En l’avi tot era ordre i seriositat, un posat perfecte de rígida educació i civilització, però ara m’adono que darrere del patró d’industrial reservat i estricte, i també de circumspecte doctor en medicina, hi havia un poeta que a cada instant i amb cada gest volia fer el seu cant solemne a la vida. I és que l’avi va ser un poeta que no va publicar ni una poesia, un metge que no va poder exercir mai la medicina, i un industrial que no va aconseguir salvar una fàbrica que l’avorria profundament, però per la qual, per sentit de la responsabilitat i del deure amb els seus, va batallar fins al final. Va ser un home que el destí va derrotar cruelment en tot. Però, en canvi, no va deixar mai de ser un optimista etern.

Físicament, l’avi Ninus no era ni alt ni baix. Ni prim ni gras. En els records més antics que tinc d’ell, devia tenir ja prop de setanta anys i anava una mica coix i encorbat, però no em costa gens imaginar-me com devia ser de jove, ja que sortosament tinc centenars de fotografies, fins i tot de quan era petit, fetes pel famós Napoleón, el fotògraf de la gent de casa bona i els poderosos. D’èpoques posteriors tinc la infinitat de fotos que li va fer l’àvia, que de jove era aficionada a la fotografia i tenia un estudi fotogràfic a casa. A través d’aquest arxiu familiar es pot afirmar que des de jove, i fins que va morir, ja vell, l’avi no va deixar mai de ser un home atlètic i fibrat que no va tenir mai panxa. Tenia les espatlles amples, la cintura prima i un cos esplèndid. Les faccions del rostre eren afilades, subtilment felines però menys que els seus germans –el Gip, el gran, que era talment un jaguar, i la Niní, la germana, que era una pantera–. L’avi feia pensar més aviat en un poltre de raça àrab. Havia tingut els cabells castanys, però jo el recordo amb els cabells ja blancs i uns quants rínxols aristocràtics al clatell. Tot l’any lluïa un bon bronzejat que feia ressaltar una dentadura impecable, amb totes les dents blanques i perfectament arrenglerades. Recordo que una vegada l’àvia va dir: «Jo en realitat no em vaig enarmorar del vostre avi, em sembla que em vaig enamorar de les seves dents.»

L’avi Ninus fins i tot podia aixecar una cadira tranquil·lament amb la boca i moure-la de lloc. Un dia vaig trobar un anunci del 1929 de cigarrets americans mentolats Spud on es veia un jugador de polo en un club de camp americà que era clavat a l’avi quan tenia aquella edat. Va néixer el 12 de desembre de 1899, i per tant feia els anys amb el segle. La veritat és que l’avi Ninus tenia un aspecte principesc, amb un puntet marcial, i que a més feia pinta de ser molt ric.

En les fotos de jovenet se’l veu amb aspecte i posat de persona adulta i madura. Tot un senyor, amb barret i fins i tot bastó. I això que encara no tenia ni vint anys! El bastó no era pas per la coixesa, que li va venir de vell, sinó per la moda d’aquell temps. Com explica Stefan Zweig a El món d’ahir, els joves de seguida volien assemblar-se als adults, tenien pressa per ser seriosos i respectables, per infondre maduresa i confiança. Es deixaven bigoti i pera i portaven barret i roba formalíssima, però en canvi eren romàntics, idealistes i estaven afamats d’art i bellesa. És exactament el contrari del que passa ara, que els adults volen ser adolescents perpetus, eternament joves i immadurs i, si cal, anar depilats con bebès. Francament, no sé què és més ridícul, si un jove sensat i conservador o un home rebel a la cinquantena. L’avi, ja de jovenet, era com un general, un De Gaulle, amb posat d’oficial de cavalleria i rigorosa cara d’estar sempre planejant alguna estratègia. Ras i curt, era tot el contrari d’un Berlusconi embotit de bòtox i amb un mocador pirata lligat al cap en una festa Bunga Bunga a Sardenya. Potser és més divertit el segon, però un adolescent capriciós i inconstant no està capacitat per tirar endavant un país, i segurament ni tan sols una família.