...res no pot sortir del no-res...
Quan aquella tarda la seva mare va tornar a casa després de la feina, Sofia estava asseguda al balancí del jardí, meditant sobre la possible connexió entre el curs de filosofia i Hilde Møller Knag, que no tindria una postal de felicitació del seu pare.
La seva mare la va cridar des de l’altra punta del jardí:
—Sofia! Hi ha una carta per a tu!
Es va quedar sense alè. Ja havia buidat la bústia, de manera que la carta havia de ser del filòsof. Què li diria la seva mare?
—No porta segell. Potser és una carta d’amor!
Sofia va agafar-la.
—¿No l’obres?
Havia de trobar una excusa.
—¿Has vist algú, alguna vegada, que obri una carta d’amor davant de la seva mare?
Va deixar que pensés que era una carta d’amor. I encara que també era molest, hauria estat pitjor que la seva mare hagués descobert que feia un curs per correspondència amb un desconegut absolut, un filòsof que estava jugant amb ella a fet i amagar.
Era un dels petits sobres blancs. Quan va pujar cap a la seva habitació i va obrir la carta, va llegir tres noves preguntes:
Hi ha algun principi que estigui present en totes les coses?
Pot l’aigua convertir-se en vi?
Com poden l’aire i la terra produir una granota viva?
Sofia va trobar bastant estúpides aquestes preguntes, però tot i així li van donar voltes dins el cap tota la tarda. Al dia següent, a l’escola, encara hi pensava, i les examinava i les tornava a examinar una per una.
Hi ha algun principi que estigui present en totes les coses? Si aquest principi realment existia, ¿com podia convertir-se en una flor o en un elefant?
La mateixa objecció era vàlida a la pregunta sobre si l’aigua podia convertir-se en vi. Sofia coneixia la paràbola en què Jesús converteix aigua en vi, però no l’havia pres mai de forma literal: si Jesús havia convertit aigua en vi, es tractava d’un miracle i, per tant, d’una cosa que no es podia fer en condicions normals. Sofia sabia que hi ha molta aigua, no només en el vi, sinó en tota la natura. Però encara que un cogombre estigués format per un 95% d’aigua, la resta bé hauria de ser alguna altra cosa, perquè el cogombre era un cogombre, i no pas aigua.
Després hi havia la pregunta de la granota. El seu professor de filosofia estava fascinat amb les granotes. Sofia podia acceptar, possiblement, que una granota estigués formada per terra i aigua, en cas que la terra no estigués composada d’un sol element. Si la terra estava formada per moltes substàncies diferents, era bastant evident que la terra i l’aigua podien produir una granota, sempre i quan la terra i l’aigua s’unissin a través dels ous i dels cap-grossos. Perquè una granota no pot créixer en un camp de cols, per molt que la reguis.
Aquell dia, quan va tornar de l’escola, va trobar a la bústia un altre sobre del filòsof. Va anar al Cau, exactament com havia fet els altres dies.
EL PROJECTE DELS FILÒSOFS
Tornem-hi, que no ha estat res! Anem directament a la lliçó d’avui, sense entretenir-nos amb conills blancs i coses així.
T’explicaré a grans trets com l’home ha meditat sobre la filosofia, des dels primers grecs fins als nostres dies. Però no ens precipitem.
Com que molts filòsofs van viure en una època i en una cultura molt diferents de la nostra, és imprescindible investigar quin és el projecte de cada filòsof. Amb això vull dir que hem d’intentar entendre què és allò que vol descobrir cada filòsof. Un filòsof determinat voldrà saber l’origen de les plantes i els animals. Un altre, si Déu existeix, o si l’ànima és immortal.
Quan aconseguim determinar quin és el projecte d’un determinat filòsof, serà més fàcil seguir la seva línia de pensament, si tenim en compte que cap filòsof està interessat en totes les preguntes filosòfiques.
Sempre parlo del «filòsof» en masculí perquè aquesta és bàsicament una història d’homes. Les dones, en el passat, van ser dominades des d’un punt de vista sexual i intel·lectual. És una llàstima, perquè hem perdut, així, moltes experiències importants. Fins aquest segle, les dones no han entrat a la història de la filosofia.
No et posaré deures: cap pregunta difícil de mates, ni res així. La conjugació dels verbs anglesos no m’interessa. Tot i així, hauràs de resoldre un petit exercici de tant en tant.
Si acceptes aquestes condicions, ja podem començar.
ELS FILÒSOFS DE LA NATURA
Els primers filòsofs grecs reben sovint el nom de «filòsofs de la natura» perquè es van preocupar de la natura i els seus processos.
Ja ens hem preguntat moltes vegades d’on venim. Avui en dia, molta gent imagina que en algun moment o altre, alguna cosa havia de sortir del no-res. Aquesta idea no era tan corrent entre els grecs. Per alguna raó, van assumir que «alguna cosa» havia existit des de sempre.
La pregunta clau, per tant, no era de quina manera tot hauria pogut venir del no-res. Els grecs es preguntaven, més aviat, com podia ser que els peixos vius vinguessin de l’aigua, o els arbres gegants i les flors de colors vinguessin de la terra. Per no dir com podia ser que un nen petit vingués de la panxa de la seva mare!
Els filòsofs observaven amb els seus ulls que a la natura hi ha canvis constants. ¿Però com es produeixen aquests canvis?
Com pot ser, per exemple, que una substància es converteixi en un ésser viu?
Tots aquests filòsofs compartien la creença que hi ha un determinat principi que és l’origen de tots els canvis. Ens és difícil de saber com van arribar a aquesta idea. Però sabem, això sí, que progressivament va anar sorgint la idea que hi ha d’haver un sol principi bàsic que sigui l’origen de tots els canvis de la natura. Hi ha alguna cosa d’on tot ve i on tot torna.
Per a nosaltres, de fet, el més interessant no és conèixer a quines solucions van arribar aquests filòsofs, sinó quines preguntes van formular i quina mena de respostes buscaven. Ens interessa més saber com pensaven que no pas allò que pensaven.
Sabem que van formular preguntes que tenien a veure amb els canvis que observaven al món físic. Buscaven les lleis subjacents de la natura. Volien entendre què passava al seu voltant sense necessitat de recórrer als mites antics. I encara més important: volien entendre la natura a través de la natura.
Això diferia bastant, evidentment, de les explicacions que la mitologia feia dels llamps i els trons, de l’hivern i la primavera.
D’aquesta manera, la filosofia es va anar alliberant, progressivament, de la religió. Es podria dir que els filòsofs de la natura van fer el primer pas en direcció al raonament científic, i es van convertir, així, en els precursors de la ciència.
Només sabem què van dir i escriure a través d’alguns fragments. Les poques coses que en sabem, les trobem en els escrits d’Aristòtil, que va viure dos-cents anys més tard. Per tant, ni tan sols sabem com van arribar a formular aquestes conclusions. Però podem dir, almenys, que el projecte dels primers filòsofs grecs tenia a veure amb el principi i els canvis de la natura.
TRES FILÒSOFS DE MILET
El primer filòsof que coneixem és Tales, de la colònia grega de Milet, a l’Àsia Menor. Va viatjar per molts països, entre ells Egipte, on es diu que va calcular l’alçada d’una piràmide mesurant la seva ombra en el precís moment que la seva ombra era igual a la seva alçada. També es diu que va predir amb molt poc error un eclipsi solar de l’any 585 aC.
Tales pensava que l’aigua era l’origen de totes les coses. No sabem exactament què volia dir amb això; potser pensava que tota la vida té el seu origen en l’aigua, i que torna a convertir-se en aigua quan es dissol.
Durant els seus viatges per Egipte, potser va observar com, al delta del Nil, tot començava a créixer després que les aigües del Nil reculessin. Potser també es va adonar que després de ploure apareixen els cucs i les granotes.
Probablement, Tales pensava que l’aigua es converteix en gel o en vapor, i després es torna a convertir en aigua una altra vegada.
Sembla que Tales va dir també que «totes les coses estan plenes de déus». Tampoc podem saber exactament què volia dir amb això. Potser va observar que a la terra hi vivien totes les coses, des de les flors i els fruits fins als insectes i els escarabats i llavors va pensar que la terra estava plena de petits i invisibles «gèrmens» vius. Una cosa és segura: no parlava dels mateixos déus que Homer.
El següent filòsof que coneixem és Anaximandre, que també va viure a Milet, aproximadament a la mateixa època que Tales. Pensava que el nostre món és només una petita part d’un immens conjunt de mons que neixen i moren en allò que ell anomenava l’«Indefinit». No és fàcil saber què entenia per «Indefinit», però sembla clar que no estava parlant d’un principi conegut, com havia fet Tales. Potser volia dir que el principi que és l’origen de tot havia de ser diferent de les coses creades. Com que totes les coses són limitades, el que ve abans i després seu ha de ser «Indefinit». Queda clar que aquest principi bàsic no podia ser res tan normal com l’aigua.
El tercer filòsof de Milet va ser Anaxímenes (570-526 aC). Pensava que l’origen de totes les coses és l’aire o el vapor.
Anaxímenes coneixia, naturalment, la teoria de Tales sobre l’aigua. ¿Però d’on ve l’aigua? Anaxímenes creia que l’aigua és aire condensat. Veiem que, quan plou, l’aigua ve de l’aire. I pensava que, quan l’aigua es condensa encara més, es torna terra. Potser havia observat com la terra i la sorra provenen del gel desfet. També opinava que el foc és aire enrarit. Segons Anaxímenes, l’aire és l’origen de la terra, l’aigua i el foc.
No és llarg el camí que va de l’aigua als fruits de la terra. Potser Anaxímenes pensava que la terra, l’aigua i el foc eren necessaris per a la creació de vida, però l’origen de totes les coses era l’aire o vapor. Així doncs, pensava, com Tales, que hi havia d’haver un principi subjacent que fos l’origen de tots els canvis de la natura.
RES NO POT SORTIR DEL NO-RES
Els tres filòsofs de Milet creien que només hi havia un únic principi que fos l’origen de totes les coses. Però com podia ser que un principi, de sobte, es convertís en alguna cosa diferent? Podem anomenar això el problema del canvi.
Al voltant del 500 aC, hi havia un grup de filòsofs a la colònia grega d’Elea, al sud d’Itàlia. Els eleàtics estaven interessats en aquest problema.
El més important d’aquests filòsofs va ser Parmènides (540-480 aC). Parmènides pensava que tot el que existeix ha existit des de sempre. La idea era corrent entre els grecs. Donaven bastant per fet que tot existeix des de sempre. Res no pot venir del no-res, pensava Parmènides. I qualsevol cosa que existeix no pot convertir-se en no-res.
Però Parmènides va anar encara més lluny. Creia que el canvi no existeix. No hi ha res que pugui convertir-se en una cosa diferent del que és.
Naturalment, Parmènides era conscient que la natura canvia constantment. Percebia amb els sentits que les coses canvien. Però no podia fer coincidir això amb el que li deia la raó. Forçat a escollir entre fiar-se dels sentits i de la raó, va triar la raó.
Coneixes l’expressió «no ho creuré fins que no ho vegi». Però Parmènides ni tan sols creia en les coses que veia. Creia que els nostres sentits ens donen una imatge equivocada del món, que no concorda amb la nostra raó. Pensava que, com a filòsof, tenia obligació de mostrar totes les formes de percepció il·lusòria.
Aquesta profunda fe en la raó humana rep el nom de racionalisme. Un racionalista és algú que creu que la raó és la font bàsica del nostre coneixement del món.
TOT FLUEIX
De la mateixa època que Parmènides, era Heràclit (540-480 aC), que vivia a Efes, a l’Àsia Menor. Pensava que el canvi constant era la principal característica de la natura. Podríem dir que Heràclit tenia més fe en el que veia que no pas Parmènides.
«Tot flueix», deia Heràclit. Tot es mou contínuament, i res és permanent. És per això que «no podem tocar dues vegades el mateix riu». Quan toquem el riu per segona vegada, ja no serà el mateix riu.
Heràclit va intentar mostrar que el món és un joc de contraris. Si mai no estiguéssim malalts, no podríem saber què és estar sa. Si mai no tinguéssim gana, no podríem tenir el plaer d’estar plens. Si no hi hagués guerra, no valoraríem la pau. I si no hi hagués l’hivern, no veuríem mai la primavera.
Tant el bé com el mal tenen un lloc necessari en l’ordre de les coses, pensava Heràclit. Sense aquest constant joc de contraris, el món deixaria d’existir.
«Déu és el dia i la nit, l’hivern i l’estiu, la guerra i la pau, la gana i la sacietat», va dir. Va usar la paraula «Déu», però en cap cas es referia als mateixos déus de la mitologia. Per Heràclit, Déu (o la deïtat) abraçava el món sencer. És més fàcil veure Déu, precisament, en les constants transformacions i contrastos de la natura.
En lloc de la paraula «Déu», Heràclit usava sovint logos, un terme grec que vol dir «raó». Encara que els homes no sempre pensen igual, o no tenen el mateix grau de raó, Heràclit creia que hi ha d’haver una mena de «raó universal» que ordena tots els processos de la natura.
Aquesta «raó universal» (o «llei universal») guia a tothom i és comuna a tothom. Heràclit diu que, malgrat això, la majoria de la gent viu segons la seva pròpia raó. Acostumava a menysprear la gent. «L’opinió de la majoria de la gent», va dir, «està a l’alçada d’un joc de nens».
Enmig dels canvis constants de la natura i dels contraris, Heràclit hi veia, doncs, una Entitat o unitat. A aquesta «cosa», que era la base de tot, Heràclit li va dir Déu o logos.
QUATRE ELEMENTS
D’alguna manera, les idees de Parmènides i Heràclit eren absolutament oposades. La raó li deia a Parmènides que res no pot canviar. Els sentits li deien a Heràclit que la natura canvia constantment. ¿Qui dels dos tenia raó? ¿Hem de fer cas de la raó o dels sentits?
Tant Parmènides com Heràclit diuen dues coses.
Parmènides diu:
a) que res no pot canviar, i
b) que no ens podem fiar, per tant, dels sentits.
Heràclit diu:
a) que tot canvia («tot flueix») i
b) que ens podem fiar dels sentits.
Difícilment dos filòsofs poden arribar a estar més en desacord! ¿Però qui tenia raó? Li va tocar a Empèdocles (490-430 aC) treure la filosofia del cul de sac on havia anat a parar. Pensava que els dos tenien raó en una de les dues premisses, i que s’equivocaven en l’altra.
Empèdocles va arribar a la conclusió que no es podien posar d’acord perquè els dos filòsofs havien admès la presència d’un sol element. Si això era així, l’abisme entre la raó i «el que veiem amb els nostres ulls» era insuperable.
L’aigua, naturalment, no es pot convertir en un peix o en una papallona. L’aigua pura continuarà sent sempre aigua pura. Per tant, Parmènides tenia raó quan deia que res no canvia.
Però al mateix temps, Empèdocles pensava, com Heràclit, que hem de confiar en els nostres sentits. Hem de creure els nostres ulls, i els nostres ulls ens diuen, precisament, que la natura canvia.
Empèdocles va concloure que calia refusar la idea d’un únic principi. Ni l’aigua ni l’aire no poden, per si mateixos, convertir-se en un roser o en una papallona. No pot ser que la natura estigui composta d’un sol element.
Empèdocles creia que la natura tenia, finalment, quatre elements o «arrels», com deia ell. Aquestes quatre arrels eren la terra, l’aire, el foc i l’aigua.
Tots els processos de la natura tenen la seva Causa en la mescla i en la separació d’aquests quatre elements, perquè totes les coses són una barreja, en diferents proporcions, de terra, aire, foc i aigua. Quan mor una flor o un animal, deia Empèdocles, els quatre elements es tornen a separar. Podem veure aquest canvi a simple vista. Però la terra i l’aire, el foc i l’aigua es mantenen eterns, «intocables», i no canvien mai. No és correcte, doncs, dir que «tot» canvia. Bàsicament, no canvia res. Els quatre elements s’ajunten, i després se separen, per tornar a combinar-se una altra vegada.
Podem comparar-ho amb la pintura. Si un pintor té només un color (el vermell, per exemple), no pot pintar arbres de color verd. Però si té el groc, el vermell, el blau i el negre, podrà fabricar centenars de colors diferents perquè els pot barrejar utilitzant proporcions diferents.
També podem agafar exemples de la cuina. Si només tinc farina, he de ser un geni per poder fer un pastís. Però si tinc ous, farina, llet i sucre, llavors podré fer molts pastissos diferents.
No va ser casual que Empèdocles escollís la terra, l’aire, el foc i l’aigua com a «arrels» de la natura. Tales i Anaxímenes ja havien advertit que l’aigua i la terra són elements essencials de la natura. Els grecs creien que el foc també és primordial. Es van adonar, per exemple, de la importància que té el sol per a tots els éssers vius, i van veure que tant els homes com els animals tenen el cos calent.
Empèdocles devia veure, segurament, com cremava un tros de fusta. Alguna cosa, durant aquest procés, es desintegra. La fusta espetega. És l’aigua. Alguna cosa es converteix en fum. És l’aire. El podem veure. Alguna cosa queda quan la flama s’ha apagat. És la cendra, o la terra.
Empèdocles va explicar les transformacions de la natura com una combinació i dissolució de les quatre «arrels», però encara hem de respondre alguna pregunta. ¿Què provoca que aquests elements es combinin de manera que hi hagi vida? ¿I què fa, per exemple, que la «barreja» d’una flor es dissolgui una altra vegada?
Empèdocles creia que hi havia dues forces diferents que actuaven sobre la natura. Les va anomenar amor i odi. L’amor uneix les coses, i l’odi les separa.
Va distingir entre la substància i la força. Això és notable. Fins i tot encara avui, la ciència distingeix entre els elements i les forces de la natura. La ciència moderna sosté que tots els processos naturals poden explicar-se com una interacció entre els diferents elements i les forces de la natura.
Empèdocles també va preguntar-se què passa quan percebem alguna cosa. Com puc «veure» una flor, per exemple? Què succeeix? Hi has pensat mai, Sofia?
Empèdocles creia que els ulls estan fets de terra, d’aire, de foc, i d’aigua, com qualsevol altra cosa de la natura. D’aquesta manera, la «terra» del meu ull percep les coses que estan fetes de terra al meu voltant; l’«aire», les que estan fetes d’aire; el «foc», les que estan fetes de foc, i l’«aigua», les que estan fetes d’aigua. Si a l’ull li hagués faltat algun dels quatre elements, no hauria pogut veure la naturalesa en la seva totalitat.
UNA MICA DE TOT EN TOT
Anaxàgores (500-428 aC) era un altre filòsof que no creia que un determinat principi —l’aigua, per exemple— pogués transformar-se en totes les coses que veiem a la natura. Tampoc no va acceptar que la terra, l’aire, el foc i l’aigua poguessin transformar-se en sang i ossos.
Anaxàgores creia que la natura està feta d’un nombre infinit de partícules diminutes i invisibles a l’ull. Tot pot dividir-se en parts encara més petites, però fins i tot en les parts més petites hi ha fragments de la resta de totes les coses. Si la pell i els ossos no són el resultat d’una transformació d’alguna altra cosa, hi ha d’haver sang i ossos en la llet que bevem i en els aliments que mengem.
Un parell d’exemples moderns poden il·lustrar bé el pensament d’Anaxàgores. La tecnologia làser d’avui en dia permet fer els anomenats hologrames. Si l’holograma representa un cotxe, i a continuació es fragmenta, veurem una imatge de tot el cotxe, encara que conservem únicament la part de l’holograma que mostra el para-xocs. Això es deu al fet que la representació del conjunt està present en totes i cada una de les parts.
D’alguna forma, els nostres cossos estan fets de la mateixa manera. Si agafo una cèl·lula del meu dit, el seu nucli no només em dirà les característiques de la meva pell, sinó que em dirà també com tinc els ulls, el color del meu cabell, el nombre i l’aspecte dels meus dits, i infinites coses més. Cada cèl·lula del cos humà explica detalladament com estan fetes les altres cèl·lules. Hi ha, doncs, «una mica de tot» en cada cèl·lula. El tot existeix en cada part minúscula.
Anaxàgores deia que aquestes partícules minúscules que tenen «una mica de tot» eren llavors.
Recorda que Empèdocles pensava que l’amor uneix les parts en cossos sencers. Anaxàgores va imaginar l’ordre com una mena de força, que crea animals i homes, flors i arbres. Aquesta força la va batejar com enteniment o intel·ligència (en grec, nous).
Anaxàgores també és important perquè va ser el primer filòsof d’Atenes. Era d’Àsia Menor, però se’n va anar cap a Atenes quan tenia uns quaranta anys. Més tard, el van acusar de ser ateu, i va haver d’abandonar la ciutat. Entre altres coses, va dir que el sol no era un déu, sinó una gran pedra ardent, més gran que tota la península del Peloponès.
Anaxàgores estava bastant interessat en l’astronomia. Creia que tots els cossos celestes estan fets de la mateixa matèria que la Terra. Va arribar a aquesta conclusió després d’estudiar un meteorit. Això li va suggerir que hi podria haver vida humana en altres planetes. També va dir que la lluna no té llum en si mateixa, sinó que li ve de la Terra. Va trobar, també, una explicació per als eclipsis de sol.
P.S. Gràcies per la teva atenció, Sofia. Potser hauràs de tornar a llegir aquest capítol dues o tres vegades abans d’entendre’l del tot. Perquè entendre una cosa et demanarà sempre algun esforç. Potser no admiraries mai un amic teu que fos bo en tot sense que això li costés cap esforç.
La millor solució al problema del principi únic i dels canvis de la natura la tindràs demà, quan coneguis Demòcrit. No t’avanço res més.
Sofia estava asseguda al Cau mirant el jardí a través d’un forat que deixava la bardissa. Havia de posar en ordre els seus pensaments després de tot el que havia llegit.
Era evident que l’aigua normal i corrent no podia mai convertir-se en res que no fos gel i vapor. L’aigua no podia transformar-se en una síndria, perquè fins i tot les síndries eren alguna cosa més que aigua. Però si estava segura d’això, era només perquè li havien ensenyat. ¿Hauria assegurat, per exemple, que el gel era només aigua, si no li haguessin ensenyat? Hauria d’haver estudiat molt de prop, com a mínim, el procés de congelació i descongelació de l’aigua.
Sofia va intentar usar el sentit comú una altra vegada, prescindint de totes les coses que li havien ensenyat.
Parmènides es va negar a acceptar qualsevol mena de canvi. I com més hi pensava, més convençuda estava que, d’una manera o altra, tenia raó. La seva intel·ligència no podia acceptar que aquesta «cosa» determinada es transformés, de sobte, en una cosa completament diferent. Havia sigut molt valent fent aquesta afirmació, perquè negava tots els canvis naturals que qualsevol podia veure amb els seus ulls. Potser molta gent va burlar-se’n.
I Empèdocles també havia sigut molt llest, quan va provar que el món estava fet de més d’un principi. D’aquesta manera, eren possibles totes les transformacions de la natura sense que, en realitat, canviés res.
El vell filòsof grec havia resolt el problema usant simplement la raó. Havia estudiat la natura, sens dubte, però no tenia els mitjans que tenen els científics d’avui en dia per fer anàlisis químiques.
Sofia no estava molt segura que la base de totes les coses fossin precisament la terra, l’aire, el foc i l’aigua. Però després de tot, ¿què importava, això? En principi, Empèdocles tenia raó. L’única manera que tenim d’acceptar les transformacions que veiem amb els nostres ulls, és admetre l’existència de més d’un principi.
Sofia va trobar que la filosofia era divertidíssima, perquè li permetia seguir tots els raonaments amb el seu propi sentit comú sense necessitat de recordar tot allò que havia après a l’escola. Va decidir que la filosofia no ajudava a aprendre, sinó a pensar filosòficament.