L’obra que tens a les mans marca l’inici literari de Maria Barbal, que ha donat lloc a una llarga i fructífera trajectòria. Tot i ser una obra primigènia, ja conté en essència totes les característiques que configuraran la resta de la producció de l’autora, que avui consta de nou novel·les, tres llibres de contes, una peça de teatre i un llibre de proses dedicat als pobles abandonats del Pirineu, Camins de quietud (2001), a més de llibres per a infants i joves.
Pedra de tartera, publicada el 1985 i mereixedora dels premis Joaquim Ruyra i Joan Crexells, és, encara avui, trenta-un anys després de la seva publicació i amb quasi una setantena d’edicions i dues versions teatrals fetes per Joaquim Vilà-Folch (1991) i per Marc Rosich (2010), respectivament, l’obra més emblemàtica de Maria Barbal. És la que més ha contribuït a convertir-la en una autora reconeguda tant dins l’àmbit de la literatura nacional com internacional, gràcies a les seves múltiples traduccions. Cal destacar la gran acollida i l’èxit de vendes que la novel·la va obtenir a Alemanya, amb més de cent mil exemplars en l’espai de pocs mesos.
En aquest sentit la considerem una obra clàssica de la nostra literatura, si tenim en compte que, segons Joan Fuster, «el clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent modern, actual». Després de La plaça del Diamant i d’Aloma, de Mercè Rodoreda, és l’obra d’una autora de la literatura catalana que més decididament podem qualificar de long-seller, i que ha sabut crear i fidelitzar un públic lector que constantment es va engruixint i renovant, tal com evidencien les més de seixanta edicions que ha tingut la novel·la només a Catalunya.
La versió que t’oferim no és la que es va publicar el 1985, sinó la darrera. El 2015, amb motiu del 30è aniversari de la publicació de Pedra de tartera, l’autora va voler afrontar-ne una reescriptura, tot incorporant-hi modificacions i informació complementària que fan l’obra encara més atractiva i sense que per això s’hagi alterat el to commovedor i la genialitat de la primera versió, que tan profundament van calar entre els seus lectors.
El 1993, Maria Barbal manifestava: «Escric perquè m’agrada. Perquè és una manera de viure sota d’altres pells. És a dir: per ser qui no sóc i fer allò que no faig, segurament un intent de transvestisme i d’inconformisme». Aquesta declaració acabava dient: «Escric per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant. Algunes hores, escric per necessitat». Ja feia vuit anys que havia iniciat la seva trajectòria literària amb una novel·la curta, però —com dèiem— destinada a ser una de les obres clàssiques de la literatura catalana contemporània. Es tractava de la novel·la objecte d’estudi d’aquesta edició, Pedra de tartera, que es donà a conèixer perquè fou l’obra guanyadora del Premi Joaquim Ruyra 1984.
Aquella autora desconeguda que irrompia al món de les lletres amb una obra singular, continguda i plena de valor era una filòloga de professió, que havia viscut la infantesa i l’adolescència al Pallars, concretament a Tremp, en el si d’una família de tradició pagesa per part de mare, i amb molts interessos culturals per part de pare, el qual l’havia introduïda en el gust per la lectura, llegint-li molt sovint en veu alta llibres provinents de la petita biblioteca familiar que havia anat bastint des del temps de la República, i que conservava convençut que la cultura és un tresor al qual es pot i cal accedir.
Als catorze anys, Barbal es trasllada a Barcelona per estudiar-hi el batxillerat i ja s’hi quedarà a viure. Després del batxillerat vindran els estudis de Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona. Durant aquests anys, Barbal escriu en secret, sobretot poemes i un diari. I compagina l’escriptura amb l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes.
A Barbal li interessa viure l’experiència de l’altre des de dins, per descobrir-ne l’essència, els secrets més recòndits. I és així com l’escriptura de Maria Barbal va fins al fons dels temes que tracta i dels personatges que crea, en una escriptura essencial que mira de dir el màxim de coses amb el mínim de paraules. Una concisió que requereix un treball previ pacient d’anar eliminant tot allò que no és essencial, i així anar creant una tensió narrativa que demana al lector un exercici intel·ligent de complementar allò que de vegades no està dit, però sí suggerit.
D’aquí ve que hàgim de parlar de la subtilesa en la manera de dir en totes les seves obres.
Les obres que seguiran a Pedra de tartera contenen molts dels elements que trobem en la primera novel·la, que analitzarem tot seguit. De manera que ja prefiguren uns interessos de l’autora que s’aniran repetint, encara que sempre de manera diferent.
Després de Pedra de tartera, Barbal ens oferirà un recull de narracions, La mort de Teresa (1986), amb una ambientació coincident: el Pallars. Es tracta d’un recull de vint-i-tres narracions on l’autora assaja tècniques diferents de les utilitzades a Pedra de tartera que li permeten treballar, encara que sigui a manera de provatura, la introspecció psicològica, o la fragmentació del relat en múltiples veus narratives, i situar-se en òptiques diferents a l’hora de construir els personatges. El conjunt, com hem dit, se situa dins el marc de referència de la novel·la anterior. El lector té la sensació que tant els personatges com els ambients de La mort de Teresa podrien integrar-se fàcilment en l’univers creat a Pedra de tartera. Hi trobem certes coincidències, com ara noms de personatges iguals en totes dues obres, així com d’alguns topònims pertanyents al món de ficció de l’autora i presentats a la primera novel·la com Sarri, Pallarès o Montsent. Els temes i les situacions és allò que farien de La mort de Teresa no una continuació de Pedra de tartera, sinó una proposta literària nova. Alguns dels temes coincidents són el del fenomen de la migració camp-ciutat a narracions com «Jo em quedo», o el de la submissió a causa de la necessitat material a «Minyoneta», o també el de la soledat a «Pastor de professió». Però també hi trobarem una bona colla de temes nous tractats amb molta contundència i seguretat. Pensem en com l’autora enfoca el món de la incomunicació de la parella a «Una dona i un home», el tema del masclisme a «No sóc cap ruc jo», el de la infelicitat a «Amb una mica de retard» o el del pes de la tradició i de les creences populars a «Novena».
Tot aquest banc de proves donarà els seus fruits en les dues novel·les posteriors: Mel i metzines i Càmfora, que consolidaran Barbal com una autora essencial dins la narrativa catalana.
Mel i metzines, publicada el 1990, és la primera obra totalment de ficció de l’autora. La novel·la juga amb la dualitat ja des del títol, la dolçor i l’amargor, la matèria de què és feta la vida o, per dir-ho amb paraules del protagonista: «les estones de glòria i els camins d’amargura». En aquesta obra, escrita també en primera persona, Barbal narra les vicissituds del seu personatge protagonista: Agustí Ribera, fill cabaler d’una família pertanyent al món rural del Pallars, de retorn a la seva terra després de quaranta anys de ser-ne fora. Exiliat a París després de la Guerra Civil, Agustí Ribera, a petició de la seva filla periodista, la Claire, va repassant, per mitjà de gravacions i escrits, el fil de la seva vida. Ja a la vora dels setanta anys, el retorn al seu paisatge i a les seves arrels desencadenarà en ell la nostàlgia per allò que va ser la primera meitat de la seva existència i que va determinar les vivències posteriors: la Guerra Civil, l’exili, l’estada en camps de concentració, la vida a França. L’allunyament, en definitiva, del que havia estat el seu món.
La novel·la també té com a referent el Pallars, per bé que aquí es dóna una visió no sols del Pallars de la infantesa del protagonista, sinó també del Pallars actual, a manera d’homenatge a la tradició d’aquesta comarca pirinenca. Però no hem d’oblidar que hi ha una altra ambientació important, de tipus cosmopolita, com ho és el París que ha acollit el protagonista, tot i que l’autora no s’hi entretindrà gaire. La importància de la memòria i del record continuen essent els objectius primordials de Barbal en aquesta obra. L’ús de referents històrics ajuden a donar un toc de versemblança i autenticitat a la història que ens explica.
A Càmfora, la tercera novel·la de l’autora, publicada el 1992, Maria Barbal desplega tot l’ofici acumulat a les obres anteriors i fa un gran pas que la durà a dir que amb aquesta obra té «la sensació d’haver acabat un cicle, d’haver deixat anar uns continguts que tenia necessitat d’expressar».
Efectivament, només encetar la novel·la trobem que, per primer cop en aquest gènere, l’autora utilitza la tercera persona. Això li permet una veu neutra, allunyada dels personatges i, també, introduir molts elements de ficció, per bé que encara se serveix de referents extrets de la realitat, potser cada vegada més minsos. Aquesta realitat que per a Maria Barbal és la seva matèria primera, que «Ha consistit en el coneixement d’una història, encara que no fos viscuda per mi mateixa, o notícies i fets externs a mi, als quals em sentia connectada d’alguna manera. Les vivències i els fets externs, més que les idees despullades, han estat els meus motors per a la creació literària».
És per això que hi veiem la fi d’un cicle i l’inici d’una altra etapa. En aquest sentit Càmfora actua de novel·la pont en el procés evolutiu de Maria Barbal; una evolució que parteix d’un fort lligam amb la realitat per, de mica en mica, anar donant més pes a la ficció. Aquesta novel·la li valgué tot un seguit de premis el mateix any de la seva publicació: el Premi Nacional de Literatura, el Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premio de la Crítica Literaria de Narrativa Catalana que concedeix l’Asociación Española de Críticos Literarios.
Càmfora ens explica la història d’una família que deixa la vida al poble dels Pirineus per traslladar-se a Barcelona. Hi trobem la confluència de diferents trames narratives, i les diverses implicacions entre els personatges fan que en sobresurtin dos de femenins, la Palmira i la Sabina, caracteritzats com a motors d’una història plena d’actituds abocades al límit.
Trobem a Càmfora uns temes que l’autora volia tractar per damunt de tot, com l’adaptació als canvis sovint no volguts, la nostàlgia, el sentiment de pèrdua d’un model de vida per un de diferent. El valor de l’individu per damunt del valor de la família-casa-hisenda, en definitiva, l’autonomia personal. És per això que a Càmfora hi reconeixem la presència de dos mons que, en tant que diferents, permeten als personatges actuar de manera diversa. Així, al poble, pel fet de ser un nucli tancat, hi trobem comportaments fets de silencis, de renúncies, de subjeccions que coven odi i desig de venjança; són sempre els mateixos, les dinàmiques són difícils de trencar. A ciutat, la complexitat i l’anonimat permetrien, en aparença, flexibilitat en els comportaments i la possibilitat de readaptació. Així ens ho demostra la Palmira. A Càmfora hi ha present una doble dicotomia: la de camp-ciutat i la de personatge masculí-femení.
El procés migratori del Pirineu català cap a Barcelona que ja trobàvem a Pedra de tartera, d’una manera incipient, s’ha convertit ara en un procés que no té aturador, també motivat pel creixement econòmic de l’Espanya d’aquells anys (pensem en el Seat 600, en l’establiment de més indústria prop de les grans ciutats, en l’inici de les segones residències, el turisme, etc.).
Càmfora tanca les obres recollides dins el Cicle del Pallars, i les obres posteriors es caracteritzaran per presentar una cartografia de la situació humana, social i política de la Catalunya del segle XX, que l’autora ha anat creant. En aquestes obres, l’ambientació, o bé s’anirà desplaçant cap a d’altres indrets molt sovint urbans, com Barcelona, o anirà perdent protagonisme per continuar posant l’accent en el factor humà, tot tractant temes de la nostra història més recent.
En les tres primeres novel·les Barbal s’havia ocupat del tema de la migració i, en conseqüència, del que representa el desarrelament, el fet d’haver de marxar de la teva terra, sempre dins la pròpia cultura. A Carrer Bolívia (1999) el tema hi és abordat de manera ben diferent i amb resultats també diferents, ja que aquí es tracta més de veure no tant què ha deixat enrere la protagonista, sinó què guanya en el nou lloc d’acollida, lloc on la cultura és una altra.
Carrer Bolívia, Premi Cavall Verd de l’any 2000, ens explica, de manera coral, la història d’una jove de Linares (Jaén), la Lina, sensible, voluntariosa i amb afany de saber. La noia s’acaba de casar amb en Néstor, un obrer decidit i molt conscienciat políticament. Junts se’n van cap a Barcelona buscant oportunitats noves i s’acaben establint al carrer Bolívia, a tocar del Besòs, un barri que ha acollit molts immigrants com ells i que s’està configurant. A través de la veu de la Lina, intercalada en els capítols amb la veu del narrador, el lector va coneixent de primera mà el ric món interior de la protagonista, i també el seu creixement humà, i assistim, a través de la història d’aquesta parella, a tot un món fet de personatges que lluiten en el moment més dur del franquisme tardà, en un barri on no hi ha cap infraestructura i cal reivindicar-ho tot, on la unió i la consciència de classe és la clau que dóna sentit a les lluites obreres.
Quan ens endinsem en la lectura va apareixent tot un mosaic de personatges que, a través de l’alternança de punts de vista —primera i tercera persones—, ens donen la mesura d’una obra on el lector haurà d’anar establint les interrelacions entre els fets i els personatges. Així, el lector disposarà d’un munt d’angles de visió que aniran completant el relat de la Lina. Ella s’adona que a la vida tenim molts mons, que som de molts llocs, i no només d’on naixem. Som sobretot d’on vivim, per això no s’ha sentit immigrant a Catalunya, sinó que la seva integració dins la colònia immigrant l’ha feta sentir catalana.
També aquí els esdeveniments històrics emmarquen i de vegades determinen la trajectòria dels personatges, com la mort del papa Joan XXIII o l’assassinat de Carrero Blanco, dos fets ben significatius, així com el desenvolupament i la importància del moviment obrer a Barcelona i rodalia dels anys cinquanta als anys setanta. O els preparatius de la Constitució, la celebració de les primeres eleccions democràtiques. La novel·la, a més, constitueix un veritable document de la Barcelona dels anys seixanta als vuitanta, ja que el lector hi pot trobar reflectit de manera rigorosa l’esperit d’aquell moment: les lluites obreres, la posició de l’Església catalana progressista o les lluites i reivindicacions dels veïns per poder tenir un barri en condicions.
Molta menys importància té ja l’ambientació a la novel·la següent, Bella edat (2003). Es tracta d’una obra construïda en clau de present que, per primera vegada en la trajectòria de l’autora, no té un referent històric. La novel·la gira al voltant del número tres: està estructurada en tres parts ben diferenciades, té tres protagonistes principals i unes relacions personals sovint construïdes en base a tres personatges.
A la primera part coneixem Fidel Sala, un escriptor català de quaranta-tres anys que de jove va marxar, fugint d’una mala relació familiar, als Estats Units, on aconseguí renom a escala internacional i que acaba de tornar a Vilanova, la seva ciutat nadiua, per viure-hi els darrers anys de vida, ja que se sap malalt de càncer. En un ingrés a l’hospital, retrobarà una amiga de la família durant la infantesa, Simoneta Vega, una dona de gran bellesa que treballa d’infermera i de qui en Fidel s’enamora de seguida.
La Simoneta té una filla, la Patrícia, que és fruit del seu matrimoni amb un metge xilè, José Pedro, desaparegut durant la repressió de Pinochet després del cop d’estat de 1973.
En Fidel i la Simoneta inicien una vida en comú, l’evolució afectiva de la qual seguirem a la segona part de la novel·la mitjançant el diari que en Fidel va escrivint i on va desgranant les pròpies sensacions.
A Bella edat, Barbal es planteja parlar de l’escriptura des de l’òptica de l’escriptor i se serveix de la veu del seu personatge protagonista per reflexionar-hi des de dins. L’escriptura com a espai de reflexió i d’aprofundiment de les nostres pròpies vivències i relacions amb els qui ens envolten. A la novel·la, l’autora aposta per entrar de ple en dos elements inherents a la condició humana: el pas del temps i la bellesa, la importància de l’aspecte físic en la nostra societat i els sacrificis que som capaços de fer per aconseguir una bona imatge.
L’obra de Maria Barbal parteix del compromís que l’autora estableix amb la realitat que l’ha envoltat i que l’envolta. El gruix de la seva obra és un retrat profund, una radiografia del present. Així ho veiem a Escrivia cartes al cel i a Emma. Totes dues obres parteixen d’un fet real que l’autora pren de l’actualitat, concretament d’una notícia apareguda als mitjans de comunicació.
En el cas d’Escrivia cartes al cel (1996), el pretext sorgeix d’una notícia periodística de 1993, localitzada als afores de París: el segrest durant quaranta-sis hores d’uns nens i de la seva mestra d’una llar d’infants. Amb aquesta notícia l’autora basteix una trama que té com a protagonista principal el segrestador, Josep Ram, que, un cop ja empresonat pels esdeveniments, escriu al seu advocat, i és a través de la seva crònica i dels personatges coprotagonistes dels fets que el lector en va tenint coneixement, sempre servint-se de recursos literaris diversos (cartes personals i cartes al director dels diaris, entrevistes i notícies periodístiques, intercalades amb la primera persona), que li permeten abordar els fets des de diferents punts de vista, que, sumats, van completant la història.
L’autora, a través del seu relat, ens planteja una sèrie d’interrogants sobre el funcionament de la nostra societat, concretament de la justícia, o el paper manipulador dels mitjans de comunicació davant la notícia del segrest. També hi trobem la importància de l’afectivitat en l’entorn i de l’educació que rebem durant la infantesa i, sobretot, què és el que aboca un home cultivat i de bona família a cometre un acte de desesperació com el que du a terme el protagonista.
Com a contrapunt al personatge principal, sobresurt la figura d’en Nazari, el seu company de cel·la, que pràcticament no ha tastat cap altre model de vida que el de la privació de llibertat. Aquest personatge permetrà a l’autora furgar en les reaccions que s’estableixen entre tots dos, tant des del punt de vista social com psicològic.
Al llarg del repàs per la trajectòria narrativa de l’autora veiem que a Barbal no li interessa tant el fet concret com la possibilitat que li ofereix de furgar en el sofriment dels seus personatges, en les causes que els han dut fins a l’extrem que viuen, com la societat margina o viu d’esquena a aquestes problemàtiques. Hi trobem sempre una constant: els més dèbils socialment paguen la injustícia, i aquesta debilitat pot ser un trauma infantil, una manca d’afecte, la desigualtat econòmica o la diferència d’oportunitats, entre d’altres factors.
A Emma, novel·la publicada el 2008, el punt de partença torna a ser una notícia al diari: la mort per asfíxia d’una indigent en un caixer a causa d’un incendi provocat per uns xicots, el 2005. En aquest cas, l’autora es planteja de quina manera una relació de desacord entre dues persones, la infelicitat, el desengany, pot anar minant una persona vital, coratjosa i amb una gran empenta fins a veure’s abocada a una situació de marginalitat. Barbal hi denuncia les situacions d’injustícia a què la societat mateixa empeny molts individus, obligats a viure’n al marge per no seguir els dictats dels interessos del diner o de la política.
L’Emma és una dona casada amb un polític emergent molt preocupat pel seu futur polític, que fa passar per davant de tot. Tots dos comparteixen una filla de dotze anys, l’Àngels. L’Emma se sent poc estimada pel seu home, sempre distret en la relació i, a més, amb la interferència dominant d’una sogra molt ambiciosa disposada a fer de tot per aconseguir que el fill triomfi, que sigui el guanyador de les properes eleccions. Aquesta situació de desamor la durà a enamorar-se d’un home, en Denís, amb qui viurà una intensa però fugaç aventura amorosa. Aquest fet l’allunyarà encara més de casa, de la feina i, molt aviat, de la societat. L’Emma es veu abocada a viure al carrer, es converteix ben aviat en una homeless, tasta el món de la marginació, però també el de la solidaritat, el de la desesperació i el d’una minsa esperança. Amb tot, un fet fatal provocarà que l’Emma sofreixi un atac dins un caixer automàtic i allà començarà per a ella una evolució que de mica en mica semblarà dur-la a un enfortiment per superar aquesta situació.
La societat, però, no perdona els qui trenquen les regles. D’aquí el final tràgic de la protagonista. Barbal, amb el seu particular punt de vista, aprofita per fer-nos adonar de la política «sense entranyes» que ens envolta. Com sovint donem molta importància a la feina i a la promoció personal i descurem els qui tenim més a prop. Com l’especulació s’emporta sense contemplacions espais naturals per convertir-los en muntanyes de ciment, però darrere de tot s’emporta persones, models de vida, projectes de felicitat, vides.
Tota l’obra de Barbal és, en major o menor grau, una obra de compromís amb la memòria, sobretot a través dels fets històrics, que afecten de manera directa i de vegades determinen les accions dels personatges. La importància de conèixer el passat, la necessitat de la memòria han estat una constant en aquestes obres, mitjançant les quals l’autora ens fa saber que la literatura pot acomplir aquest paper fonamental de deslliurar de l’oblit els fets que ens han precedit i ser un espai de memòria i de reconciliació, sempre a través dels seus protagonistes silenciosos, com veiem a País íntim.
País íntim (2005), guanyadora del Premi Prudenci Bertrana, és una novel·la que ens torna al millor de Pedra de tartera, ja que hi manté similituds. En aquesta ocasió Maria Barbal ens endinsa en una relació mare-filla, des de la perspectiva de la filla, que la percep del tot insatisfactòria i que no entén l’actitud de la mare perquè, tot i sentir-se estimada, hi ha alguna cosa que li impedeix una relació més estreta, més amorosa. És un diàleg a una veu de Rita Albera, la protagonista, la qual utilitzarà l’escriptura per poder explicar a la mare allò que no ha pogut fer mai en la seva relació del dia a dia. D’aquesta manera, refà la memòria de la família ara que la mare ja és gran.
L’actitud de la mare no canviarà per més que la Rita s’hi aproximi, perquè el seu mal no és pas la Rita, sinó un dolor profund que ha fet que s’anés construint una cuirassa per sobreviure. Una cuirassa que vol traspassar a la filla, perquè mai no hagi de patir com ha patit ella. El lector anirà descobrint que aquest dolor profund té l’arrel en l’afusellament de l’avi de la Rita durant els inicis de la Guerra Civil, a causa de la delació d’un veí del mateix poble. El casament de la Rita amb en Conrad —nét d’una casa d’ideologia contrària a la de la Teresa— i l’interès d’aquest per la història provocaran un acte de restauració de la memòria i de reconciliació amb famílies del poble que no s’han parlat durant dècades.
Aquesta incomunicació i l’oblit que afecta la Teresa de gran ens la fa veure tal com hauria pogut ser sense el seu immens dolor: una persona serena, bondadosa i fins i tot afectuosa.
Una de les formes de caracterització del personatge de la mare és el llenguatge, que, com sempre, és extremament cuidat. Mai no anomena la filla pel nom, sinó amb mots com: «moqueli», «tretzepets», «cony de borda», «xafarot», «pantec», «tofall», «llafega», «pantegaire», «farnaca», «orca» i, el més dissonant: «carnús». A través d’aquestes paraules, que la filla rep no sempre de grat, el lector pot endevinar tant el caràcter de la mare com l’estat d’ànim o els prejudicis socials.
I seran les paraules, però també en bona part els silencis, allò que anirà dibuixant el mapa d’aquest país íntim de totes dues protagonistes.
Hi ha una estreta relació argumental entre País íntim i Pedra de tartera. País íntim, malgrat que funciona independentment, pot ser llegida com una continuació de Pedra de tartera, una història sobre les repercussions que el drama viscut per la Conxa amb l’afusellament d’en Jaume han causat en la generació següent.
El conte és el segon gènere més conreat per Maria Barbal. Tant a La mort de Teresa, com als dos reculls següents, Ulleres de sol i La pressa del temps, Barbal hi assaja tècniques i recursos narratius que després utilitzarà a les novel·les. Sembla com si a través del conte, amb la constricció i brevetat que el gènere demana, Barbal s’imposés reptes nous, maneres diverses de dir, punts de vista i focalitzacions diferents. L’autora hi ha buscat l’agilitat i la concentració.
Ho veiem a les cinc narracions que constitueixen Ulleres de sol, publicat el 1994, que ens mostren un conjunt de tècniques narratives i de temes, com ho són bàsicament les relacions de comunicació o d’incomunicació entre les persones. Ja sigui a través del diari personal, del gènere epistolar o d’un àlbum de fotografies, l’autora ens presenta cinc històries llargues, d’una trentena de pàgines, de gran intensitat en les quals la majoria de protagonistes són dones. Més deslligades d’una ambientació precisa, les narracions se situen en un entorn urbà i les relacions es veuen reforçades amb tot un seguit de trampes que l’autora empra de manera estratègica i que el lector haurà d’anar descobrint. Un element en comú: en totes hi apareixen, vinculades a algun personatge, les ulleres de sol, metàfora del problema comú dels humans per poder veure-hi clar en tot allò que fa referència a les nostres pròpies relacions interpersonals i en la capacitat d’autoenganyar-nos per poder continuar vivint el propi drama. També el pas del temps, tant del cronològic com del vivencial. A través d’un meticulós i ben articulat engranatge de jocs de perspectives, i lluny de mostrar-nos una existència fàcil, les vides dels personatges són els veritables protagonistes d’aquest recull d’una qualitat literària difícil de superar.
La pressa del temps (2010) conté vint-i-set contes. Amb aquest títol tan suggeridor ens duu tot un món on el temps és un element important. No es tracta del temps cronològic, sinó més aviat del temps vital. D’allò que amb el pas del temps ens ofereix la vida: un canvi de perspectiva, una oportunitat, la possibilitat de revisar el nostre passat.
Són uns contes que tenen sovint un espai i un temps ben precisos on abunda el present. En d’altres, en canvi, ens porten una història, un personatge sense un emmarcament concret.
Com en els altres llibres de narracions, Barbal busca la sorpresa, l’impacte, fins i tot aquell to concís i poètic que trobem en tota la seva obra.
Dèiem a l’inici que un dels motius pels quals l’autora escrivia era per la possibilitat de «viure sota altres pells». I això és el que ens proposa a la darrera novel·la, En la pell de l’altre, publicada el 2014, on Barbal torna a partir d’un fet real per fer-se preguntes sobre el comportament humà. El punt de partença és ara el cas d’Enric Marco, que fou president d’Amical Mauthausen, ja que es va fer passar per un deportat al camp de Flossenbürg. L’any 2005 es va descobrir que mai no havia estat deportat i que tot plegat era una impostura. El que interessa a l’autora no és tant el fet en si, sinó entendre com una persona pot adoptar la personalitat d’una altra, confondre-s’hi, fer-se passar per qui no és. Es tracta d’impostura, d’una patologia? El lector anirà descobrint com la protagonista, Ramona Marquès, es fabrica una vida que no és la pròpia, que no li agrada gens, i es crea una personalitat inventada que s’acosta més a la que hauria pogut ser la vida de la seva amiga d’escola, Mireia Ferrer, filla d’exiliats republicans, la qual es vol distanciar de la càrrega dolorosa que han viscut els pares. Totes dues d’alguna manera projecten en l’altra allò que els falta. D’aquesta manera, la Ramona acabarà presidint l’associació Memòria i Llibertat, fent-se seu un testimoniatge i un discurs que no té res a veure amb ella. L’autora situa l’obra en diversos escenaris, d’entre els quals sobresurt el barri del Poblenou de Barcelona, per la seva significació en el passat obrer i industrial.
Una vegada més veiem que l’obra de Maria Barbal parteix del compromís que l’autora estableix amb la realitat que l’ha envoltat i que l’envolta. El gruix de la seva obra és un retrat profund, una radiografia del present. Com a lectors, mai no restem indiferents a les històries que ens explica. Al capdavall sentim que som tan culpables o tan innocents com els seus personatges, igual de víctimes i de botxins.
Pedra de tartera, reconeix l’autora, neix d’un impuls i d’una necessitat: la de passar comptes amb una història personal i a la vegada col·lectiva. L’obra és ambientada al Pallars (Pirineu) i ens explica en primera persona la trajectòria vital de la seva protagonista: la Conxa. Es tracta d’una mena de memòries que recullen, en tres parts, tres estadis vitals de la protagonista: la joventut, la maduresa i la vellesa, que corresponen als estats de soltera, casada i vídua, respectivament. De fet, com a lectors seguim el monòleg interior de la protagonista, articulat a partir dels records de les vivències que per a ella han estat tan importants que l’han transformada. De fet, la Conxa es parla a ella mateixa, i com a lectors assistim al seu discurs, que, en cada moment i gràcies a l’habilitat de l’autora, adoptarà tons i ritmes diferents, depenent del moment vital de la protagonista. Ella simplement exposa els fets tal com els ha viscut i serem nosaltres els qui l’acompanyarem en aquest periple vital.
La novel·la comença amb la frase «Es veia prou que a casa érem molts» i continua «I devia de sobrar algú. Jo era la quinta de sis germans i, segons deia la mare, havia arribat perquè Déu havia volgut i s’ha d’acceptar allò que Ell envia».
Aquest fragment introductori ens aporta el punt de vista, la primera persona, i la posició d’aquesta primera persona dins el seu marc referencial: apareix la protagonista en una posició no de ser una més de la colla o de la família, sinó com una inoportunitat, algú que hi és de més a causa dels pocs recursos familiars; «havia arribat perquè Déu havia volgut», fruit de la casualitat, ningú no l’esperava; «i s’ha d’acceptar allò que Ell envia», fruit, també, de la resignació.
Aquestes petites informacions actuen, de manera determinista, sobre la protagonista, la Conxa, i en constituiran la trajectòria vital.
La Conxa es veu empesa en plena adolescència (tretze anys) a abandonar la família i l’entorn que l’ha vist néixer i que configura l’únic món que coneix i a iniciar el camí del desarrelament. Es tracta d’un desarrelament tant físic com ambiental, i de manera definitiva, ja que no tindrà mai l’oportunitat de tornar.
Amb aquest exili forçat a casa dels oncles, a la Conxa només li queda la resignació i el silenci, dos ingredients que configuraran la seva vida, els que li faran companyia tant en els moments de tristesa com en els de joia o davant fets i actituds que la protagonista no acaba de comprendre i que li aniran configurant el caràcter. No sent que pertany al món de ple dret, sinó com a convidada. I això va determinant la seva actitud de renúncia, d’acceptació d’una realitat imposada, però d’una manera serena i conscient.
Només l’amor d’en Jaume, aquell xicot vigorós que arriba a la vida de la Conxa per quedar-s’hi, la transformarà de dalt a baix. En Jaume li farà tastar l’amor, li eixamplarà el seu petit món, tot fent-li conèixer altres realitats i fent-la partícip de les il·lusions i del compromís de canvi que ell té envers el moment històric que els toca viure, junt amb l’esperança d’aconseguir un món més just.
Amb en Jaume, la Conxa hi tindrà tres fills: dues noies i un noi. L’aparició d’en Jaume caracteritza tota la segona part de la vida de la Conxa, la part de joventut, de plenitud. Però aquesta etapa es veurà estroncada a causa de l’esclat de la Guerra Civil i de l’assassinat d’en Jaume. Els esdeveniments històrics fins aleshores inexistents per a la Conxa interfereixen en el seu món d’una manera definitiva; prenen, a través d’en Jaume, un paper important i serà a causa d’ells que la Conxa entrarà en la tercera etapa de la seva existència. A partir d’aquí, la vida de la Conxa emprendrà un nou rumb fet de tristesa i de distància cap a la pròpia vida, a causa del dolor viscut: «Sabia que era una altra Conxa, com si en un mes i mig hagués viscut un tarter d’anys».
De primer, la Conxa es negarà a viure i es refugiarà en els records. Ben aviat, però, es deixarà portar, indiferent, lluny del seu món, lluny de tot allò que ha conformat i que ha donat sentit a la seva existència, es deixarà traginar, voluntàriament i sense esma, cap a ciutat. En aquests moments, que configuren la tercera part de l’obra, el desarrelament de la Conxa és doble: d’una banda sofreix el desarrelament interior, de la pròpia vida, «M’ha tocat viure trenta anys més i, així d’inútil, encara respiro», i el desarrelament exterior, del lloc i de l’espai on ha viscut la vida, a l’alta muntanya. Un cop més les circumstàncies externes la duen, de manera definitiva, a deixar el seu hàbitat natural i a sofrir un altre desarrelament, aparellat a la desfeta de la seva pròpia casa, de la qual ja no se sent mestressa, ni tan sols un membre útil; i emigrar cap a ciutat, cap a Barcelona, que «per a jo —ens diu—, és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri», frase final de la novel·la, que ens dóna la dimensió de la grandesa de la Conxa i del seu grau de lucidesa. Ens ho diu amb aquella serenor pròpia de qui sap que ja ho ha viscut tot i amb aquella senzillesa i resignació que, com dèiem abans, l’han acompanyada des de sempre.
En la darrera fase de la vida, la Conxa ens diu «em sento com una pedra amuntegada en una tartera», tot condensant així la trajectòria de la seva existència, en la qual ella s’ha vist traginada pels qui té a prop, per les circumstàncies externes, per la necessitat; i això ha fet que no s’hagi sentit mai mestressa de la pròpia vida. Amb tot, no es tracta d’una existència anònima, sinó que dins la seva petitesa s’erigeix com un símbol: de la pobresa, de l’opressió, de la senzillesa, però també de la il·lusió, i amb una càrrega humana que li dóna una força excepcional.
El context on es desenvolupa la vida de la protagonista i els altres ambients que es referencien en la novel·la també actuen de manera doble: d’una banda ajuden a configurar els personatges, sobretot la protagonista, la qual ens manifesta que «estava feta a conèixer el que veia, a parlar del que sentia». Efectivament, la Conxa té un món proper que la defineix i que l’explica. Tot allò que se surt d’aquest món li fa girar el cap, l’espanta, no ho entén i, en conseqüència, ho tem. Ella funciona dins uns escenaris molt concrets que són el poble on viu i els llogarrets del voltant. Aquest és el seu microcosmos, un univers sencer per a ella. Malgrat això, l’autora no s’està de fer-la partícip d’ambients, de llocs i de fets que la Conxa no arribarà a conèixer mai de primera mà, o dels quals no participarà de manera voluntària i conscient, sinó arrossegada pels esdeveniments que la traginen, com és el cas de la seva anada a Barcelona, que per a ella és la destrucció de tots els seus referents i, per tant, l’inici de la fi.
Fora del seu hàbitat conegut, la protagonista esdevé un ésser sense voluntat, se sent inútil i descontextualitzada. Sent que ja no serveix per a res. Resta bandejada de totes les decisions de la família. Només dos moments feliços: quan algú ve de muntanya a visitar-la («Quan hi ha algú de fora no em fan callar»,), i els somnis, que són «llargues converses que desperta no puc fer».
A Pedra de tartera, però, hi trobem un altre paisatge, el simbòlic, que a la novel·la pren un protagonisme especial i és el paisatge fet de silenci, un silenci que no és ambiental sinó actitudinal, fet de renúncies, de conformitat, que a la vegada és el determinant de l’evolució dels sentiments sobretot de la Conxa. Ella manté sempre una actitud resignada que la caracteritza, que la fa callar, mossegar-se la llengua abans d’expressar les seves pròpies idees o voluntats. Unes vegades el silenci es produeix per voler fer el cor fort, per no disgustar qui té a prop, tal com passa a l’inici de l’obra, abans de marxar de casa, quan la Conxa no gosa contradir la voluntat dels pares, sobretot de la mare, i dir que no vol marxar. És incapaç de manifestar la seva tristesa, sobretot per no entristir qui l’estima: «No em sortia paraula i prou que hauria volgut dir, però, quan mare callava, jo notava un nus al coll com un llaç que em tibés pels dos extrems, i em començava a fer mal fins que em pujava el primer sanglot pit amunt i desfeia el nus, i llavors s’escapava un riu de llàgrimes amb tota la fúria, perquè l’últim que jo volia fer en aquella hora era plorar..».
Altres vegades el silenci ve per falta de gosadia i comporta una renúncia a una il·lusió, com quan descobreix un bagul de vestits a les golfes però no gosa demanar d’arreglar-se’n algun, ja que se sap forastera a la casa on viu, tot i l’estimació i les atencions que rep per part dels oncles. També és incapaç de pronunciar-se davant la negativa dels oncles a deixar-la casar amb en Jaume, o quan al ball no sap donar carabassa a en Martí de Sebastià, perquè no sap dir que no, i caldrà l’actitud decidida d’en Jaume per arrencar-la dels braços d’en Martí i convertir-la en la seva única balladora durant les festes.
El silenci també pot arribar a ser una actitud de dignitat davant la covardia i la maldat. Com quan decideix no donar peixet a tots aquells que voldrien que ella i els seus se sentissin culpables només per haver defensat les pròpies idees i, en això, la Conxa empra el silenci no com un acte de renúncia, sinó —ben al contrari— per créixer en dignitat i per fer-se respectar: «Quan algú parlava de la guerra i jo hi era, sempre esperaven que hi fiqués cullerada i mai no els vaig donar aquest gust».
Potser quan el silenci esdevé sinònim d’autèntic sacrifici és a la part final, quan la Conxa, davant la notícia de l’abandó de casa per anar a ciutat, és incapaç de dir-hi la seva tot i saber que allò és la seva fi, perquè és conscient que «Si hagués gosat dir: deixeu-me quedar aquí, vull morir en aquesta terra, no n’hauria tret res». El silenci no és una característica exclusiva de l’actitud de la Conxa, sinó que forma part del paisatge on es desenvolupa la novel·la i el món de relacions que hi interactuen. El silenci és el teixit base del món de relacions dels personatges, conforma l’actitud de la majoria d’ells, ja que estan inserits en un context de pobresa, on no hi ha res sobrer, on les condicions de vida són dures i cal educar en aquesta migradesa tant material com d’expressió dels sentiments, perquè això implica una fortalesa que farà la persona més apta per sobreviure i fer-se un lloc en aquestes condicions.
La Conxa viu un temps històric molt precís que s’inicia si fa no fa amb el segle i és protagonista —malgrat ella— dels grans fets històrics que li toca de viure. L’Exposició Universal de Barcelona de 1929, la proclamació de la Segona República, l’esclat de la Guerra Civil, el franquisme i el primer fenomen del despoblament del camp i l’emigració cap a ciutat dels anys seixanta contextualitzen l’obra. Tots aquests esdeveniments no hi són com a mers referents, sinó que guien els fets dels personatges, els influencien i, en molts casos, en determinen la trajectòria vital. De la mateixa manera que els fets actuaren de revulsiu en les persones que els visqueren, forjant il·lusions i consciències, els personatges de Pedra de tartera no en viuen aliens, sinó que de manera molt àgil, però amb la insistència que fa al cas, l’autora els aprofita per marcar els canvis i l’evolució dels seus personatges. En aquest sentit Barbal dóna veu als qui mai no poden decidir en els fets històrics, però que en canvi pateixen totes les conseqüències d’aquelles decisions sovint injustes i cruels que no han decidit. Els protagonistes silents de la història, aquells que protagonitzen totes les situacions d’injustícia. És a ells a qui l’autora, a través del personatge de la Conxa, vol dignificar. En aquest sentit, la Conxa és el paradigma de diverses situacions d’injustícia històrica que l’autora denuncia: la pobresa, que mena la Conxa fora de la pròpia família; la Guerra Civil i totes les situacions d’injustícia que dugué aparellades, que s’acarnissarà de manera cruenta damunt la Conxa i la seva família amb l’assassinat absurd d’en Jaume; la descurança del territori per part de les autoritats polítiques, que comporta la manca de comunicacions, el desequilibri territorial, el despoblament dels pobles de muntanya i la migració econòmica cap a ciutat.
En Jaume no és sols l’amor de la Conxa i el seu marit malaguanyat, sinó que també és el contrapunt de la protagonista. És un jove treballador, decidit, il·lusionat per la vida, que té ganes de canviar el seu petit món, fent-lo més just. No és cap hereu, sinó un cabaler, fill segon de cal Ferrer de Sarri, que compta amb els recursos provinents de les seves ganes de treballar fent de fuster o de paleta.
En Jaume actua de revulsiu per a la Conxa. Amb ell coneix l’amor i, a la vegada, provocarà en ella un canvi en la seva manera de veure el món. La Conxa, però, gens acostumada a sentir-se mestressa d’ella mateixa, s’aferra a en Jaume. Així, pren la seva primera decisió «Ara jo només podia ser la Conxa de Jaume». Per tant, passa de dependre dels oncles a dependre, volgudament, d’en Jaume, aquest ésser que la sabrà fer feliç, que la farà entrar en el món de la consciència, que li obrirà els ulls cap a un món personal tot nou.
Amb en Jaume, la Conxa viurà els millors moments de la seva existència. Coneixerà l’amor, la maternitat, la felicitat, però sobretot el més important és que la Conxa reconeixerà que «Jaume m’havia ascendit a persona». També és ell qui la fa partícip del món exterior, qui la connecta no sols amb la realitat de fora del poble de muntanya on viu, sinó que li fa conèixer altres realitats, la fa sabedora dels grans esdeveniments polítics i socials del país, de les il·lusions col·lectives del moment històric.
A partir d’aquí la vida de la Conxa corre paral·lela a la d’en Jaume. L’estimació que sent per ell supera la seva incapacitat per comprendre’n la visió del món i el grau de consciència i les actituds d’en Jaume: «Jaume em va dir que hauria pagat molt per poder anar a Barcelona com tia [...]. Va dir que estàvem abandonats a muntanya, que ningú no es recordava dels fills de la terra que vivien tan lluny d’allí on es decidien totes les coses. [...] Quan entràvem en aquests viaranys sempre em passava igual. Una boira espessa avançava cap al meu cervell i d’allí passava al cor. [...] Jo estava feta a conèixer el que veia, a parlar del que sentia. [...] Amb Jaume, aleshores érem com la nit i el dia, i aquella diferència em feia tremir...».
Malgrat això, en Jaume exerceix la seva influència: com dèiem, eixampla i fa més entenedor el microcosmos de la Conxa: «En aquells instants em va semblar que comprenia el meu home quan deia que érem tan pobres i que costava tant d’anar d’una banda a l’altra que, quan arribàvem, un ramat de camins ja havíem fet tard», i més endavant: «Però una alegria estranya havia d’entrar ben aviat a casa nostra, portada per la veu de Jaume. El rei Alfons XIII havia sortit del país i s’acabava de proclamar la República. Jo no m’avenia que allò fos cap joia a tenir en compte, però a Jaume li rajava per llavis i mans i era encomanadissa».
A la seva mort, la vida de la Conxa perdrà tota significació i mai no es refarà de la terrible injustícia.
Els oncles són, de fet, aquells qui faran de pares a la Conxa. La Conxa reconeix que tots dos l’estimen, cadascun a la seva manera, i li ho demostren amb els petits fets de cada dia, donant-li tot allò que tenen a l’abast, per poc que sigui. Tots tres viuen en un context on sovint no abunden les paraules, sinó els silencis. Ells també viuen en un món que té dos protagonistes, la feina i les paraules no dites: «Aquell got de llet tot just munyida davant el meu plat, sense paraula». Són continguts, reservats: «Tia, quan se la coneixia, s’arribava a estimar [...]. No era de mena agradosa [...] però a la seua manera mostrava l’afecte», «Oncle callava molt, [...], però tampoc no hi posava mala cara», «...era home murri, d’anar fent sense parlar gaire ni per mal ni per bé».
Malgrat que mostren la seva rigidesa a l’hora d’acceptar canvis, també demostraran que la felicitat de la Conxa els importa, tot acceptant el seu casament amb en Jaume i no amb el candidat a qui ells veurien més de bon grat.
És la filla gran de la Conxa. Decidida, vigorosa, intel·ligent i responsable, «llesta com una guineu». La Conxa sempre la veu semblant a en Jaume, perquè sap com afrontar els esdeveniments de la vida. Tenen fusta de líder, de passar al davant i marcar camí.
L’Elvira, arran de l’assassinat del pare, no sols es veurà en la tessitura d’haver-ho de dir a la mare, sinó que anirà agafant cada vegada més el rol de la mare, sobretot en aquells moments de dolor que la Conxa no pot suportar. Va a servir a Montsent i es casarà a Torve, lluny del seu poble. Per tant, serà la primera que haurà de deixar casa seva i la tasca de la pagesia.
És la filla mitjana. La Conxa ens diu que no té «tanta empenta com l’Elvira», que se l’ha de manar més, però que és bona treballadora i dòcil. Es fa càrrec d’en Mateu, amb qui és molt pacient i, d’aquesta manera, contribueix a resoldre part de les feines de la casa i així allibera els altres, que feinegen més amb la terra i el bestiar. Es casarà també fora de Pallarès, tot abandonant, com l’Elvira, la casa on va néixer.
És el fill petit de la Conxa. És el pare qui li tria el nom, com l’avi. A la Conxa el nom li agradava, però «segons com, em feia pensar en matar»
És potser qui més rebrà les conseqüències de la desfeta de casa seva i, només amb nou anys, ja ha entès que en situacions difícils cal callar, que parlar pot ser contraproduent.
Es casarà amb la Lluïsa, una noia de Torrent, que mai no s’entendrà amb la Conxa i que començarà a estar delicada de salut. Això anirà creant una transformació en en Mateu, que passarà de ser un xicot alegre i tranquil a anar adelerat i mostrar aspror de caràcter. La Conxa és ben conscient de com va canviant el seu fill, però serà incapaç de fer-hi res. Tot i veure problemes, no farà res per evitar el casament. L’abandó que les autoritats exerceixen sobre el territori i els problemes de salut de la Lluïsa acceleraran l’inevitable procés d’haver d’abandonar la casa a Pallarès i anar cap a Barcelona, completant així el desarrelament total de la Conxa del món que l’ha configurada i guiada fins aleshores.
A Pedra de tartera té tanta importància el fil argumental com el model de llengua. Al costat de dialectalismes pallaresos, que ajuden en la ubicació del personatge dins el seu context, en tota l’obra hi plana un llenguatge intens i molt treballat que aprofita tots els ressorts de la llengua. L’autora no estalvia un munt d’expressions i frases fetes que confereixen a l’obra una riquesa de llenguatge que el lector agraeix, i que li permet de fer parlar la Conxa amb el llenguatge propi del seu món, en el to que li escau i amb els mots que coneix.
A través de la llengua que la protagonista utilitza, tenim una mostra de com és la Conxa i de per on es mou. La llengua ajuda a configurar el personatge, ens fa adonar de l’abast del seu món. La Conxa no té més referents culturals que allò que veu i toca cada dia.
El llenguatge actua en funció del personatge i de l’obra. I és que, com la Conxa mateixa sap, «una llengua és com una eina que cadascú l’agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa».
Un cop repassats els aspectes més importants de l’obra, podem concloure que Pedra de tartera ens ofereix un testimoniatge serè del temps històric que ha tocat de viure a la seva protagonista, la Conxa. Es tracta de deixar constància d’uns fets i d’unes vivències que són extrapolables a moltes altres persones que van viure situacions coincidents en moments històrics també semblants. Sempre en un to de serenor que ens fa la història més colpidora. Es tracta d’una reflexió lúcida sobre la memòria, sobretot de la memòria petita, aquella que no surt als llibres, però que configura la gran memòria. Amb això, l’autora dóna veu a aquells qui mai no són preguntats, a qui mai no es reconeix el sofriment personal i col·lectiu.
A la novel·la no hi trobem un to marcat de denúncia, un to reivindicatiu, l’autora deixa que siguem nosaltres els qui ens anem endinsant en la història i siguem conscients de la dimensió del que s’hi explica.
Hi trobarem, això sí, una crítica de la situació d’abandó i de pobresa dels pobles de muntanya en la societat catalana de després de la Guerra Civil, la qual cosa comportarà grans moviments de població que es veuran obligats a abandonar el seu lloc de naixença per anar cap a les ciutats, prop dels nuclis industrials, amb l’esperança d’una vida millor. Es tracta, doncs, de l’esfondrament de tot un món, l’únic món que té gent com la Conxa, per anar a un món diferent on no s’acabaran d’integrar mai. Com la Conxa mateix ens diu, a muntanya es noten les estacions i els canvis que va fent la natura. A ciutat, la monotonia s’imposa, perquè tots els dies són iguals.
Es tracta d’una situació que, malauradament, veiem i vivim aquests dies a tot Europa, on milers i milers de refugiats es veuen obligats a arriscar la pròpia vida per intentar buscar-ne una de millor. Alguns fugen de la guerra, els altres de la misèria, i troben la mort, l’abandó o la culpabilització per resposta. Aquestes situacions són sempre provocades i evitables.
Tot aquest sofriment el viuen amb més intensitat les dones i les criatures. A Pedra de tartera es fa avinent que les dones són pràcticament excloses de tot, sobretot de la vida pública. Són només escarrassos de feina i no tenen poder de decisió.
Les conseqüències de les guerres duren sempre moltes generacions. D’aquí que a través de la lectura de la novel·la puguem anar resseguint temes com la injustícia social, la importància de la memòria històrica per no repetir errors en un futur o la necessitat de conèixer els fets i de demanar perdó a les víctimes. També ens fa reflexionar sobre el paper de l’Església oficial durant la Guerra Civil, els comportaments humans fets de solidaritat, però també de baixesa, pel que fa als delators.
Potser tots aquests elements continguts en una novel·la tan curta són la clau del seu èxit a Catalunya i arreu. Un tema ben universal situat en un context molt concret, però que sap explicar bé els elements essencials de què està feta la condició humana. I és que la literatura és la millor eina també per conèixer-nos millor i conèixer tot allò que ens envolta.