Murray Hill Place, el nou quarter general nacional i centre de conferències de l’Opus Dei, és al número 243 de Lexington Avenue de Nova York. Amb un valor al mercat d’una mica més de quaranta-set milions de dòlars, la torre de quaranta mil metres quadrats està construïda amb maó vermell i pedra calcària d’Indiana. Es tracta d’un edifici de May & Pinska amb més d’un centenar d’habitacions, sis menjadors, biblioteques, sales d’estar, sales de reunions i despatxos. Als pisos segon, vuitè i setzè hi ha capelles, decorades amb fusta treballada i marbre. El pis disset és una zona únicament residencial. Els homes entren a l’edifici per la porta principal de Lexington Avenue. Les dones entren per una porta lateral i a l’interior de l’edifici estan completament separades dels homes «tant acústicament com visualment».
Uns instants abans, aquell mateix vespre, al seu apartament a l’àtic, el bisbe Manuel Aringarosa havia preparat una petita maleta de viatge i s’havia posat una sotana negra. En condicions normals s’hauria posat un faixí vermell a la cintura, però aquella nit havia de viatjar amb altra gent i preferia no fer ostentació del seu càrrec. Només un ull amatent s’hauria adonat que portava un anell de bisbe de catorze quirats amb una ametista púrpura, uns diamants enormes i una mitra i un bàcul esculpits a mà. Es va penjar la bossa de viatge a l’esquena, va dir una pregària en veu baixa i va sortir de l’apartament. Al vestíbul l’esperava el xofer que l’havia de portar a l’aeroport.
Assegut en un vol comercial en direcció a Roma, l’Aringarosa mirava per la finestra les aigües obscures de l’Atlàntic. El sol ja s’havia post, però l’Aringarosa sabia que la seva pròpia estrella estava a punt de sortir. «Aquesta nit guanyarem la batalla», va pensar sense acabar-se de creure que feia tan sols uns mesos s’havia sentit impotent davant les forces que amenaçaven de destruir el seu imperi.
Com a president general de l’Opus Dei, el bisbe Aringarosa havia dedicat els últims deu anys de la seva vida a fer conèixer l’Opus Dei, és a dir l’Obra de Déu.
La filosofia tradicionalista de l’Opus Dei havia arrelat a Espanya abans del règim de Franco, però amb la publicació del Camino, el llibre espiritual de Josemaría Escrivá, 999 punts de meditació per convertir la pròpia vida en l’Obra de Déu, el missatge d’Escrivá s’havia estès per tot el món. En aquells moments, amb quatre milions de còpies del Camino en quaranta-dues llengües diferents, l’Opus Dei s’havia convertit en una força mundial. A totes les grans ciutats del món s’hi podien trobar les seves residències, centres d’ensenyament i fins i tot universitats. L’Opus Dei era l’organització catòlica que creixia més ràpidament i amb més seguretat financera de tot el món. Malauradament, l’Aringarosa s’havia adonat que en una època de cinisme religiós, cultes i telepredicadors, la creixent riquesa i el poder de l’Opus Dei despertaven moltes suspicàcies.
—Hi ha molta gent que acusa l’Opus Dei de ser una secta destructiva —li comentaven sovint els periodistes—. Altres diuen que són una societat secreta cristiana ultraconservadora. ¿Quina de les dues definicions es quedaria?
—L’Opus Dei no és cap d’aquestes dues coses —responia pacient el bisbe—. Som part de l’Església Catòlica. Som una congregació de catòlics que hem escollit com a prioritat seguir la doctrina catòlica amb el màxim rigor possible en tots els aspectes de la nostra vida.
—¿I l’Obra de Déu inclou necessàriament els vots de castedat, els delmes i l’expiació dels pecats per mitjà de l’autoflagel·lació i el cilici?
—Això només descriu una petita part dels membres de l’Opus Dei —responia l’Aringarosa—. Hi ha molts graus de compromís. Milers de membres de l’Opus Dei estan casats, tenen família i duen a terme l’Obra de Déu a les seves comunitats. D’altres escullen una vida d’ascetisme a les nostres residències de clausura. Es tracta d’una opció personal, però tots els membres de l’Opus Dei compartim un mateix objectiu: la millora del món a través de l’Obra de Déu. Sens dubte es tracta d’una missió admirable.
Però normalment aquests arguments no donaven resultat. Els mitjans de comunicació tenien tendència a buscar escàndols, i l’Opus Dei, com totes les organitzacions importants, tenia entre els seus membres ànimes esgarriades que posaven en dubte la integritat de tot el grup.
Feia només dos mesos, havien descobert un grup de membres de l’Opus Dei d’una universitat de l’oest mitjà que volien drogar els iniciats amb mescalina per induir-los a un estat d’eufòria que volien fer passar com el fruit de l’experiència religiosa. Un altre estudiant universitari havia fet servir el seu cilici durant més de les dues hores al dia que recomanava l’organització, i això li havia provocat una infecció que gairebé el va matar. No feia gaire temps, a Boston, un inversor de banca jove havia deixat totes les seves possessions a l’Opus Dei i després havia provat de suïcidar-se.
«Ovelles esgarriades», va pensar l’Aringarosa, i en el fons del cor se’n compadia.
Evidentment, el darrer maldecap fet públic a tots els mitjans de comunicació havia estat el judici de l’espia de l’FBI Robert Hanssen, que a més de ser un membre important de l’Opus Dei, havia resultat ser un pervertit sexual. Durant el judici s’havien presentat proves que demostraven que havia instal·lat càmeres de vídeo a la seva habitació perquè els seus amics el poguessin veure quan feia l’amor amb la seva dona.
—No sembla pas la típica distracció d’un catòlic devot —havia dit el jutge.
Malauradament tots aquells esdeveniments havien contribuït al creixement d’un nou grup conegut amb el nom de Xarxa de Prevenció contra l’Opus Dei (Opus Dei Awareness Network, ODAN). La popular pàgina web del grup, www.odan.org, informava de tota mena d’històries espantoses d’antics membres de l’Opus Dei que advertien dels perills d’integrar-se en aquesta organització. Els mitjans de comunicació s’hi referien amb noms com «la Màfia de Déu» o «el Culte de Crist».
«El que ens és desconegut ens fa por», va pensar l’Aringarosa, i es preguntava si aquests crítics tenien alguna idea de quantes vides havia enriquit l’Opus Dei. El grup gaudia de tota l’aprovació i el suport del Vaticà. «L’Opus Dei és una prelatura personal del Papa», va pensar.
Aquells darrers temps, però, una força infinitament més poderosa que els mitjans de comunicació amenaçava l’Opus Dei..., un enemic inesperat del qual l’Aringarosa no es podia amagar. Feia cinc mesos que el calidoscopi del poder havia rebut una sotragada i el bisbe encara no s’havia recuperat del cop.
—No saben la guerra que han iniciat —va dir-se en silenci l’Aringarosa mentre mirava per la finestra de l’avió la foscor de l’oceà que sobrevolaven.
Per un instant va enfocar la mirada per contemplar el reflex del seu rostre difícil: fosc i angulós, dominat per un nas curt i tort que li havien trencat d’un cop de puny a Espanya quan encara era un jove missioner. Però els defectes físics no tenien cap importància. El de l’Aringarosa era el món de l’ànima, no pas el de la carn.
Quan travessaven la costa de Portugal el mòbil que l’Aringarosa portava a la sotana va vibrar. Tot i que les normes d’aviació prohibien la utilització de telèfons mòbils, el bisbe sabia que no podia perdre aquella trucada. Només un home en tenia el número, l’home que li havia enviat a l’Aringarosa aquell mòbil per correu.
Molt agitat, el bisbe va agafar ràpidament el telèfon.
—¿Digui?
—En Siles ha localitzat la clau de volta —va dir un home—. És a París. A l’església del Saint-Sulpice.
—Aleshores som molt a prop —va somriure l’Aringarosa.
—La podem obtenir de seguida. Però ens cal la seva influència.
—És clar. Digui’m què he de fer.
Quan l’Aringarosa va penjar, el cor li bategava a tota velocitat. Va tornar a contemplar el buit de la nit i els esdeveniments que havia iniciat el van fer sentir petit.
A vuit-cents quilòmetres de distància, l’albí que responia al nom de Siles s’estava dret al costat d’un rentamans i s’eixugava la sang de l’esquena mentre contemplava les taques vermelles que suraven a l’aigua.
—Purgueu-me amb hisop i així estaré net —pregava citant els salms—. Renteu-me i seré més blanc que la neu.
En Siles sentia una excitació que no havia sentit d’ençà que havia abandonat la seva vida anterior. El deixava sorprès i electrificat alhora. Aquells darrers deu anys havia seguit el Camino, s’havia purificat de tots els pecats que havia comès..., havia reconstruït la seva vida..., havia esborrat la violència del seu passat. Aquella nit, però, tot plegat havia tornat de sobte. L’odi que amb tanta intensitat havia lluitat per enterrar havia ressuscitat. El sorprenia la rapidesa amb què havia tornat el seu passat. I amb el passat les seves antigues habilitats. Una mica rovellades, però útils encara.
«El missatge de Crist és un missatge de pau..., de no-violència..., d’amor», aquest era el missatge que li havien ensenyat a en Siles des del primer dia, i havia desat aquest missatge al fons del cor. Però aquest era el missatge que els enemics de Crist amenaçaven de destruir. «Aquells que gosin amenaçar Déu amb la força s’hauran d’enfrontar a la força. Inamovible i constant».
Durant dos mil·lennis els soldats de Crist havien defensat la fe contra aquells que provaven de destruir-la. Aquella nit Siles havia sentit la crida de la batalla.
Després d’eixugar-se les ferides es va posar la túnica amb caputxa que li arribava fins als turmells. Era feta d’una llana basta i obscura que accentuava més encara la blancor de la seva pell i dels seus cabells. Es va lligar la corda a la cintura, va posar-se la caputxa i va contemplar amb els ulls vermells la seva imatge al mirall. «Les rodes ja han començat a girar».