La mare ja m’ho havia notat. La mare sempre m’ho nota tot, no sé com s’ho fa.
«Xènia! Vols fer el favor d’estar pel que estàs fent? No sé pas on tens el cap!»
«Xènia! On vas amb les escombraries? Es pot saber què penses?» «Xènia! Què hi fas, aquí, com un estaquirot? Per què estàs tan distreta?»
Tenia raó. Estava distreta. Molt. Sortia a llençar les escombraries i em quedava encantada a l’escala, rumiant. M’aturava a mig parar taula amb un somriure de tòtila i els gots a la mà, sense fer res.
També començava a témer que quan arribessin les notes del segon trimestre, seria un daltabaix. Darrerament no estava gaire centrada, que diguem. Fins i tot vaig suspendre dos exàmens seguits de Matemàtiques. «Tant se val», vaig pensar, «ja ho arreglaré a les recuperacions». I quan la mare va preguntar com m’havien anat els controls, vaig respondre amb un breu:
—Bé.
—Llavors, les notes ens agradaran? —va fer ella (és una de les seves preguntes típiques).
—No ho sé —vaig respondre, amb el cor a mil.
Sabia prou bé que no els agradarien gens. Però tenia encara vint-i-set dies de marge abans de la catàstrofe.
Aquells dies, trobava justificació per a tot. Quan els pares veiessin les notes, seria horrorós, però jo ara vivia en un núvol. Sempre he estat bona estudiant, no m’amoïnava gaire: ja ho arreglaria. Del que no volia estar-me —de cap manera!— era de viure aquella muntanya russa de sentiments que havia aparegut de sobte en la meva vida.
Me n’estava passant una de molt grossa.
Potser tindria conseqüències, però caldria assumir-les. Jo ja ho havia fet.
O potser algú es pensa que quan un huracà de força cinc passa per la teva vida alguna cosa queda allà on era?
El meu huracà de força cinc es deia Marcel i era un fantasma. Vull dir que no era —encara— un ésser de carn i ossos. Era un ésser virtual, que vivia dins el meu cap i dins el meu ordinador.
El vaig conèixer d’una manera ben curiosa: gràcies a un llibre que vaig agafar en préstec a la biblioteca municipal. Era una recomanació de la professora de Filosofia, que feia pujar nota: El vigilant en el camp de sègol, d’un tal J. D. Salinger. La bibliotecària me’l va lliurar juntament amb un punt de llibre on deia: «Comparteix la teva lectura amb altres joves com tu al fòrum lector del nostre web». Em va semblar bona idea fer-hi un cop d’ull per veure de què anava el llibre que m’havia de llegir i saber què en pensava la gent, si més no.
Vaig entrar-hi aquella mateixa nit. Vaig remenar aquí i allà, a la recerca d’opinions interessants. Llavors vaig topar amb això:
Creieu que un llibre us pot canviar la vida? Jo abans hauria dit que no, sense pensar-m’ho. Però aquest llibre em va fer canviar d’opinió. Me l’he llegit un munt de vegades i cada cop em pregunto com dimonis s’ho va fer, aquest Salinger, per escriure exactament les coses que jo de vegades penso o sento. Fil per randa, sense deixar-se res. Us ben prometo que fa por. M’agradaria molt ser amic de l’autor per trucar-li per telèfon i convidar-lo a una cervesa. Li diria: «Jo sóc el nou Holden Caulfield. Un cas perdut, com ell. Jo també sóc ben boig, de vegades. També estic convençut que més val no explicar mai res a ningú, perquè la gent no t’entén mai». També m’agradaria fer-li algunes preguntes. Per exemple: «El Caulfield del teu llibre ets tu? Tot això que expliques t’ha passat de veritat? Perquè llavors per fi entendria que sembli tan real. Si no, no sé com t’ho has fet». Va, ja paro. Aquest llibre és una passada, de debò. Llegiu-lo. És l’únic consell que us donaré mai.
Aquell missatge al fòrum va despertar la meva curiositat, i això que llavors encara no sabia que El vigilant en el camp de sègol és una novel·la molt famosa, que podria resumir-se així: un paio molt penjat fa tot de bogeries per Nova York després d’haver estat expulsat de l’institut per gandul i busca-raons. És una cosa així com l’obra mestra del seu autor, que també devia estar una mica penjat, em penso. Aquesta novel·la el va fer ric. Ara ja és mort, però el llibre encara se’l llegeix un munt de gent cada any.
Me’l vaig endur al llit i vaig començar a llegir-lo. Quan vaig mirar l’hora era mitjanit i ja anava gairebé per la meitat. Tot un rècord! Estava per l’escena aquella que en Holden rep la Sunny a l’habitació de l’hotel, pàgina 133. Em tenia realment enganxada! Potser perquè era el més fort que havia llegit mai fins aleshores.
L’endemà vaig tornar al fòrum de la biblioteca i vaig buscar el comentari que m’havia inspirat aquella marató de lectura. En realitat, buscava l’adreça electrònica del seu autor. Vaig trobar-ne la fitxa, amb algunes dades… Edat: 17. Institut: Ricard Salvat. Correu: HoldenCaulfield@… És clar! No en podia ser cap altre. El nom del protagonista penjat, com ell havia escrit. Vaig somriure en llegir-lo. El vaig entendre una mica.
Vaig escriure-li un missatge de seguida:
Hola, cas perdut! Només t’escric per dir-te que gràcies a la teva recomanació ahir a la nit vaig començar a llegir El vigilant en el camp de sègol i em té enganxadíssima. Em penso, però, que a mi no m’agradaria conèixer el seu autor i encara menys el desastre del protagonista. Em cau força malament, aquest Caulfield, i ja sóc a la pàgina 133. I també em fa una mica de por. Per què dius que t’hi assembles? Ja sé que dius que no val la pena explicar res a ningú, però a mi m’agradaria que m’ho expliquessis, perquè de debò m’interessa saber-ho. Espero la teva resposta, Holden. Abraçades, Xènia.
Oi que és una manera ben poca-solta de començar una història? De vegades, la vida és ben poca-solta.