TRIS
—CREC QUE SOU UNA COLLA D’IDIOTES. —Tinc les mans tancades a la falda, com les d’una criatura que dorm. El cos ple de sèrum de la veritat. La suor se m’acumula a les parpelles.— M’hauríeu d’estar donant les gràcies, en lloc d’interrogar-me.
—T’hauríem de donar les gràcies per desafiar les ordres dels líders de la teva facció? Per intentar impedir que un dels líders de la teva facció matés la Jeanine Matthews? Vas actuar com una traïdora. —L’Evelyn Johnson escup aquesta última paraula com si fos una serp. Som a la sala de conferències del quarter general d’Erudició, on tenen lloc els judicis. Com a mínim m’han tingut presonera una setmana.
Veig en Tobias mig amagat entre les ombres darrere la seva mare. Ha mantingut la mirada apartada des que m’han fet seure a la cadira i m’han tallat la cinta de plàstic que em lligava els canells. Durant menys d’un segon, les nostres mirades es troben, i sé que ha arribat l’hora de començar a mentir.
Ara que sé que ho puc fer, m’és més fàcil. Tan fàcil com empènyer la força del sèrum de la veritat cap a un costat del meu cervell.
—No sóc cap traïdora —dic—. Aleshores em pensava que en Marcus seguia les ordres dels Intrèpids i dels sense facció. Com que no podia unir-me a la lluita com a soldat, vaig voler ajudar fent alguna altra cosa.
—Per què no podies ser una soldat? —Darrere els cabells de l’Evelyn brilla una llum fluorescent. No li puc veure la cara i tampoc no em puc concentrar en res, més enllà d’uns segons, perquè el sèrum amenaça de voler sortir de nou.
—Perquè... —Em mossego el llavi per intentar evitar que les paraules em surtin disparades. No tinc ni idea de quan vaig aprendre a fer el paperot amb tant d’estil, però suposo que és més o menys com mentir, cosa que sempre m’ha sortit prou bé.— Perquè no podia agafar pistoles, contenta? Després d’haver disparat..., d’haver-lo disparat a ell, no. El meu amic Will. No podia agafar una pistola sense que m’envaís el pànic.
L’Evelyn m’observa amb els ulls mig aclucats. Sospito que ni en el seu racó més remotament humà no sent cap mena de compassió per mi.
—O sigui que en Marcus et va dir que actuava sota les meves ordres —diu—, i tot i saber el que saps de la relació, diguem-ne tensa, que tenia tant amb els Intrèpids com amb els sense facció, te’l vas creure?
—Sí.
—Ara veig per què no vas escollir Erudició. —Riu.
Sento unes pessigolles a les galtes. Voldria clavar-li una bufetada; de fet, estic convençuda que hi ha molta gent d’aquí dins que ho voldria fer, tot i que m’imagino que no ho gosarien admetre. L’Evelyn ens té a tots atrapats a la ciutat, amb un exèrcit armat de sense facció que patrullen els carrers. I amb la Jeanine Matthews morta, no queda ningú que se li pugui oposar.
D’una tirana a una altra. Aquest és el món que coneixem, ara.
—Per què no en vas parlar amb ningú, de tot això? —em demana.
—No volia haver d’admetre que tenia febleses —responc—. I no volia que en Quatre sabés que jo actuava amb el seu pare. Sabia que no li agradaria gens. —Noto que el sèrum de la veritat m’empeny gola amunt més paraules noves.— Et vaig portar la veritat sobre la nostra ciutat i el motiu pel qual som aquí. Si no em vols donar les gràcies, com a mínim fes alguna cosa en lloc de quedar-te asseguda com si estiguessis en un tron reial mirant-te el merder que heu causat!
El somriure mofeta que l’Evelyn té dibuixat a la cara s’arruga en forma de ganyota com si hagués tastat alguna cosa que li hagués deixat mal gust. S’inclina de cara, ben a prop, i, per primer cop, veig clarament que és gran. Li veig les arrugues al voltant dels ulls i la boca, i la pal·lidesa malaltissa que arrossega després de tants anys de menjar massa poc. I, tot i això, és atractiva com el seu fill. El fet d’haver tastat la fam no l’hi ha tret, això.
—Ja faig alguna cosa. Estic creant un nou món —diu, i abaixa el to de veu de tal manera que amb prou feines la sento.— Vaig ser Abnegació. Fa molts més anys que tu que conec la veritat, Beatrice Prior. No sé com te’n sortiràs, de tot això, però deixa’m que et digui una cosa: al meu món no hi ha lloc per a tu, i, encara menys, al costat del meu fill.
Somric una mica. No ho hauria de fer, però, amb aquesta pressió a les venes, em costa molt més aturar els gestos i les expressions que els mots. Es pensa que ara en Tobias li pertany. No sap la veritat; no sap que en Tobias es pertany a si mateix.
L’Evelyn es posa tota recta i creua els braços.
—El sèrum de la veritat ens ha revelat que tot i que ets ximpleta, de traïdora, no ho ets pas. Final de l’interrogatori. Ja pots marxar.
—I les meves amigues, què? —m’esforço a dir; em costa parlar—. La Christina i la Cara. Elles tampoc no van fer res dolent.
—Ja ens n’encarregarem aviat —em diu l’Evelyn.
M’alço, tot i sentir-me marejada i sense forces per culpa del sèrum. La sala està plena com un ou, la gent s’està dreta, enganxats els uns als altres, fins que sento algú que m’estira el braç. Un noi de pell fosca i un somriure d’orella a orella: l’Uriah. Em guia cap a la porta. Tothom comença a parlar alhora.
L’Uriah em duu passadís enllà cap als ascensors. Pitja un botó i les portes d’un dels ascensors s’obren. Jo el segueixo a dins tot i que encara trontollo força. Tan bon punt les portes es tanquen, dic:
—No m’he passat una mica amb allò del merder i del tron?
—No. Ja s’esperava que fossis així d’impulsiva. Si no ho haguessis estat, sí que hauria sospitat.
Tinc la sensació que per dins em vibra tot, que vaig carregada d’energia, de l’expectació del que passarà. Sóc lliure. Trobarem la manera de sortir d’aquesta ciutat. S’ha acabat l’espera. Res d’anar amunt i avall dins una cel·la, exigint als guàrdies que em donin respostes que no arriben mai.
Aquest matí sí que m’han dit quatre coses sobre el nou sistema sense faccions. Es veu que han obligat els antics membres de les faccions a traslladar-se a viure més a prop del quarter general d’Erudició i a barrejar-se entre ells, un màxim de quatre membres d’una mateixa facció per habitatge. També hem de barrejar la roba. Com a resultat d’aquesta nova regla, a mi em van donar ja fa dies una samarreta groga d’Amistat i uns pantalons negres de Franquesa.
—Vine, és per aquí... —L’Uriah m’indica que surti de l’ascensor. Aquest pis d’Erudició és tot construït amb vidre, fins i tot les parets. Els raigs del sol es refracten i surten disparats en forma d’ones lluminoses multicolors com si fossin l’arc iris. Em tapo els ulls amb una mà i segueixo l’Uriah fins a arribar a una habitació llarga i estreta amb una filera de llits a banda i banda. Al costat de cada llit hi ha una tauleta i un petit armari de vidre per desar-hi roba i llibres.
—Havia estat el dormitori dels iniciats d’Erudició —m’explica—. Ja he reservat un llit per a la Christina i un altre per a la Cara.
Assegudes en un dels llits de prop de la porta hi ha tres noies amb samarretes vermelles, diria que són d’Amistat, i a l’esquerra de l’habitació, una senyora gran s’està ajaguda en un altre llit amb les ulleres que li pengen d’una orella; és probable que sigui Erudita. Sóc conscient que cada cop que veig algú hauria d’intentar deixar d’etiquetar-lo segons les faccions, però és un vell costum, i els costums són difícils de trencar.
L’Uriah es deixa caure en un dels llits del final. Jo m’assec al del seu costat, contenta de ser lliure i poder descansar, per fi.
—En Zeke diu que a vegades els sense facció tarden una mica a processar les exoneracions, o sigui que la Christina i la Cara sortiran més tard —em comunica l’Uriah.
Durant un segon em sento alleujada de saber que tothom que m’importa haurà sortit de la presó abans que s’acabi el dia. Però, de sobte, recordo que en Caleb encara hi és tancat perquè era un seguidor força conegut de la Jeanine Matthews, i els sense facció no l’exoneraran mai. Ara bé, no tinc ni idea de fins on volen arribar per destruir les empremtes que la Jeanine Matthews va deixar en aquesta ciutat.
«M’és igual», penso. Però, mentre ho penso, sé que és mentida. En Caleb és el meu germà.
—Perfecte —dic—. Gràcies, Uriah.
Ell assenteix i recolza el cap a la paret.
—I tu, com estàs? —demano—. Vull dir amb això..., amb això de la Lynn...
Quan vaig conèixer l’Uriah ell ja era amic de la Lynn i la Marlene, i ara totes dues són mortes. Tinc la sensació que el puc comprendre, perquè al capdavall jo també he perdut dos amics, l’Al per culpa de les pressions del procés d’iniciació, i en Will per culpa tant de la simulació de l’atac com de les meves accions precipitades. Però no vull pretendre que el nostre dol sigui igual. I és que, per començar, l’Uriah coneixia les seves amigues molt millor que no pas coneixia jo els meus amics.
—No en vull parlar. —Nega amb el cap.— Ni pensar-hi. Només vull tirar endavant.
—D’acord. T’entenc. Però... avisa’m si necessites...
—Sí, ja. —Em somriu i s’alça.— Tu estàs bé, oi, aquí? Li he dit a ma mare que l’aniria a veure aquesta nit, i hauré de sortir d’aquí a una estona. Ah, me n’oblidava, en Quatre ha dit que et vol veure més tard.
M’assec amb l’esquena ben recta.
—Ah, sí? Quan? On?
—Passades les deu, al Mil·lènium. A la gespa. —Em fa una ganyota que vol ser un mig somriure.— No t’emocionis, tu, ara. A veure si t’explotarà el cap.