El Padrí era el futur propietari d’unes quantes fàbriques tèxtils i d’un munt de finques urbanes i agrícoles. Per endolcir la seva vida emprenedora, va muntar també una fàbrica de xocolata, Nèlia. Era mecenes del Gran Teatre del Liceu, del Palau de la Música, del Teatre Líric i de la Sociedad de Conciertos Nicolau, de la publicació La Veu de Catalunya, i va formar part de les directives de les institucions amb més embranzida en la Barcelona del seu temps, com el Futbol Club Barcelona o el Centre Excursionista de Catalunya. Era tan prototipus de senyor de Barcelona que la casa d’estiueig a Argentona l’hi havia fet fer a Josep Puig i Cadafalch; i a Barcelona vivia a la casa Milà, La Pedrera, d’Antoni Gaudí.

El Padrí tenia tot el que un home ambiciós pot somniar. I amb escreix. Tot. Fins que la felicitat es va aturar per a ell. Va ser la nit que la seva adorada i bellíssima esposa, la Teresa, va muntar dalt el seu pura sang i, al galop, va abandonar per sempre casa seva i els seus tres fills petits. Això el va deixar completament destrossat. Cal tenir present que, encara que el Padrí sempre havia estat un nen ric, no tenia cap record dels seus pares. La mare va morir en el part, i el pare poc temps després, de tristesa. I ara la dona l’abandonava, a ell i els tres fills, per no tornar mai més. A partir d’aquell dia es va tancar al casal d’Argentona, i allà va viure sempre, com un monjo al seu monestir, sense voler saber res del món. Únicament rebia la família i els responsables de la fàbrica. I també feia concerts amb el piano i la pianola per als nens d’Argentona. Només l’he conegut per fotografies. Les fotos més modernes no són precisament el retrat d’un gentleman: S’hi veu un ancià amb boina, bufanda i un abric vell i esfilagarsat. Dret al davant de la seva gran casa amb torrassa, sembla un monjo que ha fet vot de pobresa, o potser un captaire. Un dia una senyora molt simpàtica em va dir: «De jove vaig servir a casa de la teva família, a Can Baladia. Vaig ser ajudant de la cuinera quan vivia el teu besavi, i quan hi penso encara al·lucino. A l’hora de dinar seia a taula vestit com un captaire. Es treia l’abric i el deixava a terra, i llavors el gos hi jeia al damunt. I després s’aixecava i se’l tornava a posar. Això sí, el majordom l’havia de servir a taula amb guants blancs i safata de plata. Ah, però per sopar sempre es mudava molt. Quin personatge.»

És clar que el Padrí no sempre havia anat com un captaire. A les fotos que conservo de la seva joventut i de quan festejava amb la Teresa Mestre, era un dandi de cap a peus i amb aquell punt de rebel·lia que tenia la bohèmia modernista. Però quan la seva estimada Teresa va fugir, va abdicar de gran senyor i es va tancar en ell mateix com un cargol.

Figura 2. Drac wagnerià que decora la façana de Can Baladia