—David! —La mare em crida al peu de les escales.— Vinga, amunt!
Em quedo de bocaterrosa i em tapo el cap amb el coixí. Al cap d’uns minuts la porta de l’habitació grinyola.
—Booon diaaaaa —cantusseja la mare. S’acosta per la catifa amb passes sigil·loses i quan arriba m’aixeca de cop la flassada.
L’hi prenc de les mans i em tapo el cap. Em faig una cova per amagar-m’hi.
—Només cinc minuts —li dic amb veu apagada.
—Ni parlar-ne. Lleva’t. Ara mateix. No penso consentir que facis arribar tard la Livvy en el seu primer dia a l’institut dels nens grans.
M’aixeco del llit i em miro al mirall. Estic espantós... suat, i pàl·lid, amb bosses als ulls i arrugues a les galtes. La nit abans de tornar a classe mai dormo bé.
Són les 8.30. Vaig al seient del copilot. La Livvy es posa bé perquè li facin una foto al graó de la porta de casa. La mare plora amb les ulleres posades. La Livvy és molt fotogènica; tothom ho diu. La mare i el pare sovint fan broma: diuen que deu ser filla del repartidor de la llet. Ningú no fa aquesta mena de bromes sobre mi.
—Quan siguis gran seràs igual que el teu pare —em diuen les tietes i els oncles, en to de complicitat, com si fos una mena de compliment i els ho hagués d’agrair; diguem que el pare no és precisament el Brad Pitt.
La Livvy decanta el cap i somriu com un àngel. La llum del sol li arriba d’una manera que fa que li vegi el contorn dels sostenidors sota la brusa. Ja porta una 85. Va anar a comprar-los amb la mare aquests dies de vacances i van tornar amb una bossa de Marks & Spencer. No paraven de fer rialletes i de fingir que amagaven un secret.
—Vigila-la, David! —diu la mare quan ens deixa a la porta de l’institut. Encara té els ulls plorosos.
Quan comencem a pujar pel camí de l’entrada, agafo la Livvy per l’espatlla com per protegir-la. A l’instant, esbufega i rebutja la meva mà.
—No te m’acostis tant! —em xiuxiueja enfadada.
—Ja has sentit què deia la mare: he de vigilar-te —li recordo.
—Doncs no ho facis. No vull que se sàpiga que som família —em diu, i accelera el pas.
Deixo que marxi. La segueixo amb la mirada mentre camina cap a l’entrada de baix de l’edifici. Porta els cabells llargs i li voleien.
—Doncs que bé —em dic en veu baixa. Recordo una època en què la Livvy em perseguia per tota la casa i em pregava amb veu dolça que jugués amb ella.
Sento dues veus que em criden. Llavors somric i em giro. L’Essie i el Felix vénen cap a mi i gesticulen com bojos.
L’Essie és alta (li passa un cap sencer al Felix). És una noia de cabells morenos i sempre despentinats —se’ls tenyeix ella mateixa a casa seva—, ulls verds i cames ridículament llargues. El Felix, en canvi, ve immaculat com sempre, amb els cabells rossos dividits per una clenxa lateral i la cara bronzejada pel sol de Florida.
Corro cap a ells i ens abracem.
—Com és que la teva germana petita està tan bona? —pregunta el Felix quan ens acomiadem.
—Ei, no siguis pederasta, que només té onze anys! —li crido. L’Essie li clava un cop de puny a l’espatlla i el fa retrocedir uns passos.
—Ai! —crida ell. S’agafa l’espatlla amb el braç i fa un xiscle de comèdia.
—Daixò... hola? Li parla la seva xicota. Que hi és? —diu l’Essie.
El Felix i l’Essie surten junts des del ball de Nadal de l’any passat. Vaig abandonar la pista de ball per anar a comprar una bossa de patates i una llauna de coca-cola, i, quan vaig tornar, s’estaven menjant la boca l’un a l’altre. Sonava una cançó de l’Enrique Iglesias. Jo ni tan sols no sabia que s’agradessin i em vaig quedar sorprès. El Felix i l’Essie diuen que ells mateixos es van sorprendre («la culpa és de l’Enrique», acostuma a dir l’Essie, sobretot quan s’emprenya amb el Felix).
—Com ha anat el campament matemàtic? —pregunto al Felix. El Felix hi va cada any. Jo sóc incapaç d’imaginar-me res de més espantós.
—Fantàstic —em respon amb veu alegre.
—Us he trobat molt a faltar —dic, mentre caminem cap a l’entrada de dalt. Instintivament avancem al mateix ritme.— La meva festa d’aniversari va ser una merda, i tot perquè no hi éreu vosaltres.
—No em parlis de merdes —diu l’Essie—. Jo he passat les últimes sis setmanes a la cova de la madrastra. És increïble, volia que em tragués l’anella del nas!
—No, per Déu, David, no permetis que ho torni a explicar —gemega el Felix—. Ahir me’n va estar parlant tot el vespre.
M’aturo de sobte.
—Vau sortir ahir al vespre? Com és que no em vau trucar?
L’Essie i el Felix es miren.
—És que vam sortir com a parella —diu l’Essie—. Ja m’entens, oi?
—Sí —confirma el Felix. Es posa una mica vermell i s’ajusta les ulleres sobre el nas. Noto que se li està pelant la pell sota el naixement dels cabells.
—Ah, ja ho entenc —dic—. No passa res.
Seguim endavant.
Per molt que m’emocioni que els dos millors amics que tinc en el món s’hagin enamorat, encara em resulta estrany pensar que estan «junts». No sé si s’han ficat junts al llit i tampoc no ho he preguntat. I això em molesta. Fins ara ens ho explicàvem tot, i, de sobte, hi ha un tema, i a sobre un tema important, que està extraoficialment prohibit. Almenys m’està prohibit a mi.
Aquest any vaig a la classe 3r C. Hi vaig d’hora perquè vull una cadira a les primeres files, tan a prop com em sigui possible del professor Collins, encara que això m’obligui a seure al costat del Simon Allen, que sempre fa pudor de plastilina, ningú no sap per què. Així, almenys, estic segur que paios com el Harry Beaumont i el Tom Kerry no se m’asseuran a prop. Per enèsima vegada penso que m’agradaria anar a la mateixa classe que l’Essie i el Felix, que tots dos van a la 3r H, a la porta del costat, a anys llum de distància.
Plop! L’escopinada xoca amb tota la força contra el meu clatell. Giro el cap. El Harry fa veure que es corda les sabates. Tots els que seuen prop d’ell riuen per sota el nas. Em trec el gargall amb el dit i el llenço a terra. Fa impacte amb un «plaf» esmorteït. És gros, humit i pesat. Ha estat practicant.
—Ei, tu, friqui! —em crida.
Faig com que no el sento. El Harry em diu «friqui» des de fa anys. Molts altres nens també em diuen així, però el Harry és el culpable que el nom hagi perdurat.
—Va, vinga, friqui —em diu amb veu falaguera—. Ja podries ser més educat. M’esforço per tenir una conversa amable amb tu i l’únic que se t’acut és donar-me l’esquena.
Sospiro i torno a girar el cap. El Harry s’ha posat dret i ara es repenja a la taula de la Lexi Taylor, i la Lexi li fa rialletes com una hiena. La Lexi és la xicota actual del Harry. Es creu que està molt bona perquè resulta que sortir vestida de dama d’honor de la núvia a la desfilada de moda del Festival d’Estiu d’Eden Park l’ha convertit en una mena de Naomi Campbell.
—La noia que venia amb tu aquest matí era la teva germana petita?
—I a tu què t’importa?
—No cal que et posis així! Només t’ho preguntava.
Sospiro.
—Sí, era la meva germana. Per què? Què passa?
—No ho sé, és que semblava, com t’ho diria, quasi normal.
Se senten rialles per tota l’aula. El Harry s’hi recrea i un somriure li emergeix lentament al rostre. Intento dissimular la meva irritació.
—I la pregunta que ara em faig és aquesta —diu—: quin dels dos és adoptat?
El Sr. Collins entra distret a l’aula, sense adonar-se de res.
—Vull donar la benvinguda a tothom! Harry, asseu-te a la cadira, sisplau.
El Harry s’asseu al darrere de la taula amb un somriure de satisfacció.
—Jo apostaria per tu, friqui.