Diguem per començar que els primers catalans de la història no eren de Barcelona. Potser els últims sí que ho seran, tal com va tot, però els primers, ni de lluny: el centre neuràlgic de la Catalunya paleolítica es trobava ben al nord, al Rosselló, on s’ha trobat una mandíbula de 450.000 anys. No només és la més antiga del nostre país, sinó una de les primeres d’Europa, cosa que diu molt a favor de l’acollidor paisatge i clima de la Catalunya Nord, actualment francesa, que en aquella època, no cal dir-ho, no era ni francesa, ni catalana, ni tan sols del nord.
És a dir, que aquells primers catalans, que anaven bruts, peluts i malgirbats, no eren especials, ni tenien fet diferencial, ni eren estalviadors, ni tenien seny —de fet, en aquelles dates, no tenia seny ningú. Eren uns homínids lletjos amb un cervellet petitó que no donava gaire de si, i només funcionaven per instints animals: es refugiaven en coves perquè tenien fred, caçaven perquè tenien gana, i fornicaven perquè notaven un desassossec interior (ells; elles ho feien quan els ho manaven). Poca cosa més.
Per sort, a Catalunya fa temps que hi ha gent que es dedica a estudiar les escasses restes que han quedat escampades pel territori, n’han escatit l’antiguitat i n’han extret conclusions més o menys aventurades. I així han escombrat, també, les ingènues tesis que circulaven sobre l’origen dels primers pobladors catalans. A tothom li agrada dir que té uns avantpassats amb possibles, i per això, amb tota la bona fe, hi va haver gent que segles enrere va divulgar que el primer català —d’adopció— va ser Túbal, fill de Jafet i nét de Noè —el de l’arca—, que anava de tournée per la Mediterrània occidental, va arribar a la Península Ibèrica per l’Ebre i es va instal·lar en un punt desconegut entre Tortosa i Amposta (no cal dir que els tortosins i els ampostins estan plenament d’acord amb aquesta teoria).
Una altra tesi, encara més ostentosa, deia que el mític Hèrcules —fill il·legítim del déu grec Zeus—, després de crear l’estret de Gibraltar, separant amb les seves pròpies mans Europa i Àfrica, va anar de visita al nord de la Península i va fundar diverses ciutats, entre les quals Barcelona. Aquesta llegenda va inspirar el muntatge de la Fura dels Baus a la inauguració dels Jocs Olímpics de 1992, que era molt maco, però no s’entenia gaire.
A Girona també diuen que la ciutat la va fundar un gegant mític amb tres ulls, que es deia Gerió. Però els estudis més avançats diuen que Gerunda és un nom d’origen basc, i que els primers pobladors van ser-ne els ausetans, és a dir, gent de Vic i rodalia, cosa que, per als gironins, fa de més mal explicar.
No se sap gaire res dels orígens d’aquests homínids. L’única cosa que se sap del cert, i que de tan repetida ja és un tòpic, és que Catalunya era i és terra de pas, en una situació de privilegi (sic) entre la Península i el continent, entre els Pirineus i el mar. O sigui que ja de bones a primeres vam rebre visites, i visites d’aquelles que diuen «ens quedarem una estoneta més». Això és el que van fer els celtes, i els grecs, i els romans, i els àrabs, i molts altres. Alguns es van integrar, d’altres van imposar la seva llei i el seu tarannà. Els indígenes s’hi van resistir mentre van poder.
Bé, com a tot Europa, cap al 50000 aC —deu mil anys amunt, deu mil anys avall—, a Catalunya va aparèixer l’Homo erectus, denominació científica sobre la qual s’ha fet molta brometa però que es refereix al fet que aquest primer homínid es va posar ben dret per anar pel món, cosa que en la resta de la fauna devia fer un gran efecte. Ara bé, tenien el cervell gairebé tan petitó com els seus rebesavis, i eren poc afavorits, com es pot deduir d’una mandíbula trobada a Banyoles. Això no vol dir que no fessin petits progressos, a base de centúries. Per exemple, recollien fruita i caçaven petits animalons. I anaven fent tombs en colles reduïdes, dues o tres famílies a tot estirar, com passa ara durant les vacances.
Uns quants mil·lennis més tard, al Paleolític superior, va fer la seva aparició estel·lar l’Homo sapiens, que ja era gairebé com nosaltres. Bé, com alguns de nosaltres. La seva vida continuava sense presentar gaires estímuls intel·lectuals, però vaja, a base de temps els sapiens van aprendre a dotar els seus dies d’una certa varietat, que no fos simplement allò de menjar i beure, ficar i treure (amb perdó). Per exemple, es vestien amb pells —encara no estava mal vist—, feien objectes de fusta polida i havien perfeccionat les tècniques de cacera: es carregaven els senglars amb pedres llançades amb una fona i, poc després, amb arcs i fletxes.
Semblen quatre tonteries, però a base d’això aquests protocatalans van començar a tenir coses per explicar-se i, igual que els seus congèneres europeus, van començar a inventar-se mots. I com que una imatge val més que mil paraules, van començar a dibuixar escenes de cacera. A Ulldecona i al Cogul n’hi ha algunes de molt vistoses.
Com que la fauna era variada, el menú del Paleolític va començar a diversificar-se agradablement. Els més modestos sobrevivien amb grana, arrels, fulles, móres i ous. Els amants de la cosa exòtica s’afartaven de sargantanes i serps. Però els diumenges sempre queia algun conill, alguna cabra, unes truites de riu o —festa grossa— un bon civet de senglar o de cérvol. Ah! A més hi havia bisons, com als westerns. Després es van extingir, sense que cap ecologista plorés per ells.
A més de parlar de caceres i de pintures, els homes del Paleolític consumien els seus neguits en la recerca del sílex, que anava molt buscat perquè era ideal per fer tota mena d’eines i armes. Qui tenia una mica de sílex de sobres era un tipus important i començava a practicar els rudiments del comerç, és a dir, jo et dono sílex i tu em dónes dos conills, per posar un exemple. Tot això, expressat amb un parell de substantius maldestres i quatre grunys per acompanyar la sintaxi. Però s’entenien prou bé i a més no es barallaven, pel que sembla.