Tres mesos després
L’Amaia va reconèixer les notes de la cançó que arribava amb prou feines xiuxiuejada des de la sala d’estar. Va acabar de recollir els plats del dinar i, mentre s’eixugava les mans amb un drap de cuina, es va acostar a la porta per escoltar la millor cançó de bressol que la seva tia cantava al nadó amb veu dolça i tranquil·litzadora. Era la mateixa; malgrat que feia anys que no la sentia, va identificar el cant amb què la seva amatxi Juanita la solia bressar quan era petita. El record li va dur la presència estimada i enyorada de la Juanita, amb el seu vestit negre, amb els cabells recollits en un monyo i agafats amb aquelles pintetes de plata que amb prou feines li contenien els rínxols blancs. La seva àvia, que durant la primera infantesa va ser l’única dona que la va abraçar.
Txikitxo politori
zu nere laztana,
katiatu ninduzun,
libria nintzana.
Libriak libre dira,
zu ta ni katigu,
librerik oba dana,
biok dakigu.[1]
Asseguda en una butaca a prop de la xemeneia encesa, l’Engrasi bressava als braços el petit Ibai sense apartar-li la vista de la carona, mentre recitava els versos antics d’aquella trista cançó de bressol. I somreia, tot i que l’Amaia recordava bé que, contràriament, la seva àvia plorava quan la cantava. Es va preguntar per què. Potser ja coneixia el dolor que hi havia a l’ànima de la seva néta, i era aquella mateixa por la que sentia ella per la nena.
Nire laztana laztango
kalian negarrez dago,
aren negarra gozoago da }
askoren barrea baiño. }[2]
Quan la cançó s’acabava, s’eixugava les llàgrimes amb l’impol·lut mocador on hi havia brodades les seves inicials i les del seu marit, un avi que l’Amaia no va conèixer i que la mirava amb cara adusta des del retrat descolorit que presidia el menjador.
—Per què plores, amatxi? Que et fa pena, aquesta cançó?
—No em facis cas, reina meva, que l’amatxi és una bleda.
Però sospirava i l’abraçava més fort, retenint-la entre els seus braços una mica més, malgrat que la nena tampoc no volia anar-se’n.
L’Amaia va escoltar les últimes notes de la cançó de bressol assaborint la sensació de privilegi en recordar la lletra just un instant abans que la tia la cantés. L’Engrasi va parar de cantar i l’Amaia va aspirar profundament l’atmosfera de quietud d’aquella casa. Encara persistia a l’aire la bona olor del guisat barrejada amb la de la llenya que cremava a la llar i la cera dels mobles de l’Engrasi. En James s’havia quedat adormit al sofà i, tot i que a la sala d’estar no hi feia fred, s’hi va acostar i el va tapar una mica amb una manteta vermella. Ell va obrir els ulls un instant, va somriure, li va tirar un petó i va continuar dormint. L’Amaia va acostar una butaca a la de la tia i la va observar: ja no cantava, però continuava mirant embadalida la carona adormida del nen. Va mirar la seva neboda i va somriure mentre li donava el nen perquè l’agafés. L’Amaia li va fer un petó al front i el va posar al bressol.
—Dorm, en James? —va preguntar la tia.
—Sí, aquesta nit amb prou feines hem dormit. L’Ibai té còlics en algunes preses, sobretot les de la nit, i en James se l’ha passat passejant per la casa amb el nen a coll.
L’Engrasi es va girar per mirar en James i va dir:
—És un bon pare...
—El millor.
—I tu, no estàs cansada?
—No, ja saps que jo no necessito dormir tant, amb unes hores ja en tinc prou.
Va semblar que l’Engrasi ho pensava i per uns segons se li va enfosquir el rostre, però després va tornar a somriure i va fer un gest cap al bressol del nen.
—És preciós, Amaia. És el nen més maco que he vist mai, i no només perquè sigui nostre. L’Ibai té alguna cosa especial.
—I tan especial! —va exclamar l’Amaia—. Un nen que havia de ser nena i va canviar d’idea a última hora.
L’Engrasi la va mirar molt seriosa.
—Això és exactament el que crec que va passar.
L’Amaia va fer un gest volent dir que no l’entenia.
—Quan et vas quedar embarassada, al principi, vaig fer una tirada de tarot, només per comprovar que tot estigués en ordre, i llavors era una nena, sense cap mena de dubte. Vaig consultar-ho alguna altra vegada en el transcurs dels mesos, però no vaig fixar-me en el tema del sexe perquè ja ho tenia clar. I quan al final et vas posar tan rara i em vas dir que et veies incapaç d’escollir un nom o de comprar-li roba, et vaig donar una explicació psicològicament plausible —va dir, somrient—, però també vaig consultar les cartes i t’he de confessar que per un moment vaig témer el pitjor. Em feia por que aquella reserva, aquella incapacitat que senties, respongués al fet que la nena no arribés a néixer. A vegades les mares tenen pressentiments d’aquesta mena, i sempre responen a un senyal real. I el més sorprenent és que per més que insistia les cartes no em mostraven el sexe del nadó, no m’ho volien dir, i ja saps el que sempre dic d’allò que les cartes no expliquen: si no ho diuen, és perquè forma part del que no hem de saber. A vegades són coses que mai no ens seran revelades perquè no està en la naturalesa dels fets que puguem arribar a saber-ho; altres vegades es mostraran quan arribi el moment. Quan aquella matinada en James em va trucar, les cartes es van mostrar tan clares com una gota d’aigua: un nen.
—Vols dir que creus que havia de tenir una nena i que va mutar en un nen durant l’últim mes? Això no té gaire base científica, tia.
—Crec que havies de tenir una filla, crec que és probable que algun dia en tinguis una, però també crec que algú va decidir que no era el moment per a la teva filla, i va deixar aquesta decisió en suspens fins a última hora i al final va decidir que tinguessis l’Ibai.
—I qui creus que la va prendre, aquesta decisió?
—Potser la mateixa que te’l va concedir.
L’Amaia es va aixecar, contrariada.
—Vaig a fer cafè. En vols?
La tia no va contestar la pregunta.
—Fas malament de negar que la circumstància va ser especial.
—No ho nego pas, tia —es va defensar ella—, només és que...
—«No s’ha de creure que existeixen, no s’ha de dir que no existeixen» —va dir, citant una antiga defensa contra les bruixes que era molt popular tan sols un segle abans.
—... i jo menys que ningú —va xiuxiuejar l’Amaia. Li tornava al cap el record d’aquells ulls ambarins, d’aquell xiulet fort i curt que l’havia guiat a través del bosc en plena nit mentre es debatia entre la sensació d’irrealitat dels somnis i la certesa d’estar vivint una cosa real.
Es va quedar en silenci fins que la tia va tornar a parlar.
—Quan et reincorpores a la feina?
—Dilluns que ve.
—I com et sents?
—Mira, tia, ja saps que la meva feina m’agrada molt, però he de reconèixer que mai no m’havia costat tant tornar-hi, ni després de les vacances, ni després del viatge de noces... mai. Però ara tot és diferent, ara hi ha l’Ibai —va dir, mirant cap al bressol—. Em fa l’efecte que és molt aviat per separar-me d’ell.
L’Engrasi va assentir, somrient.
—Saps que en el passat, a Baztan, les dones no podien sortir de casa fins un mes després del naixement del fill. Era el temps que l’Església establia per garantir que el nadó estava sa i que no es moriria. Al cap d’un mes el podien batejar, i només llavors la mare podia sortir de casa per dur-lo a l’església. Però feta la llei, feta la trampa. Les dones de Baztan sempre s’han caracteritzat per fer el que s’ha de fer. La majoria havien de treballar, tenien altres fills, bestiar, vaques per munyir, feina al camp, i un mes era molt de temps. De manera que, quan havien de sortir de casa, enviaven el marit al teulat a buscar una teula, se la col·locaven al cap i la lligaven ben forta perquè no els caigués. Encara que haguessin de sortir, no deixaven d’estar sota el seu teulat, i ja saps que a Baztan fins on arriba el teulat arriba la casa, i així podien fer les tasques necessàries sense deixar de complir la tradició.
L’Amaia va somriure.
—No m’imagino amb una teula lligada al cap, però me la posaria de gust si això em permetés endur-me la casa amb mi.
—Explica’m la cara que va fer la teva sogra quan va saber que havies tingut un nen.
—Imagina-te-la! Al principi, va malparlar contra els metges i els seus mètodes de detecció prenatal tot assegurant que aquestes coses als Estats Units no passen. Amb el nen va reaccionar bé, tot i que era evident que estava una mica decebuda, suposo que perquè no podia omplir la criatura de llaços i puntes. Tota la compulsió per les compres se li va tallar en sec, va canviar el dormitori infantil per un de color blanc, i la robeta, per vals de compra que jo bescanvio a mesura que em fa falta, però t’asseguro que en tinc prou per vestir l’Ibai fins que tingui quatre anys.
—Quina dona! —va dir la tia, rient.
—En canvi, el meu sogre estava entusiasmat amb el nen, el tenia tot el dia a coll, se’l menjava a petons i no parava de fer-li fotos. Fins i tot li ha obert una llibreta per quan vagi a la universitat! La meva sogra es va començar a avorrir quan va deixar d’anar de compres, anava dient que potser ja era hora de tornar a casa, que tenia no sé quants compromisos, perquè resulta que és la presidenta d’un parell de clubs de senyores de l’alta societat i trobava a faltar anar a jugar a golf, o sigui que ens va començar a donar presses perquè bategéssim el nen. En James no hi va estar d’acord, perquè des de sempre havia volgut batejar el nen a la capella de San Fermín, i ja saps la llista d’espera que hi ha, que no et donen data abans d’un any... Però la Clarice es va presentar a la capella, es va entrevistar amb el capellà i, després de fer un generós donatiu, va aconseguir data per a la setmana següent! —va dir, rient.
—Pagant sant Pere canta —va dir l’Engrasi.
—És una llàstima que no vinguessis, tia.
L’Engrasi va fer petar la llengua.
—Ja ho saps, Amaia...
—Sí, ja sé que no surts de la vall...
—Aquí estic bé —va dir l’Engrasi, i en les seves paraules hi havia tot un dogma.
—Tots hi estem bé, aquí —va dir l’Amaia, embadalida—. Quan era petita, només descansava aquí, en aquesta casa —va dir de sobte l’Amaia. Mirava el foc hipnotitzada, li va sortir la veu suau i aguda, com quan era petita—. A casa amb prou feines podia dormir, no podia dormir, perquè havia de vigilar, i quan no podia més i la son em vencia, no era un son profund i reparador, era el son dels condemnats a mort, que esperen que en qualsevol moment el rostre del botxí s’inclini sobre seu i els digui que ha arribat l’hora.
—Amaia... —va dir la tia, suaument.
—Però si et quedes despert no et pot agafar, pots cridar i despertar els altres i no podrà...
—Amaia...
Va apartar els ulls del foc, va mirar la tia i va somriure.
—Aquesta casa sempre ha sigut un refugi per a tots, per a la Ros també, oi? Encara no ha tornat a casa seva, des del que va passar amb en Freddy.
—No, hi va tot sovint, però sempre torna aquí a dormir.
Es va sentir un copet a la porta i va aparèixer la Ros a l’entrada traient-se una gorra de llana de colors.
—Kaixo —va saludar—. Quin fred! Aquí sí que esteu bé! —va dir, i es va treure un parell de capes de roba.
L’Amaia va observar la seva germana. La coneixia prou bé per no passar-li per alt que s’havia aprimat molt i que al somriure que li il·luminava el rostre li faltava brillantor. Pobra Ros, la preocupació i aquella tristesa encoberta havien arribat a formar una part tan constant de la seva vida que amb prou feines recordava quan era l’última vegada que l’havia vist realment feliç, malgrat l’èxit en la gestió de l’obrador. El patiment dels últims mesos, la separació d’en Freddy, la mort d’en Víctor... I, sobretot, el seu caràcter: una persona d’aquelles a qui la vida els fa més mal i que sempre et fan pensar que són candidates a agafar una drecera si les coses es posen difícils.
—Seu aquí, ara anava a preparar cafè —li va dir l’Amaia, que la va agafar de la mà per cedir-li el lloc i va veure que tenia taques blanques a les ungles—. Que has estat pintant?
—Només un parell de cosetes a l’obrador.
L’Amaia la va abraçar i va notar encara més que s’havia aprimat molt.
—Seu al costat del foc, estàs gelada —li va dir.
—Sí, però primer vull veure el príncep.
—No el despertis —va xiuxiuejar l’Amaia, acostant-s’hi.
La Ros el va mirar compungida.
—Però com pot ser? Aquest nen no fa res més que dormir? Quan estarà despert perquè la seva tia l’amanyagui?
—Prova de venir a casa entre les onze de la nit i les cinc de la matinada i veuràs que no només està despert, sinó que a més la naturalesa l’ha dotat amb uns pulmons saníssims i un plor tan agut que fa l’efecte que en qualsevol moment t’esclataran els timpans. Vine i amanyaga’l tant com vulguis.
—Doncs potser sí. Què et penses, que m’espanta, això?
—Vindries una nit, però l’endemà em diries que me’n cuidi jo.
—Dona de poca fe... —va dir la Ros, fingint indignació—. Si visquessis aquí, prou que t’ho demostraria.
—Doncs apa, vés a comprar-te taps per a les orelles i fes-te pagues de fer guàrdia aquesta nit, perquè ens quedem a dormir.
—Caram... —va dir la Ros, amb cara de fastiguejada—. Justament avui que havia quedat.
Es van posar a riure.