El Ninus estudiava amb interès i motivació. Així acabaria una carrera i tindria un bon ofici que li permetria marxar d’aquella casa que mai havia estat del tot casa seva. Un cop acabat el batxillerat i amb la decidida vocació d’estudiar medicina i arribar a ser un bon metge, la seva vida va fer un gir inesperat. Un dia els veïns d’estiueig d’Argentona, l’Antoni i la Maria de Ferrater Llorach, que eren amics del Padrí i més o menys sabien el que passava a casa dels veïns Baladia, van oferir al jove Ninus la possibilitat d’instal·lar-se a casa seva a Barcelona. D’aquesta manera podria estudiar la carrera de medicina prop de la universitat. La tia Ramona hi va accedir. Els de Ferrater tenien una grandiosa finca d’estiueig a Argentona, amb un llac natural que fins i tot tenia una illa al mig, un pont, i és clar, una barca. Però la casa on vivien a Barcelona tampoc es quedava curta. Era un edifici immens ubicat en una banda de la gran finca dels Llorach al barri de Sant Gervasi, que ocupava l’illa formada pels carrers Muntaner, Travessera de Gràcia, Santaló i Avenir. Allà s’hi encabien quatre grans torres, totes de familiars: la casa de la tia Isabel, la casa dels cosins Mercader –els vescomtes de Bell-lloc–, la Casa del Bosc i la dels De Ferrater Llorach. I enmig de tot plegat, també un llac alimentat per un rierol amb una illa al mig i un templet poblat d’ocells exòtics. A Barcelona, a can Ferrater Llorach, el Ninus tornarà a tenir una família.

Per les fotografies i filmacions que afortunadament en conservo, es tractava d’una generosa i confortable casa de senyors de la Belle Époque. Les parets estaven completament entapissades de pintures del pare artista o dels seus amics, els millors pintors del país, com Casas, Rusiñol o Fortuny. Hi havia mobles i més mobles atapeïts de petites escultures, exquisits records, belles antiguitats i fotografies emmarcades en plata i fusta fina que brillaven tant com els llums de cristall dels sostres o les porcellanes xineses. El terra era de fusta càlida i estava amorosit amb catifes i pells exòtiques, incloent-hi un tigre de mirada vidriosa. Aquell felí es va convertir en una mena de distintiu, i en els retrats familiars de grup que es feien els dies assenyalats sempre posaven al davant el tigre, com si es tractés d’una nissaga de maharajàs de l’Índia o d’una troupe de circ.

En aquesta casa el Ninus feia vida amb les quatre germanes i els dos germans de Ferrater Llorach, i un munt de parents i d’amics dels pares i dels fills, que entraven i sortien de la casa constantment. A la cridòria familiar s’hi afegia també el xivarri dels dos pianos de cua, del clavicordi, dels violoncels, dels violins, de les guitarres, de l’acordió de la mare i d’una flauta travessera. Allà compartien amb tothom la felicitat d’una vida despreocupada.

Quan volien passejar-se per la gran vida, ho tenien ben fàcil: només havien de vorejar el llac, travessar el jardí de casa de la tia Isabel i colar-se en un dels seus saraus. I és que en aquella grandiosa casa obra de Puig i Cadafalch hi havia festes cada dos per tres. Era una de les cases unifamiliars més sumptuoses que va fer l’arquitecte a Barcelona. Es va acabar de construir l’any 1905 i va ser la primera de les torres que es va aixecar a la finca Llorach. Vaig fer-ne un dibuix per fer-me una idea com devia ser a vista d’ocell, perquè no se’n conserven gaires imatges, de la casa de la tia Isabel, tot i la importància de l’arquitecte i de l’edifici. Per sort una revista catalana de l’època, BellaTerra, va treure un reportatge dels interiors i una revista francesa d’arquitectura en va explicar el procés de construcció.