Escriptura acadèmica. Planificació, documentació, redacció, citació i models

La planificació. Construir l’esquema textual des del concepte i la pluja d’idees

Un text escrit és una modalitat de comunicació que permet superar els límits de temps i espai. Escrivim textos per a destinataris que els llegiran des del seu punt de vista i, de vegades, en unes altres circumstàncies de temps, de coneixements previs, etc. En conseqüència, ens hem d’assegurar que els nostres escrits serviran per als propòsits que en justificaren l’elaboració. Sovint perdem de vista aquest requisit, que s’hauria d’acomplir fins i tot en textos adreçats a nosaltres mateixos.

És possible que alguna vegada hàgiu trobat parcialment incomprensibles bé fitxes que havíeu redactat a penes uns mesos abans, bé una explicació de classe d’un professor, bé el treball d’un company. Si examineu què falla en tots aquests casos, per què l’esforç de comunicar una informació escrita o oral resultava incomplet o inadequat, és possible que trobeu la resposta en una organització errònia de la informació o en una elecció del receptor equivocada.

Alguns analistes de la competència escrita (Cassany 1993, Ríos i Salvador 2008, Nicolau i Cuenca 2008), basant-se en Hayes i Flower (1980), consideren l’escriptura com un procés amb tres fases: planificació, textualització i revisió. Per la nostra banda, considerarem en el procés d’escriptura cinc operacions interconnectades i recurrents: la planificació, la documentació, la redacció, la citació i la revisió.

«El procés de composició de l’escrit no és lineal: l’escriptor fa i refà constantment, planifica i replanifica sobre la marxa, reescriu, esmena, etc. Sembla, doncs, que no segueix una sèrie d’etapes discretes, sinó una sèrie de subprocessos que interactuen els uns amb els altres.» (Camps 1994: 34).

En cadascuna d’aquestes operacions, cal prendre decisions que sovint afecten les altres i en ocasions obliguen a revisar-ne la resta. D’altra banda, la composició de l’escriptura integra tres components: el context, que inclou el subjecte escriptor i el(s) destinatari(s), la informació a transmetre o contingut, i el text en si, el producte, el document o escrit resultant de la voluntat de comunicar per mitjà de l’escriptura.

En el procés de generar un escrit hi ha multitud d’interrogants on conflueixen les operacions i els components suara enumerats. Es tracta d’un procés complex en què prenem decisions que poden modificar el pla d’escriptura inicial, susceptible de reelaborar-se tant com calgui. La taula 2 recull els interrogants principals que se’ns hi plantejaran.

Però sovint, quan algú comença a escriure pot trobar-se amb una sèrie d’inquietuds: no sé per on començar, tinc por al full en blanc, què escric, ara per on continuo, no tinc més idees, en quina font busco informació, com l’organitzo, etc. Aquests problemes apareixen sobretot quan comences a redactar directament sense una planificació prèvia. Escriure sense un pla de treball preliminar pot ser adequat per a textos poc formals, breus o d’escassa dificultat, com ara una nota o una tarjeta de felicitació; però està absolutament desaconsellat en la composició de textos més complexos o formals, com els que es produeixen en l’àmbit acadèmic. Cal estalviar temps i esforç per aconseguir el millor text possible i l’estratègia més útil és començar amb la planificació.

Abans de començar a encadenar les paraules en oracions i paràgrafs, cal saber quin text produirem. Potser no es té consciència exacta del tipus de text que s’intenta construir o potser no es té in mente un model a imitar precís i delimitat, però de segur que s’ha fet un càlcul aproximat del temps que hi esmerçarem o dels recursos materials amb què comptem. La planificació, feta de manera conscient i explícita, serveix per prendre decisions, és a dir, per fer avinents les possibilitats que tenim i elegir-ne la més adequada.

La planificació és el conjunt d’operacions de preescriptura que, per tal d’adequar-se a una situació comunicativa, permet dissenyar un text quant a l’estructura, la selecció dels continguts i la varietat i el registre lingüístics.

Taula 2. Les preguntes del procés de l'escriptura (adaptat de Mas i Turco 1991)

Les decisions sobre el context comunicatiu estan condicionades per les dades que obtenim de les primeres preguntes que cal formular i tenen a veure sobretot amb el destinatari, a qui m’adreço?, quina relació hi ha entre emissor i receptor?, o quina informació té el receptor sobre el tema que volem escriure? Són preguntes similars a les que cal resoldre respecte a l’emissor, perquè en ambdós casos és important visualitzar, per una part, quin és el paper de l’emissor i el del receptor i, per una altra, quina funció social generarà la comunicació escrita. Una bona part de les decisions anteriors ja estan prefixades per la tradició acadèmica, que ha anat configurant unes normes i convencions precises, les quals regulen els objectius, procediments i formats dels document que s’hi generen.

Els textos acadèmics s’adrecen a un receptor preestablert, individual o col·lectiu. Per exemple, una exposició oral té un doble receptor: el professor que ha d’avaluar el text resultant i els companys de classe que n’han d’aprendre. Un examen escrit s’adreça a un únic receptor, el professor. Però en una fitxa o en uns apunts de classe, l’emissor i el receptor són la mateixa persona, que escriu i llegeix. Així doncs, és important diferenciar els tipus de receptors de cada escrit.

El contingut d’un text és la informació que s’hi transmet amb una funció determinada, dins d’una situació comunicativa precisa i distribuïda al llarg de la seva estructura. Com a sinònim del mot «informació», d’abast molt ampli, usarem també la paraula «idea», en el benentès que no ens referim sols a les nocions o conceptes, sinó a tot el contingut informatiu d’un escrit. En els textos de l’àmbit acadèmic utilitzem tres tipus d’informació:

• Les dades objectives, factuals i verificables, que fan referència a dades o fets concrets, elements pròpiament informatius o referencials, constitueixen la base del coneixement científic i resulten dels conceptes objectius. Són imprescindibles en un text expositiu i molt convenients en un d’argumentatiu. Per exemple, en la biografia d’un autor o el comentari d’una novel·la, cal aportar fets concrets o dades tangibles que puguin ser verificades i que donaran al text l’objectivitat necessària.

• Els arguments o les hipòtesis són un altre tipus d’informació que recull els punts de vista dels individus segons la diversitat social o cultural. Són habituals en un text controvertit argumentatiu i, de vegades, en alguns d’expositius. Solen associar-se als conceptes, sobretot en el camp de les ciències socials.

• Les expressions subjectives i emocions, els judicis de valor, les prediccions o els plans d’acció són informació no verificable, ja que, encara que puguin respondre a una experiència cultural compartida, com la fe religiosa, no admeten contrastació empírica. Prenen la forma de valoracions i propòsits com, per exemple, les instruccions, els consells, els suggeriments, les amenaces o les felicitacions. És un tipus d’informació que no acostuma a ser predominant en els textos acadèmics; de fet, convé eludir-la o explicitar-ne el caràcter no científic.

El contingut d’un text està integrat per la informació o les idees que aquest aporta. Entenem per idea la matèria informativa que el text inclou, ja sigui factual, conceptual o valorativa.

Una altra decisió important té a veure amb la manera d’organitzar les idees. Podem ajustar-nos a un model previ, és a dir, un text de característiques semblants, on s’organitza la informació d’una determinada manera. Per exemple, una fitxa (§ IX) té una estructura prefixada i s’articula de manera diferent a un examen. Cal conèixer els models i les estructures bàsiques en què s’organitza la informació.

En aquest nivell de la planificació, les preguntes versen sobre el tipus de gènere discursiu que elegirem per escriure. Com hem dit, bona part de les decisions sobre l’escriptura del text vénen determinades pel model del que anomenarem gènere discursiu. La taula 3 resumeix les característiques del context comunicatiu i l’organització de les idees dels gèneres discursius que treballem en aquest manual.

Si ens cal redactar un guió per a una exposició oral, una fitxa, un examen, un treball de curs o una ressenya, activarem el model de gènere respectiu, l’estructura del qual serà generalment expositiva o argumentativa. En alguns casos, com en la fitxa de lectura d’un relat, l’estructura predominant serà narrativa, com a resum de la trama argumental.

Després d’identificar de manera precisa el gènere discursiu a què s’adscriu el text que produirem, passem a reunir les idees que aquest integrarà. Partirem sempre de la informació que ja posseïm. D’una part, les instruccions sobre el tipus de text que hem d’escriure i el context d’escriptura. De l’altra, les idees inicials amb què ja comptem. Es tracta de generar les idees preliminars. Hi ha diversos procediments per tal d’induir aquesta generació de contingut, el més bàsic i simple de tots és l’anomenada «pluja d’idees». En anglès, aquesta tècnica simple s’anomena brainstorming, mot que en traducció directa vol dir «tempesta mental» i, en una paràfrasi més precisa, evocació dels continguts emmagatzemats en la memòria a llarg i mitjà termini.

La pluja d’idees (o generació d’idees) és el procediment pel qual elaborem una llista d’idees en el moment que vénen a la ment. Una vegada el tema queda fixat, cal anotar què en sabem. Ens hi apareixeran elements heterogenis: dades fragmentàries, hipòtesis o idees generals, reflexions de segon nivell o meta sobre el procés d’escriure en si... Cal anotar-ho tot ràpidament. L’objectiu fonamental d’aquesta activitat és deixar lliure la ment per tal de recuperar el màxim d’informació. La pluja d’idees s’ha de vessar sobre paper o pantalla sense interrupció, a raja-ploma, com si es tractés de l’escriptura automàtica que propugnaven els escriptors surrealistes. Si ens corregim sobre la marxa, interrompem el flux associatiu i, com a conseqüència, reduïm el nombre de termes relacionats amb el tema, empobrint aquesta fase fonamental de la planificació del text.

Així doncs, les accions que cal dur a terme per completar amb èxit la pluja d’idees són:

• Escriure les idees en forma de paraules o sintagmes o, a tot estirar, d’oracions breus. També s’hi poden afegir elements gràfics no lingüístics com símbols, logos o emblemes, etc.

• Centrar-se en principi en les associacions lliures, encara que la llista a priori sembli caòtica, a la fi s’hi trobarà un sentit.

• Rellegir contínuament els termes de la llista perquè serveixin d’estímul per a noves idees i associacions.

• Considerar la llista com un punt de partença, una recopilació provisional d’idees que cal ordenar, depurar i, eventualment, ampliar.

Quan el torrent mental s’hagi exhaurit, passarem a organitzar i a valorar la informació reunida en la pluja. Si valorem que hi ha buits i que ens calen més idees, podem obtenir-les aplicant unes regles lògiques que corresponen a la forma en què la ment humana estructura els estímuls i la informació que percep de la realitat (Serafini, 1994):

• Analogia. Busca una idea amb similitud formal o conceptual a les idees que ja tens.

• Contrari. Contraposa una idea ja present a una altra que és l’oposada.

• Causa. Relaciona una idea amb la causa o idea que lògicament se’n deriva.

• Conseqüència. Estableix relació amb la idea que s’infereix o conclou d’una causa o premissa.

• Precedència i successió. Identifica en un esdeveniment o un fenomen, allò que l’ha precedit o succeït, responent a la pregunta: què ha succeït anteriorment o posteriorment?

• Generalització. Presenta de manera general la informació específica que ja tens, formulant una regularitat d’abast ampli.

• Exemplificació. Genera una idea específica a partir d’un concepte general; per exemple, la idea nova pot ser un cas o una concreció del terme general.

• Recerca de tipologies. Ordena les dades d’acord amb classes o categories. Pots associar una idea general i les diferents idees més específiques, aquestes darreres et proporcionaran una tipologia o classificació de la idea inicial.

Una vegada reunida la informació necessària per construir el text, cal passar a organitzar-la d’acord amb un ordre jeràrquic. La forma més pràctica i eficient és la visualització per mitjà d’un esquema textual. En el capítol VIII, desenvolupem la noció d’esquema i explorem les seves connexions amb la resta de gèneres acadèmics. Ara, ens ocupem de l’esquema textual com un esbós inicial del document que ens proposem redactar.

L’ esquema textual és una representació gràfica que condensa i ordena la informació bàsica del text. Es pot fer combinant elements gràfics verbals (paraules, sintagmes, frases o oracions) i elements gràfics no verbals (xifres amb un o diversos dígits; diagrames arboris amb línies, claus, fletxes; formes geomètriques, símbols, etc.).

L’esquema permet copsar d’una ullada l’estructuració lògica de la informació, ja que reflecteix les relacions d’ordre i dominància o jerarquia de les dades o idees que integraran el text. En aquest sentit, bona part dels esquemes textuals serveixen de plantilla comuna a una àmplia gamma de textos. Dit altrament, hi ha esquemes textuals que es repeteixen en el nivell més bàsic d’abstracció. El gràfic següent il·lustra el caràcter obert i recursiu de l’esquema textual, la funció del qual és fornir-nos una representació a escala de l’escrit a produir.

Com es pot apreciar al gràfic 2, es tracta d’un esquema indefinit, on es marquen només les relacions de jerarquia informativa que hi ha entre les parts, d’acord amb un ordre de lectura en dos eixos: vertical, de dalt a baix, i horitzontal, d’esquerra a dreta. En l’ordre vertical, les tres idees principals donarien lloc a un text articulat en tres blocs (parts del text, seccions o capítols). En l’ordre horitzontal, cada bloc es desplega en idees secundàries, que podrien correspondre’s amb apartats. I aquests encara es subdivideixen en paràgrafs, els quals acompleixen alguna de les funcions de què parlarem en el capítol III.

L’esquema textual és un primer disseny, un prototipus o maqueta del que esdevindrà el text redactat i corregit.

D’altra banda, el sistema de claus i cel·les no és l’únic per representar visualment l’esquema textual. Una disposició en forma d’arbre o branca, amb una ordenació alfabètica, compleix, si fa no fa, la mateixa funció:

Gràfic 3. Sistema d'ordenació alfabètica com a representació visual d'un text

Com veiem, en aquesta variant de l’esquema textual continua havent-hi una combinació de lletres, xifres i nivells jeràrquics, i un doble eix d’ordenació: vertical i horitzontal. Tanmateix, s’hi ha optat per identificar la seqüència de les parts del text a partir del tercer nivell horitzontal amb un ordre alfabètic (C, D, E, F, G, H...) de dalt a baix, en lloc d’una ordenació amb dígits. La diferència podria ser rellevant només si es trasllada a l’ordenació final en paràgrafs.

L’esquema textual és una visualització dels continguts essencials d’un text, despullats de les dades accessòries. En aquest sentit, té una clara afinitat amb els procediments de resum, síntesi o compressió textual. De fet, els esquemes són eines auxiliars molt importants a l’hora d’escurçar i ordenar la informació acadèmica; però en aquest apartat, considerem l’esquema textual des d’un punt de vista oposat a la compressió textual: el de l’amplificació, és a dir, plantegem l’esquema textual com una eina que ordena i organitza la informació, que marca com hem d’ampliar el text a l’hora de redactar-lo; en definitiva, és un punt de partença del text final (gràfic 4).

Els esquemes textuals són comparables a les unitats de la cartografia (mapes). Un mapa serveix per representar l’espai físic i orientar-s’hi. De manera semblant, els esquemes textuals són representacions visuals a escala dels textos llegits (resum o compressió textual) i són guies que ens dirigeixen i orienten en el procés de composició de l’escriptura (amplificació). Això explica que de vegades en la bibliografia sobre la composició de textos es parli d' esquema textual, mapa textual o, fins i tot, de mapa conceptual del text, com a termes sinònims o quasi equivalents. Com més complets resultin els esquemes textuals que elaborem amb vista a l’amplificació, més explanat tindrem el camí per a la textualització o redacció posterior.

• Identifiquem el destinatari i el tipus de text que volem escriure, és a dir, el lector i el gènere discursiu que agafem com a model.

• Iniciem la pluja d’idees per anotar tot allò que sabem sobre el text que escriurem.

• Revisem la pluja d’idees per anotar també quins buits d’informació tenim, és a dir, quina informació ens manca i què cal ampliar.

• Apliquem algunes tècniques que ens ajuden a recordar i a ampliar la pluja d’idees inicial.

• Organitzem les idees seguint un esquema textual, jeràrquic, en forma de diagrama o arbre.

Arribats en aquest punt, podem passar a la fase següent del procés d’escriptura: la documentació o ampliació de les idees a partir de les fonts documentals al nostre abast.