—No entenc què li passa ara a en Bruno. Si alguna cosa l’ha molestat, que m’ho digui clar. Que parli amb mi. No podem estar sempre com gat i gos.
Sentia la veu de l’Ester però gairebé no l’escoltava, com quan tens el televisor de fons i no li fas cas. Ens vam quedar soles a l’aula, vam ser les últimes de sortir al pati. La Paloma ja m’havia enviat un WhatsApp per dir-me que m’esperava a la cafeteria de l’institut i que tenia moltes ganes de veure’m. Només era el primer dia de curs i ja em sentia aclaparada.
—Ei, pèl-roja, on ets? —em va preguntar l’Ester, mentre agitava les mans davant de la meva cara.
—Aquí, aquí. Què deies d’en Bruno?
—Va, no t’amoïnis per això. Deixem de banda els meus problemes amb en Bruno. Digues, què et passa? I no em tornis a dir que res perquè no m’ho crec.
Encara no estava segura de si explicar-li a l’Ester el que sentia. Obrir-li el cor de bat a bat no seria cap solució als meus problemes, però confiem l’una en l’altra. Ella és una de les persones més importants de la meva vida, i crec que tot el que va passar entre nosaltres està oblidat. Un amor fa oblidar un altre amor, per molt intens que fos el primer.
—Em sembla que ja no estic enamorada de la Paloma —vaig etzibar, sense donar-hi més voltes.
—Caram —va mussitar—. I doncs?
—No ho sé. Estic bastant confosa.
—És normal.
—És que és una situació... molt rara.
—No li has dit res, oi?
—No. No sé què fer.
L’Ester va repenjar les mans en una de les taules de l’aula i s’hi va asseure a sobre. Es va acariciar la barbeta i va somriure amb certa tristesa.
—Que complicat que és tot sempre —va dir, i va allargar un braç per agafar-me la mà.
Vaig seure sobre la taula, al seu costat, i vaig esbufegar. Sí, les coses mai no són fàcils. La vida és de tot, menys fàcil, i si parlem de l’amor, és com fer un cub de Rubik amb els ulls tancats.
—Doncs sí.
—La Paloma no sospita res, oi?
—No, continua tan entusiasmada com sempre.
—Però ha estat de sobte? Mentre eres a Barcelona?
—No sé gaire com ha anat. Només sé que...
En aquell instant, algú va entrar a l’aula i ens va interrompre la conversa. Era la mateixa noia que aquell matí m’havia sorprès amb la seva presència.
L’Ester i jo ens vam quedar callades i vam observar com se’ns acostava. El seu caminar era un fidel reflex de la seguretat que tenia en si mateixa. Trepitjava fort, decidida i mirant endavant.
—Hola, m’alegro de tornar-te a veure —em va saludar, somrient—. M’encanten aquests ulls tan macos.
La noia es va inclinar i em va fer dos petons a les galtes davant la perplexitat de l’Ester, que no entenia res.
—Què hi fas, aquí? —vaig preguntar, una mica molesta pel seu desvergonyiment.
—Hi estudio.
—Des de quan?
—Des d’avui.
El somriure sorneguer continuava instal·lat a la seva boca. Va fer un saltiró per pujar a la taula del costat de la nostra i per primera vegada va mirar l’Ester.
—Tu també tens els ulls molt macos —va dir a la meva amiga—. Són alegres, i transmeten moltes coses. Segur que ets una bona persona.
—Gràcies. Moltes gràcies.
—Sóc la Laura. I tu?
—L’Ester.
—Encantada, Ester.
Aquella situació s’havia transformat en una cosa surrealista. L’Ester i la Laura es van fer dos petons i ens vam quedar en silenci. No em podia creure el que estava passant.
—Bé, doncs, i què? On es pot esmorzar, aquí? Em moro de gana.
Tot i que ens ho preguntava a totes dues, tornava a tenir els ulls clavats en mi. No vaig respondre perquè l’Ester se’m va avançar.
—Tenim una cafeteria on el menjar és prou decent. Però no demanis torrades amb mantega.
—Per què?
—Perquè les terrines que et posen són tan petites que no t’arriben ni per a la meitat del pa.
—Doncs demà em portaré el Tulipán de casa.
L’acudit de la Laura va fer riure l’Ester. I he de reconèixer que no em va agradar que aquella noia la fes riure. La vaig mirar amb posat molt seriós i vaig fer una ganyota de fastigueig amb la boca.
—He de parlar d’un tema important amb la Meri, però si vols ens veiem allà d’aquí a cinc minuts i esmorzem juntes. Vés demanant.
La Laura va fer un altre saltiró per baixar de la taula i ens va somriure a totes dues.
—Perfecte. Us deixo amb aquesta cosa important. Ens veiem.
I caminant amb la mateixa fermesa amb què se’ns havia acostat, va sortir de l’aula i ens va deixar soles de nou.
—És per ella? —em va preguntar l’Ester, immediatament després que la Laura creués la porta. Llavors em va donar un cop de colze i va insistir—: És per aquesta noia?
—Per ella? Per ella què?
—T’has enamorat de la Laura i per això ja no estimes la Paloma?
—Què...? No, no! És clar que no!
No! És clar que no era això! Però...
—Des de quan la coneixes?
—Des de fa tres setmanes, més o menys —vaig respondre, una mica nerviosa—. Va ser al tren de Barcelona a Madrid.
—El dia que es va espatllar?
—Sí, exacte. Ens va tocar seure de costat.
—I te’n vas enamorar...
—Que no! Et dic que no me’n vaig enamorar! —vaig protestar, alçant la veu—. Si només l’he vist una vegada! Gairebé no la conec.
L’Ester va somriure i va baixar de la taula. Em va posar les mans als genolls i me’ls va prémer amb delicadesa. Després em va mirar als ulls.
—D’acord, no te n’has enamorat. Això queda clar —va dir, burleta—. I ella de tu?
—De mi? No. Com vols que s’enamori de mi, una noia així.
—Tens els ulls macos.
—També ho ha dit dels teus.
—Sí, però a mi no m’ha seguit fins aquí per estudiar al mateix institut que jo. O ha estat una casualitat?
No ho sabia. No tenia ni idea de si realment allò només era una simple casualitat. De l’únic que estava segura era que la Laura em complicaria encara més les coses.
Me les complicaria encara més del que ja ho estaven dins del meu cap.