LES PÀGINES BLANQUES
Les pàgines negres del PSUC en van ser moltes, i els noms que les evoquen són només mostres d’un feixuc llegat d’intolerància, lligat a un model de partit dictatorial i claustrofòbic que volia implementar un sistema dictatorial a la seva imatge i semblança.
Però si el model estalinista de la postguerra mundial va escriure aquests rengles d’oprobi, la lluita contra la dictadura va fer el contrast d’escriure rengles de generositat. Les pàgines blanques, que tindrien tants noms com tenien les guies telefòniques que els policies que els elevaven a l’heroisme usaven per estovar-los. Gregorio López Raimundo i Miguel Núñez hi excel·leixen amb els seus noms propis.
La Barcelona en la qual es movien era una fotografia en blanc i negre, i vés a saber si només en dues dimensions. A finals dels anys quaranta, les targetes de racionament encara regien, i l’escassesa d’aliments estava a l’ordre del dia del Movimiento Nacional: mentre uns quants s’enriquien amb el poder i l’estraperlo, la majoria havia de treballar de valent per arribar a final de mes, menjar una carn que en deien tall un cop per setmana si hi havia sort, i comprar petroli per nodrir estufes contaminants i pudentes per escalfar hiverns anteriors a les rebaixes del canvi climàtic.
Cada dilluns, la plaça Urquinaona s’omplia de treballadors immigrants que arribaven malgirbats a l’Estació de França amb una mà al davant i una altra al darrere, a la recerca de feina de manobres o estibadors. Vivien en veritables suburbis de barraques a Montjuïc, al Carmel i al Camp de la Bota, el llindar amb Sant Adrià de Besòs, on a més a més algun dia anunciava la sortida del sol un despertador d’alarma similar a cops de martell secs: els trets dels afusellaments.
El PSUC es va immiscir en aquest ambient d’homes morts i paisatges trencats, com donava a entendre el títol d’una immensa novel·la de Paco Candel, cronista d’aquella desgràcia silenciosa i quotidiana. El malestar solidificat i estès com una gran pesta social havia de ser el motor d’una nova revolució que es deixés estar d’idees i anés al moll de l’os per resoldre els problemes de cada dia; si no hi ha necessitat, no jugar-se res perquè no es té res, no hi ha revolució. Cada persona que patia era un activista potencial, i els comunistes l’havien d’organitzar i mobilitzar perquè la lluita per la supervivència fos políticament efectiva i la dictadura se’n ressentís.
Els comunistes es van camuflar en aquest espai vestits amb mil disfresses, perquè havien d’afegir un factor que encaria el memorial de greuges: lluitar contra la por, contra la por que contaminava l’atmosfera, la d’arribar a cobrar la setmanada depenent de si et portaves bé, la que imposava callar del present i fins i tot del passat propi, sempre convertible en antecedents penals.
Els comunistes havien de lluitar contra una por encara més marmòria i personalitzada perquè s’enfrontaven al feixisme exposant-se a les pitjors maldats de la cruel inhumanitat. Sabien que si els agafaven els podien liquidar sense gaires tràmits i els podien empresonar sense cap tràmit. Però en tots dos casos haurien de passar la maror agitada de la tortura. La tortura feia més por que el piquet d’execució o que el penal a pa i agua.
Per evitar aquests inferns i fer la seva feina per evitar-los a tothom, Gregorio i Miguel van viure en multitud d’identitats i en multitud de domicilis, de tots en tenien esment i de tots algun record d’inquietuds. Com es veia la ciutat des d’un balcó on eres però no hi eres?
López Raimundo i Núñez venien de la guerra, tot i que els va agafar molt joves. López Raimundo va néixer a Tauste (Saragossa), el 1914, i Núñez a Madrid, el 1920. El seu paper a la història el van escriure a la resistència antifranquista, com a dirigents del PSUC, organitzadors de mobilitzacions de tota mena contra la dictadura, des de les vagues obreres fins als aldarulls estudiantils, les protestes d’intel·lectuals i professionals, les petites grans revoltes dels barris.
López Raimundo tenia tot un índex onomàstic d’àlies: Blasco, Latorre, Martín, Pablo i Nogués. Núñez responia per Pepe, Grau, Carrete, Andrés i Saltor. Van ser els homes més buscats per la policia, eren els bandolers dels cartells de Wanted del Far West. Vivien en la més absoluta clandestinitat, van ser detinguts i maltractats, i és aquí on comença a créixer la seva llegenda.
Gregorio López Raimundo era un personatge; el retraten millor que la fotografia uns versos de Raimon:
Els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure,
d’amic, company, conscient del perill.
Havia estat sastre i li abellia una elegància professional, clàssica, entallada, d’aquelles que resisteixen la prova del nou d’anar d’esport com si anessis d’etiqueta. Era sempre afable, ho era encara en el desacord, i escoltava molt, parava l’orella més del que tocava perquè segons com sordejava una mica.
Només escoltant molt podia haver obert un partit tancat a una societat tan afortunadament variada i variable com la catalana, que al nord celebra la Quaresma, al sud el Ramadà, i el Yom Kippur, entre tots dos. Però també perquè sempre va ser un home social en el sentit voltairià de la paraula, més que en el sentit marxista. Li agradava molt el futbol, era un culer confés, i això quan el futbol era considerat el segon opi del poble, després de la religió, com a última generació del panem et circenses. Fins i tot en la religió va ser, però, ampli de mires: va preservar el PSUC de l’anticlericalisme i es va obrir a l’entrada dels cristians al partit.
Quan el Comitè Executiu el va enviar a Catalunya l’any 1947, per refer l’organització delmada per les caigudes, venia amb els avals d’una família lluitadora. La seva dona, Teresa Pàmies, comunista de ben jove i filla de Tomàs Pàmies, diputat per la Solidaritat Catalana, membre del Batalló del PSUC en la lluita antifeixista. El seu germà Antonio, dirigent de la UGT, va ser assassinat per escamots anarquistes només quatre dies després del principi de la Guerra Civil. L’altre germà, Joaquín, va sobreviure al camp d’extermini de Mauthausen.
La seva vinguda a Catalunya va ser accidentada; fet i fet, una operació guerrillera comanada per Josep Gros, un heroi de l’Exèrcit Roig, únic espanyol en possessió de la Medalla del Valor, atorgada pel Soviet Suprem pel seu paper en incursions arriscades de comando darrere les línies de l’exèrcit alemany, i per ser un dels oficials més experimentats dels maquis. Sortien de Foix, Dax o Perpinyà, d’allà a Molló, Camprodon, Olot, Sant Miquel, Falgars d’en Bas, Santa Maria de Corcó i Manlleu, on agafaven el tren Vallès Oriental avall fins a Barcelona.
Procuraven que els trajectes en tren fossin en diumenge a la tarda, quan els nois de l’OJE (Organización Juvenil Española) i els seus caps d’esquadra falangistes emplenaven els vagons després d’excursions pels Cingles de Bertí i el Tagamanent i Sant Miquel del Fai. La policia estava tranquil·la amb aquell passatge d’uniformes paramilitars copiats dels nazis que cantava himnes feixistes.
Després, la BIS es va tornar a acostar a López Raimundo agafant Cristóbal Garrigosa, que era el seu principal suport logístic. Garrigosa era un enginyer òptic, directiu d’una fàbrica d’ulleres, que li deixava el despatx com a centre d’operacions amb coartada. Per allà hi jugava la filla, Diana, una nena molt viva que anys després es casaria amb el jove activista Pasqual Maragall.
Amb documentació falsa a nom de Pablo Campos, López Raimundo va desenvolupar una activa vida política clandestina. Pablo era un xicot ben plantat i eixerit, llicenciat en Filosofia i Lletres, que estava fent la tesi doctoral sobre Ferran el Catòlic a Barcelona, ja que hi tenia la seu l’Arxiu de la Corona d’Aragó. L’Arxiu, al Palau del Lloctinent, era un recull documental importantíssim per a aquella recerca, certament molt ben vista per un règim que va ser a un tres i no res de beatificar Ferran pel seu paper en l’himeneu de la reconsagrada unitat d’Espanya.
Va viure a dispesa en un pis del carrer de Muntaner, entre Mallorca i València, i en un altre a Rector Ubach, entre Santaló i Amigó. Mirava de fer una jornada similar a la que feia tothom, perquè la millor manera de no despertar sospites és no destacar i subsumir-te en les rutines. El camaleó pren el color verd de la selva i el clandestí el del blanc i negre de la postguerra i l’autarquia.
Però el que per a uns eren horaris laborals de matí i tarda, per a Pablo eren llarguíssimes caminades o sessions de cinema fins a convertir-lo en un cinèfil per acabar avorrint-lo. Trobava a faltar la família, molt especialment en les dates nadalenques, que proclamen l’apreci més pròxim. Sempre l’acollia algun amic, però; sempre hi havia ànimes bondadoses que en aquells anys de migradesa asseien a la taula ben parada un pobre o un solitari. A compartir l’escudella i el pollastre guisat si no arribava per al gall dindi.
La primera gran mobilització popular a la Barcelona de la postguerra va ser la vaga de tramvies del 1951, un boicot contra la pujada de preus de l’aleshores mitjà de transport principal de les classes populars. El cert és que els canalitzadors d’aquella protesta van ser falangistes amb desamor contra un Franco que consideraven que els havia manllevat les idees, i els catalanistes. Però per a la policia era inversemblant que els falangistes i la burgesia catalana estiguessin al darrere d’una protesta de les classes treballadores, i la va encolomar als enemics tradicionals, als sospitosos habituals comunistes. Singularment a López Raimundo.
Després de batre rècords de clandestinitat, una delació va conduir López Raimundo a la policia. El van anar a buscar a la dispesa. I va començar el via crucis. El transcric tal com me’l va explicar, i em colpeix sentir la seva veu i reviure’l.
Em pegaven constantment a l’esquena, amb una sèrie d’instruments que tenien; una corda retorçada, porres de ferro envoltades en cuir, m’estrenyien les manilles, una de les coses més doloroses que recordo... Vaig estar més de sis hores amb l’esquena, el cul i les cames totalment negres dels hematomes. Em van arribar a pegar tant que els mateixos policies van acabar per considerar que ja no sentia res. Mentrestant, jo feia grans esforços per no queixar-me. Com que em negava a dir-los res i no entenien que m’estimés més aguantar tant de càstig, els vaig exposar la meva teoria: vostès compleixin amb la seva obligació com vulguin, però jo compliré amb la meva, que és callar.
L’únic que vaig dir va ser que assumia totalment la responsabilitat de l’activitat del PSUC des que vaig arribar a Barcelona, però no els vaig voler donar detalls d’aquesta activitat, ni noms ni llocs. Jo intentava aguantar, perquè era justament això el que volien que els expliqués, i em vaig desmaiar diverses vegades durant els interrogatoris. Aleshores em tiraven una galleda d’aigua i tornem-hi a les preguntes, fins que els semblava que em fessin el que em fessin ja no em faria cap efecte perquè jo estava noquejat. Em portaven als calabossos i, hores després, tornem a començar.
Rafael Alberti va glossar l’enteresa de López Raimundo en uns versos que van fer la volta el món, exhumant la barbàrie del franquisme, i una campanya internacional va aconseguir que fos expulsat d’Espanya. El seu amic Miguel Núñez va passar per tràngols similars, però, a més a més, va complir deu duríssims anys de presó a Burgos.
Núñez ja havia estat detingut després de la guerra, el fiscal li va demanar pena de mort, però el jutge «només» el va condemnar a trenta anys, ironitzava. En aquella primera presó va conèixer el poeta Miguel Hernández, que li va fer una gran impressió i li va donar unes classes de gramàtica i sintaxi, que amb el temps el van ajudar a establir bons discursos i a redactar unes memòries amb gust.
Va sortir de la presó per un seguit d’incompetències burocràtiques i va fer cap a Barcelona per agafar el testimoni de López Raimundo, el 1951. Va passar la frontera amb similars vicissituds i pels mateixos viaranys pirinencs, amb Gros de cap de colla i, en aquesta ocasió, amb un enfrontament a trets amb la Guàrdia Civil. Però el fusell d’assalt de Gros, dissenyat pel seu company Kalàixnikov, va poder amb els fusells Mauser i va fer retrocedir els tricornis.
El camarada Saltor va multiplicar per cent la feina que havia engegat el camarada Nogués. Es va passejar pertot arreu i amb uns dots innats de seducció, en tots els sentits de la paraula, va fer créixer el PSUC fins a convertir-lo en «el» partit per antonomàsia. Va captivar els treballadors que eren la massa crítica del «partit de la classe obrera», però si a França s’havia fet amic de Louis Aragon i Paul Éluard, d’Yves Montand i de Picasso, aquí es va fer amic de Josep Maria Castellet, els germans escriptors Juan, José Agustín i Luis Goytisolo, Joan Brossa i Antoni Tàpies.
També va travar una bona amistat amb dom Cassià M. Just, que esdevindria prior i abat de Montserrat, que sempre li tenia una cel·la a la rereguarda de les seves corredisses. Vaig copsar aquesta estimació que dom Cassià professava per Núñez i per la seva dona, Tomasa Cuevas, veritable heroïna d’aquells temps gens feministes.
Núñez es movia molt per la zona d’Horta Guinardó. A la rebotiga de la floristeria Maruja, del passeig de Maragall 134, el camarada Saltor es transmutava en el senyor Andrés i es protegia de cites compromeses gràcies a les senyores de les torres benestants que anaven dues vegades per setmana a comprar rams de clavells, de roses, de lliris...
Alienes a imaginar-se que aquell home tan pinxo, de front molt ample amplificat per uns cabells pentinats enrere amb un bri madrileny de fixador, de mirada perforadora més que penetrant, inoblidable si t’havies creuat amb els seus ulls, el senyor Andrés que ajudava a escapçar les tiges, era en realitat un dels rojos als quals la policia havia posat preu al cap.
Què passava per aquell cap veient la ciutat des de la identitat falsificada del senyor Andrés? La mirava com el foraster, encuriosit amb tots els detalls que potser no hauria vist sense la voracitat xafardera del turista, que mira les insignificances amb lupa i per això les pot clissar. Els francesos en diuen flâner, els catalans badar. Quan el DNI estigués en regla i Miguel Núñez González empadronat, ja no tornaria a veure Barcelona d’aquella manera, hauria d’anar-se’n de vacances a un altre lloc per recuperar la mirada clandestina.
Pensava en tot plegat assegut en un dels bancs de davant de la Torre Llobeta, del segle XV, amb finestres gòtiques que, tanmateix, havien deixat malmetre, més amunt del passeig de Maragall. Hi havia uns gronxadors on els nens dels altres jugaven, i allà al costat, al carrer de Santa Fe, una comissaria on expedien carnets d’identitat, però legals!
Al bar La Esquina, Núñez hi feia el cafè i enyorava els xurros del carrer Caravaca, del seu barri madrileny de Lavapiés, tot i que els diumenges se’n rescabalava amb un vermut amb uns deliciosos seitons en vinagre, amanits amb all i julivert molt ben trinxats. Al davant, una nova acadèmia de música anunciava classes col·lectives els dimarts i els divendres, i s’omplia de gent que estalviant una mica podia fer-se amiga de Bach, Mozart i Beethoven. Núñez coneixia de vista la directora, una noia rossa que feia goig, amb molt de caràcter pels seus vint-i-pocs anys, perquè era clienta de la floristeria Maruja, on ell era el senyor Andrés.
Quan la policia el va tornar a enxampar, l’any 1958, el va tenir un mes a Via Laietana i les tortures a les quals va ser sotmès han entrat als annals de la crònica més salvatge de la repressió. Tant és així, que va fer fortuna la frase «què et creus, que ets Miguel Núñez?», dita pels policies als detinguts que es mostraven disposats a aguantar els clatellots de benvinguda, el corro: una rotllana d’agents pegant al detingut de totes les maneres possibles.
Núñez va ser respectat fins i tot pels que el van maltractar, començant pel comissari Creix, que li va voler estrènyer la mà. Van veure com aquell home d’una peça, que va suportar que el pengessin per les manilles de les canonades altes de la calefacció, no va donar ni tan sols l’adreça a la qual corresponia la claueta d’una bústia en la qual després van comprovar que no hi havia res. No hi havia res comprometedor, però va callar «per una qüestió d’honor».
Vaig tenir la satisfacció de tractar López Raimundo i Núñez a la redacció de Treball, capçalera de premsa orgànica del PSUC. I la sort que amb el temps em distingissin amb la seva amistat, que encara avui m’honora i el record de la qual m’ajuda en el compromís diari de ser persona. No els puc decebre.