—Vaig a l’habitació a dutxar-me. M’esperes aquí?
—Sí, demanaré un altre cafè.
En Julen li fa un petó a la galta a l’Iria i se’n va de la cafeteria. En els últims mesos s’han convertit en inseparables. Juguen a tennis cada dia, s’expliquen els problemes i estan junts gairebé tot el temps que passen a la residència. Però només són amics, encara que alguns pensin el contrari.
La gallega s’aixeca i es dirigeix a la barra. No hi ha ningú més. Ràpidament, l’atén un cambrer que va començar a treballar allà després de Nadal. És un noi bastant jove, tot i que la barba que s’ha deixat el fa semblar més gran. A la camisa blanca hi duu penjat un cartellet amb el nom de Gonzalo.
—Em pots fer un altre cafè, sisplau?
—De seguida.
Fa la impressió de ser un nano bastant seriós. Té un cert aire de misteri. Té un accent que sembla del sud i físicament no està gens malament. Els companys del passadís creuen que s’assembla a Jesús Castro, l’actor d’El niño, sobretot pels seus intrigants ulls clars.
—Gràcies —diu l’Iria, breument, quan en Gonzalo li serveix el cafè.
—Ets gallega, oi?
A la noia la sorprèn que li pregunti per la seva procedència. Fins ara, aquell jove no havia interactuat ni amb ella ni amb els seus amics.
—Sí, de la Corunya.
—No hi he estat mai, però ha de ser molt maco.
—Sí, és una ciutat meravellosa.
—I no la trobes a faltar?
—Bé... sí, esclar —respon l’Iria, sorpresa per tantes preguntes del cambrer—. Però estic bé aquí a Madrid.
El noi es mossega el llavi inferior i s’allunya de la noia, després de netejar amb una baieta una part de la barra que no estava bruta. La gallega l’observa, desconcertada. El que té de guapo, ho té d’estrany. Però, per algun motiu, li resulta simpàtic. Està tan concentrada i pendent del cambrer, que no s’adona que algú se li acosta per darrere. De sobte, es nota una fiblada al cul. Fa un crit, i quan es gira es troba amb en Manu.
—Què fas, imbècil?
—Em sembla que està ben clar. Se’n diu pessic —respon el malagueny, satisfet d’haver aconseguit molestar l’Iria—. Si vols, hi torno.
—Si t’hi atreveixes, et quedes sense dents.
Aquest caràcter l’entusiasma des del dia que es van conèixer. Li encanta fer-la enfadar i que el desafiï d’aquesta manera.
—Cambrer! Un cafè amb llet! —li crida en Manu a en Gonzalo, que no és gaire lluny i apareix a l’instant—. I posa’m un croissant també. Afanya’t, que em moro de gana.
El noi el mira fixament un parell de segons, i sense respondre, es gira per preparar el que li ha demanat.
—Ets un mal educat —diu l’Iria amb un xiuxiueig, mentre agafa el seu cafè per endur-se’l cap a la taula—. No et costa res parlar-li bé.
—Li he parlat perfectament. És un cambrer. És aquí per atendre’ns. De fet, li paguen perquè jo li demani coses.
—Cada dia ets més idiota.
La noia s’allunya d’en Manu i s’asseu malhumorada a la taula on estava abans amb en Julen. El temps no només no ha suavitzat les formes del seu amic, sinó que les ha empitjorat. Això quan volta per la residència, perquè hi ha hagut molts dies que al malagueny no se li ha vist el pèl. I tampoc no ha volgut donar explicacions d’on va.
—Li he demanat els coberts sisplau; contenta? —diu en Manu quan s’asseu al seu costat. El noi talla un tros ben gros de croissant, el suca al cafè amb llet i se’l fica a la boca.
Mastega exageradament i somriu.
—Hauries d’aprendre a comportar-te amb la gent. Aquest noi no t’ha fet res perquè li exigeixis que s’afanyi. No és pas el teu servent.
—T’equivoques —la contradiu el malagueny, amb la boca plena—. És el meu servent des del moment que cobra per servir-me. I saps d’on surten els calés que cobra per treballar en aquesta cafeteria? De la meva butxaca.
—Això no et dóna dret a tractar-lo així.
En Manu ja no somriu tant. Talla un altre tros de croissant i repeteix el procediment anterior, sense apartar els ulls de la gallega.
—Per què el defenses tant, aquest tio? Que t’agrada?
—El cambrer? No diguis ximpleries.
—Està bo. Té els ulls macos i una mirada penetrant. No crec que sigui cap ximpleria. I ara que no tens nòvio... tornes a estar al mercat, no?
—Al mercat? Que et penses que sóc un lluç?
En Manu deixa anar una riallada i clava una última queixalada al berenar. Després beu un glop de cafè amb llet i també se l’acaba.
—Va, gallega. Després de l’Antón Pirulero, no hi ha hagut ningú més?
—A tu què t’importa?
—No ho sé, potser hi estic interessat.
La noia deixa anar un improperi en veu baixa i reclina l’esquena a la cadira.
—Mira, Manu, l’últim que faria en aquesta vida seria tenir un rotllo amb tu. O sigui que si hi estàs interessat, cosa que dubto, oblida-te’n.
El malagueny escolta callat i amb tranquil·litat el que li diu l’Iria. Quan acaba de parlar, creua els braços i fa un crit.
—Cambrer! Porta’m ara mateix un altre cafè amb llet!
—No servim a la taula —diu en Gonzalo, amb molta calma—. Te’l deixo a la barra.
La resposta del noi dibuixa un gran somriure a la cara de l’Iria. El fet que el noi no es deixi intimidar per en Manu li fa guanyar punts. Ara fins i tot li cau més bé.
—Què et fa tanta gràcia?
—La cara que has fet quan en Gonzalo t’ha parat els peus. Ha estat bé.
—En Gonzalo? Ja és en Gonzalo? Tanta confiança hi tens, amb ell?
—No el conec pas. Simplement he llegit el cartellet que porta penjat a la camisa. Si sabessis llegir...
En aquell moment, el cambrer avisa en Manu que ja té el cafè amb llet a punt. El malagueny s’aixeca i torna a la taula amb la tassa a la mà. A l’Iria encara no se li ha esborrat el somriure de la cara.
—Et veig molt contenta, gallega. M’alegro que per fi hagis superat això del teu ex.
—Ja fa temps que ho vaig superar —diu la noia, que sap que això només ho ha dit per ferir-la.
—Fantàstic. Val més tard que mai. S’ha de passar pàgina.
—Sí. Per això preferiria no parlar més del tema.
—T’empipa parlar de la teva ruptura?
—No. M’empipa parlar d’una cosa de la qual no vull parlar, i que, a més, m’hi insisteixin.
—Molt bé. Així, doncs, dono per acabada aquesta conversa. No tinc pas la intenció de molestar-te ni empipar-te.
Tots dos queden en silenci un parell de minuts. En Manu somrient, mentre remena el mòbil i xiula. L’Iria, per la seva banda, no para de comprovar el rellotge del seu mòbil. Per WhatsApp li pregunta a en Julen si li falta gaire. Aniran al centre a fer un tomb i després a sopar al Friday de Gran Vía. Els encanten els nachos que hi fan.
—De debò que no sortiries amb mi encara que fos l’últim tio que existís?
—A què ve, això, ara?
—No ho sé, és per donar-te conversa. Et veig avorrida.
—No estic avorrida. Espero en Julen. Ara anirem al centre.
El noi alça les celles i deixa estar el mòbil. La seva expressió es torna més dura, ja no fa aquell somriure sorneguer.
—Ell t’ha cuidat molt durant aquests mesos, oi?
Aquest comentari deixa l’Iria ben sorpresa. No només pel que ha dit, sinó pel to amb què ho ha dit. És com si fos una persona diferent. No hi ha malícia ni segones intencions, cosa gens habitual en en Manu.
—Sí, m’ha cuidat molt. Si ara estic bé, és sobretot gràcies a ell.
—M’alegro de sentir-ho —diu ell, amb sinceritat—. I tu, has cuidat el meu amic?
No entén a què treu cap tot això, però a l’Iria se li fa estranya la transformació en el comportament d’en Manu. Fa cinc minuts intentava fer-li mal recordant-li la relació amb l’Antón, i ara està ben seriós, parlant d’en Julen. Preocupat, inquiet per saber com està.
—En Julen està bé.
—Em fa la sensació que no he passat gaire temps amb ell.
—Bé, encara queda molt de curs per davant. Tens temps d’arreglar-ho.
—El temps perdut no torna i els errors comesos no tenen marxa enrere.
Aquesta frase és massa profunda per en Manu. La gallega l’observa estranyada. Li fa l’efecte que això no es refereix a les hores que no ha dedicat al seu amic navarrès durant el primer quadrimestre. Segur que parla d’altres errors, del temps que ha dedicat a fer alguna cosa de la qual no es deu sentir gaire orgullós. Però a què es refereix, concretament? No en té ni idea, però no pensa insistir. Seria inútil fer-ho, perquè aquest noi no és dels que s’obre fàcilment.
—Per què no véns amb nosaltres? —li proposa l’Iria, aparcant les seves diferències—. Després anirem a sopar a fora i a prendre alguna cosa.
En Manu fa veure que s’ho pensa uns quants segons. Finalment, assenteix amb el cap i recupera el seu estat d’ànim habitual.
—Ja ho sabia, que en el fons et mors de ganes d’estar amb mi.
—Calla, malagueny. No m’obliguis a penedir-me’n.
—No pateixis, gallega. Aquesta nit penso estar a l’altura que et mereixes.