És curiós que la primera vegada que vaig sentir a parlar dels senyors de Barcelona fos a Madrid. Hi vaig estar vivint una bona temporada, quan em van obligar a fer el servei militar. Des de feia una pila d’anys vivia també a la villa y corte una cosina de la meva àvia per la banda dels Llorach,^[1] la tia María Belén. Era aristòcrata i tenia un pis sumptuós al davant del Parque del Retiro. Vaig trucar-li un dia per indicació de l’àvia i em va convidar a dinar casa seva. Per telèfon, amb veu d’anciana i un accent molt marcat de senyora pija sevillana, em va dir:

–Te espero el sábado a la una. Es un almuerzo informal, sin protocolo. Vendrán solamente dos amigas íntimas, la marquesa de tal y la condesa de cual.

Li vaig preguntar:

–¿Qué significa exactamente «sin protocolo»?

–Pues eso, que es informal. Si vienes con americana y corbata es suficiente.

Em va deixar de pedra. Des d’aleshores, aquesta expressió, sense protocol, m’ha fet pensar sempre en la meva tia María Belén. És cert que en aquells anys a Madrid els homes encara vestien bé, i amb molta més formalitat que a Barcelona. Però, tractant-se d’una cosa informal, no era ben bé la idea que molts tenim al cap. A més, en aquells anys estava començant l’eclosió de la irreverent i festiva Movida madrilenya, que tantes coses canviaria del tarannà de la capital. Almenys durant un temps.

Hi vaig anar amb un bon vestit de tall anglès. La meva tia va obrir la porta i em va mirar de dalt a baix. Jo també me la vaig mirar a ella de dalt a baix. Era el primer cop que ens vèiem. Portava un vestidet curt, un collaret de perles i un cigarret a la mà; o sigui, una mademoiselle Chanel de cap a peus. Aleshores, fingint una força i una salut que ja no tenia, em va agafar pel braç i em va estirar una mica per posar-me davant d’un mirall grandiós, emmarcat entre dues contundents columnes salomòniques cobertes d’un malmès pa d’or barroc. Es va tirar enrere, va exhalar el fum del cigarret i em va mirar fixament als ulls a través del mirall:

–Sí señor. Como tu abuelo, un señor de Barcelona. Bienvenido.

Mentre creuàvem el seu fastuós saló m’anava parlant, girant de tant en tant el cap per mirar-me, i traient fum.

–No sabes, Javier, lo que eran tus abuelos. Verlos entrar en las fiestas de casa de tía Isabel era un espectáculo. Que presencia! Se sabían elegidos. Es que en esas fiestas, Javier, no íbamos a divertirnos. A aquellas fiestas se iba para deslumbrar. A actuar como si fuésemos estupendos, y es que lo éramos. ¡Tan jóvenes! Ahora ya no es lo mismo. Aquel tiempo se acabó. Hace años que lo hago todo sin protocolo...

Figura 1. La tia María Belén