Després de la sessió de ouija, en Toni es recupera del trasbals a la seva habitació. Tot i la curiositat que sent per les coses paranormals, no s’imaginava pas que l’indicador es mouria, i encara menys que apareixeria un esperit a l’habitació d’en Manu. El nom de Rocío Costa no li sona de res. Però per això existeix internet. Tecleja el nom al Google i espera el resultat amb neguit. A la pantalla de l’ordinador hi apareixen diversos enllaços relacionats amb la Rocío Costa com a protagonista. Clica al primer enllaç i llegeix atentament el titular de la notícia.
«Mor la jove atropellada ahir al centre de Sevilla».
A la pàgina d’aquest diari digital, que recull la notícia de l’agència EFE, datada a Sevilla, es parla d’un accident de moto en el qual una conductora, menor d’edat, va atropellar una jove parella. El noi estava greu, ingressat a l’hospital, però fora de perill. En canvi, la noia no havia pogut sobreviure després de rebre el violent impacte del vehicle i donar-se un cop mortal al cap. El nom de la difunta era Rocío Costa.
—No pot ser. Això no pot estar passant de debò —murmura el valencià, mentre busca altres informacions relacionades clicant altres enllaços.
En totes, més o menys, es fan ressò del mateix. No ofereixen dades de la menor d’edat que conduïa la moto. Tampoc no diuen gaire res sobre els dos joves. Però en una petita publicació, una setmana i mitja després de l’accident, es revela que el jove atropellat havia sortit de l’hospital i n’afegeixen la identitat: Fernando Díaz Hernández. Aquí es perd completament el rastre d’aquell succés.
En Toni reclina l’esquena a la cadira i pensa si tota aquesta història no és una simple casualitat. El mateix nom, una noia morta... Però com pot ser una casualitat? Impossible. S’aixeca i comença a caminar amunt i avall, buscant una explicació raonable.
Un cop fort al sostre gairebé li provoca un infart. Encara espantat pel fort cop, se sent un segon impacte. No sembla pas un soroll provocat per un esperit. Més aviat es tracta del veí de dalt. És estrany, perquè en Ricardo, el noi que viu a la 1254, és un nano bastant tranquil i pràcticament invisible. Un estudiant d’informàtica del qual no en va saber l’existència fins gairebé al mes de desembre. Un tercer cop comença a molestar en Toni, que per uns instants s’oblida dels esperits.
—Però què li passa avui a aquest nano! —crida després d’un altre cop, el més fort de tots quatre.
Molt molest, surt del quarto i del passadís 1B. Va cap a l’escala i puja al segon pis. Entra al passadís 2B i truca a la porta de la 1254, que s’obre ràpidament. Tanmateix, al seu davant no hi apareix en Ricardo, l’estudiant d’informàtica, sinó una noia amb els cabells curts i rossos, vestida amb una samarreta negra de tires i uns pantalons massa curts del mateix color, que se’l mira de dalt a baix amb les mans als malucs.
—Sí?
—Hola... I en Ricardo?
—Suposo que et refereixes al noi que vivia aquí.
—Vivia? Que se n’ha anat?
—Sí, ha deixat la residència i m’han donat la seva habitació. Era la primera a la llista d’espera.
—Ah, no ho sabia.
En Toni no sap distingir d’on és pel seu accent. Es fixa que té els ulls verds i una gran quantitat de pigues al voltant del nas. La seva cara és força corrent, però no li desagrada. És bastant mona. Porta un pírcing a la cella i n’hi distingeix un altre a la llengua.
—Què, doncs, que volies alguna cosa? O només buscaves en Ricardo? —pregunta la noia, que sembla impacient per tornar a tancar la porta de l’habitació.
—Mira... és que... visc just a sota teu. I no sé què estàs fent, però he sentit molt de soroll al sostre del meu quarto.
—De debò? Doncs mira que jo no en feia gens, de soroll.
—Home, alguna cosa devies fer, perquè semblava que hi hagués un terratrèmol a sobre de la meva habitació.
—Mira, et repeteixo que no estava fent res. Són imaginacions teves. Només estava gravant un vídeo per al meu canal de Youtube. Sóc youtuber. Potser alguna vegada has vist un vídeo meu per internet.
El valencià la mira i intenta recordar si mai l’ha vist en algun lloc. Ell és un gran seguidor de Youtube, però aquesta noia no li sona de res.
—No, em sembla que no.
—Segur? He col·laborat amb youtubers molt coneguts, com Melo, Omai, Julen, Abi Power... si fins i tot he cantat en el canal de Rodrigo Septién.
En Toni segueix tots els que la noia anomena. Tanmateix, no recorda cap vídeo on l’hagi vist amb ells.
—No.
—No? I tampoc no has vist el vídeo que vaig fer amb María Cadepe?
—No. No l’he vist.
—Ostres! Espera’t, que te l’ensenyo.
La noia es gira i corre cap a l’escriptori, on hi té l’ordinador. En Toni l’observa des de la porta. Aquesta noia és un belluguet, just el contrari de l’informàtic que abans vivia en aquell quarto.
—Ei, no t’amoïnis, jo només venia per...
—Collons! Ara no em va internet! —exclama la jove youtuber—. Quina merda de wifi que hi ha en aquesta residència!
—Que estrany. Gairebé mai no falla.
—Doncs deu ser a la teva habitació, perquè a mi em va fatal!
El noi no s’atreveix a entrar al quarto d’aquella noia tan curiosa, perquè de fet no li ha pas donat permís per fer-ho. Des de la porta observa com mou el ratolí d’una banda a l’altra amb agressivitat.
—Deixa-ho estar. No t’hi amoïnis. Me n’he d’anar.
La noia desisteix i torna cap a la porta amb en Toni. Com per art de màgia, la seva frustració ha desaparegut i ja torna a somriure.
—No tinc dades, si no, t’ensenyaria el vídeo pel mòbil.
—No pateixis, ja et buscaré al Youtube.
—Fantàstic. El meu canal és «Isa menja Pizza». No té pèrdua —comenta la noia rossa accelerada, amb intenció de tancar la porta—. Adéu, veí de sota.
El valencià es troba amb la porta als nassos. No ha sigut gaire educada. I s’ha quedat sense saber què eren aquells cops. Es gira, encara confús pel que acaba de passar, i torna cap a la seva habitació del passadís de sota. Un cop a dins del quarto, torna a seure davant de l’ordinador. Sens dubte, aquesta tarda és una de les més estranyes que ha viscut a la residència. I mira que han passat coses estranyes, des que va arribar a la Benjamin Franklin. Encara té ben recent el que va passar amb la Lauren. Contempla la pantalla del portàtil, on hi continua oberta la pàgina amb la notícia de la mort de la Rocío Costa. Aquest tema és tan particular com la noia que acaba de conèixer. Sent curiositat. Clica sobre la pestanya del Youtube, a la safata de preferits, i tecleja el nom del canal que li ha dit: «Isa menja Pizza».
Aquí la té, la noia del pis de dalt. A penes té dos mil cinc-cents subscriptors. Pel que sembla, no és una youtuber gaire coneguda, cosa que ja s’imaginava, malgrat que ha pujat més de cinquanta vídeos. El primer és de fa gairebé dos anys. El selecciona i clica «Play». A la imatge apareix la noia, amb els cabells molt més llargs i menys rossos que els que porta ara. La seva cara no ha canviat gaire, però se la veu una mica més jove. Està gravant en una habitació, que suposa que és la de casa seva.
«Hola, pizzeros, com esteu? Benvinguts al meu canal de Youtube! Em dic Isa menja Pizza i he obert aquest canal per divertir-me amb vosaltres i explicar-vos... el que em doni la gana. Espero que us agradi i que cada setmana estigueu pendents dels meus vídeos. Prometo que no us decebré!».
No ho fa malament, però s’encalla de tant en tant, a vegades parla massa de pressa i no mira sempre on hauria de mirar. No obstant això, queda bé davant la càmera i és simpàtica. Té la veu maca, i el somriure també.
«M’apassiona el món de Youtube, el manga, l’anime, els ponis i, com ja us podeu imaginar, m’encanta menjar pizza. Em podria passar tot el dia menjant pizza. La meva preferida és la hawaiana. Em moro d’amor per la pizza hawaiana!».
En aquell moment, l’Isa introdueix en pantalla, des de la dreta, una capsa de cartró de Domino’s. L’obre i en treu un enorme tall de pizza de pernil dolç i pinya. Somriu a la càmera i hi fa una gran queixalada. Mentre la mastega, explica més coses de la seva vida. Viu a Gijón, tot i que és madrilenya, no sap a què es vol dedicar quan sigui gran, li encanta cantar i ballar, ha llegit tots els llibres de Harry Potter i li faria moltíssima il·lusió viatjar a Austràlia i trobar-se amb algun cangur. De sobte, i malgrat el que ha passat fa uns minuts, en Toni sent simpatia per l’Isa. S’oblida dels esperits i de les històries de fantasmes, i un rere l’altre, va mirant els vídeos que la noia té penjats al seu canal. Riu molt amb ella durant més d’una hora, tot i que continuen els cops al sostre de l’habitació.
L’Isa menja Pizza, sens dubte, és una noia d’allò més singular.