, desconegut pels adults. Allò que els adults feien amb fins de procreació no anava pas per a ella. I la petita Lo manejava la meva vida amb una energia pragmàtica, com si aquesta fos un fòtil insensible i estrany a mi. Però, per més que es basquegés per impressionar-me amb l’univers coriaci dels infants, no estava gaire preparada per encaixar certes discrepàncies entre la vida d’un nen i la meva. Només l’orgull la va privar de cedir, perquè, en la situació insòlita en què em trobava, vaig fingir una estupidesa suprema i la vaig deixar fer al seu caient..., almenys tant com em va ser possible. Però, en realitat, aquestes qüestions no vénen a tomb; no m’interessa l’anomenat «sexe». Qualsevol persona es pot imaginar aquests elements d’animalitat. Em reclama una tasca més important: fixar d’una vegada per sempre el perill màgic de les nimfetes.
Haig d’avançar amb peus de plom. Haig de parlar en un murmuri. Oh, vós, avisat cronista judicial, i vós, uixer greu i ancià; oh, vós, altre temps popular gendarme, ara reclòs en confinament solitari després d’haver ornat amb la vostra presència la cruïlla de carrers a la sortida de l’escola; i vós, jubilat miserable amb un nen al costat que us llegeix un llibre! Fóra impensable, oi?, imaginar-vos bojament enamorats de la meva Lolita! Si hagués estat pintor, si la direcció d’Els caçadors encantats perdés el senderi un bon dia d’estiu i m’encarregués de decorar de nou les parets del menjador amb murals de la meva collita, vet aquí què hauria concebut, deixeu-me que us en faci alguns esbossos:
Hauria pintat un llac. Hauria pintat una pèrgola flamejant de flors. Hauria pintat estudis de la natura: un tigre que empaités un ocell del paradís, una serp ennuegada engolint el tronc d’un ermini escorxat. Hauria pintat un soldà amb expressió de greu turment (desmentida, per dir-ho així, per les seves carícies afaiçonadores), ajudant una jove esclava cal·lipígia a enfilar-se per una columna d’ònix. Hauria pintat aquells glòbuls lluminosos de lluor de gònades que s’enfilen per les parets translúcides de les màquines de discos. Hauria pintat els joves del grup intermedi fent tota mena d’activitats de campament: remant, fent tombarelles, pentinant-se els rínxols vora el llac assolellat. Hauria pintat pollancres, pomes, un diumenge al camp. Hauria pintat un òpal de foc dissolent-se en un estany ondulat, un darrer espasme, una darrera taca de color, roig roent, rosa punyent, un sospir, una nena que fa una ganyota de dolor.
Tracto de descriure aquestes coses, no pas per reviure-les en la meva infinita dissort actual, sinó per destriar la part d’infern i la part de cel d’aquest món estrany, horrorós, enfollidor: l’amor de les nimfetes. La bestialitat i la bellesa s’ajuntaven en un punt i aquesta és la frontera que vull determinar, però tinc la sensació d’haver fracassat totalment en aquesta tasca. Per què?
L’església va adoptar les estipulacions del dret romà segons les quals una nena es pot casar als dotze anys, i encara subsisteixen, més o menys tàcitament, en alguns estats de la Unió. A quinze anys el matrimoni és legal a tot arreu. No hi ha cap mal, diuen en tots dos hemisferis del planeta, en el fet que una bèstia de quaranta anys, amb les benediccions del rector local, i torrat d’alcohol, es tregui la roba dels diumenges amarada de suor i s’abraoni de pla damunt la seva núvia adolescent. «En algunes ciutats de clima temperat i estimulant —diu una vella revista de la biblioteca de la presó—, com ara Saint Louis, Chicago i Cincinnati, les noies maduren poc abans dels dotze anys.» La Dolores Haze va néixer a menys de cinc-cents quilòmetres de l’estimulant Cincinnati. Jo no he fet sinó seguir la naturalesa. Sóc un perdiguer fidel de la naturalesa. Per què, doncs, aquesta esgarrifança que no em puc treure de sobre? Havia desflorat aquella nena? Sensibles senyores del jurat, jo no vaig ser ni tan sols el seu primer amant.
La Lolita em va explicar com l’havien pervertida. Mentre menjàvem unes bananes fades i farinoses, préssecs macats i unes patates fregides delicioses, die Kleine m’ho va explicar tot. El seu relat voluble però desllorigat va anar acompanyat de més d’una moue estrafeta. Com crec haver-ho ja observat, recordo especialment una ganyota torta que expressava un «uf!»: la boca gelatinosa estirada i els ulls en blanc, en una barreja rutinària de repulsió jocosa, resignació i tolerància davant la feblesa infantil.
El seu relat sorprenent va començar amb una menció inicial de la seva companya de tenda de l’estiu anterior, en un altre campament «molt selecte», com va assenyalar. Aquella companya («una dròpola de cap a peus», «mig sonada» però «una nena molt com cal») la va instruir en diverses manipulacions. Al començament, la lleial Lolita es va negar a dir-me’n el nom.
—Era la Grace Angel? —vaig preguntar.
Va brandar el cap. No, era la filla d’un peix gros. Ell...
—Era potser la Rose Carmine?
—No, i ara! El seu pare...
—Era, doncs, l’Agnes Sheridan, potser?
La Lolita s’empassà la saliva i brandà el cap. Després va passar a l’atac.
—Escolta, de què coneixes totes aquestes nenes?
Li ho vaig explicar.
—Ah —va dir—. Són molt dolentes, algunes de les meves companyes de classe, però no pas tant. Si ho vols saber, es deia Elizabeth Talbot, ara va a una escola privada d’upa; el seu pare és executiu.
Amb un estrany rau-rau vaig recordar la freqüència amb què la pobra Charlotte acostumava a deixar caure en les seves converses mundanes expressions de fatxenderia com ara: «L’any passat, quan la meva filla va anar d’excursió amb la noia dels Talbot...»
Vaig preguntar-li si la seva mare també estava assabentada d’aquelles diversions sàfiques.
—No, home, no —exclamà la Lo, estergint una expressió d’horror i d’alleujament i estrenyent-se el cor amb una mà fingidament tremolosa.
Però m’interessaven més les experiències heterosexuals. La Lolita havia entrat a sisè grau als onze anys, poc després de traslladar-se de l’Oest mitjà fins a Ramsdale. ¿Què volia dir allò de «molt dolentes»?
Els bessons Miranda van compartir el mateix llit durant anys, i en Donald Scott, el noi més enze de tots els de l’escola, ho havia fet amb la Hazel Smith al garatge del seu oncle, i en Kenneth Knight —que era el més intel·ligent— s’exhibia pertot arreu i sempre que li vagava, i...
—Tornem al campament Q. —vaig dir.
I finalment vaig escoltar tota la història.
La Barbara Burke, una rossa cepada dos anys més gran que la Lo i la millor nedadora del campament, tenia una canoa tota especial que compartia amb la Lo «perquè, a part de mi, era l’única noia capaç d’arribar a l’illa del Desmai» (m’imagino que es tractava d’una prova de natació). Durant el mes de juliol, cada matí —fixat’hi bé, lector: cada feliç matí—, la Barbara i la Lo portaven el bot fins a Onyx o Eryx (dos petits llacs del bosc) amb l’ajut d’en Charlie Holmes, fill de la directora del campament, de tretze anys d’edat, que era l’únic mascle en una àrea de més de tres quilòmetres a l’entorn (excepte un vell i humil operari, sord com una tàpia, i un granger amb un Ford esbalandrat que de vegades venia ous a les noies, com acostumen de fer els grangers); cada matí, oh, lector meu, els tres nens enfilaven una drecera a través del bosc joliu i innocent que vibrava amb tots els emblemes de la joventut, la rosada i els cants d’ocells, i en un indret determinat, entre la vegetació esponerosa, la Lo quedava de sentinella mentre la Barbara i el noi copulaven darrere un matoll.
Al començament, la Lo es va negar a «provar-ho», però la curiositat i la companyonia van guanyar la partida i, aviat, ella i la Barbara van començar a fer-ho a torns amb l’incansable Charlie, bast i silenciós, que tenia el mateix atractiu sexual que una pastanaga crua; però que exhibia una col·lecció fenomenal de preservatius que acostumava a pescar de les aigües d’un tercer llac que hi havia pel rodal, molt més gran i concorregut, anomenat llac Climax, que prenia el nom de la populosa i pròspera ciutat industrial que s’hi escampava per la riba. Bo i admetent que era «bastant divertit» i «bo per a la pell», la Lolita, em plau dir-ho, sentia el més gran menyspreu per la mentalitat i les maneres d’en Charlie. D’altra banda, aquell malànima fastigós no havia reeixit a encendre els sentits de la Lolita. De fet, més aviat em penso que els hi havia botit, malgrat la «diversió» que hi pogués haver.
Ja érem al voltant de les deu. Amb el reflux de la concupiscència, una sensació pàl·lida d’horror, suscitada per l’opacitat real d’un dia gris i neuràlgic, es va emparar de mi i em va borinar a les orelles. Colrada, nua i fràgil, la Lo, amb els seus malucs estrets i blancs que apuntaven cap a mi, s’estava dreta mirant el mirall amb el seu posat sorrut, amb els braços fent nanses, amb els peus (enfundats en unes sabatilles noves folrades de setí) ben separats, es contemplava al mirall a través d’un floc de cabells que li queien. Del passadís van arribar les veus manyagues de les cambreres negres que s’atrafegaven i, al cap de poc, algú va intentar prudentment d’obrir la porta de l’habitació. Vaig dir a la Lo que tornés a la cambra de bany i prengués una bona dutxa amb sabó, que li feia bona falta. El llit era una barrija-barreja de patates chips. La Lo va tornar, es va emprovar un conjunt de dues peces blau marí, després una brusa sense mànigues amb una faldilla de molta volada, de quadres, però aquell li anava massa ajustat i aquesta massa ampla i, quan li vaig pregar que es donés ànsia (aquella situació començava a alarmar-me), la Lo va llençar perversament aquells bonics regals en un racó i es va posar el vestit del dia abans. Quan va ser a punt, li vaig donar un portamonedes nou de trinca i ben bonic, d’imitació de pell de vedell (dins el qual havia fet caure unes quantes monedes menudes i dues de grosses) i li vaig dir que es comprés una revista al rebedor.
—Baixaré d’aquí a un minut —vaig dir—. Si fos tu, reina, no parlaria amb desconeguts.
Llevat dels meus pobres regalets, no hi havia gaire equipatge a fer. Però em vaig veure obligat a dedicar un temps preciós (què hi feia, ella, a baix?) a refer el llit, de tal manera que semblés el niu abandonat d’un pare zelós i del gallimarsot de la seva filla, més aviat que no pas l’escenari de l’orgia d’un expresidiari amb dues meuques grasses i velles. Em vaig acabar de vestir i vaig cridar el grum de cabells blancs perquè pugés a buscar l’equipatge.
Tot rutllava. La Lo era a baix, al rebedor, aclofada en una butaca de color vermell de sang, devorant una esgarrifosa revista de cinema. Un individu de la meva edat vestit de xeviot (l’aire del local havia canviat al llarg de la nit i havia esdevingut una atmosfera espúria de senyors provincians) mirava fit a fit la meva Lolita per damunt del seu cigar apagat i del seu diari vell. Ella duia aquells mitjons blancs i professionals i calçat d’esport i aquell vestit rosa estampat, d’escot quadrat; un esclat de llum somorta li feia ressaltar el borrissol daurat de les cames i els braços. Seia allà, amb les cames encreuades negligentment i els ulls pàl·lids, que miraven parpellejant els títols i que, de tant en tant, emetien un esclat més viu. La dona d’en Bill ja l’adorava des de temps abans de conèixer-se: de fet, admirava en silenci el famós actor jove cada vegada que menjava gelats a la botiga d’en Schwob. No hi havia res de més infantil que aquell nas arromangat, la seva fesomia pigallada o la taca porpra del coll nu, que havia amanyagat un vampir de conte de fades, o el moviment inconscient de la seva llengua rosa que li aureolava els llavis botits. No hi havia res de més innocent que llegir la història de la Jill, jove actriu enèrgica que es feia la seva pròpia roba i estudiava literatura seriosa; no hi havia res de més càndid que la clenxa del seu cabell castany i brillant, amb aquell borrissol a les temples; no hi havia res de més innocent... Però quina enveja repugnant no hauria sentit aquell individu obscè, fos qui fos —s’assemblava una mica a en Gustave, el meu oncle suís, també un gran admirador de le découvert—, si hagués sabut que cada nervi meu estava aureolat i amarat per la sensació del seu cos: el cos d’algun dimoni immortal disfressat de nena.
Estava segur el porquet del senyor Swoon que no m’havia trucat la meva dona? Sí. Si trucava, li diria que havíem marxat a ca la tia Clare? Sí que ho faria, segur. Vaig pagar la nota i vaig fer aixecar la Lolita de la cadira. La Lolita va fer cap al cotxe llegint sense parar. Sempre llegint, es va deixar conduir fins a una cafeteria molt anomenada que hi havia a unes quantes cantonades d’allà. Oh, llegia la mar de bé. Fins i tot va deixar de banda la revista per poder menjar, però un estrany botiment havia reemplaçat la seva vivacitat habitual. No oblidava que la meva petita Lo podia ser intractable i, per tant, em vaig encreuar de braços, vaig somriure i vaig esperar el xàfec. Jo estava sense banyar i sense afaitar i no tenia ganes d’anar de ventre. Tenia els nervis a flor de pell. No m’agradava aquella manera que tenia la meva amant d’arronsar-se d’espatlles i, quan vaig provar d’encetar una conversa trivial, va arrufar el nas. Amb un somriure, vaig preguntar si la Phyllis havia estat al corrent de tot abans de reunir-se amb els seus pares a Maine.
—Escolta —va dir la Lo fent una ganyota que semblava un ploricó—, deixem-ho córrer.
Llavors vaig tractar d’interessar-la pel mapa de carreteres... també sense èxit, per més que intentés de fer petar els llavis. La nostra destinació era —deixeu-me que ho recordi al meu pacient lector (la indulgència del qual deu haver servit de model a la Lo)— l’alegre vila de Lepingville, no gaire lluny d’algun hipotètic hospital. Aquella destinació era, en principi, totalment àrbitrària (com ho serien, ai!, tantes d’altres) i tremolava pensant com m’ho havia de fer perquè aquell arranjament resultés versemblant i quins altres objectius plausibles em caldria inventar, un cop haguéssim vist totes les pel·lícules dels cines de Lepingville. L’Humbert se sentia cada vegada més incòmode. Era una cosa ben especial: una compulsió opressiva, repugnant, com si estigués assegut al costat de l’esperit d’algú a qui acabés de matar.
Mentre pujàvem al cotxe, una ganyota de dolor travessà el rostre de la Lolita. La ganyota es va repetir intencionadament quan es va asseure al meu costat. Era indubtable que repetia aquella expressió adreçant-me-la a mi. Jo, nèciament, li vaig preguntar què passava.
—No res, imbècil —va contestar.
—Què has dit?
La Lo va callar. Vam deixar Briceland. La loquaç Lo va callar. Les fredes aranyes del pànic em serpejaven per l’esquena. Era una òrfena. Era una nena solitària, desemparada, amb la qual havia copulat tres vegades aquell mateix matí un adult vigorós i amb pudor d’aixelles. Tant si la realització del somni de tota una vida havia eclipsat les meves esperances com si no, havia, en certa manera, batut els seus propis rècords i m’havia sumit en el malson. Jo havia estat indelicat, estúpid i desvergonyit. Us seré franc: en algun lloc, al fons d’aquell marasme obscur, vaig tornar a sentir la fiblada del desig, tan monstruós era el meu apetit per aquella infortunada nimfeta. Es barrejava, amb el turment de la culpa, la idea lacerant que el seu mal humor pogués privar-me de tornar a fer l’amor amb ella de seguida que trobéssim algun racó vora una carretereta comarcal on poguéssim aparcar en pau. Altrament dit, el pobre Humbert Humbert era terriblement infeliç i, mentre conduïa el vehicle, obstinat i enfollit, en direcció a Lepingville, es desteixinava per trobar alguna facècia que li donés motiu per gosar tombar-se cap al seient de la seva companya. Però va ser ella que va trencar el silenci.
—Oh, un esquirol esclafat! —va dir—. Quina vergonya!
—Sí, oi? —va dir l’Hum, delerós i esperançat.
—Aturem-nos a la pròxima gasolinera —continuà la Lo—. Haig d’anar al lavabo.
—Ens aturarem allà on vulguis —vaig dir.
I aleshores, mentre una arbreda tofuda i altiva (roures, vaig pensar; en aquella època els arbres nord-americans depassaven els meus coneixements) començava a escortar el cotxe amb el seu eco verdós, a la nostra dreta un caminal de terra vermellenca i cobert de falgueres va tombar el cap abans d’endinsar-nos al bosc i vaig proposar-li que...
—Continua —va xisclar la meva Lo.
—Entesos. No t’enfadis (A terra, pobra bèstia, a terra!)
Li vaig clavar una ullada. Gràcies a Déu, la nena somreia.
—Porc! —va dir, somrient-me dolçament—. Criatura repugnant! Jo era una nena amb frescor de margarida i mira què m’has fet. Hauria hagut d’avisar la policia i denunciar que m’havies raptat. Oh, vell porc!
Feia broma? A les seves paraules absurdes vibrava una histèria sinistra. Després, amb un so sibilant dels llavis, va començar a queixar-se i va dir que li costava seure, que jo havia trencat alguna cosa dins d’ella. La suor em perlejava el coll, vam estar a punt d’esclafar algun animaló que travessava la carretera amb la cua dreçada i la meva companya, enrabiada, em va tornar a dir el nom del porc. Quan ens vam aturar a la gasolinera, va baixar sense dir res i es va estar una estona absent. Lentament, acuradament, un individu d’edat granada, amb el nas trencat, em va netejar el parabrisa. A cada lloc ho fan d’una manera diferent: fan servir des de la camussa fins al raspall ensabonat i, aquell home, va fer servir una esponja rosa.
Finalment va aparèixer la Lo.
—Mira —va dir en aquell to de veu neutre que em feia tant de mal—. Dóna’m unes quantes monedes. Vull trucar a la mama, a l’hospital. Quin número té?
—Puja —li vaig dir—. No pots trucar a aquell número.
—Per què?
—Puja i tanca la porta.
Va pujar i va tancar la porta. El vell del garatge li va somriure. Vaig enfilar cap a la carretera.
—Per què no puc trucar a la meva mare si vull fer-ho?
—Perquè la teva mare és morta —vaig contestar.
A l’alegre vila de Lepingville vaig comprar-li quatre revistes d’historietes, una capsa de dolços, una capsa de tovalloles higièniques, dos pastissos, un joc de manicura, un rellotge de viatge amb esfera lluminosa, un anell amb un topazi autèntic, una raqueta de tennis, uns patins amb sabates blanques, binocles de campanya, una ràdio portàtil, xiclet, un impermeable transparent, ulleres de sol, algunes peces de roba —samarretes, pantalons curts, tota mena de roba d’estiu—. A l’hotel ens van donar habitacions separades, però a mitjanit va venir somicant a la meva habitació i ens vam reconciliar tendrament. Ja ho veieu: no tenia absolutament enlloc més on anar.