LES PÀGINES NEGRES
Un dels comunistes que va fer més per mantenir la nacionalitat del PSUC va ser el reusenc Miquel Serra i Pàmies, que ja en fundar-se el partit en va defensar aquest impromptu. Però Serra i Pàmies va protagonitzar un episodi molt més tangible: va evitar que Barcelona fos destruïda pels seus companys, que seguien ordres de Moscou de deixar darrere de la seva fugida la terra cremada. Líster hi estava a favor, ni aigua als feixistes, i els seus homes van ser els encarregats de minar amb explosius els centres neuràlgics, però l’encarregat de l’operació era Serra i Pàmies. I la va avortar.
Sabem per una novel·la de Dominique Lapierre i Larry Collins, portada al cine, que París es va salvar de les flames gràcies al general alemany Dietrich von Choltitz, que va desobeir les ordres de Hitler d’encendre la Ciutat de la Llum abans que hi entressin els Aliats. Is Paris burning?
No se sap tant al detall que Miquel Serra i Pàmies havia fet semblantment amb Barcelona el gener del 1939, desobeint les ordres de Stalin. Serra i Pàmies va ser l’últim polític republicà, amb rang de conseller de la Generalitat, d’abandonar la capital catalana, quan tenia l’avantguarda franquista a menys d’un quilòmetre, per assegurar-se no pas ell sinó que Barcelona no explotaria.
No comptava que els seus li farien retre comptes i que l’acabarien acusant de maçó, que era una de les imputacions predilectes de Franco contra els seus enemics. Que els extrems es toquen ja ho havien demostrat Ribbentrop i Mólotov, l’esvàstica i la falç i el martell, donant-se la mà a Moscou poc després del final de la conflagració espanyola.
El que va ordir el parany a Serra i Pàmies, Joan Comorera, tampoc podia imaginar en aquell moment que anys després ell correria la mateixa dissort. Segons un vell acudit, a les presons de Stalin hi podien coincidir el que defensava una idea, el que defensava la contrària i els jutges que havien condemnat l’un i l’altre. Comorera va ser l’encarregat de transmetre a Serra l’ordre de la Komintern d’anar a Moscou, en principi per informar. Però va ser detingut immediatament i des del 16 de juliol del 1939 fins al 14 d’agost, que va ser jutjat, va passar pels lacerants tràmits de la tortura a la Lubianka, la seu dels sinistres serveis secrets soviètics.
Va versar la seva defensa jurídica sobre la salvació de Barcelona per evitar que els «danys col·laterals» fossin una massacre. Potser més que els arguments legals, van ser la càrrega emotiva que va esmerçar a defensar-se, i la por d’una condemna internacional a l’URSS si executaven aquell home de bé, els que li van valer l’absolució parcial: no el van ajusticiar, però el van enviar als camps de treball de Sibèria. Va aconseguir, tanmateix, escapar-se i va arribar a Mèxic, on va morir el 1968, primer any sabàtic de tota aquella intolerància.
La caserna de la KGB (Comitè per la Seguretat de l’Estat), la Lubianka, pren el seu nom de la plaça que l’acull a Moscou, com la prefectura de la policia de Barcelona va prendre el nom de Via Laietana. Allà els franquistes van inaugurar la temible Brigada de Investigación Social (BIS) l’any 1940, com a successora de les «Comisiones Depuradoras», el nom ja ho diu tot. La seva missió era la persecució de qualsevol manifestació democràtica, l’exercici dels drets fonamentals de manifestació, reunió, vaga...
I associació, amb especial acritud contra el comunisme, que Franco havia gairebé interioritzat com el seu principal enemic, i no anava errat. El Grup III Anticomunista de la BIS era el que hi tenia més efectius destinats, amb els agents més experimentats i el que va incoar més expedients i enviar més persones a les presons i als patíbuls, en la majoria dels casos passades per la tortura.
El febrer del 1940, tot just organitzada la BIS, ja va engegar la primera gran operació anticomunista. Van caure una cinquantena de militants i el primer Comitè de Barcelona clandestí del PSUC. El seu responsable polític, Alejandro Matos, s’hi va quedar, a la Via Laietana. El van assassinar allà mateix, sense ni tan sols la pantomima d’un judici paròdic. Primera víctima d’un rosari de patiments. Una bestreta sobre com li aniria al comunisme català sota la bota feixista.
La BIS basava les seves cerques sobretot en informacions obtingudes sota tortura, en la delació, però també en els xivatos i els infiltrats. En el cas de Joan Comorera van comptar amb l’ajut del partit, que el va expulsar per raons ideològiques que van disfressar amb l’habitual disfressa de la traïció. I la pena de la traïció és la mort.
Comorera defensava un PSUC nacional, però aquesta posició va acabar entrant en dissidència. Comorera, primer secretari general del PSUC, va ser conseller de la Generalitat, i empresonat amb Lluís Companys al penal d’El Puerto de Santa María per haver proclamat amb ell la República Catalana, el 6 d’octubre del 1934. La victòria del Front Popular els va alliberar, rehabilitar i retornar als seus càrrecs, i era com a conseller de la Generalitat que al Comorera exiliat li agradava de presentar-se, com a representant electe del poder institucional de Catalunya des del segle XIV.
Segurament Comorera hauria pogut mantenir les seves posicions de conjuminar el seu catalanisme amb l’internacionalisme proletari, com havia estat abans i com va poder ser després. Però les rancúnies personals, que la Pasionaria li va engaltar per la seva gosadia, Santiago Carrillo les va reconèixer públicament temps després, quan ja era el dirigent més important del PCE. Nin i Comorera van ser dues grans vergonyes que mai no van saber tapar-se.
Aquell despit atàvic que li ve a Espanya cada cop que sent que perd una mica Catalunya, i la lluita pel poder al PCE, van fer-se forts i Comorera va ser acusat de «titista». Un blasme en relació amb el mariscal Tito, heroi de la II Guerra Mundial, que havia aconseguit desempallegar el comunisme iugoslau de l’uniformisme soviètic per edificar un Estat autogestionari i federal, amb respecte per diferents territoris, llengües i cultures.
I l’home més respectat del comunisme català va passar a ser un empestat, fins i tot per la seva pròpia filla. Ser un proscrit tan íntimament va ser un dels cops que el van afectar més: sempre va disculpar la filla del buit que li va fer, perquè sabia que l’havien ensarronada amb les pitjors males arts, però aquesta situació tan sentimental va ser una de les estacions del calvari més devastadores d’aquell personatge al qual volien desposseir de la seva persona. Li van llançar a sobre tota la maquinària propagandística, i van fer encara més i encara pitjor: Comorera va entrar clandestinament a Catalunya, el gener del 1951, i els seus camarades van posar la BIS darrere de la seva pista.
Em consta que el comissari Antonio Juan Creix, cap de la Brigada Social, que el va voler detenir personalment, va explicar als seus pròxims que la detenció de Comorera no era un mèrit únicament seu de perícia policial. També era deguda a la delació operativa dels seus companys de partit. Creix, disfressat d’empleat del gas, va detenir Comorera al menjador de casa seva, carrer Consell de Cent 248, entre Aribau i Muntaner.
Comorera, encara en pijama, estava esmorzant. Creix el va respectar, li va parlar sempre de vostè i en català, i mai no en va dir res de mal. Els qui van calumniar i blasmar Joan Comorera van ser els seus companys, i el lliurament de Comorera a l’enemic és una altra de les taques negres de la història del PSUC. Comorera va morir al penal de Burgos, el 7 de maig del 1958, tenia seixanta-tres anys però estava molt envellit per tants de tràngols; l’últim, la pena afegida del buit que els seus antics companys li van fer en aquella presó de clima gelat, meteorològic i emocional.
Fa mal de cor llegir les planes i planes que Treball va dedicar a un home honest com Joan Comorera: «titista reclutat per la Gestapo», «xurma titista-comorerista», «traïdor Comorera», «miserable», «repugnant delator al servei de la policia franquista», «gos policia Comorera», «repugnant espia i provocador», «rabiós agent policial», «xivato», «dirigent d’una banda criminal al servei dels imperialistes»... I «responsable de la detenció de Gregorio López Raimundo».