—PER en Jalil i les seves dones jo era un raïm de moro. Una artemísia. Tu, també. I tu encara no havies nascut.
—Què és una artemísia? —va demanar la Mariam.
—Una mala herba —va dir la Nana—, una cosa que s’arrenca i es llença.
La Mariam es va estremir internament. En Jalil no la tractava com una mala herba. Mai no ho havia fet. Però la Mariam va pensar que era millor no protestar.
—A diferència de les males herbes, a mi se m’havia de replantar, alimentar-me i donar-me aigua. A compte teu. Aquest és el tracte que va fer en Jalil amb la seva família.
La Nana va dir que havia rebutjat de viure a Herat.
—Per què? Per veure com s’enduia les seves dones kinchini a la ciutat tot el dia?
Va dir que tampoc no viuria a la casa buida del seu pare, a Gul Daman, que era en un turó a dos quilòmetres al nord de Herat. Va dir que volia viure en algun indret retirat, apartat, on els veïns no la veiessin amb la panxa, l’assenyalessin, se’n riguessin o, pitjor encara, se li adrecessin amb amabilitat hipòcrita.
—I, creu-me —va dir la Nana—, va ser un descans per al teu pare, tenir-me fora de la seva vista. Ja li estava bé.
Va ser en Mushin, el fill gran d’en Jalil, de la seva esposa Khadija, qui va suggerir el bosc. Era als afores de Gul Daman. Per arribar-hi calia agafar un camí de terra que feia pujada, que es bifurcava a la carretera principal entre Herat i Gul Daman. Estava flanquejat per matolls d’herba que arribaven fins als genolls, amb clapes de flors lluents, grogues i blanques. Serpentejava pendent amunt i anava a parar a un camp planer on s’alçaven els pollancres i els àlbers i els arbustos creixien en grups. Des d’allà es podien distingir les puntes de les aspes rovellades del molí de vent de Gul Daman, a l’esquerra i, a la dreta, per sota, s’estenia la ciutat de Herat. El camí acabava perpendicular a un rierol ple de truites que baixava des de les muntanyes de Safid-Koh, que encerclaven tot Gul Daman. Dues-centes iardes riu amunt, cap a les muntanyes, hi havia un bosc circular de desmais. Al centre, a l’ombra dels desmais, la clariana.
En Jalil hi va anar a fer un cop d’ull. Quan en va tornar, deia la Nana, parlava com un guarda presumit que es vanagloriava de tenir la presó amb les parets netes i el terra brillant.
—I així, el teu pare, ens va construir aquest cau de rates.
* * *
Una vegada la Nana gairebé es va casar quan tenia quinze anys. El pretendent era un xicot de Shindand, un jove venedor de periquitos. La Mariam coneixia la història per la mateixa Nana i, encara que aquesta desestimava l’episodi, la nena gairebé podia assegurar, per la brillantor melangiosa dels ulls de la seva mare, que havia estat feliç. Potser només aquella vegada en tota la seva vida, durant els dies previs al casament, la Nana havia estat genuïnament feliç.
Tal com la Nana explicava la història, la Mariam, que seia a la seva falda, se la imaginava amb un vestit de núvia. La veia a cavall, somrient tímidament, amb un vestit verd i els palmells pintats amb alquena de color vermell i els cabells separats amb pols d’argent i les trenes enganxades amb saba d’arbre. Veia músics que tocaven la flauta shahnai i tambors dohol, nens de carrer cridant i anant-li al darrere.
Llavors, una setmana abans del casament, un jinn es va introduir al cos de la Nana. Això no requeria cap descripció, per la Mariam. Ho havia presenciat prou vegades amb els seus propis ulls: la Nana col·lapsada, de cop i volta, estrenyent-se el cos, que se li tornava rígid, els ulls en blanc, les cames i els braços tremolosos, com si alguna cosa l’estrangulés des de dins, traient escuma blanca per la boca, de vegades amb sang i tot. Aleshores, la somnolència, la terrible desorientació, el remugueig incoherent.
Quan les notícies van arribar a en Shindand, la família del venedor de periquitos va suspendre el casament.
—Es van espantar —va concloure la Nana.
Van desar el vestit de núvia. Després d’allò no hi va haver més pretendents.
* * *
A la clariana, en Jalil i els seus fills Farhad i Muhsin van construir la petita kolba on la Mariam viuria els primers quinze anys de la seva vida. La van fer amb maons assecats al sol que cobrien de fang i manats de palla. Hi havia dos catres, una taula de fusta, dues cadires, una finestra i lleixes clavades a les parets on la Nana hi posava les olles d’argila i el seu estimat joc de te xinès. En Jalil va instal·lar una llar de foc per a l’hivern i va apilar llenya al darrere de la kolba. A fora hi va posar un tandoor per fer pa i un galliner amb una tanca tot al voltant. Va dur-hi unes quantes ovelles i els va construir un abeurador. Va fer que en Farhad i en Muhsin cavessin un forat ben profund cent iardes més enllà del cercle de desmais i hi va construir un cobert.
En Jalil hauria pogut llogar obrers per construir la kolba, va dir la Nana, però no ho va fer.
—La seva idea de penitència.
* * *
Segons el relat de la Nana del dia que va donar a llum la Mariam, ningú no la va anar a ajudar. Va tenir lloc un dia humit i ennuvolat de primavera del 1959, deia, la vint-i-sisena tardor del tranquil regnat de quaranta anys del rei Zahir Shah. Deia que en Jalil no s’havia molestat a cridar un metge, ni tan sols una llevadora, tot i que sabia que el jinn li podia entrar al cos i fer que tingués un dels seus atacs just en el moment del part. Va estar sola, al terra de la kolba, amb un ganivet al costat i la suor amarant-li el cos.
—Quan el dolor era insuportable, mossegava un coixí i cridava fins que acabava ronca. I encara ningú no venia a eixugar-me la cara o a donar-me un glop d’aigua. I tu, Mariam jo, no tenies cap pressa.
Gairebé dos dies, em vas fer estar ajaguda en aquell terra fred i dur. No vaig menjar ni dormir. Tot el que vaig fer va ser empènyer i resar perquè sortissis.
—Em sap greu, Nana.
—Jo mateixa vaig tallar el cordó que ens unia. Per això tenia el ganivet.
—Ho sento.
Aquí la Nana sempre apuntava, lentament, un somriure carregat de recriminació persistent o de perdó reticent, la Mariam no ho sabria dir. A la jove Mariam mai no se li havia acudit considerar la injustícia de demanar perdó per la manera com havia nascut.
Quan se li va acudir, vora els deu anys, la Mariam ja no es creia aquesta història del seu naixement. Es creia la versió d’en Jalil, que encara que no hi era havia disposat que la Nana fos duta a un hospital a Herat, on l’havia atès un metge. Havia estat en un llit net, en una habitació ben il·luminada. En Jalil, amb tristesa, va fer que no amb el cap quan la Mariam li va parlar del ganivet.
La Mariam també va arribar a dubtar que hagués fet patir la seva mare durant dos dies sencers.
—Em van dir que tot havia passat en menys d’una hora —va dir en Jalil—. Eres una bona filla, Mariam jo. Fins i tot en néixer, vas ser bona filla.
—Ni tan sols hi era —escopia la Nana—. Era a Takht-e-safar, cavalcant amb els seus estimats amics.
Quan li van dir que tenia una nova filla, deia la Nana, en Jalil va arronsar les espatlles, va continuar raspallant la cabellera del seu cavall i es va quedar a Takht-e-safar dues setmanes més.
—La veritat és que no et va agafar en braços fins que no vas tenir un mes. I aleshores només va abaixar la mirada un cop, fent comentaris sobre la teva cara allargada, i et va retornar a mi.
La Mariam va arribar a dubtar, també, d’aquesta part de la història. Sí, admetia en Jalil, havia estat cavalcant per Takht-e-safar, però quan li van fer saber la notícia no va arronsar les espatlles. Va saltar damunt la sella i va cavalcar de tornada a Herat. L’havia agafat en braços, li havia passat el dit per damunt de les celles escamoses i havia cantussejat una cançó de bressol. La Mariam no s’imaginava en Jalil dient que tenia la cara llarga, tot i que era veritat que la hi tenia.
La Nana deia que havia triat el nom de Mariam ella tota sola, perquè havia estat el nom de la seva mare. En Jalil deia que ell va triar el nom perquè mariam, el nard, era una flor preciosa.
—La teva preferida? —va demanar la Mariam.
—Bé, una d’elles —va dir i va somriure.