Ja sé que és ridícul, però esperava que l’Hugues es posés neguitós en veure que jo no tornava a casa. Vaig vigilar el telèfon tota la nit. Me’l treia de la butxaca, pensant que potser no l’havia sentit vibrar. I m’hauria agradat trobar un SMS seu que digués: «On ets? Espero que estiguis bé». Ja sé que un missatge d’aquest estil seria el resultat de la recerca d’una bona consciència hipòcrita, al capdavall ell és el culpable de la meva devastació, però, així i tot, m’hauria posat contenta. Després hauria tingut la satisfacció —què dic?, la gran alegria!— de no contestar-li, de menysprear-lo cruelment, esperant que tingués un atac de pànic perquè s’hauria adonat que és un gran malparit. S’hauria fet mala sang, m’hauria buscat per tots els hospitals, els dipòsits de cadàvers, els refugis per a animals i els zoos d’espècies exòtiques. A trenc d’alba, convençut que, per culpa seva, la noia genial que sóc ja no hi era, en aquest món, s’hauria tirat sota un tren i n’hauria sortit fet rodanxes; llavors les seves restes mortals haurien dibuixat les meves inicials amb la O del mot forever al centre. Quin sublim signe del destí!
Doncs no. Res de res. En el terreny de les tortures psicològiques, fins i tot he tingut dret a una falsa esperança gràcies a un missatge de la meva germana, que vol parlar amb mi «per anunciar-me una bona notícia». Aquesta nit, no em queden forces ni per trucar-li a ella. Ja ho faré demà al matí. Em pregunto què deu ser, en aquest moment, «una bona notícia». Potser una malaltia infecciosa fulminant que extermina els homes de tot el planeta? Sí, segur que és això. Demà, la meva germana m’anunciarà que els mascles estan en vies de desaparició, tret del noi que fa pràctiques, perquè té un somriure encisador, i del director comercial, perquè és molt atractiu i porta unes americanes fetes a mida i unes camises ajustades molt elegants.
He passat una nit esgarrifosa. No sé si ha estat a causa de la meva tristesa o del «bon» àpat que l’Émilie ha considerat que tenia l’obligació de fer-me per aixecar-me la moral. Ens hem divertit molt. Avui tindrem els mateixos grans a la cara i el mateix alè de guepard, encara que ens hàgim rentat les dents més d’una vegada. Però ens ho hem passat de conya. Quan la gent fa alguna cosa per tu, sempre t’alegres. Els espaguetis amb bolets de l’Émilie han estat la corda que m’ha tirat per ajudar-me a sortir del fons del pou. La corda era plena de bolets i de salsa, i me l’he menjada. És greu, però. Si hagués estat en el Titanic, m’hauria cruspit el bot salvavides. No és fàcil salvar aquesta noia.
Amb l’Émilie, hem enraonat molt. I m’ha fet riure pels descosits. És l’única que ho aconsegueix quan estic malament. Em sembla que aquesta vegada ha batut el seu rècord perquè jo no havia estat mai tan malament i ens hem fet un tip de riure. Ella també té problemes amb els homes. Entre els qui l’han tractada com una nul·litat i els qui semblen bones persones però busquen en un altre lloc, afronta una autèntica trajectòria de combatent. Em pregunto si a la Terra hi ha cap noia que aconsegueixi evitar aquesta maledicció. Existeix una sola dona que no pateixi per culpa dels homes? De les deesses de l’antiguitat a les glamuroses estrelles de cine passant per les dones molt riques o molt poderoses, a la vida o a les novel·les, les pel·lícules i les cançons, arreu del món, en totes les llengües, sota tots els cels, és sempre la mateixa història. A la meva mare, la van abandonar quan jo era molt jove. Totes les dones tenen problemes, però no n’hi ha cap que tingui les solucions. Passo revista a totes les que conec, i no en veig ni una amb una relació senzilla amb els homes. Totes ens plantegem tres qüestions fonamentals: on s’amaguen els homes bons? Per què no són la nostra parella, sobretot els caps de setmana? I quan, per miracle, n’arriba algun —a vegades atrotinat pel viatge—, per què no porten el manual d’instruccions?
Bé deu existir en algun lloc una cova secreta o un magatzem, més ben protegit que la reserva federal, on es guarden en secret tots els paios collonuts. De tant en tant, un d’ells aconsegueix escapar-se, però no és fàcil distingir-lo entre tots els altres. I, a més, quan apareix en públic o passa per un espai obert, sempre hi ha una altra noia per atrapar-lo abans que tu... i casar-s’hi.
A l’Émilie i a mi no ens ha calgut beure per riure de tot i de qualsevol cosa. I, tractant-se del balanç de les nostres històries sentimentals, es pot parlar ben bé de qualsevol cosa. Fa un mes, ella era la fracassada, i jo, la noia enamorada a qui la vida somreia. Una gran catàstrofe més tard, jo guanyo la medalla d’or de les enganyades, i ella és l’outsider que torna a la cursa amb les seves trobades sense futur. I es pot anotar el punt decisiu amb l’individu que ha detectat fa poc a l’edifici de davant de casa seva, a qui no ha adreçat mai la paraula. No l’ha observat mai de prop, però el troba «simpàtic» vist de la cuina estant! No para d’inventar-se pel·lícules sobre el seu veí. Amb la mala sort que tenim en aquest moment, és ben capaç d’haver triat un assassí d’una nova mena, autor d’uns crims terribles que encara no han estat descoberts. Atreu les noies sent «simpàtic» vist des de les finestres del davant. És imparable. Les seves víctimes cauen com mosques. Una altra gran història d’amor en perspectiva, l’enamorada acabarà tallada en daus al congelador. La premsa ho anunciarà amb uns titulars espectaculars: «Ell l’estima i la talla. Totes les fotos i, com a regal, les ulleres que permeten veure-hi en relleu».
Mentrestant, després de sopar i divertir-nos, quan em vaig trobar tota sola al sofà davant la tele apagada que reflectia els llums del carrer, l’assassina psicòpata era jo. M’imaginava diferents maneres de fer patir l’Hugues. Amb totes les novel·les policíaques que he llegit i les sèries infectes de la tele, les idees no em faltaven. Fins i tot m’imaginava que jugava a nines amb ell: li posava vestits folklòrics i li torçava els braços en sentit contrari. Tant de bo haguéssiu vist la fila que feia guarnit d’escura-xemeneies i d’alsaciana... Però el meu somni preferit era miniaturitzar-lo, arrencar-li els braços, retallar-li el cap en punta i posar-lo com un supositori a un ós tot just abans de la hibernació. Ja us he dit que no em trobo gaire bé... M’he inventat diverses estratègies per matar-lo deu vegades. Al final, però, en el pis silenciós, cargolada sota la manta, a la qual m’aferrava com una nena perduda durant la primera nit lluny de casa seva, m’envaïa la tristesa i em condemnava a una eternitat de sofriment pel doble crim de voler estimar i de confiar.
Quan era adolescent, m’agradava anar a dormir a casa de les amigues. Fèiem el mateix que aquesta nit: parlàvem de la vida, dels nois, rèiem, menjàvem qualsevol cosa i en acabat ens adormíem esgotades. Aquesta nit és diferent. Estic exhausta, però no m’adormo. Tinc mal de cap. I també por. La meva existència ha quedat reduïda al no-res. Espero de tot cor que existeixi la reencarnació, perquè aquesta vida per a mi ha estat un desastre i estic convençuda que hi havia coses boniques que val la pena conèixer. Pitjor per a mi, no he tingut aquesta sort. Ara és massa tard, sé massa coses per creure-hi. No em queda cap il·lusió. Continuaré la meva vida, privada de l’únic tresor valuós: l’amor. Una gran estafa. Un parany per a il·lusos. Sóc la papallona que s’ha acostat massa al llum. Faig pudor de cremat. Vet aquí que de sobte em trobo a prop de totes aquestes dones i dels seus sofriments. Avui sóc una d’elles. Estic amb elles. Però jo no volia passar la resta de la meva vida amb elles, sinó amb un home. Si m’hagués enamorat d’un bon xicot, hauria pogut creure en l’amor fins a la fi dels meus dies, però en la situació en què em trobo és impossible. He descobert la cara amagada del decorat. Sé el que hi ha darrere les paraules que els homes ens diuen per seduir-nos, que no són més que esquers. Sé que vivim en dos mons molt propers però que no tenen res a veure l’un amb l’altre. Ells imposen les seves regles i ens fan córrer a cop de promeses, i el seu millor aliat són les nostres esperances. S’aprofiten dels nostres somnis. És escandalós. Tot plegat perquè l’espècie continuï reproduint-se. Però amb quina finalitat? Ara ja ho sé. El Pare Noel, els angelets, el gran amor i els follets amb olles plenes d’or no existeixen. Com tampoc els propietaris de tallers que no intenten enganyar les dones solteres fent-los creure que el seu cotxe explotarà si no el canvien tot. Com es pot viure tranquil·la sabent tot això? No es viu més, no es dorm gens. Es busca el culpable i jo, el de la meva trista història personal, sé on viu.