...un precari equilibri entre les forces del bé i les forces del mal...
Al matí següent, no hi havia cap carta per a Sofia. A l’escola, el dia se li va fer llarguíssim i avorrit. Va intentar ser amable amb Jorunn a l’hora del pati. De camí cap a casa, van parlar d’anar d’acampada quan el bosc estigués menys humit.
Li va semblar una eternitat, però per fi tornava a ser davant de la bústia. Primer va obrir una carta que duia el mata-segells de Mèxic. Era del seu pare. Deia que tenia ganes de tornar a casa i que, per primera vegada, havia guanyat una partida d’escacs al seu primer oficial. A més, gairebé havia acabat la pila de llibres que s’havia endut després de les vacances.
També hi havia un sobre marró a nom de Sofia. Va deixar la motxilla i la resta del correu a casa, i va anar corrents al Cau. Va treure les noves pàgines escrites a màquina, i va començar a llegir:
LA VISIÓ MÍTICA DEL MÓN
Hola, Sofia! Hem de fer moltes coses, o sigui que no m’entretindré. Comencem.
Per filosofia entenem la nova manera de pensar que va sorgir a Grècia aproximadament sis-cents anys abans de Crist. Fins aleshores, la gent només havia trobat resposta a les seves preguntes en algunes religions. Aquestes explicacions es van transmetre de generació en generació a través dels mites. Un mite és una història sobre déus que pretén explicar per què la vida és com és.
Al llarg dels mil·lennis i per tot el món, hi ha hagut una gran abundància d’explicacions mitològiques a les preguntes filosòfiques. Els filòsofs grecs van intentar ensenyar a la gent a desconfiar d’aquestes explicacions.
Per entendre com pensaven els primers filòsofs, hem d’entendre què vol dir tenir una visió mítica del món. Podem agafar, com a exemple, alguns mites nòrdics. (No tenim per què complicar-nos la vida.)
Probablement has sentit a parlar de Thor i del seu martell. Abans que el cristianisme arribés a Noruega, la gent creia que Thor viatjava pel cel en un carro tirat per dos bocs. Quan sacsejava el seu martell, hi havia llamps i trons. La paraula «llamp», en noruec («Thor-døn»), significa «el bram de Thor». En suec, el llamp rep el nom d’«åska», originalment «ås-ka», que vol dir «viatge de déu» més enllà dels cels.
Quan hi ha llamps i trons, també plou, i això era vital per als agricultors víkings. D’aquesta manera, adoraven Thor com el déu de la fertilitat.
Per tant, l’explicació mitològica de la pluja era que Thor sacsejava el seu martell. I quan plovia, els camps s’omplien de cereals.
Ningú no entenia com creixien les plantes i donaven fruits, i tothom creia que la pluja tenia alguna cosa a veure amb Thor, que era un dels déus nòrdics més importants.
Thor era important per una altra raó, que té a veure amb el concepte del món.
Els víkings creien que el món inhabitat era una illa sotmesa constantment als perills exteriors. Al món inhabitat li deien Midgard, que vol dir «el regne del mig». Dins de Midgard, hi ha- via Åsgard, «el territori dels déus».
Fora de Midgard, hi havia Utgard, «el regne de fora», on vivien els trolls gegants, que constantment inventaven tota mena de trucs per intentar destruir el món. Aquests monstres malvats sovint reben el nom de «forces del caos». A la majoria de les altres cultures, i no només a la mitologia nòrdica, la gent pensava que hi havia un precari equilibri entre les forces del bé i les forces del mal.
Una de les maneres que tenien els trolls de destruir Midgard era raptant Freia, la deessa de la fertilitat. Si ho aconseguien, res creixeria en els camps i les dones no podrien tenir fills. Era vital, doncs, mantenir-los a ratlla.
Thor era una figura central en aquesta batalla dels gegants. El seu martell podia fer més coses, a part de provocar la pluja: era una arma que lluitava contra les perilloses forces del caos. Li donava un poder gairebé il·limitat. Podia tirar-lo contra els trolls i matar-los, per exemple. I no tenia por de perdre’l perquè sempre el recuperava, com un boomerang.
D’aquesta manera, la mitologia explicava com es mantenia l’equilibri de la naturalesa i per què hi havia una lluita constant entre el bé i el mal. Però els filòsofs refusaven aquesta mena d’explicacions.
I no era un problema només de les explicacions.
La gent no es podia quedar asseguda esperant apàticament la intervenció dels déus quan hi havia desgràcies com la sequera o les epidèmies. Havien d’actuar per ells mateixos en la lluita contra el mal. I ho feien participant en diverses cerimònies religioses, o ritus.
La cerimònia religiosa més significativa era el sacrifici, que es feia per augmentar el poder dels déus. Els mortals havien de fer sacrificis als déus per donar-los força per conquerir les forces del caos. Això ho feien, per exemple, sacrificant un animal. A Thor, normalment, se li oferia un boc. I a Odin se li feien, a vegades, sacrificis humans.
El mite més conegut als països nòrdics és el «Trimskvida», «la cançó de Trim», que explica com Thor, després de despertar-se, s’adona que ha desaparegut el seu martell. Llavors s’enfada tant, que les seves mans comencen a tremolar, i la barba li vibra. Decideix anar on viu Freia a preguntar-li si li deixa unes ales a Loki, el seu braç dret, perquè pugui volar fins a Jotunheimen, la terra dels gegants. Allí, Loki ha de descobrir si són els trolls els que li han robat el martell.
A Jotunheimen, Loki es troba amb Trim, rei dels trolls, que presumeix, efectivament, d’haver robat el martell i li explica que l’ha amagat a set llegües de profunditat. I afegeix que els déus no tornaran el martell fins que ell, Trim, rei dels trolls, es pugui casar amb Freia, deessa de la fertilitat.
T’ho pots imaginar, Sofia? De sobte, els déus bons es troben embolicats en un terrible segrest. Els trolls s’han apoderat de l’arma més poderosa dels déus. La situació és insostenible. Mentre els trolls tinguin el martell de Thor, continuaran controlant els déus i els homes. A canvi del martell demanen Freia. Però això és igualment inacceptable: si els déus han de desprendre’s de la deessa de la fertilitat, la que protegeix la vida, l’herba desapareixerà dels camps, i els déus i els homes moriran. No hi ha sortida.
Loki torna a Åsgard, i li diu a Freia que prepari el seu vestit de núvia perquè, ai, s’ha de casar amb el rei dels trolls. Freia es posa furiosa, i diu que la gent es pensarà que està boja pels homes si accepta casar-se amb un troll.
Llavors, el déu Heimdal té una idea. Proposa que Thor es vesteixi de núvia. Li recolliran els cabells, i li posaran dues pedres ben grosses a sota de la túnica perquè sembli una dona. Naturalment, a Thor no li fa gràcia la idea, però finalment accepta perquè és l’única manera de recuperar el seu martell.
Thor deixa que el vesteixin de núvia, i decideix que Loki sigui la seva dama d’honor.
—Les dues dones anem cap a Jotunheimen —diu Loki.
Per dir-ho d’una manera moderna, Thor i Loki són les brigades antiterroristes dels déus. Vestits de dona, la seva missió és arribar a la fortalesa dels trolls i recuperar el martell.
Quan arriben a Jotunheimen, els trolls comencen a preparar el banquet de boda. Però durant la festa nupcial, la núvia, que és Thor, menja un bou sencer i beu tres barrils de cervesa. Trim s’estranya. La veritable identitat dels dos soldats del comando està a punt de ser descoberta. Però Loki aconsegueix evitar el perill. Diu que Freia estava tan impacient per anar a Jotunheimen que s’ha passat una setmana sense menjar.
Quan Trim aixeca el vel de la núvia per fer-li un petó, té un sobresalt descomunal perquè veu els terribles ulls de Thor. Loki torna a salvar la situació. Diu que la núvia porta una setmana sense dormir pensant en la boda. Llavors, Trim ordena que portin el martell i el col·loquin a la falda de la núvia durant la boda.
Thor es posa a riure quan li porten el martell. Primer mata Trim amb el martell, i després destrueix la resta de trolls. D’aquesta manera, l’horrible afer del segrest té un final feliç. Thor, el Batman o el James Bond dels déus, ha vençut una vegada més les forces del mal.
Fins aquí el mite, Sofia. Però què significa, realment? Aquest mite no es va inventar com una simple diversió. El mite intenta explicar alguna cosa. Aquí tens una possible interpretació:
Quan hi havia sequera, la gent intentava buscar una explicació a la falta de pluja. ¿No era possible que els trolls haguessin robat el martell de Thor?
Potser el mite intentava explicar les estacions de l’any: a l’hivern, la natura mor perquè el martell de Thor és a Jotunheimen. Però a la primavera aconsegueix recuperar-lo. El mite, doncs, intentaria explicar a la gent les coses que no poden entendre.
Però un mite no és només una simple explicació. La gent també feia cerimònies relacionades amb els mites. Podem imaginar que la resposta de la gent a la sequera o a una mala collita era una representació dels fets que descrivia el mite. Potser algun home del poble es disfressava de núvia, amb pedres al pit, per recuperar el martell que tenien els trolls. Amb això, la gent feia alguna cosa perquè les collites tornessin a ser pròsperes.
Hi ha molts exemples d’altres parts del món que mostren com la gent representava els seus mites de les estacions amb l’esperança d’accelerar els processos de la natura.
Fins ara, només hem donat una breu ullada al món de la mitologia nòrdica. Però hi ha infinits mites que tracten de Thor i Odin, de Frei i Freia, d’Hoder i Balder, i molts altres déus. Idees mitològiques com aquestes florien per tot el món fins que els filòsofs van ficar-s’hi pel mig.
També a Grècia hi havia una visió mítica del món quan arrencava la filosofia. Les històries dels déus grecs es van transmetre de generació en generació durant segles. A Grècia, els déus es deien Zeus i Apol·lo, Hera i Atena, Dionís i Asclepi, Hèracles i Hefest, només per dir-ne alguns.
Al voltant del 700 aC, Homer i Hesíode ja havien escrit bona part de la mitologia grega. Això va crear una situació nova. Els mites, ara, estaven escrits, i era possible parlar-ne.
Els primers filòsofs grecs van criticar la mitologia d’Homer perquè pensaven que els déus que havia imaginat s’assemblaven massa als humans, i eren igual d’egoistes i traïdors. Per primera vegada, es va dir que els mites eren només imaginacions humanes.
Un exemple d’aquesta posició va ser Xenòfanes, que va viure cap a l’any 570 aC. «L’home ha creat els déus a imatge seva», va dir. «L’home creu que els déus han nascut, i tenen un cos, vesteixen i parlen exactament igual que nosaltres. Els etíops creuen que els déus són negres i que tenen el nas aixafat, els tracians es pensen que són rossos amb els ulls blaus. Si els bous, els cavalls i els lleons poguessin dibuixar, representarien els déus en forma de bou, de cavall i de lleó.»
Durant aquest període, els grecs van fundar moltes ciutats-estat a Grècia i a les colònies gregues del sud d’Itàlia i d’Àsia Menor, on els esclaus feien el treball manual, mentre que els ciutadans lliures ocupaven tot el temps lliure en la política i la cultura. En aquests ambients urbans, es va començar a pensar d’una manera completament nova. Un sol individu podia plantejar com s’havia d’organitzar la societat i podia respondre les preguntes filosòfiques sense necessitat de recórrer als antics mites.
En aquest sentit, diem que hi va haver una evolució: d’un mode de pensament mitològic, a un altre basat en l’experiència i en la raó. L’objectiu dels primers filòsofs grecs va ser trobar explicacions naturals, més que sobrenaturals, als processos de la natura.
Sofia va deixar el Cau, i va començar a passejar-se pel jardí. Va intentar oblidar el que havia après a l’escola, especialment el que havia après a les classes de ciències naturals.
Si havia crescut en aquest jardí sense saber absolutament res de la natura, ¿com sentiria la primavera?
¿Intentaria explicar per què, de sobte, un bon dia començava a ploure? ¿Buscaria algun raonament fantàstic per explicar on havia anat la neu i per què el sol havia sortit aquell matí?
Sí, va decidir que ho faria. Va començar a imaginar una història:
L’hivern agafa la terra amb les seves urpes gelades perquè Muriat, el malvat, ha empresonat la bonica princesa Sikita en una freda presó. Però un matí, arriba el valent príncep Bravato i la rescata. Sikita està tan contenta que comença a ballar pels prats, cantant una cançó que havia compost mentre era presonera. La terra i els arbres s’estremeixen d’emoció, i la neu comença a plorar, desfent-se. Però llavors apareix el sol, i eixuga les llàgrimes. Els ocells imiten la cançó de Sikita, i quan la bonica princesa desfà les seves trenes d’or, alguns rissos del seu cabell cauen a terra, i es converteixen en lliris del camp.
A Sofia li va agradar el seu bonic conte. Si no hagués sabut com explicar el canvi de les estacions, estava segura que al final s’hauria cregut la seva pròpia història.
Va entendre que la gent sempre havia necessitat una explicació dels processos naturals. Potser no podien viure sense aquestes explicacions. I llavors, en els temps en què la ciència no existia, van inventar els mites.