El fred el va agafar tan de sorpresa quan va obrir la porta i va posar un peu al carrer que va haver de respirar fondo. Va alçar la vista cap al cel rogent que s’amagava entre les cases i va exhalar per desempallegar-se del regust de bilis i Colgate.
Va arribar fins a la plaça de Holberg i va aconseguir pujar al tramvia que baixava amb un cascavelleig pel carrer de Welhaven. Va trobar un seient lliure i, quan es va haver posat còmode, va obrir l’Aftenposten. Un altre cas de pedofília. Durant els darrers mesos ja n’havien destapat tres, i tots tres tenien com a protagonistes ciutadans noruecs a qui havien enxampat fent de les seves a Tailàndia.
L’editorial del diari recordava als lectors la promesa que el primer ministre havia fet durant la campanya electoral d’intensificar la investigació al voltant dels delictes sexuals, també a l’estranger, i els autors de l’escrit es preguntaven quan es començarien a veure els fruits dels seus esforços.
Segons Bjørn Askildsen, secretari d’estat, el Govern continuava treballant per arribar a un acord amb les autoritats tailandeses per tal de poder investigar sobre el terreny els pedòfils noruecs que operaven en aquell país.
«Cal que el Govern actuï, i de pressa!», concloïen els autors de l’editorial. «Els ciutadans esperen que les autoritats posin remei a aquesta situació. Un primer ministre de la Democràcia Cristiana no hauria de fer els ulls grossos davant d’aquestes atrocitats!».
–Endavant!
En Harry va obrir la porta i de seguida va veure en Bjarne que badallava tan tranquil amb l’esquena recolzada al respatller de la cadira; les cames quilomètriques li sortien un bon tros per sota la taula.
–Ja era hora, tu! T’esperava ahir, saps?
–Sí, ja ho sé –va dir en Harry, asseient-se davant seu–. Però quan vaig borratxo no treballo, i viceversa. És una mena de principi que procuro seguir al peu de la lletra –va dir després, amb ironia.
–Un policia ho és les vint-i-quatre hores al dia, Harry. Tant és si va borratxo o està sobri. M’ha costat Déu i ajuda convèncer en Waaler que no et denunciés.
En Harry va arronsar les espatlles per fer-li veure al seu cap que no pensava dir res més sobre el que havia passat el dia abans.
–En fi! Matem-ho. Tinc una feina per a tu, saps? No te la mereixes gaire, però te la penso donar igualment.
–I si et digués que no la vull, què? Et posaries content, oi?
–Va, deixa de fer de Marlowe, vols? No fa per tu, la veritat –va dir llavors en Møller, en un to brusc. Però en Harry va somriure; sabia que el seu cap, en el fons, l’apreciava.– A més, encara no t’he dit de què es tracta.
–No, però suposo que no vas enviar un cotxe patrulla a buscar-me quan ja havia plegat per posar-me a dirigir el trànsit.
–Exacte. Què et sembla, doncs, si ara calles una mica i t’ho explico?
En Harry va deixar anar una rialla breu i eixuta i es va inclinar endavant.
–Abans que comencis, et puc parlar sense embuts?
«Que no és el que fas sempre, potser?», va estar a punt d’etzibar en Møller. Però al final es va contenir i va fer que sí amb el cap.
–La qüestió és que, ara mateix, no crec que sigui la persona més indicada per assumir segons quines investigacions. Tu saps com em van les coses, o, en altres paraules, saps que res no va com hauria d’anar. De moment m’haig de conformar d’anar tirant i complir amb la rutina de la feina sense ficar-me en merders, mirant de mantenir-me sobri el màxim de temps possible. Si jo fos de tu, doncs, triaria algú altre.
En Møller va deixar anar un sospir; després va treure les cames de sota la taula amb penes i treballs i es va posar dret.
–Ara seré jo que et parlaré sense embuts, entesos? Mira, Harry, si hagués pogut triar, hauria assignat aquesta investigació a algú altre sense rumiar-m’hi. Però et volen a tu. Així que em faries un gran favor si...
En Harry va alçar la vista i es va mirar en Møller amb una certa cautela. Aquell últim any, el cap de la Unitat d’Homicidis li havia tret les castanyes del foc uns quants cops i era evident que ara havia trobat la manera de cobrar-se els favors que li havia fet.
–Ei, un moment! Has dit que «em volen a mi»? De qui parles?
–Doncs parlo de gent de molt amunt. La mena de gent que, si no els dónes exactament el que volen, et poden arribar a fer la vida impossible.
–I què en trec, jo, si dic que sí?
En Møller va arrufar les celles tant com va poder, però no li era gens fàcil donar a aquell rostre càndid que tenia i que era com un llibre obert un aire més seriós o que, com a mínim, imposés una mica més.
–Que què en treus, dius? Doncs el teu sou, en trauràs, naturalment! Collons, Harry!, però com m’ho pots preguntar, això?
–Ara ja veig de què va, tot això! Aquesta gent tan important que dius estan convençuts que el tal Hole que va resoldre els crims de Sydney l’any passat és l’hòstia, i la teva feina és convence’l perquè faci el que tothom espera que faci, oi?
–Va, Harry, sisplau, no...
–Hòstia, tu! Però si fins i tot m’ho vaig ensumar ahir al vespre, quan vaig veure aparèixer en Waaler a l’Schrøder amb aquell collons de cara que feia! Doncs saps què et dic?, que abans de fotre’m al llit hi vaig estar rumiant i tinc una proposta per fer-te. A veure què et sembla: em portaré bé i faré el coi de feina, i, quan torni, em poses dos detectius a temps complet durant un parell de mesos. I vull accés il·limitat a totes les nostres bases de dades, també.
–Perdona, però no t’entenc.
–I tant, que m’entens!
–Mira, Harry. Si et refereixes al cas de violació de la teva germana, saps perfectament que no et puc ajudar. Em sap greu, però suposo que recordes que el cas es va arxivar, oi?
–És clar, que me’n recordo! I també recordo l’informe que diu que la meva germana té la síndrome de Down i que, per tant, no és improbable que s’inventés la història de la violació per amagar el fet que s’havia quedat embarassada després de tenir relacions sexuals consentides amb alguna coneixença esporàdica.
–Però la científica no va trobar cap indici que...
–Collons, Bjarne! Ni es va inventar res ni pretenia amagar res! Jo vaig ser al seu pis, a Sogn, i sense buscar gaire vaig trobar uns sostenidors xops de sang al cistell de la roba bruta que té al lavabo! Llavors la vaig convèncer perquè m’ensenyés els pits i vaig veure que aquell animal li havia fet tot de talls al voltant dels mugrons! Feia més d’una setmana que no parava de sagnar, hòstia! La meva germana es pensa que tothom és un tros de pa, igual que ella, i quan aquell paio tan ben vestit la va convidar a sopar i després li va preguntar si volia que anessin a la seva habitació per veure una pel·lícula, l’únic que va pensar era que era molt amable. A més, encara que hagués recordat el número d’habitació, quan la científica es va dignar a escorcollar l’hotel, segur que ja havien passat l’aspiradora, fregat i canviat els llençols com a mínim vint vegades, així que no sé per què t’estranyes tant que no trobessin res!
–Cap dels empleats de la neteja recordava haver canviat llençols bruts de sang després de...
–Mira, Møller! Jo vaig treballar un temps en un hotel, saps? Si et digués quants cops es canvien llençols bruts de sang en un hotel com aquell te’n faries creus! Pel que sembla, la gent no para de sagnar, collons! A més, quan els van interrogar ja feia gairebé dues setmanes que aquell imbècil l’havia agredit!
En Møller va remenar el cap enèrgicament.
–Em sap greu, Harry. Et vam donar un temps per investigar els fets a fons.
–Però no va ser prou! No va ser prou!
–Mai no és prou, Harry, però arriba un moment en què ho hem de deixar córrer, sobretot tenint en compte els pocs recursos que tenim.
–Dóna’m una mica més de temps, sisplau! Un mes i prou!
De sobte en Møller va aixecar el cap i se’l va mirar amb un ull tancat, i llavors en Harry va saber que l’havia clissat.
–Quina barra que tens! Tu ja fa hores que has decidit que la faries, aquesta feina, però abans t’havies de sortir amb la teva, eh, malparit?
En Harry va tirar una mica endavant el llavi de sota i va fer anar el cap d’un costat a l’altre. En Møller va mirar un moment per la finestra i després va fer un sospir.
–Entesos, doncs. No et prometo res, Harry, però miraré què hi puc fer. Ara escolta’m bé: si et tornes a ficar en merders, no tindré altre remei que prendre un parell de decisions que em consta que hi ha un munt de gent al cos que pensen que fa temps que hauria d’haver pres. M’has entès, oi?
–És clar, que t’he entès. Si la cago, una guitza al cul i al carrer –va contestar en Harry, amb un somriure murri dels seus–. Va, ara parla’m d’aquesta investigació que t’han demanat que porti.
–Espero que tinguis roba d’estiu neta i a punt i que sàpigues on tens el passaport. Te’n vas d’aquí a dotze hores, i te’n vas força lluny, Harry.
–Perfecte. Com més lluny millor, saps?
En Harry era al piset esquifit on vivia la seva germana. Estava assegut al costat de la porta i ella seia a la vora de la finestra, mirant com queien els flocs de neu sota la claror de l’enllumenat del carrer. La va sentir tirar-se els mocs amunt un parell de cops, però com que la tenia d’esquena, no sabia si era perquè estava refredada o perquè li sabia greu que tornés a marxar. Ara feia un parell d’anys que vivia en aquell pis que gestionava una entitat social i, ateses les circumstàncies, se’n sortia prou bé. Després de la violació i l’avortament, en Harry havia agafat una mica de roba i un necesser i s’hi havia instal·lat amb la intenció de fer-li companyia durant un temps, però quan només feia uns quants dies que hi era, ella li havia dit que ja era prou gran per espavilar-se sola i li havia demanat que marxés.
–Et prometo que tornaré aviat.
–Sí, però no saps quan, oi?
La noia seia tan a la vora de la finestra que cada cop que obria la boca per parlar dibuixava una petita rosa de vapor al vidre.
En Harry se li va acostar una mica amb la cadira i li va posar una mà a l’esquena; llavors va percebre el lleu tremolor dels dorsals i va saber que estava a punt de plorar.
–Tornaré de seguida que hagi atrapat els dolents, ja ho veuràs.
–Els dolents? I a ell també...?
–Sí, però ara no. A ell l’atraparé de seguida que hagi atrapat els altres. I què? Ja has parlat amb el pare, avui?
La noia va fer que no amb el cap i en Harry va fer un sospir.
–Si no et truca ell d’aquí a uns dies, vull que li truquis tu, entesos?
–Però si mai no diu res, el pare, quan li truques –va dir llavors ella, fluixet.
–És que està trist perquè la mare és morta.
–Ui! Però fa molt de temps, que es va morir!
–És veritat, i per això és important que li truquem i el fem parlar. Què dius? M’ajudaràs?
Llavors es va girar i, sense dir res, va abraçar el seu germà i li va enfonsar el cap al coll.
Mentre li passava la mà pels cabells, en Harry va notar com se li anava mullant el coll de la camisa.
Tenia la maleta feta i ja havia trucat al doctor Aune per dir-li que seria fora uns dies per feina. La veritat és que l’home no li havia dit res de l’altre món i en Harry tampoc no sabia gaire per què li havia trucat. Potser ho havia fet perquè li feia gràcia que algú li preguntés a on anava i tota la pesca, i tampoc no era qüestió de trucar a les cambreres de l’Schrøder.
–Emporta’t les injeccions de vitamina B, em sents? –li havia dit l’Aune.
–I per què me les haig d’emportar?
–Si tot d’una t’agafen ganes de deixar de beure seriosament et faran la vida una mica més fàcil. Ara podria ser un bon moment per provar-ho, saps?
–Entesos, ja hi pensaré, doncs.
–Amb pensar-hi no n’hi ha prou, Harry.
–Tens raó. Així, no cal que me les emporti, doncs.
En sentir-lo l’Aune va deixar anar una mena de retruny; era la manera que tenia ell de riure.
–Òndia, Harry! En comptes de policia t’hauries d’haver fet pallasso!
–Vés a saber! Potser encara hi sóc a temps!
Un dels nois que s’allotjaven a l’alberg d’una mica més amunt fumava repenjat a la paret; duia una caçadora texana prima i esquifida i no parava de tremolar.
–Què? De viatge? –va preguntar a en Harry, quan va veure que ficava l’equipatge al maleter.
–Doncs sí.
–Vas cap al sud?
–Bangkok.
–Tot sol?
–Sí.
–Carai, tu! Quina sort!
Després va alçar el polze i li va picar l’ullet.
Va agafar la targeta d’embarcament que li va allargar l’hostessa del taulell i va fer mitja volta per marxar.
–És vostè, en Harry Hole?
L’home que se li acabava d’adreçar amb un somriure trist duia unes ulleres de muntura metàl·lica.
–Sí, sóc jo. Qui és vostè?
–Sóc en Dagfinn Torhus, del Ministeri d’Afers Exteriors. Volíem desitjar-li un bon viatge i assegurar-nos que és conscient de la naturalesa... delicada de la investigació que està a punt d’emprendre.
–Entesos. Gràcies per venir. I, sí, sóc conscient que l’essencial és atrapar l’autor dels fets sense fer mullader. En Møller ha estat molt clar en aquest sentit.
–Me n’alegro. La discreció és molt important. No confiï en ningú, ni tan sols en aquells que li assegurin que treballen per al Ministeri. Podrien ser de... del Dagbladet, o de qualsevol altre diari. No se sap mai.
Després de dir allò, en Torhus va deixar anar una rialleta, però en Harry sabia perfectament que no feia broma.
–Ja, però dubto molt que els periodistes vagin pel món amb la insígnia del Ministeri a la solapa, i segur que tampoc no duen aquestes gavardines que solen dur vostès. Ara que hi penso, a la documentació que m’han lliurat diu que vostè serà el meu contacte al Ministeri.
En Torhus va fer que sí amb el cap amb un posat introspectiu. Després va aixecar una mica la barbeta i va abaixar la veu com a mínim mig to.
–El seu avió surt d’aquí a molt poc i no el vull entretenir gaire, però abans no embarqui voldria que escoltés bé el que li he de dir.
Abans de seguir parlant, en Torhus es va treure les mans de les butxaques i les va entrellaçar a l’altura del pit.
–Quina edat té, ara, vostè? Trenta-tres anys? Trenta-quatre, potser? Sigui com sigui, encara li queden molts anys de carrera. M’he estat informant sobre vostè, sap, Hole? Té talent, i és evident que els alts càrrecs de la policia estan contents amb la seva feina. Per això el protegeixen, i ho continuaran fent mentre les coses no es torcin. Però si cau, hi haurà qui caurà amb vostè, i els que fins llavors considerava amics, el deixaran ben sol. Així doncs, val més que procuri no caure, Hole, pel bé de tots. Faci’m cas i accepti aquest consell. De jove em vaig fer un tip de patinar sobre gel, sap?
Els llavis d’en Torhus van esbossar un somriure; mentrestant, els ulls escodrinyaven vigilants el rostre d’en Harry.
–Sap, Hole? Sempre que vinc a Fornebu[2] m’ensopeixo una mica. Potser és per la idea que alguna cosa s’acaba i en comença una altra de nova.
–De debò? –va dir en Harry, mentre es preguntava si seria a temps de prendre’s una cervesa al bar abans d’embarcar–. Doncs jo trobo que és bo, que les coses canviïn de tant en tant, o que deixin pas a les noves.
–Sí, potser sí –va dir llavors en Torhus–. Potser sí.