ELS GENOCIDIS DEL SEGLE XX

Al començament de la seva monumental història del segle XX, Eric Hobsbawn recull algunes impressions de personalitats de la cultura mundial sobre aquest segle. Així, Isaiah Berlin assenyala: «He viscut durant la major part del segle XX sense haver experimentat sofriments personals. El recordo com el segle més terrible de la història occidental». No s’aparta massa d’aquest cànon William Golding, quan afirma: «No puc deixar de pensar que ha estat el segle més violent en la història humana». Sense cap dubte, un dels fenòmens que va contribuir a fer veritables aquestes afirmacions ha estat la proliferació de genocidis.

No obstant això, encara que hi ha consens en l’existència de genocidis, no n’hi ha tant pel que fa al seu significat. I és que la paraula genocidi està carregada de valor, i sovint és usada incorrectament quan s’aplica a fets tràgics de la història. No és estrany confondre genocidis amb massacres, amb calamitats, amb crims de guerra o amb assassinats a gran escala.

La paraula genocidi va ser creada ex novo pel jurista polonès d’origen jueu Rafael Lemkin, en la seva obra de 1944 Axis Rule in Occupied Europe, en què defineix genocidi com la destrucció d’una nació o d’un grup ètnic. Aquest neologisme sorgeix de la paraula grega genos, que significa ‘raça’, ‘tribu’, i el vocable llatí cide, que significa ‘matar’. Es correspon així en la seva formació amb altres paraules com tiranicidi, homicidi, infanticidi, etc. Per descomptat, el fet que aquest terme es creés en aquesta data no significa que en el passat no hi hagués genocidis, sinó que el que faltava era el terme per anomenar-los i caracteritzar-los.

Precisament, la incorporació després de la Segona Guerra Mundial del delicte de genocidi en textos jurídics internacionals (en concret, en el Conveni per a la prevenció i sanció del genocidi de 1948) com a delicte de dret internacional va reflectir la intenció de la comunitat internacional d’enfrontar-se a catàstrofes humanes que, com l’Holocaust, havien colpejat la consciència social mundial. En aquest sentit, juntament amb els crims contra la humanitat, el delicte de genocidi ha estat denominat el «crim dels crims» i «la més greu violació possible dels drets humans».

En l’esquema primigeni del jurista polonès –que va perdre tota la seva família a Auschwitz–, el que caracteritza el genocidi no és tant la destrucció més o menys extensa d’un grup de persones (que també es pot donar en els delictes de guerra o en els crims contra la humanitat) com l’existència d’un pla coordinat d’accions, una intencionalitat compartida entre els perpetradors, l’objectiu dels quals és destruir les manifestacions essencials de vida dels grups socials (ja siguin nacions, grups religiosos, ètnics o racials). En la perspectiva de Lemkin, el genocidi és un pla d’acció dut a terme per un grup amb l’objectiu d’eliminar les institucions polítiques i socials, la cultura, la llengua, els sentiments nacionals, la religió o l’existència econòmica dels grups víctimes. El genocidi es dirigeix contra el grup (nacional, religiós, ètnic, racial, etc.) com a entitat, i les accions que comporta es dirigeixen contra els individus, no en la seva individualitat, sinó com a membres d’un grup. En aquest sentit, es tracta d’un bé jurídic supraindividual, en què el seu titular no és tant la persona física com el grup, la col·lectivitat. El genocidi és així l’antítesi de la concepció tradicional de la guerra, ja que aquesta es dirigeix, en principi, contra els sobirans i els exèrcits, no contra els ciutadans. En canvi, la finalitat del genocidi és la destrucció de determinats grups humans.

Com s’ha assenyalat abans, des d’un punt de vista historicojurídic, el delicte de genocidi sorgeix just en finalitzar la Segona Guerra Mundial, després de la qual la comunitat internacional pren consciencia de la magnitud dels crims nazis. D’aquesta manera, les potències vencedores van decidir establir els mitjans jurídics per a evitar-ne o, si més no, dificultar-ne la repetició. En aquest context es promulga el 1948, al si de l’ONU, la Convenció sobre la sanció i la prevenció del genocidi, encara que, com s’esmentarà més endavant, la seva eficàcia pràctica va distar molt dels propòsits inicials que van guiar-ne el naixement. En part, això va ser així per les tensions entre les grans potències en la fase de redacció del Conveni. La delegació soviètica tenia raons per a delimitar –i així restringir– amb molta precisió l’abast del delicte. Per aquest motiu va batallar per a excloure de la seva definició la destrucció dels grups polítics, ja que, en cas d’incloure-hi aquesta clàusula, podria ser el primer país a anar al banc dels acusats per la seva política de purgues contra els opositors a Stalin. Com es veurà més endavant, l’exclusió dels grups polítics de la definició de genocidi és un dels aspectes més controvertits, ja que implica deixar fora un dels supòsits més freqüents pels quals es persegueix un grup humà. Un exemple d’això és el cas Pinochet i la mort i desaparició de milers d’opositors polítics xilens, element que va dificultar enormement la petició d’extradició del dictador xilè per part de l’Audiència Nacional espanyola.

En tot cas, l’article 2 del Conveni entén per genocidi una sèrie d’actes perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, només aquests quatre grups: nacional, ètnic, racial o religiós. Els juristes solen destacar que hi ha dos aspectes centrals en aquesta definició de genocidi: la sèrie d’accions materials (l’actus reus) i la intenció amb què es duen a terme (la mens rea).

Les conductes materials que constitueixen el delicte de genocidi són:

a) Matança de membres del grup.

b) Lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup.

c) Submissió intencional del grup a condicions d’existència que impliquin la seva destrucció física, total o parcial.

d) Mesures destinades a impedir els naixements al si del grup.

e) Trasllat per força de nens del grup a un altre grup.

Les conductes descrites en el precepte són únicament la forma mitjançant la qual l’autor persegueix la destrucció del grup. Segons les modalitats utilitzades, se sol distingir entre diversos tipus de genocidi: a) físic, l’objecte del qual són les conductes dirigides a eradicar físicament el grup (es busca la mort de tots els seus membres); b) biològic, amb el qual es busca la desaparició del grup per extinció, per exemple, impedint els naixements al si del grup perquè arribi un dia que aquest desaparegui.

Juntament amb les conductes materials que caracteritzen certes accions com a genocides, la Convenció estableix que s’han d’haver dut a terme amb una intenció específica: la de destruir totalment o parcialment un grup nacional, racial, ètnic o religiós.

Per a la consumació del delicte, és a dir, per a poder afirmar que s’ha comès un delicte de genocidi, no és necessari que l’autor obtingui el resultat amb la intenció del qual actua; o dit d’una altra manera, no és necessari que aconsegueixi la destrucció efectiva del grup, sinó que n’hi ha prou que aconsegueixi un dels resultats enumerats, per exemple, la mort o les lesions d’un membre del grup, sempre que hagi estat amb la intenció de destruir el grup.

De fet, segons aquesta caracterització hi ha pocs genocidis en la història, especialment en temps més remots, ja que no totes les matances tenien el propòsit d’exterminar una nació, una ètnia o un grup religiós. Les conquestes dels romans, àrabs, turcs, espanyols, francesos o anglesos difícilment es poden caracteritzar com a intents d’eliminar les poblacions vençudes. Potser els primers genocidis moderns siguin els duts a terme pels nord-americans contra els indígenes, i d’una manera més clara, el dels turcs contra els armenis a començament del segle XX. Com assenyalaré més endavant, aquesta és una de les objeccions tradicionals a la caracterització jurídica del genocidi: ser molt estricta i, per tant, deixar fora del seu àmbit de referència esdeveniments que des d’una perspectiva més àmplia podrien ser qualificats com a genocidis.

En tot cas, val la pena examinar les diferències entre el genocidi i altres delictes similars: els crims de guerra i el crim contra la humanitat. Respecte del primer, el genocidi no es pot confondre amb el delicte d’iniciar una guerra o, com també es denomina jurídicament, el delicte d’agressió.

Quant al segon delicte, crim contra la humanitat, les similituds entre tots dos han provocat que amb freqüència es qualifiqui el genocidi com una espècie de crim contra la humanitat. No obstant això, l’evolució de tots dos conceptes condueix a la seva diferenciació. El genocidi és un crim contra la humanitat en un sentit ampli, però no tot crim contra la humanitat és un genocidi. D’altra banda, es pot observar que les diferències consisteixen, d’una banda, en la no-exigència d’una intenció de destrucció d’un grup en el cas del delicte contra la humanitat i en les diferents conductes materials que es preveuen en el crim contra la humanitat: assassinat, extermini, deportació, violació, prostitució i la desaparició forçada com a part d’un atac generalitzat o sistemàtic amb la participació o la tolerància del poder polític de iure o de facto.

Més enllà de la seva caracterització juridicoformal, els episodis genocides no es poden separar d’altres factors que acostumen a actuar de manera concomitant, el racisme i la guerra, ja que els genocidis són processos col·lectius que constitueixen el punt culminant d’una sèrie d’accions prèvies que condueixen a la voluntat d’eliminar els membres d’un grup considerat inferior. Perquè hi hagi un col·lectiu més o menys nombrós disposat a dur a terme un genocidi, cal prèviament manipular la seva consciència perquè acabi creient que el grup víctima és, pel fet de ser inferior, mereixedor de ser eliminat. En la majoria dels genocidis, l’acomodació de la conducta individual a la del grup o a l’autoritat no és casual o espontània, sinó que més aviat és fruit de diversos factors que al seu torn es divideixen en etapes. El principal d’aquests processos és el racisme, és a dir, la reificació o animalització del grup víctima.

El procés de deshumanització que produeix el racisme no és immediat, sinó que en general es desenvolupa en diverses etapes, que van des de la identificació dels grups oposats fins a la posada en pràctica de l’extermini. Aquest procés de deshumanització s’acostuma a desenvolupar en set etapes: 1) definició del grup víctima; 2) registre de les víctimes; 3) designació de les víctimes; 4) restriccions i confiscació de béns; 5) exclusió; 6) aïllament sistemàtic; 7) extermini.

Quant a la definició del grup víctima, el mer fet de dividir individus en grups porta gairebé necessàriament a l’oposició i tendencialment a l’enfrontament:

El pas següent d’aquesta identificació amb un grup és el que Arteta denomina indiferència envers els altres: «una simplificació o deformació de l’altre a força d’enquadrar-lo en alguna categoria d’“allò” –i són legió, des del sexe fins a l’ètnia– que ho adscriu a alguna classe d’“ells”. Així les coses, i en cas de ser objecte d’injustícia, es dóna l’esquena a l’altre des del prejudici que qualsevol injúria que sofreixi és la seva destinació o un succés excusable» (Arteta, 2010, pàg. 103).

En efecte, el primer pas en l’extermini és la definició del grup víctima: és un requisit del genocidi definir aquesta categoria de persones que són tan radicalment diferents que han de ser exterminades. Per a separar i crear grups, no fa falta recolzar-se en diferències substantives entre grups. Basten diferències menors. Com recorda Ignatieff, Freud ja va assenyalar que «no hi ha res que fomenti tant els sentiments d’estranyesa i hostilitat entre les persones com les diferències menors», i continuava: «Em tempta aprofundir en aquesta idea, ja que potser del narcisisme de les diferències menors podria procedir l’hostilitat que, en totes les societats humanes, lluita contra els sentiments fraternals i acaba per imposar-se al manament d’estimar-nos els uns als altres» (Ignatieff, 1998, pàg. 71).

D’aquesta manera, es creen bocs expiatoris. El genocidi armeni no es pot entendre sense el panturquisme, el genocidi cambodjà sense el maoisme i el genocidi ruandès sense la hipòtesi camítica que oposava hutus i tutsis. En l’Holocaust, la contraposició va ser entre raça ària i raça jueva.

El corol·lari de la definició del grup víctima és el seu registre. En el cas ruandès, el manifest Bahutu exhibia la por de la confusió d’hutus amb tutsis, i per aquest motiu era necessari registrar les futures víctimes i identificar-les. Com és ben sabut, una cosa similar va passar a l’Alemanya nazi, on es van anar dictant mesures que progressivament anaven identificant els jueus i els expulsaven de la vida social.

La tercera fase consisteix en la designació de les víctimes, la qual cosa inclou la imposició de símbols físics que permeten identificar-les fàcilment. En el cas de l’Holocaust, el més característic va ser l’estrella de David a la roba i els vestits dels jueus. També va ser rellevant l’estigmatització mitjançant el llenguatge i la seva potent capacitat simbòlica, com va posar de manifest V. Klemperer en constatar l’aparició de neologismes, de metàfores o el canvi de significat de certes paraules per a referir-se als membres del grup inferior. Això també va succeir a Ruanda, on es va etiquetar els tutsis com a escarabats, senyors feudals, serps o enemics. En segon lloc, el procés de designació es va fer mitjançant els carnets d’identitat i l’assenyalament de cases, entre altres mecanismes. En el cas ruandès, la inclusió de l’ètnia en el carnet d’identitat va ser cabdal en aquesta identificació, ja que el seu ús era necessari en la majoria dels tràmits administratius o en els moviments entre poblats.

El segon dels factors que exerceix un paper fonamental en la comprensió de fenòmens genocides és la guerra. I és que, encara que conceptualment els genocidis són fenòmens diferents de les guerres, la veritat és que la majoria dels genocidis s’han desenvolupat en un context bèl·lic. Els genocidis no tenen lloc normalment en el buit, sinó en el marc d’una sèrie de circumstàncies que fan que les intencions racistes es tornin reals: una revolució o una guerra. Per exemple, en el genocidi armeni, el context va ser la Primera Guerra Mundial; en el genocidi jueu, la Segona Guerra Mundial, i en el cas de Ruanda, aquestes circumstàncies cal trobar-les en la revolució de 1959 i la guerra contra el Front Patriòtic Ruandès (FPR).

Hi ha diverses formes en què la guerra està estretament vinculada al genocidi. La guerra allibera l’Estat dels entrebancs juridicosocials que prevalen en temps de pau, incloent-hi l’opinió pública, l’oposició i els límits morals. La delegació de tot el poder a l’Estat es justifica dient que és la institució més eficient per a fer front a l’enemic. Però, alhora, es corre el risc que l’Estat monopolitzi el curs de la guerra i dels esdeveniments, de manera que es tracti de manipular la consciència dels seus ciutadans basant-se en els riscos que amenacen el país. Per aquest motiu, per exemple, la maquinària propagandística nazi va aconseguir fer pensar a la població que el principal enemic dels alemanys eren els jueus, malgrat que aquests havien mostrat reiteradament lleialtat al país. D’altra banda, la guerra tanca o bloqueja les opcions polítiques de negociar o tractar amb els enemics interns a causa de la por. Com assenyala Glover, per a l’Estat que assumeix progressivament el paper d’agent genocida, l’expulsió dels enemics interns pot esdevenir impossible, mentre que la seva assimilació o segregació pot portar massa temps o no ser convenient ateses les circumstàncies. Per aquest motiu, les guerres constitueixen el marc propici per a l’extermini.

Però l’efecte principal de la guerra és l’exacerbació de la por. El conflicte dóna lloc a sentiments de vulnerabilitat i temor paranoic que vinculen els suposats «enemics interns», els «altres», amb els agressors. Les víctimes dels principals genocidis són sovint relacionades amb potències externes en un complot contra la pàtria o contra la revolució en marxa. Així, els turcs asseveraven que els armenis s’havien unit als russos; els nazis afirmaven que els jueus eren aliats dels bolxevics, i segons els hutus, era inqüestionable que els tutsis actuaven de concert amb el Front Patriòtic Ruandès. Com assenyala Ignatieff, la por hobbesiana condueix l’individu a buscar refugi i protecció en el grup davant l’amenaça externa dels «altres»:

El conegut com a dilema dels presoners permet explicar la situació de por recíproca i la motivació que pot tenir un dels grups per passar a l’atac. Quan es viu en un context d’amenaces recíproques, no és difícil que el temor ofereixi al·licients per a atacar primer. I com que cadascú pot veure que l’altre té aquests motius, la por es retroalimenta i provoca que hi hagi més «raons» per a ser el primer a colpejar. En efecte, aquesta situació, en què les parts es veuen involucrades en una carrera d’odi recíproc que acaba en conflicte, no ha estat un fenomen rar o infreqüent. Aquest procés va tenir lloc en el genocidi ruandès, on s’arrossegava un conflicte entre el Govern hutu i el Front Patriòtic Ruandès que, des de territori ugandès, llançava atacs i amenaçava seriosament amb la invasió del país, amb totes les pors associades a l’eventual venjança tutsi. La por a un atac i al fet que es tornés a una situació de domini tutsi constituïa un temor real en la ment d’alguns hutus. I això malgrat que justament els dies previs a l’esclat de la violència s’acabava de signar un acord de pau a Arusha (Tanzània) entre les parts contendents. Però la por era superior a les possibilitats d’un acord pacífic. I com ja va assenyalar Hobbes, no fa falta que l’amenaça sigui real per a generar la por; n’hi ha prou que els individus creguin que existeix aquesta amenaça perquè la por faci efecte i sigui l’espoleta per a convertir-se en potencials complidors obedients d’ordres i, finalment, en genocides.

Per a finalitzar aquesta introducció, cal matisar que l’adopció del concepte jurídic de genocidi, atesa la seva idiosincràsia, portaria a qualificar d’actes de genocidi pocs episodis de matances ocorreguts en la història i, en particular, comesos al segle XX. De fet, la noció que recull la Convenció de 1948 ha estat criticada per dues raons principals: a) la caracterització dels grups, i en concret l’exclusió d’altres grups, especialment els polítics, com a grups víctima, i b) la noció d’intenció.

Respecte del primer punt, s’ha assenyalat que no tota col·lectivitat està emparada per la definició de genocidi; aquest només es pot cometre en contra de grups nacionals, ètnics, racials o religiosos. Més enllà de la mateixa definició de nacional, ètnic, racial i religiós, que ja planteja problemes més que notables, una altra dificultat substancial amb la qual s’han enfrontat els tribunals és establir els criteris de pertinença dels individus a aquests grups. En aquest sentit, hi ha dues perspectives en conflicte i que condueixen a conseqüències diferents: la que sosté que l’estàndard per a definir el grup hauria de ser el criteri utilitzat pel victimari, i la que considera que seria millor utilitzar un criteri objectiu.

L’altre gran problema de la definició de genocidi és el relatiu a l’exclusió dels grups polítics. En aquest sentit, per exemple, l’assassinat d’oponents polítics, per molt nombrosos que siguin i encara que hi concorrin els altres elements, no constitueix genocidi. Una de les raons contràries a la inclusió dels grups polítics en la definició de genocidi és que aquests no tenen l’estabilitat, la fermesa o la permanència que ofereixen altres grups (els nacionals, ètnics, racials o religiosos).

Juntament amb les raons conceptuals esmentades, es van produir circumstàncies polítiques en el procés de redacció que van portar a l’exclusió dels grups polítics de la Convenció. Com ja s’ha esmentat anteriorment, la inclusió d’aquests grups en la definició del delicte de genocidi hauria conduït alguns estats a oposar-se a la ratificació de la Convenció, atès que podrien ser acusats per haver destruït grups polítics en el seu propi país. Penseu que, pocs anys abans, l’URSS havia iniciat una purga política d’enormes dimensions que va conduir centenars de milers de persones a camps de treball.

Finalment, també es va al·ludir a raons estratègiques de caràcter jurídic, ja que aquesta inclusió obriria la porta a l’addició d’altres grups, com els de caràcter econòmic o professional, i deixaria el precepte en una zona d’indeterminació contrària al principi de seguretat jurídica.

Malgrat els arguments esmentats, són molts els autors que reclamen la incorporació dels grups polítics, perquè, en definitiva, quina diferència hi ha amb els grups religiosos? No són dos tipus d’ideologies o creences que modelen la identitat dels individus? D’altra banda, si els principals actes de genocidi del passat van poder ser per raons religioses, els contemporanis ho són per raons polítiques. I deixar-los fora, tal com es va mostrar en el cas Pinochet, implica deixar impunes els culpables d’algunes de les principals matances contemporànies.

És més, alguns autors han defensat que la caracterització del genocidi no hauria de girar al voltant de la categoria de grups identificats per certs trets (nacionalitat, religió, ideologia política, raça, ètnia, etc.), sinó que la determinació de l’existència o no d’un genocidi hauria de tenir com a fonament el fet que les víctimes fossin simplement un grup nombrós.

Respecte de la intenció i el seu paper en la definició de genocidi, s’estableix que l’autor del delicte ha d’haver actuat amb la intenció específica de destruir el grup. Una raó d’aquest èmfasi en el propòsit de l’agent radica en el procés de gestació de la Convenció per a la sanció i prevenció del delicte de genocidi (1948). En efecte, els redactors van pretendre que el delicte de genocidi es configurés d’una manera específica, com un delicte d’especial gravetat que tractava de recollir el pitjor crim que pogués cometre un individu o un grup. Per a això, van destacar que la víctima del delicte no era un subjecte particularitzat sinó que l’acció criminal hauria de reflectir l’ànim de destruir un grup humà en totes les seves manifestacions (socials, culturals, religioses, etc.). De fet, aquesta intenció especial és la que s’erigiria com un dels principals elements que permeten distingir el genocidi d’altres crims contra la humanitat, contribuint així a ressaltar la seva especial gravetat.

També va ser un objectiu dels legisladors el fet que no fos un delicte buit o merament simbòlic. Malgrat aquesta voluntat inicial, cal recordar en aquest sentit que des que es va promulgar la Convenció per a la sanció i prevenció del delicte de genocidi i fins fa relativament molt poc temps, no hi ha hagut condemnes de genocidi, tenint en compte que s’han produït diferents matances perfectament susceptibles de ser qualificades com a tal.

Aquesta tensió entre, d’una banda, reservar la qualificació de genocidi a supòsits molt concrets i greus i, de l’altra, el propòsit de no deixar impunes els eventuals autors d’actes qualificables de genocidi, es reflecteix en la discussió contemporània sobre la intenció en la caracterització del genocidi. El problema és que els tractats internacionals no defineixen el grau o qualitat d’aquesta intenció. Per aquest motiu han sorgit diferents interpretacions que restringeixen o amplien el sentit d’intenció, la qual cosa repercuteix en el nombre potencial de responsables d’un acte genocida. En aquest sentit, es pot parlar de dues interpretacions sobre la intenció: a) la intenció com a intenció especial, i b) la intenció basada en el coneixement eventual. La primera és més restrictiva que la segona. En efecte, la conseqüència pràctica més immediata de la inclinació per una concepció o una altra és l’ampliació (o reducció) del possible nombre d’individus que podrien ser acusats de genocidi.

Per aquesta raó, seguiré una caracterització més àmplia per tal de recollir en aquesta breu crònica les massacres que habitualment es qualifiquen de genocidis. De segur que em deixo episodis que també podrien ser qualificats de genocidis, però en el meu descàrrec crec que hi ha consens a afirmar que aquests són els principals genocidis del segle XX.

L’assassinat d’aproximadament un milió d’armenis a Turquia entre 1915 i 1923 no és tan famós com altres massacres que van tenir lloc posteriorment al segle XX. Malgrat ser un dels primers crims contra la humanitat que es va portar als tribunals internacionals, de fet, durant diverses dècades, el principal coneixement sobre el genocidi armeni l’havia donat una referència de Hitler. En efecte, quan Hitler estava organitzant la invasió de Polònia, va tractar d’apaivagar les reticències d’alguns dels seus generals recordant-los alguns fets històrics. El primer feia referència a Genguis Khan, qui, malgrat haver comès massacres amb nombroses víctimes, era recordat com una gran figura de la història. El segon recordatori històric versava sobre els armenis. En l’al·locució dirigida als grups de combat exigint-los ardor guerrera i que no caiguessin en el descoratjament si havien de matar nens i dones, va pronunciar la frase que ha passat a la història: «Qui, al capdavall, parla avui de l’anihilació dels armenis?».

La profecia de Hitler està en l’actualitat clarament desmentida per la realitat. El genocidi armeni és àmpliament conegut i fins i tot se sol esmentar com un dels genocidis típics del segle XX. Però el comentari de Hitler tampoc no era correcte en el moment històric que el va fer, ja que el destí dels armenis no solament era conegut sinó que fins i tot va provocar una gran mobilització al món occidental. Així, per exemple, va ser el motiu perquè Rafael Lemkin comencés a investigar sobre fets similars, la qual cosa donaria lloc en última instància al sorgiment del terme genocidi. D’altra banda, als Estats Units va despertar el primer moviment de drets humans significatiu. Tal va ser el grau de coneixement i d’horror que provocaven les notícies del que passava al territori armeni, que alguns experts sostenen que el primer ús de la paraula holocaust –en concret, per part del diari New York Times– va tenir lloc no per a referir-se al genocidi jueu, sinó a l’armeni. Una última anècdota sobre aquest genocidi és que es tracta probablement del primer del qual es tenen imatges fotogràfiques, gràcies especialment a la tasca de l’ambaixador nord-americà, Henry Morgenthau, i de funcionaris alemanys que treballaven en la construcció del ferrocarril Berlín-Bagdad.

Se solen esmentar tres aspectes clau en l’origen i el desenvolupament del drama armeni. En primer lloc, el declivi de l’Imperi otomà, que va provocar la desesperació i la humiliació en la població turca i, al mateix temps, una reacció violenta fins i tot entre els més proclius a la modernització de Turquia. En segon lloc, la posició vulnerable dels armenis en el domini otomà. I finalment, la Primera Guerra Mundial, que en aquell moment va ser el conflicte armat més important viscut per la humanitat i que va conduir a la participació de Turquia i la seva posterior derrota.

No obstant això, abans d’arribar al moment clau en què es desencadena el genocidi, sembla necessari oferir un brevíssim panorama de l’evolució del poble armeni, de l’existència del qual hi ha dades de fa 3.000 anys a la zona del Caucas. Amb el pas del temps es va anar cristianitzant i va mantenir una llengua pròpia, i peculiaritats religioses i culturals. Des del segle XI fins al XVI, va mantenir un cert grau d’independència política. Però en aquest segle els turcs van envair la part occidental, mentre que l’oriental va passar a domini persa.

Els armenis sota domini turc van quedar arraconats a l’Imperi otomà i van constituir la comunitat no islàmica més gran. La seva població es va concentrar a la península d’Anatòlia. En molts aspectes, la seva posició sota el domini otomà tenia certes semblances amb la situació dels jueus a Europa, en el sentit que estaven aïllats a causa de les seves creences religioses i marginats en la vida política i econòmica, però, com aquells, van trobar un àmbit on desenvolupar-se econòmicament, en part a causa de la importància que donaven a l’educació i a la cultura. Per aquestes circumstàncies, es van convertir en una minoria que despertava enveja i desgrat en la societat otomana.

El declivi de l’Imperi otomà va començar quan van ser expulsats de Viena el 1688, però l’agreujament de la seva decadència a Europa s’esdevé al segle XIX, la qual cosa va provocar un profund sentiment d’humiliació en la població turca. En efecte, les pèrdues de Grècia i Egipte al principi del segle XIX van ser les primeres, els van seguir Bessaràbia i Sèrbia. El 1878 es van perdre Bòsnia, Hercegovina, Bulgària i Xipre, territoris que en conjunt comprenien una tercera part de l’Imperi i el 20% de la població, la qual cosa va produir un fort impacte en la consciència del poble otomà.

El començament del segle XX no va fer més que empitjorar la crisi, en veure com es perdien Albània i Macedònia. El 1913, Turquia ja només mantenia un petit territori en sòl europeu.

En aquest context de derrotes, les autoritats otomanes es tornen hipersensibles a les interferències europees en els afers interns. Aquest factor serà clau en el desenvolupament de la tragèdia armènia. En efecte, el 1878, durant els conflictes entre turcs i búlgars, els britànics van protestar per les atrocitats comeses contra els cristians búlgars. Les ingerències es van agreujar en el cas armeni, amb les protestes d’anglesos i de russos, que buscaven augmentar la seva influència en aquesta zona. Però, en comptes de millorar la situació dels armenis, aquestes intervencions la van empitjorar, ja que van provocar que els otomans consideressin que s’havien aliat amb els seus enemics. Això els va fer perdre el seu estatus de comunitat minoritària reconeguda (millet) en l’Imperi otomà.

Paral·lelament al declivi otomà, sorgeix la consciència nacionalista armènia promoguda per estudiants que havien viatjat a Europa i s’havien impregnat de les idees romàntiques i liberals. Aquesta consciència té les primeres manifestacions en la creació de societats revolucionàries que s’emmarquen en un moviment més ampli, el Renaixement Armeni. Aquestes societats preconitzen el terrorisme i la lluita armada. Simultàniament sorgeixen partits armenis que reclamen la igualtat plena dins de l’Imperi i que sol·liciten a l’exterior protecció i suport. Però aquestes iniciatives no van fer més que incrementar l’hostilitat dels otomans que, d’altra banda, també anaven accentuant la seva consciència nacional.

Atesos aquests dos moviments que anaven en direccions oposades, no va ser estrany que entre 1895 i 1896 el sultà Abdul Hamid ordenés diverses massacres en les quals van morir entre 80.000 i 200.000 armenis. Les matances van reforçar el moviment de resistència organitzada de la Federació Revolucionària Armènia, la qual acabarà organitzant guerrilles en territori rus.

Els assassinats van provocar una notable reacció internacional. Els representants del poble armeni van demanar al Tribunal otomà protecció i garanties: impostos justos, garanties de llibertat de consciència, d’associació, d’igualtat, de la propietat i d’honor. Encara que hi va haver concessions formals, cada vegada més entre els otomans la percepció era que els armenis s’havien convertit en una minoria incòmoda.

L’Imperi otomà com a tal desapareix el 1908 i és substituït per un moviment nacionalista turc organitzat pel Partit Unió i Progrés, que posteriorment es convertiria en el Moviment dels Joves Turcs, compost principalment per militars que pretenien dur a terme la modernització del país. Els armenis, juntament amb altres minories, van acollir favorablement aquestes mesures que prometien transformar el país, especialment perquè hi havia als inicis un ideari que permetria que a l’Imperi convisquessin les diferents cultures i minories en un context de reconeixement constitucional.

No obstant això, com sol passar en els moviments revolucionaris, els nous governants otomans es van dividir en dos grups, un de tendència liberal-democràtica i un altre de característiques autoritàries i ultranacionalistes. Aquests últims professaven un profund panturquisme i pretenien recuperar la grandesa de l’Imperi otomà, excloent-ne qualsevol altra minoria dissident.

El 1913, després del desastre turc als Balcans, la facció més radical del Partit Unió i Progrés duu a terme un cop d’estat i expulsa del Govern la facció moderada. Es va formar llavors un triumvirat de militars que desembocarà en una dictadura de facto.

Mentrestant, Turquia perd la resta de les possessions europees. Les derrotes successives i el deliri ideològic van reforçar el temor a una secessió armènia aprofitant la feblesa turca. Però aquesta hipòtesi és inacceptable per a l’Estat turc i fa que les posicions oposades entre tots dos grups es radicalitzin encara més.

L’armeni és un exemple paradigmàtic de genocidi que ocorre en el transcurs d’una guerra; en aquest casm la Primera Guerra Mundial. La ideologia nacionalista extrema dels Joves Turcs es desenvolupa en un context bèl·lic, ja que Turquia és agredida per dos fronts: pels Dardanels atacaven les tropes aliades i pel nord-est, els russos. Aquestes circumstàncies bèl·liques són les que han fet que històricament els diferents governs turcs hagin negat el genocidi armeni, atesa l’atmosfera de guerra, emergència i caos que es vivia en aquella època. Encara que no hi hagi raons per acceptar aquestes explicacions, és cert que la guerra és un factor que facilita l’extermini i que tendeix a diluir-lo en un context on els assassinats massius no són infreqüents.

L’abril de 1915, quan els aliats eren a punt d’envair els Dardanels, els turcs van assaltar la ciutat armènia de Van, acusant-la de traïció per haver donat suport a les tropes russes. Aquesta batalla constitueix una part important de la identitat armènia, ja que la defensa de la ciutat va ser heroica i, finalment, va reeixir. No obstant això, aquesta inicial derrota i retirada va donar als turcs una excusa per tal d’augmentar posteriorment la dimensió i l’abast de la destrucció dels armenis. Així, pocs dies després, el 24 d’abril de 1915, a Constantinoble i a altres ciutats, els turcs van procedir a tancar l’elit armènia. Posteriorment, va començar l’enviament a camps de treball, amb tortures i assassinats. Aquestes accions van continuar amb un assalt coordinat a les zones armènies.

La fase inicial de l’assalt va consistir en un generocidi contra els homes armenis. Igual que l’eliticidi, el propòsit va ser separar de la comunitat armènia els que es poguessin mobilitzar per a defensar-la. A tot el territori armeni, els homes en edat de lluitar van ser detinguts. Segons el que explica l’ambaixador nord-americà Henry Morgenthau, als armenis els van confiscar totes les armes i els van transformar en mà d’obra, per a fer treballs que a molts els van portar la mort. En altres casos, es van aplicar mesures més fulminants: l’assassinat generalitzat. El juliol de 1915, gran part dels dos-cents mil homes armenis van ser exterminats a sang freda, i a la resta de la comunitat se’ls va imposar unes condicions de vida tan penoses que feia fàcil que acabessin morint.

Les autoritats del Govern turc van anar destruint progressivament la resta de la població armènia. Es van dictar diverses lleis sobre deportació, confiscació i expropiació temporal. Per a facilitar els trasllats, s’explicava als supervivents armenis que serien transferits a llocs segurs, però, tal com explica Morgenthau, el propòsit de la deportació no era més que el robatori i la destrucció. Els armenis eren cridats a reunir-se en assemblees que es feien en llocs cèntrics de les seves respectives poblacions, on se’ls informava que serien ràpidament deportats perquè, a continuació, els turcs s’apropiessin dels seus béns.

El pillatge va anar acompanyat d’una política de destrucció de l’herència cultural armènia: els seus monuments i les seves esglésies es van dinamitar i les seves cases van ser destruïdes. La població va ser expulsada de les ciutats i dels pobles, obligada a fugir a peu. En altres ocasions, eren transportats amb tren, però per a ser abandonats al desert de Síria, en unes condicions que feien la mort més que probable. Les deportacions, majoritàriament de dones i nens, es duien a terme sense donar-los menjar ni beguda, i a més havien de suportar els atacs de kurds i txets –bandes violentes de condemnats que van ser alliberats per a lluitar contra els russos, però que després van continuar la seva tasca amb la destrucció dels armenis. En part, això responia a una estratègia per a evitar responsabilitats governamentals, en poder al·legar que les matances les van perpetrar aquestes bandes de manera espontània i fora de control.

En molts casos, els nens i les dones van ser segrestats pels habitants dels pobles que travessaven. Les dones es convertien forçosament en serventes o en esclaves sexuals, mentre que els nens eren convertits a l’islam. Un supervivent explica la seva experiència: «Qualsevol que volgués un nen o una dona, venia i el prenia... Allò semblava bestiar que es venia en una subhasta». Morgenthau explica el desenllaç d’una d’aquestes marxes, que va començar amb divuit mil persones i va acabar amb només cent cinquanta supervivents.

El 1917, entre la meitat i les dues terceres parts dels armenis otomans havien estat exterminats. Però això no va ser el final. Les massacres a gran escala van continuar. En els mesos finals de la Primera Guerra Mundial, Turquia va creuar la frontera russa i va ocupar part de l’Armènia russa per a assassinar la meitat de la població. Segons fonts russes i armènies, en cinc mesos de conquesta i ocupació turca van morir prop de dos-cents mil armenis, encara que una moriren a conseqüència de la resistència que van oferir a l’atac.

La derrota turca en la Primera Guerra Mundial, i el consegüent col·lapse del país, va oferir als supervivents armenis l’oportunitat per a l’autodeterminació. El 1918, es va declarar unilateralment la República Independent d’Armènia al sud-est de Transcaucàsia, un territori històricament armeni que havia estat sota la sobirania russa fins a començament del segle XIX, i una part de l’Armènia otomana. El president nord-americà W. Wilson va garantir els límits de la nació armènia formalitzats en el tractat de Sèvres de 1920. Aquest tractat també va ser rellevant, atès que establia en el seu articulat el càstig de les violacions de lleis i els costums comesos durant la guerra, i l’enjudiciament dels responsables de les matances perpetrades durant la guerra per un tribunal especial creat per la Societat de Nacions. Encara que finalment el tractat de Sèvres no va ser ratificat, va constituir un dels primers intents de jutjar un genocidi.

No obstant això, Turquia, amb el seu nou capdavanter, Mustafà Kemal (conegut com a Atatürk, ‘pare dels turcs’), va renunciar al tractat de Sèvres i va declarar en un comunicat secret que era indispensable que «Armènia fos aniquilada políticament i físicament». El nou règim turc va envair, i ràpidament reconquerir, sis de les originàries províncies otomanes que havien estat concedides pel tractat de Sèvres a la independent Armènia. Per la seva banda, la Unió Soviètica, després d’un període de col·laboració, va controlar completament la seva part armènia el 1921, i la va incorporar a la TSFSR (Federació de les Repúbliques Socialistes Soviètiques Transcaucàsiques, en la seva traducció catalana) el 1922. El 1936, es va crear la República Socialista Soviètica d’Armènia.

Entre 1918 i 1920, és a dir, entre la caiguda de l’Imperi otomà i l’ascens d’Atatürk, i en virtut de la insistència dels aliats, el Govern turc va iniciar una sèrie de judicis contra els acusats de perpetrar directament el genocidi armeni. El 1919, un dels tribunals va pronunciar les paraules següents: «El desastre armeni no va ser un esdeveniment aïllat o local. Va ser el resultat d’una decisió premeditada presa per un òrgan centralitzat [...] I les immolacions i els excessos que van tenir lloc van estar basats en ordres orals i escrites dictades per un cos central». Prop d’un centenar d’oficials governamentals van ser acusats i molts d’ells traslladats a Malta. Alguns dels principals dirigents van ser condemnats a mort. Però només tres representants menors del Govern turc van ser executats.

El sentiment nacionalista turc va créixer encara més amb aquests judicis, en oposar-s’hi el Govern. Com a conseqüència d’aquesta actitud hostil del Govern, les sancions es van anar afeblint i els tribunals van ser més benèvols en les seves sentències, i van condemnar majoritàriament per robatoris i enriquiment injust a costa de les víctimes.

L’estratègia d’Atatürk en aquest període va ser prendre com a ostatges diversos soldats britànics. Gran Bretanya, interessada a perdre la menor quantitat d’efectius, i amb ganes de calmar el Govern turc, va alliberar molts dels turcs que custodiava i, el 1923, els aliats van signar el tractat de Lausana, pel qual ja no es feia esment a la independència d’Armènia. Segons l’opinió de Lloyd George, va ser «una rendició abjecta, covarda i infame».

En negar-se’ls la justícia formal, alguns de militars armenis es van organitzar per venjar la barbàrie soferta pel seu poble. Tres dels més importants organitzadors turcs del genocidi van ser assassinats en la postguerra: Talat Paixà el 1921, a les mans de Soghomon Tehlirian; Enver Pasha mentre liderava una revolta antibolxevic el 1922, i Djemal Pasha, a Tbilissi, el 1922 en mans d’insurgents armenis.

La negació del genocidi armeni ha estat una constant entre els governs turcs. A més, en l’àmbit internacional, Turquia ha tingut el suport dels EUA. La necessitat nord-americana de comptar amb un país amb tanta importància estratègica ha fet que hagués de cedir en algunes qüestions. En el passat, Turquia exercia un paper central davant la URSS, mentre que en l’actualitat és un baluard contra l’islamisme fonamentalista.

No obstant això, en temps més recents, l’esforç negacionista del Govern turc està tenint un èxit menor. Davant les dades pessimistes, segons les quals dels cent noranta-tres països membres de l’ONU només vint-i-dos han reconegut el genocidi, contrasta el fet que el Parlament Europeu i les Nacions Unides sí que ho han fet. Potser l’acció més important la va dur a terme el 1998 l’Assemblea Nacional Francesa, que va reconèixer formalment el genocidi armeni de 1915. Aquesta declaració va superar les queixes i amenaces turques contra interessos francesos. El 2004, la Cambra dels Comuns canadenca va dictar una declaració semblant.

Els EUA encara no han fet res de semblant. L’any 2000, la Cambra de Representants va estar a punt de reconèixer el genocidi armeni, però minuts abans de la declaració es va canviar d’intenció, atenent especialment els advertiments del president Clinton que una declaració d’aquest tipus danyaria la seguretat nacional i les relacions amb un soci tan important geoestratègicament com Turquia.

Fins i tot a Turquia, cada vegada s’és més conscient de la responsabilitat pròpia pel genocidi. Més enllà de l’aparició d’estudiosos turcs que reconeixen la participació en la massacre, circumstàncies com el desig d’entrar a la Unió Europea empenyen decisivament cap a aquesta direcció.

Probablement cap altre Estat en la història hagi iniciat una política dirigida a eliminar tants membres de la seva població com ho va fer la Unió Soviètica durant diverses etapes del segle XX. El Gulag s’ha convertit en sinònim de la repressió soviètica. Constituïa una extensa xarxa de camps de treball repartits per tota l’URSS, des de les illes del Mar Blanc fins al Mar Negre, des del cercle àrtic fins a les planes de l’Àsia central. No obstant això, l’èmfasi en el Gulag fa que s’oblidin altres episodis de massacres comeses durant l’etapa soviètica: l’Holodomor (‘fam-terror’) imposat sobre Ucraïna i altres regions soviètiques, les execucions en massa i les deportacions i els trasllats de poblacions senceres. No obstant això, malgrat la gravetat dels terribles episodis ocorreguts a l’URSS, el judici sobre la gravetat de l’extermini a mans soviètiques potser ha de ser matisat en dos aspectes importants. En primer lloc, perquè la proporció de la població cambodjana assassinada de manera directa pels khmers rojos s’apropa a una quarta part de la població, és a dir, un percentatge superior al que hi va haver a l’URSS. En segon lloc perquè, en termes absoluts, sota la Xina de Mao Zedong s’hauria produït un nombre més alt de morts de ciutadans xinesos.

Però abans d’arribar a aquests episodis, sembla necessari exposar la situació prèvia, incidint en dos fets clau: la Revolució Russa i l’arribada dels bolxevics al poder, i el rerefons de la Primera Guerra Mundial.

En ple desenvolupament de la Primera Guerra Mundial, l’exèrcit rus s’enfrontava a les forces austrohongareses i alemanyes fins al punt d’haver arribat gairebé a una situació de col·lapse i de gana generalitzada entre la població russa. Davant el creixent descontentament popular i de les elits organitzades en oposició política, el tsar Nicolau II va abdicar i va deixar el poder a un govern provisional de caràcter liberal sota el comandament d’Aleksandr Kérensky. No obstant això, aquest va decidir continuar la guerra, i les forces russes es van esfondrar en una ofensiva mal planejada militarment. Centenars de milers de soldats van desertar, la qual cosa va portar molts d’ells a prendre de manera espontània les terres, cosa que va fer créixer el caos a Rússia.

Davant aquesta situació caòtica, el partit bolxevic, que des de l’exili lluitava contra el règim tsarista, va obtenir un gran benefici polític. A més, el partit tenia el suport del Govern alemany, que veia els bolxevics com una força que podria contribuir a treure Rússia de la guerra.

Després de l’assalt del Palau d’Hivern a Petrograd, i havent pres el comandament de les infraestructures bàsiques del país, els bolxevics van assolir el poder. Amb la intenció de mantenir-se en el poder i continuar tenint el suport popular, van acceptar signar un tractat de pau amb Alemanya i en el tractat de Brest-Litovsk de 1918 van cedir una part del territori rus.

La contrarevolució no es va fer esperar. Les forces de la dreta buscaven expulsar els bolxevics, aprofitant les queixes d’americans i anglesos perquè Rússia havia arribat a un acord amb els alemanys i pel temor que una revolució pogués estendre’s per Europa. Amb donacions, armes i centenars de milers de tropes van donar suport a les tropes blanques durant tres anys en la seva lluita contra els bolxevics.

La guerra civil, una de les més destructives del segle XX, va produir un nombre aproximat de nou milions de morts. Les forces roges van imposar el comunisme de guerra, una política econòmica que expulsava els camperols de les seves terres, alhora que s’apoderaven del seu gra per a lliurar-lo a la població de les ciutats. Qui s’oposés a les mesures dels contrarevolucionaris era considerat un enemic del poble. Una de les proclames de Lenin va ser: «És de suprema importància que animem i usem tota l’energia del terror de masses contra els contrarevolucionaris».

La guerra civil va acabar amb la victòria de l’Exèrcit Roig, però a costa d’un empobriment del país. La gana colpejava nombroses regions del país i milions d’individus a les zones rurals van poder sobreviure gràcies a l’ajuda de països estrangers. Lenin va reconèixer la inviabilitat de la situació i va decidir abandonar el comunisme de guerra, i va permetre que els camperols tornessin a les granges. Va instaurar llavors la Nova Política Econòmica (NEP), que va permetre que es tornessin a activar els mecanismes de mercat i es reactivés així l’economia.

Després de la mort de Lenin el 1924, apareix la figura de Ióssif Dzhugashvili, amb el sobrenom de Stalin (‘home d’acer’). El seu origen caucàsic, els abusos soferts durant la infància i els anys passats al seminari ortodox es van ajuntar amb la convulsa època de la guerra civil per a conformar una personalitat cruel i mancada d’empatia.

Després que els bolxevics prenguessin el poder, va ser nomenat secretari general del Partit Comunista el 1922. No era una posició distingida en l’organigrama del partit, però Stalin la va usar per a establir un control sobre la burocràcia del partit, alhora que es va guanyar una reputació de líder dinàmic.

El 1928, Stalin va ser nomenat líder suprem i va optar ràpidament pel socialisme al país, la qual cosa significava un programa de ràpida industrialització. En aquesta decisió es troba el germen de dues polítiques que van representar la mort de milions de persones: la massiva expansió dels camps de treball (Gulag: Direcció General de Camps de Treball) i la campanya contra la pagesia, especialment contra els agricultors i camperols amb terres (kulaks), el gra de les quals es necessitava per a alimentar les ciutats que s’estaven industrialitzant.

Les dues estratègies van actuar de manera conjunta, ja que Stalin va utilitzar la guerra de classes per a expropiar els camperols i obligar-los a treballar en els projectes industrials. D’altra banda, va recloure als camps els dissidents, que van ser utilitzats per a extreure els recursos naturals necessaris per a la maquinària industrial.

L’actitud del Govern soviètic cap als camperols ha estat qualificada com a esquizofrènica, ja que d’una banda se’ls considerava «l’ànima del poble i l’esperança del futur», però de l’altra es veien com un obstacle per al progrés. Les víctimes principals d’aquesta contradictòria política van ser els kulaks, als quals Lenin va convertir en objectiu de les seves mesures econòmiques i polítiques.

Stalin va portar aquesta política fins a l’extrem, i va aprovar fredament la liquidació dels kulaks com a classe. Durant la dècada dels trenta, la dictadura soviètica va forçar milions de camperols a treballar en granges col·lectives controlades per l’Estat. Molts dels que van oferir resistència van ser assassinats. Centenars de milers de camperols van ser enviats a camps de concentració, sovint en condicions tan greus que morien durant el trasllat. Prop de dos milions de kulaks van ser enviats als camps de treball siberians.

Després de la destrucció dels kulaks, el règim va establir que el gra de les granges fos recollit amb la finalitat d’alimentar els obrers de les ciutats. El resultat d’aquestes mesures va ser que la gana s’estengués per la Unió Soviètica, i va ser especialment cruel a Ucraïna, on es va produir una fam d’enormes proporcions, coneguda com a Holodomor. La fam era per a Stalin el preu de la col·lectivització, de la industrialització i del progrés. Una estimació recent sobre la fam estableix que entre 1930 i 1933 van morir 5,7 milions de persones, és a dir, aproximadament un nombre similar al de les víctimes jueves a l’Holocaust. Com s’esmentarà més endavant, els dubtes sobre la intencionalitat de l’extermini mitjançant la fam són manifestes. Per a alguns experts no es pot dubtar del propòsit destructor, però, per a altres, l’enorme mortaldat va ser un resultat no intencionat de la política econòmica i la conjunció amb una sèrie de males collites.

Com ja s’ha dit anteriorment, durant els anys de col·lectivització de terres i d’intensa reindustrialització, centenars de milers de kulaks van ser deportats als diferents gulags. Tal com s’ha documentat, les condicions de treball eren similars a les d’un sistema esclavista en honor d’un projecte industrial megalòman, tot i que de vegades aquests projectes amb prou feines van tenir ús, com el faraònic canal al Mar Blanc.

La xarxa de camps, i especialment el de Kolimà, amb un nombre de morts entre un quart de milió i un milió, s’ha convertit en el símbol dels horrors de l’estalinisme. Atesa la situació dels camps –molts d’ells a Sibèria–, s’arribava a temperatures de cinquanta graus sota zero, per la qual cosa no era estrany que la mitjana de defuncions per any arribés al 30%. Juntament amb les morts per gana, per malalties i per accidents, també hi havia les execucions del Comissariat del Poble d’Afers Interns (NKVD). Es calcula que al camp de Serpantika, van morir executades l’any 1938 més persones que en tota l’època tsarista.

Respecte a la naturalesa exterminadora d’aquests camps, hi ha un feixuc debat. Alguns autors sostenen que eren camps de treball amb duríssimes condicions de vida que provocaven nombroses morts. Altres experts sostenen un judici més sever en qualificar-los com a camps d’extermini. Altres autors arriben a un punt intermedi i assenyalen que la resposta a si hi va haver intenció genocida pot variar segons la localització geogràfica i el context historicopolític. Les morts als camps del nord del cercle àrtic semblen mostrar un alt grau d’intencionalitat. El predomini de presoners polítics i camperols als quals es qualificava d’enemics polítics perillosos seria un indici força rellevant per a justificar aquesta acusació. Cal recordar que les condicions de vida tan horribles eren tolerades i perpetuades, que les expectatives de vida es mesuraven per setmanes i mesos, i que amb prou feines es prenien mesures per a mantenir la vida dels presoners. Per això, la seva situació pot ser semblant a camps d’extermini.

No obstant això, les condicions descrites no eren generals en tots els camps del Gulag. Fora dels camps de l’Àrtic, els règims de treball no eren tan durs i els percentatges de morts van ser menors. Per tant, es pot concloure que no semblava que hi hagués una intenció directa de causar la mort, ni tampoc una selecció de presoners com passava en els camps d’extermini.

Encara que en els anys anteriors ja s’havia iniciat una campanya d’acusacions contra els kulaks, va ser el 1937 quan es va engegar la purga que els va situar com a objectiu. Aprofitant la mort de Serguei Kirov a Leningrad, Stalin va iniciar la persecució sistemàtica que va repreentar l’arrest de prop d’un milió i mig de persones i l’execució d’unes sis-centes vuitanta mil. Les purgues representen més que cap altre episodi la megalomania i la profunda paranoia del dictador i el cim del terror estalinista. L’objectiu de la seva megalomania no era un grup determinat, sinó que tots els qui no tinguessin una fe cega eren susceptibles de ser detinguts i executats; fins i tot eventualment, també eres susceptibles de ser executats els qui creien ingènuament i genuïnament en les bondats del règim.

La campanya va començar amb mesures contra l’oposició de dretes de Nikolai Bukharin, que havia qüestionat la col·lectivització i les campanyes d’industrialització, i que, de manera simultània, reclamava una nova política econòmica i una reconciliació amb la pagesia. L’oposició es va assenyalar en tres judicis espectacle entre 1936 i 1938, en els quals Bukharin i altres líders van ser acusats de conspiració juntament amb els trotskistes i els elements forans, als quals s’acusava d’intentar sabotejar el règim estalinista. Encara que les proves s’obtenien mitjançant tortures i amenaces, i en molts casos eren poc convincents, van ser suficients per a donar cobertura a les sentències.

Un altre aspecte propi de les purgues i de les persecucions va ser l’establiment d’un sistema de delacions que es va generalitzar entre la ciutadania. D’aquesta manera, es promovia l’acusació arbitrària, sense necessitat d’aportar-hi cap prova, gairebé a qualsevol persona titllant-la de traïdora. Com va assenyalar Soljenitsin, «qualsevol adult d’aquest país, des de les granges col·lectivitzades fins al Politburó, sabia sempre que dir una paraula o fer un gest sense cura podria costar-li un viatge a l’abisme sense tornada [...] Als anys del terror, no hi havia llar al país on la gent no tremolés a la nit».

La Gran Purga va acabar quan es va prendre consciència que amb la mitjana d’arrests que s’havia aconseguit, la població urbana disminuiria en pocs anys. Duta a terme també la purga en el mateix NKVD, Stalin va proclamar al Congrés del Partit de 1939 l’acompliment dels objectius de la purga. Només el 35% dels dos mil delegats que havien assistit al Congrés anterior continuaven vius.

L’actitud del Govern soviètic cap a les minories nacionals ja s’havia comprovat amb el seu comportament envers els ucraïnesos –comunitat que s’havia mostrat com la més inclinada a la independència dins de les minories que componien el mosaic soviètic– en els temps de la fam. Durant la Segona Guerra Mundial, una altra de les comunitats objecte de la seva política van ser els soviètics d’origen germànic, als quals es va acusar de col·laboracionisme amb el nazisme, cosa que va conduir que fossin reubicats en diferents territoris de l’URSS.

Altres grups nacionals víctimes de la política estalinista van ser els pobles del Caucas i de Crimea (balkars, txetxens, tàrtars de Crimea, ingúixos, karatxais, calmucs i meskhs), a qui els soviètics van acusar de col·laborar amb el nazisme durant el temps que van ser ocupats per les tropes hitlerianes. Aquesta política sistemàtica contra grups sencers significa que Stalin per primera vegada havia decidit actuar no solament contra membres particulars de nacions sospitoses, o categories d’enemics polítics, sinó contra nacions senceres.

La invasió alemanya de Polònia el 1939, seguida de la signatura del tractat de no-agressió amb l’Alemanya nazi, va aportar atrocitats que encara no són gaire conegudes. L’excepció és la matança de 20.000 oficials polonesos al bosc de Katin, que després d’haver estat inicialment atribuïda als nazis, posteriorment es va descobrir que va ser obra dels soviètics. Aquesta massacre només va ser una part d’una campanya més àmplia contra la nació polonesa, especialment amb la destrucció dels seus líders polítics. Després del cas polonès, els soviètics van seguir amb la mateixa política als països bàltics.

La violència infligida per Stalin contra els diferents col·lectius esmentats (kulaks, opositors polítics, minories nacionals) semblaria constituir un genocidi. En el cas de la destrucció de les minories nacionals és on es trobaria més suport per a aplicar la noció jurídica de genocidi, ja que no solament es van assassinar centenars de milers de membres de minories mitjançant execucions, deportacions letals, malalties, privacions, etc., sinó que es va organitzar un assalt sistemàtic basat en les seves cultures nacionals. Una aproximació similar s’ha adoptat respecte del cas de les morts dutes a terme a Ucraïna i Polònia.

La caracterització de genocida aplicada al desastre humà de la fam ucraïnesa és més controvertida. La veritat és que aquella fam va acabar amb la vida de milions de persones i va tenir lloc en un marc de persecució, d’execució de masses clarament dirigida a disminuir els ucraïnesos com a grup nacional. A més, veient els documents recuperats, es pot dibuixar una imatge del que va passar a Ucraïna, de manera que és difícil negar la responsabilitat de les autoritats soviètiques. L’expulsió d’un vast nombre de kulaks a territoris marginals, la continuació de l’apropiació de gra i el rebuig a distribuir les seves reserves són accions que a molts experts els semblen genocides a molts experts.

Respecte de la repressió política, particularment contra els kulaks i el Partit Comunista mateix, ens enfrontem una altra vegada potser a la més notable deficiència del Conveni sobre genocidi de l’ONU, ja que no inclou els grups polítics i socioeconòmics entre les categories de víctimes del genocidi. No és sorprenent que Stalin tingués un paper rellevant en els esforços per no incloure aquests grups en la redacció final del conveni.

Pocs pobles en el transcurs del segle XX, a excepció de l’URSS, han patit tantes massacres com el xinès. Les estadístiques mostren la magnitud de les catàstrofes sofertes, ja que es calcula que prop de trenta-nou milions de xinesos van ser víctimes de les matances esdevingudes durant el segle passat, encara que no hi ha dubte que aquest nombre tan elevat està en concordança amb la demografia xinesa. No obstant això, com s’examinarà després, pocs episodis de la catàstrofe xinesa es poden considerar pròpiament genocides. Malgrat que el nombre de morts va ser immens tant en els episodis del Gran Salt Endavant com en la Revolució Cultural, és difícil provar que hi hagués una intenció directa de procedir a la destrucció dels mateixos ciutadans. No obstant això, hi ha més dubtes sobre si la intervenció xinesa al Tibet és susceptible de ser qualificada de genocida.

El segle XX s’inicia amb les massacres causades per la rebel·lió bòxer contra l’ocupació forana de la Xina, que va representar la mort d’entre cinquanta mil i cent mil persones. Posteriorment, el país va caure en una situació anàrquica després de l’enfonsament del poder central el 1917. El 1928, Chiang Kai-shek unifica la Xina. En els deu anys següents, nacionalistes, comunistes i senyors de la guerra provoquen la mort de prop de tres milions de civils, mentre que en aquest context de guerra moren deu milions a causa de la gana.

La guerra sinojaponesa (1939-1945) va provocar deu milions de morts, sis milions dels quals eren víctimes civils nacionalistes a causa del reclutament forçós, les execucions i la fam produïda per la destrucció de les collites o dels dics. D’altra banda, quatre milions de civils xinesos van ser víctimes dels japonesos.

Les campanyes militars del Japó es van portar a terme amb extrema brutalitat; es van iniciar amb el saqueig de Nanquín, que va representar més de tres-cents mil morts, i van prosseguir amb la campanya contra la població de les regions que van donar suport a la guerrilla, mitjançant el bombardeig de les grans ciutats, amb la finalitat de terroritzar els habitants. Les atrocitats van ser sistemàtiques, incloent-hi experiments amb soques de bacil en els presoners de guerra xinesos. Aquests crims contra la humanitat es van mantenir en secret i ni tan sols van ser jutjats pels tribunals que es van formar després de la guerra per a jutjar els crims japonesos.

Entre 1926 i 1950 va tenir lloc la guerra civil entre el Partit Nacionalista Xinès i el Partit Comunista, que va causar cinc milions de víctimes civils, a parts iguals. Després de la victòria del Partit Comunista, la Xina emprèn el més vast projecte de transformació d’una societat mai concebut, ja que comprèn cinc-cents milions de camperols. Com va succeir abans a l’URSS, la Xina planificarà i controlarà una enorme reforma agrària que, entre altres aspectes, inclourà el trasllat de milions de persones, mentre que altres seran enviades a camps de treballs forçats. Sobre aquests centres no hi ha xifres segures, però els experts estimen una xifra de víctimes de quatre milions (entre 1949-1958), sis milions (entre 1959-1967) i vint milions (entre 1967-1976).

A partir de 1949, la Xina va ser unificada i centralitzada. El Partit Comunista xinès encapçalat per Mao Zedong va obligar el país a efectuar el Gran Salt Endavant, que va entrar en vigor el 1958: una política de col·lectivització forçosa que va sostreure de la producció agrícola més de 100 milions de persones perquè treballessin en la indústria i en la construcció d’obres públiques faraòniques.

La confiança de la població en la idoneïtat d’aquests grans plans econòmics ideats pel mateix Mao Zedong es basava en el fet que, durant la Llarga Marxa de 1930, l’exèrcit comunista havia mostrat capacitat per a superar els obstacles i millorar les condicions de vida del poble. Per això, hi va haver una gran confiança que l’economia socialista planificada podria eliminar la pobresa. El megalòman projecte per a augmentar la producció d’aliments i d’acer incloïa el trasllat de milions de persones, la col·lectivització de granges i animals, i l’eliminació de la propietat privada de la terra.

No obstant això, el resultat final d’aquesta política va ser una dràstica reducció de la producció i la interrupció de les importacions, amb la consegüent fam. Encara que fos conseqüència d’un error de planificació vinculat a una política megalòmana i incoherent, el resultat va ser la pitjor fam de tots els temps, en la qual van morir entre vint i trenta milions de persones.

Després del fracàs del Gran Salt Endavant, el segon gran projecte de Mao va ser la Revolució Cultural (1966-1969), la qual va ser interpretada com una maniobra per a aconseguir mantenir-se en el poder i derrotar els enemics interns. Es tractava d’una campanya de masses dirigida contra alts càrrecs del partit i intel·lectuals als quals Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris. Segons la interpretació més estesa, el rerefons de la Revolució Cultural va ser una lluita pel poder en la qual subjeia l’aspiració de Mao de recuperar l’autoritat moral que havia minvat pel fracàs del Gran Salt Endavant. Aquest projecte va ser recolzat per les ambicions d’altres membres del partit, com la seva esposa Jiang Qing i el líder de l’exèrcit Lin Biao. L’objectiu era apartar del poder polític Liu Shaoqi, cap de l’Estat, i Deng Xiaoping, secretari general del partit.

No obstant això, la Revolució Cultural també va ser un instrument per a reactivar l’esperit revolucionari de la majoria de la població i inculcar novament els valors de la revolució. I el mitjà per a aconseguir aquesta reeducació de la població era el treball, especialment pressuposant que els burgesos que vivien a les ciutats aprendrien les labors camperoles. No obstant això, els efectes d’aquesta política van ser uns altres: es va generalitzar el fanatisme i en els ciutadans es va apoderar un temor compartit a ser delatats i enviats als camps de reeducació. La distinció entre opressor i víctima es va esvair, atès que tots els estrats socials estaven afectats per la política paranoica basada en la delació.

Amb anterioritat, l’any 1951 es va iniciar la campanya Reforma del Pensament, l’objectiu de la qual eren els intel·lectuals xinesos, als quals s’intentava inocular les creences i els principis del règim. Per a això, no es va dubtar a pressionar-los físicament i psicològicament perquè renunciessin a les seves creences i ideologia prèvies i acceptessin les noves, provinents del règim. No va ser estrany en aquesta època d’opressió que els presos sofrissin les més variades mesures humiliants i de pressió psicològica.

Un altre aspecte de la Revolució Cultural va ser el rebuig de la cultura xinesa tradicional, inclosa la influència de Confuci. En virtut d’aquesta política, els guàrdies rojos van arrasar la majoria dels temples de la Xina, i també es van destruir llibres i obres d’art, es va posar en dubte l’autoritat dels mestres i es van humiliar autoritats regionals i locals. Mesures característiques d’aquesta època van ser fer desfilar la gent pels carrers amb eslògans degradants en plaques que penjaven del coll o amb cucurulles o amb el cap rapat.

L’ideari maoista, segons el qual la nova Xina havia d’establir una nova societat, implicava allunyar-se radicalment dels hàbits feudals del passat. Així es van establir mesures dràstiques que van afectar la cultura tradicional xinesa. Un aspecte central d’aquestes mesures va ser fomentar entre els joves la creença que havien d’eradicar els denominats «quatre antics»: els usos, els costums, la cultura i el pensament antic. La decisió sobre quins components de la vella societat xinesa eren susceptibles de ser qualificats com a antics o burgesos va quedar en mans dels mateixos guàrdies rojos. Aquests estaven guiats per un desig de demostrar el seu genuí esperit revolucionari, per la qual cosa van iniciar una campanya de destrucció d’obres d’art, de llibres, de temples i d’edificis antics. Juntament amb aquestes pràctiques, sotmetien a humiliants sessions d’autocrítica intel·lectuals i alts càrrecs del partit als quals acusaven de reaccionaris.

Com havia succeït abans a l’URSS, un mínim senyal de dissidència o tan sols el fet d’haver expressat en la seva vida pública un interès cultural o artístic diferent de l’exaltació de la figura de Mao era suficient per a ser acusat de reaccionari. Per aquest motiu un dels col·lectius que va sofrir l’acarnissament dels guardians de la Revolució Cultural va ser el dels escriptors i els artistes, que van ser perseguits i traslladats a granges camperoles per a la seva reeducació efectiva, on, per la seva inexperiència en les tasques camperoles, sofrien d’allò més.

Juntament amb l’atac a la cultura tradicional, la Gran Revolució Cultural Proletària va dirigir el seu assetjament a nombroses obres d’art, a la religió tradicional xinesa i al sistema d’escriptura. Així, es va clausurar un gran nombre de temples budistes i taoistes i molts monjos van ser obligats a seguir programes de reeducació.

Una diferència qualitativa respecte del Gran Salt Endavant és que aquest havia enfocat la seva acció en el medi camperol, de manera que aquesta classe social en va ser la principal víctima. En canvi, la Revolució Cultural va tenir com a víctimes la classe intel·lectual –tècnics qualificats, professors universitaris, professionals urbans– i dirigent del país, als quals es va acusar de manera genèrica de dur a terme activitats contrarevolucionàries. Com a conseqüència d’aquesta paranoia, els exàmens d’accés a la universitat van ser abolits alhora que els programes d’estudis van ser redissenyats amb l’objectiu de donar més rellevància a la transmissió ideològica que a l’ensenyament de les matèries purament intel·lectuals i científiques, a les quals es titllava de burgeses. Els estudiants, en lloc d’accedir a una educació pròpiament universitària, sofrien un adoctrinament ideològic intensiu en les tesis revolucionàries. La conseqüència va ser una ralentització del desenvolupament tecnològic i educatiu del país, encara que en descàrrec del règim maoista alguns experts han assenyalat que la Revolució Cultural va tenir efectes positius en l’escolarització primària i en l’extensió de l’alfabetització a tota la població.

Com encertadament assenyala Glover, durant aquesta època d’humiliacions col·lectives, de delacions i d’execucions, la psicologia col·lectiva va exercir un paper important. La tendència al conformisme i la cerca d’un boc expiatori van ser símptomes d’aquesta psicologia. Les pressions i la propaganda van conduir molta gent a assumir la visió del mateix règim. De la mateixa manera que a la Unió Soviètica de Stalin, la por va fomentar l’ortodòxia ideològica dintre de les famílies. Un dels aspectes més terribles va ser la por que sentien els pares a dir res que pogués provocar dubtes en els seus fills, ja que aquests exercien de delators eficients.

La Revolució Cultural no solament tenia la pretensió de canviar les estructures econòmiques o polítiques de la societat, sinó que tractava d’incidir en la identitat de les persones i de trastocar-la. En aquest sentit, el propòsit deliberat era el disseny d’una nova persona, per a la qual cosa calia destruir el sentit d’identitat personal previ que tenien els individus. Per tant, les mesures van incidir salvatgement sobre la vida privada, la qual va tractar de ser extirpada perquè quedés tot l’àmbit de vida personal en mans de l’Estat. D’aquesta manera, el Diari de la Joventut Xinesa (1958) establia el següent:

Tot havia de sacrificar-se en honor del triomf de la Revolució, incloent-hi la vida personal i la pròpia identitat moral. Aquesta havia d’estar centrada en el compromís absolut amb la revolució. Com assenyala Glover, la magnitud de l’adoctrinament va ser de tanta intensitat que permet explicar per què sota la Xina de Mao no hi va haver un KGB, perquè no feia falta.

Són moltes les anècdotes que mostren la manca del sentit de la moralitat de Mao. Per exemple, creia que dels 600 milions d’habitants que tenia la Xina, uns 30 milions havien de ser considerats enemics del poble. El seu punt de vista era senzill: «Tenim tanta gent, que podem permetre’ns el luxe de perdre’n uns quants. Què hi fa?». No hi havia cap prova ni cap criteri per a delimitar qui era l’enemic. De la mateixa manera, va aplicar el mateix raonament a la bomba atòmica. Va pronunciar un discurs en el qual va assenyalar que estava disposat al fet que morissin tres-cents milions de persones en una guerra atòmica, la qual cosa seria una pèrdua important de població, però no representaria un daltabaix demogràfic greu mentre el país pogués produir més habitants.

Com assenyala J. Glover, aquesta combinació de pensament a gran escala i d’absència de frens morals va permetre a Mao aspirar a la construcció total de la vida a la Xina, i no solament de l’economia i de l’agricultura. Mao veia el poble xinès com una tabula rasa: «Un full en blanc no té esborralls, de manera que s’hi poden escriure les paraules més noves i més belles i es poden pintar els quadres més bonics i més bells».

A l’origen, el Tibet estava constituït per tres províncies (Amdo, Kham i U-Tsang), però en l’actualitat només n’ocupa l’última. Dels sis milions de tibetans, tot just un milió vuit-cents mil viuen als seus territoris històrics.

Després de la caiguda de la dinastia manxú el 1911, el dalai-lama va proclamar la independència del Tibet, fins llavors sota sobirania xinesa. No obstant això, aquesta independència no la va reconèixer cap govern i, el 1950, l’exèrcit popular de la Xina va envair el país. El Govern xinès va signar amb el dalai-lama un «acord en disset punts», mitjançant el qual es reconeixien el sistema polític en vigor, la llibertat religiosa i l’especificitat cultural del Tibet.

Però malgrat l’acord, la Xina va iniciar una sèrie de reformes democràtiques que van servir en realitat per a instal·lar-hi colons xinesos. La rebel·lió d’aquestes províncies i l’èxode cap a Lhasa el 1958 van provocar poc temps després una insurrecció a la capital que va ser reprimida amb bombardejos. El dalai-lama i uns cent mil tibetans es van refugiar a l’Índia. la Xina va imposar llavors el comunisme al Tibet, alhora que destruïa la seva herència cultural darrere de la seva «sinització».

El resultat d’aquesta política permet deduir que hi va haver una voluntat de destrucció religiosa i cultural: d’un total de quatre mil monestirs i monuments religiosos, només en queden trenta. Malgrat la dificultat de contrastar les xifres, sembla que entre 1955 i 1959 hi va haver seixanta-cinc mil morts, dels quals quaranta mil van ser víctimes dels bombardejos, i que després de 1959, uns cent mil nens van ser deportats i vuitanta-set mil tibetans, executats.

La Comissió Internacional de Juristes es va reunir el 1959 per a tractar d’establir si hi va haver genocidi per part de la Xina. Aquest comitè va establir que el «Govern xinès es va proposar destruir al Tibet un grup religiós com a tal: el grup religiós budista, [...] que els assassinats i deportacions de nens van ser comesos amb la finalitat demostrada d’exterminar el grup budista tibetà» i que aquests fets constituïen «un acte de genocidi pel que fa al dret internacional a l’ús». La Comissió va determinar que era «un cas prima facie de genocidi», i va recomanar a les Nacions Unides que iniciessin una investigació. De fet, la Comissió va reconèixer que els fets es podrien subsumir en les accions que l’article 2 de la Convenció qualifica de genocides, però no es va poder provar la mens rea, és a dir, la intenció de destruir els tibetans com a grup nacional o religiós.

L’Holocaust és un dels grans esdeveniments històrics del segle XX que poques persones desconeixen, encara que curiosament l’atenció i la consciència social sobre la seva gravetat van estar encobertes durant diverses dècades no solament a Alemanya, sinó a tot el món occidental. En part, aquesta actitud de ceguesa venia donada per diverses circumstàncies: l’impacte dels més de quaranta milions de morts que havia deixat la Segona Guerra Mundial, i el desig dels alemanys d’oblidar aquesta part fosca de la seva història, actitud també recolzada pels EUA, en la seva voluntat de trobar un aliat potent davant el perill que representava l’URSS en l’època de la Guerra Freda. Va ser a partir del judici contra Eichmann que es va començar a conèixer millor la magnitud quant a l’extensió i el propòsit genocida dels nazis respecte del poble jueu i alguns altres col·lectius.

La concepció cristiana dominant a Europa havia reservat als jueus una posició subordinada, no exempta de persecucions i massacres ocasionals. La raó a la qual s’apel·lava per a atorgar-los aquest tractament és que, amb la mort de Jesús, haurien violat l’ordre moral del món. En rebutjar-lo i haver-lo matat, els jueus haurien desafiat la concepció universalment acceptada de Déu. D’aquesta manera, per als cristians es van convertir en una representació simbòlica del mal al món.

L’Església catòlica, i més tard la protestant, van estigmatitzar els jueus, especialment Martí Luter, que els qualificava com a «assedegats de sang i assassins de tota la cristiandat». A partir d’aquí van sorgir infàmies al seu voltant, com que raptaven i mataven nens cristians per a usar la seva sang en rituals religiosos. Alimentats amb aquesta i amb altres fantasies, van tenir lloc els primers pogroms. En altres llocs, els jueus que rebutjaven convertir-se al cristianisme van ser expulsats, com va passar a Espanya el 1492.

El naixement de la modernitat i de l’Estat nació va fer que canviessin les formes en les quals s’expressava l’antisemitisme tradicional. El terme antisemitisme és, de fet, un producte d’aquesta era, encunyat per Wilhelm Marr el 1879. A Alemanya els jueus van ser vistos com a enemics de la modernitat, per aquest motiu en alguns llocs van ser progressivament aïllats perquè no formessin part de l’Estat nació. Paradoxalment, també van ser acusats de ser perillosos agents que amenaçaven la unitat i la identitat del Völk (poble), mentre que eren considerats com a actors principals de les institucions econòmiques opressives i, com a cosmopolites, contràries a l’ordre tradicional.

Però també seria erroni presentar la història europea com una llarga campanya de discriminació i de repressió contra els jueus. Durant alguns segles, els jueus a Europa van gaudir d’un període de pau relativa, tranquil·litat i floriment. En moltes societats, els jueus que van buscar la integració van ser acceptats. La darreria del segle XIX i el començament del segle XX han estat considerades les millors èpoques per als jueus a França, la Gran Bretanya i Alemanya.

De fet, Alemanya va ser considerada un dels estats més tolerants amb els jueus: Prússia va ser el primer país europeu a concedir la ciutadania als jueus el 1812. No obstant això, la persecució nazi només es pot explicar analitzant el contrast entre, d’una banda, la tolerància de la societat i, de l’altra, la política alemanya que amb prou feines va ser liberal o democràtica de la manera com ho va ser a la Gran Bretanya o a França.

A més a més, la societat alemanya va entrar en un gravíssim col·lapse en finalitzar la Primera Guerra Mundial, especialment per les dures condicions imposades per les potències aliades en el tractat de Versalles, que van representar una càrrega econòmica extenuant i una humiliació per a la societat alemanya: a més de perdre les seves colònies d’ultramar i altres territoris europeus, les seves forces armades van ser reduïdes i les reparacions econòmiques van ser colossals.

Com a conseqüència d’aquestes imposicions, el ressentiment es va estendre entre àmplies capes de la població, la qual cosa va provocar que una part d’aquesta població tractés de trobar una via d’escapament aliena a la via democràtica recentment iniciada amb la República de Weimar. El descontentament social va empitjorar arran de les successives crisis econòmiques que al seu torn van provocar una fortíssima inflació i una desocupació altíssima. Així, hi va haver dos moments crítics: el 1923, quan la hiperinflació va fer que al canvi un dòlar valgués 4,2 trilions de marcs, i el 1929, quan la crisi borsària va provocar una elevació mai vista de les xifres de desocupació.

El resultat que va tenir aquest col·lapse econòmic va ser l’augment de l’extremisme polític. El seu principal beneficiari va ser el Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany (NSDAP), fundat el 1920. Entre els seus fundadors hi havia Hitler, un caporal que havia estat condecorat a la Primera Guerra Mundial i que havia fracassat com a artista a Viena. La manera de rescabalar-se d’aquest fracàs va ser dedicar-se a la política amb un programa que incloïa la resurrecció d’Alemanya i l’extensió de la seva hegemonia sobre tot Europa.

No obstant això, l’accés al poder per part de Hitler no va ser ràpid, atès que va haver d’esperar més d’una dècada, i passar fins i tot un temps a la presó a causa dels intents de cop d’estat que va dur a terme a principis dels anys vint. El 1932, el seu partit només va obtenir un nombre petit d’escons parlamentaris. La majoria dels alemanys van votar partits d’esquerra, però les divisions entre els socialistes i els comunistes van permetre que en les següents eleccions els nazis fossin el partit amb més vots en el Reichstag, i que Hitler fos canceller el 1933.

Una vegada al poder, els nazis no van tenir dubtes en el seu propòsit de demolir les estructures jurídiques i democràtiques d’Alemanya. En tres mesos van aconseguir el control total de l’Estat alemany. Van abolir la seva estructura federal, van desmantellar el govern democràtic i van declarar il·legals els partits polítics i els sindicats. Una llei de març de 1933 atorgava a Hitler carta blanca per a terroritzar i neutralitzar tota l’oposició política. Immediatament, els nazis van començar la persecució política contra els jueus. En pocs mesos els jueus van veure com els seus negocis eren boicotejats pels nazis, com eren expulsats dels hospitals i de les escoles, i com eren cremats els llibres jueus i altres llibres considerats degenerats. Les lleis de Nuremberg de 1935 van pressionar encara més els jueus i van donar legalitat a la discriminació racial, de manera que es van prohibir els matrimonis mixtos.

Amb els edictes de Nuremberg i amb l’amenaça de mesures encara pitjors, un nombre de jueus cada cop més gran va fugir d’Alemanya. L’abandó, moltes vegades precipitat, de les llars i dels estalvis a Alemanya va significar en la majoria dels casos una penúria a l’estranger. La falta de voluntat general a l’estranger per a acollir els jueus va fer que molts d’ells triguessin a fugir.

La persecució es va fer encara més forta després de la Nit dels Vidres Trencats (del 9 al 10 de novembre de 1938), dirigida a propietats jueves, residències i persones. Diverses dotzenes de persones van morir aquella nit, es van causar danys per un import proper al bilió de marcs i trenta mil jueus van ser conduïts a camps de concentració.

Entre l’inici de la Segona Guerra Mundial al setembre de 1939, i el començament de l’extermini a gran escala a mitjan 1941, la principal preocupació dels nazis respecte dels jueus, especialment als territoris que anaven conquerint a l’est d’Europa, va ser confinar-los en guetos, zones de les ciutats on els jueus eren traslladats i que trigaven poc temps a estar superpoblades i sofrir restriccions i mancances de tot tipus. Allí, els nazis buscaven crear condicions inhumanes i una combinació de penosa saturació, fam provocada i malalties diverses, com el tifus i el còlera, van reduir el nombre de jueus. Juntament amb aquesta mesura, també van començar a recloure’ls en camps de concentració.

No obstant això, no es va trigar a fer un pas endavant en la persecució i l’anihilació dels jueus. Durant els mesos següents a la invasió alemanya de la Unió Soviètica el 22 de juny de 1942, prop d’1,2 milions de jueus van ser capturats i assassinats, la major part per trets en execucions massives que tenien lloc al cap de poc temps d’ocupar les poblacions russes. Els agents del genocidi van ser els coneguts com a Einsatzgruppen, quatre batallons que en total sumaven uns tres mil homes que anaven per darrere de la Werhmacht en el seu avanç cap a la Unió Soviètica.

El paper de l’exèrcit en aquesta etapa de genocidi ha estat molt discutit. Durant els primers anys es va considerar que el seu paper en les matances va ser gairebé nul, però aquesta visió estava parcialment distorsionada pel context polític, on els països aliats estaven interessats a tenir el suport d’Alemanya. No obstant això, estudis més detallats han mostrat que la Wehrmacht va ser clau en el desenvolupament de l’Holocaust, especialment en la mort de 3,3 milions de soviètics.

En aquesta primera etapa de la guerra, amb aquesta particular matança massiva però artesanal mitjançant afusellaments, els nazis no podien esperar aconseguir els seus objectius, és a dir, eliminar els jueus europeus, ja que requerien una enorme quantitat de bales i, a més, aquest mètode generava rebuig entre els membres dels batallons, atès l’elevat cost psicològic que representava assassinar nens i dones a curta distància.

Per a reduir l’estrès psicològic i augmentar l’eficiència de la massacre, es va dur a terme la industrialització dels camps de la mort amb cambres de gas. Els camps d’extermini van créixer dins del sistema de camps de concentració que els nazis havien establert des que van accedir al poder el 1933. L’assassinat massiu mitjançant cambres de gas es va emprar per primera vegada el 1939 com a part de la campanya d’eutanàsia, que va ser el precedent del genocidi contra els jueus. D’aquesta manera, les cambres permetien complir el desig d’establir distàncies físiques i psicològiques entre botxins i víctimes. Principalment per aquest mitjà van ser assassinats més d’un milió de jueus a Auschwitz, mitjançant el Zyklon B inserit en les tristament famoses dutxes col·lectives.

Un dels debats sobre l’Holocaust ha estat si és raonable distingir entre camps de concentració (i guetos) i camps d’extermini, on el gas va ser el mitjà normal d’extermini. En els primers no hi havia cambres de gas i el propòsit no era aniquilar directament els presoners, cosa que sí que passava en els segons. No obstant això, alguns autors han assenyalat que les dures condicions de vida i de treball dels presoners els portaven gairebé inexorablement a la mort, per la qual cosa de facto s’aconseguien nivells de defuncions semblants als dels camps d’extermini. Així, prop de mig milió de jueus van morir als guetos, convertits en camps de concentració.

De manera notòria, el sistema exterminador va continuar funcionant fins i tot quan dificultava el desenvolupament de l’esforç de guerra nazi. En aquest sentit, va ser especialment sagnant l’actuació a Hongria. El març de 1944, els nazis van intervenir ocupant Hongria com a mur enfront de l’avançament soviètic i, una vegada allí, Eichmann va iniciar el trasllat dels jueus hongaresos cap a Auschwitz fins i tot quan els nazis ja eren conscients de la derrota. Afortunadament, el paper de diversos diplomàtics va permetre salvar la vida de milers de jueus. Van ser els casos de Raoul Wallenberg, Perlasca i Sanz Briz.

 

Un dels temes que més han interessat en els últims anys és el que fa referència a la relació entre el nazisme i la ciutadania germànica. Immediatament després de finalitzada la guerra, es va discutir el paper en general passiu d’una gran part de la ciutadania durant la persecució de jueus. Un dels primers a fer-se’n ressò va ser Karl Jaspers, en la seva coneguda reflexió sobre la diferent culpa atribuïble als alemanys durant aquest episodi de la seva història. En un dels paràgrafs aborda la qüestió dels «espectadors», és a dir, l’actitud d’aquells alemanys que, tot i saber el que estava passant amb els jueus, van romandre passius com si l’assumpte no els afectés.

No hi ha dubte que la participació en la humiliació, la persecució i la mort de milions de jueus no es pot reduir únicament a les autoritats que van donar les ordres per a dur a terme la Solució Final, als membres de la SS, als membres dels Einzatsgruppen, etc. També hi va haver individus que, sense estar obligats ni tampoc amenaçats a dur a terme accions conduents a la mort dels jueus, van col·laborar o van ajudar en aquest procés. Hi ha molts casos d’aquest tipus de col·laboradors relatats per historiadors. Com abans assenyalava, la qüestió sobre la responsabilitat dels alemanys ha generat una discussió important que els últims anys ha tornat a renéixer arran del llibre de Daniel Goldhagen, Els botxins voluntaris de Hitler, en què se sosté la tesi de la responsabilitat general dels alemanys. D’altra banda, altres autors han tendit a diluir el diferent paper exercit en l’Holocaust per part dels perpetradors i dels testimonis o espectadors. Yves Ternon sembla subscriure aquesta tesi quan assenyala:

En aquest sentit, sembla necessari (com ja han fet notar molts historiadors) puntualitzar tant l’atribució de Goldhagen com la de Ternon, i assenyalar que hi va haver diferents tipus de participació, ja que l’atribució global de responsabilitat porta, com diu Hanna Arendt, a la impossibilitat de jutjar. D’altra banda, en aquesta empresa és bo tenir presents les paraules de Primo Levi, quan assenyala la necessitat d’evitar caure en la temptació de simplificar les responsabilitats, ja que aquí, com en altres àmbits de la vida, ens agradaria que hi hagués guanyadors i vençuts, bons i dolents, per a poder triar fàcilment. Però no tots els casos poden caure tan fàcilment en una categoria o en una altra.

En tot cas, els individus que coneixien el que estava passant a Alemanya amb els jueus però que van romandre passius –és a dir, no hi van intervenir– i que no n’eren aceptants constitueixen el que s’ha denominat els espectadors (bystanders). La seva actitud ha estat descrita per molts testimonis. Va ser el grup d’individus que es van girar d’esquena per tal de no veure els crims i així no veure-s’hi afectats.

Un d’aquests relats és el d’Inge Deutschkron. En aquell temps era una nena jueva que va sobreviure oculta a Berlín i quan va ser adulta va narrar les seves vivències en aquells temps de terror. Un dels episodis que va relatar va ser la reacció dels berlinesos quan, a les seves cases o en ple carrer, els jueus eren detinguts i se’ls enduien presos:

No tots aquests alemanys van tenir la mateixa reacció d’aquiescència davant la realitat del que estava passant. Altres espectadors van mostrar vergonya per la humiliació que patien els jueus. Horwitz explica els sentiments d’una alemanya davant el que passava:

Aquesta actitud dels espectadors ha estat especialment debatuda, atès que va ser una gran part de la població alemanya la que es va comportar d’aquesta manera, i per aquest motiu sorgeix una de les qüestions més imperioses que planteja el nazisme: com va poder la ciutadania alemanya romandre impassible amb la destrucció dels que havien estat els seus veïns?

La responsabilitat dels alemanys passius, indiferents o conformes amb la sort dels jueus, ha estat destacada en l’esdevenir i l’èxit de l’Holocaust, ja que, malgrat no haver actuat en la matança, és molt probable que sense la seva passivitat aquest desastre no s’hagués esdevingut. Com ha assenyalat Ian Kershaw:

Encara que no hi hagi cap dubte que la major part de la responsabilitat del genocidi s’ha d’adscriure a Hitler i els seus sequaços, també sembla fora de tot dubte el fet que la matança hauria tingut poques probabilitats d’èxit sense l’apatia o aquiescència dels alemanys. Novament Kershaw hi incideix:

 

Enfront dels espectadors, s’alcen els salvadors, que es caracteritzen per la seva actuació altruista. Les mostres de comportaments altruistes registrades durant l’Holocaust han estat nombroses, però desgraciadament van ser poques comparades amb les actituds de suport o aquiescència a les polítiques genocides del règim nazi. L’acció dels rescatadors ha rebut elogis i agraïments diversos, com passa amb la Fundació Yad va-Xem, que honora els gentils que van salvar vides de jueus.

Una de les preguntes que suggereix l’Holocaust és per què hi va haver tan pocs comportaments altruistes, quan sembla que l’altruisme és un tret de la naturalesa humana. Com assenyala H. L. A. Hart, els éssers humans no som àngels, però tampoc no som dimonis, ens situem en un punt intermedi i en aquest sentit no som completament egoistes sinó que podem tenir interès en el benestar dels nostres semblants, encara que sigui un interès limitat en extensió i intermitent en el temps.

Els casos de salvadors durant l’Holocaust han estat registrats i analitzats profusament. Ens trobem casos com el de Le Chambon, un petit poble francès, on sota la dominació del règim de Vichy la major part de la població va col·laborar en la salvació de jueus. En aquesta tasca, el poble estava encapçalat pel pastor protestant, que, davant la requisitòria de les autoritats franceses col·laboracionistes, va respondre que no estava disposat a lliurar els jueus, perquè, segons ell: «Nosaltres no sabem què és un jueu, només coneixem homes».

Un altre cas interessant de salvador, però aquí sense èxit, va ser el del químic Kurt Gerstein, oficial alemany de les SS encarregat de fabricar el gas Zyklon B per als camps de concentració. Al principi Gerstein pensava que el gas s’utilitzaria per a desinfectar barracons, fins que un dia va descobrir el veritable ús que se’n feia. Horroritzat, i animat per la seva profunda consciència cristiana, va intentar comunicar el seu descobriment als seus més íntims amics de la seva comunitat religiosa. Alguns li van suggerir que dimitís, però ell va decidir seguir i així poder oferir proves documentals de l’extermini. L’intent va constituir un fracàs. Gerstein va romandre a les SS fins al final de la guerra i va ser capturat per tropes franceses. Se’l va traslladar a la presó militar de Cherche-Midi on, 20 dies després, el van trobar mort. En definitiva, ateses les conviccions religioses de Gerstein es pot pensar que tenia una motivació altruista pura, però els seus actes (en principi, exempts de sacrifici) van ser un fracàs i no va poder detenir l’Holocaust i ni tan sols salvar vides.

Molt diferent va ser el cas d’Oskar Schindler, la tasca salvadora del qual ha estat novel·lada i portada al cinema, de manera que és mundialment coneguda. És sabut que era l’amo de diverses empreses a la Cracòvia nazi i que va utilitzar els seus contactes amb les autoritats nazis per a aconseguir mà d’obra jueva que obtenia del gueto de Cracòvia i del camp de concentració de Plaszów. En uns annexos a la fàbrica, hi va allotjar uns 900 jueus. Posteriorment, n’hi va sumar uns 100 més provinents del camp de Goleszów.

L’actuació de Schindler no és fàcil de caracteritzar. Sembla que realment tenia una consideració humana cap als jueus, actitud fortament recolzada per la seva esposa, Emile. I no hi ha dubte que va córrer riscos, sobretot quan havia de negociar amb nazis com Amon Goeth, el demoníac comandant del camp de concentració de Plaszów. Però també sembla que en la seva actuació hi havia una motivació autointeressada: es va aprofitar de la mà d’obra gairebé gratuïta que constituïen els jueus. N’hi ha prou per a resumir la seva personalitat amb les paraules de la seva esposa quan se li va preguntar després de l’estrena de la pel·lícula si el seu marit havia estat un sant o un dimoni, a la qual cosa va respondre: «un sant del dimoni.»

 

 

La descripció dels jueus com un poble que va acceptar passivament la seva mort va ser dibuixada per primera vegada per Raul Hilberg i continuada per Hanna Arendt. Entre altres judicis, van assenyalar la coordinació entre l’Agència Jueva (que buscava promoure la immigració jueva cap a Palestina) i les autoritats nazis. També van subratllar el paper dels consells jueus (Judenrat, cos de delegats pels nazis per a controlar els guetos i facilitar el transport dels jueus). Segons l’opinió de Hannah Arendt, sense aquests capdavanters i l’organització que van muntar per a la gestió de les necessitats quotidianes als guetos, el poble jueu hauria sofert encara més misèria en mans dels nazis, però, d’altra banda, el nombre total de víctimes hauria estat probablement inferior.

No obstant això, els últims estudis mostrarien matisos a aquesta descripció, especialment assenyalant que sota terribles circumstàncies els jueus van trobar formes de resistència, no solament amagant-se, sinó també lluitant per a preservar la seva cultura i fins i tot llançant atacs armats (per exemple, l’intent de fugida de Sobibor i l’aixecament del gueto de Varsòvia l’abril de 1944).

 

 

Alguns autors han assenyalat que retrospectivament els europeus podrien haver fet alguna cosa més per a evitar la tragèdia dels jueus; començant per la Conferència d’Evian de 1938, on els representants dels països occidentals van tenir l’ocasió d’oferir millors oportunitats obrint les fronteres als refugiats jueus. En canvi, van esquivar la seva responsabilitat moral, la qual cosa va facilitar que Hitler tingués les mans lliures a Alemanya per a pressionar els jueus.

Pel que fa al desenvolupament de la guerra, sembla clar que els detalls de les matances eren ben coneguts pels aliats des de molt aviat, ja que les comunicacions de ràdio de la policia nazi al·ludint a l’assassinat en massa van ser interceptades.

També es discuteix molt si el bombardeig dels camps de concentració hauria retardat massa l’avanç de les tropes aliades o de les soviètiques, especialment a la fase final de la guerra, quan els nazis van posar l’atenció en els jueus hongaresos.

El paper de l’Església catòlica també ha estat objecte de discussió i de crítica. El papa Pius XII es va mantenir en silenci respecte de la massacre que estaven cometent els nazis, fins i tot amb els jueus que vivien a Roma. A Alemanya, les esglésies pràcticament no van fer res per a impedir el genocidi, quan tingueren l’oportunitat d’influir en algunes decisions dels nazis, ja que aquests van demostrar diverses vegades ser sensibles a l’opinió pública, com va passar en el cas del programa T4 contra els discapacitats intel·lectuals: les protestes van fer que aquesta campanya cessés el 1941.

Del 17 d’abril de 1975 al 7 de gener de 1979, Cambodja va ser dirigida per l’organització guerrillera denominada Khmers Rojos, que va prendre el poder amb un projecte de purificació ètnica i de neteja social emparentat amb el nacionalisme i el comunisme més radicals. El genocidi cambodjà va ser concebut i perpetrat com un programa d’uniformització de la societat, que incloïa la supressió dels grups ètnics i religiosos, i dels individus considerats «irrecuperables».

Es calcula que durant els quatre anys del règim dels Khmers Rojos, van morir dos milions de persones. No ha estat la massacre més mortífera, però si es té en compte la població cambodjana, va representar la matança d’una quarta part de la població. En aquest sentit relatiu és, potser, la massacre més virulenta del segle XX.

Com ha assenyalat Glover, el genocidi cambodjà és la radicalització dels règims de Stalin i de Mao, encara que presenta certs trets característics que el particularitzen: el grau de paranoia sobre els enemics, l’obsessió per la puresa i la creença que es podrien eradicar de la societat els individus irrecuperables. El projecte principal consistia en la reforma total de la societat, vencent qualsevol barrera basada en els sentiments morals previs, la tradició o les creences religioses compartides. El projecte khmer comprenia tots els racons de la societat, incloent-hi la modificació de la identitat dels individus.

Fins al segle XIX, el conegut com a regne Angkor havia estat ocupat per Siam (actual Tailàndia), encara que havia aconseguit mantenir la seva identitat khmer. No obstant això, el 1884 el país va tornar a patir una ocupació estrangera, en aquest cas de França, país que es va limitar a explotar Cambodja i no a organitzar-la per al seu propi desenvolupament.

Com a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, el 1941 el Japó ocupa la capital Phnom Penh, proclama el final de la submissió d’Àsia a les potències europees i declara la independència de Cambodja. El jove rei Norodom Sihanuk puja al tron amb divuit anys. No obstant això, aquest episodi de llibertat dura poc, ja que els francesos hi tornen el 1946, restitueixen les fronteres de Cambodja i la converteixen en un Estat autònom al si de la Unió Francesa.

Cal esperar fins al 1953 perquè Cambodja recobri la seva sobirania. Es crea un partit recolzat pel rei, la Comunitat Socialista Popular (Sangkum). Durant la Guerra de Vietnam, es manté neutral. Conserva bones relacions amb Occident, però també amb els països comunistes. No obstant això, els conflictes no triguen a estendre’s. El 1965 comencen els incidents fronterers amb Tailàndia i Vietnam. Llavors, el rei s’apropa a la Xina i accepta la implantació de santuaris del Viet Cong prop de la frontera cambodjana. El 1969, els EUA bombardegen aquests santuaris. El 1970, mentre el rei és de visita a França, es prepara un cop d’estat recolzat pels EUA que porta al poder el mariscal Lon Nol, amb l’esperança d’utilitzar Cambodja contra el Vietnam. En dos mesos són detinguts i massacrats trenta mil vietnamites, però els nord-vietnamites repliquen envaint Cambodja. Els nord-americans responen bombardejant aquestes zones, de manera que en tres anys cauen a Cambodja més bombes que sobre el Japó durant tota la Segona Guerra Mundial.

Mentrestant, l’enderrocat Norodom Sihanuk forma el Front Nacional Unit de Kampuchea i crea un govern a l’exili a la Xina, amb antics estudiants Khmers Rojos. Tot i que l’aliança és antinatural, en unir-se un grup comunista amb un monarca, el rerefons és estratègic, ja que els Khmers utilitzen el príncep i la seva legitimitat per a assolir el poder.

Els Khmers Rojos deixen que Lon Nol i els nord-vietnamites lluitin entre ells per després iniciar l’alliberament. Les zones alliberades els serveixen de banc de proves per a experimentar la seva «utopia». La vida social es transforma per complet: els camperols són expulsats dels seus pobles i reagrupats en comunes populars, concebudes com a cooperatives autònomes i aïllades del món exterior. Els Khmers Rojos els prometen que tot serà repartit i que ningú no passarà gana, però fan regnar el terror. L’organització que governa els Khmers Rojos, Angkar, és a tot arreu i ho controla tot.

Paral·lelament, inicien un programa de depuració ètnica i política que inclou els vietnamites i els comunistes vinguts de Vietnam. Entre 1973 i 1975, el poble cambodjà viu entre el govern profascista de Lon Nol i els Khmers Rojos. La guerra produeix més d’un milió de morts, repartits a mitges entre tots dos bàndols; es calcula que uns cent mil foren a causa dels bombardejos nord-americans, i cal recordar que Cambodja no estava en guerra amb els EUA. Amb prou feines es pot dubtar de la responsabilitat d’aquest país en el sorgiment dels Khmers Rojos. El príncep Sihanuk va assenyalar que Nixon i Kissinger van ser els seu creadors en estendre la guerra a Cambodja, atès que a aquests els va ser fàcil guanyar-se els camperols, copejats per la guerra i els bombardejos.

El 17 d’abril de 1975, Phnom Penh rep els «alliberadors». La guerra ha acabat. Els joves khmers, només entrar-hi, ordenen als seus habitants abandonar la ciutat. S’evacuen fins i tot els hospitals, on hi havia més de 20.000 malalts i ferits de tot tipus. Tots els estrangers són agrupats a les ambaixades, que són forçades a lliurar tots els refugiats cambodjans. Comença l’èxode de dos milions de persones, que van rebre l’ordre de tornar al seu poble natal, però que es van dispersar per tot arreu.

Els Khmers Rojos pretenen descobrir la identitat de cadascun dels cambodjans, amb l’objectiu de destruir els grups socials considerats enemics del règim; per a això, arrabassen als ciutadans els seus carnets d’identitat. Els militars i funcionaris de l’antic règim són els primers a morir.

D’altra banda, els Khmers Rojos tallen tot vincle amb la comunitat internacional tancant les fronteres i sotmetent les costes a una forta vigilància. Els estrangers són expulsats. Excepte els establiments diplomàtics de nou països comunistes, la resta de les ambaixades –inclosa la soviètica– es tanquen. Les úniques informacions sobre la vida a Cambodja les subministra la ràdio de la capital, que emet en llengua khmer. A l’interior, les ciutats romanen mig buides. Cambodja es transforma en un immens campament de treball on la població és brutalment sotmesa a mesures d’una radicalitat sense parangó en la història contemporània. Tota la vida social i econòmica és planificada amb un rigor implacable.

El sentiment nacional khmer sorgeix el 1936 amb el moviment Issarak –‘khmer lliure’–, caracteritzat per una ideologia independentista i no comunista. Durant la Segona Guerra Mundial, els moviments antifrancesos es multipliquen i els joves cambodjans s’alien amb els membres del Partit Comunista Indoxinès, fundat el 1930 per Ho Chi Minh. D’aquesta barreja de moviments antifrancesos, comunistes i nacionalistes van néixer els Khmers Rojos, els membres dels quals eren antics alumnes de Sisowath, l’escola secundària de la capital on s’eduquen els fills de l’alta societat cambodjana.

Posteriorment el moviment es desenvolupa a la mateixa França, on són enviades a estudiar les elits cambodjanes. A la Casa de la Indoxina de la ciutat universitària sorgeix l’Associació d’Estudiants Khmers, que limita inicialment les seves pretensions a la independència.

Els més militants formen el Cercle Marxista-Leninista Cambodjà de París, recolzat pel Partit Comunista Francès, al qual s’afilien la major part dels futurs Khmers Rojos: Thiorun Mumm, el pioner i el seu germà, Thoioun Prasith; Khieu Sampah, Son Sen, Hou Youn, Hu Nim, Ok Sakun i, sobretot, Saloth Sar, Ieng Sary, Khieu Thirith i la seva germana Khieu Ponnary. Són aquests estudiants els qui creen als anys cinquanta la Unió d’Estudiants Khmers (UEK), la qual es converteix en focus de les idees revolucionàries. De tornada al seu país, es converteixen en polítics.

Un any després de declarar-se la independència del país, el moviment esclata, de manera que alguns dels seus membres s’instal·len a Vietnam del Nord i altres es queden a Cambodja. El 1960 es constitueix el Partit dels Treballadors de Kampuchea (Cambodja), que cinc anys després es transformarà en el Partit Comunista de Kampuchea.

Els Khmers Rojos volien eliminar la vida de les ciutats a favor d’una societat rural, per aquest motiu adquiriren la mitologia dels camperols, com a col·lectiu històricament humiliat i menyspreat per qualsevol que exercís el poder. Però, paradoxalment, alhora que adquireixen la seva visió, pretenen transformar la seva identitat. Per aquest motiu no trigaren a ideologitzar-los i a convertir-los en fidels i cruels soldats. Els caps polítics experimenten amb ells el model de societat que volen imposar a Cambodja. La Revolució Xinesa els serveix d’exemple, però volen arribar més lluny. L’odi cap a tot el que sigui urbà s’exacerba, atès que es considerava que estava format per explotadors immorals i ganduls. Com cita Glover, «la ciutat és el mal, perquè a la ciutat hi ha diners. Es poden reformar les persones, però no les ciutats. Suant per a netejar i llaurar la terra i collir els cultius, els homes aprendran el veritable valor de les coses. L’home ha de saber que ha nascut d’un gra d’arròs!».

El pilar sobre el qual s’erigeix la nova societat és la cooperativa com a central de treball, on tots els integrants treballen, des dels nens de dotze anys –o fins i tot més petits–, fins als vells (anomenats «joves vells»). Les jornades de treball s’estenen fins a quinze hores o més, escassegen el menjar, les cures mèdiques i els medicaments.

La influència de Mao en el projecte de reconstrucció dels Khmers Rojos va ser més que notable. Hi havia un optimisme exacerbat sobre l’agricultura com a motor de l’economia. No obstant això, el desenvolupament agrícola es feia descansar no sobre reformes tecnològiques, sinó sobre la base d’un voluntarisme cec. El pressupost sobre el qual es basava el futur èxit era que el treball per part d’enormes quantitats de persones seria suficient per a superar qualsevol obstacle. Era més important el treball que la tecnologia o les habilitats. Com apunta Glover, «la tecnologia no és el factor decisiu: els factors determinants d’una revolució són polítics, gent revolucionària i mètodes revolucionaris». Per a fer-se una idea del voluntarisme khmer, n’hi ha prou amb una cita de Pol Pot: «Abans per a ser pilot calia educació secundària, o sigui, entre dotze i catorze anys d’estudi. Avui dia és clar que la consciència política és el factor decisiu».

No obstant això, els Khmers Rojos van desenvolupar el seu programa de transformació amb un ímpetu molt més gran que la revolució maoista, ja que en aquesta no es van arribar a buidar totes les ciutats ni es va tractar d’eliminar els diners, ni tampoc es va clausurar tan fèrriament el país davant de les influències provinents de l’estranger.

Sota el règim khmer, l’eliminació de la vida urbana va comportar que gairebé tota la població visqués i treballés en granges col·lectives agràries, sobre les quals es va construir tot el creixement econòmic. El mite agrari era tan fort que es creia cegament que sota l’antic regne d’Angkor s’havia pogut tenir una segona collita anual en l’estació seca i que els khmers podrien repetir el projecte.

Igual que Mao amb la Revolució Cultural, els Khmers Rojos aspiraven a recrear la totalitat de la vida i, amb això, destruir la totalitat de la cultura tradicional. Era l’Any Zero: un començament totalment nou de la història. El programa khmer implicava abolir, desarrelar i dispersar les restes culturals, literàries i artístíques dels imperialistes, colonialistes i totes les altres classes opressores. La «societat nova» s’assentava sobre l’adoctrinament de tota la població, incloent-hi pressions psicològiques. Però, juntament amb aquest ideari més o menys abstracte, cal consignar la llista de decisions molt més concreta que van imposar els khmers, emparats per aquest ideal de l’Any Zero: el rebuig dels instruments musicals tradicionals, la desaparició de tradicions artesanals, artístiques i gastronòmiques. La prohibició de conservar objectes de la ciutat, de vestir peces de color, de manifestar els sentiments, de les influències occidentals, dels medicaments, dels llibres, etc.

D’altra banda, es va buscar una independència política i econòmica total, la qual cosa va portar a rebutjar l’ajuda alimentària internacional i, indefectiblement, a un aïllament total. Pensaven que podrien ser autàrquics i transformar la societat sense ajuda externa.

El programa khmer s’immiscia també en la vida privada dels ciutadans, incloent-hi la desaparició de la propietat privada, dels mercats, dels diners, de la religió, dels matrimonis i de la família. En efecte, els individus ho havien de compartir tot. Els àpats col·lectius van passar a ser obligatoris, i els dormitoris comunals per a homes i dones. Els nens eren separats dels seus pares als set anys i rebien un ensenyament específic, completament polititzat, i després eren enrolats a l’exèrcit. Com va passar a la Unió Soviètica amb Stalin i a la Xina amb Mao, es van convertir en espies. Només devien obediència a l’Angkar.

El concepte de classe autoritzava tots els excessos. El cap de la cooperativa i els soldats tenien tot el poder per a castigar a discreció i «fer desaparèixer» les seves víctimes. No hi havia ni rastre de tribunals ni de garanties processals. Les execucions solien ser públiques i cruels, i era freqüent aixafar el cap del condemnat amb un mall o tallar-lo amb una aixada.

La reeducació social incloïa una nova classificació de les persones segons el seu origen. En primer lloc, hi havia els que tenien «plens drets» (camperols treballadors mitjans i pobres), entre els quals s’incloïa el dret a votar. En segon lloc, la gent de classe mitjana baixa o camperols rics («candidats»), als quals se’ls permetia dir el que pensaven però no votar. I en tercer lloc, els classificats com a «capitalistes» i els membres de les minories no cambodjanes («femta»), que quedaven exclosos de les reunions i privats de tota activitat cívica.

Un propòsit clau dels khmers era la purificació social però també individual, procés que va portar al que un expert ha denominat «buidar el cistell i tornar a posar-hi només la fruita que se sap amb certesa que no està podrida». I és que segons Pol Pot, la societat havia de ser considerada anàloga a un organisme que pot ser afeblit i fins i tot destruït per l’acció dels gèrmens:

Seria fàcil comparar la revolució que van impulsar els Khmers Rojos amb altres revolucions, incloses la francesa, la russa i la xinesa, que també van estar obsessionades per l’eliminació de «traïdors». Però hi havia una diferència qualitativa: en aquestes revolucions, en general se seleccionava els individus o els grups als quals calia purgar, en canvi, a la Cambodja sota els Khmers Rojos, com assenyala Glover, el procés va ser molt diferent: consistia a «buidar el cistell», perquè es partia de la presumpció que tothom és «fruita podrida», d’aquí el buidatge de les ciutats i la presumpció que tots els ciutadans pertanyents a una classe social eren sospitosos o directament acusats de traïdors.

En aquest sentit, eren freqüents eslògans com «Cal tallar el que està infectat», «Allò que està podrit ha de ser eliminat» o «Podar una planta dolenta no és suficient, cal arrencar-la». Però el que potser reflectia d’una manera més dramàtica aquesta forma de pensar paranoica era el següent: «Un o dos milions de joves basten per a fer la nova Kampuchea!». De la resta, òbviament, se’n podria prescindir.

Però no solament era la població la que patia les paranoies dels alts dirigents dels Khmers Rojos. Els quadres intermedis també vivien immersos en el terror del complot i no trigaven a destruir-se entre ells. Com havia passat a l’URSS amb les purgues, els camps de concentració es van començar a omplir d’«enemics interiors». Un d’aquests centres era Tuol Sleng, establiment on uns vint mil interns van ser torturats i executats seguint un ordre macabre: un dia per als nens, un altre per a les dones, un altre per als obrers, etc. La majoria de les víctimes eren Khmers Rojos considerats perillosos, ja fos per la seva discrepància o perquè eren sospitosos d’intent de derrocament.

Atès que gran part de les víctimes eren els mateixos cambodjans, alguns experts parlen d’endogenocidi, ja que semblava tractar-se d’una política suïcida. Els Khmers Rojos es vanaven de no necessitar més d’un milió de joves ideològicament sòlids per a construir la nova Kampuchea.

L’extremisme dels Khmers va superar amb escreix el model maoista de la Revolució Cultural. Les estimacions assenyalen que entre un i dos milions de cambodjans, sobre una xifra de set milions, van morir en els encara no quatre anys que els Khmers Rojos van ser al poder, la qual cosa el converteix en un dels genocidis més mortífers de la història.

Curiosament, el 1979 l’Assemblea General de l’ONU va admetre als Khmers Rojos com a representants de Cambodja. L’escó dels Khmers Rojos es va mantenir fins al 1982, amb el suport de la major part dels membres de l’Assemblea General.

Ruanda és un petit país el territori del qual ocupa 26.338 km2 (una mica més gran que la Comunitat Valenciana) a la zona africana dels Grans Llacs. Com passa amb molts països africans, se sap molt poc de la seva història precolonial. Es té constància que estava habitada inicialment per una ètnia, els hutus, provinents de l’oest africà. Posteriorment hi van arribar els tutsis procedents del nord, suposadament d’Egipte i, malgrat que aquests eren numèricament inferiors, van aconseguir dominar el territori formant un sistema jerarquitzat de castes. Ruanda incloïa un tercer grup ètnic, que es coneix amb el nom de twa o pigmeus, que representava només l’1% de la població i ocupava el lloc més baix de la jerarquia social i de l’estructura de poder. Malgrat que els twa no constituïen una amenaça per a ningú, la major part també van ser aniquilats el 1994. En la història ruandesa es constata una divisió socioeconòmica en la qual els tutsis eren principalment ramaders i els hutus agricultors, la qual cosa repercutia en una superioritat política dels primers. Més enllà d’aquestes diferències, la veritat és que tots els ruandesos tenien les mateixes tradicions, la mateixa llengua (kinyaruanda) i s’havien sotmès al mateix rei tutsi (mwami). D’aquesta manera es va constituir una societat dominada per la dinastia tutsi, malgrat constituir únicament el 15% de la població.

Ara bé, aquesta és una de les versions de l’origen històric i ètnic de Ruanda. No trobem un acord unànime sobre que en realitat hi hagués dues ètnies diferents, perquè de fet compartien el mateix idioma, tenien les mateixes creences i tradicions religioses, els mateixos costums i el mateix govern, i les diferències quant a l’aspecte físic no està clar que existeixin o que siguin tan pronunciades com per parlar de dues races.

Alguns historiadors suggereixen que la història basada en les diferències ètniques d’hutus i tutsis és, en realitat, un mite, una explicació sense base científica. El propagador d’aquesta hipòtesi diferenciadora va ser un explorador britànic, John Hanning Speke, que va relacionar unes investigacions poc rigoroses sobre els habitants de l’Àfrica central amb el relat bíblic. D’aquí va sorgir el 1863 el llibre Diari del descobriment de les fonts del Nil, en què aventurava que al territori que és avui Ruanda hi havia un conjunt de caps que es denominaven ells mateixos tutsis i que, entre altres aspectes, es caracteritzaven per mesurar la riquesa no pel terreny que posseïen, sinó pel nombre de vaques. Aquest grup també destacava, segons el seu parer, perquè els seus integrants eren més alts i tenien un nas més angulós que els hutus. Segons l’opinió de Speke, l’origen d’aquest clan s’hauria de buscar en una tribu de cristians que havien emigrat dels deserts de l’Orient Mitjà (probablement d’Egipte) i que, per tant, tindrien un origen noble. En canvi, els hutus serien, en la interpretació de Speke, un grup caracteritzat per tenir cabells negres i arrissats, i un nas ample i els llavis prominents. No és casual que hutu signifiqui ‘seguidor’. Això servia a la visió de Speke, segons la qual la divisió i jerarquia entre totes dues ètnies corresponia als designis divins. Així, els hutus eren els que conreaven la terra, la qual cosa feia pensar que descendien de Cam, el fill de Noè que, a tenor del novè capítol del Gènesi, havia comès el pecat d’espiar el seu pare. Com a càstig a aquesta falta, Noè el va maleir, i també a la seva descendència: «serà per als seus germans com l’esclau més vil». En la concepció històrica de Speke, aquesta descendència hauria marxat cap a l’Àfrica central, i d’aquí sorgirien els hutus, els «seguidors», els subordinats al grup aristòcrata.

Aquesta interpretació històrica de l’origen de Ruanda, coneguda com la hipòtesi camita, va tenir una gran influència, ja que va contribuir al fet que els tutsis propers al poder comencessin a creure que formaven una classe especial. D’altra banda, des d’un punt de vista economicosocial, es van generar unes relacions de dependència de tipus dependent entre agricultors i ramaders (el codi ubuhake) que va consolidar com a classe governant els tutsis, la qual cosa va derivar en la creació de minifeus aglutinats al voltant del monarca mwami, que sempre va ser un tutsi.

Aquesta situació, on es donava simultàniament el domini monàrquic dels tutsis i la convivència pacífica de totes dues ètnies, no es va veure greument alterada el 1885 quan, en la Conferència de Berlín, Ruanda va passar a jurisdicció alemanya, atès que amb prou feines van enviar funcionaris colonials per a administrar el país. En canvi, la situació va variar el 1926, quan de resultes del desenllaç de la Primera Guerra Mundial es va decidir que Ruanda passés a ser domini belga.

El mandat belga va accentuar unes diferències ètniques que fins aleshores amb prou feines havien tingut importància en les relacions entre hutus i tutsis. Els colonitzadors belgues van fer desaparèixer molts dels costums i de les relacions socials que permetien la convivència entre hutus i tutsis. Van fomentar una visió racial, van postular una suposada superioritat natural de la minoria tutsi sobre la majoria hutu i van convertir els primers en una classe de funcionaris al seu servei. Els colons belgues van seguir la política de «divideix i venceràs», i en aquest sentit van adoptar les hipòtesis de Speke respecte de la història ruandesa. Sobre aquesta visió racista, van remodelar l’organització del poder que afavoria l’accés privilegiat dels tutsis a l’educació i als llocs de comandament en la societat. En canvi, els hutus van veure com la seva posició subordinada en la societat ruandesa s’intensificava gràcies a l’opressió tutsi, de vegades encoratjada per les autoritats belgues.

Un altre dels canvis que van introduir els belgues va ser el catolicisme i amb això l’arribada de missioners, la qual cosa tindria conseqüències insospitades per a la història de Ruanda, ja que van ser un dels focus de difusió de la ideologia prohutu.

La visió racista que van adoptar els belgues no va acabar aquí. Van tractar de documentar científicament la superioritat tutsi, i van arribar a afirmar, després d’haver pres mides, que els seus nassos eren dos mil·límetres més llargs que els dels hutus. D’altra banda, van estendre aquesta discriminació a l’àmbit laboral i a l’educatiu. En el primer d’aquests àmbits, les ocupacions a l’Administració colonial van ser reservades per als tutsis. I en el segon, s’ensenyava a classe la doctrina segons la qual els tutsis eren superiors als hutus. Però potser la mesura racista adoptada pels belgues que amb el temps tindria una significació més important va ser la implantació de la pertinença ètnica en els documents d’identitat. En efecte, aquesta dada, en aparença trivial, servirà durant el genocidi per a assenyalar qui era hutu i qui era tutsi.

Els belgues, com abans els alemanys, van decidir governar per mitjà dels tutsis, i en fer-ho els van afavorir. Així, per exemple, van establir la categoria de caps del territori. El 1959, 43 d’aquests caps eren tutsis i tan sols dos, hutus. Una altra de les iniciatives belgues va ser la d’establir un sistema de treball en què la pitjor part, els treballs agraris més pesats, eren efectuats pels hutus. Igualment, van establir un sistema de propietat de terres en què els tutsis també van ser beneficiats. Alguna cosa semblant va succeir en l’educació. Tot això va contribuir al fet que els tutsis i els hutus interioritzessin les diferències etnicoracials establertes pels colonitzadors europeus. Ateses aquestes discriminacions, els hutus van començar a odiar els tutsis com a enemics racials.

Aquesta situació va començar a canviar a la dècada dels cinquanta amb el naixement de la ideologia racial hutu, encoratjada pel clergat, i que fomentava la creença que ells eren els «indígenes» i els tutsis, els estrangers, i que aquests havien imposat tradicionalment el seu poder als nadius. Com a resultat d’aquest clima sorgirà el PARMEHUTU (Partit del Moviment d’Emancipació Hutu).

El 1959 va tenir lloc la revolució popular que va portar els líders hutus al poder, i simultàniament el derrocament de la monarquia tradicional i la convocatòria d’eleccions democràtiques, les primeres que se celebraven a Ruanda. En la rebel·lió, es van produir els primers assassinats de tutsis. També hi va haver violacions i es van cremar poblats tutsis. El resultat de les eleccions va ser clarament favorable als interessos hutus, que van aconseguir el 90% dels escons. El poder havia canviat radicalment de mans i encara que la majoria hutu podia justificar la rebel·lió amb el propòsit de derrocar la històrica subordinació a la minoria aristòcrata tutsi, la veritat és que els líders que van encapçalar la revolta amb prou feines tenien ideologia més enllà del desig de venjança.

Aquest moviment de reafirmació va coincidir amb la independència de Ruanda el 1962. A partir d’aquell moment, l’Administració populista hutu va considerar els tutsis com a conspiradors, pèrfids, especuladors i paràsits dins d’un país amb excés de població. Una conseqüència d’aquesta nova ideologia va ser l’adopció de mesures discriminatòries que es van convertir en matances el 1963. Aquestes van comportar la mort de 10.000 tutsis a la prefectura de Gikongoro, i la fugida massiva de milers de tutsis (es calcula que uns dos-cents cinquanta mil). Un d’ells era Paul Kagame, que seria líder de l’FPR i posteriorment president de Ruanda després del genocidi.

El 1973, el líder hutu Juvénal Habyarimana pren el poder per mitjà d’un cop d’estat. Neix així el que es coneix com a Segona República, però que progressivament es va anar corrompent i convertint en un règim més proper a una dictadura.

El 1979, i com a resposta a aquesta situació de deterioració, es gesta el Front Patriòtic Ruandés, format majoritàriament per fills dels tutsis que havien fugit de Ruanda als anys seixanta durant la «Revolució Hutu». La seva base principal d’operacions es va situar a la frontera ugandesa, des de la qual van dur a terme una guerra de guerrilles. Com s’ha indicat abans, Paul Kagame, actual president de Ruanda, era el cap militar d’aquest grup. Els seus membres eren coneguts per la seva capacitat d’amagar-se, i per aquest motiu rebien el nom pejoratiu d’«escarabats». Lamentablement, amb aquest terme es va passar a assenyalar tots els tutsis.

La conseqüència dels atacs de l’FPR va ser que el Govern hutu va radicalitzar la seva política contra els tutsis, en la qual no van faltar actes de violència i persecució. L’FPR va anar guanyant terreny, la qual cosa va provocar que els mítings del president de la República versessin sobre la cada vegada més gran amenaça dels tutsis.

Al començament dels anys noranta ja s’està gestant una situació de guerra. L’FPR va augmentar els seus efectius i els atacs al nord del país des de les seves bases d’Uganda. Les reaccions del Govern de Ruanda es van concretar tant en un augment espectacular del nombre de soldats com en el de les represàlies. Es produeixen detencions massives i indiscriminades, justificades en nombroses ocasions només en relacions de parentiu o d’amistat. En altres ocasions, serveixen per a delmar enemics polítics o de l’oposició basant-se en l’argument de l’enemic interior.

La tensió aconsegueix tal grau que provoca que França i Bèlgica enviïn tropes per a protegir els seus ciutadans, però els francesos també ensinistren les milícies del Govern. No obstant això, l’FPR continua amb la seva política d’agressions des de la frontera que el porta finalment a conquistar la ciutat de Ruhengeri.

El 1991 es produeixen negociacions entre el Govern i l’FPR, que condueixen a la signatura de la pau a Dar es Salaam, i el Govern es compromet a reconèixer el dret a la repatriació dels exiliats i a garantir la participació dels refugiats en el procés democràtic. No obstant això, l’alto el foc dura poc temps. La tornada al conflicte genera tres-cents cinquanta mil refugiats tutsis, però també es produeixen assassinats d’hutus a mans de l’FPR.

En aquest mateix any, el Ministeri de Defensa crea grups d’autodefensa popular: les milícies del Moviment Republicà Nacional per a la Democràcia i el Desenvolupament (MRND), conegudes com a Interahamwe (‘els que romanen junts’ o ‘els que lluiten junts’) i les milícies conegudes com a Impuzanmugambi (‘els que tenen la mateixa meta’). Aquests grups es convertiran en una milícia oficial i combatran al costat de les tropes governamentals. La seva missió principal serà la persecució dels tutsis acusats de ser membres o simpatitzants de l’FPR. La seva instrucció s’encomana a la Guàrdia Presidencial, els membres de la qual són ensinistrats per militars francesos del DAMI (Détachement d’Assistance Militaire d’Instruction). Després d’aquestes directrius es troba el grup conegut com a akazu, alts funcionaris, militars i empresaris que temen perdre quotes de poder amb els acords de pau, ja que aquests inclouen la incorporació dels tutsis en els ressorts de l’Administració i de l’exèrcit.

Al març de 1992 es torna a acordar la pau a Arusha, sota els auspicis de l’Organització per a la Unitat Africana. L’FPR accepta certes concessions, entre les quals la retirada de les seves tropes del nord del país, a canvi de la formació d’un govern i d’una assemblea de transició, que inclouria l’FPR, però no s’acaba de concretar res.

Al setembre comencen les emissions radiofòniques de la Radio Televisió Lliure dels Mil Turons (RTLM), que encoratja l’extermini dels tutsis i dels hutus traïdors. Com es veurà a continuació, el paper d’aquesta emissora va ser clau en la gestació i el desenvolupament del genocidi, atès que va contribuir decisivament a generar odi cap als tutsis i, d’altra banda, va exercir un paper rellevant en assenyalar amb noms i cognoms qui havia de ser perseguit i assassinat.

El 6 d’abril de 1994 va tenir lloc el fet que va desencadenar el genocidi: l’avió presidencial on viatjaven el president Habyarimana i el de Burundi, Ciprian Ntaryamira, que tornaven de Dar es Salaam, on havien mantingut converses de pau, va ser abatut per dos míssils SAM poc abans d’aterrar a Kigali. Encara hi ha dubtes sobre l’autoria del magnicidi. Les hipòtesis que es barregen són que va ser comès per radicals hutus pertanyents a la Guàrdia Presidencial, contraris a les negociacions, mentre que l’altra sospita recau en membres de l’FPR (hipòtesi que en l’actualitat sembla més versemblant). En tot cas, en aquell moment es va acusar de l’autoria els tutsis i així es va activar l’espoleta de l’odi.

L’endemà van ser assassinats la primera ministra Agathe Uwilingiyimana (hutu procliu als acords de pau) i deu cascos blaus belgues que intentaven protegir-la. També el president de la Cort de Cassació. Poc després comença una autèntica persecució i eliminació sumària dels principals membres de l’oposició política i dels tutsis. En poques hores són assassinats els principals líders dels partits opositors. Així, van morir el president i el vicepresident del partit socialdemòcrata i del partit liberal. Atesa la rapidesa amb què es van localitzar i es van executar les víctimes, queden pocs dubtes que tot havia estat preparat amb antelació.

L’endemà passat es forma un nou govern interí integrat per hutus extremistes i presidit per Theodor Sindikubwabo, antic portaveu de l’Assemblea Nacional. Es culpa l’FPR i les tropes belgues d’UNAMIR de l’assassinat del president Habyarimana, en un clar senyal de donar cobertura al genocidi. Es calcula que en dos mesos són assassinades entre vuit-centes mil i un milió de persones. Aquestes són les xifres absolutes, que ja manifesten la magnitud de la tragèdia, però si es prenen en consideració altres xifres, augmenta la dimensió del genocidi ruandès. En efecte, el genocidi a Ruanda va produir la tercera xifra més alta de víctimes de les produïdes pels genocidis que han tingut lloc al món des dels anys cinquanta, superada únicament per les matances a Cambodja. No obstant això, atès que la població total de Ruanda és molt menor, la magnitud proporcional del genocidi a Ruanda en xifres relatives de població assassinada supera de molt la de Cambodja.

El grau de crueltat del genocidi amb prou feines té parangó en la història: les víctimes eren assassinades arreu, i el principal instrument de la matança era el matxet. En moltes ocasions, els perpetradors no mataven immediatament les víctimes, sinó que les mutilaven i les deixaven morir dessagnades. No era infreqüent que les famílies fossin assassinades juntes, o que els pares fossin obligats a matar els seus fills. Les filles eren freqüentment violades davant la seva pròpia família. Alguns dels cossos van ser descoberts en cementiris col·lectius, alguns en esglésies, cases, escoles, camps, i altres van ser trobats a les riberes dels rius. La matança va ser tan extensa que els cadàvers van contaminar els rius i els llacs. I si crida poderosament l’atenció la forma del genocidi, l’altre tret que identifica el genocidi ruandès davant d’altres genocidis va ser el grau de participació de la població. Per a fer-se’n una idea, pocs dies abans de l’inici del genocidi es van repartir més de 500.000 matxets. En xifres aproximades es calcula que, d’una manera o una altra, en el genocidi va intervenir un terç de la població hutu.

Una vegada iniciat el genocidi, l’FPR va començar a envair el país des de la zona est fins que finalment els rebels van arribar a Kigali al juliol. Després de la conquesta de la capital, es va formar un govern nou sobre la base de l’acord d’Arusha, la qual cosa no va evitar la fugida en massa de la població hutu cap al Zaire i altres països veïns pel temor a la venjança. Es calcula que l’èxode va afectar un milió de persones, que viatjaven a peu en unes condicions deplorables. Centenars de milers de ruandesos es van instal·lar en camps de refugiats, com el de Goma, al Congo, on amb prou feines aconseguien subsistir, encara que en condicions infrahumanes, gràcies a l’ajuda de països occidentals. A aquests camps també van anar a parar les milícies hutus que amenaçaven amb reiniciar la guerra.

El tancament en fals de la guerra entre hutus i tutsis va tenir conseqüències més enllà de les fronteres ruandeses, i va «contaminar» el fràgil equilibri de la zona dels Grans Llacs. El 1996 un grup rebel va iniciar una forta ofensiva al Zaire contra el règim de Mobutu, que s’havia prestat a acollir els hutus fugits de Ruanda. Amb els grups rebels van col·laborar tutsis de Ruanda i Burundi, que també van atacar els camps de refugiats hutus i van assassinar milers de víctimes indefenses. El 1997, la coalició rebel, amb la col·laboració dels tutsis, va aconseguir entrar a la capital del Congo. Es calcula que els morts causats per aquest conflicte superen els dos milions de persones.

En l’actualitat, Ruanda és un Estat liderat pel president Paul Kagame, dirigent de l’FPR durant la guerra. Malgrat que hi ha hagut avenços importants pel que fa a la divisió ètnica, molts dubten que realment la societat ruandesa vagi pel camí de la democràcia. Hi ha dubtes que les eleccions de 2003, en què Kagame va ser reelegit, fossin «democràtiques», atès que el resultat va ser favorable a Kagame per un percentatge de vots superior al 90%. D’altra banda, el domini del país pels tutsis sembla evident, i els hutus han quedat clarament en una posició subordinada, com en els temps del regnat dels mwami. També estan pendents d’avaluació els excessos comesos durant el genocidi, i els arrestos arbitraris, les desaparicions, les venjances privades, les violacions, etc. que van tenir lloc després de la reconquesta del poder. I finalment, el paper que va exercir l’exèrcit als camps de refugiats, on es van produir milers de morts. De fet, aquesta avaluació està sent investigada pel jutge espanyol de l’Audiència Nacional, Andreu Merelles, que al febrer de 2008 va dictar una ordre en què acusava quaranta militars ruandesos d’alt nivell per haver comès diversos delictes (crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi) perpetrats des de 1990 fins a 2002 contra la població civil, especialment hutus, però també contra altres ciutadans, entre els quals s’inclouen diversos missioners espanyols assassinats.

Com s’ha assenyalat abans, el tret distintiu del genocidi ruandès va ser l’altíssim grau de participació de la ciutadania. Es calcula que un terç de la població ruandesa hi va intervenir de manera directa. No és estrany que, un cop finalitzat el genocidi, amb el nou govern ja instal·lat, es detinguessin i s’empresonessin prop de cent cinquanta mil persones. És difícil trobar en la història dels genocidis un grau tan alt de participació social. Com calia esperar, el país no tenia els recursos ni la infraestructura suficients per a fer-se càrrec del judici d’aquest elevat nombre d’acusats, de manera que, anys després del genocidi, molts d’ells continuen reclosos en presons en condicions llastimoses.

D’altra banda, sembla evident que no tots els que van participar en el genocidi van compartir el mateix grau de responsabilitat. Hi va haver divisió de tasques, i això implica la necessitat d’establir, encara que sigui mínimament, una classificació segons el tipus de participació.

Dins d’aquesta categoria s’inclou aquell grup d’individus que van donar ordres i van organitzar l’actuació de l’exèrcit i dels Interahamwe (els que van intervenir directament en la matança usant pistoles o matxets).

De tota manera, no és fàcil identificar qui va donar les ordres, però en el cas de Ruanda no sembla tan difícil assenyalar un nombre relativament petit de responsables polítics i militars.

La responsabilitat de l’organització de l’operació en el seu conjunt va ser del coronel Théoneste Bagosora, director de servei al Ministeri de Defensa i, al cap i a la fi, creador del govern provisional que va regir les destinacions de Ruanda després de l’assassinat del president Habyarimana.

A l’interior del país, els organitzadors locals de les matances van ser gairebé invariablement els prefectes i els alcaldes, amb particular esment per a Emmanuel Bagambiki, prefecte de Cyangugu, i Clement Kayishema, prefecte de Kibuye.

En definitiva, els organitzadors del genocidi van ser un petit grup radical hutu que posseïa poder polític, militar i econòmic i que havia decidit, amb una barreja de motivació ideològica i lucrativa, resistir el canvi polític, que percebia com una amenaça.

L’eficiència en l’execució del genocidi pot ser vista com una prova que estava organitzat amb antelació, encara que una part del seu èxit va ser deguda a la capacitat per a reclutar voluntaris per a la matança i al suport moral i l’aprovació d’un ampli segment de la població hutu.

Hi va haver diferències entre el desenvolupament del genocidi a la capital i a l’interior del país, a les prefectures. A Kigali, el genocidi es va desplegar amb gran rapidesa, especialment perquè ja estava centralitzat i organitzat prèviament. Les execucions les va iniciar la Guàrdia Presidencial el dia 6 d’abril. Van començar a assassinar jerarquitzant els polítics no afins al programa radical hutu. El mateix va passar amb els periodistes. Un altre objectiu van ser els activistes de drets humans. Després van reclamar la participació dels Interahamwe i de les milícies Impuzamugambi per a continuar amb la resta de la població tutsi.

Les milícies Interahamwe i les Impuzamugambi tendien a estar formades per gent de classe baixa. La companyonia i els nombrosos avantatges materials eren els atractius per a pertànyer a les milícies. El nombre de membres d’aquestes milícies era d’aproximadament 50.000. El seu equipament solien ser rifles d’assalt AK-7, granades, ganivets i matxets (panga). Molts havien rebut entrenament militar, sovint per part de l’exèrcit francès. Es van ocupar de buscar els tutsis i els hutus moderats per les seves cases i, en la majoria dels casos, en van ser els executors. A mesura que avançava la guerra va créixer el desordre i molts d’aquests milicians es van convertir en colles dedicades al bandidatge.

Però fins a la fase final, els assassins van ser controlats i dirigits en les seves tasques pels funcionaris de l’Administració central (prefectes, alcaldes i consells locals). Pel que sembla, si aquestes autoritats locals no haguessin complert tan obedientment les ordres provinents de la capital, s’haurien salvat moltes vides. Aquesta circumstància causarà problemes als futurs governs de Ruanda, ja que hauran de dirigir un país on gairebé tot el funcionariat carregarà sobre la seva consciència crims contra la humanitat.

En el context ruandès hi havia dos factors que feien difícil la resistència a les ordres, fins i tot quan aquestes implicaven matar. En primer lloc, una forta tradició d’Estat autoritari que es remunta a les arrels de la història particular ruandesa, passant pel domini tutsi i pels governs colonials alemany i belga. I en segon lloc, una forta acceptació de la identitat grupal. A Ruanda un home és jutjat, normalment, per la seva pertinença a una família, a un llinatge o a un clan. Per això li hauria estat tan difícil a un individu desobeir les ordres de matar quan tota la resta del grup les obeïa.

Els principals actors del genocidi van ser individus normals. I és veritat que molts d’ells amb prou feines van ser motivats i coaccionats per a dur a terme la tasca genocida. Això va ser el resultat de molts anys d’adoctrinament contra els senyors feudals tutsis.

Els individus que coneixien el que estava passant a Ruanda amb els tutsis, però que van romandre passius, són els «espectadors». La seva actitud ha estat descrita en molts testimonis. Va ser el grup d’individus que sense acceptar el genocidi, es van girar d’esquena per no veure els crims i així no veure-s’hi afectats.

Però si aquesta categoria adquiria en altres genocidis un relleu més que notable, en el genocidi ruandès, atès l’altíssim grau de participació, no podia ser més que mínim, per no dir inexistent.

No obstant això, alguns historiadors han inclòs en aquest grup els representants de l’Església i la comunitat internacional, encara que altres historiadors els han catalogat com a acceptants passius. Respecte dels primers, encara que hi va haver actes de coratge admirables, la jerarquia eclesiàstica, en una manera, no solament es va mantenir passiva davant les matances, sinó que fins i tot en certs casos va ser còmplice del genocidi. Hi va haver, més aviat, una connivència notable entre els rectors catòlics hutus i els genocides. Pocs rectors van ser assassinats defensant els seus fidels. Per exemple, el 2 d’agost de 1994, vint-i-nou capellans de l’Església catòlica van escriure una carta al papa en la qual van negar qualsevol responsabilitat dels hutus en el genocidi. L’atribuïen a l’FPR i rebutjaven la idea d’un tribunal internacional que investigués els delictes contra la humanitat.

Un altre cas de col·laboració en les massacres va ser el del pare Athanase Seromba, acusat de derrocar la seva església amb un buldòzer per a aixafar els prop de dos mil tutsis que havien acudit a ell per a trobar-hi recer. El Vaticà ho va ocultar de manera conscient, atorgant-li un nom fals i ubicant-lo en una petita parròquia de Florència. La seva sort va canviar quan uns periodistes ho van descobrir.

Quant a la comunitat internacional, és àmpliament conegut el seu paper passiu. L’ONU tenia un contingent de dos mil cinc-cents soldats a Ruanda, però el nombre va disminuir a dos-cents setanta quan en l’inici del genocidi deu d’ells van ser assassinats. Segons el mandat de l’ONU, els seus Cascos Blaus només podien usar la força per ajudar-se mútuament, però s’havien de mostrar passius en altres circumstàncies, inclosa la salvació de víctimes innocents.

D’altra banda, els Estats Units tampoc no hi van intervenir, en part a causa de l’experiència negativa que havia significat la seva fracassada interferència en el conflicte de Somàlia, que va costar la vida a trenta dels seus soldats. A més hi havia el fet de la desafortunada relació que vivia en aquell moment amb l’ONU, la qual cosa es va reflectir en una directiva segons la qual els EUA només donarien suport a l’ONU en aquelles operacions que estiguessin relacionades amb interessos nord-americans. I a Ruanda no es donava aquest cas.

La passivitat nord-americana no es va quedar en aquesta omissió. Atès que, segons l’actual legislació internacional, és obligatori per a qualsevol estat actuar contra el genocidi, els EUA van evitar aquesta càrrega negant-se a qualificar els esdeveniments de Ruanda com a «genocidi».

Finalment l’ONU hi va enviar sis mil vuit-cents homes, entre soldats i policies, després de diversos ajornaments provocats per qüestions de tipus financer. Gran part de l’ajuda va ser de tipus humanitari, i no la necessària acció policial.

Altres països no es pot dir que tinguessin un paper passiu, com és el cas de França. Com ja s’ha indicat, va tenir un rol destacat en el suport al Govern hutu de Habyarimana, i en l’ensinistrament de l’exèrcit i, posteriorment, en la denominada Operació Turquesa, que va facilitar la fugida de molts genocides hutus. Amb aquesta operació el Govern francès pretenia, formalment, obrir un corredor humanitari des de la frontera ugandesa fins a Kigali, i a aquest efecte, el Govern de Miterrand va oferir els seus contingents militars per a protegir la població civil –sobretot tutsi– que fugia de les matances. No obstant això, com s’ha assenyalat anteriorment, l’Operació Turquesa va ser denunciada per organitzacions defensores dels drets humans perquè més aviat es va convertir en un mecanisme de protecció per a les milícies hutus que havien participat en el genocidi i que d’aquesta manera van fugir de les represàlies tutsis.

Hi ha una certa controvèrsia sobre el nombre de morts, la qual cosa és comprensible atesa la dificultat de calcular-ho, però una forma raonable és prendre com a punt de partida el cens de 1991. La població ruandesa en aquest moment era de 7.148.490 habitants, i si es calcula un increment del 3,2%, llavors la població a l’abril de 1994 devia ser de 7.776.000 habitants. D’ells, uns nou-cents trenta mil devien ser tutsis.

Si s’ha de jutjar pel nombre de refugiats tutsis en acabar el conflicte i dels que van sobreviure a Ruanda, el càlcul aproximat de morts és de vuit-cents mil, als quals cal sumar els hutus assassinats, la qual cosa deixa una xifra aproximada de vuit-cents cinquanta mil, és a dir, l’11% de la població ruandesa. La immensa majoria de les víctimes va ser d’ètnia tutsi. Una vegada iniciat el genocidi, i tenint en compte que estava prèviament organitzat, intel·lectualment i militarment, tots estaven destinats a morir. Els assassins no van excloure de la llista les dones, els ancians ni els nens.

A l’interior del país, on la gent es coneixia bé, la identificació dels tutsis era fàcil, per la qual cosa amb prou feines van tenir possibilitats d’escapar. No va ser el mateix a les ciutats i especialment a Kigali, on no era tan freqüent que la gent es conegués entre si. En els controls que establien els Interahamwe a les carreteres, no tenir el carnet amb la identitat hutu significava la mort, encara que no sempre tenir-lo representava un salvavides, ja que els opositors hutus també podien ser condemnats a mort. També corrien perill els sospitosos d’haver falsejat el carnet, o bé els que senzillament tenien aspecte tutsi. Això era especialment incert, a causa dels matrimonis interètnics.

El fet que també es pogués matar els opositors al règim, en sentit ampli, significa que es pot afirmar que es va tractar d’un genocidi polític, a més de racial.

Però, més enllà de la xifra d’assassinats, del seu valor absolut i relatiu, el genocidi ruandès destaca per l’alt grau de participació de «ciutadans corrents» i per l’extrema deshumanització i crueltat amb què es van produir les morts. Si tot genocidi és la representació dels pitjors malsons que poden tenir els éssers humans, el genocidi ruandès simbolitzaria l’horror innombrable.

Respecte de la «transformació» que van patir molts ruandesos, que d’un dia per l’altre van passar de ser bons pares de família, camperols laboriosos o honestos funcionaris a àvids assassins que s’esforçaven a perseguir indefensos ancians, nens o dones, diu Paul Rusesabagina:

La crueltat va adquirir la forma d’assassinats poc quirúrgics. L’ús de matxets provocava que la mort fos llarga i dolorosa, a més de molt més barata que utilitzant armes de foc. Molta gent que tenia diners pagava els seus assassins per a acabar ràpidament amb una pistola abans que amb el matxet. Hi va haver abusos sexuals contra les dones, moltes van ser violades abans de ser assassinades. No hi va haver excepcions amb els nens i els ancians. Les mutilacions de qualsevol part del cos van ser nombroses i intencionals. Es calcula que al riu Kagera es van llançar quaranta mil cossos que, en arribar al llac Victòria, van contaminar l’aigua.

S’ha de fer especial esment al que es podria catalogar com un «generocidi» dins del genocidi ruandès. Com s’ha assenyalat en repetides ocasions, la intenció final dels encoratjadors de les matances era l’eliminació total dels tutsis. Per a assolir aquest objectiu, es va establir una estratègia instrumental que tenia les dones, i en concret les dones embarassades, com a víctimes destacades. Aquestes dones no van ser víctimes col·laterals del genocidi, sinó víctimes intencionals. Com que el propòsit final del genocidi era l’eliminació total dels tutsis com a grup social, evitar que hi hagués naixements constituïa un objectiu central dels esquadrons de mort. D’acord amb aquesta finalitat, també la violació en massa de les dones tutsis obeïa a un objectiu genocida, atès que a Ruanda l’embaràs abans del matrimoni –fins i tot quan és producte d’una violació– era considerat socialment humiliant i vergonyós per a la dona i per a la família. Això provocava que freqüentment les famílies rebutgessin la dona i el futur fill, la qual cosa ocasionava la marginació social i econòmica d’aquestes dones que, sovint, acabaven suïcidant-se.

Els drames esdevinguts a l’exIugoslàvia són la catàstrofe més gran que ha conegut Europa des del final de la Segona Guerra Mundial, i no solament perquè són l’expressió d’un conflicte militar, sinó també d’episodis genocides. Com ja s’ha vist anteriorment en altres casos, l’odi racial i religiós de profundes arrels històriques va explotar en una guerra que, de retruc, va donar lloc a matances genocides.

Els historiadors han assenyalat tres etapes del conflicte iugoslau: 1) el conflicte serbocroat; 2) el conflicte serbobosnià; 3) el conflicte serbokosovar. Aquesta diversitat d’actors i conflictes demostra que també van ser diversos els principals grups nacionals implicats, amb una història particular, diferenciada i fins a cert punt influenciada per conflictes atàvics. Des del segle XIII, els croats van estar sota el domini hongarès en el context de l’Imperi austrohongarès i la població estava adherida al credo llatinocatòlic. Com a entitat política, Sèrbia es forma en època bizantina-ortodoxa, però desapareix al segle XV i durant cinc segles sobreviu en el marc de l’Imperi otomà. Durant aquesta època, el territori es pobla d’albanesos. En canvi, a Bòsnia i Hercegovina una part de la població eslava es converteix a l’islam. Entre els que van romandre serbis i ortodoxos, uns emigren a Croàcia, on disposen de zones franques (la Krajina). Situats com a sentinelles, defensen l’Imperi austrohongarès dels otomans. Altres es retiren cap a les muntanyes negres –Montenegro–, on aconsegueixen salvaguardar la seva independència.

Al segle XIX, l’Imperi otomà es desintegra als Balcans. Recolzat per Rússia, el sentiment nacional serbi desperta amb gran virulència. El 1878, al Congrés de Berlín, Sèrbia obté la independència, mentre que l’Imperi austrohongarès administra «en nom del sultà» Bòsnia i Hercegovina.

Des de llavors, el regne de Sèrbia somia amb una Gran Sèrbia. Algunes societats secretes organitzen accions terroristes per a reforçar les reivindicacions nacionalistes. Al llarg de les guerres balcàniques, les massacres d’albanesos i macedonis inauguren el cicle dels odis encreuats.

El 1914, es comença a elaborar la idea d’una Iugoslàvia unida, especialment per part d’eslovens i croats.

Durant la Primera Guerra Mundial, Sèrbia perd un milió de persones, però continuen les converses que condueixen, el 1917, al fet que a la Declaració de Corfú sorgeixi el projecte de reunió de les tres nacions en una «monarquia constitucional i parlamentària» confiada a la dinastia sèrbia dels Karageorgevic.

Les tres nacions es van bolcar en el projecte polític comú, atès que tenien el mateix origen eslau i a més Sèrbia i Croàcia parlaven el mateix idioma (el serbocroata). El seu pressupòsit de fons era que la identitat els permetria superar les seves diferències religioses, culturals i històriques.

No obstant això, en aquest propòsit compartit hi havia una confusió de fons: els croats i els eslovens s’havien inventat Iugoslàvia per a escapar del domini austrohongarès, ja que la seva pretensió subjacent era europeïtzar els Balcans, no «balcanitzar» les seves dues nacions.

Finalment, els temors de croats i eslovens es van reflectir en la Constitució de 1921, ja que en ella no hi quedava res de les identitats nacionals o provincials, sinó que el país era dividit en petites unitats administratives. Els croats van prendre consciència de la voluntat hegemònica sèrbia. Així, en aquesta època sorgeix una facció extremista, el moviment ustachi, que es proclamava partidari del feixisme italià.

Les discrepàncies entre croats i serbis van augmentar progressivament, sobretot perquè cadascun d’ells té una lectura diferent de la història i dels esdeveniments recents. D’aquesta manera, els croats es veuen a si mateixos com a alliberats del jou austrohongarès i que ara tornen a ser dominats pels serbis, quan en realitat ells es veuen a si mateixos com a propers a la «civilització occidental» i veritables capdavanters dels iugoslaus. En canvi, els serbis han deixat un «règim secular» d’opressió pels otomans i ara es veuen codirigint un nou règim eslau mercès a haver estat al costat guanyador durant la Primera Guerra Mundial, mentre que els croates estaven del costat dels vençuts. Es van alliberar sols i es proposen com a alliberadors de tots els eslaus. I pensen que els croats no col·laboren.

Aquest profund malentès des dels orígens de Iugoslàvia va ser encara més profund en el decurs de la Segona Guerra Mundial. L’exèrcit alemany, l’italià, el búlgar i l’hongarès envaeixen Iugoslàvia, que capitula dotze dies després. El país és desmantellat: el nord-est d’Eslovènia i Sèrbia són annexionats per Alemanya; el sud-oest d’Eslovènia, la costa dálmata, Kosovo i Montenegro, per Itàlia; Macedònia és annexionada per Bulgària, i els territoris fronterers del nord-est de Sèrbia són agregats a Hongria; finalment, Croàcia –excepte Dalmàcia– i Bòsnia i Hercegovina es converteixen en un Estat satèl·lit dirigit pels ustachis, sota el control d’Itàlia a l’oest i d’Alemanya a l’est. La resistència s’organitza ràpidament. Els partidaris comunistes de Tito duen a terme durant dos anys una lluita de guerrilles. Tito és croat, però ell i els seus homes rebutgen les diferències nacionals.

Al llarg de la Segona Guerra Mundial mor la desena part de la població iugoslava (1,7 milions de persones). És precisament en aquest període on es lliura la batalla de les memòries. Tant a Sèrbia com a Croàcia, els jueus i els gitanos van ser víctimes de genocidi. Però l’Estat croat va organitzar també la massacre dels serbis, Va assassinar pobles sencers, va deportar la seva gent i després els va eliminar en camps de concentració, com en el de Jasenovac, on s’ha calculat entre seixanta mil i vuitanta mil el nombre de víctimes sèrbies. La xifra de serbis morts sobre el territori de l’Estat ustachi s’eleva a uns tres-cents mil aproximadament. Sobre aquests crims incontestables, es construeix la ideologia nacionalista sèrbia sobre els croats, als quals es caracteritza com un «poble genocida» o que tots els croats són ustachi.

La segona Iugoslàvia neix el 1946 i adopta, sense constitució, la fórmula federal: sis repúbliques Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Macedònia i dues regions autònomes i agregades a Sèrbia –Kosovo i Voivodina.

Després d’unes dècades de relativa tranquil·litat política en el nou estat multinacional, el 1971 la qüestió nacional torna a sorgir a Croàcia, en ser reprimida durament per l’exèrcit la Primavera de Zagreb. Els croats reclamaven més democràcia i consideraven que la seva posició política no estava a l’alçada del seu desenvolupament econòmic. Per a calmar l’efervescència nacionalista, el règim de Tito va reformar la Constitució el 1974 per a atorgar més drets a les repúbliques, la qual cosa va representar transformar les dues províncies de Kosovo i de Voivodina en repúbliques nacionals.

Després de la mort de Tito el 1980, va començar la desintegració de Iugoslàvia.

La crisi s’inicia a Kosovo. Segons la mitologia sèrbia, aquesta regió és terra sagrada, és la vella Sèrbia. Va ser aquí on el 1389 l’últim regne serbi va ser derrotat pels otomans. És el cor medieval dels serbis i, fins al segle XVIII, la seu dels seus patriarques. En aquesta època, després d’una emigració dels serbis cap al nord, els albanesos, primers ocupants del país, no eslaus i islamitzats, són majoritaris a Kosovo, on constitueixen entre el vuitanta i el noranta per cent de la població. Els serbis no van acceptar mai aquesta situació. El 1913, i també el 1915, pobles albanesos van ser destruïts i els seus habitants, massacrats pels serbis.

La primavera de 1981, una manifestació albanesa que reivindica l’estatut de república per a Kosovo és qualificada de contrarevolucionària; és llavors quan s’engega un programa de repressió i de discriminació. A partir de 1981, els serbis acusen els albanesos de voler perpetrar un genocidi contra ells, una maniobra d’intoxicació el ressò de la qual exploten.

El 1987, Slobodan Milosevic, primer secretari de la Lliga dels Comunistes Iugoslaus, aprofita amb finalitats personals el descontentament de l’opinió pública sèrbia per la pèrdua de «dues províncies sèrbies» i es compromet a protegir la minoria sèrbia de Kosovo. El juliol de 1989, en ocasió del sisè centenari de la derrota de Kosovo, Milosevic recorda de nou el mite de Kosovo per a fer créixer la consciència nacional sèrbia. D’altra banda, pren mesures polítiques que acaben en purgues i lleis d’excepció, i incrementa a més la intervenció de la policia i de l’exèrcit a les fronteres. L’annexió de Kosovo i Voivodina a Sèrbia s’efectua mitjançant una revisió de la Constitució. D’aquesta manera, juntament amb el suport de Montenegro, Sèrbia s’assegura la majoria dels vots en les institucions federals. A causa del ressorgiment intencionat del mite de l’«amenaça albanesa», la situació a Kosovo empitjora i es posa en greu risc la població albanesa.

Eslovènia i Croàcia són conscients que després dels esdeveniments de Kosovo, no té sentit la seva continuïtat a la federació iugoslava. Als dos països, les actituds es radicalitzen: es funden partits i se celebren eleccions l’abril de 1990. Després d’un referèndum, cadascuna d’aquestes dues nacions proclama la seva independència: Eslovènia el 23 de desembre de 1990 i Croàcia el 29 de maig de 1991. Aquesta perspectiva de partició i el desmembrament preocupa l’Europa comunitària, que envia una delegació la tasca de la qual és examinar la situació i redactar una doctrina de la secessió que l’ONU adoptarà com a base de negociació per a la solució pacífica d’una eventual partició. D’aquesta manera s’estableix que la constitució de nous estats ha de garantir els drets de les minories. Una vegada que Eslovènia i Croàcia avalen aquest compromís, el 23 de desembre Alemanya adopta una posició unilateral al si de la CEE i reconeix als dos estats. Aquest reconeixement coincideix amb el desmembrament de l’URSS i amb l’aparició de quinze estats independents. La fi de la Guerra Freda facilita la independència de les repúbliques iugoslaves sense posar en perill l’ordre internacional. Després d’haver intervingut a Eslovènia al juny i al juliol, l’exèrcit federal es retira. No obstant això, és aquest mateix exèrcit el que ataca Croàcia, on els serbis representen la meitat de la població. La Krajina va proclamar la seva separació de la república croata i els serbis d’Eslovènia proclamen la seva autonomia. D’agost de 1991 a gener de 1992, l’exèrcit federal, alineat clarament en el bàndol serbi i estret col·laborador de les milícies sèrbies d’extrema dreta, va dur a terme accions militars que alguns autors han qualificat de neteja ètnica.

L’actuació de les tropes sèrbies en aquesta fase de la guerra pot ser caracteritzada com un crim contra la humanitat, el primer comès a Europa des de la derrota del nazisme. Els motius que el van encoratjar van ser diversos. Hi destaca la reacció a la declaració d’independència de Croàcia i la protecció de les minories sèrbies, però, en tot cas, l’atac va ser preparat mitjançant una campanya propagandística de deshumanització dels croats, als quals acusaven d’haver perpetrat un genocidi contra els serbis en el passat.

Al si de la federació iugoslava, Bòsnia i Hercegovina era una Iugoslàvia en miniatura, atès que dels seus 4,4 milions d’habitants, un 43,7% eren musulmans, un 31% serbis i un 17,3% croats. Les poblacions vivien majoritàriament reagrupades «ètnicament», encara que en alguns territoris vivien barrejades en ciutats i cantons, de tal manera que la delimitació ètnica era difícil d’establir. Juntament amb aquest tret de la geografia bosniana, caldria assenyalar una particularitat demogràfica: les migracions i el creixement demogràfic havien invertit en els últims anys les relacions numèriques entre serbis i musulmans, ja que aquests es van convertir en majoria. En aquest sentit, alguns autors han recomanat matisar la visió estereotipada i idíl·lica d’una coexistència feliç i pacífica de les diferents comunitats que habitaven Bòsnia i Hercegovina sota el domini otomà. Juntament amb etapes de coexistència pacífica, també hi va haver parèntesis per a massacres, pillatges, deportacions o exilis de les poblacions cristianes.

Per aquestes raons, ancorada en una tempestuosa història de conflictes, la voluntat de Bòsnia i Hercegovina d’independitzar-se va portar les identitats col·lectives al límit. Els diversos grups es van reafirmar en la seva identitat nacional, es van polaritzar encara més les seves diferències i es va fer més difícil la tornada a una coexistència pacífica.

Igual que havien fet els serbis de Croàcia, els serbobosnians van decidir independitzar-se a les regions on eren majoria, abans que el Parlament bosnià proclamés a l’octubre de 1991 la seva sobirania i la seva ruptura amb la federació iugoslava. D’aquesta manera, van boicotejar la votació del Parlament bosnià i van proclamar a l’abril de 1992 una República Sèrbia de Bòsnia autònoma de Bòsnia i Hercegovina, la qual cosa va generar un conflicte de sobirania entre els dos autoproclamats estats, construïts sobre dos principis oposats: plurinacional per a Bòsnia i Hercegovina; ètnic per a la República Sèrbia autònoma.

Els serbobosnians presentaven una característica que complicava encara més el trencaclosques iugoslau, perquè, igual que els de la Krajina i Eslavonia occidental, eren nacionalistes fanàtics. S’identificaven amb el Partit Demòcrata Serbi de Radovan Karadzic que, malgrat la seva denominació, amagava foscos propòsits de dominació ètnica cap als seus enemics i, en aquest sentit, no tenien consideracions morals respecte d’aquest tema.

Quan el 6 d’abril de 1992 la CEE, i després els EUA el 7 de juny, van reconèixer Bòsnia i Hercegovina, la guerra ja devastava el país. Els serbis bombardejaven Sarajevo i van envoltar les poblacions musulmanes fent ús de franctiradors que no distingien entre soldats i població civil. És llavors quan comença la purificació ètnica: pobles sencers són destruïts i la seva població, massacrada; es creen camps de concentració a tot Bòsnia; hi ha violacions massives i la població masculina és seleccionada per a ser executada.

A Bòsnia i Hercegovina esclata una segona guerra el desembre de 1992. El 3 de juliol de 1992, els croats de Bòsnia i Hercegovina havien proclamat la Comunitat d’Herceg-Bòsnia, que agrupava els territoris de Bòsnia i Hercegovina de majoria croata en un estat croat separat. A partir de desembre de 1992, mentre el front serbi roman relativament estable, ja que els serbobosnians controlen tots els territoris que reivindiquen, una guerra que inclou neteja ètnica comença al centre i al sud de Bòsnia i Hercegovina. Allí els croats, durant diversos mesos, bombardegen pobles i ciutats, incloent-hi la principal, Mostar. També utilitzen els presoners musulmans dels seus camps de detenció com a detectors de mines o escuts humans en primera línia de foc. Els musulmans, al seu torn, emprenen una depuració ètnica de croats, mentre els serbis de Bòsnia contemplen impassibles aquesta escalada de la violència. L’extensió de les pràctiques criminals a totes les parts en conflicte impedeix culpar únicament els serbis de les diverses atrocitats comeses durant la guerra. Com alguns autors han sostingut, la guerra a Iugoslàvia tenia una certa semblança amb les «lluites tribals ancestrals», caracteritzades per un enfrontament sense quarter de tots contra tots i on les diferents parts implicades no escatimen mitjans per a aconseguir les seves finalitats.

La guerra croatomusulmana conclou el 15 de març de 1994 amb la signatura a Washington d’un acord que preveu la creació d’una federació croatomusulmana de múltiples cantons, agregada a Croàcia mitjançant llaços confederals. En virtut d’aquest acord, els musulmans van perdre els territoris que havien conquistat als serbis.

La descripció del conflicte bosnià quedaria incompleta si no es fes referència a l’estratègia de neteja ètnica per part de les tropes sèrbies, la qual estava destinada a assegurar no solament la victòria militar i l’expulsió de la població, sinó també un «acord» permanent després del genocidi. El propòsit era deixar el territori ètnicament pur, i d’aquesta manera assegurar-se que els musulmans i els serbis no poguessin tornar a viure junts mai més. Un aspecte central d’aquesta política era l’assassinat de civils, especialment dels homes. En aquest sentit, la guerra de Bòsnia ofereix un dels més vívids moments d’un generocidi, és a dir, l’assassinat massiu d’un gènere. L’exemple més conegut va tenir lloc el juliol de 1995 a Srebrenica, on els paramilitars serbis liderats per Ratko Mladic van matar prop de vint mil musulmans bosnians, amb la culpable passivitat de les forces holandeses de l’ONU.

Com s’ha indicat anteriorment, després de la mort de Tito, Sèrbia va experimentar una efervescència nacionalista que la va conduir a annexionar-se les antigues províncies que gaudien d’un cert nivell d’autonomia, Kosovo i Voivodina. Amb l’objectiu de contrarestar aquestes mesures polítiques, a Kosovo es va crear un moviment de resistència no violent liderat per Ibrahim Rugova. El seu principal objectiu era conservar la llengua i les tradicions dels albanokosovars.

Després d’uns quants anys en un sistema d’apartheid que els excloïa de la vida política, econòmica i cultural, es va crear una guerrilla, l’Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (ELK), que va començar a llançar atacs el 1997. La resposta sèrbia va ser l’assassinat de centenars de civils kosovars i el desplaçament de dues-centes mil persones.

El fracàs europeu a l’hora d’aturar l’escalada de violència va facilitar que el 1999 els serbis llancessin una campanya massiva de neteja ètnica dirigida a decantar la balança demogràfica a la zona a favor dels serbis. D’altra banda, aquesta campanya també va servir per a amenaçar els aliats occidentals amb la desestabilització de tota la península balcànica. El punt culminant d’aquesta estratègia es va assolir al març, quan els avions de l’OTAN van bombardejar les posicions sèrbies a Kosovo i al seu territori. El resultat va ser que es va exacerbar més el conflicte, especialment la reacció sèrbia, encapçalada per Milosevic.

Durant la guerra van morir més de deu mil albanesos, com a resultat de la neteja ètnica sèrbia i del seu generocidi. Els assassinats van anar acompanyats de deportacions en un nombre que s’acosta a les vuit-centes mil persones.

A causa de les pressions russes i de les acusacions per diversos delictes, Milosevic va aturar l’atac, la qual cosa va representar l’entrada de divuit mil soldats de l’OTAN i de tres mil cinc-cents policies de l’ONU. Això no va impedir actes de venjança kosovar contra els serbis del nord de Kosovo que, al seu torn, van provocar que uns dos-cents mil serbokosovars emigressin a Sèrbia.

Durant la primera meitat del segle XX hi va haver una indefugible dificultat jurídica per a enjudiciar els diferents episodis genocides que havien tingut lloc fins a aquell moment: no existia el delicte de genocidi, ni tampoc hi havia tribunals amb competència per a jutjar els fets. El projecte d’establir un tribunal penal mundial sorgeix de manera concreta el 1937, quan la Lliga de les Nacions redacta un esborrany d’estatut d’un tribunal per a enjudiciar terroristes internacionals.

El primer tribunal que va incorporar certes competències per jutjar atrocitats comeses durant una guerra que no fossin conseqüència explícita de delictes bèl·lics va ser el Tribunal de Nuremberg, encara que pròpiament no va jutjar el genocidi contra els jueus. El gran mèrit d’aquest tribunal va ser ser l’intent més estructurat de resposta jurídica enfront dels principals instigadors del nazisme, i de la seva conseqüència més terrible: l’Holocaust. Així, finalment, l’agost de 1945, es va prendre la decisió de fer un judici que assolís tres objectius: 1) que els encausats retessin comptes per les atrocitats comeses; 2) mostrar a l’opinió pública mundial la realitat del règim hitlerià, i 3) que també pogués ser un exemple a seguir si es tornaven a produir calamitats humanes d’una naturalesa similar a les que va iniciar el govern hitlerià. D’aquesta manera, els judicis de Nuremberg es van constituir en una llavor de la qual van sorgir tribunals internacionals la funció dels quals ha estat jutjar genocidis com el de Ruanda o guerres com la dels Balcans, i més recentment l’establiment d’un Tribunal Penal Internacional.

El Tribunal, i també les normes que aplicaria per a jutjar els jerarques nazis, es va establir l’estiu de 1945, encara que les vistes es van iniciar al novembre. El seu procés de creació va ser ardu, ja que van ser notables les discrepàncies entre els principals països que havien guanyat la guerra sobre múltiples aspectes del Tribunal, però especialment respecte del punt crucial: qui hauria de ser jutjat i per quins delictes. Finalment, es van dur a terme dotze processos a Nuremberg, en els quals els acusats van ser agrupats per professions (ministres, militars, industrials, magistrats, metges, etc.). Però el judici per excel·lència va ser el Procés Principal, que va començar el novembre de 1945 i en el qual es va jutjar, entre altres, Hermann Goering, el dirigent nazi més important dels que estaven asseguts al banc dels acusats, ja que ocupava el segon càrrec en importància en l’estructura de poder nazi darrere de Hitler. En la sentència va ser condemnat a mort en virtut de crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. No obstant això, es va deslliurar de la forca gràcies al fet la nit anterior va aconseguir suïcidar-se. Altres acusats van ser Rudolf Hess, Karl Dönitz, Wilhelm Keitel, Alfred Jodl, Erich Raeder, Wilhelm Frick, Hans Frank, Hans Fritsche, Alfred Rosenberg, Konstantin von Neurath, Joachim von Ribbentrop, Hjalmar Schacht, Walter Funk, Ernst Kaltenbrunner, Arthur Seyss-Inquart, Julius Streicher, Fritz Sauckel, Baldur von Schirach, Albert Speer i Franz von Papin. El criteri de selecció va ser assenyalar representants dels diferents estaments del règim nazi; per aquest motiu, alguns eren representants del Govern, dels banquers, de l’exèrcit, dels mitjans de comunicació, etc.

Com s’ha assenyalat més amunt, els delictes pels quals van ser acusats els principals dirigents nazis van ser els següents: crims contra la pau, crims de guerra, crims contra la humanitat i conspiració (l’establiment d’un pla comú per al delicte); però no el delicte de genocidi, que va ser recollit per primera vegada en una norma de dret internacional –la Convenció sobre la Sanció i Prevenció del Genocidi– el 1948, en el marc de les Nacions Unides.

Després de la finalització dels judicis de Nuremberg, es van establir altres tribunals per a jutjar la participació d’altres alemanys en la guerra i en les atrocitats comeses durant el nazisme. D’altra banda, també es va establir el Tribunal Militar de Tòquio mitjançant la Declaració del Comandant Suprem de les Forces Aliades de 19 de gener de 1946. El propòsit era el mateix: jutjar els principals dirigents japonesos pels delictes de crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. I com va passar a Alemanya, les forces d’ocupació nord-americanes, a més de jutjar la cúpula del Govern japonès, van jutjar els casos menors per mitjà d’altres tribunals inferiors.

No obstant això, malgrat el precedent de Nuremberg, la capacitat de reacció jurídica de la comunitat internacional davant dels genocidis ha estat gairebé nul·la. Com a conseqüència d’aquesta falta d’eficàcia pràctica, diversos episodis genocides de la humanitat han quedat sense càstig jurídic (el genocidi dels Khmers Rojos a Cambodja, els crims comesos al Vietnam, els delictes contra la humanitat duts a terme per les dictadures a Amèrica Llatina o a l’Àfrica, etc.).

Per trobar una resposta jurídica s’ha hagut d’esperar a la creació del Tribunal Penal Internacional i dels tribunals específics per a jutjar els delictes comesos a la guerra de l’exIugoslàvia i el genocidi de Ruanda. Aquests últims són tribunals internacionals amb jurisdicció limitada, el coneixement i la competència dels quals se circumscriuen a una sèrie de delictes comesos en tots dos episodis genocides. No hi ha dubte que aquests judicis són hereus de Nuremberg, no solament pels delictes que s’hi tenen en consideració (genocidis, crims contra la humanitat i crims de guerra), sinó per la mateixa caracterització que se n’adopta. El tribunal per a l’exIugoslàvia va establir en una de les seves sentències que les matances esdevingudes a Srebrenica eren constitutives de genocidi, i va declarar culpable Radislav Krstić del més gran assassinat massiu a Europa des de la Segona Guerra Mundial

Però, sens dubte, el principal avenç ha estat la creació del Tribunal Penal Internacional, l’Estatut del qual (conegut com a Estatut de Roma) va ser promulgat el 1998 i va entrar en vigor el 2002 després de la ratificació de seixanta països. L’Estatut és un document extens i ben documentat que conté cent vint-i-vuit articles.

En aquest cas ja no es tracta d’un tribunal ocasional –com el de Ruanda i l’exIugoslàvia– ni vinculat a certs països –com el de Nuremberg–, sinó que és un tribunal independent (únicament vinculat a les Nacions Unides) i permanent, la funció del qual consisteix a enjudiciar delictes ja tipificats pel dret internacional (crims de genocidi, de guerra, d’agressió i de lesa humanitat). La seva actuació depèn de la iniciativa del Consell de Seguretat de l’ONU o del consentiment de l’Estat al qual pertanyi l’acusat o en el qual s’hagi comès el crim.

Que queden serrells importants perquè aquest organisme judicial pugui dur a terme una efectiva tasca preventiva i sancionadora queda demostrat per diverses constriccions. La primera és que només pot jutjar delictes que es cometin a partir de la seva entrada en vigor. La segona, l’exigència que per a jutjar un estat pels crims tipificats, aquest hagi d’haver ratificat i acceptat la competència de l’Estatut del Tribunal. I hi ha països que encara no ho han fet, com els Estats Units, la Xina, l’Índia, Israel, Cuba i l’Iraq, símptoma clar que tracten d’evitar que els seus ciutadans puguin ser jutjats per un organisme internacional independent. Mentre no sigui així, serà difícil que els estats puguin ser jutjats de manera adequada pels eventuals crims internacionals que puguin cometre.