Acaben d’arribar a la residència Benjamin Franklin carregats amb l’equipatge. En Julen i en Manu entren al vestíbul després de travessar la porta giratòria. Es dirigeixen cap a la recepció i esperen que l’homenet encarregat d’allò acabi el registre d’una noia baixeta amb els cabells arrissats.
—Has vist? —comenta el navarrès donant un cop de colze al seu amic mentre assenyala els texans curts de la noia que tenen al davant.
En Manuel es treu les ulleres de sol i observa detingudament el cul de la noia. Aquest curs promet.
—No està malament —diu, en veu baixa—. Però prefereixo la que hem vist fa un moment a fora amb les maletes.
—La gran o la petita?
—Julen, no siguis infanticida. La gran.
—Doncs la petita estava molt bé.
El jove malagueny somriu i branda el cap. Al seu amic li agraden totes. Fa més de sis anys que es coneixen i sempre ha sigut així. Qui els havia de dir que acabarien estudiant junts la mateixa carrera i vivint a la mateixa residència d’estudiants.
La noia baixeta de cabells arrissats acaba de registrar-se i s’allunya arrossegant una maleta rosa. És el seu torn. L’home baixet i calb que hi ha darrere del taulell es presenta com en Jesús, els dóna la benvinguda a la residència Benjamin Franklin i els demana els noms.
—Manuel González Miranda.
—Julen Miramón Aguinaga.
Un malagueny i un pamplonès. Amics en la distància que, fins llavors, només s’havien vist en persona un cop a la vida, malgrat que havien parlat incomptables vegades a través de les xarxes socials i del WhatsApp. L’estiu del 2008 van fer junts les proves d’accés al planter del Reial Madrid de futbol. Cap dels dos no va ser escollit per entrar a l’equip infantil; en canvi, van guanyar un amic.
—Suposo que deveu voler estar a prop —comenta en Jesús tot examinant amb cura les habitacions lliures.
—Si pot ser, sí —respon en Manu. Aquell homenet li ha caigut bé.
—A veure. Aquí —xiuxiueja el recepcionista mentre apunta alguna cosa en una llibreta—. Al passadís 1B. La 1156 per a en Manuel i la 1158 per a en Julen. Ompliu aquest formulari, sisplau. I quan us vagi bé, llegiu aquest llibret amb les normes de la residència.
Els nois l’agafen i se’l miren per sobre. Després en Jesús els entrega la clau a cadascun i els mostra cap on han d’anar.
—Mira, la que t’agrada —diu en Julen abans d’obrir la porta del passadís.
La noia que han vist arribar a la residència és a la recepció amb la seva mare. També es va a registrar. En Manu l’observa, tot i que ella no es fixa en ell. És una mica pija, però l’atreu. L’atreu molt, i això no és gaire habitual en ell. No s’encapritxa de la primera que li passa pel costat.
—Au, anem. Ja tindrem temps de conèixer-la més bé —li diu el malagueny, que es gira i entra al passadís 1B.
Tots dos es dirigeixen cap a les seves habitacions, alineades a la paret de la dreta, l’una al costat de l’altra. En Manu i en Julen entren cadascú a la seva i, a crits, comparteixen opinions.
—Se sent tot! Les parets semblen fetes de paper de fumar! —crida el navarrès.
—Això és el que voldries, que es poguessin fumar.
Una riallada traspassa a l’habitació d’en Julen. Fuma des dels catorze anys, i malgrat que ha intentat deixar-ho unes quantes vegades, mai no ho ha aconseguit. El fet que no es pugui fumar a dins de la residència potser l’animarà a abandonar definitivament el vici.
—Te l’endreces ara, la roba?
—Tens alguna cosa millor per fer? —pregunta en Manu, que ja s’ha posat a endreçar.
—Podríem fer un tomb per la residència, per veure-la més bé.
—Per veure l’edifici o les que hi viuen?
—Una mica tot —diu en Julen. En aquell moment no té gens de ganes de posar-se a endreçar les coses—. Esclar, com que tu ja t’has fixat de seguida en una... Però no em puc creure que el gran Manuel González es conformi amb la primera que veu. Per molt bona que estigui.
El malagueny somriu en sentir el seu amic mentre col·loca una camisa negra en un dels penjadors que troba a l’armari. Als seus dinou anys s’ha embolicat amb moltes noies, i només una el va enamorar. Però això ja forma part del passat. Un passat gairebé paleolític. No ha anat allà per penjar-se de ningú tot just arribar. És a la universitat, el que molts consideren la millor època de la vida. No pensa aferrar-se a cap noia, no vol compromisos.
—D’acord! Anem a fer un tomb, a veure què trobem! —exclama en Manu, accedint a la petició del seu amic.
Surt de l’habitació i la tanca. Es disposa a entrar a l’habitació d’en Julen, però s’adona que la porta de la 1157 està entreoberta. Sent algú que cantusseja i decideix esbrinar qui és. Sigil·losament, espia per l’espai que queda a la vista. És una noia no gaire alta, amb els cabells rossos amb metxes, llargs fins a les espatlles. Està dreta davant de l’escriptori, d’esquena a ell. Intenta connectar-se a internet amb el portàtil. La noia deixa de cantar i dóna un cop amb la mà sobre la taula. Sembla que no aconsegueix que funcioni. En Manu somriu i tus expressament per cridar-li l’atenció.
—Ei, tu! Qui ets? —protesta la noia, mentre es gira, en sentir-se observada.
Per fi el noi li veu la cara. No és espectacular, però té uns ulls verds preciosos.
—Hola, veïna, et venia a demanar una mica de sucre.
—Què dius! És broma, oi?
—Visc aquí, just davant teu —diu en Manu. Li costa contenir-se el riure quan veu l’expressió de sorpresa de la noia—. Així, no tens sucre?
—Vaja, ja veig que m’ha tocat un veí graciós —comenta la noia, alçant la mirada cap al sostre—. Estic molt enfeinada, què vols?
—Ets gallega?
—Sí, de la Corunya. I tu, de Còrdova?
—No, de Màlaga.
—Perdona, no sé diferenciar els accents andalusos.
—No pateixis, jo tampoc.
—Que bé, doncs. Començava a pensar que havia quedat com una idiota.
Aquella noia baixeta, amb els cabells fins a les espatlles, de seguida li cau bé. Té aspecte d’adolescent d’institut. Si la veiés pel carrer, pensaria que no té més de catorze o quinze anys.
—Sóc en Manu, de la 1156.
—Jo sóc l’Iria, 1157, però això ja ho saps.
Es miren un moment als ulls després de presentar-se i és ell qui s’hi acosta per fer-li dos petons.
—Què et passa amb aquest trasto? —li pregunta en Manu, referint-se a l’ordinador.
—No em puc connectar a internet.
—Has demanat la clau d’accés?
—Sí, me l’han donat a la recepció.
L’Iria li ensenya un paperet: hi ha escrita una contrasenya formada per diverses lletres i números barrejats. El malagueny l’examina detingudament i prova sort al portàtil. Tecleja la clau i espera uns segons.
—Ja està. Connectada.
—Què? No pot ser! Però si jo... Com ho has...?
—Has posat les majúscules?
—No.
—Doncs ja està. Les lletres de la contrasenya estan en majúscules.
—Així de fàcil?
—Així de fàcil —diu en Manu, que aprofita per clicar a sobre de la pestanya del Chrome—. No deus pas estudiar informàtica, oi?
—No, criminologia, graciós.
El noi fa una riallada i entra a la pàgina del Marca sense demanar permís a l’Iria per navegar amb el seu ordinador.
—Què passa? Que et fa gràcia?
—Una mica. No tens pinta de criminòloga.
—I quina pinta ha de fer, una criminòloga, segons tu?
—No ho sé, no en conec cap.
L’Iria fa petar la llengua i es posa les mans als malucs. Després fa un somriure sarcàstic.
—Definitivament, ja veig que seràs el graciós del passadís —diu, mentre l’aparta del portàtil i tanca la web del Marca—. I tu, què estudies? Risoteràpia?
—Físio. O sigui que quan estiguis tensa i et vingui de gust un massatge...
—Ostres! Quina cara que tens, malagueny.
La conversa no continua perquè en Julen, que ha sentit el seu amic parlant, treu el cap per la porta i els interromp.
—Ei, anem a fer un tomb per la residència o què? —li pregunta, decidit, abans de fixar-se en l’Iria, a qui es queda mirant fixament—. Hola.
—Hola —respon ella.
—Et presento l’Iria, la informàtica —diu en Manu, passant un braç per l’esquena de la noia.
—Deixa’m estar.
La gallega es desfà del braç del noi i s’acosta a en Julen per fer-li dos petons. Ell es presenta i li explica que és de Pamplona i que també estudia fisioteràpia. Tots tres parlen animadament durant uns minuts.
—O sigui que vosaltres ja us coneixeu d’abans.
—Sí, des de fa sis anys.
Entre en Julen i en Manu li expliquen l’experiència fallida en les proves d’accés al planter del Reial Madrid de futbol. Li expliquen que no els va servir per entrar a l’equip, però que gràcies a allò es van conèixer.
—I no us heu vist més fins avui?
—En persona, no. És que Màlaga i Pamplona són molt lluny! —exclama en Manuel, gesticulant.
—En realitat, vam estar uns anys sense parlar gaire. Només ens comentàvem coses i ens insultàvem pel Twitter i el Facebook.
—És veritat. Et vas ajuntar amb males companyies i vas passar de mi —diu el malagueny, fent broma.
—Sí, oi? Doncs jo crec que va ser just al contrari.
—Mira que ets mentider. Saps perfectament que va ser com dic jo.
—I tant que no! No enganyis aquesta noia!
—Reconeix que no suportaves que lligués més que tu. Per això vas deixar de trucar-me.
En Julen branda el cap. El seu amic sempre ha sigut un xulo i un prepotent. Però un xulo i un prepotent simpàtic. Molt intel·ligent i amb talent per fer qualsevol cosa que es proposi. Sap que és una persona que val la pena. Tanmateix, la primera impressió de molts que no el coneixen tant com ell pot ser negativa.
—Bé, nois —els interromp l’Iria mentre tanca el portàtil—. Per què no pareu d’actuar com Pimpinela i anem a veure com és la nostra nova casa?