Així doncs, els tres fills de can Baladia, el Gip –l’hereu–, la Niní –la nena– i el Ninus –el petit– van créixer sense la mare, amb el pare gairebé absent i amb la tia Ramona fent de madrastra. Mentre el seu pare, el Padrí, es passava les nits dalt de la seva torrassa romàntica mirant amb el telescopi els astres del cel nocturn, durant el dia la tia Ramona tocava de peus a terra i trepitjava ferm. La tia Ramona Soler, vídua de Minguell, grassa i poderosa, era la matriarca del clan i la propietària de les fàbriques de la família. En aquells temps ser una dona empresària era una cosa insòlita. Per fer complir les seves ordres, duia un revòlver Colt a sobre tot el dia; i quan anava a controlar les coses de la fàbrica, un Winchester de repetició. A casa tenia tot un regiment d’ajudants domèstics a les seves ordres, l’exèrcit que conformava el món del casal d’Argentona. Com un rellotge suís, tot funcionava minut a minut al ritme prussià que marcava la tia Ramona. El Padrí, mentrestant, deixava passar les hores, els dies i les setmanes tancat a la torrassa, tot sol, mirant les estrelles.

Aquesta petita població del Maresme, prop de Mataró, era una vila d’estiueig de famílies de bona posició de Barcelona, que va passar de tenir tot just un grapadet d’hostals ben considerats, com Can Soler, a reunir una col·lecció impressionant de torres d’estiueig, moltes modernistes i noucentistes. N’hi ha d’imponents, com Can Garí o Bell Recó, que estan a l’altura de qualsevol gran casa d’Europa. En una publicació francesa sobre Puig i Cadafalch, de Can Garí en diuen Chateau Garí, expressió que a la nostra terra no deixa de sobtar. Lògicament, entre tots els propietaris d’aquestes cases també hi havia famílies d’estiuejants tant de Barcelona com de la propera Mataró, una ciutat llavors petita però amb una indústria forta. S’entén fàcilment que la primera línia de tren de la península, de l’any 1848, unís precisament Barcelona i Mataró.