Nadal
La Clara Nadal començava a fer-se gran. Continuava sent una dona guapa, sí. Fins i tot de bandera, que en deien abans. Però, a tocar dels cinquanta, els anys s’entestaven a jugar-li males passades. La pell dels pòmuls, que sempre havia tingut tibant, ara amenaçava de despenjar-se-li. Les pigues de l’escot li resultaven cada vegada més difícils de dissimular i els pits... els pits eren cada cop menys orgullosos i més sensibles a la més famosa de les lleis de Newton. Fins i tot s’havia vist obligada a tallar-se la seva estimadíssima cabellera rossa i fer-se un pentinat d’aquells amb volum, de senyora, que no arriben ni fins a la base del coll.
I és clar que sí! Els cabells llargs són per a les jovenetes, havia volgut bromejar el perruquer mentre els hi amputava. I ella havia sentit l’impuls de treure la Walther P99 reglamentària que carregava a la bossa de mà i engegar-li quatre trets. Per bocamoll.
Hauria quedat d’allò més lleig en el seu expedient. La primera dona que havia arribat a inspectora dels Mossos omplint de plom un pobre estilista només perquè li havia fet adonar-se que ja era, oficialment, una senyora.
És que des del divorci no em reconec, senyor jutge. Entengui’m. Com li provaria que la seva dona el deixés per un jovenet de vint-i-tres anys que se la feia dreta mentre vostè es trencava les banyes al jutjat?
Era un bon argument, carregat de veritat, però no hauria passat pel sedàs d’un tribunal. S’havia hagut de conformar, doncs, fent-li un somriure fals a aquell idiota i jurant-se que no tornaria a posar mai més els peus a la seva merda de saló.
I això que, ho havia de reconèixer, el nou pentinat l’afavoria d’allò més.
Era cert que el divorci l’havia deixat tocada. Havia dedicat molt de temps a la feina. Tot el que havia calgut per arribar fins a aquella taula darrere la qual s’asseia. Però sempre li havia semblat que, al Jaume, allò ja li estava bé. Que el que tenien funcionava.
No s’ho havia vist a venir.
Trobo a faltar tenir fills, li havia retret el molt cínic la nit en què li havia anunciat que la deixava, amb un whisky a la mà. I a ella se li havia quedat cara d’imbècil.
I jo què, Jaume? Tu fots el camp amb el teu conyet fresc que et donarà nens i et farà sentir vint anys més jove. Però i a mi què em queda?
Ell se l’havia mirada amb rostre de genuïna sorpresa.
La feina, Clara. El que sempre has posat al davant de tot. T’auguro un futur molt brillant al cos!
I havia sortit per la porta. Sense acabar-se la copa, i sense que ella li hagués arribat a dir on se’ls podia fotre, els seus auguris de merda.
La Clara Nadal no era de plorar. No ho havia estat mai. Però aquella nit se n’havia fet un tip. I des d’aleshores, els plors encara la sorprenien de tant en tant, quan estava tova.
Potser per allò havia comès l’estupidesa d’embolicar-se amb el caporal Lluís Artigas.
Abans del divorci ja li havia dedicat més d’una llambregada a comissaria, ho havia de reconèixer. Un cop li havia sentit a dir a una mossa acabada de sortir de l’acadèmia que era pastadet al Jude Law quan va rodar Alfie. Li havia fet gràcia la comparació i s’hi havia fixat. I era veritat, tu! Els mateixos llavis fins, les mateixes entrades precoces, la mateixa figura esvelta, els mateixos ulls de cobalt... No l’havia sorprès gens assabentar-se que l’Artigas era l’ídol de les nenes de la comissaria. I que ell repartia l’atenció entre les interessades sense gens de garreperia.
Oficialment, les relacions entre membres del cos no estaven precisament ben vistes. Extraoficialment, però... Bé, cadascú té dret a fer el que vulgui fora d’hores de feina. Ja és prou cardada, la vida del poli. La Clara havia donat una ullada a l’expedient del caporal i li havia semblat prou correcte. Si no volia fer cas de la dita aquella de la cassola i la titola, ja s’ho trobaria.
Però havia continuat escapant-se-li alguna repassada a comissaria de tant en tant, quan se’l trobava pels passadissos.
Després el Jaume se n’havia anat amb aquella secretària que amb prou feines havia acabat l’ESO i a ella se li havia ensorrat el terra sota els peus.
Se l’havia trobat, per casualitat, al Frank’s de l’Hotel Arts, una nit que una amiga dels temps de la universitat l’havia arrossegada a sopar a fora, després d’insistir-hi molt. Estaven fent l’última quan l’havia descobert, repenjat a la barra com si la soledat no el molestés gens ni mica.
La Clara anava una mica pet, i ja no havia estat capaç de treure-li els ulls del damunt, mentre simulava que feia cas de la pobra amiga.
Li feia molta gràcia, l’Alfie. Per què continuar-s’ho negant? Si ja no havia de ser-li fidel a ningú!
Tanta gràcia, que després d’acomiadar-se al pàrquing, havia tornat a tancar el cotxe, desfet el camí fins al Frank’s i demanat una copa de vi blanc mentre s’asseia a l’altra punta de la barra.
El caporal Artigas havia continuat bevent, com si res, uns cinc minuts ben bons. Al final, havia escurat la copa, havia remenat el cap com es fa quan s’admet que no es pot lluitar contra un mateix i s’havia aixecat per anar-se’n a seure al seu costat.
En aquell joc ella era una nouvinguda, i ell, membre del Hall of Fame.
La Clara, però, sabia que estava guapa, amb el pentinat nou, el vestit negre que li deixava l’esquena a l’aire i una pesant cadena d’or blanc embellint-li l’escot acabat en punxa. S’havia deixat convidar a una altra copa de Monte Blanco, havia coquetejat amb ell una estona, com si tots dos ignoressin qui era l’altre, i l’havia acabat convidant a fer la darrera a casa seva.
L’Artigas ja s’ho esperava. La comissaria n’anava plena, del divorci de la inspectora.
La Clara no tenia ni idea que algú se la podia follar d’aquella manera. Encara que l’enrojolés haver d’admetre-ho, sempre havia estat una mica beata en temes de llit. Amb prou feines havia flirtejat amb un parell de companys de la universitat abans de comprometre’s en ferm amb el Jaume. I després havia estat la imatge viva de la fidelitat amb aquell home d’hàbits rutinaris i gens imaginatius. Però havia resultat que el caporal no només s’assemblava a l’Alfie d’aspecte. Compartia també les millors qualitats del personatge.
Era gairebé deu anys més gran que ell, però se n’hauria pogut penjar. Fàcilment. Perquè el seu marit l’havia obert en canal quan s’havia estimat més una joveneta que a ella. I l’Artigas, que vestit li donava deu voltes al Jaume, i despullat, cent, l’havia fet tornar a sentir-se bella i desitjada.
Però amb prou feines s’havien vist un grapat de vegades, sempre a casa seva per evitar que saltés la llebre, quan havia esclatat el tema dels tres quilos de cocaïna perduts. I el caporal Artigas s’havia trobat de cop i volta en l’ull de l’huracà.
La Clara se n’havia apartat com d’un empestat. Sense ni tan sols preguntar-li si era culpable.
S’estimava més no saber-ho.
Al contrari del que s’havia temut, no li havia fet cap numeret. Ho havia acceptat amb un murmuri escarit quan ella li havia dit que el millor seria que no es veiessin més. I, encara més important, no ho havia esbombat a comissaria. Les primeres setmanes, la Clara les havia viscut amb el temor constant de començar a sentir rumors sobre ella i l’Artigas. Però ni una paraula, ni una mirada que es pogués malinterpretar, ni un comentari caçat al vol.
Res de res.
Molt endins, la Clara s’havia sentit dolguda. Tan poc havia significat allò perquè li costés tan poc renunciar-hi? Perquè a ella, apartar-se’n, li havia requerit tota la força de voluntat. I només ho havia fet per preservar l’única cosa que en aquell moment de la seva vida encara conservava una mica de sentit. Però era una dona intel·ligent i s’havia empassat l’amor propi tot agraint en silenci al seu examant tanta discreció.
Fins a aquell matí.
—El caporal Artigas demana si no tindria pas cinc minuts. —La veu de l’Esperança, la seva secretària, intentava sonar a disculpa—. Ja li he dit que tenia un matí molt atapeït. Però hi insisteix...
La Clara va aixecar una cella. El Lluís? Què diantre volia, després de tots aquells mesos?
—Fes-lo passar, sisplau.
El va trobar molt espatllat. Sec, amb les entrades molt més pronunciades, bosses sota els ulls i aquella barba seva, tan dura, guanyant la partida a la maquineta i proporcionant-li una aparença descurada i sospitosa.
Un home sobrepassat pels seus propis dimonis.
—Què vol, caporal Artigas? M’enxampa en molt mal moment...
El Lluís no es va mostrar ni molest ni afectat per aquell tracte àrtic. De fet no havia tingut pas clar que ella el volgués ni rebre. Però ho havia intentat perquè creia conèixer-la i sabia que la Clara Nadal era massa tova per fer-se passar per dura.
Aquell era el seu taló d’Aquil·les; com el d’ell ho eren les nenes esventrades i amb braçalets d’ossets i moneders de la Hello Kitty.
L’hi va explicar. Fil per randa. Sense embuts ni mitges tintes. Volia el cas. Volia ser ell qui posés la soga al coll al fill de la gran puta que s’ho havia passat d’allò més bé amb aquella pobra nena. Ho necessitava, hauria volgut afegir. Però se’n va fer passar les ganes.
—Caporal —va protestar ella—. Per començar, no sé ni si hi haurà cas. Ja sap com és el Cardenal. Aquests marrons li fan al·lèrgia. Farà mans i mànigues per enterrar-ho sota una tona de paperassa. I, si per aquelles coses, acabés havent-n’hi, ni és competència meva, ni vostè és la persona més indicada per encarregar-se’n.
—Ja ho veig. Voldria agafar-me dues setmanes de vacances, doncs.
—Vacances? Que es pensa que em mamo el dit, caporal? Què pretén, fer de Charles Bronson? I a sobre, pagant el contribuent! Amb el seu... —Es va contenir per no arribar a pronunciar historial, però no va fer falta.
El Lluís no va badar boca. Tenia aquella capacitat de dir-ho tot amb els ulls. De sobte, la Clara es va sentir com una miserable. No sabia si s’havia quedat aquella droga, en realitat. Encara que tot el departament n’estava convençut per molt que el DAI (el Departament d’Afers Interns) no hagués aconseguit cap prova concloent. Però més enllà d’això, ell havia estat un amant tendre i considerat. Una taula de salvació quan més la necessitava. No es mereixia tot aquell caporal per aquí i aquell m’enxampa en mal moment per allà.
I encara menys aquella darrera frase.
—Entesos... —va dir ell, girant-se per marxar.
No li va deixar fer ni dues passes.
—Lluís... Amb les retallades i el que està caient no et puc autoritzar unes vacances perquè sí sense que canti massa. Però no et puc prohibir que et posis malalt. Per conveni passaran tres dies abans que no et reclamem una baixa mèdica com Déu mana. Potser algun més i tot, si ens ho prenem amb calma. I la doctora Reguant és molt amiga meva...
Ell es va girar per mirar-la. Malgrat estar fet una pelleringa continuava tenint alguna cosa que tenien molt pocs homes que ella hagués conegut.
L’Alfie del dimoni.
—Gràcies... De debò.
—No me les donis. Si fos una bona cap et faria tancar en preventiva abans de deixar-te protagonitzar la teva versió particular d’El justiciero de la ciudad. A més, hi ha alguna cosa que fa pudor en tot això, Lluís. Vés-hi amb molt de compte, o no podré fer res per ajudar-te.
—Hi aniré, t’ho prometo. —Va fer per girar-se, però ara va ser ell qui es va aturar—. Per cert... Charles Bronson, al cel sia, va passar de moda fa vint anys. Ara, qui remena les cireres és Jason Statham. T’hauries de posar al dia, inspectora.
I, sense res més, va sortir i va tancar la porta molt fluixet.
La Clara Nadal va intentar tornar-se a concentrar en l’expedient que estava llegint abans de la visita del caporal.
Però no se’n va sortir.