Durant la meva estada a Madrid els meus pares es van separar. A això s’hi va afegir un daltabaix econòmic, que acostuma a ser una cosa bastant generalitzada en els divorcis. Els meus primers records d’infància ja estan ambientats en una família notablement desestructurada, però el fet que la crisi definitiva m’agafés fora de casa, sense poder fer-hi res, em va afectar molt. I és aquí on la tia María Belén va tenir un paper imprevist. L’àvia, que era qui més la coneixia, la va posar al corrent de la situació i li va demanar que estigués per mi. La meva tia era vídua i no havia tingut fills, de manera que, en la seva monòtona i apaivagada vellesa, quan un bon dia se li va presentar inesperadament l’oportunitat d’ajudar una persona jove com jo, ho va acceptar com un regal. Es va abocar en mi i em va cuidar com si fos un fill.

A la capital del Manzanares hi vaig aprendre moltes coses. Sobretot què era per a ella allò de sin protocolo. Volia dir que per anar a comprar el diari al quiosc calia dur americana. I que per dinar s’havia de portar americana i corbata tots els dies de la setmana; per sopar, tern fosc i corbata; i els caps de setmana, esmòquing. Així, mentre els meus companys sortien de la caserna i corrien a posar-se una samarreta i uns texans, jo havia d’anar de vint-i-un botó, sempre impecable. El cas és que, curiosament, les subtileses que distingien els senyors de Barcelona les vaig aprendre a Madrid. I també les nombroses diferències que hi ha entre un senyor i un señorito.

En aquella primera trobada vam parlar de la família, de l’àvia Rat, i sobretot de l’avi, el Ninus, que havia mort pocs mesos abans. La tia María Belén em va explicar moltes coses de la seva gentilesa, la seva generositat, la seva elegància i algunes de les seves delicioses excentricitats. Aquella conversa m’ha marcat per sempre, perquè em va obrir una nova manera de veure les coses i d’interpretar els records. Movent la mà amb el cigarret com una joveneta, tot i que ja era una venerable anciana, a través dels inacabables núvols de fum vam tornar junts a visitar el món en què havien brillat els meus avantpassats. Vist des de la distància, no és una casualitat que totes aquestes revelacions em fossin manifestades a Madrid, perquè per entendre el tarannà dels catalans és imprescindible conèixer la complexa relació que han tingut durant segles amb l’imperialisme del poder castellà. No oblidem que Catalunya, des de que va deixar de ser una nació sobirana, és el territori d’Europa que més vegades ha estat sotmès a lleis marcials i a estats d’excepció, i l’únic que ha vist afusellar un president escollit democràticament. Això suposo que marca la psicologia d’un poble, de la seva gent.