ON I COM VA COMENÇAR TOT?
A mitjan 2015, vaig descobrir una cosa que fins aleshores ni tan sols podia sospitar: no només que la meva data de naixement era diferent de l’oficial, sinó també que els meus avis de debò eren uns altres.
En aquest llibre em proposava tornar a insistir en els descobriments científics que m’han impressionat més, en el que ha provocat canvis reals en la nostra manera de veure el món, en la nostra aspiració a la felicitat... I tot d’una, gairebé als vuitanta anys, tot canviava en el meu propi passat. Els meus orígens eren diferents del que havien cregut els meus pares i germans.
Haig de parlar d’una família desdoblada: d’una banda, el meu avi oficial, l’agricultor escapat de la guerra de Cuba, que només de tant en tant aconsegueix retenir a Granollers la seva dona, la Magdalena, «la deessa de la bellesa i de la bogeria», perquè s’ocupi dels seus tres fills: en José, en Segundo i en Juan. Després van venir dues filles més: la Catalina i la Maria, la meva mare; a la veïna Barcelona, algú acceptaria la paternitat d’aquestes dues filles tardanes.
La Maria, la meva mare, va viure convençuda que «la deessa de la bellesa i de la bogeria» havia mort mentre ella treia el nas en aquest món. El bon jan del seu pare va guardar el secret, però la realitat era que l’havien apartat del món amb algun pretext que ocultava una altra relació. L’única que en sabia alguna cosa era la Catalina, resguardada massa anys a l’internat de les Salesianes; tot i que mai no va coincidir amb el seu pare biològic i benefactor, sí que el va estimar en silenci.
Mai no he acceptat del tot el sentiment de reina destronada que aclaparava la meva mare, la Maria, en relació amb la seva germana Catalina. Ella era més guapa, més jove, i s’assemblava més al seu pare misteriós. Però a la Maria —que havia començat uns anys més tard que la seva germana la formació a les Salesianes— li pesava com un tronc tret del riu el qualificatiu de sopera. El terme soperos s’aplicava als alumnes incorporats a la institució més tard i pagant molt menys que els altres, una circumstància imposada per la mort del pare benefactor.
Així doncs, la Catalina i la Maria no tenien ni pare ni mare. La Maria estava convençuda que la seva mare havia mort en el part que l’havia portat al món, juntament amb una bessona que també havia traspassat. La Catalina, tot i que estava al corrent del que passava, va guardar silenci. En qualsevol cas, ni la Catalina ni la Maria no van revelar mai als seus fills la identitat del seu pare quan la van descobrir; tampoc és segur que elles mateixes fossin conscients del fet, almenys durant molts anys.
La infermera Maria Casals Roca, nascuda el 3 de desembre de 1910, i el doctor Eduard Punset Alegrí, tres anys més jove, es van casar a Barcelona poc abans que esclatés la Guerra Civil espanyola. Assumides les amargures del conflicte bèl·lic, el 1941 es van traslladar a la Vilella Baixa, a prop de Falset, al Priorat, on el doctor Punset va prodigar les seves atencions mèdiques, a cavall d’una mula, pels pobles de la Figuera, la Vilella Alta, la Vilella Baixa, Cabacés i Gratallops.
Per tant, ella no tenia pare conegut, i resulta que ell no tenia mare, morta, ella sí, de part. Cap dels dos no havia heretat res, i van encetar la lluita per la vida amb una mà al davant i una altra al darrere. Van començar des de zero, en un entorn delmat per la guerra, que no va aconseguir mai abatre’ls ni fer disminuir ni el seu optimisme ni les ganes de treballar.
Curiosament, sí que vaig poder detectar les restes d’un odi més que ferotge en el poc que havia sobreviscut de la Guerra Civil, i com a mostra de l’antianarquisme visceral d’alguns. Joan Llarch recorda, en la seva obra La mort de Durruti, una anècdota reveladora i entranyable: un captaire va entrar en contacte amb el grup que envoltava Durruti parant la mà per demanar almoina amb la veu esquerdada. Era un home jove però amb el gest vençut, com correspon a tot captaire; el malaurat es va quedar de pedra quan la veu inconfusible de Durruti, després de treure’s una pistola, l’hi va allargar tot dient: «Au, fuig! Localitza un banc i vés a buscar diners!». El captaire va marxar cames ajudeu-me. Algú va interpel·lar el líder anarquista per dir-li que la seva intervenció no es podia justificar de cap manera. «Potser tens raó, però és un home massa jove per demanar almoina als altres», va ser la seva resposta. Fins que no ho vaig llegir no vaig comprendre per què un liberal ateu i reconegut com el meu pare havia hagut d’amagar-se a l’entrada d’una terrassa per fugir de la persecució atàvica i impredictible dels quatre anarquistes que no li havien perdonat mai que el seu protector més zelós fos un sotsoficial militar retirat, el marit de la Pazita, la mare adoptiva del meu pare, durant el temps que es va estar al barri de Sants de Barcelona. En la seva ment devia ressonar la conversa de Durruti increpant el pidolaire que s’havia atrevit a demanar ajuda.
En el temps de la meva infantesa al poble, les tres filles d’una parella d’anarquistes es deien Llibertat, Il·lusió i Primavera. El que els seus noms evocaven al cap d’un grapat d’anys era el cervell indomable dels anomenats maquis, atropellats per la guàrdia civil a les muntanyes d’allà a la vora.
Per què apareix de sobte, la Catalina, a la Vilella Baixa, buscant assossec i amor? Va ser una decisió fruit del caràcter altruista del doctor Punset, però amb la qual la Maria no va acabar d’estar del tot d’acord. La solitud i la tuberculosi que la Catalina patia sola a Granollers van ser les causes de la invitació perquè passés una temporada a la Vilella Baixa. Al cap de poc d’arribar al poble es va casar amb un músic i pagès que, per cert, posseïa una de les cases més boniques del poble.
L’entrada d’aquella nova llar quedava amagada en un carrer empedrat, però la balconada al costat oposat donava a un barranc profund i dens pel qual fluïa, allà al fons, el riu Petit, afluent del riu Gran que, uns quants metres més enllà, configurava el poble. La Catalina es va establir en aquell racó del Priorat pocs anys abans que la Maria i l’Eduard, els meus pares, marxessin a Vila-seca de Solcina, a uns deu quilòmetres de Tarragona, a la recerca d’un centre d’ensenyament secundari per als seus fills.
En aquell temps, entre Vila-seca i Tarragona hi havia una carretera solitària, que als nou anys l’autor d’aquestes ratlles evocadores recorria cada dia amb bicicleta. Era un viatge de deu quilòmetres, que donaven prou temps per aprofundir en el significat del temps i poca cosa més. Tot el que vaig aprendre al col·legi de la Salle va ser el fruit, amb tot, d’aquells deu quilòmetres, sovint freds i ventosos, perduts en la ment de les poquíssimes persones que passaven per allà molt de tant en tant. A qui li podia suscitar una recerca neuronal i atrabiliària aquell recorregut fora del temps i del món dels homínids? Aleshores tampoc no cridava l’atenció la Canonja, un llogarret de cinc-cents habitants situat a mig camí.
M’he entretingut moltes vegades pensant com hauria reaccionat la deessa-àvia Magdalena amb l’Eduard, en Pedro, en José i l’Alberto, és a dir, amb els meus germans i jo. En el desordre característic del moment, el registre de la meva acta de naixement es va endarrerir fins al 20 de novembre de 1936, malgrat que jo havia nascut onze dies abans. La veritat és que la Maria i l’Eduard no havien pogut casar-se fins llavors.
Comencem per mi mateix, l’Eduard, economista internacional i escriptor: vaig residir vint anys a l’estranger i vaig gaudir després d’una gran aventura: durant quinze anys he bussejat en el coneixement científic, llegint i interrogant alguns dels homes més savis de la Terra, per després transmetre-ho a tothom. Aquest llibre vol ser el testimoni del millor de tots ells, del que em sembla més útil per a mi, per a les meves nétes i per a tots els meus lectors.
El segon va ser en Pedro, que va passar més de sis anys de la seva infància a Barcelona amb els avis paterns, que també havien albergat i protegit el meu pare al barri de Sants. Em recordo de la frase: «Ha passat el senyor Pedro camí de Suïssa i diu que està molt bé». Es tracta del tipus de missatges que rebia el doctor Punset procedents de l’aeroport del Prat. En Pedro es va casar amb la Helga, una alemanya tendra i d’un altre món amb la qual va fer bondat durant un temps. Va tenir una filla i un fill, un enginyer molt brillant establert a Suïssa. Va dedicar uns quants anys de la seva vida a la secció de pressupostos de l’Organització Internacional del Treball, primer a Ginebra i després a la delegació de Torí. Allà es va casar al cap d’un temps, però una irremeiable malaltia degenerativa el va conduir, lentament i inexorablement, a la mort.
El tercer fill, en José, va viure molt poc, perseguit per una insistent fibril·lació auricular paroxística diagnosticada a Washington, que va posar fi a la seva vida poc després d’una operació cardiovascular.
El quart i últim fill era l’Alberto, que va emigrar una llarga temporada a Santo Domingo, on es va dedicar a l’explotació agrària. En l’actualitat viu amb una mestra catalana enamorada de la seva professió, i de la vela, que l’Alberto practica.
Com es veu, la diàspora mai no ha estat desconeguda, en la nostra família. Perquè encara no he acabat: si permeteu que em remunti a la generació del meu pare, us explicaré que un dels seus dos germans es va allistar a l’exèrcit francès, on va exercir de sotsoficial en la pau i en la guerra. Escrivia cartes als seus germans des de terres llunyanes com Dien Bien Phu, al Vietnam. A tots se’ls havia inculcat la idea que tard o d’hora seria millor emigrar d’un país tancat i totalitari com Espanya.
Però situem-nos a començament de la dècada dels cinquanta. A les costes espanyoles començaven a treure el nas els primers turistes europeus. Espanya encetava una certa obertura a l’exterior, malgrat la política tancada, i també tacada, dels nostres augustos dirigents. Els pacients estrangers del doctor Punset pagaven els serveis sanitaris rebuts i demanaven tota mena d’ajuda, des de remeis per a les ferides causades per insolació o per pal·liar els efectes d’unes borratxeres de categoria que deixaven bocabadats els indígenes, fins a assistència per fractures òssies resultants d’esforços físics estrafolaris... Fins i tot assistència a parts inesperats. Així va poder sufragar el seu primer aparell de rajos X.
La primera ajuda rebuda pels fills del matrimoni que havia sortit del no-res —és a dir, el dels meus pares— va ser allotjar durant uns anys la meva filla, la seva primera néta, Nadia, arribada de París. El nom d’Elsa —la segona néta— l’hi vam posar en record d’Elsa Triolet, l’esposa de l’escriptor francès Aragon. La tercera va ser la Carolina, que va néixer a Washington.
En aquella època es començava a intuir la possibilitat que les emocions acabessin incidint sobre el futur personal i empresarial. Faltava poc perquè s’arribés a pronunciar la frase: «Amb aquesta cara de pomes agres portaràs la teva empresa a la fallida; val més un somriure que un fàrmac».
Penso en el meu pare i en tots els seus esforços, abans de volar cap al contingut d’aquest llibre. Quins són els fonaments d’una bona salut? Quan contemplo una persona, sovint dona, omplint-se la bossa amb la llista interminable de productes farmacèutics que li han receptat els metges, sé que encara no ha descobert el que poden fer per ella aquestes ments lúcides que han indagat els processos físics i mentals que ens regeixen. I és que catedràtics com John Bargh, de la Universitat de Yale, han desenvolupat durant els últims anys la idea que, en alguns aspectes, la intuïció pot ser millor que la raó a l’hora de curar. Les teràpies orientades a curar els desajustos emocionals ja han obtingut uns resultats fins ara desconeguts en la lluita contra la mena de malalties que quedaven en mans de la química pura i dura. Parlem de la plasticitat cerebral.
Walter Mischel, juntament amb altres com ell, ha explicat al llarg de més de vint anys que és necessari preparar el cervell dels nostres fills durant la infància per a la redistribució de la feina, que al segle XXI preponderarà sobre la redistribució de la riquesa. Perquè tendirà a desaparèixer la dicotomia actual entre treball i descans i es reformarà l’organització del treball perquè resulti innecessari separar els dos períodes, i cal estar preparat per assumir-ho.
En comptes de passar-nos la vida preguntant-nos si hi ha vida després de la mort, és millor que constatem que hi ha vida abans de la mort. Amb el coneixement del genoma humà, hem començat a adquirir el control de la nostra vida, de la nostra espècie i de totes les altres. Ara se sap que el passat ha estat una font constant d’ignorància i diferenciació social, la qual cosa ha portat científics com Steve Pinker a proclamar que el passat sempre és pitjor, per definició. Per ser feliços no només ens cal aprendre, sinó també desaprendre.
El cervell consolida el seu sistema defensiu per protegir-se, i corre un risc segur cada vegada que ha d’adaptar-lo. Això explica la resistència dels humans al canvi, tot i que sense canviar és impossible sortir de la crisi per ser feliç. No em cansaré de repetir a les meves estimades nétes ni als meus estimats lectors que si fins i tot l’estructura de la matèria canvia, per què no hauríem de poder canviar d’opinió, nosaltres? Diversos experiments demostren que fins i tot els primats canvien d’opinió més fàcilment que els humans; de cara al futur, la rigidesa és insostenible.
Les diverses dimensions de la felicitat, comprovades mitjançant experiments que han xifrat la correlació dels diversos factors que en són responsables, es poden expressar en una equació matemàtica: n’hi ha que redueixen la felicitat, com la por o les mutacions lesives, que es col·loquen totes en el denominador de l’equació; en el numerador, en canvi, apareixen tots aquells factors que nodreixen la felicitat, com les relacions personals, l’emoció invertida en cada projecte o l’empatia apareguda fa uns cinquanta mil anys i que consisteix en la capacitat de cadascú per saber posar-se en el lloc de l’altre. Per això puc afirmar, i m’agrada fer-ho, que no hi ha projecte sense emoció.
Durant anys, he conversat amb científics que contestaven les meves inesperades preguntes des dels seus laboratoris, amb el microscopi a la mà. He pensat moltes vegades en dues coses: primer, en per què, al llarg de gairebé vint anys, quan he entrevistat un científic a la televisió sobre misteris que a ell li semblaven de tot menys misteriosos, agraïa la curiositat d’un altre; i en segon lloc, en com es meravellaven ells tant com jo mateix que les preguntes i les respostes setmanals contribuïssin a crear una cosa nova.
Per primera vegada a Espanya la ciència i la divulgació científica es donen la mà. Els molt joves primer, i els més grans després, estan creant una forma nova de coneixement. Gràcies a les xarxes socials, la gent es pot expressar i posar-se en contacte els uns amb els altres, siguin on siguin, cosa insòlita en un país on a penes hi ha exemples de revolució científica.
Com intento explicar en el meu últim llibre, El viatge a la vida. Més intuïció i menys Estat, l’ésser humà ja ha sortit de les cavernes: en iniciar-se el segle XXI, per fi, ha aconseguit augmentar la seva esperança de vida, cosa que no ha assolit cap altra espècie. Ara compta amb un cervell sobredimensionat, la qual cosa li permet innovar de manera espectacular, explotant les xarxes socials i no només els gens. Però, sobretot, ha començat a aprofitar-se de la seva plasticitat cerebral. Això li atorga un poder insospitat per millorar la societat.
Quins han estat els fonaments d’aquesta revolució cultural? El descobriment, primer, que molt abans que la raó la mateixa intuïció havia anat elaborant la manera de polir i crear el coneixement. Tradicionalment, s’havia considerat que res ni ningú es podia comparar amb el poder de la raó. Quan jo era petit, en sortir d’escola, a casa, s’estava únicament interessat a escoltar les troballes de la raó. Ningú s’interessava gaire en els camins mil·lenaris de la intuïció.
La investigació científica no va desembocar en el descobriment de la intuïció fins que un grapat de científics, com Gerd Gigerenzer, director del Centre per a la Conducta Adaptativa i la Cognició de l’Institut Max Plank, van cridar l’atenció dels seus col·legues sobre aquest assumpte. La major part de la psicologia moderna continua intentant demostrar que les intuïcions fallen; i el mateix premi Nobel Daniel Kahneman es va passar molts anys procurant demostrar que un no es pot refiar de la intuïció.
El segon gran pilar del nou coneixement va ser constatar que, de vegades, cal saber prescindir de determinada informació. Recordo molt bé quan Gigerenzer em va explicar el seu propi experiment. Van preguntar als seus alumnes quina de les dues ciutats —Milwaukee o Detroit— era la més poblada. Es va produir una clara divisió d’opinions: el 60% es va inclinar per Detroit, que era la resposta correcta, però la resta va optar per l’altra. Van prosseguir amb l’experiment, canviant de país; a Alemanya, amb el resultat que la majoria ni tan sols havia sentit parlar de Milwaukee i sabia poca cosa o gairebé res de Detroit. Què penseu que va passar? Quina proporció d’alemanys va encertar la resposta? El sorprenent és que pràcticament tots.
I com pot ser que les persones amb menys informació facin sistemàticament millors inferències que les que saben més coses? Aquí s’aplica una regla general molt senzilla, que es denomina heurística de reconeixement: escull el que coneguis. Hem fet experiments similars amb campionats de futbol i el resultat ha estat semblant: sistemàticament, les prediccions dels que no en sabien eren igual de bones que les dels experts, i de vegades millors, perquè posseïen un coneixement parcial i, per tant, es podien basar en aquestes regles senzilles i poderoses que sustenten l’encert.
I torno, amb tot l’amor, al meu pare. Va arribar un dia molt dolorós en què vaig poder descobrir en el meu propi cervell el que estava a punt de dictar-me l’heurística del reconeixement: aquell matí, en acariciar el dit gros del peu glaçat del meu pare, vaig saber que la vida se n’havia anat a una altra banda. Patia les conseqüències d’un ictus des de feia temps, i a ell, que havia ajudat i curat tanta gent, se li va escapar la seva pròpia vida de les mans.
Recordo que la Nadia i jo vam encapçalar l’enterrament del meu pare, un home el lloc de naixement del qual ningú no recordava. A partir de llavors, tot seria diferent: només dos dels seus quatre fills l’havien sobreviscut, un d’ells a Santo Domingo, molt lluny d’aquí; i l’altre, jo mateix, a Washington.
En realitat, el meu pare i jo vam estar junts a la Vilella Baixa fins que vaig fer deu anys. El primer allunyament seriós es va produir en ingressar jo a l’internat dels Germans de la Salle; de després no recordo res; d’abans ho recordo tot. Els ous acabats de pondre per les gallines, que l’amor matern i patern ens portaven cada cap de setmana al col·legi... Mai n’he tastat de tan frescos. Era la gran festa major. Des de llavors, i fins que vaig conèixer la Suzel Bannel, la meva dona, nascuda a França, mai havia sentit tan a prop l’amor familiar, ni m’havia sentit tan agraït des del fons del cor.
Mai com llavors m’he sentit tan segur de tenir just el pare i la mare que necessitava. Aquesta tarda, en sortir d’un restaurant de Sarrià, m’he trobat pel carrer una persona trenta anys més jove que jo a qui el meu pare havia curat el dolor que no la deixava dormir, perquè en qualsevol moment la menstruació li desbaratava l’equilibri del seu organisme. «El seu pare era genial, bo i optimista. Va saber com fer-me oblidar els dolors provocats per la regla», m’ha dit. Aquesta trobada m’ha fet pensar que gràcies als meus pares vaig ser capaç de desenvolupar la il·lusió i l’interès per la ciència que m’han impulsat a escriure aquest llibre i tota la resta.