El meu avi va ser un home amb una vocació claríssima: cercar la correcció i el bon gust, sense pretensions i sense ombra d’estupidesa, és a dir, ser un senyor en cadascun dels actes de la seva vida.

Jo vaig ser un nen molt tímid. Em passava bona part del dia observant les coses detingudament i després fent-ne dibuixets, petits esbossos de detalls. Em temo que, tot i tenir carona de nen, jo feia sempre un posat seriós, com si estigués amoïnat per alguna cosa. No he trobat cap fotografia de la meva infantesa on hi surti rient. Sempre se’m veu circumspecte com un bibliotecari. Jo diria que fins a l’adolescència no vaig apuntar un intent de somriure, i potser més mesurat i tot que el de la Gioconda. Ara, en canvi, no em costa gens riure, sobretot quan veig alguns personatges de la classe política, que m’han regalat una maduresa precària però divertidíssima. Quan anava a veure els avis, em fixava amb ulls ben oberts en tot el seu estrany món de mobles d’imponents formes antigues, cortinatges desmaiats i estucs de daurats apagats que se’m volien tirar al damunt. I per sobre d’aquest món penjava un altre món, el dels retrats i quadres amb personatges antics, que em miraven i m’estudiaven sense pressa.

Tot plegat era el pol oposat del pis lluminós, modern i amb detalls de metacrilat on vivia jo amb els meus pares i germans. Un pis pràctic i funcional com tants altres. Un pis on també s’hi havien acomodat el castellà i l’espanyolisme imperant. Potser és per això que anar a casa dels avis exercia en mi aquella fascinació. Quan apareixia l’avi, me’l mirava amb uns ulls encara més oberts, per distingir-lo de les cares dels retrats que es movien damunt seu. L’avi tenia la mateixa mirada severa i distant que aquelles cares. El recordo com un ancià reservat i de posat solemne, gairebé hieràtic. Un home elegantíssim que cuidava fins a l’últim detall. No em va abraçar ni em va aixecar mai enlaire, ni em va parlar amb cacofonies infantils, ni em va fer carantoines. Però tant és, que fos tan afectuós com un aligot, perquè em va ensenyar la bondat, la saviesa i allò de més elevat que hi ha a la vida. I és que amb el temps vaig anar descobrint que, una vegada superades les distàncies que el seu rígid protocol et marcava, era un home generós, d’una esplendidesa incontenible en tots els sentits. Fa temps un conegut em van dir: «El teu avi Ninus ha estat un pare, per a mi; més que no el meu propi pare.» I després he sabut de moltes altres persones i institucions, unes quantes de caire catalanista, a les quals va ajudar, tot i el risc que representava en aquells anys.

Quan penso en l’avi, el primer que em ve al cap són els dinars a la gran taula del xalet al Pirineu, on sovint érem un munt de família. Els nens habitualment dinàvem i sopàvem a la cuina, mai amb els adults, però a partir dels deu anys, i si érem pocs néts, excepcionalment podíem seure a la taula dels grans. Abans, tots, petits i grans, havíem d’esperar drets, darrere la cadira que ens tocava, que aparegués l’avi. Com que l’home tenia delit per la cosa patriarcal, sempre trigava una mica, i abans d’instal·lar-se a la cadira encara s’entretenia expressament uns quants segons arrenglerant meticulosament les seves medicines a prop del got d’aigua. Quan havia trobat l’harmonia i mesura precisa en el seu bodegó medicinal, seia amb calma i cerimònia. Després d’ell, podíem seure tots els altres. Suposo que li devia fer gràcia sentir totes les cadires rosegant el parquet a l’uníson. A partir d’aquell moment, ningú, llevat de l’àvia –i només si calia controlar alguna cosa a la cuina–, es podia aixecar de taula fins que ell no s’aixequés. Només era permès en cas de força major, i abans calia demanar-li permís a ell.