Caiguda
en la temptació
i expulsió
del paradís

La serp era l’animal més astut de la terra i va dir a la dona:

–Així que Déu us ha dit que no mengeu el fruit de cap arbre del jardí?

La dona li va respondre:

–Podem menjar els fruits de tots els arbres, però no del que és al mig del jardí. Déu ens ha dit que no mengem ni toquem els fruits d’aquell arbre perquè, si ho fem, morirem.

 

 

La serp va replicar a la dona:

–No, no morireu. És que Déu sap que, quan en mengeu els fruits, se us obriran els ulls i sereu com déus perquè coneixereu el bé i el mal.

Llavors la dona, en veure que el fruit semblava saborós i que era molt temptador tenir aquell coneixement, el va agafar i en va menjar. I el va donar al seu home, que també en va menjar.

En aquell moment se’ls van obrir els ulls i es van adonar que estaven nus. Van agafar fulles de figuera, les van entrellaçar i es van tapar.

Quan l’home i la dona van sentir els passos de Déu, que es passejava pel jardí a l’aire fresc de la tarda, es van amagar entre els arbres perquè no els veiés.

El Senyor Déu va cridar Adam i li va preguntar:

–On ets?

–He sentit els teus passos –li va respondre ell– i, com que vaig nu, he tingut por i m’he amagat.

–Com saps que vas nu? –li va preguntar Déu–. Has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit?

L’home li va contestar:

–La dona que m’has donat m’ha ofert el fruit de l’arbre, i n’he menjat.

Llavors el Senyor va preguntar a la dona:

–Per què ho has fet?

–La serp –li va contestar ella– m’ha enganyat, i he menjat aquell fruit.

El Senyor Déu va dir a la serp:

 

 

–Com que has fet això, seràs el més maleït de tots els animals. T’arrossegaràs sobre el ventre i tota la vida menjaràs pols. La dona serà la teva enemiga: ella t’aixafarà el cap quan tu la mosseguis al taló.

Després va dir a la dona:

–Donaràs a llum els teus fills amb molt dolor. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.

I a l’home:

–Com que has fet cas de la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva, tota la vida et costarà molt treure’n aliment! La terra et donarà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que et donin els camps. Guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas sortir, perquè ets pols i a la pols tornaràs.

Adam va anomenar la seva dona Eva, «la que dóna vida», perquè ella seria la mare de tots els éssers humans.

Déu va fer túniques de pell perquè Adam i Eva es vestissin.

Després es va dir:

–L’home ja coneix el bé i el mal. Si ara menja també el fruit de l’arbre de la vida, viurà per sempre!

I el va expulsar del jardí de l’Edèn perquè treballés la terra d’on havia sortit.

Després va posar a l’orient del jardí els querubins, o esperits celestes, amb la flama de l’espasa fulgurant perquè tanquessin el camí cap a l’arbre de la vida.