Escriptura acadèmica. Planificació, documentació, redacció, citació i models

Una vegada hem generat les idees del text i les hem organitzades en un esquema lògic, passem a la fase següent de l’escriptura acadèmica. Ara cal completar i contrastar la informació pròpia amb la que ens forniran altres documents relatius al tema que ens ocupa. Ens trobem en la fase de documentació, imprescindible en la gènesi d’un text acadèmic, ja que ens permet completar les idees i conceptes previs amb dades més concretes, detallades i àmplies. La documentació donarà al text profunditat, rigor i, en definitiva, farà que s’integri en la tradició de l’escriptura acadèmica.

La documentació comporta una sèrie d’accions: la recerca, la selecció i la integració de les informacions necessàries per assolir els objectius d’estudi o d’investigació que ens hem plantejat en la planificació del text.

En el procés de documentar-nos sobre un tema, durem a terme les accions següents:

• Determinar la relació cognitiva que mantenim amb el tema, és a dir, formular-lo com una descripció objectiva, una narració amb aspectes experiencials, una argumentació amb proximitat empàtica... Cada tipus reclama una forma d’escriptura i proposa, alhora, una forma de lectura.

• Recollir les dades factuals que abraça el tema del text; és a dir, aconseguir les dades concretes vinculades al tema, per exemple, dades temporals, com una data concreta, o dades que tenen a veure amb l’espai, com el nom i situació de la ciutat on han ocorregut uns fets concrets.

Tot i que és una obvietat, cal recordar que la base de la documentació són els documents, la definició dels quals agafem de la biblioteconomia:

El document és una unitat informativa, generalment verbal (escrita o oral), variable quant a l’extensió (un fragment de text, un article, un llibre, una col·lecció epistolar...) i el suport material (paper manuscrit o imprès, enregistrament analògic o digital reproduïble en dispositius d’àudio o en pantalles d’àudio i vídeo (ordinador, televisor, telèfon mòbil), que es caracteritza per l’estabilitat, la possibilitat d’emmagatzematge i, sobretot, la recursivitat (possibilitat de recuperació).

El document es designa també amb el terme font documental. El document que utilitzem en l’escriptura acadèmica l’anomenem unitat bibliogràfica i la descripció completa d’aquesta unitat es coneix com a referència bibliogràfica (§ IV).

En realitat, el fet de documentar-se és independent de la textualització. De vegades, la cerca documental no es fa amb vista a la composició d’un text. D’altra banda, diferents textos poden compartir la mateixa selecció i ordenació d’idees, però diferir quant a les informacions concretes, és a dir, divergir en les fonts de la documentació. I, a la inversa, amb unes mateixes informacions documentals es poden generar esquemes textuals i, doncs, textos diferents.

Els documents que fem servir en la fase de documentació es diferencien d’acord amb els criteris següents:

• La naturalesa de les dades, segons es tracti d’informacions quantificables o no.

• La procedència de les dades, obtingudes d’un emissor original o primer, o mediatitzades a través d’una font secundària.

En l’esquema següent, Jesson (2011: 32) identifica una gamma de fonts d’informació virtuals que s’utilitzen en el treball acadèmic:

Ara bé, els tipus de documents que més s’utilitzen en l’àmbit acadèmic són els llibres i els articles de revistes. Avancem-ne una classificació¹ que reprendrem en tractar de la recerca (§ XIII).

Quina documentació requereix un text? Com acabem de recordar, la situació comunicativa, el tipus de text que se’n deriva i els nostres coneixements previs ens marcaran la necessitat de documentar-nos sobre un tema del qual hem d’escriure.

Però si se’ns plantegen dubtes i la intuïció no ens indica el camí a seguir, podem seguir aquestes recomanacions (recordeu la fase de planificació § I):

• D’entrada cal revisar l’esquema textual que provisionalment hàgim elaborat. O bé repassar els apunts de classe o les instruccions que hagi donat el professor, a fi d’avaluar la quantitat aproximada d’informació que ens exigeix el text a redactar.

• Tot seguit hem d’elaborar, d’una manera més o menys explícita i detallada, un pla de treball per a la fase de documentació. Aquest inclourà almenys:

– L’enumeració i valoració dels mitjans documentals disponibles: apunts, documents,
accés a biblioteca pròpia o externa, cercadors virtuals.

– El temps i l’esforç a esmerçar en la lectura, exploració i anotació de les dades documentals que preveiem obtenir.

– El grau de precisió informativa (quantitat) o de complexitat cognoscitiva (qualitat) que comporta el text acadèmic a produir. No és el mateix documentar-se per a una exposició en classe, dins una assignatura de grau, que elaborar una part d’un projecte final de màster.

• En el referit pla de documentació convé escriure una llista d’interrogants clarament enunciats. Les preguntes poden ser, si fa no fa, les mateixes que ens fem en aquest apartat i que figuren com a epígrafs en negreta: què hem de buscar; on esperem trobar-ho; per què és imprescindible aquest esforç de documentació; com aprofitarem els resultats obtinguts; el tipus de reelaboració a què haurem de sotmetre les dades a integrar en el text...

Hem de diferenciar tres tipus bàsics de cerca documental per preparar un escrit:

• En la cerca tancada o prefixada, des del principi, coneixem les fonts a explorar per mitjà de la bibliografia que apareix al programa o guia docent d’una matèria. O bé per les instruccions que s’han donat en classe. Cal rellegir tant com calgui els apartats bibliogràfics del programa de l’assignatura. Pot passar que la instrucció sobre el treball que cal fer no es detalli al programa i no la tinguem en el moment d’encetar la feina: no vam assistir a la classe on s’explicà; l’anotació que en vam fer és incompleta; hi ha un dubte insalvable que se’ns presenta en el moment de posar fil a l’agulla... En aquest cas, podem consultar amb el professor, sempre assegurant-nos que la resposta al que demanem no estigui al nostre abast en la guia docent. També, podem demanar l’ajut dels tècnics de biblioteca qualificats que ens poden orientar sobre la manera adequada de trobar els documents adients. Quan tenim clara la naturalesa, els objectius i els recursos bibliogràfics que demana el treball que volem fer, passem a la localització d’aquestes fonts en els dipòsits documentals corresponents: biblioteca, biblioteca digital o lloc web en línia, llibreria, etc.

• En la cerca oberta tenim una idea genèrica del que busquem (per exemple, el tema), però no en tenim dades suficients. Per tant, es valora la iniciativa i la capacitat de l’estudiant en la presa de decisions, dins les quals la documentació ocupa un lloc destacat. En aquest tipus de treballs, cal combinar la intuïció, que es troba a la base de tot esforç intel·lectual, amb el rigor, el mètode i la sistematicitat.

• En la cerca bibliogràfica tenim les dades suficients per al document, només necessitem les referències bibliogràfiques que fem per mitjà dels catàlegs informatitzats. Normalment, sol haver-hi una pàgina principal on es pot activar la cerca de cada referència, per tal de fer-ne la consulta en sala o sol·licitar-ne el préstec, d’acord amb el nom de l’autor, el títol de l’obra o la matèria o matèries sobre què treballem. La recuperació d’unitats bibliogràfiques pel criteri d’autor o de títol no requereix altres consideracions. La cerca de bibliografia per matèria forma part de les cerques obertes que comentem tot seguit.

La biblioteca universitària és encara la font de documentació primera per a qualsevol tipus de treball acadèmic. Quan busquem informació per elaborar un text dins el principi de cerca oberta, és convenient fer una prospecció preliminar en el catàleg digital de la biblioteca abans d’accedir-hi físicament. Les fitxes d’un catàleg informatitzat contenen la descripció bibliogràfica estandarditzada del llibre o revista (les dades tècniques d’identificació documental) i un descriptor de matèria: el nom del camp o camps del coneixement dins els quals es pot incloure. Aquesta informació no sempre és suficient per decidir si aquell document ens convé per al treball i cal ampliar-la amb altres tipus de cerca; per exemple, la visita a la biblioteca universitària de dipòsit obert, amb els llibres a la vista, ordenats en lleixes segons un sistema de classificació topogràfica estàndard: la CDU o classificació decimal universal.

Una vegada hàgim localitzat la secció o seccions de la biblioteca on hi ha les matèries que ens interessen, una inspecció als títols disponibles ens donarà, pràcticament amb un cop d’ull, molta més informació que la lectura atenta d’unes quantes pantalles del catàleg. A més de determinar l’escaiença pel títol, tot d’una obtindrem dades rellevants de cada document: extensió, llegibilitat, antiguitat, dificultat lingüística o estilística, etc. Completarem la preselecció amb un examen, tan detallat com calgui, dels índexs i farem algun tast de lectura en cadascuna de les obres preseleccionades per la consulta en xarxa, en sala, o eventualment per la sol·licitud de préstec. La lectura completa es farà posteriorment, bé per consulta en sala, per préstec bibliotecari o per descàrrega legal.

La xarxa global és un àmbit imprescindible per fer cerques documentals, però cal anar amb molt de compte i avaluar els llocs que triem. Els llocs on busquem documentació han de contenir-hi informació actualitzada, de qualitat i ha d’estar revisada per experts. És imprescindible que les fonts virtuals tinguin segells de qualitat, com els que aporten el catàleg Rebiun, que reuneix tots els fons de les universitats espanyoles i del CSIC; o les bases de dades interuniversitàries Dialnet, Scopus, Ulrich o Ebsco per a revistes acadèmiques. Si optes per motors de cerca, tria els especialitzats com Google Scholar o Scirus. Aquests són molt més fiables que els motors genèrics o el recurs a llocs comuns, com ara Viquipèdia, en tant que fonts d’autoritat acadèmica.

En el cas de l’àmbit de la llengua i la literatura catalana recomanem la base de dades Traces i el repositori RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert), on es poden consultar, en accés obert, els articles amb text complet de revistes científiques, culturals i erudites catalanes.

Amb tot, les pàgines de les biblioteques universitàries ja comptem amb potents motors de cerca documental.

A l’hora de fer una cerca precisa, és molt important la determinació del lema o seqüència de lletres o paraules amb què iniciem la navegació als buscadors. L’ordenació amb què el buscador ens servirà les dades depèn de la demanda prèvia i no sempre s’ajustarà a les nostres necessitats. Hem de saber que hi regeix el principi de la proporcionalitat informativa entre intensió (descripció) i extensió (referència). És a dir, com més detallat sigui el lema de cerca que hi introduïm, menys pàgines obtindrem, però més concretes i adequades a l’objectiu perseguit. Si, per contra, fem servir un lema molt genèric, el motor de cerca ens servirà un nombre ingent de pàgines relacionades, però la feina de destriar-les serà nostra.

Quan en la redacció de textos acadèmics s’acumulen moltes referències bibliogràfiques, convé utilitzar gestors de referències, programes que ens ajuden a emmagatzemar, recuperar i rendibilitzar els documents bibliogràfics que hàgim reunit.

Un gestor de referències bibliogràfiques és un programa informàtic que ens permet administrar les dades bibliogràfiques que anem recollint.

Els gestors es poden trobar en línia per mitjà de webs, catàlegs de biblioteques, programes com ara Excel o Acces, etc. Ara parlarem de dos dels gestors més utilitzats actualment, RefWorks i Mendeley.

RefWorks² és una eina per gestionar referències bibliogràfiques en web que permet:

• Crear una base de dades bibliogràfica per emmagatzemar referències importades de bases de dades bibliogràfiques o afegides manualment.

• Generar automàticament bibliografies en diferents formats (MLA, Vancouver, etc.) de les referències guardades i exportar-les de manera fàcil a un document de text.

Mendeley és una eina similar, que ajuda també a organitzar la cerca bibliogràfica, col·laborar amb altres usuaris en línia i conèixer els darrers documents publicats.

L’acte de llegir és diferent segons el tipus de document i la finalitat comunicativa. La lectura de textos acadèmics presenta algunes dificultats per als estudiants que, pel fet mateix d’estar formant-se, tenen uns coneixements previs limitats.

Com veurem, en bona part dels textos de recerca, el context d’investigació no es fa explícit perquè l’autor pressuposa que el lector ja el coneix. Però, què ocorre quan l’estudiant no el coneix?, quin tipus de lectura fa?, com interpreta les dades? Unes altres dificultats que presenta la lectura d’un text acadèmic deriven del seu caràcter fragmentari, és a dir, sovint es prescriu sols la lectura d’un capítol d’un llibre, una part d’un article, etc. També sol passar que hi manqui background o perspectiva. Tot i que el professor s’hi hagi esforçat a explicar-ho, l’estudiant ignora per què ha de llegir aquell document i com i quan aprofitar-ne el contingut.

A partir de les recomanacions de Jesson (2011: 48) i Carlino (2005: 88-95), classifiquem les dificultats dels textos acadèmics i apuntem algunes solucions de lectura que hi poden aportar els professors:

La lectura d’un text acadèmic comporta assimilar les dades, els arguments que les sostenen, els contraarguments, les relacions amb altres textos, les conseqüències d’allò que s’hi afirma, etc. També implica avaluar l’interès de l’aportació, la consistència de la investigació, etc.

• Llegirem primer els textos de caràcter general i sintètic, els manuals o obres de referència en aquell camp.

• Si no tenim cap altre criteri qualitatiu, escollirem preferentment els més actuals. Aquells que ens proporcionen una visió global del tema o ens aporten un balanç del que coneixem al respecte, com a fruit de l’aportació col·lectiva dels estudiosos i investigadors que han treballat en aquell camp. Aquesta mena de manuals solen contenir bibliografia específica comentada de cadascun dels temes o aspectes que integra aquella àrea de coneixement i serveixen de guia que ens orienta cap a altres documents.

Cada font documental requereix un tipus d’aproximació, una manera inicial de llegir-la. Quan encetem un tema completament nou és bo anar a una referència bàsica, prescrita pel professor o per una altra autoritat fiable, i començar per una lectura atenta i detallada, treballant a poc a poc la base conceptual que perseguim. De vegades, fem una lectura ràpida i superficial de la font a fi d’assegurar-nos que s’hi troben les dades que busquem. La lectura ràpida és fàcil de fer si partim de conceptes clau ja clarament assimilats, que serveixin de canemàs per a la fixació de detalls documentals accessoris.

Quan ja tenim registrada una font documental pertinent, podem tornar-hi les vegades que calgui per tal de reelaborar la dada en qüestió. Si volem fer una lectura més atenta, però encara no comprensiva, podem llegir per paràgrafs, és a dir, la primera oració de cada paràgraf, que habitualment, si més no en els textos expositius, conté la informació principal.

En relació a les maneres diferents de llegir els documents. Rodríguez Campos (2006: 48-49), a partir de la lectura d’Olea i Sánchez (1983), diferencia entre:

Però la lectura, selecció i anotació dels documents d’un treball acadèmic encara pot generar altres problemes que hem de saber detectar a temps:

• La reformulació de la informació. La informació que busquem pot estar enunciada en un lloc diferent d’on nosaltres esperaríem trobarla. Pot aparèixer al costat de dades o idees secundàries per als nostres interessos de cerca o pot estar formulada en uns termes o en un estil diferent del que caldria esperar. En aquests casos, hem de fer un treball de recomposició i reformulació del text original fins a integrar-ne els continguts que perseguim dins el nostre esquema expositiu, amb les paraules més adequades.

• La dispersió de les lectures i de la selecció. En efecte, en les lectures que fem durant la fase de documentació podem trobar-nos bé informacions interessants, però allunyades del tema, bé detalls accessoris o anecdòtics, que ens resulten curiosos, però igualment ens aparten de l’objectiu perseguit. Com ja hem dit abans, cal ser pacients i assumir que la fase de documentació pot ser en algun cas més àrdua del que pensàvem o es pot allargar més del que havíem previst. El pla de treball, encara que sigui provisional, sempre ens ha de servir de guiatge i ens hi hem d’ajustar per tal d’evitar desviacions inapropiades.

• La repetició d’idees en els documents. Feta l’elecció documental, és habitual que ens trobem amb un nombre variable de referències, on, en una primera lectura superficial, haurem detectat punts redundants i singularitats. La situació més normal és que dels tres, quatre, cinc o n textos que hàgim llegit, en destaqui un pel grau de generalitat. És convenient començar la lectura en profunditat per aquest, és a dir, per aquell document que dóna una visió de conjunt sobre el tema i la lectura del qual ens permetrà situar i relacionar els altres documents. Òbviament, el document que triem per donar-nos la visió de conjunt de les investigacions que s’han dut a terme sobre el tema ha de ser recent, ja que probablement, inclourà referències als documents previs i podrà guiar la cerca bibliogràfica ulterior.

Convé controlar el procés de documentació per mitjà d’anotacions clares. Si no procedim així, ens exposem a perdre informació, a duplicar-la o a aprofitar-ne només una part. Cal tenir en compte les recomanacions següents:

• És imprescindible llegir les referències bibliogràfiques que els professors indiquen expressament. Una bona part de la bibliografia continguda als programes, guies docents, dossiers de classe, etc., pot haver estat ja resumida i comentada pel professor. I, d’altra banda, moltes referències són suggeriments de lectura per aprofundir en algun aspecte de la matèria.

• Cal consignar en el lloc que triem (gestors de referències, programes informàtics o una simple llista ad hoc, és a dir, preparada a l’efecte), totes les referències que localitzem en xarxa o en biblioteca i fer una lectura anotada d’aquelles que finalment llegim. Per lectura anotada entenem el resum i comentari d’una font documental que hem treballat a fons (§ IX).

• Cal avaluar la rellevància de cada font, sobretot si resulta d’una cerca oberta que hem controlat en tot moment nosaltres. Totes les fonts no valen el mateix. Cal que ens demanem d’on prové el prestigi o l’autoritat científica amb què se’ns presenten. Poden ser recomanacions que s’han fet en classe, que hem llegit a un autor que ens mereix confiança o que hem trobat en una publicació seriosa o ben informada.

• La fase de documentació és un procés acumulatiu que hem de tancar en algun moment, però que es pot reobrir sempre. Així, sobre un primer esborrany, fins i tot quan ja estiguem en la revisió estilística, podem incorporar-hi informació nova que hàgim trobat per casualitat fent una tasca ben diferent, i quan ja donàvem per definitivament conclosa la fase de documentació. També podem trobar-nos amb incidències diverses, moltes d’elles fruit de l’atzar, que hem d’assumir amb total naturalitat. Pot donar-se el cas que retrobem per diverses vies al·lusions a un títol que havíem descartat en la primera visita a la biblioteca, o en una sessió de navegació en xarxa, i que ni tan sols havíem anotat. Tanmateix, hem comprovat que es tracta d’una obra ben rellevant, que finalment decidim fullejar i que ara, amb tot el que sabem sobre el tema, cobra un interès nou. Se’ns ha revelat una dada o un punt de vista que enriqueix considerablement el treball, bé per la densitat i rigor del plantejament, bé per la novetat. Si tenim temps, la decisió més sensata es incorporar aquesta informació, encara que això impliqui refer el text en part.

• A fi de minimitzar sorpreses de darrera hora, és bo comparar les troballes que anem fent durant la fase de documentació amb les indicacions del professor. Com més informació tinguem, més atenció concedirem al que es prescriu en els materials de l’assignatura. I, si cal, podem fer la consulta directa i demanar-hi parer sobre la inclusió d’una font determinada.

La informació bàsica reunida en la planificació d’un text s’ha de completar amb les dades precises que obtindrem de cerques documentals adequades. En la fase de documentació seguim aquests passos:

• Decidim quines són les fonts documentals més adequades per al treball que redactarem.

• Precisem el tipus de cerca documental (tancada, oberta referencial o bibliogràfica) que farem a partir de les orientacions del professor o de la guia o programa de l’assignatura.

• Concretem en quin dipòsit documental (biblioteques, repositoris o webs fiables, etc.) realitzem la cerca i a partir de quines etiquetes o lemes.

• Definim uns criteris per classificar els documents que hem trobat i seleccionar aquells que llegirem i anotarem.

• Anotem les dades adients al tipus de text a redactar, tot resumint les fonts documentals seleccionades.