Nosaltres en dèiem cuca amagar. No cuit a amagar, ni cuit, o fet a amagar, com en deien en altres pobles, i suposo que encara en diuen. Juguem a cuca amagar?, dèiem nosaltres, i ho dèiem sense cap rubor, ni cap consciència d’estar fent broma. Qui en feia broma era el meu pare, quan ens etzibava, Vinga, va, aneu a jugar, però recordeu que no és el mateix jugar a cuca amagar que amagar la cuca. Aquesta era la mena d’humor que gastava l’home, almenys amb els petits. Un altre joc de paraules que el feia sentir especialment satisfet era quan deia que no és el mateix el Mark Spitz, referint-se al mític nedador olímpic dels anys setanta, que els pits del Marc. O no confonguem el Machu-Picchu amb el pitxo del matxo. El que no sé és si era ben bé l’humor d’una època o, més aviat, de mon pare, perquè tot i que de vegades amb el meu fill de cinc anys aquests acudits encara funcionen prou bé, també m’adono que no passa el mateix amb els seus companys del col·le, i encara menys amb els seus pares. Vull dir que no els fan cap gràcia, ni als uns ni sobretot als altres, i no sé si és perquè simplement no els fan gràcia (hi ha pares a qui no els fa gràcia res) o perquè consideren que no són acudits adients per al «creixement harmònic i lliure» dels seus fills. Igualment, el meu fill ja no juga a cuca amagar, ni a cuit, ni a fet a amagar, sinó a escondite, i si li dic, Vinga va, jugueu a cuca amagar, ni que sigui per poder-li fer després la conyeta, m’engega a dida.
Després d’un parell de novel·les que no eren gaire cosa més que un acudit marrà –marrà en el sentit que ho és el meu fill, s’entén–, quan va néixer el Nil el primer que vaig pensar és que havia de dedicar-li una novel·la perquè quan fos gran no s’avergonyís gaire del seu pare, i ràpidament em va venir al cap que l’única cosa una mica decent que li podia explicar era la meva història amb la Sara Amat. I de cop em vaig sorprendre. Per dues raons, em vaig sorprendre: per no haver escrit mai res d’ella abans, ni tan sols per no haver sospesat la possibilitat de fer-ho, i sobretot per haver-la tinguda oblidada tant de temps. I llavors, no sé si per justificar-me, vaig pensar que si havia tingut aquesta història tan ben guardada –i en el fons tan poc oblidada– només era perquè el meu fill un dia la pogués obrir com el regal que un pare prepara per al seu fill per a quan sigui gran.