Com en tots els contes on hi ha una madrastra, la tia Ramona no va pair bé l’arribada de la bellíssima Teresa Mestre a casa seva, i li va fer la vida impossible. La Teresa era el centre d’atenció de la societat d’aquell temps. La musa dels intel·lectuals i artistes. Se la considerava la dona més bonica de Barcelona, i Eugeni d’Ors es va inspirar en ella per escriure al diari La Veu de Catalunya les enigmàtiques gloses de La Ben Plantada, que tothom llegia hipnotitzat. Ramon Casas la retrataria de memòria i en secret al seu estudi, vestida de túnica blanca com una deessa grega i a prop d’un arbre fruiter, tal com d’Ors la somniava. L’artista va cedir el retrat a la Junta de Museus, per al futur Museu Nacional, però prohibint explícitament que mai fos exhibit en cap galeria de retrats. I és que això és precisament el que va intentar fer el poeta Joan Maragall. Ell va proposar el quadre de la Teresa per presidir una Galeria de Catalanes Formoses, una iniciativa que fracassà estrepitosament perquè la va dinamitar la Ramona. Al final tot l’enrenou va acabar com ella volia, amb la Teresa fugint de casa amb el seu jove amant, l’historiador i intel·lectual, Josep Pijoan, que es convertiria en el seu marit, i rodant per tot el món, però sense tornar mai més al Born.

La tia Ramona es va fer càrrec dels tres fills. El Gip, l’hereu simpàtic, extravertit i seductor, va rebre totes les atencions i capricis. La Niní va ser educada com una princesa perquè fes un bon casament; però amb el germà petit, el Ninus, el meu avi, la cosa va ser molt diferent. Era un nen sensible i introvertit, molt més bon estudiant que el germà gran. Això la tia Ramona no ho podia suportar. Fins al punt d’estripar sistemàticament les notes de l’escola del Ninus, perquè no quedés constància que treia excel·lents. Quan el pare preguntava, ella contestava: «Sembla que passarà de curs, fa el que pot...»