Reflexions per als adults

 

 

 

El remolí de la vida

 

Des de fora és impossible entendre la persona que està fent el seu dol.

 

ANJI CARMELO

 

Abans el dolor no es contenia ni es tapava ni s’amagava, formava part de la vida, i tampoc no era estrany veure algú plorant davant dels altres. A la gent li agradava compartir els seus neguits. Per això hi havia el saludable costum, encara vigent en alguns pobles, de treure les cadires al carrer a l’hora de la fresca: feien amb naturalitat una teràpia col·lectiva, parlaven del que els preocupava i, el més important, tot i les dificultats o les adversitats inherents a la vida, no sentien la cruesa de la soledat.

Amb els anys la forma de viure, conviure, relacionar-nos amb el cicle de la vida, amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixos, ha canviat força. I aquests canvis són el resultat de les formes de viure i de relacionar-se de diverses generacions abans que les nostres.

Fa uns anys la paraula tenir va començar a arrelar ràpidament i es va relacionar amb la immediatesa i l’èxit. El confort va arribar a les cases i com més coses tenies més en volies i més afortunat representava que eres. Per tant la felicitat es va començar a relacionar amb els objectes, la possibilitat de comprar-los, i també amb l’aspecte físic, l’aparador més personal. A poc a poc es van anar produint canvis en la forma de viure i sense adonar-nos-en vam formar part d’un remolí amb una consigna, tenir, mostrar-ho als altres i seguir desitjant. Per aquest motiu solament el més agradable i perfecte era acceptat al centre del remolí, i la seva força s’encarregava d’apartar el que no agradava.

Des d’aleshores, quan algú viu un moment difícil, el món se li atura i no pot seguir vivint de la mateixa manera, topa amb la insistència dels altres perquè gasti totes les energies a recuperar ràpidament la vida d’abans, perquè torni a ser el mateix que era, perquè es mantingui com sigui al centre del remolí. D’aquí ve el famós «has de» tan normalitzat i instaurat avui dia a la nostra societat, carregat de bona intenció però que en el fons és una mostra de la incomoditat que sentim.

Quan, per la raó que sigui, passem per un moment difícil, som més vulnerables en tots els sentits, i si algú ens pregunta com estem, pot ser que contestem amb sinceritat i diguem que ens sentim malament i tristos. I la resposta dels altres sol ser: t’has d’animar; has de sortir i distreure’t; has de ser valent; has de tirar endavant; has de fer ioga, has d’anar al cinema, has de mirar de no pensar-hi o has de mirar de pensar en els altres.

Però no tot és tan senzill i controlable, i les dificultats acaben sortint a la llum quan vivim una adversitat relacionada amb el sentir, com ara la mort d’una persona estimada, o perdre la feina, o trencar amb la parella, o posar-nos malalts. Aleshores és quan acabem vivint el temps de dol en soledat, perquè els nostres sentiments tenen poc reconeixement social i ens distancien dels altres. I avui dia aquest distanciament fins i tot està instaurat dins dels nuclis familiars i provoca greus dificultats comunicatives i emocionals entre els seus membres.

«No vull que els de casa vegin que estic malament. No vull que es preocupin», pensem, i tot seguit ens tanquem a l’habitació i ens estimem més no compartir el que sentim per una pèrdua que no té cabuda en l’actual forma de viure. Ens aïllem perquè sentim que no podrem fer front a tot el que ve darrere del fatídic has de i preferim estalviar-nos-el. Potser allò de «val més sol que mal acompanyat» ve de la incomprensió derivada d’aquest remolí de la vida.

Observar com persones d’altres cultures viuen les adversitats, com s’hi adapten i quin valor donen a la pertinença al grup, ens ajuda a veure amb més perspectiva les diferències entre ells i nosaltres.

 

 

En un viatge a Moçambic, vaig observar com les adversitats formaven part del dia a dia i si algú plorava als altres no els sobtava, sinó que li feien costat en silenci, i els infants aprenien a fer el mateix. Tothom es trobava emocionalment proper a l’altre, valoraven els aspectes de la vida relacionats amb els sentiments, sempre anaven junts i no estaven mai sols.

A Moçambic qui ho tenia tot era perquè tenia una família, sobretot les mares, que no havien de dir res dues vegades, perquè els fills vivien pendents d’elles. Els infants que tenien la sort de tenir mare, encara que aquesta estigués malalta, es conformaven dormint sota el seu llit, tocant-li un peu o una mà, i cada dia valoraven l’oportunitat de poder-ho seguir fent.

En un hospital de Moçambic vaig conèixer en Dersio, un nen de dos anys que ens venia a visitar de tant en tant amb la seva mare i els seus germans. En Dersio tenia sida, tuberculosi i malària, però era afortunat perquè tenia la mare que l’agafava de la mà. El seu pare havia mort poc després de néixer ell i ni tan sols el recordava.

 

 

En Dersio.

 

Els de casa vam decidir apadrinar en Dersio per garantir-li la medicació i els aliments que necessitava per sobreviure. Però va sorprendre’m una percepció de la malaltia, ben diferent de la nostra, i com a la seva manera va mostrar que el que precisament necessitava era quelcom que no es comprava amb diners. Aquell nen ens va ensenyar el valor que dóna el cor i l’ànima a les coses.

Quan li vaig ensenyar dues fotografies, una de les nostres filles i una altra del meu marit, les va agafar ben fort i va regalar-me una mirada d’agraïment. L’endemà vaig observar com acariciava la fotografia del meu marit i em va emocionar sentir-li dir «papa» —és l’única paraula que li vaig sentir dir. Anava a tot arreu amb les fotografies i les ensenyava a tothom, eren el seu tresor.

Temps després ens van explicar que en Dersio havia viscut un any més i que quan va morir va fer-ho molt tranquil, dolçament acompanyat per la fotografia del seu «papa».

En la nostra societat d’avui dia podem veure com aquest remolí comença a perdre força, a quedar obsolet i decadent, perquè no respon a les necessitats socials que van sorgint i menys a les emocions que brollen de tot allò que ens ocorre. Potser aviat tornarem a saber com acompanyar els que pateixen.

 

 

 

Maneres de disfressar la mort

 

El tabú de la mort ha substituït el tabú del sexe que hi havia anys enrere.

 

PHILIP ÀRIES

 

Si mirem com es vivia la mort anys enrere, potser no trobarem canvis en el dolor que provoca l’absència per la mort d’un ésser estimat, la pèrdua més important que viurem, però en canvi sí en la forma de viure-ho socialment.

Prou que sabem que la mort forma part de la vida i que sense ella no podríem existir, però en canvi preferim no parlar-ne. Quantes vegades hem sentit o dit: estic mort de gana, des d’ahir que no menjo res; em moro de fred; ens hem mort de riure; em moriré del disgust, he conegut un noi que està de mort... Són frases que ja formen part de la nostra vida i en les quals la paraula mort (i els seus derivats) serveix per expressar l’extrema importància del que hem viscut. En canvi quan la vida es retira i arriba la mort de debò, en general trobem que costa força pronunciar aquesta paraula i fem mans i mànigues per no haver de dir-la: «Han perdut una filla en un accident de trànsit».

Perdre potser no és paraula més adequada, perquè si perdem una cosa tenim l’esperança de retrobar-la, i en canvi si ens morim deixem d’estar i no ens podran pas tornar a trobar, tot i que no deixarem del tot de ser si els que ens estimen parlen de nosaltres i ens porten dins seu. Però tot i això ens costa molt dir: «La seva filla ha mort en un accident de trànsit».

Quan es mor algú de vegades també diem: «Ens ha deixat». Com? Ens ha deixat? Si algú ens deixa el que sentim és ràbia. En canvi, la persona que es mor normalment no ens vol deixar i lluita fins a l’últim moment per viure. O sigui, tot i ser morta, el lligam afectiu amb ella no ha canviat: no em volia abandonar, només ha tancat el seu cicle vital i s’ha mort.

També solem dir: «Ha marxat». Que ha marxat? I on ha anat? Si algú se’n va, normalment ens n’acomiadem i sabem que tard o d’hora tornarà. En canvi, quan ens morim que sapiguem no hi ha bitllet de tornada.

De vegades també diem: «Descansi en pau». Que descansi en pau? Són paraules adequades si la persona es mor després de viure l’esgotament de lluitar contra una malaltia, o després d’una vida molt llarga, però no sempre és així.

«Ha passat a millor vida», també se sol dir. I això com ho sabem, si precisament és el secret més ben guardat? A més, als supervivents afligits tampoc no els acaben de consolar gaire, aquestes paraules.

Quan vaig a les escoles m’adono que la majoria dels nens, tot i no haver tingut l’oportunitat de tenir informació sobre la mort i no haver-la viscut de prop, la saben entendre d’una forma molt més natural que els adults. No necessiten disfressar-la i quan tenen la més petita possibilitat de parlar-ne ho aprofiten. Així que ens queda l’esperança que siguin ells, o els seus fills, els que comencin a canviar alguns costums i aspectes socials decadents a l’entorn del dol, però nosaltres els hem d’ajudar. Si deixem que visquin la seva realitat, confiem en ells i no els mentim, es poden convertir en mestres de vida i sorprendre’ns.

 

 

Infants de deu anys expressant el que han après durant el taller Ara sí que sé.

 

Quan el meu cos mori, sigui quan sigui, voldré que diguin simplement: «La Xusa ha mort», sense paraules que distorsionin la realitat emocional dels que m’estimen, sense connotacions d’abandonament, de mala sort o antipatia pel que he acabat fent, com qualsevol ésser viu. Serà l’últim viatge? Doncs si és així, voldré que les persones que m’estimen puguin fer-me un preuat i càlid petó de comiat. Aquesta serà la satisfacció que ells es quedaran i el lleuger equipatge que jo m’emportaré.

 

 

 

L’últim plat de macarrons

 

Em trobo sovint amb persones que em diuen que ja no són a temps de canviar res de la seva vida i sempre els dic que si realment ho volen estaran a temps de tot. Això és el que em va ensenyar, just abans de morir, un ancià de qui no en diré el nom perquè havia estat dirigent d’un camp de concentració a Alemanya.

Just després de la guerra havia aconseguit escapar i havia estat durant més de trenta anys amagat en coves, escrivint en centenars de fulls el que sentia i demanant perdó al món per tot el que havia fet. A mi no em pertocava jutjar-lo, jo era allà per ajudar-lo a esbrinar que li impedia morir-se tranquil, i això és el que em va ensenyar.

Tenia uns ulls més blaus que el mar i la barba blanca més llarga que he vist mai. No va dir-me ni una sola paraula, però no deixava de mirar-me fixament i la seva mirada transmetia tendresa a la vegada que una certa inquietud. Tenia més de noranta anys, s’estava morint però semblava que hi havia alguna cosa qui l’hi impedia.

Un matí li vaig preguntar si li feia por morir i em va dir que no amb el cap, i aleshores em va agafar la mà i durant una bona estona en va observar les línies, mentre jo sentia que els genolls em feien figa pels nervis del moment. A hores d’ara encara em costa entendre i explicar el que vaig sentir. Em va agafar la mà amb una tendresa tan infinita que em va emocionar, i vaig preguntar al fill si el seu pare havia sigut un home afectuós. El fill va respondre amb un cert menyspreu que no havia vist mai el seu pare fer un petó a ningú, ni tan sols a ell. I en aquell moment va aparèixer com una màgia dins l’habitació, l’ancià va girar la meva mà, se la va acostar a la boca i, mirant dolçament el seu fill, m’hi va fer un petó. El fill, sorprès, es va desfer en plors quan va entendre que aquell petó era per a ell, que era el regal que el pare li feia just abans de morir.

Aquest testimoni ens ensenya que al llarg de la vida, i fins a l’últim moment, tot és possible. El cert és que res és per sempre, ni la tristesa ni la felicitat; tot el que tenim és temporal, i tampoc conservarem per sempre les persones estimades. Si vivim conscients que a la vida tot és un préstec, en gaudirem més plenament i desenvoluparem la capacitat de valorar-la de debò, perquè aquesta forma de vida ens anirà preparant per al dia que, pel motiu que sigui, la perdem.

Saber que res del que tenim és per sempre ens ajuda a prendre consciència que ho podem perdre i a anticipar-nos a la pèrdua. Aquesta manera d’entendre la vida no té res de trist ni d’angoixant, al contrari, fa que tinguem un pensament encaminat a gaudir de la vida cada dia com si fos l’últim.

Si des de petits ens ensenyen a viure pensant que el que tenim és inamovible, ens costarà molt saber quan n’hem de gaudir, perquè pensarem que sempre hi haurà un demà per a tot. Però si vivim sent conscients que les coses tard o d’hora canvien, per més important que sigui el que estimem, si tenim la consciència d’anticipar-nos als esdeveniments de la vida, per una banda aprendrem a viure aquell moment com si fos l’únic i per l’altra estarem més preparats davant d’un possible canvi.

Imagineu que algú us pregunta quin és el vostre plat preferit, li dieu que els macarrons amb tomàquet i aleshores us posen davant un enorme i suculent plat de macarrons amb tomàquet i us diuen: «Per més anys que visquis, aquest plat de macarrons serà l’últim que menjaràs. Podràs menjar de tot, però no tornaràs a tastar mai més un plat de macarrons amb tomàquet». Com creieu que us el menjaríeu?

Si vivim cada dia de la nostra vida de forma única i irrepetible, com si fos l’últim plat de macarrons, potser valorarem aquests temps d’una altra manera: la satisfacció anirà en augment si vivim amb la consciència que no deixarem passar cap dia de qualsevol manera, ni tampoc cap moment important, sobretot aquells que tenen a veure amb la gent que estimem.

Viure molts anys no és necessàriament sinònim de felicitat i fortuna, però en canvi pensem que és un ideal de vida. He conegut nens i joves amb una vida molt curta, però realment molt intensa, valuosa i especial; eren persones sàvies que van demostrar que la felicitat té relació amb el fet d’haver desenvolupat primer la capacitat d’estimar-nos a nosaltres mateixos per estar més predisposats a estimar i a ser més tolerants amb els altres.

Quan algú és capaç de canviar i aprofitar la vida fins a l’últim moment com ho va fer aquell venerable ancià per demanar perdó al seu fill, es converteix en un exemple i un mestre de vida per als altres. He tingut la sort de conèixer persones de diferents edats que han après a gaudir de cada dia de la seva vida com si fos de l’últim plat de macarrons.

 

 

 

L’herència que els deixem

 

Ser mare o pare és l’acte de coratge més gran que algú pugui tenir, perquè és exposar-se a tot tipus de dolor, principalment el de la incertesa d’estar actuant correctament i el de la por de perdre algú tan estimat.

Perdre? Com, no és nostre?

Va ser només un préstec, el més preuat i meravellós préstec, perquè els fills són nostres només mentre no poden valer-se per si mateixos, després pertanyen a la vida, al destí i a les seves pròpies famílies.

 

JOSÉ SARAMAGO

 

La nostra veritable missió com a pares és estimar, preparar i capacitar els nostres fills perquè desenvolupin eines que els ajudin a valer-se per si mateixos i a ser capaços de transmetre-ho a les generacions següents. Si de ben petits tenen el suport, la companyia i el permís dels adults per expressar les emocions, es podran adaptar molt més fàcilment a les adversitats.

A qualsevol edat estem exposats a les pèrdues, però els adults intentem viure-ho com si aquesta realitat no fos certa. La negació social, tan arrelada, convida a fer un pacte de silenci, els esforços es dirigeixen a intentar no parlar del que ha passat, decidir pels altres el que han de viure i sobreprotegir, especialment els més petits, del seu propi dolor. El resultat és que el dolor l’acabem vivint igualment, ells i nosaltres, però per separat i en solitud.

Com més important és la pèrdua que vivim, més dificultats hi ha per compartir-la sobretot amb els més petits de la família.

Als infants no se’ls escapa res del que passa a la seva família i saben perfectament quan en passa una de grossa. Són com esponges que observen atentament i prenen bona nota d’aquest estrany silenci, i intenten imitar tot el que fan els adults. Així reproduiran el model que els ensenyem, actuaran de la mateixa manera i sobreprotegiran els adults del seu voltant per no causar-los més dolor i estalviar-los l’aflicció. Aquests moments, doncs, solen ser propicis per plantar la llavor de les «mentides piadoses», i el resultat és que l’infant viu la seva pròpia aflicció sol i amb por, ràbia i absoluta desprotecció.

Aquesta forma de viure té conseqüències i poden aparèixer senyals d’alarma en forma de trastorns tant físics com de conducta i emocionals. El psiquiatre Óscar Sánchez Guerrero diu que «la vida actual és més complicada que la del segle passat, quant a exigències acadèmiques, socials i culturals. La gran quantitat d’estímuls que envolten l’infant ens porten a considerar que ens trobem davant d’un augment considerable de trastorns emocionals en els nens i els joves».

Un article publicat al Journal of the American Association al desembre del 1992, i titulat «Cross National Comparissons. The Changing Rate of Major Depression», deia que des de principis del segle XX, cada nova generació ha tingut més risc de depressions que l’anterior, que les depressions es manifesten cada vegada en edats més joves. Si el segle XX s’ha considerat l’era de l’ansietat, el nou mil·lenni ens pot portar a l’era de la melancolia. L’increment de desordres psíquics i emocionals en la població fa que cada cop se’n facin més estudis per trobar-ne les causes.

Els infants estan preparats per rebre les pitjors de les notícies, una malaltia, la mort d’un ésser estimat, la separació dels pares o la pèrdua de nivell econòmic, però no estan preparats per viure-les amb la desconfiança que deixen com a rastre les mentides.

De totes les pèrdues, la mort d’un ésser estimat és la que produirà més de dolor i tristesa i farà que ens sentim vulnerables durant molt de temps. Com més ens estimem la persona que ha mort, més llarg i dolorós és el camí que hem de fer, ja que la trobarem a faltar en tot el que omplia la nostra vida: una lliçó de vida que precisament ve de la mà de la persona que ja no és al nostre costat i que connecta directament amb el nostre interior, els sentiments.

Si un infant ha de viure la mort d’un ésser estimat, per més poderosos i rics que siguem, no l’hi podrem estalviar. Si en aquest moment fa un aprenentatge equivocat, això interferirà en el desenvolupament de la intel·ligència emocional. Quan més endavant visqui una altra pèrdua, no sabrà viure-la d’una altra manera, actuarà igual que el primer cop i aleshores la desadaptació a l’adversitat pot provocar desordres.

Si aprenem que davant de qualsevol pèrdua és millor no parlar-ne, fer veure que no ha passat en un intent d’evitar sentir el dolor, podem trobar infinitat de recursos al nostre abast per escapolir-nos dels sentiments desagradables.

El remolí de la vida ens ho posa fàcil per escapar del que sentim: el joc, les drogues, l’alcohol... Però tard o d’hora apareixeran les dificultats, com ara la tendència a l’aïllament social, els trastorns alimentaris, la profunda soledat i les depressions, i en ocasions també la ràbia extrema, la violència i les agressions.

La negació social de la mort ens aboca a una manca de coneixements sobre el que és més adequat, i aquest desconeixement ens porta a protegir els més petits i joves de les situacions adverses amb un: «Són ganes... Ja ho viurà quan sigui més gran».

En canvi, si ajudem les noves generacions a viure l’aprenentatge de les adversitats de la vida, a compartir-les i a acceptar el que senten, podrem dir que haurem contribuït a canviar el món! Aquesta és la valuosa herència que realment s’espera que els deixem, una herència que es podran endur arreu on vagin, que no ocupa lloc i que passi el que passi sempre tindrà el mateix valor.