Va trigar una mica a respondre. Una setmana, si fa no fa. I quan ho va fer, no va gastar gaires paraules:
Hola, Xènia. Quin nom més bonic, és real?
Tu no creus que tothom és una mica boig, d’una manera o una altra? Tu mai no has fet cap bogeria? Per cert, el llibre t’ha agradat o no? No em queda clar. Si vas per la pàgina 133, encara et queda el millor. Ja ho veuràs, ja.
Vaig prémer «Respon».
Penso que tens raó. Tots som una mica menys «normals» del que volem fer creure, però molt pocs s’atreveixen a reconèixer-ho. El llibre em va agradar molt. Ja fa dies que vaig tornar-lo a la biblioteca. N’havia de fer un treball per a Filosofia (vaig treure la millor nota de la classe). Salinger és un paio misteriós, ho sabies? No li agradava la fama, no es deixava fer fotografies, escrivia però no volia publicar. No entenc com pot haver-hi gent així. Per cert, el meu nom és ben real. I tu, com et dius? Jo tinc 16 anys i faig primer de Batxillerat. Tens mòbil? Podem parlar per whatsapp, si vols. Seria més pràctic.
Envia. Enviant. Missatge enviat.
Ni deu segons després, un ning que anunciava l’arribada d’una resposta. Curta com les altres:
No tinc mòbil. Quina nota vas treure, setciències? Jo em dic Marcel López, i tinc 17 anys. No ho sabia això de Salinger, gràcies per explicar-m’ho. M’agrada molt. Parlar amb tu encara m’agrada més.
Resposta:
Vaig treure un deu, és clar, què et pensaves? No és per res, però sóc una estudiant força brillant. Em cal ser-ho, perquè vull ser metgessa i la nota de tall a Medicina és altíssima. O estudio o frustraré els desitjos de tota la família. Els pares es moren per tenir una metgessa a la família! Els teus no t’atabalen amb aquestes coses? Com és que les teves respostes són tan curtes? I com és que no tens mòbil? De quin planeta surts? Em penso que ets el primer noi de 17 anys sense mòbil que he conegut EN TOTA LA MEVA VIDA. Què esperes, per comprar-te’n un? A mi també m’agrada parlar amb tu, però amb el mòbil ho faríem molt millor que per aquest sistema antediluvià.
Envia, etcètera.
Aquest cop no va haver-hi resposta. Em vaig esperar, neguitosa, durant una estona, fins que vaig entendre que es devia haver desconnectat, o potser estava fent altres coses. O potser tenia una mare com la meva, que li deia quan havia de fer què i com. Una altra víctima innocent de la tirania materna, en resum.
Hi vaig pensar força, aquella tarda. Vaig entrar unes quantes vegades al correu per veure si m’havia contestat. No ho havia fet.
La resposta va arribar dos dies més tard:
No puc escriure gaire aquí on sóc. Creu-me que ho sento molt. Podem continuar així fins que tingui un mòbil? Em podries dir com ets? M’agradaria imaginar-te.
Vaig contestar-li de seguida. Tan concisa com ell:
On ets?
No sóc gaire bona amb les descripcions. Coneixes la dita que fa «val més una imatge que mil paraules»? Doncs aquí en tens una.
I vaig adjuntar una fotografia. Aquella de finals del curs passat. No he canviat pas tant. A la foto no se’m veuen gaire les dents de conill i encara porto els cabells llargs. Per això la vaig triar. A més, m’havia posat aquell jersei negre que em fa semblar més gran i que té un escot sexi.
El cor m’anava a mil per hora mentre pensava que l’estava mirant. La resposta va arribar de seguida.
Xènia, ets preciosa. Sembles més gran. Em sap greu, jo no tinc cap foto per enviar-te, però miraré de buscar-ne una. Em sento afortunat des que parlo amb tu. Gràcies, gràcies de debò.
Heu pensat mai quant de temps ens cal per enamorar-nos? Un segon? Cinc minuts? Dues hores? Un dia? Una setmana?
Totes les respostes són correctes.