En aquells moments, mentre la Sara i jo compartíem el mateix espai de son, ella al llit i jo a terra, el calendari ja feia unes hores que havia girat el dia, i del dijous 3 havíem passat al divendres 4 de setembre de 1981. Només per curiositat he entrat un segon a Google i he buscat les notícies i les efemèrides més destacades d’aquell any: per exemple l’intent de cop d’estat del 23-F, la dimissió de Suárez, l’atemptat contra Joan Pau II, Espanya es preparava per celebrar el Mundial de futbol, i també per entrar a l’OTAN, els reis van visitar el País Basc i es veu que va ser un gran gest, Reagan no sé què, etc. De les morts, les úniques que m’han cridat l’atenció han sigut la del gran cantautor francès Georges Brassens i la de Robert Nesta Marley Booker, és a dir Bob Marley. Vist amb perspectiva, doncs, no crec que es pugui dir que l’any 1981 fos un any gaire important, encara que, vist en perspectiva, dubto que hi hagi cap any que es pugui considerar important. Després he entrat a YouTube, i he buscat els hits musicals d’aquell any, i realment fa feredat la poca substància que tenen la majoria de cançons. No n’hi ha ni una –pel meu gust– que hagi aguantat el pas del temps, ni tan sol el «De niña a mujer», del Julio Iglesias.
No sé què em va despertar, suposo que la incomoditat del terra. Per les ratlles dels porticons ja entrava una mica de claror. Em vaig preguntar què hi feia, a terra, fins que me’n vaig recordar. Llavors em vaig mig incorporar i la vaig veure sobre el llit.
S’estava fent de dia i la Sara seguia allà dins.
La vaig estar observant un minut fins que em vaig tornar a estirar, com per reprendre el son. Però llavors, a l’habitació del costat, va sonar el despertador de la padrina, un dring frenètic, esverat i curt.
Riiiing!!
Jo mai el sentia, a aquella hora encara dormia profundament. Era el típic despertador mecànic, dels d’abans, rodó, amb dues campanetes a dalt com dues orelles de ratolí, i al qual la padrina donava corda cada nit abans d’anar a dormir.
Amb la casa completament en silenci, només se sentia aquell tic-tac. I els roncs suaus de la padrina. Ràpidament, sense tenir en compte que la padrina Maria era una iaia relativament lleugera però que abans de posar-se en marxa es prendria el seu temps, em vaig aixecar i me’n vaig anar a seure a la cadira. Igualment, no podia badar. Era un moment delicat: la seva habitació i la meva estaven separades amb prou feines per un tros de passadís i segur que de vegades la dona treia el cap per comprovar que tot seguia en ordre. No sabia què fer; vaig pensar que havia de despertar la Sara per dir-li que s’amagués sota el llit. Però no m’hi vaig atrevir. De moment vaig optar per continuar assegut a la cadira, però de seguida em vaig adonar que si la padrina entrava la descobriria, i llavors la Sara s’hauria enfadat molt amb mi per no haver-la avisada, i potser, fins i tot, hauria pensat que havia cridat la padrina expressament. Em vaig aixecar i m’hi vaig acostar per despertar-la. Però dormia tan bé que no li vaig dir res. Potser no em feia tanta cosa arrencar-la del son, sinó tocar-la. I si es volatilitzava?
Li vaig dir el nom.
Una, dues, tres vegades, fluixet, sense cap convicció: ni es va immutar.
Vaig tornar a la cadira i aleshores em va semblar endevinar la solució. En realitat, des de la porta amb prou feines es veia. Es veia que dormia algú, però no es distingia qui era. Em vaig aixecar per ajustar del tot els porticons i me’n vaig tornar cap a la porta. No, pràcticament no es veia. Per veure-la, la padrina s’hi hauria hagut d’acostar –m’hi vaig anar acostant– i comprovar que aquells cabells llargs no eren els meus, ni aquells peus que sortien per sota del llençol.
Ni aquella olor.
A l’habitació del costat, mentrestant, la padrina anava procedint al seu ritual de llevar-se. Com s’hi podia estar tanta estona? Per fi va sortir i se’n va anar cap al lavabo, és a dir en direcció a les escales. Al lavabo s’hi va estar una altra estona interminable, i llavors, en comptes de tirar cap al pis de baix, va fer el camí en direcció al meu quarto. Ràpidament, em vaig posar dret, vaig retirar la cadira del mig del pas –què hi feia allà?– i me’n vaig anar a seure a la vora del llit.
Falsa alarma.
La padrina s’havia tornat a ficar a la seva habitació, i al cap d’un moment un murmuri em va informar que estava resant.
Potser, dels tres rituals, a aquest va ser al que hi va dedicar més temps.
Jo estava assegut a la vora del llit. La meva idea era, si la padrina entrava, aixecar-me per fer veure que anava al lavabo, és a dir, interposar-me entre ella i la Sara; recordo que en aquells moments, mentre la padrina anava enfilant parenostres i avemaries, em vaig recordar del segon i definitiu atac de feridura del padrí Benet, un matí de feia dos hiverns en què es va quedar assegut a la vora del llit, mirant-se els peus, sense saber què havia de fer ni cap on havia d’anar, segurament sense els moviments per poder-ho fer, fins que a la padrina la va començar a estranyar que el seu home no baixés i se’n va anar de dret cap al pis de dalt, i en entrar al quarto i trobar-lo en aquella posició li va demanar què feia, però el padrí no li va poder dir què feia perquè no li va poder dir res i ella ràpidament va estirar-lo al llit i va baixar corrents a trucar al metge.
Ara el padrí ja era mort i el seu retrat era a la tauleta de nit del costat on dormia la Sara.
Per fi, un cop va acabar de resar –i segur que entre la lletania final d’agraïments i peticions va demanar a Déu Nostrosenyor que trobessin la Sara sana i estàlvia–, la padrina va sortir de l’habitació i se’n va anar cap a les escales, i de les escales, ben agafada a la barana, cap al pis de baix.
Amb la padrina traginant per baix, vaig sentir la temptació de deixar-me anar sobre el llit, ni que fos ben a la vora. Però al llit hi havia la Sara i no ho vaig fer. El que vaig fer va ser, amb un gran esforç, aixecar-me i anar al lavabo a rentar-me la cara i pentinar-me. Segons el padrí Benet, aquesta era la meva primera obligació, ineludible, abans de començar el dia. A la tornada vaig entrar un segon al dormitori de la padrina i vaig mirar l’hora al despertador: dos quarts de vuit. Però com es podia llevar tan d’hora aquesta dona a l’estiu? Llavors vaig tornar a entrar a l’habitació gran, i em vaig asseure a la cadira. Però de seguida em vaig tornar a aixecar.
La Sara potser va dormir dues hores més. En tota aquesta estona amb prou feines es va moure. El que no va parar de moure’s vaig ser jo, d’una banda a l’altra. Per mantenir-me despert, em dirigia primer cap al terrat, que en dèiem (tot i que no era ben bé un terrat, sinó una mena de magatzem amb diferents prestatgeries i armaris plens de capses de sabates buides o amb sabates descatalogades, i andròmines de tota mena, com joguets meus que havia anat abandonant, i un safareig i la màquina de rentar roba. El terrat pròpiament, era fora del «terrat». I era exactament això: un terradet de totxo, amb quatre fils d’estendre, i alguns geranis i cactus arraconats), i un cop al terrat hi donava un cop d’ull i llavors anava tornant, resseguint amb els dits la paret del passadís, o les tres finestres del corraló, o ficant-me un segon al lavabo i mirant-me al mirall, o entrant a l’habitació petita per mirar l’hora al despertador, i al final tornava al quarto gran.
Ho feia quasi com un joc: per veure si cada cop la Sara seguia allà.
Sí, seguia allà, dormint.
Però, curiosament, com més de dia s’anava fent, més irreal em semblava. Va ser a la tornada d’una d’aquestes excursions que la vaig trobar amb els ulls oberts, mirant cap al balcó.
–Bon dia –li vaig dir des de la porta.
Va girar el cap i em va somriure, entremaliada.
–Bon dia –em va contestar amb veu d’adormida, estirant-se mandrosament. I al cap d’un moment, sense deixar de mirar-me–: Tinc pipí, em deixes anar a fer-ne?
El lavabo era al final del passadís; si es venia de les escales era la primera porta a mà esquerra. Tot i que no em calia, vaig anar a comprovar que el camí estigués lliure, i vaig tornar per dir-li que ja hi podia anar. Va sortir del llit, descalça, va creuar el passadís d’una revolada, i encabat se’n va tornar mig corrent cap a l’habitació i es va tornar a ficar al llit, com disposada a reprendre el son.
Però se li escapava el riure.
Vaig estar uns bons segons sense dir res, aturat a la porta, només mirant-la. Fins que li vaig dir:
–Baixo un moment a esmorzar.
I ella em va contestar:
–Em pots pujar alguna cosa, sisplau? És que tinc gana.
Recordo bé aquell moment. El moment en què ella em mirava des del llit, vull dir, i el moment posterior, mentre jo travessava novament el passadís i començava a baixar les escales. Com la majoria de matins, vaig trobar la padrina a la botiga, atenent una clienta; vaig treure un instant el cap per dir-li bon dia i llavors vaig entrar al menjador. Sobre la taula hi havia el meu entrepà de pernil –o de fuet, o de xoriço: o del que fos l’entrepà d’aquell matí. El vaig tallar per la meitat; una la vaig deixar sobre el plat, l’altra me la vaig començar a menjar. Al cap d’un moment la padrina va entrar i em va dir:
–Fill, encara no han trobat la teva amiga.
No sé quina cara vaig fer. No crec, però, que fes una cara gaire diferent de la que hauria fet si no hagués sabut el que sabia. Vaig acabar d’esmorzar i, aprofitant que la padrina tornava a ser a la botiga, vaig agafar el mig entrepà de la Sara, vaig entrar a la cuina, vaig omplir el meu mateix vas, de més llet i Nesquik (la meva padrina no era de Cola Cao), de l’armari encara en vaig agafar una magdalena i una presa de xocolata, i m’ho vaig endur tot cap a dalt. Vaig fer els setze graons de l’escala comptant-los d’un en un (era una mania que tenia) i un cop a dalt vaig enfilar el passadís convençut que la Sara no hi seria.
No hi era. De debò, no hi era.
–Sara –vaig dir fluixet, amb precaució, quasi alleujat.
Però sí que hi era. En aquells moments, de sota el llit, va aparèixer una mà, i tot seguit els seus ulls enriolats.
–M’hauràs d’avisar quan siguis tu –em va dir acabant de sortir–, xiular, cantar una cançó, alguna cosa...
Pel que semblava, tot plegat la divertia d’allò més! Sense fer cas de la meva estupefacció, em va prendre l’esmorzar de les mans, va seure a la taula i es va posar a endrapar amb ganes, gairebé a devorar-lo. Va ser exactament llavors –mentre jo provava endebades de digerir la meva perplexitat– en què vaig corroborar dues sensacions, una que en realitat no coneixia gens aquella nena (de debò, qui era?), i l’altra que era extraordinàriament bonica, no lletja com deia la gent del poble, sinó preciosa. Si voleu rara, però preciosa. De veritat. A la tènue llum de l’habitació, els ulls encara mig inflats de son, els cabells caient-li desordenats per l’espatlla, el vestit groc, la seva sola presència omplia el quarto d’una mena d’aurèola intemporal, o una cosa així. Quan va acabar, va estirar el braç per passar-me el plat i em va dir:
–Em pots portar una altra magdalena i una mica més de llet, sisplau? És que m’he quedat amb gana.
I tant. Em va fer l’efecte que m’ho demanava només per obligar-me a pujar cantant; obedient, me’n vaig tornar cap a baix, i sense que la padrina em veiés, vaig entrar a la cuina, i vaig tornar a omplir el vas de llet, vaig agafar dues magdalenes més i m’ho vaig endur cap a dalt. Els setze graons els vaig pujar xiulant l’himne del Barça, el corredor de dalt taral·lejant «Strangers in the night», no sé per què, versió Frank Sinatra, una de les cançons preferides del meu pare. Quan vaig entrar al quarto, vaig trobar la Sara al balcó, darrere la finestra, indiferent al meu intent de fer broma.
–Què mires?
M’hi vaig acostar, amb una falsa naturalitat, i li vaig passar el plat amb les dues magdalenes i el vas de llet. Mirava el carrer, les reaccions de la gent a la seva desaparició. Havia obert un pam de balcó i se sentia tot. Tothom parlava del mateix. A més a més, érem al lloc ideal per sentir-ho. Només dos portals enllà, cap a l’esquerra, hi havia cal Forner, i la gent s’aturava a fora per comentar la jugada.
–Ja saps la notícia? –deia la iaia de torn, abaixant la veu perquè ningú la sentís.
–Quina notícia?
–La nena dels Amat, la Sara, ahir, va desaparèixer jugant a cuca amagar.
–Com que va desaparèixer?
Aquests comentaris li feien molta gràcia, a la Sara. Cada dos per tres girava els ulls cap a mi, buscant la meva complicitat. Però jo estava massa amoïnat per riure.
–Quina colla –va començar a dir la Sara fluixet al cap d’una estona–. Quina colla...
–Què vols dir quina colla? –vaig xiuxiuejar.
–La gent, nen, quina colla vols que sigui...
Jo ja sabia que la colla era la gent, i no la colla dels amics, el meu pare també ho deia molt sovint, quina colla, quina colla, el que volia saber era per què la Sara deia quina colla.
–Què els passa? –vaig dir al cap d’un moment.
–Però que no els veus?
–Què.
No em va dir què, o no recordo que m’ho digués. A tu et sembla normal?, em devia dir, o alguna cosa així, sense especificar-me res, i em vaig quedar amb les ganes de què volia dir quan deia quina colla, encara que era evident que no sentia per ells una simpatia especial. Precisament aleshores, del fons del carrer, enfilats a les bicicletes, van arribar el Vidal i el Pere Estevet; es van aturar just a sota el balcó, el Pere va saltar de la bici, va entrar a la botiga i un segon més tard en va tornar a sortir, va agafar tres pedretes del terra i les va llançar contra el balcó.
–Tu, gamarús!
Em venien a buscar per anar a la piscina: cada dia igual, primer entraven a la botiga i, si la padrina els deia que era a dalt, tornaven a sortir i em tiraven un grapat de pedretes. Després, passàvem a buscar el Joan Forner, encara que el Joan només venia els dies que no havia d’ajudar el seu pare a fer el pa. Les noies hi anaven pel seu compte, a la piscina; a peu, elles preferien xerrotejar. Vaig fer un gest a la Sara perquè s’apartés una mica, i em vaig esquitllar cap a fora. Allà els tenia, sobre les bicis, les tovalloles penjades del coll, les cares alçades cap a mi; només feia unes hores m’havien vingut a buscar perquè els ajudés a buscar la Sara, i ara em venien a buscar per anar a la piscina.
–Encara no l’han trobada –em va dir el Pere Estevet.
–Sí, ja ho sé.
El Vidal em va fer un senyal, perquè m’afanyés, va!
–No, avui em quedo –li vaig dir.
La meva reacció el va sorprendre.
–Com que et quedes?
–És que tinc feina.
–Quina feina?
–Feina, del col·le. Deures.
–Deures? Però de quins deures parles, nen? Escolta, que la Sara hagi desaparegut no vol dir que la vida no pugui seguir el seu curs. Va, anem!
Era el cinisme particular del Vidal, la seva retòrica irònica de persona gran. I el seu tarannà manaire: com es notava que era el fill de l’alcalde.
–No, avui no vinc.
Per no haver de mirar el Vidal vaig mirar el Pere. Llavors vaig tornar a mirar el Vidal, altre cop el Pere, i per un moment em vaig sentir moralment superior a ells, encara que llavors, amb dotze anys, no tenia ni idea de què volia dir això.
–Tu mateix, nen, com vulguis. –Com li costava, al Vidal, d’acceptar que li portessin la contrària.– Però ho tens clar, si et creus que quedant-te la Sara sortirà abans.
Em vaig esperar que fossin al capdavall del carrer i vaig tornar cap a dins, ajustant novament la porta del balcó. Quan em vaig girar, la Sara em va dir:
–Imbècil.
Em vaig quedar quiet, acollint l’insult amb cara de babau. S’havia assegut a la vora del llit, acarada al mirall de l’armari, i de fet això no m’ho havia dit ella sinó l’altra.
–Tu no, el Vidal –em va dir, i impostant la veu va repetir–: «Que la Sara hagi desaparegut no vol dir que la vida no pugui seguir el seu curs». Aquest tio és idiota.
Era evident que alguna cosa la molestava. Ja mai havien sigut gaire amics, ella i el Vidal, per no dir gens, però suposo que li sabia greu que, l’endemà mateix de la seva desaparició, els de la colla anessin tan tranquil·lament a la piscina: a mi segur que me n’hauria sabut. Durant molta estona, la Sara es va quedar davant del mirall, mirant-se fixament, com si fos davant d’algú diferent d’ella mateixa.
–Què mires? –em van venir ganes de preguntar-li, però just llavors a les escales vam començar a sentir les passes de la padrina, pujant decidida. Atabalat, vaig agafar el plat i el got de la tauleta i els vaig amagar sota el llit. Llavors vaig caminar fins a la porta i li vaig fer un gest a la Sara perquè es fiqués també sota el llit. Però a ella les presses de la padrina amb prou feines la van inquietar, i va seguir mirant-se al mirall fins a l’últim moment, quan la padrina ja travessava el passadís.
Per la decisió amb què s’acostava, vaig estar quasi segur que ens havia sentit i que venia a descobrir-nos. Fins i tot vaig sortir a rebre-la, quasi disposat a interceptar-li el pas, a donar-li una explicació.
–Que no vas a la piscina avui? –em va demanar, però, mentre passava pel meu costat i es colava a l’habitació. Però, on anava?
El primer que va fer va ser anar al balcó i obrir les portes de bat a bat.
–Què fas tan tancat? Obre bé, que s’airegi!
I a continuació, amb aquella determinació de les dones enfeinades, em va començar a fer el llit. Jo m’havia quedat tan parat que vaig trigar uns instants a entendre que únicament m’estava fent el que em feia cada matí. Quan ho vaig comprendre, vaig anar cap a ella i agafant-la per les espatlles li vaig dir, Ja me’l faig jo, el llit, padrina.
–De veritat, padrina, ja me’l faig jo avui –vaig insistir en veure que no em feia cas.
Al final el vam fer entre tots dos, ella estirant d’una banda i jo de l’altra.
–Així, avui no vas a la piscina? –em va dir quan ja se n’anava, amb les mateixes presses amb què havia arribat.
–No, prefereixo quedar-me.
I durant un segon es va aturar, a la porta, i em va mirar com comprensiva amb alguna cosa. Crec que ella també ho sabia, que la Sara m’agradava. L’hi devien haver dit els meus pares, o alguna de les seves iaies amigues, o ella mateixa ens havia vist ballar durant la Festa Major.
–Doncs vine, va –em va dir–, baixa amb mi un moment, que m’ajudaràs.
Aquest era el perill de mostrar-te desvagat, que la padrina de seguida et buscava una feina o altra. Per això, jo era un expert a escaquejar-me, a buscar distraccions, per insignificants que fossin. No recordo en què la vaig ajudar, aquell matí, si a transportar cossis de caixes de sabates d’un lloc a l’altre, plegar llençols o repassar els números d’una factura. Per sort, mai em tenia segrestat gaire estona. En canvi, el que sí que recordo és que quan vaig tornar a pujar –les escales xiulant l’himne del Barça, el passadís amb la cançó del Frank Sinatra– vaig trobar la Sara altre cop davant del mirall.
No sé què mirava d’aquella manera, tan estranya. L’hi vaig preguntar:
–Què mires?
Va desviar els ulls cap a mi i em va dir:
–A tu. –I va riure, com reia ella.
Vaig trobar oportú preguntar-li:
–Com és que has fet això?
–Què he fet?
No sabia què dir-li, si escapar-te de casa o amagar-te aquí dins.
–Això que has fet –li vaig dir.
Es va arronsar d’espatlles.
–No ho saps?
–Per divertir-me, suposo.
Li vaig aguantar un segon la mirada. Per divertir-se? Ho havia fet per divertir-se? Com es podia fer una cosa així només per divertir-se?
–I els teus pares? –vaig preguntar-li.
–Veig que et preocupen molt, els meus pares.
–Esclar que em preocupen, són els teus pares.
–Doncs que no et preocupin tant, nen.
Allò era molt sorprenent; segurament el més sorprenent de tot. Què li passava amb els seus pares? Si jo hagués decidit escapar-me de casa, ni que només fos per divertir-me, el primer que hauria fet és deixar una nota perquè els meus pares no patissin. Tot i que jo no m’hauria atrevit mai a escapar-me de casa.