Al contrari de l’hereu Fortuny, en Tonet ja fa temps que va darrere d’una noieta de qui està bojament enamorat, però que és tan o més pobra que ell. I òrfena també. L’afortunada, almenys en amor, es diu Mercè Gondalbeu Sanit, i és una preciositat de disset anys, mirada alegre, ulls clars i llarg cabell ros, quasi pèl-roig. Té una merceria ambulant que planta cada matí en un mercat diferent, i sobreviu com pot a base de vendre botons, fils i vetes. O, els dies de sort, cosint estrips, fent vores o baixos en algun portal. Carretó amunt, carretó avall, cada dia, tots els dies de l’any. Plogui, nevi o faci sol. Igual que feia el seu besavi amb el cistell, per les masies de l’Anoia. Així la va conèixer: gràcies a un set als pantalons.
—És la meva feina —declara somrient a qui sorprèn la perseverança—. I m’agrada.
Pocs saben el veritable origen del seu ofici o que no va tenir gaire elecció. Filla borda de la minyona i l’amo d’una casa bona d’Igualada, va néixer en aquest mateix carro que empeny des que té ús de raó, tot fugint de l’Anoia. Van acomiadar la seva mare en descobrir el seu estat, i el senyor, per apaivagar la mala consciència, va donar-li un mitjà per sobreviure, a canvi que no li demanés mai cap altra cosa. Que guardés el secret. I així ho van fer. L’un i l’altre.
Gràcies als negocis en el gremi tèxtil del seu antic cap, la mare de la Mercè va poder assegurar-se un petit nombre de proveïdors i contactes per abastir el seu petit comerç, per tal que no els faltés mai el menjar, ni a ella ni a la seva filla, una criatura tan bonica que no se separava d’ella per a res. Com un farcell, la duia sempre al damunt, lligada al cos, al pit o a l’esquena; i quan cosia la gronxava a la falda, tot taral·lejant alguna cançó de bressol. És clar que tampoc tenia família ni ningú amb qui deixar-la. Potser per això, des de ben menuda la xiqueta va aprendre a estimar la professió. Perquè se sentia estimada. I, potser, també, perquè en morir de tuberculosi la mare, als seus onze anys, no va quedar-li més remei que substituir-la. Continuar. Cosint i cantant.
La Mare de Déu,
quan era xiqueta
anava a costura
a aprendre de lletra.
En el cistellet
duu quatre pometes
un bocí de pa,
també avellanetes.
En un llibret d’or
aprenia lletra;
els àngels cantaven:
«Garindó dindeta».
Filava finet
i teixia veta,
cosia vestits
per’nà endreçadeta.
En Tonet, que no es cansa de mirar-la, endevina el patiment i la solitud rere la seva jovial mirada. Voldria donar-li tot el que es mereix i més... Començant per comprar-li un ase. Així, almenys, no hauria d’arrossegar ella mateixa el carro, amunt i avall sempre. Però fa molt que estalvia i no hi ha manera.
—Ben just si en tinc per a una cabra... —li confessa a l’Eudald.
—Vols dir que això no és una excusa perquè, en el fons, tens por que et doni carbasses? —li diu aquest, que no li ofereix diners perquè sap que els hi llençarà a la cara.
I ell respon que no, que no, fet una fúria. Tot i que sap que és cert.
—Però tu creus que a ella li importa com de calentes duus les butxaques, amb el cor tan gran que tens...? —afegeix.
A en Tonet se li escapa el riure.
Més tard, a l’hora d’acomiadar-se, abraça més fort que de costum el seu amic.
I l’endemà va a veure la Mercè. Amb una sorpresa.
—Una cabra? Ets boig!
La confiança entre ells els permet tutejar-se. Fa molt que aquest xicot vergonyós ha deixat de ser un desconegut, un mer client, per convertir-se en amic. Malgrat que no estigui ben vist, perquè un home i una dona no poden pas ser-ho. I menys si estan enamorats.
—Tranquil·la, és molt mansa...
—Encara rai!
—No t’ho dic a tu: li deia a ella —puntualitza, acariciant l’animal.
Ambdós somriuen, tímidament. I en els seus ulls, que amb prou feines gosen mirar-se, salten les espurnes.
—Oi que és bonica? —continua ell, parlant amb la bèstia i fent broma.
—Ets un barret de rialles! —exclama ella, que no pot parar de riure.
El fascina la seva capacitat de superació, la tenacitat, l’alegria que encomana i l’optimisme que defensa a capa i espasa. Ni que sigui negant-lo.
—Jo no sóc optimista: sóc feliç. Escullo ser-ho tots els dies de la meva vida. Confiar en mi, en el món i... esperar el millor. De tot i de tothom.
—I compartiries la teva felicitat amb mi? —mormola en veu baixa en Tonet, amb un nus a la gola.
Fa tant que vol demanar-li la mà, el braç, el cos, els llavis... Ha somiat a fer-ho tantes vegades i de tantes maneres, que avui, el dia menys pensat, se li escapa de veres. Està tan guapa...
La Mercè es posa vermella. Fa tant que ho esperava, que també l’escanya l’emoció, mentre amb un fil de veu tremolosa contesta:
—Si no fos per tu no en tindria.
I es llança als seus braços.
De tota manera, ell no gosa a fer-li la petició oficial, perquè espera trobar el moment perfecte. El dia, l’ocasió... L’anell. I per a això sí que li calen els diners.
—Jo t’estimo tal com ets.
—Pobre?
—No: perfecte.
—Hauria preferit regalar-te un ruc, però...
—Ja et tinc a tu! —li diu, seguint ella amb la broma ara. I el besa.
—Ho veus, home de poca fe? —el renya l’Eudald en la seva següent trobada—. Enhorabona.
—Més val tard que mai, diuen.
—Doncs brindem! A dia d’avui, cal aprofitar qualsevol motiu de celebració...
Amb el pas del temps, els dos amics cada cop comparteixen més coses. I ja no només de les seves vides, famílies, del passat i del present.
—Has sentit què ha passat?
També els seus punts de vista respecte al que succeeix al país, a nivell social, econòmic i polític. Sempre es saluden amb una abraçada en trobar-se i, hagin discutit o no al llarg de la nit, fan el mateix en acomiadar-se. Passi el que passi.
I de coses, en passen. Moltes.
—Sembla que juguin a la patata calenta...
A la dictadura de Primo de Rivera la segueix el que aviat molts anomenen la dictablanda, de Dámaso Berenguer, que pretén ser una tornada a la normalitat constitucional. Però el suport d’Alfons XIII al cop d’estat del 1923 ha malmès del tot la imatge del monarca, a qui el poble ja fa temps que anomena «el Africano» per les seves bregues i interessos al Marroc.
—Això no ho salva ni un canvi de president!
El 12 d’abril de 1931 es convoquen eleccions municipals i aquestes atorguen una victòria aclaparadora a l’esquerra, que suposa la imminent caiguda de la monarquia. El 14 d’abril, Francesc Macià proclama la República Catalana com a estat integrant de la «Federación Ibérica» i, al cap d’unes hores, la Segona República Espanyola és proclamada també a Madrid. El mateix dia, el rei Alfons XIII, a qui també anomenaven «el Piernecillas», fuig del país.
—Diuen que ho fa per evitar una guerra civil.
—O potser només per salvar el cul...
Durant els següents dos anys, amb el govern en negociacions contínues, i l’esperança i la incertesa als carrers, s’aproven lleis molt avançades per a una societat que potser no ho està tant; com per exemple les que permeten el divorci, el matrimoni civil amb igualtat per als dos sexes, la protecció de la infància, l’exclusió de l’adulteri com a delicte, el dret a vot de les dones... Proliferen les activitats culturals i artístiques, en un ambient festiu, que contrasta amb els aldarulls i les agressions contra el poder religiós. Sembla que milloren les condicions de vida, però el poble està tant o més dividit que abans, entre el desig de canvi futur i l’ànsia de revenja passada, entre les esquerres i les dretes, els rics i els pobres... I, mentrestant, l’amenaça del feixisme s’acosta per Europa.
—Què farem? —li pregunta l’Eudald, en una ocasió.
En Tonet s’encongeix d’espatlles. Mala cara quan morirem, pensa. Està inquiet, tens. Com la majoria. No sap què dir. I sospira.
—Era una pregunta retòrica... —bromeja el seu amic, donant-li un copet a l’espatlla, per treure-hi ferro.
I ell somriu, però no li fa gaire gràcia. Per tot allò que li ha vingut al cap en pensar-hi, el seu pare, els seus germans, sa mare... I perquè no sap ben bé què significa retòrica.
Pocs dies després, fart d’esperar un bon moment que no arriba mai, li demana de casar-se a la Mercè i ella accepta. Amb els pocs diners que tenen, paguen el capellà, es casen a l’església de Sant Joan i se’n van a viure junts, de rellogats, a casa d’uns coneguts del carrer Progrés. Sense convit, ni celebració. Encara gràcies que uns parents de lluny els fan de testimonis i els donen uns quants duros.
—Ens tenim l’un a l’altre —diuen els noucasats. Amb això es consolen.
I celebren la lluna de mel fent l’amor, per primera vegada. Una vegada que dura tot un dia sencer. I tant els fa que el llit sigui tan vell que grinyola, que l’habitació no tingui una finestra, o el xivarri dels veïns de fons. Ni que sigui dimecres. Tant els fa perquè ara, per fi, estan junts.
—Per sempre! —exclama ella, feliç.
En Tonet no vol contagiar-la del seu pessimisme, i la besa, sense dir res.
—M’hauria agradat venir a la cerimònia... Conèixer la núvia —lamenta l’Eudald, dies després, en saber que ja s’han casat. I que no va avisar-lo.
A mi també, pensa ell. Però el seu orgull no li permet reconèixer-ho en veu alta. Com tampoc el perquè: que s’avergonyeix per no haver-ho pogut fer millor.
Finalment, el 19 de novembre de 1933 es convoquen eleccions generals, les primeres en les quals poden votar les dones, i les guanya la dreta; s’inicia així el que es coneix com el Bienni Conservador o Negre. Tothom vol reconstruir el país: comunistes, anarquistes, socialistes i falangistes, però cadascú a la seva manera. I les posicions es radicalitzen. És una època agitada en què es desfà tota la feina feta per l’anterior govern, malgrat alguns baluards de la República, com els de Catalunya o Astúries. Una resistència temporal que en el cas del govern català es veu aplacada l’octubre del 1934, quan en resposta a la seva proclama secessionista, l’Estat espanyol suspèn l’Estatut i empresona tots els membres del govern. És clar que no són ells els únics contra qui es prenen represàlies. També el poble en rep les conseqüències.
—Per variar...
—Vés amb compte —li diu al seu amic.
—No pateixis —respon aquest.
L’Eudald, al contrari que ell, és un optimista nat, en gran part per la seva condició social. Així que quan a la següent cita en Tonet no es presenta, suposa que està malalt. No seria la primera vegada que l’un o l’altre es deixen plantats. Mai per un oblit, sempre per força major, és clar. O potser va tan fotut de calés, pensa, que avui, que li tocava pagar, no s’ho pot permetre... I no hi dóna més importància. Perquè no vol.
Fins que, al mes següent, tampoc es presenta. Llavors, tem el pitjor.