...l’endeví intenta preveure una cosa
que en veritat és imprevisible...
Sofia havia vigilat la bústia de reüll mentre llegia sobre Demòcrit. Però per assegurar-se’n, va decidir anar a donar una volta per la porta.
Quan va obrir la porta de fora, va veure un petit sobre a l’escala. Estava adreçat a Sofia Amundsen.
L’havia enganyada! Justament avui, quan havia vigilat escrupolosament la bústia, l’home misteriós s’havia esmunyit fins a la casa des d’un angle diferent i havia deixat la carta a l’escala, abans d’endinsar-se al bosc una altra vegada. Quina ràbia!
¿Com sabia que Sofia estava vigilant la bústia, aquell dia? De totes maneres, estava contenta perquè havia trobat la carta abans que hagués arribat la seva mare.
Sofia va tornar a la seva habitació, i va obrir la carta. El sobre blanc estava una mica esgrogueït pels costats, i tenia dos petits foradets. ¿Per què, això? No havia plogut des de feia dies.
La petita nota deia:
¿Creus en el destí?
¿Són les malalties un càstig dels déus?
¿Quines forces governen el curs de la història?
Creia en el destí? No n’estava molt segura. Però coneixia molta gent que sí que hi creia. Una noia de la seva classe llegia l’horòscop de les revistes. I la gent que creia en l’astrologia, probablement també creia en el destí, perquè els astròlegs pensaven que la posició de les estrelles influïa en la vida de les persones a la Terra.
Si pensaves que creuar-se amb un gat negre portava mala sort, ¿llavors creies en el destí, oi? Com més hi pensava, més exemples semblants li venien al cap. ¿Per què tanta gent «toca fusta», per exemple? ¿Per què el dimarts tretze és un dia de mala sort? Sofia havia sentit a dir que hi ha molts hotels que no tenen habitació núm. 13. Això havia de ser perquè hi ha molta gent supersticiosa.
«Superstició». Quina paraula tan estranya. Si creus en el cristianisme o en l’Islam, es diu «fe». Però si creus en l’astrologia o en el dimarts 13, es diu «superstició». ¿Qui tenia dret a anomenar «superstició» les creences de les altres persones?
Tot i això, Sofia estava segura d’una cosa. Demòcrit no creia en el destí. Era un materialista. Només creia en els àtoms i en el buit.
Sofia va intentar pensar en les altres preguntes de la petita nota.
¿Són les malalties un càstig dels déus? Segurament, això ningú ja no ho creia. Però va pensar, de sobte, que moltes persones pregaven a Déu per curar-se, perquè creien que Déu tenia algun poder per controlar la salut de les persones.
L’última pregunta era difícil de contestar. Sofia no havia pensat mai qui governava realment el curs de la història. Havien de ser les persones. Si hagués sigut Déu o el destí, els homes no haurien sigut lliures.
El tema de la llibertat li va fer pensar en alguna altra cosa. ¿Per què havia d’aguantar que el filòsof continués jugant a fet i amagar? Per què no li escrivia una carta? Probablement, tornaria a deixar un gran sobre a la bústia durant la nit o demà al matí. Veuria que hi havia una carta per a ell (o per a ella).
Sofia va començar a escriure-la. Era difícil escriure a una persona que no havia vist mai. Ni tan sols sabia si era un home o una dona. O si era gran o jove. Fins i tot podia ser una persona que ja conegués.
La carta deia així:
Benvolgut filòsof: el seu generós curs de filosofia ha sigut molt benvingut en aquesta casa. Però ens molesta no saber qui és vostè. Per tant, li preguem que ens digui el seu nom complet. A canvi, li oferirem la nostra hospitalitat, i podrà venir a prendre el cafè a casa, si pot ser quan no hi sigui la meva mare. La meva mare treballa cada dia, de dilluns a divendres, de dos quarts de vuit del matí a les cinc de la tarda. Jo estic ocupada els mateixos dies i, excepte els dijous, estic a casa a partir d’un quart de tres. Faig el cafè boníssim.
Gràcies per endavant.
La seva alumna fidel,
Sofia Amundsen, de 14 anys.
Al final de la pàgina va escriure: «Es prega resposta».
La carta li semblava massa formal. Però era difícil triar les paraules quan no se sabia qui era el destinatari. Va posar la carta en un sobre de color rosa i el va adreçar «Al filòsof».
El problema era on posar-lo sense que la seva mare el trobés. Hauria d’esperar que la seva mare tornés a casa per posar-lo a la bústia. I també se n’hauria de recordar de mirar la bústia el dia següent abans que arribés el diari. Si no li arribava cap carta aquesta tarda o aquesta nit, hauria de recollir el sobre de color rosa.
Per què tot era tan complicat?
Aquella nit, malgrat que era divendres, Sofia va pujar d’hora a la seva habitació. La seva mare va intentar que es quedés oferint-li una pizza i una pel·lícula d’acció, però Sofia va dir que estava cansada i que preferia anar al llit a llegir. Mentre la seva mare estava mirant la televisió, va baixar d’amagat fins a la bústia i va deixar-hi la seva carta.
La seva mare estava definitivament preocupada. Parlava a Sofia d’una manera diferent des de l’incident amb el conill blanc i el barret de copa. Sofia no volia preocupar-la, però havia de pujar a la seva habitació per vigilar la bústia.
Quan la seva mare va pujar cap a dalt a les onze de la nit, Sofia estava asseguda al costat de la finestra mirant la bústia.
—No pot ser que encara estiguis mirant la bústia!
—Miro el que vull!
—Em sembla que estàs enamorada, de veritat. Però si ha de venir a portar-te una altra carta, segur que no vindrà de matinada.
Ecs! Sofia detestava el discurset de l’amor. Però no tenia més remei que deixar que es cregués que era veritat.
—¿És ell el que t’ha ensenyat tot això del conill blanc i del barret de copa? —va preguntar la seva mare.
Sofia va fer que sí amb el cap.
—¿No... no pren drogues, oi..?
Sofia va sentir llàstima per la seva mare. No volia que es preocupés tant per una cosa així. De totes maneres, era una bogeria pensar que, perquè algú tingués una idea estranya, ja havia de tenir alguna cosa a veure amb les drogues. A vegades, els adults són uns poca-soltes.
—Mamà —va dir Sofia—, et prometo d’una vegada i per totes que no provaré mai cap d’aquestes coses..., i que ell tampoc no en pren. Però li interessa molt la filosofia.
—¿És més gran que tu?
Sofia va fer que no amb el cap.
—¿De la mateixa edat?
Sofia va assentir.
—Segur que és encantador, estimada. Ara em sembla que hauries d’intentar dormir.
Però Sofia es va quedar mirant per la finestra molta estona. Al final, els ulls se li van començar a tancar. Era la una de la matinada.
Estava a punt d’anar-se’n a dormir, quan va veure una ombra que sortia del bosc.
Encara que era molt fosc, va poder distingir la figura d’una persona. Era un home, i Sofia va pensar que semblava bastant gran. Segur que no era de la seva edat! Al cap hi duia una boina, o alguna cosa semblant.
Hauria pogut mirar cap a la seva finestra, però la llum de Sofia estava apagada. L’home va anar directe cap a la bústia, i va deixar-hi un sobre gran. En el moment de deixar el sobre, va veure la carta de Sofia. Va posar la mà a dins de la bústia, i la va treure. Un instant després, caminava cap al bosc. Va agafar ràpidament el caminet, i va desaparèixer.
Sofia sentia batre el seu cor. El seu primer instint va ser córrer darrera d’ell en pijama, però no s’atrevia a córrer darrera d’un estrany en plena nit. En qualsevol cas, havia de sortir i recollir el sobre.
Després d’un parell de minuts, va baixar discretament les escales, va obrir la porta sense fer soroll, i va anar corrents fins a la bústia. Al cap d’un moment, tornava a ser a la seva habitació, amb el gran sobre a la mà. Va seure al seu llit, aguantant la respiració. Uns minuts després, no se sentia cap soroll en tota la casa. Va obrir la carta, i va començar a llegir.
Sabia que encara no rebria cap resposta de la seva carta. Això, en tot cas, es produiria l’endemà.
EL DESTÍ
Bon dia una altra vegada, estimada Sofia. En cas que hagis pensat alguna cosa, deixa’m que et deixi clar que mai no has d’intentar espiar-me. Algun dia ja ens coneixerem, però has de deixar que sigui jo el qui decideixi quan i on. Això és tot. ¿No em desobeiràs, espero, eh?
Però tornem als filòsofs. Hem vist com van intentar buscar explicacions naturals als canvis de la natura. Prèviament, aquests canvis s’havien explicat a través dels mites.
Les velles supersticions havien de ser arraconades en altres àmbits. Les veiem en camps com la malaltia o la salut, així com en els esdeveniments polítics. En aquests dos camps, els grecs van creure fermament en el destí.
El destí és la creença segons la qual tot està predestinat. És una creença escampada arreu del món, no només al llarg de la història, sinó fins i tot en els nostres dies. Aquí, als països nòrdics, la gent creu en el «lagnadan», o destí, que ja apareix en les antigues sagues islandeses de l’Edda.
Tant a Grècia com a altres parts del món, també hi ha la creença que la gent pot conèixer el seu destí a través d’alguna forma d’oracle. És a dir, que el destí d’una persona o d’un país es pot preveure de diferents maneres.
Encara hi ha molta gent que pensa que poden predir el teu futur tirant-te les cartes, mirant-te la palma de la mà o interpretant les estrelles.
Els noruecs ho fan amb les tasses de cafè. Quan una tassa de cafè es buida, deixa un pòsit. Aquest pòsit deixa unes determinades traces, que formen dibuixos —almenys, si tenim una mica d’imaginació. Si les traces s’assemblen a un cotxe, llavors potser vol dir que la persona que ha begut de la tassa farà un llarg viatge en cotxe.
D’aquesta manera, l’endeví està intentant preveure una cosa que en realitat és imprevisible. Això és propi de totes les formes de predicció. I precisament perquè les coses que veuen són tan vagues, és difícil portar-los la contrària.
Quan mirem les estrelles, de nit, veiem un autèntic caos de puntets brillants. Tot i això, al llarg dels segles sempre hi ha hagut gent que ha cregut que les estrelles ens poden dir alguna cosa sobre la vida a la terra. Fins i tot avui en dia, hi ha líders polítics que consulten els astròlegs abans de prendre una decisió important.
L’ORACLE DE DELFOS
Els antics grecs creien que l’oracle de Delfos els revelaria el seu destí. Apol·lo, el déu de l’oracle, parlava a través de la sacerdotessa Pítia, que s’asseia en una cadira sobre una esquerda de la terra. A través d’aquesta esquerda, pujaven uns vapors que la hipnotitzaven. Això li permetia ser la veu d’Apol·lo.
Quan la gent anava a Delfos, havia de presentar la seva pregunta als sacerdots, que li transmetien a Pítia perquè la respongués. La seva resposta era tan fosca i ambigua, que els sacerdots havien d’interpretar-la. D’aquesta manera, els grecs treien partit de la saviesa d’Apol·lo, creient que ho sabia tot: fins i tot el futur.
Hi havia molts caps d’estat que no s’atrevien a anar a la guerra o a prendre cap decisió important, si abans no consultaven l’oracle de Delfos. Els sacerdots d’Apol·lo, doncs, feien una funció de diplomats o d’assessors. Eren grans experts, amb un coneixement precís de la gent i del país.
A sobre de l’entrada del temple, hi havia una famosa inscripció: coneix-te a tu mateix. Aquesta inscripció recordava als visitants que l’home no pot pretendre ser més que un simple mortal, i que ningú no pot fugir del seu destí.
Els grecs tenien moltes històries sobre persones que havien sigut perseguides pel seu propi destí. Al llarg dels segles, es van escriure moltes tragèdies sobre aquestes «tràgiques» persones. La més coneguda és la del rei Edip.
HISTÒRIA I MEDICINA
Però el destí no només governava la vida dels individus. Els grecs creien que tota la història mundial estava governada pel destí, i que la intervenció dels déus podia canviar la sort d’una guerra. Avui en dia encara hi ha moltes persones que pensen que Déu, o qualsevol altra força misteriosa, dirigeix el curs de la història.
Però mentre els filòsofs grecs intentaven buscar explicacions naturals als processos de la natura, els primers historiadors començaven a buscar explicacions naturals al curs de la història. La venjança dels déus va deixar de ser una excusa quan un país perdia una guerra. Els historiadors grecs més coneguts van ser Heròdot (484-424 aC) i Tucídides (460-400 aC).
Els grecs també creien que les malalties depenien dels déus, i que la salut es podia recobrar si es feien els sacrificis apropiats.
Però aquesta idea no era només dels grecs. Abans del desenvolupament de la medicina moderna, la gran majoria acceptava que les malalties estaven provocades per causes sobrenaturals. La paraula «influensa» vol dir una influència maligna que prové de les estrelles.
Fins i tot avui en dia hi ha molta gent que pensa que algunes malalties (la SIDA, per exemple) són un càstig de Déu. També n’hi ha molts que pensen que els homes malalts es poden curar amb ajudes sobrenaturals.
Paral·lelament a la nova filosofia grega, va néixer una ciència mèdica grega que intentava buscar explicacions naturals a les malalties i a la salut. Es considera que el fundador de la medicina grega va ser Hipòcrates, que va néixer a l’illa de Cos al voltant de l’any 460 aC.
Les proteccions més importants contra les malalties eren, segons la tradició mèdica hipocràtica, la moderació i un ritme sa de vida. La salut és la condició natural d’una persona. Quan es produeix una malaltia, vol dir que la natura ha «descarrilat» a causa d’un desequilibri físic o mental. S’arriba a la salut a través de la moderació, l’harmonia i d’«una ment sana en un cos sa».
Es parla molt, avui, de l’«ètica mèdica». Aquesta obliga el metge a exercir la seva professió seguint unes certes regles ètiques. Per exemple, un doctor no pot receptar narcòtics a gent sana. Un doctor ha de mantenir també el secret professional, i no pot explicar a ningú què li ha dit el pacient sobre la seva malaltia. Aquestes idees tenen el seu origen en Hipòcrates, que va exigir fer el següent jurament als seus deixebles:[1]
JURO per Apol·lo, Metge, i Esculapi i per Hygeia i Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los de jutges, que aquest mon jurament serà complert fins on tinc poder i discerniment. A aquell qui va ensenyar-me aquest art, l’estimaré el mateix que als meus pares; ell participarà del meu manteniment i si ho volgués participarà dels meus béns. Consideraré la seva descendència com germans meus, ensenyant-los aquest art sense cobrar-los-en res, si ells desitgen aprendre’l.
INSTRUIRÉ per precepte, per discurs i en totes les altres formes, als meus fills, als fills del qui em va ensenyar a mi i als deixebles units per jurament i estipulació, d’acord amb la llei mèdica, i no a altres persones.
PORTARÉ endavant aqueix règim, el qual d’acord amb el meu poder i discerniment serà en benefici dels malalts i els apartarà del perjudici i l’error. A ningú donaré una droga mortal encara que em fos demanada, ni donaré consell per a tal fi. De la mateixa manera, no donaré a cap dona supositoris destructors, i mantindré la meva vida i el meu art allunyat de la culpa.
NO OPERARÉ a ningú per càlculs, deixant tal feina als qui treballen en aqueixa pràctica. A qualsevol casa on entri, serà pel benefici dels malalts, abstenint-me de tot error voluntari o corrupció, i de lascívia amb les dones o homes, lliures o esclaus.
GUARDARÉ silenci sobre tot allò que en la meva professió, o fora d’ella, senti o vegi en la vida dels homes que no tingui d’ésser públic, mantenint aquestes coses de manera que no se’n pugui parlar.
ARA, si compleixo aquest jurament i no el trenco, que els fruits de la vida i de l’art siguin meus, que sigui sempre honrat per tots els homes i que el contrari m’advingui si el trenco i sóc perjur.
El dissabte al matí, Sofia es va despertar amb un sobresalt. Ho havia somiat, o realment havia vist el filòsof?
Va posar la mà a sota el llit. Sí: allí hi havia la carta que havia arribat durant la nit. No era només un somni.
Definitivament era veritat: havia vist el filòsof! I més encara: amb els seus propis ulls havia vist com ell agafava la seva carta!
Va estirar-se a terra, i va agafar totes les pàgines escrites a màquina de sota el llit. Però què era allò? Al fons de tot, al costat de la paret, hi havia alguna cosa vermella. ¿Un mocador, potser?
Sofia va estirar-se a sota el llit, i va treure un mocador vermell de seda. No era seu, això segur!
El va examinar atentament i va fer un crit quan va veure «HILDE» escrit a tinta al llarg de la costura.
Hilde! Però qui era Hilde? Com podia ser que els seus camins es creuessin d’aquesta manera?