El juny, a Washington DC, era sufocant. La humitat feia que la roba se t’enganxés com si fos una segona capa de pell. La xafogor era insuportable. Em feia por que si em desenganxava la samarreta del pit em seguiria una tira de carn viva.
Quan vaig sortir de l’aeroport, el cel estava tapat. Era ben diferent del que estava acostumada, després d’haver passat un mes a Hawaii.
Vaig examinar les fileres de cotxes que s’esperaven. Un home alt estava dret davant d’un cotxe negre i brillant amb un cartell a la mà que posava «Saunders». Vaig suposar que em venia a buscar a mi.
—Sóc la Mia Saunders. —Vaig allargar la mà i el xofer me la va encaixar.
—Sóc en James, el seu xofer. La portaré allà on calgui mentre s’estigui a casa del senyor Shipley. —Va agafar-me la maleta i la va ficar al maleter abans d’obrir-me la porta. Vaig entrar al cotxe, tot intentant que les cuixes suades no deixessin cap marca al seient de pell. La faldilla de vol ample m’havia semblat una bona opció, però potser hauria sigut millor posar-me la roba de ioga. Em vaig fregar els palmells amb la part posterior de les cames, desitjant tenir una tovallola a mà.
—Sempre hi ha tanta humitat? —vaig preguntar, mentre treia el mòbil de la bossa per engegar-lo.
—Al juny? Pot fer una calor espantosa, ploure o bé fer un temps realment agradable. Probablement experimentarà tot això al llarg d’aquest mes. Tot i que he de reconèixer que aquest any és inusualment calorós.
El mòbil va començar a sonar amb els missatges que m’havien entrat durant el vol.
Per a: Mia Saunders
De: Sexi samoà
Nena, em sembla que em deus una explicació. Has fugit. No és just.
Vaig tirar avall per llegir els altres missatges. Aparentment, en Tai no havia acabat amb el primer missatge.
Per a: Mia Saunders
De: Sexi samoà
Sobre el regal... no tinc paraules.
Per a: Mia Saunders
De: Sexi samoà
Estic molt emprenyat que m’hagis robat el meu petó de comiat.
Llavors em vaig posar a teclejar ràpid.
Per a: Sexi samoà
De: Mia Saunders
Un petó per sempre. Això et curarà tots els mals.
Em va sortir un esbufec impropi d’una noia i els ulls del xofer es van trobar amb els meus a través del retrovisor. Va alçar les celles, però simplement vaig brandar el cap i vaig continuar llegint els missatges.
Per a: Mia Saunders
De: Wes Channing
Penses dir-me alguna cosa? Ha passat tot un mes. No em facis córrer darrere teu.
Els dits em volaven de nou. No hi havia cap altra manera de descriure la rapidesa amb què teclejava la resposta més frívola possible.
Per a: Wes Channing
De: Mia Saunders
Estic segura que la Gina i tu heu estat molt enfeinats. Vaig veure la teva cara de satisfacció a la portada de la revista HotDirt.
Després de vint minuts d’anar covant la irritació que sentia per dins i de mirar el mòbil cada dos segons, finalment va respondre. Em refereixo a en Wes, no a en Tai, però el vaig ignorar i em vaig obligar a calmar-me. Per tant, vaig decidir pensar en el meu samoà sexi.
Si tot anava bé, ara mateix en Tai es devia estar arreglant per a la seva primera cita amb l’Amy. El cor se’m va accelerar només de pensar com s’havien alineat les estrelles de l’univers per deixar-li aquella noia a la falda. Literalment. La noia li va caure a sobre la nit anterior. Desitjava de tot cor que fos l’amor de la seva vida. Vaig prendre nota mentalment de posar-me en contacte amb en Tai d’aquí a una setmana per comprovar els seus progressos. Alguna cosa em deia que aquella era la seva noia. El seu amor per sempre. D’altra banda, no tenia ni idea de quan em passaria això a mi. Sens dubte, no seria pas abans d’acabar l’any. Però pensar en en Tai i en el meu futur no em va ajudar a oblidar-me de les ganes boges que tenia de llegir el missatge d’en Wes.
Per a: Mia Saunders
De: Wes Channing
Que estàs gelosa?
És possible que una dona pugui tallar la cigala d’un home des de cinc mil quilòmetres de distància? Potser sí, contractant un assassí a sou. Tenia uns quants estalvis al banc per a emergències. Això em va fer riure. Fer-li tallar el penis amb els diners extres que vaig guanyar per follar amb ell. Vaig brandar el cap.
Però a quin joc estava jugant? Havia de respondre o era millor fer-lo patir? Era evident que no li havia agradat gens aquell interval forçat de tot un mes sense comunicar-nos. S’ho mereixia. Ell bé que escalfava els llençols amb la perfecta Gina DeLuca, mentre jo follava amb el meu samoà sexi.
M’és. Ben. Igual.
Podia repetir-me això sense parar, però el resultat final sempre era el mateix. Era impossible deixar de preocupar-me per en Wes. En Wes m’importaria sempre. El fet de no saber què feia i amb qui ho feia em rosegava per dins com una piranya.
Amb en Tai havia passat un mes impressionant. Molt divertit. Cada dia havia sigut més emocionant que l’anterior, i cada nit més tòrrida del que mai havia somiat. Em va ser fàcil tirar-me a l’esquena els problemes amb en Wes, perquè em vaig omplir el cap amb tot el que una dona jove de gairebé vint-i-cinc anys podia desitjar. Tanmateix, ara això ja no funcionava.
—Trigarem gaire a arribar? —vaig preguntar a en James.
Es va tocar l’ala del barret.
—Em sap greu, senyoreta, potser uns tres quarts, és que el trànsit en aquesta ciutat és terrible.
Quaranta-cinc minuts. Temps de sobres. Si en Wes volia parlar, li concediria aquesta estona. Al capdavall, teòricament érem amics.
Vaig treure el mòbil i vaig marcar el seu número, mentre m’obligava a sentir una calma mental que era impossible aconseguir.
—Estàs viva! —va exclamar la veu gutural amb accent californià d’en Wes, que em va provocar unes vibracions instantànies.
—Ha, ha. Què vol dir això de si estic gelosa? Saps perfectament que no ho estic. —Mentida.
En Wes va respirar fondo, possiblement era un sospir. Se sentia la remor del mar de fons. Potser era a la platja després de fer una mica de surf. Sentir aquells sorolls confortables, fins i tot a través del filtre del telèfon, em va fer venir ganes de tornar a casa.
—He suposat que si et provocava em trucaries.
—Wes, què passa? —Malgrat que fins i tot a mi em va sonar maliciós i una mica malintencionat, no era en absolut la meva intenció.
—Digue-m’ho tu. T’has divertit a Hawaii? —El seu to va semblar que s’alimentés del meu.
Vaig pensar en en Tai i en les llepades en aquells dibuixos tribals des de l’espatlla, baixant pel pit, les costelles, el maluc i la cuixa. Durant tot el mes, aquest havia sigut el meu passatemps preferit. Mmm.
—Sí —vaig dir, amb un to sensual que no vaig poder dissimular.
En Wes va riure.
—Veig que t’ha anat bé, eh? Client o nadiu? —La tensió va disminuir lleument.
Vaig tancar els ulls.
—Té alguna importància, això?
—Tot el que fas és important per a mi. Encara no ho has captat? —El seu to de veu era sincer però tenyit de pena. Fracassava estrepitosament fent veure que tant li feia, i tots dos ho sabíem.
—Wes...
Va respirar fondo amb les dents serrades.
—No, no penso fingir que no estic disgustat perquè t’has passat un mes a Hawaii follant amb qui has volgut, i tot i així estàs enfadada perquè faig el mateix amb la Gina.
Tenia raó. I molta. Però això és el que passa amb el cor i la ment. Poques vegades estan equilibrats o són realistes. Podia ser més raonable que el doctor Deepak Chopra, però això no canviava els fets. Que ell es veiés amb la Gina em feia mal. I molt. Tots dos ens fèiem mal l’un a l’altre, i cap dels dos trobava una manera eficaç d’evitar-ho.
Em notava un nus tens a la gola quan vaig respondre.
—Escolta, Wes. Ho sento. Entenc perfectament què vols dir. De debò. I tens raó.
—Això vol dir que tornes a casa? —Dues cullerades ben plenes d’esperança van inundar la pregunta.
A casa. On era a casa? A Califòrnia, en aquell minúscul apartament on no havia posat els peus en els últims cinc mesos? O a Las Vegas, a la barraca de la meva infantesa? O és a la costa de Malibu, als braços d’un home de somni que segurament posseïa el meu cor encara que jo no ho volgués admetre?
Em vaig humitejar els llavis i vaig esbufegar.
—Wes, ja saps que no ho puc fer, això.
Va gemegar suaument, i cada so em va arribar com un ganivet a l’estómac.
—No és veritat. Sí que pots. Però no vols. —Va posar èmfasi a cada frase.
Vaig brandar el cap per intentar desfer la teranyina d’emocions que se’m formava ràpidament dins del cap.
—No puc permetre que paguis el deute del meu pare.
—Ho repeteixo —va sospirar—. Sí que pots. Però no vols —va dir. Semblava cansat, esgotat per cada paraula. I tot per culpa meva. Era jo la que li feia això a ell, a nosaltres. Aquestes converses cada vegada eren més difícils, i encara havia de passar mig any més. Vés a saber on seríem a final d’any. Era una incògnita. De moment, però, no ens en sortíem gaire bé com a amics. Sense voler, ens fèiem mal constantment.
Una pausa llarguíssima es va instal·lar entre nosaltres i mentrestant vaig pensar què podia dir, però no se m’acudia res.
—Quan et podré tornar a veure? —Va ser ell qui va trencar el silenci.
Encara em volia veure? No l’entenia, aquest home. Ostres, no entenia la majoria d’homes, però aquest encara menys.
—Mmm, no ho sé. Acabo d’aterrar a Washington DC. Noia per fer bonic d’un senyor gran.
La riallada d’en Wes va ressonar a través de la línia.
—Un vell sonat? Com a mínim no m’hauré de preocupar perquè t’estiguis enrotllant amb un paio que necessita Viagra.
—Això no fa gens de gràcia! —el vaig renyar de broma—. A més, té un fill guapíssim que és senador. Ja saps com sóc, amb els homes poderosos...
La rialla d’en Wes es va tallar de cop, aquell breu moment de pau es va esmicolar i la tensió va augmentar de nou.
—Ho dius de broma? —va preguntar.
Totalment.
—No.
—Que em follin —va grunyir.
—Amb molt de gust —vaig respondre, sense pensar.
—Quan? —Ell tampoc no va perdre el temps.
—Quan ens tornem a veure, burro.
—I quan serà això? —va insistir, però això ja no formava part del joc. Aquella cosa entre nosaltres era com un camí amb ziga-zagues i girs complicats, gens fàcil de maniobrar.
—No ho sé. Suposo que ens veurem quan ens vegem —vaig respondre.
—Per què m’ha hagut de passar a mi, això? —La seva veu estava plena de frustració, com si estigués mirant al cel amb els braços enlaire, suplicant—. Per què cony havia de perdre el cap precisament per una sonada com tu? — Després va fer una d’aquelles precioses riallades guturals que només sabia fer ell. De les que em feien bategar el cor amb tanta força que em feia l’efecte que em sortiria disparat del pit si no m’hi posava la mà a sobre.
Vaig arronsar les espatlles, tot i que ell no em podia veure.
—Si l’univers t’ha repartit una mà molt dolenta, aposta contra el crupier. Adéu, Wes.
En comptes d’esperar la seva resposta per acomiadar-me, vaig penjar i vaig fer unes quantes respiracions profundes per calmar-me. És hora de concentrar-te en el teu trofeu, Mia. Warren Shipley. El teu pròxim client.
En Warren Shipley no em va venir a rebre a l’entrada de la seva mansió. No. L’home que m’esperava al capdamunt de les escales de marbre quan vaig sortir del cotxe semblava que acabés de sortir de la revista GQ. L’Aaron Shipley, el senador demòcrata per Califòrnia, estava repenjat en una columna blanca. Havia estat amb homes guapos. Havia estat amb homes robustos que podien tallar un arbre amb les mans nues, però encara no havia vist cap home que portés un conjunt de pantalons i americana com aquell. Pura perfecció.
La tela de color negre tenia el caient precís sobre les amples espatlles, la cintura esvelta i les cames llargues, com si l’hi haguessin fet exactament a mida. Probablement era així. Els ulls li quedaven amagats darrere d’unes Ray Ban negres. Els cabells rossos i espessos tenien aquell aspecte esbullat i alhora pentinat que estava tan de moda. A ell li quedava bé, molt bé. Li conferia un aire de seguretat i alhora de despreocupació. És a dir, una combinació letal per a una noia com jo. Vaja, per a qualsevol noia.
Amb l’elegància d’un jaguar, va baixar esglaó per esglaó des del capdamunt de l’escala fins al camí de grava. La majoria de gent s’hauria afanyat per trobar-lo a mig camí de les escales. Però jo no sóc com la majoria de dones i ell sens dubte no era com la majoria d’homes. Vaig gaudir observant com es movia. Tenia un aire d’autoritat que se li enganxava com una colònia fina i fresca. Vaig observar com baixava cada esglaó amb elegància i agilitat, exsudant tant de poder que gairebé em vaig fondre mentre el mirava. La humitat que tant m’havia atabalat abans era ridícula en comparació amb la suor que ara em mullava la nuca; vaig notar que una gota em baixava per l’esquena i em va enviar guspires de desig a cada terminació nerviosa.
—Tu deus ser la senyoreta Saunders. —El seu to de veu era senzill però acollidor. Em va allargar la mà. A l’instant en què les nostres mans es van tocar, un corrent elèctric em va vibrar per la pell. Vaig intentar apartar-la, però ell m’agafava amb força—. Que curiós. Poques vegades noto l’essència d’algú amb un simple contacte.
—L’essència?
Un somriure secret va travessar aquells llavis petoners. No eren ni massa prims ni massa molsuts. Igual que en el conte de la Rínxols d’Or i els tres óssos, aquells llavis encaixarien perfectament amb els meus. Encara no m’havia deixat anar la mà. En comptes d’això, me la va girar mantenint els palmells junts. Aquell simple contacte de pell contra pell va ser suficient per desitjar-ne més. Es va apujar les ulleres fins a sobre els cabells, un gest massa cool per a algú de la seva posició política. Els homes com ell se suposava que eren avorrits, pesats, que només parlaven del govern, etcètera... Els meus pensaments van quedar interromputs per la profunditat dels seus ulls marrons abrusant els meus. Eren com dos bombonets, però en comptes de fondre’s a la meva boca, em feien fondre tota jo. Vaig sospirar quan el seu dit polze em va acariciar el dors de la mà.
—L’essència és la teva força interior, el teu magnetisme. Quan ens hem tocat, he notat la càrrega. Ho has notat, tu? —Vaig assentir, atordida, mirant fixament aquells ulls de color xocolata, el nas recte, els pòmuls alts i la mandíbula esculpida—. Si faig pressió amb els nostres palmells —va col·locar l’altra mà sobre la que ja m’estava agafant, per mantenir-les més juntes—, encara es nota més. —Va arquejar una cella al mateix moment en què em vaig humitejar els llavis. Aquells ulls van anar a parar directament a la meva boca i els genolls em van flaquejar.
Vaig reunir tota la força que em quedava per no tornar-me a humitejar els llavis.
—Vine —va dir, i juro que aquella única paraula va enviar una ràfega d’electricitat directament al meu centre de plaer, on va bategar i vibrar marcant el seu propi ritme. Va dir alguna cosa més, però vaig perdre el fil després que digués «Vine». Em va deixar anar i llavors em va posar la mà a la galta. Ostres, això m’agradava molt més, mil vegades més, però no em deixava concentrar en res més que allò—. Mia, estàs bé? —Em va examinar la cara. Va arrugar el front i em vaig adonar que estava preocupat—. Et deia que entrem, que el pare ens espera.
Vaig parpellejar unes quantes vegades i vaig baixar del núvol.
—Ai, sí, i tant. Perdona. —Vaig brandar el cap en un intent d’esbandir-me la boirina que m’hi quedava—. És que ha sigut un viatge esgotador. He vingut de Hawaii directament cap aquí, fent un parell d’escales, i no he dormit en tota la nit. —Amb un parell d’escales volia dir corregudes esperitades cap a la porta d’embarcament per no perdre l’altre avió. Hauria matat la tieta Millie per reservar vols amb una escala de cinquanta minuts. No tenies temps d’agafar el següent avió. Les pauses per anar al lavabo eren impensables, i el capità no t’hi deixava anar abans d’enlairar-se l’avió, o més ben dit, fins que no arribava a una certa altitud de vol. I després em vaig passar no sé quantes hores volant fins que no vaig aterrar l’endemà al matí. Sincerament, no havia sigut la meva millor experiència de viatge.
L’Aaron va fer petar la llengua i va brandar el cap.
—Ostres, això sona terrible. Mira, et presentaré el pare i després li diré a en James que t’ensenyi l’habitació per ficar-te al llit.
—Què?! —Em vaig aturar al capdamunt de les escales i em vaig posar una mà a la templa. Ficar-me al seu llit?
—Dic que et presentaré el pare i després t’instal·les a la teva habitació i descanses una estona. El jet lag a vegades és molt pesat.
—Sí, i tant. —Vaig tancar els ulls i vaig riure per dins.
—Què havies entès? —Va somriure mostrant-me la filera de dents més precioses que havia vist mai. Sens dubte, podria adornar les portades de les revistes. Ei, un moment, això ja ho feia. Bé, és igual.
—Em pensava que volies dir que em fiqués al teu llit. —Vaig riure i ell es va aturar, aquesta vegada al capdamunt de les escales, al costat de la porta d’entrada.
Un somriure maliciós li va travessar els llavis.
—Home, això també ho podríem arreglar, tot i que no crec que al pare li agradi gaire que la suqui abans d’oferir-te un sopar i una cita com cal. —Em va picar l’ullet i em va agafar la mà. El mateix pessigolleig d’excitació ens va recórrer les mans, i va provocar de nou l’energia magnètica.
L’Aaron va moure la mà i em va mirar de reüll mentre em conduïa cap a dins.
—Tu també ho notes?
Senyor, tant de bo no ho notés. En comptes de mentir, vaig tancar els ulls, vaig contenir l’alè i vaig assentir.
Des del camí d’entrada, m’havia semblat que l’enorme mansió era impressionant. Però per dins et deixava sense paraules. Al vestíbul hi havia una escala doble encatifada de color groc. Em va fer pensar en el camí de rajoles grogues i en com la Dorothy evitava el seu destí. Si jo no hagués estat tan cansada, també l’hauria evitat. Aquell lloc era molt més que luxós. La casa d’en Wes a Malibu era preciosa, acollidora, i segurament costava una fortuna. El loft de l’Alec era increïble i molt ben equipat. L’àtic d’en Tony i l’Hector era ostentós, però això era una altra mena de riquesa. Quan la tieta Millie havia parlat de diners antics, sincerament no sabia ben bé a què es referia. Pensava que la casa d’un polític segurament era un lloc bonic. Però en aquesta mansió la reina mare d’Anglaterra s’hi trobaria com a casa. Les parets altes acabaven amb motllures al capdamunt, i hi havia finestres gegantines amb cortines gruixudes de color granat. Els peus se’m van enfonsar a la catifa i em van venir ganes de treure’m les sandàlies i anar descalça tan sols per donar-me el gust d’enfonsar els dits en allò tan tou.
—Això és impressionant.
L’Aaron va somriure i va mirar al seu voltant com aquell qui res.
—La meva mare en sabia molt, de decorar.
—Ah, sí? Deu estar molt orgullosa de tot això. És preciós.
—Va morir fa anys, però estava orgullosa dels admiradors que tenia. Fins i tot les revistes locals venien a vegades a fer fotos de les habitacions. Va sortir uns quants cops a portada. Aquesta casa era el seu orgull i la seva satisfacció; bé, quan jo me’n vaig anar a la universitat, esclar. —Va somriure i em va picar l’ullet.
Semblava que l’ego de l’Aaron Shipley estava perfectament intacte. El vaig seguir en silenci, observant-ho tot al meu voltant, fins que vam arribar davant d’una porta de doble fulla. Al darrere, se sentien riallades com si algú s’ho estigués passant d’allò més bé. L’Aaron va trucar ben fort, però no va esperar resposta: va obrir la porta com si estigués autoritzat a fer-ho.
—Ah, Aaron, fill meu! Vine, vine. La Kathleen i jo estàvem parlant del desastre culinari de la setmana passada. —Va assenyalar una dona que duia una faldilla estreta de color blau marí, una brusa de seda de color crema cordada fins al coll i un davantal blanc amb puntes lligat a la cintura. Havia de ser una criada—. Resulta que l’empresa de càtering per a la festa de la setmana passada es pensava que jo...
—Pare... —L’Aaron el va tallar abruptament, cosa que vaig trobar força rude i grollera. El seu atractiu va baixar de cop—. Ha arribat la senyoreta Saunders. —Em va estirar del braç i vaig quedar cara a cara amb una còpia exacta del jove Shipley però amb més arrugues.
—Caram, encara és més guapa en persona que no pas en foto. És ben bé que la senyora Milan sap com impressionar. Serà perfecta, no et sembla, Aaron?
Els ulls de l’Aaron em van repassar de dalt a baix.
—Sí, definitivament, és la candidata ideal per captar l’atenció dels teus socis.
—Vine, bonica. Sóc en Warren Shipley —va dir, jovialment. En comptes de donar-me la mà, em va fer una abraçada paternal—. No ets en absolut el que m’esperava. —Es va apartar i va somriure mentre em mirava als ulls. En aquell moment, un vell verd m’estaria mirant els pits. O sigui que potser el que m’havia dit la tieta era veritat. No tenia cap interès per mi en aquell sentit—. Gràcies per venir. Aquesta situació és única, però la senyora Milan em va assegurar que eres una candidata perfecta. I si s’ha de jutjar pel teu aspecte... estic segur que els tindré a tots menjant de la meva mà.