INTRODUCCIÓ

DADES BIOGRÀFIQUES

Els inicis

Pere Calders i Rossinyol va néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1912. Aprèn a llegir a casa, amb l’ajuda de la seva mare. El seu pare, que també és aficionat a la literatura, li encomana el gust pels llibres. Dels vuit als dotze anys va a l’Escola Catalana Mossèn Cinto, on li fa de mestre el senyor Josep Peronella, que l’incita a fer exercicis de redacció, en definitiva, a escriure; Calders li dedicarà un emocionat record molts anys després.

Als disset anys estudia dibuix tècnic i comercial a l’Escola de Belles Arts, a Llotja. A més d’aprendre-hi l’ofici, tindrà contacte amb altres estudiants que segueixen les tendències artístiques més d’avantguarda. El dibuix serà de fet la seva principal ocupació professional al llarg de la vida, especialment en empreses editorials.

A partir de 1932 comença a col·laborar en diversos diaris i revistes catalans, com a redactor i com a dibuixant del que aleshores se’n deien ninots (i dels dibuixants, ninotaires), amb acudits amb el text al peu del dibuix, que signa amb el nom «Kalders».

El juny de 1936 apareix el seu primer llibre de contes, El primer arlequí, i el desembre del mateix any, la primera novel·la, La Glòria del doctor Larén.

En esclatar la guerra (juliol de 1936) promou, juntament amb Avel·lí Artís-Gener (Tísner), el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), i milita al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), agermanat amb el Partit Comunista espanyol. Calders col·labora especialment amb dibuixos propagandístics a L’Esquella de la Torratxa, publicació que reapareix després que el Sindicat se n’hagi apropiat.

El 1937 s’allista al servei militar i és destinat al Servei de Cartografia de l’exèrcit. Fruit de l’experiència com a soldat, escriu Unitats de xoc (1938), obra d’encàrrec de la Institució de les Lletres Catalanes, amb un pròleg de Carles Riba. D’altra banda enllestirà el mateix any 1938 una altra novel·la, Gaeli i l’home déu.

El febrer de 1939 s’acaba la guerra a Catalunya, amb la derrota de les forces republicanes. Calders, com molts altres soldats —i milers de civils—, passa la frontera amb França. Alguns d’aquests exiliats són acollits per comitès d’ajuda en condicions més o menys dignes. Els soldats, però, i els qui no tenen on anar, són allotjats —més aviat amuntegats—, en pèssimes condicions, en camps de refugiats que les autoritats franceses han improvisat per acollir-los.

Calders va a parar també a un camp militar, però se n’escapa al cap de poc temps. Uns dies després se li uneix l’Avel·lí Artís-Gener, que també ha fet el mateix. No sense risc aconsegueixen arribar a Tolosa de Llenguadoc, on Pere Calders conviurà un temps amb altres refugiats catalans, acollits pel Comitè Universitari: hi són també la família Artís, Mercè Rodoreda, Feliu Elias, Pere Pi-Sunyer, Francesc Trabal, Joan Oliver, i així fins a una cinquantena de persones que havien arribat en un autocar de la Institució de les Lletres Catalanes.

Una part d’aquest grup —els escriptors— són convidats a instal·lar-se al castell de Roissy-en-Brie, prop de París, on tampoc no es quedarà gaire temps: a finals de juny de 1939 Calders embarca cap a Mèxic, on viurà els següents vint-i-dos anys, fins a 1962.

L’exili mexicà

Mèxic va ser el país que va mostrar-se més disposat a donar rebuda als republicans espanyols. El govern mexicà no va reconèixer la legitimitat del règim de Franco i es calcula que va acollir com a mínim uns 10.000 refugiats, dels quals 3.000 devien ser catalans, compresos valencians i illencs.

En un primer moment Calders contacta amb Josep Carner, de qui rep l’ajuda necessària per començar la nova vida, i al cap de poc temps es reunirà amb els Artís, que han arribat pocs mesos abans.

Mèxic era un país en ple desenvolupament. Després de les turbulències revolucionàries, que havien arribat fins ben entrats els anys trenta, el país viurà una època de gran prosperitat, especialment a partir de 1942. Amb tot, Calders no va trobar-s’hi mai plenament a gust. El seu únic desig era tornar, i sempre va considerar l’exili una situació provisional.

L’atmosfera de l’exili, a més, amb la petulància dels que ja hi eren d’abans i hi havien establert pròspers negocis per un costat, i per l’altre amb les picabaralles polítiques dels mateixos exiliats, el ressentiment i les acusacions mútues per haver perdut la guerra i després, amb el transcurs dels anys, la nostàlgia, les manifestacions excessives d’enyorament, tot plegat li causa una mena d’ofec espiritual. Calders, a Mèxic, sempre s’hi va considerar un desterrat.

Amb tot, no hi va viure pas malament. Instal·lat ben aviat a la capital, aconseguí el divorci de la seva primera muller, Mercè Casals, amb qui s’havia casat el 1935, i es va casar, el 1943, amb Rosa Artís, germana del seu gran amic Avel·lí Artís-Gener; publica escrits i dibuixos amb certa assiduïtat a les revistes catalanes de l’exili, treballa de grafista i dibuixant a l’editorial UTEHA, i econòmicament es defensa prou bé. D’altra banda, la mateixa estranyesa que li produïa la gent i els costums del Nou Món van acabar per despertar-li una curiositat i una simpatia innegables cap als mexicans. Però les ganes de tornar a casa eren invencibles.

Durant el període d’exili Calders escriurà les narracions del que probablement és el seu millor llibre, Cròniques de la veritat oculta (publicat a Barcelona el 1955), i el recull Demà, a les tres de la matinada (Barcelona, 1959). Significativament, en cap dels dos llibres no hi ha referències a Amèrica. Només les cinc narracions de Gent de l’alta vall (1957) són específicament de tema mexicà. Sobre això, diu en l’entrevista que li va fer Josep Faulí (Serra d’Or, setembre de 1979):

«...des d’un punt de vista literari, Mèxic m’influí poc. Com he explicat moltes vegades, jo hi feia una vida en règim d’estricta transitorietat. A més, treballava amb catalans, vivia amb catalans, em feia amb catalans, de manera que el contacte amb els mexicans era molt superficial... Amb tot, he d’admetre que la meva obra, sense l’estada a Mèxic, fóra diferent, però no a causa del país que m’acollí, sinó d’haver marxat del meu: No hi influí Mèxic, sinó l’enyorament i, com a conseqüència, un desig d’evasió, de fugir de la realitat dura de cada dia».

Retorn a Catalunya

Només després del retorn a Catalunya el 1962, Calders abordarà plenament la temàtica mexicana, amb dues novel·les, L’ombra de l’atzavara (1963), que és una reflexió sobre l’exili, i Aquí descansa Nevares (1967), on els protagonistes són indis mexicans. En un altre apartat tornarem a parlar d’aquestes dues obres, que s’allunyen de la manera de fer més habitual de l’autor. Ja a Barcelona, podrà entrar a treballar a l’editorial Montaner & Simon fins a la jubilació.

Pel que fa a la producció literària, el 1966 ha publicat la novel·la Ronda naval sota la boira, escrita a l’exili, i que provoca un cert desconcert en la crítica pel seu caràcter en part experimental, i després publica Tots els contes (1968), on aplega tota la seva producció fins al moment i alguns textos inèdits. Després d’això es produeix una llarga temporada de silenci, només amb algun conte publicat en revistes, fins a l’aparició del llibre que tenim entre mans, Invasió subtil, que apareix el 1978, ja en la democràcia. El mateix any, un mes abans, pel setembre, la companyia Dagoll Dagom estrenava Antaviana, un muntatge teatral basat en contes de Calders. L’obra va tenir un èxit extraordinari i va contribuir a popularitzar la figura de l’escriptor.

A partir d’aquest any encara publicarà altres reculls de contes, amb alguns de nous i d’altres que havien quedat inèdits o només publicats a les revistes catalanes de l’exili: Tot s’aprofita (1983), De teves a meves (1984), El barret fort i altres inèdits (1987), etc. Entre el 1984 i el 1988 apareixen quatre volums de les Obres completes, i nombroses reedicions dels seus llibres. Col·labora també assíduament a la premsa escrita en català, en diverses revistes i al diari Avui (una selecció d’articles es va publicar el 1994 amb el títol Mesures, alarmes i prodigis). El 1986 li havia estat concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Pere Calders va morir a Barcelona el 21 de juliol de 1994.

L’OBRA DE PERE CALDERS

El context literari

Per començar, hem de tirar una mica enrere en el temps. La consolidació del català com a llengua literària en el camp de la narrativa podríem dir que comença amb Narcís Oller, a cavall dels segles XIX i XX, i es confirma amb els grans escriptors modernistes (Caterina Albert, Joaquim Ruyra, etc.).

El Noucentisme, després, va imposar un model literari i alhora ideològic que afavoria sobretot la poesia en detriment de la prosa, especialment en detriment de la novel·la, gènere menystingut pels noucentistes.

Un dels efectes secundaris del període noucentista va ser la pràctica desaparició, amb comptades excepcions, de la prosa narrativa del panorama de la literatura catalana, i això durant més d’una dècada. S’ha de dir, però, que la novel·la com a gènere sofreix una profunda crisi també a tot Europa, crisi que es resoldrà amb brillantor la dècada dels anys vint, amb una renovació dels gèneres i de les tècniques narratives. Noms tan rellevants com Proust, Joyce, Woolf o Kafka, juntament amb els grans novel·listes nord-americans (Faulkner, Hemingway, Dos Passos...), publiquen algunes de les seves obres més importants en aquesta dècada. A Catalunya, el 1925 és un any decisiu per a la represa del gènere narratiu, amb l’aparició d’un article de Josep M. de Sagarra («La por a la novel·la») i amb una famosa conferència de Carles Riba («Una generació sense novel·la») on aposten pel conreu del gènere. Riba, a més, reclama la necessitat de traduir obres estrangeres per tal de suplir les mancances d’una tradició pròpia.

Onze anys més tard, el 1936, quan Pere Calders comença a escriure, la literatura catalana en prosa es pot considerar plenament consolidada, o en camí de fer-ho, havent incorporat moltes de les novetats estilístiques i temàtiques de la narrativa del segle XX. La llengua literària, d’altra banda, ha esdevingut per a la nova generació «un instrument dúctil i apte». Escriptors formats en el Noucentisme i fins i tot en el Modernisme han col·laborat en la recuperació del gènere. D’altra banda, pels mateixos anys, poc més o menys, han iniciat la seva carrera literària autors tan diversos com Rodoreda, Espriu, Benguerel, Villalonga i d’altres, una colla d’escriptors que podríem anomenar ben bé com una «generació de la República».

És cert que la guerra, i sobretot la dictadura del general Franco a partir de l’any 1939, van dificultar moltíssim el conreu de la literatura, i més encara de la literatura en català. Però els escriptors catalans, des de casa o des de l’exili, no van fer-se enrere en allò que ja s’havia aconseguit, i van seguir en el camí d’una literatura estrictament contemporània i cosmopolita.

Pel que fa a Pere Calders, ja des dels primers contes publicats (El primer arlequí, de 1936), l’autor mostra la seva predilecció per uns determinats trets que caracteritzaran el conjunt de la seva obra. Més endavant els analitzarem, però podem avançar-ne algunes característiques: la presència de l’atzar, l’imprevist, o l’insòlit, i les reaccions que això provoca, uns personatges singulars i, sobretot, l’humor, que és una de les constants en la seva producció. En definitiva es tracta d’una actitud davant la realitat, una actitud que privilegia la imaginació per damunt de la «realitat» aparent de les coses, i alhora una mirada irònica sobre el comportament humà.

Afinitats i influències

Si volem buscar les possibles influències literàries de Calders, caldria distingir entre allò que realment constitueix una influència directa i allò que no és sinó una afinitat, un «ambient literari», o una coincidència en la manera d’entendre la literatura.

En aquest sentit, Calders era poc inclinat a admetre cap influència concreta, però reconeix l’ascendent que va tenir sobre ell l’anomenat «Grup de Sabadell», bàsicament compost per Joan Oliver, Francesc Trabal i alguns altres escriptors vinculats a les edicions La Mirada. Calders sobretot en valora l’aire fresc que aquests escriptors van aportar a la literatura catalana, contra un determinat ruralisme modernista que encara configura la formació lectora de la seva generació i contra l’encotillamentnoucentista que va presidir els seus anys d’aprenentatge. Sobre aquest grup afirma Calders (a l’entrevista amb Jordi Coca): «Pel que fa al grup de Sabadell, jo crec que va aportar una certa ironia i un sentit crític, a través de l’humor, del qual el Noucentisme tampoc no s’escapava. Això, als més joves, ens va fer un gran efecte. Teníem un idioma que fèiem servir amb normalitat, amb un esperit, ja t’ho he dit, cosmopolita».

D’altra banda, s’havia interessat de jove (fins i tot sembla que va ser-ne el traductor) per la prosa de Massimo Bontempelli, escriptor italià considerat un dels primers a practicar el «realisme màgic», una denominació que també podria aplicar-se, amb les reserves i les objeccions necessàries, a bona part de la literatura de Calders. Així mateix s’ha remarcat, en la mateixa línia, la possible influència de les proses breus de Pirandello, per bé que Calders no semblava gaire disposat a admetre-la.

Algunes vegades s’han esmentat també la lectura de Poe i l’afinitat amb l’obra de Kafka, i si bé és cert que Calders ens diu que no va llegir Kafka fins molt més tard, és innegable que comparteixen algunes similituds, un cert aire de família, especialment pel que fa al comportament d’alguns personatges davant de situacions absurdes, o a l’ús de determinats recursos humorístics, però en Kafka sempre hi té més pes la dimensió metafísica (la qual cosa no vol dir que no hi sigui a l’obra de Calders). Tanmateix hi ha tot un corrent d’escriptors centreeuropeus (Robert Walser, Hermann Ungar, Bruno Shulz...) que, en una esfera propera a la de Kafka, creen una literatura amb elements absurds i inquietants. Caldria potser preguntar-se si no hauríem d’anar a buscar l’origen d’aquest tipus de literatura en les fronteres imprecises entre l’expressionisme i el surrealisme de l’avantguarda europea.

Pel que fa a l’humor, no caldria anar-lo a buscar gaire lluny. Catalunya ha estat sempre una terra d’humoristes, podríem dir que forma part de la nostra cultura. Així, per exemple, la referència al Noucentisme de la citació anterior al·ludeix, molt probablement, a Josep Carner, autor que incorpora la ironia no només en els poemes sinó també en les petites proses que són un veritable model d’humor civilitzat, com ara La creació d’Eva i altres contes, de 1922.

Cal també tenir en compte la tradició de l’humorisme en la nostra literatura popular, amb els precedents il·lustres de Rusiñol, Albert Llanas i Pompeu Gener ja en l’època modernista. Podríem afegir-hi les anècdotes atribuïdes a Rafael Moragas o a Francesc Pujols, i tants d’altres.

I no hem d’oblidar, sobretot en el cas d’un «ninotaire» com Calders, l’enorme popularitat de la revista infantil En Patufet i de les revistes satíriques d’abans de la guerra: La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Papitu, Xut, El Be Negre, etc., en algunes de les quals havia col·laborat ell mateix i altres grans dibuixants, com ara Xavier Nogués, que és probablement amb qui hi ha més afinitat d’estil, i també Junceda, Cornet, Opisso, Apa (un dels pseudònims de Feliu Elias), Castanys, Tísner (pseudònim d’Avel·lí Artís-Gener), etc.

No voldríem acabar sense assenyalar encara alguna altra possible afinitat que ens permetria d’emmarcar Calders en una determinada tendència literària; entengui’s això en el sentit d’un parentiu a l’hora d’entendre la literatura, una coincidència en el tractament de la realitat i la fantasia: així per exemple la sorprenent sintonia que l’obra de Calders manté, de vegades, amb la de l’italià Dino Buzzati (1906-1972), i també amb la de Ramon Vinyes (1882-1952), notable escriptor català, inspirador d’un personatge de García Márquez (el «sabio catalán» de Cien años de soledad) i potser massa injustament oblidat. Finalment, i sense cap intenció d’exhaurir la nòmina, cal remarcar la influència de Calders en alguns escriptors de les últimes generacions, visible especialment en alguns dels contes de Jesús Moncada o de Quim Monzó, tot i situar-se en una línia estètica allunyada de la de Calders.