1

SEFARAD, ANADA I TORNADA

—La meva mare va ser la primera jueva que va néixer a Barcelona des del temps dels Reis Catòlics.

No sé si la mare de Lluís Bassat, Yolanda Coen Romano, va ser la primera jueva nascuda a Barcelona després de l’expulsió dels jueus l’any 1492. Si no la primera, de les primeres. Explícitament com a jueva. Hi va néixer el dia 26 de juny de 1917, mentre Europa estava en guerra: els llocs d’on havien vingut els seus pares i els seus avis. També Lluís Bassat va ser el primer de moltes altres coses. Vaig fer la primera bar mitsvà a la primera sinagoga construïda per ser-ho, després de cinc-cents anys: la de Barcelona, al carrer de Porvenir, que s’acabava d’inaugurar.

Hi ha en Lluís Bassat un orgull del començament i del retorn. No és el de l’explorador que ha trobat una terra nova. És el d’aquell a qui van fer fora de males maneres i torna més fort. L’indià que ha anat a fer les Amèriques, de pobre, i quan torna es compra la millor casa vora la mar. En els bestiaris medievals, que Ausiàs Marc recull en un poema seu, quan el toro és vençut per un altre, se’n va al desert, tot sol, fins que recobra la força necessària «per destruir aquell qui l’ha desert», aquell qui l’ha vençut. Llavors retorna triomfant. El sefardita figura que ha enyorat una pàtria, tan vella i perduda, rodant pels confins de la Mediterrània, i finalment hi torna a posar els peus. Potser no sempre va anar així, ben bé. Tant se val. No és la història, sinó la memòria: la història cuinada i especiada i endolcida i amargant.

Anada i tornada. En les arrels de la família dels Bassat i dels Coen hi ha una història trenada per tots els confins de la Mediterrània, orient i occident, el nord i el sud. Un paisatge sefardita d’illes clares i mars de color turquesa i plats de la vetlla del sàbat amb espècies i memòria de la mare. Una història mediterrània de fugides i de retorns. No sabem d’on vam marxar, fa cinc-cents anys, potser de Barcelona mateix. El retorn és a Barcelona, a començament d’un segle convuls: ser jueu a l’Espanya dels anys trenta, dels quaranta, jueus clandestins, notícies de morts que arriben de Salònica i de Polònia, de Trieste i de París. Barcelona, port de tornada, refugi precari, en temps de tempesta.

Demano a Lluís Bassat d’acompanyar-lo per aquesta trena de viatges d’anada i de tornada. De compartir aquest orgull del retorn. Quan Yolanda Coen Romano va néixer a Barcelona l’any 1917, feia gairebé cinc-cents anys que no naixia cap jueu a la ciutat, eren els primers de tornar. El gran viatge del retorn. Li demano i em respon Fem-ho junts, cadascú hi posarà la seva memòria i les seves paraules. Som-hi, doncs.

Què és ser jueu? A casa meva, de petit, tenia més a veure amb menjar que amb resar. Era més una cuina que una religió. Lluís Bassat va deixar de creure quan se li va morir un fill, malgrat el que va arribar a resar perquè visqués. Li va fallar el Déu d’Israel. (Però no va deixar de ser jueu.)

—I com s’ha de dir, el llibre?

—Els títols es posen al final...

Encara que sigui per fer bullir l’olla, provisional, comencem a pensar títols possibles. En un primer moment, en Lluís proposa Sefarad, anada i tornada. A mi m’agrada. Funciona en qualsevol llengua. A totes les estacions de tren del món es pot demanar un bitllet d’anada i tornada. Es nota que en Lluís és publicista. Sap que cal una idea força, un concepte clar, lligat a una emoció. N’ha trobat tota la vida. Per a la sopa de caldo i per a les fulles d’afaitar, per a la Catalunya dels fills dels immigrants o per a la Barcelona dels Jocs Olímpics. No sempre per a ell mateix. També, de vegades.

M’agrada, però potser el llibre parlarà més de la tornada que no pas de la llunyaníssima anada. Potser per això jo proposaria Un home que torna. Perquè el meu últim llibre, sobre el meu avi, es deia Un home que se’n va. Perquè sempre, quan escrivim, projectem damunt de les històries, pròpies o alienes, les nostres dèries, les pors i les eufòries. Totes ben pròpies, tant les seves com les meves. Perquè vull escriure sobre anar i tornar i quedar-se. Però ja sé que no pot ser, és un joc massa en clau.

Al final, ni teves ni meves, tant teves com meves, serà El retorn dels Bassat.

Per què ens posem, en Lluís i jo, a caminar junts pels papers i les fotografies, per la història de les famílies i les ciutats que es troben en ell, que el precedeixen i l’expliquen al llarg de tot un segle? Ell, suposo, per conèixer d’on ve. La febre per fixar les arrels per recordar els morts, per l’esport genealògic, a partir que et fas gran. Sabent que ve de molts llocs. Sabent que la seva història és la d’una gent que va i ve, que travessa deserts, que mor en les catàstrofes. Jo, perquè vull parlar dels errants (jueus errants, humans errants), de mi mateix, que voldria ser errant i no ho sóc. O potser en sóc sense sortir de casa, o sortint-ne sempre per acabar tornant. Perquè vull parlar d’anar i de tornar. De les barques que remen per escapar del passat, dels corrents que sempre ens hi retornen, dels que ens n’allunyen, de l’anar contra corrent. Perquè explicar una família errant és explicar-les totes. El temps de la família Bassat. El meu temps. La meva família.

(Però és ell qui té tots els papers, totes les fotos, tots els passaports.)

El retorn a Sefarad? És tot un mite, bellíssim, acreditat. La nostàlgia de les velles cases de pedra de Toledo, les claus enormes de ferro guardades a Salònica, la llengua dels pares i dels avis, la voluntat de tornar al lloc d’on venim i on diuen que, per un temps, els nostres avantpassats van ser feliços i respectats, senyors del món... Però els qui tornen no tornen a Toledo. Van a Barcelona, en aquell tombant de segle de les exposicions universals i el port efervescent, tal com van a Barcelona altres jueus que no vénen de Sefarad o tants europeus que no són jueus: com hi va arribar des de Pfaffenhoffen el jove Louis Moritz a mitjan segle per fer-hi una fàbrica de cerveses a tocar de les muralles, o uns anys més tard, també d’Alsàcia, August Kuentzmann Damm i el seu nebot Joseph Damm per fer-ne una altra una mica més lluny, al carrer de Viladomat. O com els Carasso, aquests sí jueus, de Salònica, que fan el primer iogurt al carrer dels Àngels. Així també els Coen i els Bassat. Entre molts.

Cinc segles sense jueus a Sefarad. El temps dels Reis Catòlics, la Inquisició, les fogueres que cremen conversos, marranos, anusim, criptojueus reals o imaginaris encara a final del segle XVII (a la plaça Gomila de Mallorca, allà on ara hi ha tantes discoteques). No hi ha jueus a Sefarad perquè els van fer fora i no els deixen tornar, els maten si tornen. Quan finalment poden tornar, van a Barcelona, sobretot a Barcelona. Potser fins llavors tornar no era possible, però potser tampoc no era gaire desitjat. Espanya era fora del món, de l’Europa moderna. Hi torna a treure el cap a final del XIX. I Barcelona es posa en marxa i atreu gent i bull. Ha fet la revolució de les xemeneies. És Europa, vol ser-ho, accelera per ser-ho. I llavors és quan tornen els jueus.

Potser el retorn és sobretot una recerca. Potser no és el viatge de la nostàlgia, sinó de l’esperança. Potser no s’hi busca el passat, sinó el futur.

Les coses no són gairebé mai allò que semblen. Els mites no són ben bé la narració de la història. Són molt més importants. Els mites mouen més la vida i la gent que no pas les dades dels registres. La història de la família Bassat és viscuda com la història del retorn a Sefarad. És el seu mite fundacional, la narració sobre la qual construeixen el que són i el que volen ser. Allò que explicarien primer, abans d’entrar en res més, al pròleg.

Primera paradoxa: la meitat de les arrels de Lluís Bassat no van passar mai per Sefarad. No hi tornen perquè mai no hi havien estat. Els Bassat, sí. La totalitat de les arrels que conflueixen en el pare d’en Lluís poden haver sortit d’Espanya, parlen el seu espanyol a casa, és la seva llengua de relació, de cultura, de vida. Però l’altra meitat, la de la mare, Yolanda Coen, no ha passat mai per Sefarad. No són sefardites, en aquest sentit. La seva llengua no és el judeocastellà, el ladino, com ho és la de la família Bassat que ve de Bulgària, de Salònica, d’Istanbul. Els Coen, jueus de Corfú, parlen un dialecte del venecià transmutat amb el temps en l’italià culte modern.

La línia materna d’en Lluís, els Coen, és romaniota. Com la major part dels jueus de Corfú a final del segle XIX. Com la pràctica totalitat dels de Ioànnina, a Grècia, molt a prop, que és d’on van sortir els Coen a mitjan segle XIX per anar-se’n a Corfú. La família materna de Lluís Bassat procedeix de la vella, antiquíssima comunitat de jueus de Grècia, que parlaven fa molts anys un vell dialecte del grec, el jevànic, un judeogrec (com si diguéssim, la seva versió a la grega del jiddisch o del ladino), i que s’hi estaven, segons algunes fonts, des de la destrucció del segon Temple, i des de la destrucció del primer Temple i l’exili de Babilònia segons unes altres. Més de dos mil anys a Grècia. I des d’allà van veure, al segle XV, l’arribada dels expulsats d’Espanya, però gairebé no s’hi van barrejar. Al contrari, s’evitaven. Capulets i montescos.

Quan els Bassat i els Coen arriben a Barcelona, cadascú per la seva banda, vénen de llocs molt pròxims: l’antic Imperi otomà dels Balcans, des de Constantinoble fins al Danubi, i l’illa de Corfú, que és a tocar de la frontera. Però les arrels dels uns i dels altres, anant cap enrere, són molt allunyades. Al lloc d’on venien potser no s’haurien trobat mai, no s’haurien volgut barrejar, sefardites i romaniotes. Però a la Barcelona de començament del segle XX, al cap i a la fi, tots són jueus i prou. Filant més prim, com que no venien ni d’Alemanya ni de Rússia, sefardites. Sense més matisos. I a partir d’aquí, malgrat la paradoxa, el mite. El mite del retorn a Sefarad. Anada i tornada.

La segona paradoxa: per als jueus medievals que hi vivien, Barcelona no era Sefarad. No eren de Sefarad, en tot cas anaven a Sefarad. A veure els seus germans de Sefarad. És el que diuen Eduard Feliu, o Manuel Forcano, o Jaume Riera, els savis que avui en parlen. A l’edat mitjana, abans dels Reis Catòlics, Sefarad era el nom hebreu d’AlÀndalus. Els de Barcelona eren els jueus d’Aragó, o de Catalunya, o de Provença...

Però quan els jueus són expulsats dels regnes de la Península, en la seva memòria la paraula Sefarad ja serveix i servirà per sempre més per parlar de tots aquests regnes. També de Barcelona. I en la memòria culta dels qui es queden, també. Sefarad, la pell de brau. Quan Espriu copia el xemà —«Escolta, Israel»— per adreçar-se a l’Espanya del segle XX, l’anomena Sefarad:

Escolta, Sefarad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sefarad que no podrem mai ser

si no som lliures.

Les paraules no volen dir el que deien en el seu origen, sinó allò que entenem en el present. Per a Mossé ben Nahman, ni la seva Girona del segle XIII ni Barcelona són Sefarad. Per a Lluís Bassat, per als seus ancestres des dels Balcans, per a Espriu, sí que ho són. Les paraules són el que decidim que siguin. La voluntat és més forta que la història.

La tercera paradoxa: malgrat la memòria mítica de la Inquisició i l’expulsió, de la reina Isabel i dels actes de fe, la família de Lluís Bassat torna a Sefarad precisament perquè és un país catòlic. Una cosa és el mite. Una altra haver-se de guanyar la vida.

—El meu avi matern, Manuel Coen, va marxar de Corfú a final del XIX, després d’uns avalots que hi va haver contra els jueus. Primer va estudiar a Torí i després va anar a parar a Trieste, i allà va treballar en una empresa que comercialitzava parafina, que es venia sobretot per fer espelmes. I els més grans clients de les espelmes eren les esglésies. L’empresa de Trieste tenia un gran mercat a Itàlia [llavors la ciutat formava part de l’Imperi austrohongarès, però ha estat sempre una ciutat a cavall entre Àustria, Itàlia i Eslovènia] que havia permès engrandir l’empresa i consolidar-la. Llavors l’envien a Espanya amb la idea que és un país catòlic, ple d’esglésies, i que també aquí hi haurà un mercat important. Arriba a Barcelona l’any 1905 a la recerca de les cases que subministren espelmes d’esglésies per vendre’ls parafina...

La història del viatjant jueu de Trieste és com la dels viatjants terrassencs que anaven per l’Espanya de començament de segle a vendre teixits, el venedor ambulant, el viatjant de comerç amb el seu mostrari. Jueus, catalans, pobles de mercaders errants per camins polsegosos, com si fos un western, el carro del doctor Dulcamara amb el seu elixir o amb el que sigui, perfums, teixits, espelmes...

—Quan jo feia batxillerat em van fer estudiar els pobles d’Espanya, província per província, i recordo que els recitava a casa. Hi havia fins i tot un mètode mnemotècnic per recordar-los, una quarteta on es feien rimar els principals pobles de cada província: Almansa, Villarrobledo / Hellín, La Roda, Albacete... Doncs quan els deia en veu alta, el meu avi se’ls sabia tots. Tots. No és que se sabés els noms, sabia on eren, com s’hi arribava, recordava com havia agafat el tren o el carro per fer els últims quilòmetres. Per a ell, cada poble era una església. O moltes. Perquè al darrere hi havia una botiga, una petita empresa, que li subministrava les espelmes i per tant era un client potencial per a les seves parafines. Un jueu de Corfú buscant esglésies per Sefarad.

El mite del retorn a Sefarad. Un mite a l’altura bíblica, una història d’exilis i de somnis de retorn, l’any vinent a Jerusalem. Una història d’expulsions i d’enyorances. Els jueus tornen a una Espanya que els havia expulsat feia cinc-cents anys, quan es va casar per sempre amb el catolicisme. Quan va decidir —amb els Reis Catòlics, després amb Trento; contra l’esperit del Renaixement, després contra el de la Il·lustració— que ser unànimement catòlic, vigía de Occidente, reserva espiritual de la cristiandat, formava part de la seva essència nacional. Que era el que volia ser, el que era com a país. No hi ha jueus perquè aquest és un país catòlic. Doncs Manuel Coen torna, com a jueu, a Sefarad a buscar esglésies per vendre espelmes. L’any 1912 s’establirà ja definitivament a Barcelona, on encara no hi ha comunitat jueva ni res que s’hi assembli.

GALERIA FAMILIAR. MANUEL COEN ISRAEL

Acabada la guerra, als estius de Caldetes, Manuel Coen Israel passejava vestit de blanc de dalt a baix, amb un barret de palla, una americana de fil i unes sabates de dos colors torrats, impecable; un senyor entre les torres modernistes vora mar. Com un personatge secundari, però significatiu, d’una pel·lícula de Visconti.

No sé si llavors Manuel Coen, així vestit i cobert, semblava un estiuejant arquetípic de casa bona —el veraneo burgès «en Caldetas» de què parlen Barral o Gil de Biedma—, com tants altres barcelonins benestants amb torre pròpia o habitació a l’Hotel Colón. Dues estacions més enllà en el tren de la costa, cap al nord, els estiuejants que trobàvem a Canet no eren ben bé així. En qualsevol cas, si Manuel Coen semblava un estiuejant burgès convencional, no ho era en absolut. L’aparença enganyava. Inquiet, vital, podia evocar la guerra, que havia passat allà mateix per fugir dels bombardejos de Barcelona, també el pas per la presó de Burgos ja en temps de Franco, el procés per pertànyer fugaçment a la maçoneria, la persecució patida dues vegades, durant la revolució en començar la guerra i a les presons franquistes quan va acabar, no ben bé per jueu, però en el fons per coses que indirectament hi podien tenir a veure. No és la biografia de l’estiuejant típic.

En una foto de gran, assegut a taula, amb un cert aire de murrieria als ulls, no sé per què em recorda alguna foto de Josep Pla, amb un llacet fosc al coll, la camisa blanca, les ulleres damunt les tovalles, al costat de la copa. La foto d’un burgès endiumenjat a la Barcelona de l’any 60. Un burgès diferent. Els seus únics esports eren de cap, els jocs de cartes, les dames, els entreteniments de taula i de memòria. Potser la fam del penal de Burgos el va convertir en una persona de vida: expliquen que un dia dinava al Set Portes i, quan ja havia pres les postres i el cafè, va veure un cambrer passant amb una sopa fumejant que era el primer plat de la taula del costat. Va preguntar què era, ho va olorar i se’n va fer servir una ració, com una mena de ressopó havent dinat.

El més petit d’una família de divuit fills de Corfú a qui la saboneria familiar ja no podia donar feina, grec de ciutadania, italià de formació, parlant d’un munt de llengües apreses o viscudes, Manuel Coen era un home modern i liberal, obert als canvis del món i de la ciència. Home del seu temps, avançat, progressista, tenia cotxe quan gairebé ningú no en tenia, i quan tampoc semblava la prioritat de la seva economia familiar, més aviat modesta. Era un Ford molt petit, que tenia a la finestreta del conductor un llum exterior que permetia il·luminar el carrer i buscar, posem per cas, el número d’una casa en un carrer ben fosc, una cosa que fascinava el seu nét Lluís. De la mateixa manera que el fascinava la manera d’escriure a màquina, a tota velocitat, prova de tot el que havia hagut de mecanografiar a la vida, sense secretària: la correspondència amb la casa Luzzato de Trieste, de la qual portava la representació a Espanya amb el nom de Comercial Luz. Li interessaven els canvis tècnics, la flaire dels temps nous, la llum de la Il·lustració.

Aquest mateix Manuel Coen era una persona profundament religiosa, el més practicant de la família de Lluís Bassat. L’havia vist de petit fent tots els resos, a casa, posant-se els tefil·lins, la complexa litúrgia personal del jueu creient. Va ser un dels fundadors de la primera comunitat israelita de Barcelona. En va ser durant molts anys el tresorer. Sempre vinculat a la vida comunitària, a la vivència jueva, a les festes i la tradició. Però mai no va fer les oracions reservades només als Coen, la vella casta sacerdotal, que li corresponien per cognom i per llinatge. No se’n considerava prou digne.

Explica Carmen Orellana que quan, ja ennuviada amb en Lluís o acabada de casar, ella creuava els dits en un gest instintiu, el senyor Manuel li picava lleugerament les mans entrellaçades i les hi feia separar: deia que era com si es posés a resar com els cristians. Sever, però comprensiu; rigorós, però bondadós; si ara pogués veure els ulls de Manuel Coen quan deia això a la promesa del seu nét, i endevinar-hi quin percentatge era seriós i quin era irònic en aquesta admonició religiosa, potser acabaria d’entendre del tot el personatge, i també una mica més el nét, Lluís Bassat Coen.

Quan a començament del segle XX Manuel Coen arriba a Barcelona i comença a passejar pels pobles per vendre parafina per fer espelmes, la majoria de la gent que s’hi troba no ha vist un jueu en la seva vida. I si l’hagués vist —molt improbable—, no l’hauria pas reconegut com a jueu. No n’havien vist cap, però en tenien una imatge. Els jueus per a ells, no tan sols als pobles remots, també a Barcelona, eren una ombra llunyana, antiga, del temps de Jesús, medieval com a molt pròxim. Segurament estaven convençuts que n’haurien reconegut un, en el cas de trobar-lo, a partir de les caricatures de la passió, nas ganxut, vestits exòtics, trets exagerats. Els jueus eren cosa de la història. De la història sagrada, sobretot. Un mite, no una realitat tangible.

Un mite, però, ben viu, encara que no hi havia jueus. Els nens —sobretot als pobles, però també a la ciutat— sortien a «matar jueus» cada Setmana Santa. De vegades es començava ja el Diumenge de Rams. El més habitual era fer-ho a partir del Dijous Sant, tot el Divendres Sant i fins al dissabte. A l’acabament de l’ofici de tenebres, nocturn, els dies que corresponen a la mort de Jesús abans de la resurrecció, la gent a les esglésies i a la sortida de les esglésies anava a matar jueus. Sobretot la canalla: era una distracció sorollosa enmig de dies de silenci absolut. Es tractava de fer el màxim de xivarri amb matraques, xerrics, fins i tot maces i cassoles, ampolles i càntirs. Es repetia al voltant de l’ofici de dissabte, pels carrers. A Barcelona, fins als anys trenta, el carrer d’Aragó, travessat pel tren, era el lloc de més concentració per matar jueus. Fins als anys cinquanta, en temps de Franco, matar jueus era un dels costums de Setmana Santa.

No era un nom metafòric. No era fer soroll i dir-ne un nom a la babalà, com en certs llocs de Castella, que diuen que van a matar jueus quan van a beure gots de vi. Era una acció metafòrica, però conscient. El pedagog i escriptor Antoni Bori i Fontestà, a la seva popularíssima obra, de gran èxit entre el públic infantil, El trobador català, publicada l’any 1892 i prou reeditada fins als anys trenta, té un poema titulat precisament «Anem a matar jueus», ben explícit en aquest sentit: «Anem a matar jueus, aquesta raça traïdora...». No es tractava només de fer soroll per fer soroll. Hi havia instruccions precises: «per ’llà on es vegi que un jueu passa, braços enlaire, bons cops de maça, cops de martells...». Certament, era improbable que en sortir de l’església, amb les maces i les matraques, trobessin algun jueu al qual aplicar-ho. Però hi podia passar Manuel Coen, amb la seva maleta de venedor de parafines. Simplement, no l’haurien reconegut.

En aquell inici de segle, quan comencen a venir sefardites de Bulgària, Grècia i Turquia, Barcelona és una ciutat sense jueus, però amb una memòria i una imatge dels jueus. Un país antisemita sense jueus. Antisemita respecte a un arquetip, a una idea, que no té cos ni rostre, fora del temps. L’any 1907, quan Manuel Coen ja havia aterrat a Barcelona, un historiador capellà, estudiós de la vella aljama de jueus de Vic, escrivia:

Ja fa prop de set-cents anys que una colònia de gent estranya prengué carta de veïnat a la ciutat de Vic, entre quins habitants passà bona part de dues centúries en correctes relacions i parlant el mateix llenguatge; professant, emperò, religió i costums distints, i vivint sempre destriats com l’aigua i l’oli. Era una aljama de jueus, que esperonada per son instint de raça, venia a assajar aquí son comerç i sa usura, per donar compliment a sa fatídica planeta i reblir de sous les seves logreres arques. És ben públic i notori que els jueus són actius i perfidiosos, desvetllats i aguts d’ingeni, de natural astut i ganyó, de pocs escrúpols i sense entranyes; condicions unes amb altres ben a propòsit per a dedicar-se a l’ofici de la banca.

Parlava dels jueus del segle XII. Però l’arquetip servia també per al present. No hi havia hagut ocasió, ni voluntat, de retocar-lo.

Doncs resulta que aquella gent estranya, activa i perfidiosa, de pocs escrúpols i sense entranyes, anava tornant a poc a poc al lloc d’on feia cinc-cents anys havien hagut de marxar. Però la gent encara no ho sabia. Perdurava aquell vell antisemitisme de matraques i maces, ingenu perquè no tenia víctima reconeixible. Què passaria si decidien tornar, com ja havien fet els Coen, com farien els Bassat? Doncs de ben segur que vindrien a fer diners amb la banca i la usura (i el pobre Manuel Coen venent parafines pels pobles per a les espelmes de les esglésies!) i destinats, com abans, com sempre —la vella maledicció—, a viure entre nosaltres però no barrejats amb nosaltres. L’aigua i l’oli.

GALERIA FAMILIAR. PEPPINA ROMANO COEN

Peppina Romano Coen tenia vint-i-quatre anys quan es va casar amb el seu oncle, Manuel Coen Romano, germà de la seva mare. Ell no era gaire més gran, en tenia trenta. Manuel i Pazzina, el marit i la mare de Peppina, eren dos dels divuit germans, fills de Moshé Coen i Revcula Israel, i es portaven entre ells divuit anys. Pazzina era una de les germanes grans, i els seus fills —en va tenir set, entre ells Peppina, del matrimoni amb Mandolino Romano Besso— eren gairebé de la mateixa generació que els seus germans més petits, com en Manuel, que era el menor.

Peppina i Manuel, com els seus pares i avis, havien nascut a Corfú, i havien arribat a Itàlia de ben joves. Peppina, com la resta de la seva família, a Trieste: allà s’hi van quedar, fins que les emigracions, la guerra i l’Holocaust els van escampar pel món, però a Trieste encara en restaven molts. A Trieste els alemanys van enxampar Pazzina Coen Israel, la mare de Peppina, i des d’allà la van deportar a Auschwitz, on va morir. La infantesa i joventut de Peppina és, per tant, del tot italiana. A Itàlia es va casar amb el seu oncle l’any 1916, a la sinagoga de Via Guastella de Milà. I quan van anar a viure a Barcelona, on Manuel ja treballava abans de casar-se per a una empresa italiana, es van endur un món de referències italià, tot i que tots dos tenien passaport grec. Van viure, a Barcelona, en un món jueu, d’una banda, i en un món italià, de l’altra.

De fet, quan vivien a l’illa, els jueus de Corfú ja italianitzaven, de llengua i de costums: jueus més a la manera italiana que no pas a la grega. Després van venir Trieste i Milà, per a Peppina. Per a Manuel, també Torí. Peppina parlava en italià amb el marit, i l’italià també era la llengua de casa als temps de Barcelona, la que parlaven amb la filla i el fill Mauricio. Per als néts, i per a tota la família per extensió, Peppina Romano va acabar esdevenint la nonna, o més precisament la nonnina. I el seu marit, el nonnino. Per a Lluís Bassat i els seus pares, la nonnina va esdevenir el vincle més viu amb el passat, amb la tradició d’on venien.

Hi ha una foto de matrimoni de Peppina i Manuel que deu ser feta en plena guerra del 14, abans de néixer la filla Yolanda, una d’aquelles fotos que es posaven emmarcades als menjadors. Són l’un al costat de l’altra, superposats. Si fos d’ara, diria que s’hi veu el Photoshop, semblen retocats a llapis. Manuel queda al darrere, amb un bigotet escàs. Peppina, més en primer terme, somriu, amb un rostre arrodonit i suau sota uns cabells en ondulacions successives. Porta un vestit molt tancat, de coll alt, i un enfilall de perletes o de petites boles blanques fent tres voltes al damunt. Hi ha un punt d’innocència en la mirada, però també diria que de picardia. Potser en aquella noia de poc més de vint anys ja hi ha els primers senyals de l’elegància sofisticada que aniria creixent amb el pas dels anys, ja a Barcelona. La sofisticació d’una dona que a finals dels trenta fumava amb broquet, com una actriu de Hollywood, una Greta Garbo barcelonina. Va començar a fumar per prescripció facultativa: el metge l’hi va recomanar quan va patir una ciàtica molt dolorosa, al voltant dels quaranta anys. Quan un altre metge, quan ja en tenia gairebé noranta, poc abans de morir, li va dir que deixés el tabac, se’l va quedar mirant amb ironia i li va preguntar «¿Para qué?», a aquelles altures.

El marit de Peppina, Manuel, representava més bé que ningú la tradició religiosa en les arrels familiars, però aquesta presència es va anar aprimant amb el pas dels anys, cada vegada més diluïda. En canvi, la nonnina era la tradició quotidiana, viva, els jocs dels nens, les cançons, i sobretot la cuina. En va passar receptaris precisos i variats a la filla i després a la Carmen, la dona del nét, els quals venien d’un món antic a l’altra punta de la Mediterrània, de vinyes i oliveres, de vi blanc i oli d’oliva, d’ametlles i mel i llimona. La cuina de casa, per als Bassat, quan van emparentar amb els Coen, va ser per damunt de tot la cuina de la nonnina, una cuina de llunyanes ressonàncies gregues, tenyida per contacte amb la sefardita, però sobretot una cuina italiana. La pasta di mandorla que va ensenyar a fer a la seva filla Yolanda era insuperable. La cuina que Lluís Bassat va menjar de petit i va enyorar de gran, de la manera que només s’enyoren els gustos dolços de la infantesa. (Jo he vist en Lluís menjar amb els ulls humitejats uns gnocchi alla gorgonzola a Trieste, com els de la mare, com els de la nonnina.)

«Totes les famílies felices s’assemblen; cada família dissortada ho és a la seva manera». La frase, tan repetida, amb què Tolstoi comença Anna Karènina és prou certa, però té una pega pràctica: cap família és eternament feliç, cap no és constantment dissortada. Les famílies són a la vegada felices i dissortades, a estones, a trossos, de vegades les dues coses en un mateix moment. Dins de les famílies hi és tot. Tots els mons. Per això les novel·les parlen, sobretot, de les famílies.

Aquest és un llibre de família. O de famílies, si es vol. Felices i dissortades, cadascuna no està permanentment a una banda o a l’altra, es van trenant els infortunis i les eufòries. Avingudes i mal avingudes, l’espai de l’amor i el de la baralla. Famílies dins d’una comunitat, amb la qual comparteix les regles del joc: dos jueus, tres sinagogues. Cadascú a la seva, de vegades tots a l’una i de vegades els uns contra els altres. Naixements i bodes, disputes per les herències o als consells d’administració; conflictes sentimentals i immobiliaris i financers; protecció i ajuda en els temps difícils. Gent que s’ajunta i gent que no es parla; retrobaments i separacions, entre matrimonis, entre germans, entre pares i fills. Hi ha de tot. Com arreu.

Aquest és el llibre de família dels Bassat i dels Coen. ¿On els posaria Tolstoi, a la banda de les famílies felices que s’assemblen totes o de les dissortades, cadascuna diferent? Les hauria de posar a les dues bandes. En un segle, en un moment o altre, en un lloc o altre, han estat a una banda i a l’altra. Han compartit les semblances de les històries felices i les diversitats de les històries tristes. D’això va la literatura, en definitiva. És això el que la fa possible. Que s’assembla a la vida.

Samuel Bassat Strumza, l’avi de Lluís Bassat, va arribar a Barcelona per l’Exposició Internacional de l’any 1929. Venia a veure les novetats en maquinària que s’exposaven a Montjuïc, en una mostra centrada en els nous usos de l’electricitat, per tal d’aplicar-los al negoci familiar de fabricació de fulles d’afaitar d’acer. Va arribar a Barcelona per feina, però es veu que se’n va enamorar. I va decidir quedar-s’hi.

—A casa sempre s’ha dit que un factor va ser la llengua —recorda Lluís Bassat, que no el va arribar a conèixer, el seu avi—. L’avi Samuel, jo m’hauria d’haver dit com ell, era de Bulgària i parlava ladino. Quan va sentir la gent parlar pel carrer a Barcelona, va dir: «Aquí tothom parla ladino! Aquí tothom parla com jo!».

L’avi Samuel va arribar a Barcelona quasi amb seixanta anys. Havia nascut a Bulgària, a Shumla, en una família sefardita com les que explica Elias Canetti en les seves memòries d’infantesa: l’aristocràcia comercial jueva dels Balcans, els descendents dels jueus espanyols. Era el gran d’una casa amb molts germans. De jove, i ja casat amb una noia encara més sefardita, Matilde Cuenca, també de Bulgària, de Varna, va marxar cap a Istanbul. Tenien una filla petita, de dos anys, Regina Bassat Cuenca. Matilde va tenir un segon fill en arribar a Istanbul, però va agafar el tifus quan el nen tenia un mes i van morir tots dos, mare i fill. Ella tenia vint anys. No hi havia res a fer, llavors, contra el tifus. Samuel Bassat es va tornar a casar poc temps després amb Estrella Jerusalmi, una noia de molt bona família de Haskoy, el gran barri dels sefardites de Constantinoble, setze anys més jove. Van tenir un fill: José Bassat Jerusalmi, el pare d’en Lluís, el 1911.

L’avi Samuel, quan va fer cap a Barcelona l’any 1929, no arribava a una ciutat del tot estranya. Sortint d’Istanbul al llarg dels anys vint, els germans Bassat Strumza es van repartir pel món. Samuel devia fer una passada per Viena, tot i que no és segur. La filla del primer matrimoni, Regina, hi vivia amb els avis paterns, Lázaro Bassat i Malka Strumza. Després, Regina va anar a viure a casa d’un altre dels germans Bassat, un oncle seu, Enrique (o Heinrich, o Haim, segons en quina llengua estiguin escrits els papers), que se’n va anar a Hamburg, on va fundar una empresa de fulles d’afaitar que després traslladaria a Solingen. Allà vivia també Moisé Bassat, un germà més petit. Un altre dels germans, Alberto (o Albert, pronunciat a l’alemanya), ja s’estava llavors a Barcelona, de feia temps, a la rambla de Catalunya. Més tard, també hi vindria a parar el més petit dels germans homes, Jacques... Un altre, Aquiles, se’n va anar a Mèxic...

L’avi Samuel no va ser, doncs, el primer Bassat que va fer el retorn a Sefarad. Ja hi tenia el seu germà Alberto, a Barcelona. La ciutat li va agradar pel clima, per l’empenta que hi havia al voltant de l’Exposició Internacional —mentre el món ja començava a trontollar pels efectes del crac del 29—, perquè hi parlaven una llengua (unes llengües) que no se li feien estranyes pel ladino amb què havia pujat a Constantinoble i a Bulgària. Va arribar amb la dona i la filla del primer matrimoni, mentre que el fill ben aviat se’n va anar a estudiar a Alemanya, al costat de l’oncle Enrique, que portava la fàbrica de Solingen.

Una família repartida per Europa, i després pel món. Venint de Bulgària, passant per Turquia, recordant —mitificades— les antigues arrels de Sefarad, conservades a la llengua i a la cuina. Passats per Constantinoble. Repartits per Àustria, per Alemanya, després per Mèxic i el Brasil. I, a partir de l’arribada de l’avi Samuel, de l’oncle Alberto, de l’oncle Jacques, amb un dels seus centres a Barcelona. Un centre des d’on la família Bassat va veure com el món —els anys trenta, els quaranta— entrava en ebullició, esclatava, esdevenia fosc i incomprensible, tornava a néixer després d’una altra manera.

Les preguntes senzilles no tenen respostes senzilles. De vegades ni tenen resposta. Per què van tornar els Bassat a Sefarad? Ells creien que tornaven a Sefarad. Sabem per què va venir l’avi d’en Lluís. Però el primer que va arribar a Barcelona va ser el seu germà, l’oncle Alberto Bassat Strumza. I va arrossegar tots els que van venir després.

Per què va venir Alberto, doncs? Sabem el que la seva dona Nurié recordava, de gran, del que ell li havia explicat. Ella no ho va viure, es van casar més tard. Alberto Bassat, tot i que nascut a Bulgària, va estudiar a Viena. L’any 1910 va entrar a treballar en una empresa de Praga, en aquells moments dins de l’Imperi austrohongarès, on feia de viatjant: Industrias Waldes, fundada pel jueu txec Jindrich Waldes i dedicada a articles de merceria. Estava en expansió per Europa i a Alberto Bassat li va tocar Espanya. L’any 1911 s’instal·la a Barcelona, per obrir la sucursal des de la qual treballa per a tota la Península, i diria que també per a França. Quan l’any 1914 esclata la Gran Guerra i ja no pot viatjar per l’Europa occidental, torna a l’oficina de Viena. L’estada a Barcelona era, fins a aquell moment, un lloc de feina provisional, un destí. És en aquells moments que demana i obté la nacionalitat espanyola, com a sefardita, com a juif de Levant, que en deia la seva dona Nurié. Torna a casa, a Viena i Praga, però no s’hi sap estar. És viatjant. No sap estar-se quiet en un despatx. Ho deixa córrer. Només quan acaba la guerra i l’empresa intenta ressituar-se, el tornen a cridar i li diuen que a Barcelona hi ha una mena de dipòsit que no saben ben bé com ha quedat, amb la guerra. L’envien, només per un temps, a fer-ne el seguiment, i com que hi ha un conflicte amb algú que se n’havia quedat una part que no li tocava, li demanen que ho resolgui. Ho resol i llavors li ofereixen quedar-se amb la representació fixa a Barcelona, en bona part perquè ja té la nacionalitat espanyola. El primer Bassat que torna definitivament a Barcelona —posem que a Sefarad—, tot i que vuit o nou anys enrere ja hi havia posat els peus, és doncs Alberto Bassat Strumza, pels volts de l’any 1919. Per treballar.

Això és el que recorda la tia Nurié, la seva dona. Ho confirmen els papers. L’any 1917, Alberto tenia un passaport expedit pel consolat espanyol a Viena: l’últim segell que hi ha és del 1919. És un document bellíssim, estètic. El tinc a les mans: un llençol de paper esgrogueït on hi ha enganxada, a l’angle superior dret, la fotografia d’un home encorbatat, mig somrient, amb un mostatxo antic que es dirigeix cap amunt a les puntes, i un rostre i una còrpora massissos, plens. Un tampó del consolat i la firma del titular del passaport cavalquen entre la foto enganxada i el paper de fons. Al costat d’un escut amb el castell i el lleó sota una corona, ens informa que és el «Pasaporte Registrado» número 20. I que

El Cónsul de España en Viena concede libre y seguro pasaporte a Don Alberto E. Bassat y Strumza, de estado soltero, natural de Chumla, viajante de comercio, para Austria-Hungría. Por tanto encargo a las Autoridades civiles y militares de la Nación, le dejen transitar libremente y ruego a los de los países extranjeros à donde se dirija, no le pongan impedimento alguno en su viaje antes bien le dispensen todo el favor y auxilio que necesitase. Dado en Viena a 29 de Marzo de 1917. Vale por un año. Và sin enmienda. Pago 10/2 pesetas (Art. 6.8 de los Aranceles).

Tot plegat, en una lletra rodona i perfilada, perfecta, que no és la de la signatura del cònsol, no gaire bona, on llegeixo Karlfraus Schaller, però no hi posaria les mans al foc. L’altra lletra, la bona, apunta a un costat del passaport les «señas» del beneficiari: «Edad 38 años. Estatura 1.76 mt. Pelo negro. Ojos negros. Nariz regular. Barba bigote. Cara normal. Color moreno». I la mateixa lletra escriu a l’angle inferior esquerre, en alemany, que aquest document substitueix el passaport ja caducat que va emetre el consolat espanyol a Constantinoble amb data de 7 d’octubre de 1915, que queda retingut en aquesta oficina. Tot plegat ocupa la meitat, per davant, del document enorme, i tota la resta, davant i darrere, és plena de segells de tota forma i color, en tots els idiomes, anotacions a mà de funcionaris, ciutat de Praga, port de Gènova, Consolat de Viena, Legació d’Itàlia a Praga, Comando Supremo del Regio Esercito Italiano, Missione Italiana per l’Armistizio, Bureau du Ministre Plenipotencière de la Republique Txecoslovaque a Vienne... Tots datats entre el 1917 i el desembre del 1919. Només explicant els viatges que acrediten aquests segells per una Europa en guerra, per damunt dels fronts, travessant controls i fronteres, tindríem una novel·la d’aventures, i potser entendríem d’una manera diferent què va ser aquell temps, el caos absolut i l’ordre ocult d’una guerra al bell mig del continent. I entendríem el viatge d’Alberto Bassat a Barcelona, el retorn a Sefarad, el primer Bassat que torna. Els altres vindran després.

Escriu Josep Maria Esquirol que l’expressió tornar a casa és en realitat una redundància, perquè de fet la casa, casa teva, es pot definir precisament com el lloc on es torna. A casa no s’hi va: se’n surt i s’hi torna. Només es va als llocs aliens. En aquesta definició, no crec que l’expressió retorn a Sefarad sigui una redundància. Seria, en tot cas, una complicada paradoxa.

Quan es pregunta als jueus sefardites o orientals per què van venir, o van tornar, a Barcelona en la primera meitat del segle XX, surten respostes de tota mena. Aparentment anecdòtiques, en la majoria dels casos. Totes dues branques de la família de Lluís Bassat, els Bassat i els Coen, arriben a Barcelona a vendre. Per fer de viatjants per tota la Península. Per què precisament a Barcelona? Per raons mercantils, per dinamisme econòmic, per ser a prop de la frontera, pel clima. Bona part d’aquestes migracions tenen a veure amb les guerres, amb les balcàniques primer, amb la Gran Guerra sobretot, també amb la grecoturca. Marxen de Constantinoble o de Salònica, però també de París o de Viena. Fugen de llocs en guerra i busquen llocs, com Barcelona, on la guerra no ha arribat com a tragèdia, però sí com a oportunitat. Barcelona és la terra de la gran promesa. Una entre moltes.

—Per què va venir a Barcelona?

—Perquè hi havia un cosí meu, i em va cridar... I em va agradar.

—Li semblava especial, emocionant, tornar a la terra dels seus avantpassats?

—No, la veritat... No ens en recordàvem, d’aquest detall. No se’n parlava. Ho sabíem, esclar. El qui era més intel·lectual, qui havia llegit, sabia que havíem estat expulsats d’Espanya, però no es comentava. En absolut, en absolut.

Quan ho pregunten als qui van venir en aquella època, hi ha qui diu això i qui diu el contrari. Qui ve perquè creu que és Sefarad. Qui ve malgrat que creu que és Sefarad. Qui ve sense pensar si és o no és Sefarad, sense que li importi.

—No ho entenc, senyor Nahum! Vostè que és tan religiós... Com se’n pot anar a Espanya, un país que ens va expulsar!

Alguns van venir com a turistes o portaven una representació comercial que els va dur fins aquí i s’hi van quedar. Altres van escoltar els consells d’algú que havia arribat abans: sempre funcionen així, les migracions, com tibar cireres, l’una porta l’altra. Alguns parlen del temps. Uns altres dels preus. «Vivíem a París i ho passàvem molt malament. Ens van dir que a Espanya tot estava més bé de preu. Que amb el que necessitaves per viure un mes a París vivies tres mesos a Barcelona». (Quan li van demanar a Robert Graves per què havia anat a parar a Deià, abans de la guerra, va respondre: «Em van dir que el peix estava molt bé de preu...».) Alguns diuen que es van quedar a Barcelona perquè hi van arribar en vaixell, i ja no se’n van moure (potser si Madrid hagués tingut port de mar...).

El clima, la feina, la mar, els preus... Però quan anem a un lloc, quan triem un lloc entre tots els llocs, sempre hi ha alguna mena de somni. Un mite. El retorn a Sefarad, o el que sigui. Una casa blanca vora la mar. Un lloc que hem imaginat. Un lloc del qual tenim records, de vegades heretats. Potser és massa solemne per dir-ho. Potser sembla ridícul. Millor parlar llavors del preu del peix, de les primaveres i les tardors, tan amables.

Alguns venien per la llengua. Convençuts que el seu ladino era ben igual que la llengua que es parlava aquí, que els serviria per viure. M’ho explica en Lluís:

—Devien ser els anys vuitanta quan va venir a visitar-nos a Barcelona una cosina del meu pare, Regine Jerusalmi, Malka en hebreu. Estava casada a França amb Nissim Gueron, que venia també d’Istanbul. La tieta Regine era francesa del tot, però havia nascut a Edirne, llavors Adrianòpolis, a començament de segle, filla d’un germà de la meva àvia, Estrella Jerusalmi, que es deia Bohor. Venia doncs d’una família sefardita que parlaven ladino entre ells, de tota la vida. Quan va arribar a Barcelona estava ben convençuda que parlava espanyol, que el seu españolico era la llengua que es feia servir aquí al carrer. Se’n va anar a El Corte Inglés i va demanar al dependent: «Querría mercar un paltó para mi hijico...». Pots comptar com se la van mirar. Volia comprar, esclar, un abric per al seu fill. I al final diria que va aconseguir fer-se entendre, i el va comprar.

Deia Nurié Frances que el ladino era més una pega que un avantatge. Que era més fàcil aprendre una llengua del tot nova que haver d’anar-ne retocant una que ja creies saber.

Alberto Bassat Stroumza va demanar la nacionalitat espanyola en una instància dirigida al cònsol d’Espanya a Constantinoble el dia 19 d’agost de 1915. Li va ser concedida el dia 7 d’octubre del mateix any, només un mes i mig després de sol·licitar-la. Entre una data i l’altra, en aquest mes i mig, havien passat un munt de coses en aquell tros d’Europa en guerra. Bulgària, el país d’Alberto Bassat, havia signat el 24 d’agost un tractat d’aliança amb els imperis, després de tot un any de negociacions secretes i de dubtes aparents sobre amb quina de les dues parts li convenia pactar. El 28 de setembre, Bulgària entrava en guerra, unint-se a l’ofensiva d’austríacs i alemanys contra Sèrbia que havia començat pocs dies abans. Al mateix temps, unitats de l’exèrcit búlgar s’enfrontaven aquell mes d’octubre a Macedònia amb les tropes angleses i franceses que defensaven Salònica. No era un mes i mig normal. Era un mes i mig de guerra.

Alberto Bassat havia presentat el «19 de Augusto 1915» una mena d’instància escrita a màquina a l’«Ilmo. Senor Consul de Espana en Constantinopla», dient-li:

El que suscribe Albert Aliezer Bassat y Stroumza, natural de Choumla (Bulgaria) nacido el 28. Juni 1878, soltero, comerciante con domicilio en Praga (Austria) a V.S. tengo el honor de exponer.

PRIMERO: Que soy Israelita de origen Espanol y que he gozado de la nacionalidad búlgara hasta en estos ultimos

tiempos.

SEGUNDO: Que a mi gran asombro las autoridades consulares de Bulgaria no queriendo mas reconeocerme como subdito me han retirado toda proteccion. Quedo por lo tanto sin ningouna nacionalidad. Dado mi origen Espanol i conservando aun el idioma espanol en el seno de mi familia mi mayor deseo seria adquirir la proteccion espanola. Por todo cuando acabo de exponer a V.S. le suplico se digne acoger favorablemente la presente instancia y atorgarme la proteccion espayola por el conducto de ese consulado de su muy digno cargo. Es gracia que espera alcanzar del recto proceeir de V.S. cuya vida guarde Dios muchos anos.

He conservat l’ortografia de la instància, en una màquina d’escriure sense la lletra enya, amb dubtes entre l’espanyol oficial i solemne del consolat i les formes i les grafies de l’españolico que es parlava a casa. Alberto Bassat presenta l’aval de dos jueus de Constantinoble, aportats per escrit (en francès) i en compareixença personal: B. N. Jerusalmi —potser el seu cunyat, Bohor Jerusalmi?— i Fresco & Benbachat, que testimonien que Alberto «me es muy conocido como un comerciante honrado y poseyendo una buena posición social» o «me es muy conocido, goza de una posición muy conveniente y es de una moralidad ejemplar». Amb aquests testimonis favorables, el cònsol Mariano Fábregas Sotelo pren jurament a don Alberto Aliezer Bassat y Stroumza: «Juro solemne y fielmente que desde este momento renuncio a toda otra nacionalidad que no sea la española y declaro solemnemente que prometo observar fielmente obediencia, fidelidad y respeto a las leyes de España». Escoltat això, li atorga la protecció espanyola, l’inscriu amb el número 90 d’aquell any i l’avisa que ha de renovar anualment la seva patent de protecció, a risc de perdre-la. Ja és espanyol.

De fet, Alberto ha seguit fil per randa els passos del seu germà Aquiles Bassat Stroumza, que va fer exactament el mateix el 26 de juny de 1915 i va rebre la protecció sol·licitada només tres dies després. Abans havia escrit una carta al cònsol, el 20 de juny, en francès, potser preguntant què havia de fer. La seva instància és gairebé igual a la que farà el seu germà: una diferència és que Aquiles té la residència a Constantinoble, mentre que Alberto la té ja a Praga. L’un i l’altre fan el jurament a Constantinoble, presencial.

Por motivos que ignoro el Consulado General de Bulgaria en esta me ha retirado toda protección y me encuentro sin ninguna nacionalidad definida. No pudiendo quedar asi me vuelvo hacia mi antigua madre Patria implorando me conceda la protección española.

I dóna també dues firmes comercials jueves com a avaladores: Abraham Frères i Moisé & Mordo Zara, que també envien els seus comentaris en francès.

Malgrat les ganes proclamades de tornar a la «madre Patria», Aquiles se n’anirà a Mèxic. Alberto, que no deia res de tornar, només parlava de protecció, és qui acabarà anant a Barcelona, després de passar per Praga i Viena. En aquell temps, tot va molt de pressa. Aquiles marca el camí. El seu germà el segueix dos mesos després. Protecció espanyola. Protecció de què? En una Europa en guerra, protecció de tot. Aquell estiu del 1915, molt a prop d’allà, ja havien començat els assassinats massius d’armenis. Encara més a prop, a Gal·lípoli, aquell mateix estiu, els homes moren com mosques en una de les batalles més sagnants de la Gran Guerra, on els turcs intenten resistir amb grans pèrdues el desembarcament de francesos i britànics, que compten amb milers de soldats arribats d’Austràlia i de Nova Zelanda. No és estrany que els germans Bassat volguessin protecció, si Bulgària els la negava. Hi havia moltes coses de les quals calia protegir-se, en aquell lloc i en aquell moment, prop de Constantinoble o de Shumla o de Praga.

Les paraules. El Consulado de España a Constantinoble obre i resol un expedient de protecció a favor d’Alberto Bassat. No surt les paraules nacionalitat ni ciutadania. No sé si hi ha diferències jurídiques entre aquests termes. Però allò que demana Alberto Bassat a Espanya és protecció, perquè Bulgària ja no n’hi dóna. L’Estat el que et dóna és protecció. No et nacionalitza, no et fas nacional, no et canvia la nació. Tampoc no et fa jurar que has adoptat una nació nova, que t’apuntes a la nació. Només et fa jurar que renuncies a qualsevol altra protecció i que obeiràs i respectaràs les lleis de l’Estat. Una relació contractual, gairebé feudal: tu obeeixes les lleis i jo et protegeixo. El llenguatge del temps dels imperis. La nació és cosa de cadascú, ja s’ho farà. La llengua, la religió, un problema particular. El que té l’imperi és súbdits a qui protegeix, si respecten les lleis. Oh, els vells temps dels imperis, de Viena i Constantinoble, on els emperadors i els califes estenien el seu mantell protector damunt de súbdits que parlaven llengües diferents, tenien diferents déus, s’estimaven diferents pàtries. Després va venir el president Wilson, de molt bona fe, no cal dubtar-ho, i ho va embolicar tot. Si més no allà baix, a aquell racó bigarrat i explosiu, un vesper, la Mediterrània oriental. El món del 1915 és encara el dels vells imperis que protegeixen. I Alberto Bassat, seguint el camí del seu germà Aquiles, navega per aquesta mar, com pot, per no naufragar.

(Mentre escric sobre els expedients cal·ligrafiats a mà d’Alberto Bassat demanant la protecció del consolat espanyol de Constantinoble, amb les fotocòpies dels documents consulars damunt la taula, amb l’original a les mans del passaport carregat de segells, parlo amb una noia de Barcelona, filla de pare sirià i mare catalana. La germana del seu pare és a Alep. Són cristians. Ahir va caure una bomba a la casa del costat i la metralla va arribar al menjador. Si Alep cau en mans de l’Estat Islàmic, poden témer el pitjor. No volen sortir per les fronteres de Turquia o de Jordània, sovint controlades per màfies, i llançar-se a la mar per arribar a Grècia, com han fet altres refugiats. Fa uns mesos, una família amiga va aconseguir arribar a Beirut, podien comprar un bitllet fins a Barcelona, tenien el visat de sortida sirià. Però els faltava el visat d’entrada espanyol, encara que fos de turista. Un cop aquí, ja s’espavilarien. L’ambaixada espanyola a Beirut no els el va coincidir. Ara ho tornaran a provar. El visat. El passaport. La protecció consular. Els papers. Tenir els papers que et permeten travessar les fronteres, fugir del mal absolut de la guerra a les ciutats, arribar a un lloc on es pot tornar a començar. Hi podem fer alguna cosa? Després de parlar amb aquesta noia, em torno a mirar els papers de l’Alberto Bassat, demanats i atorgats en una Europa en guerra, i em sembla que els entenc. Penso que bé que els entendrien, com els envejarien, d’Alep estant.)

El cas és que les dues branques de la família de Lluís Bassat, la paterna i la materna, arriben a Barcelona a la segona dècada del segle XX, quan Barcelona és o sembla que és o hem quedat que era la ciutat dels prodigis, en la feliç definició d’Eduardo Mendoza. En el moment del qual parla la novel·la de Mendoza, ja fa quatre anys que Europa està en guerra. Els temps de la vinguda dels avis de Lluís Bassat. Europa està en guerra, els homes mobilitzats, les fàbriques aturades i els camps abandonats.

De esta situación aciaga se refocilaban muchos en Barcelona. Ahora todo el que tuviera algo que vender podía llegar a millonario en un abrir y cerrar de ojos. La ciudad era un hervidero: del amanecer de un día hasta que despuntaba el sol del siguiente, sin cesar en la Lonja y en el Borne, en los consulados y legaciones, en las oficinas comerciales y en los bancos, en los clubs y en los restaurantes, en los salones y en los camarines y foyers, en salas de juego, cabarets y burdeles, en hoteles y fondas, en una callejuela siniestra, en el claustro desierto de una iglesia, en la alcoba de una furcia perfumada y jadeante, se cruzaban ofertas, se fijaban precios al albur, se hacían pujas, se insinuaban sobornos, se proferían amenazas y se apelaba a los siete pecados capitales para cerrar un trato; fortunas verdaderas o simuladas cambiaban de dueño varias veces en pocas horas; los manjares más exquisitos (cosas que hasta entonces nadie había visto en España) eran consumidos sin ceremonial (hubo quien a los toros se llevaba bocadillos de caviar) y no había aventurero ni jugador ni mujer fatal que no acudiese a Barcelona en aquellos años.

Aquesta seria la Barcelona que es van trobar Manuel Coen, Alberto Bassat, Samuel Bassat. La ciutat dels prodigis. Probablement Mendoza exagera. Les novelles no fan història, fan mite. Però vivim dels mites. Potser no n’hi havia per a tant. Però ajuda a entendre la ciutat, i què va cridar els Coen i els Bassat. I la que es van trobar.

Hi ha tot un tros de Barcelona, entre la Diagonal i la mar, al voltant de la rambla del Poblenou, fins a l’Estació del Nord i la Ciutadella, amb la quadrícula repetida i exacta del que havia estat una zona industrial, on es barreja tot avui d’una manera atzarosa, contrastada, en unes imatges gairebé americanes, que podria pintar Hopper: velles cases de pisos menestrals amb serigrafies de finals del XIX, antics magatzems vagament modernistes repintats de colors vius per fer de bars, fàbriques velles esdevingudes pàrquings, noves fàbriques de ciment i vidre... Un segle i mig de construccions que s’han anat superposant, engrandint, substituint, no totes de cop. Cap a la rambla del Poblenou, és un poble perfecte, amable i mesocràtic. Quan te’n vas allunyant, esdevé més clarament industrial: algun edifici de cases amb parets mitgeres entre naus reciclades, magatzems més vells que no pas antics que tenen l’escala d’incendis per fora, amb empreses als xamfrans de noms arqueològics. Fábrica de Hielo. La Siberia. Una bellesa punyent, un realisme màgic. De vegades Hopper. De vegades De Chirico.

Passejo pel Poblenou una tarda de començament de setembre, després de la pluja, per veure els llocs on els Bassat tenien fàbrica o treballaven a fàbriques alienes. Tot ha canviat molt. Les fàbriques no són el que eren. Al carrer de Ramon Turró, una gran nau industrial antiga ocupa una illa de punta a punta, des del carrer d’Àvila fins a Badajoz. És un edifici amb classe, tot i el deteriorament. Un cos central de tres pisos, finestres industrials i persianes verdes, una estructura racionalista de totxo vist. A banda i banda, fins a la punta del carrer, dues naus més baixes, d’una sola planta, d’altes finestres i, entre elles, una mena d’escuts heràldics buits. A la porta principal, no gaire esplèndida, hi posa Industrias Waldes, Sociedad Cooperativa Limitada, amb totes les corresponents abreviatures administratives. Hi ha un gual de set del matí a set de la tarda. Deu estar en actiu, doncs. Arribo passades les set. No s’hi sent cap soroll. Després, a casa, veuré que tenen una pàgina web, que és una empresa espanyola des dels anys vuitanta, que encara fa el mateix que feia, i en fa servir alguns dels antics logos.

En aquesta fàbrica hi va fer de gerent, com a mínim entre el 1939, en acabar la guerra, i el 1950, Alberto Bassat Strumza, el besoncle de Lluís Bassat. Durant tot aquest temps, era ell qui feia les sol·licituds per incorporar-hi nova maquinària. L’havia fundada Jindrich Waldes, jueu de Praga, i s’havia obert l’any 1924 en aquest mateix edifici, pensat l’any 1919 per l’enginyer Dario Daura, i encarregat per Nathan Hurwitz, un jueu rus que feia d’apoderat de Waldes per tot Europa. Primer va servir de fàbrica d’olis, després de gràfiques i finalment l’any 1924 es va dedicar al negoci principal de Jindrich Waldes: el seu pare havia tingut temps enrere una petita merceria a Bohèmia i el fill va engrandir el negoci, fabricant gafets, tanques, botons de cordar, botons de puny, allò que quan jo era petit en deien cierres, allò que en dèiem gemelos.... Va patentar molts d’aquests productes de la seva invenció, o petites millores que hi afegia, amb un gran èxit comercial, sobretot als Estats Units, i es va fer immensament ric. La primera fàbrica la va obrir a Praga el 1902. Després en va anar fent a Varsòvia, Nova York, Dresden i París, a més de les de Barcelona i Viena, que coneixem a través d’Alberto Bassat. La marca que comercialitzava es deia Koh-i-Noor.

Jindrich Waldes devia ser un personatge fascinant. Alt, gros, amb els ulls blaus, ros, vivia de fet entre Praga i Nova York, amb oficina al Waldolf Astoria quan anava a Amèrica. Parlava, com tants jueus centreeuropeus, una pila de llengües i era el seu principal comercial. Un magnat d’entreguerres. I, a més, una persona amb sensibilitat artística. Mecenes de les arts, va ser de fet qui va pagar el pintor Frantisek Kupka, un dels grans pioners de l’art abstracte europeu, de qui parla Blaise Cendrars a La main coupée, i qui li va fer el logo de la fàbrica: una noia amb un gafet a un ull, que encara avui Industrias Waldes fa servir. Tot i que en aquells anys es passava la major part del temps als Estats Units, l’entrada dels nazis el sorprèn a Praga. El detenen i l’envien el setembre de l’any 1939 al camp de Dachau, encara no del tot camp d’extermini. Un temps després l’envien a Buchenwald. La família, des d’Amèrica, en negocia l’alliberament amb les autoritats nazis i l’obté finalment a canvi d’un fort rescat: li fan pagar al voltant d’un quart de milió de dòlars de l’època, en corones txeques. Paga i la Gestapo el porta fins a Lisboa. A Lisboa agafa, el juliol del 1941, un vaixell cap als Estats Units. No hi arribarà mai. Ha tingut una crisi diabètica a Buchenwald i la seva salut no és bona. Morirà de camí a Nova York, a l’Havana, en un hospital. Les circumstàncies no han estat mai aclarides. La família, també els Bassat que van intervenir en la seva sortida, creuen que els agents de la Gestapo van enverinar Waldes al llarg del viatge.

Industrias Waldes va continuar, després de la seva mort, amb Alberto Bassat com a gerent, i encara avui és al carrer de Ramon Turró, al Poblenou, un dels vells edificis industrials que han sobreviscut, encara en actiu, fent gafets i gemelos i cierres. Al davant hi ha una església. Al voltant, de tot: oficines i restaurants i bars, edificis vells i nous, alts i baixos, barrejats. Com en una zona de magatzems de Nova York que s’hagués posat mig de moda. Potser si l’any 1939 en comptes d’anar a Amèrica des de Lisboa s’hagués quedat a Barcelona, amb el seu fidel empleat Alberto Bassat, els fills o els néts del senyor Waldes serien avui aquí i ens explicarien coses sobre el seu pare, en una casa senyorial plena de quadres abstractes. Però l’any 1939 Barcelona no era la millor ciutat del món per anar-hi a parar. Sortida d’una guerra, governada pels amics de Hitler, no li podia semblar de cap manera una bona destinació a un jueu fugitiu de Praga.

Una emigració és un fil entre el somni i la fugida, allò que et tiba i allò que t’expulsa, el lloc on vas i el lloc d’on véns. No s’entén només amb un dels dos pols, calen tots dos. El de la fugida sempre és real. El d’arribada pot ser imaginari. El retorn a Sefarad de tants jueus com els Bassat i els Coen en aquelles primeres dècades del segle és també la fugida d’Orient, d’un món convuls i empobrit i amenaçat per la guerra constant; la fugida del polvorí dels Balcans perpètuament encès en els primers vint anys del segle, del vesper del llevant mediterrani, la caiguda de l’Imperi otomà, les guerres... No tan sols el caos i el drama del front, de la guerra en si mateixa. La destrucció d’un món, el caos i la desolació també de la rereguarda, de la postguerra, un món estantís on la vida valia ben poc, i encara menys la vida jueva. L’emigració dels Bassat, d’Orient a Barcelona, és el camí —literatura contra literatura— que va cap a la ciutat dels prodigis de Mendoza i escapat de la postguerra que explica Zweig a El món d’ahir.

Cada anada a la ciutat era una experiència trasbalsadora: per primera vegada vaig veure els ulls grocs i perillosos de la fam. El pa negre s’engrunava i tenia gust de pega i cola, el cafè era un extracte d’ordi torrat; la cervesa, aigua groguenca; la xocolata, sorra tenyida i les patates, glaçades; la majoria criava conills per no oblidar del tot el gust de la carn; al nostre jardí un minyó caçava esquirols amb escopeta per als àpats dominicals, i els gossos i els gats ben alimentats rares vegades tornaven de passejar. Els teixits que es posaven a la venda eren en realitat paper preparat, substitut d’un substitut; els homes anaven vestits, gairebé exclusivament, amb uniformes vells, fins i tot russos, arreplegats d’un magatzem o d’un hospital, dins els quals ja havien mort unes quantes persones; no eren rars els pantalons fets de sacs vells. Encongia el cor caminar pels carrers, on els aparadors semblaven saquejats, el morter queia esmicolat com tinya de les cases en ruïnes i la gent, visiblement desnodrida, s’arrossegava amb penes i treballs a la feina.

En el moment que el primer Bassat, Alberto, arriba per quedar-se a Barcelona s’escapa de Viena i Praga, d’això que explica Zweig. Poc temps després Manuel Coen decideix deixar Trieste, la sortida de l’Imperi a la Mediterrània. Després diran que han tornat a Sefarad. De moment, se’n van del vell món desolat.

Passejant pel Poblenou, busco també el lloc on havia estat la fàbrica de fulles d’afaitar dels Bassat a Barcelona. He llegit en catàlegs de patrimoni industrial quina era l’adreça del que va quedar en la memòria de molts veïns com la Filomatic. Tenia entrada pels carrers Àvila i Badajoz a la vegada. Per la banda de Badajoz, ara hi ha un garatge, però s’hi podria endevinar una estructura industrial, molt simple, bàsica, uns encavallats. Per la banda d’Àvila, un edifici d’oficines de nova planta, amb voluntat de modernitat, sembla un hotel; diria que vaig arribar a treballar aquí unes setmanes en els noranta, preparant una exposició del Fòrum. Les entrades pels dos carrers queden a la mateixa altura, un únic espai allargassat.

Aquesta llenca de terreny industrial on va estar la fàbrica dels Bassat toca paret per paret amb les Industrias Waldes del carrer de Ramon Turró, són dos talls consecutius de la mateixa illa de cases. Com si els Bassat haguessin fet la fàbrica en un terreny no ja a tocar amb el de Waldes, de qui Alberto Bassat feia de gerent, sinó en una part de la mateixa finca. ¿Vol dir això que entre les dues empreses hi havia un vincle més fort que el fet que Alberto Bassat fos gerent de l’una i copropietari de l’altra? Entre els Bassat, Waldes, Nathan Hurwitz, ens surt una illa de fàbriques molt jueva; un de rus, un de txec, un de búlgar... No pot ser casualitat. Participaven els uns en els negocis dels altres? O era simplement un instint jueu d’agrupar-se, de protegir-se? A Barcelona hi havia zones on els jueus tendien a agrupar-se: el Raval, l’Eixample... Una xarxa, un món de connexions i de negocis.

(Amb aquests materials, explicats d’una determinada manera, xarxa, ajuda, negoci, taca d’oli, els antisemites fabricaran les seves imatges. I l’antisemitisme s’alimenta més amb imatges que no pas amb paraules.)

GALERIA FAMILIAR. SAMUEL BASSAT STRUMZA

Diu que el dia que van enterrar Samuel Bassat Strumza, un dels propietaris de l’empresa familiar de fabricació de fulles d’afaitar, hi havia al carrer de Mallorca ben bé tres mil persones. I això que els enterraments eren aquells anys un esdeveniment gairebé rutinari, perquè la mort havia esdevingut una nota permanent del paisatge: el setembre del 1939, quan feia no res que una guerra s’havia acabat a aquesta banda i acabava de començar-ne una altra d’encara pitjor, de més gran, a la banda d’allà. Per a Lluís Bassat, que va néixer dos anys després, que no va arribar a conèixer els seus avis paterns, aquest enterrament multitudinari és una prova, el certificat de l’estima que despertava Samuel Bassat, i en última instància el resultat de la seva bondat i de la seva rectitud moral.

La memòria familiar de Samuel Bassat és llunyana i està diluïda pel temps. Un personatge més ancorat a la infantesa a Shumen i la joventut a Istanbul que a la maduresa a Barcelona. Dels anys barcelonins de propietari d’una empresa familiar amb tres-cents treballadors, «hojas Iberia, hojas Sevillana», en queden els comentaris que el seu fill José Bassat i fins i tot el seu nét Lluís reben de gent que gairebé no coneixen, anys després de la mort de Samuel: «el seu pare em va pagar la carrera», «el seu avi va ajudar el meu pare en el temps de la guerra», «el seu pare em va deixar uns diners i mai no em va demanar que els tornés»... Una imatge de propietari recte, paternal, desprès. La imatge de l’avi desconegut, l’últim d’una espècie de jueus errants, de jueus diaspòrics, un home culte i decidit, un comerciant, un dels propietaris de les fulles d’afaitar, un dels primers que en fan publicitat a la ràdio. Poca memòria, mitificada per la mort. Un home bo. Un home just, o si més no preocupat per la justícia. Un home que volia ser estimat, diria jo.

En queden també les fotos. Lluís Bassat, que s’hauria d’haver dit com el seu avi, Samuel, s’hi assembla. Més que al seu mateix pare: ja passa, les fesomies que salten una generació. Comparteixen la forma de la cara, una mica quadrada, molt seva. Samuel Bassat té unes faccions grosses, un nas ample, els cabells gruixuts, les celles molt poblades, grisoses. Els ulls són més aviat menuts. La boca és una ratlla, sense llavis, com un tall, però té un somriure franc, que els ulls mig tancats reprodueixen i multipliquen. És un somriure bonhomiós, no forçat: el d’una persona que vol quedar bé, que vol agradar. Que vol que hi confiem. Un somriure americà, com si diguéssim, d’emigrant: el somriure de la terra de la gran promesa.

Després d’una vida migrant i nòmada, d’una fugida abrupta i dramàtica de Constantinoble, d’haver-ho perdut tot de cop, de molts anys de treball, d’una guerra que li pren la fàbrica i que l’hi torna; després de voler ser un patró patriarcal en els temps de les guerres obreres; després de veure morir la primera dona, Matilde, i la segona dona, Estrella, dues vegades vidu, el de la fotografia és el rostre d’un lluitador que somriu amb el somriure de vendre’t alguna cosa i de demanar-te després que li donis la mà, amical, amb franquesa, tractes són tractes. Va morir sense un duro. Diu que ho havia repartit tot, quan en tenia. S’assembla a en Lluís, també en l’expressió.

La memòria cuina, la sal i el pebre, les espècies justes, el temps que cou les coses juntes i en barreja els gustos. En Lluís ho recorda:

—Un dia vam convidar a sopar a casa en Néstor Luján, potser la persona que més sabia menjar i més sabia de menjar, un erudit, un savi, i la meva dona li va fer almodrote, un plat de la cuina de casa, seguint la recepta i els consells de la meva mare.

L’ almodrote era un plat medieval espanyol, perdut del tot a la Península des del segle XVII, amb una varietat encara tradicional a les Canàries, però viu del tot entre els sefardites d’Orient i del Marroc. Segons els llibres de cuina, és una mena de salsa de fons, feta al morter, amb oli, alls torrats i formatge ratllat, que en la cuina cristiana es relligava amb llard de porc i en la jueva es complementava sovint amb ous batuts i s’hi posava al damunt albergínia escalivada o carbassa. Almodrote de berenjenas. A la família Bassat i per als sefardites dels Balcans, l’almodrote és una barreja d’ous, formatge i albergínies, carbassó o tomàquet, cuinada al forn.

—Li vaig dir a en Néstor que allò era almodrote i gairebé es va posar a plorar. Em va dir que sabia què era, que en coneixia el nom, que era un plat esmentat en El Quixot, però que mai no l’havia pogut tastar, sempre ho havia desitjat, era la primera vegada que ho feia. I per a algú que no només tenia un gran paladar, sinó una gran cultura sobre els menjars de totes les èpoques, això era un doble plaer: el plat, el nom, la literatura.

De fet, l’almodrote no surt esmentat a El Quixot, ni en parla Cervantes. Però com que és una de les escasses rimes castellanes de Quijote, hi apareix associat en versos satírics o festius: «Dulcinea y don Quijote / son dos reyes de almodrote». On sí que s’esmenta és en una novel·la picaresca del XVII que explica en suposada primera persona La vida y hechos de Estebanillo González, hombre de buen humor, compuesto per él mismo. Una obra d’autor desconegut i atribuïda sovint a Gabriel de la Vega. Quan l’Estebanillo en qüestió està mig empresonat mig ensoldadat a la vila de Roses, fugint de Barcelona, es dedica a cuinar i «hacía cada día un potaje que aun yo mismo ignoraba como lo podía llamar, pues no era ni jigote francés ni almodrote castellano, mas presumo que, si no era hijo legítimo, era pariente cercano del malcocinado de Valladolid».

Escriu Néstor Luján a Como piñones mondados: «Mas vale berenjenas en almodrote que andar con la panza en el trote». Potser no l’havia tastat encara a can Bassat.

L’ almodrote. Cuinat per la memòria. Luján hi veia Cervantes i el Segle d’Or. En Lluís, la seva mare, el gust i l’olor dels seus ancestres.

—Sona molt català, això de Bassat. Per la música, vull dir. Podríem dir perfectament: sí, home, dels Bassat de Barcelona, els del carrer de Mallorca, de tota la vida...

—Però no n’hi ha, de Bassats, a Catalunya... O jo no n’he sabut trobar. Hi ha cognoms que s’hi assemblen molt. Bassas, esclar. Però també Bassart o Bassany, que podrien derivar en Bassat. És veritat que Bassat, així, amb dues esses, té una sonoritat i fins i tot una grafia molt catalanes. Però només hem trobat un Bassat al segle XIV, un mercader de Barcelona que es diu Aguiló Basat i que respon a una crida reial d’ajuda... I s’escriu amb una essa.

—Probablement cristià; si no, hi constaria el fet de ser jueu. Però és curiós que l’altre cognom sigui Aguiló. És pura casualitat, però aquest serà després un cognom considerat xueta a Mallorca a partir del segle XVII, i un dels cognoms que adoptaran els conversos mallorquins del segle XIV. Però tot això serà després...

—Pot ser que el cognom vingui de Catalunya, d’abans de l’expulsió. Però les grafies han canviat molt amb els segles. De vegades els jueus agafaven com a cognoms alguns topònims. Hi ha un riu Vessat, que es pronuncia si fa no fa igual que el cognom, a la vall d’Aran que neix del llac Vessat: com a topònim és obvi, un llac que vessa... Pot ser que vinguéssim de la Vall d’Aran. O d’algun altre lloc de Catalunya. No ho sabem.

—Hi ha qui es pensa que vau adoptar —o adaptar— el cognom quan vau venir a Catalunya. Com els jueus asquenasites que, quan arribaven als Estats Units, buscaven un nom amb sonoritat més americana: els Abramovic convertits en Abrams, posem per cas...

—No, no. Els meus avantpassats es deien Bassat i ho escrivien tal com jo a Bulgària o a Turquia. Ho trobem als papers i a les làpides. També hi ha a Bulgària, i després a França, a Turquia o a Israel, moltes famílies que es diuen Ben Bassat, i ho escriuen junt o separat. De fet, amb el Ben inicial, vol dir ‘fill d’en Bassat’. El nom s’ha escampat a partir de l’emigració, per tot el món. Hi ha Bassats i Ben Bassats a Austràlia, al Brasil, als Estats Units, entre molts altres llocs. No sé si allà els sona a català.

—Els Bassat del carrer de Mallorca, de tota la vida...

Mai no és senzill endevinar l’origen dels cognoms. Aquest Bassat que té una música tan catalana pot venir, com ell diu, d’un topònim pirinenc o pot venir de qualsevol altre lloc. Com a cognom, el trobem sobretot a Bulgària i molt particularment a Shumen, o repartit a partir del nucli que a finals del segle XIX era a Shumen, que és d’on ve la família d’en Lluís. Allà apareix prou sovint a les làpides del cementiri jueu. Al cementiri de Haskoy, el de la comunitat sefardita més vella de Constantinoble, hi ha la làpida de Yaakov Basat, amb una essa, del 1783.

Segons el Diccionari dels cognoms dels jueus búlgars de Mathilde Tagger, Bassat és un cognom jueu que procedeix de la llengua àrab i que significaria ‘tapisser’. Un nom d’ofici, doncs. No és gaire comú i no apareix documentat entre els jueus hispànics anteriors a l’expulsió, però això no vol dir res sobre els orígens de la família: els cognoms es trenen i s’entrellacen, canvien segons els llocs, pot adoptar-lo ja dins l’Imperi otomà una família vinguda d’Espanya, pot ser la derivació d’un cognom hispànic. Més habitual que Bassat és, també a Bulgària, Benbassat, literalment ‘fill de Bassat’, i aquest sí que està documentat a l’Espanya anterior a l’expulsió: hi ha un Abenpesat documentat a Saragossa el 1391, l’any dels grans pogroms que destrueixen els calls de la Corona d’Aragó. Aben i Ben són formes equivalents i el pas de la lletra b a la p, i a l’inrevés, és un clàssic, especialment en contacte amb llengües semítiques.

Per tant, en l’origen de l’origen, Bassat seria un cognom vinculat a un ofici, d’origen meridional i oriental, procedent d’un lloc en contacte amb l’àrab, que tant podria ser a la península Ibèrica com a l’Imperi otomà. El sefardisme no és tant una qüestió de cognoms com de llengua; i la família Bassat, a Bulgària i a Turquia, tenia clarament el ladino com a llengua principal, la llengua de casa, de les arrels i la identitat, la pàtria.

(L’altre cognom de l’avi d’en Lluís, portat des de Bulgària, és Strumza, molt comú a Salònica, que és de fet el lloc d’on venia la seva besàvia. En aquest cas és un gentilici en llengua macedònia, procedent de la població de Strumica, una mica al nord de Salònica, avui dins de l’antiga República Iugoslava de Macedònia, prop de les fronteres amb Grècia i Bulgària. Un cognom lingüísticament eslau, doncs. Però també els Strumza parlaven ladino. La mateixa llengua. La mateixa pàtria de la llengua.)

«Sefarad, anada i tornada». Una veritat a mitges. Veritat per a la família del pare d’en Lluís, sefardites que parlaven ladino. No per la banda de la mare, romaniotes que parlaven italià. Si fos veritat del tot, Lluís Bassat seria com Ulisses, Sefarad com Ítaca: algú que torna al lloc d’on ve i on encara l’esperen, després d’un viatge «ple d’aventures, ple de coneixences». El viatge circular d’Ulisses, que arriba al lloc d’on ha sortit.

Si fos mentida, si no hi hagués cap retorn a Sefarad, si tot fos la història de la família de la mare, seria el jueu errant que no para mai, que no és d’enlloc, que pot ser d’arreu, que va canviant de nom i de llengua segons el port on arriba, que va expandint-se per la Terra empès per un big bang molt antic. No un cercle, una fletxa que s’escapa per l’espai.

Dos viatges i dos mites. El retorn a Sefarad, com a Ítaca. El pas per Sefarad en el big bang dels segles. Dues menes de viatgers. Lluís Bassat, que viu a la ciutat on va néixer, Barcelona, és hereu de tots dos. Una mica de cadascun. Cap dels dos del tot.

Mi padre era de Francia

mi madre de Aragón,

yo era regalada,

de chica me casó.

Cantaven els jueus d’Orient, des de Sofia fins a Sarajevo, des de Salònica fins a Istanbul. Ho cantaven les besàvies de Lluís Bassat i els noms dels llocs els devien evocar llocs exòtics i llunyans, distants en els mapes, distants en el temps, llocs remots, com sortits d’un conte de fades: França, Aragó... «N’és filla del rei de França, germana del d’Aragó». Els mateixos llocs de les cançons de princeses i dames que em cantava a Canet la meva àvia, però fets grans a través del viatge pel temps i per la mar.

Me casó con un franco,

venido d’Estambol.

Él se echa en cama armada,

en la esterica yo.

Él bebe el vino puro y

la agüica yo;

come la carne godra, los huesecicos yo.

El pare era de França, la mare d’Aragó. La filla és malcasada amb un home vingut d’Istanbul, ja a l’Orient. Un franco, és a dir, un jueu occidental, potser un italià, però vingut de costat de casa, quan cantaven la cançó els avantpassats d’en Lluís. La terra dels pares de la protagonista de la cançó és mítica, llunyana. La del marit, pròxima: Istanbul, la ciutat més gran dels Balcans. Lloc de senyors que et miren per sobre l’espatlla. Si els teus pares eren de França i d’Aragó i el teu marit és d’Istanbul, tu ets de la generació que va marxar, de la que va sortir de Sefarad, la història aturada, congelada per sempre en aquella generació. Som d’aquí, però som fills d’exiliats. I recordem els vells noms de Sefarad, de llocs on no hem estat, que ja no sabem on són.

En medio del camino

un sueño me tomó,

vidí un mancebico,

dos besos él me dió.

Cantaven els jueus de l’Orient La malcasada del pastor. No en queda cap record en el castellà de Castella. Només en el dels jueus exiliats. El folklorista que les recull, quan les velles cançons esdevenen un tresor romàntic, en troba trenta-sis versions entre els jueus orientals, moltes a Bòsnia, unes quantes a Bulgària, Grècia i Turquia. En troba moltes versions, però no tantes, i amb uns altres topònims, entre els jueus del Marroc. I a la península Ibèrica només en troba dues, i són en català. Una a Ripoll. Les cançons de la malcasada. La malcasada amb el pastor, que la maltracta, que la fa dormir a la palla, que només li deixa menjar les sobres. La malcasada que veu un xicot quan va a la font i somia l’adulteri. I la cançó va al seu favor. Malmaridada.

Encomana’m a la mare,

rossinyol,

i a mon pare no pas gaire,

[...]

perquè m’ha malmaridada,

a un pastor se me n’ha dada,

[...]

que em fa guardar la ramada.

De França, d’Aragó, de Salònica o de Ripoll o d’Istanbul. La malcasada. La casada infidel. Arreu igual, en terres de moros i de cristians i de jueus, a Orient i a Occident, al llarg de tota aquesta mar nostra.

No me beses muchachico,

no me beses tu a mi;

si sabe el mi marido,

me mata él a mi.

Vides com novel·les. I les novel·les romàntiques sempre passen lluny, a llocs mítics, fascinants. A França o Aragó, si ets a Salònica o a Shumen. A Istanbul o a Alexandria, si ets a Barcelona o a Canet.

Lluís Bassat va sentir en la infantesa cançons en ladino. Potser també converses. El seu pare el parlava, l’havia après de petit, el parlaven el seu pare de Bulgària i la seva mare de Constantinoble, i transmetia al seu fill algunes màximes d’antiga saviesa en la llengua familiar dels avis: «Lo que se pone en el meollo, no te lo pueden tomar. Te pueden tomar la botica, el dinero, pero eso no te lo pueden tomar». La mare, de petita, no parlava ladino, parlaven corfiota, un dialecte venecià, i a partir d’aquí, a Trieste, l’italià. Van acabar parlant amb en Lluís una mica en totes les llengües, amb el castellà modern ocupant el lloc del ladino. En Lluís —que parla per tradició familiar francès i italià, i que va aprendre de gran català i anglès— va pujar en castellà, i entén el ladino i el podria mig parlar. Entre els sefardites que tornaven a Sefarad, el castellà modern va tapar el castellà antic. En els que van anar a Israel, l’hebreu va tapar el ladino. I el ladino de Salònica va ser exterminat a Auschwitz. De la vella llengua dels jueus orientals en queda ben poca cosa. A casa dels Bassat, la memòria de les cançons i alguns refranys d’antiga saviesa.

La senyora Sultana Aledjem, arribada de poc de Sofia, passant per Istanbul, Tel Aviv i Alexandria, va sortir un vespre a comprar oli a granel a una botiga de la Barcelona de postguerra. Hi anava del tot convençuda que el seu ladino de Bulgària era la mateixa llengua castellana que es parlava a la ciutat. El retorn a Sefarad.

—Manolo, híncheme la redoma d’azzeite...

—¡Señora! Aquí no hablamos catalán...

L’anècdota me la va explicar el nét de la Sultana, Benno Aledjem, en català, a la Comunitat del carrer d’Avenir. Van sortir de Bulgària, abans d’acabar la guerra europea, camí de Palestina, passant per Turquia. Una odissea. Després van anar a parar a Barcelona, perquè un oncle, Alberto Benbassat, hi havia arribat l’any 1943, en plena guerra: va aconseguir el passaport espanyol gràcies a la llei d’acollida als sefardites del temps de Primo de Rivera i amb això va poder escapar de Bulgària, per anar a parar a París. En plena escapada, un dia va agafar el primer tren que sortia de l’estació, sense ni tan sols mirar on anava. I resulta que anava a Barcelona. S’hi va quedar. Pocs anys després es casaria, a Poblet, amb Reginita Bassat Zara, una tieta segona d’en Lluís.

A Bulgària en Benno Aledjem, molt petit, no havia estat educat ja en ladino, com totes les generacions anteriors de la seva família, sinó en búlgar. I la mainadera txeca li havia ensenyat alemany. A Tel Aviv va aprendre l’hebreu. Quan van venir a Barcelona cridats per l’oncle Alberto Benbassat, a mitjan quaranta, per muntar un negoci al carrer de Muntaner, no sabia castellà: en va aprendre, com el francès, al Liceu Francès. La llengua de la seva àvia Sultana —i també, però no tant, dels seus pares, Susi i Moni, també de Sara Talvy, la noia de Salònica que coneixeria a Barcelona i amb qui s’acabaria casant— era aquell castellà antic que creien que els serviria per viure a Sefarad, però que a Barcelona els qui parlaven castellà confonien amb el català i els qui parlaven català no reconeixien com a res. La llengua d’un passat ja desat en els llibres d’història. A Salònica i a Tel Aviv i a Bulgària i a Barcelona.

«El ladino no és una llengua, és el record d’una llengua». Ho va dir Angel Wagenstein, el novel·lista jueu nascut a Bulgària com els Bassat. Sefardita, malgrat el cognom: dels quatre avis només un no era sefardita, però era l’avi patern i és qui li va donar el cognom. El de la mare era Béjar. Com molts dels sefardites de Bulgària, un topònim o un gentilici hispànic esdevingut cognom: Toledano, Sevilla, Catalán... Les arrels de tots dos són a Bulgària, però la seva arrel és sobretot el ladino, el judezno. Ni tan sols el pare de Wagenstein, fill d’un asquenasita de Galiza, parlava jiddisch. Parlava també ladino. Com en parlava la família d’Elias Canetti, de Rustschuk, prop de Shumen, al nord de Bulgària. La llengua com a pàtria. El ladino dels Bassat, els Canetti, els Wagenstein. No la llengua absolta, la llengua recordada.

La llengua. Com m’ho ha explicat Enric Larreula, escriptor, professor de llengua, jo ho explico. Em diu que en els anys quaranta un oncle seu treballava per a una empresa de projectors de cinema, propietat de dos socis de Sabadell. L’any 1948, els dos socis i Frederic Larreula, com a manyà i tècnic, van anar a Nova York a veure unes innovacions en aquestes màquines amb les quals es guanyaven la vida. No parlaven gota d’anglès, però van anar fent la viu-viu gràcies al suport d’alguns catalans d’Amèrica. Quan van acabar la feina, i com que havien fet el salt a l’Atlàntic i el seu negoci era el cinema, van decidir aprofitar-ho i anar-se’n fins a Hollywood. Van pujar a un autobús que travessava Amèrica i quan anaven per alguna inacabable plana central, parlant entre ells en català, se’ls va acostar un viatger i els va preguntar, també en un català, una mica estrany, mal pronunciat, d’emigrant:

—Perdonin, els he sentit a parlar. Vostès deuen ser catalans...

—Sí —van respondre sorpresos—, i vostè també ho deu ser...

—No, jo ja vaig néixer aquí.

—Doncs el seu pare...

—El meu pare era turc.

En una llengua antiga, amb paraules arcaiques i un accent impossible, figura que aquell home els va explicar que era descendent de jueus expulsats de Catalunya en el segle XV que havien mantingut el català. El seu pare encara el parlava, ell pràcticament l’havia oblidat. L’existència d’aquest judeocatalà és molt discutida. En ple segle XX, negada. Potser aquell home era l’excepció. Potser a còpia de repetir la història per Frederic Larreula, va anar adaptantse. Potser era una confusió entre català i ladino, d’Amèrica estant, semblants tots dos al castellà, però no ben bé castellà modern. Potser l’home va dir si eren espanyols i després en la memòria la pregunta es va transformar en si eren catalans. En qualsevol cas, la llengua. La llengua com a memòria, com a fòssil, com a comunitat. Del fill de turcs a Amèrica. Del senyor Larreula, de Barcelona.

GALERIA FAMILIAR. ESTRELLA JERUSALMI

Lluís Bassat no va arribar a conèixer la seva àvia paterna, Estrella Jerusalmi, morta a Barcelona al cap de poc de començar la guerra, l’octubre del 36, abans per tant del casament del seu únic fill, José Bassat, amb Yolanda Coen. De fet, José i Yolanda no s’havien casat abans, tot i que estaven promesos, perquè Estrella estava malalta i la seva il·lusió era assistir a la boda del fill. Esperaven que es recuperés, però el càncer continuava avançant. Va morir als cinquanta anys i el fill es va casar després del temps de dol. El marit d’Estrella, Samuel Bassat, només la va sobreviure tres anys, tres anys de guerra, entre la mort d’ella, el 1936, i la mort d’ell, el 1939; Samuel ja era vidu quan es va casar amb Estrella a Istanbul i es portaven setze anys.

Hi ha poca memòria viva d’Estrella Jerusalmi, per aquesta mort prematura en temps convulsos. En tinc al davant una foto, que no sabria datar, i la relació entre l’edat i l’aparença en aquell temps no té res a veure amb la d’ara. Sobre un fons difuminat, ennuvolat, es veu el rostre rodó d’una dona jove, apersonada, com un quadre noucentista de Sunyer, amb els cabells fent petites ondulacions, no gaire llargs, i sobretot unes arracades llargues i brillants. L’expressió de la cara és ben viva. Els llavis, sense arribar a somriure, ben perfilats, són serens i quiets, tranquils. L’expressió és als ulls, amb una cella lleugerament alçada, com qui interroga amb curiositat, observa amb perspicàcia i potser, qui sap, una mica d’ironia. El nas, recte. La forma de la cara, simètrica i plàcida. Una dama mediterrània, clàssica. Ben lluny de les caricatures de jueus que ja popularitzava, ganxudes i exòtiques, l’antisemitisme de l’època. Estatuària llatina, retrats de matrones en marbre, dels temps de l’Imperi d’Orient, però més imperi que no pas Orient; com els rostres de noies noucentistes en bronze de Clarà o de Maiol, pentinades igual que Estrella. La naturalesa, i la fisonomia, imita l’art.

Els retorns a Sefarad. Hi ha històries individuals de retorns a Sefarad de totes menes, amb tots els calendaris, amb tots els objectius. N’hi ha que semblen construïdes per afirmar els tòpics, per confirmar-los. Isak Andic Ermay, el fundador de Mango, que va néixer a Istanbul, en una família sefardita, va arribar a Catalunya als anys seixanta —un retorn a Sefarad— i avui és el català més ric. Va començar el negoci quan va tornar d’unes vacances amb dues camises que s’havia comprat a fora i les va vendre pel doble del que li havien costat. I, a partir d’aquí, botigues i més botigues, després de la que va crear amb el seu germà Nahman Andic al passeig de Gràcia. Una història que sembla construïda amb la matèria dels tòpics: el retorn triomfant a Sefarad, la competència econòmica dels jueus, el seu instint per a la riquesa i el diner, la capacitat de vendre dels sefardites, el somni català, la terra barcelonina de la gran promesa on algú que va arribar fa molt poc esdevé el català més ric. Tòpics? La vida de vegades no té manies a assemblar-se al tòpic. La vida no té tantes manies com la literatura...

(Aquell conte de Salvador Espriu que parla d’Eleuteri, un jove a qui una màquina va arreplegar mentre treballava... I Salom de Sinera n’explica la història fins que l’interromp Pulcre Trompel·li, el noucentista irònic tip de sentimentalismes, que li etziba: «Bé, sí, el tòpic de l’obrer honrat, de l’amo brètol, de la mare en la misèria. Segueix el meu consell, no parlis més de l’Eleuteri... I en Salom de Sinera es resigna: I com que en Pulcre té raó, t’he de donar l’últim adéu, honrat, bondadós, treballador Eleuteri, estimat amic. Cal que no parli de tu, perquè ets un tòpic. Però recordes com corríem amarats de sol, xops de suor, encalçant-nos pels rials, a través dels canyars, cap a la platja? I no parlaré més de tu, excusa’m, perquè en Pulcre Trompel·li ha dit que eres un tòpic. I saps?, tu no ho entendries, però en Pulcre Trompel·li té raó».)

Segurament Pulcre Trompel·li ens aconsellaria treure aquest esment tan modest i tangencial a la història d’Isak Andic, que bonic seria conèixer la seva sortida d’Istanbul, el viatge de les camises, la primera botiga, els fracassos, les nostàlgies... Però tot això deu ser un tòpic. O més d’un: el tòpic del jueu, el del sefardita, el tòpic de Catalunya. I Pulcre Trompel·li ens diria que, encara que estiguin carregats de vida, hem d’evitar els tòpics, «hélas, hélas, la bêtise humaine...».

Els retorns a Sefarad. Històries de tota mena. Se m’ha punxat la roda i ve una grua a posar-me’n una de recanvi, provisional. Al senyor de la grua li dic que em fa vergonya com tinc el cotxe, ple de llibres desendreçats.

—No pateixi. A mi no m’espanten els llibres, els estimo. Llegeixo molt. I escric...

Mentre canvia la roda, com al poema de Brecht, Ricardo Jiménez Núñez m’explica que escriu haikus i tankes, sobretot; va llegir molta poesia del 27 hispànic, Lorca per damunt de tots, però també Cernuda i Guillén. De l’altre Guillén, de Nicolás, va aprendre els ritmes populars a la cubana, i ha escrit lletres per a bachatas i merengues. Ara compon himnes evangèlics —la seva dona dominicana l’ha dut a l’Església Evangèlica—, i també impressions de paisatges i històries familiars.

—Tinc molta història. La meva àvia era una jueva sefardita de Tànger, es deien Pérez, que es va casar amb un gitano —ho va saber després, que era gitano—. Van viure a Tànger i a Casablanca. Jo sóc de la Línea de la Concepción. El meu pare va treballar molts anys a Gibraltar, quan aquí hi havia misèria i allà tenien de tot. Una cosina de la meva àvia, jueva sefardita, va morir en un camp de concentració nazi, perquè la van acusar de ser espia dels jueus... La meva àvia i el meu avi no ho explicaven, que eren gitano i jueva, perquè al temps de Franco els perseguien. Jo ho he sabut molt després, coses que m’explica el meu pare... I després coses d’Haití o de la República Dominicana, de part de la meva dona.

Amb les mans emmascares de la sutja de la roda, Ricardo Jiménez Núñez m’apunta alguns dels seus poemes. Els himnes evangèlics són en castellà. Té algun haiku en català, m’apunta una tanka en francès, una altra en gallec. Fins i tot, un petit poema, un haiku, en caló, la llengua del seu avi:

Acais junando

rachí sillela romí,

chivé sonacai.

Em diu què vol dir:

Els ulls que miren:

la nit és dona;

el dia, or.

És un altre retorn a Sefarad, de Tànger estant, el temps del Protectorat, els sefardites que parlaven haketia, el mite de Casablanca i de Tànger. (Pulcre Trompel·li també ens diria que tot això és un tòpic. Als antípodes del d’Andic, aquí el gitano i la jueva, el món bohemi i mític, els poemes en caló amb una ombra de Lorca. També tindria raó, en Pulcre. Sempre pot tenir raó, sempre s’ho pot carregar tot, arreu pots trobar i denunciar tòpics. Però jo dono la mà a l’amic Ricardo Jiménez, que ha vingut amb la grua, que m’ha escrit uns poemes al revers d’una factura, que m’ha parlat de la seva àvia sefardita de Tànger tornada a Sefarad. Em sap greu, Pulcre...)

Retorn dels sefardites a Sefarad? Impossible. Tots els retorns són impossibles, perquè el lloc on volies retornar ja no existeix. Perquè el món que vas deixar enrere ja ha desaparegut. Dues vegades: el que et vas endur en la memòria es va distorsionant amb el temps, les coses s’engrandeixen i s’escurcen, com en el joc del telèfon de la nostra infantesa: quan ho havies explicat set vegades, en filera, a cau d’orella, la darrera versió ja no s’assemblava gens a la primera. Desapareix, doncs, el món que t’emportes. Desapareix el món que es queda. Els sefardites no podien tornar a Sefarad, perquè Sefarad ja no hi era. Potser no havia existit mai, tal com era en el record. I, al damunt, els sefardites tampoc no poden retornar al món on van ser sefardites, al Marroc o als Balcans, a Corfú o a Esmirna, a Salònica o a Istanbul, perquè també aquests mons han desaparegut. Ja no hi són. Sempre hi podem anar. Però mai no hi podem tornar. Perquè el món del qual vam sortir ha deixat de ser quan en sortíem. (Només queda la llengua, si és que queda alguna cosa; no el món, les paraules que fem servir per parlar-ne.)

Quan era jove, anava a veure Agustí Bartra i Anna Murià a la casa del carrer d’Avinyó, al barri del Segle XX a Terrassa, tornats de l’exili mexicà, on els havia dut la guerra. No feia cinc-cents anys, com en els sefardites. Només quaranta, però era el mateix. L’Agustí i l’Anna no van tornar a Catalunya. Van anar a Catalunya. No podien tornar a la Catalunya republicana de la seva joventut perquè ja no hi era. Potser per això van anar a parar al barri del Segle XX a Terrassa, com els sefardites van venir a Barcelona: perquè encara no hi era quan van marxar, perquè era un lloc visiblement nou, d’ara, no hi havia ni el miratge d’un retorn, del tancament d’un parèntesi. Havien vingut a un món nou on es parlava la mateixa llengua del món que havien deixat. (I tampoc no era el món que havien volgut preservar en l’exili. Fills dels exiliats, nascuts ja a Mèxic, m’explicaven, quan venien per primera vegada a Catalunya, que els havia sorprès perquè no era tal com els deien els pares. Recordada des de Mèxic, a Catalunya els grans de raïm eren com préssecs, els préssecs com melons i els melons no es podien ni descriure de tan grossos. Després, tot és com és. A Catalunya i a Sefarad.)

En la particular diàspora dels germans Bassat Strumza, nascuts a Bulgària, fugitius d’Istanbul, Enrique va triar Hamburg (després que Alberto triés Barcelona i que Aquiles se n’anés a Mèxic). Enrique se’n devia anar cap a Alemanya a començament dels anys vint. No se n’hi va anar sol. Aquelles migracions no eren de joves per casar, vés a saber si trobarà allà on vagi una bona noia jueva, de bona família, dels nostres. Se n’hi anaven casats i afillats, o si més no així se n’hi va anar l’oncle Enrique, com ho faria també el seu germà Samuel cap a Barcelona. Enrique s’havia casat a Constantinoble amb Rosa Asseo, jueva d’Edirne, el nom turc d’Adrianòpolis, pràcticament al lloc on es troben Turquia, Grècia i Bulgària, el rovell de l’ou d’aquell món sefardita dels Balcans, entre el Danubi i la mar. Enrique i Rosa no van tenir fills, però devien anar cap a Alemanya acompanyats d’una part de la família: sempre van tenir a prop a Moisé Bassat, germà d’ell, i a José Asseo Eskenazi, germà d’ella, socis o empleats en les empreses que hi van anar creant. Un nucli de sefardites a Alemanya.

La primera destinació d’Enrique i família a Alemanya és Hamburg, on funda una empresa el 1922. Tres anys després ja són a Ohligs, a Solingen, tot i que també té residència en alguns moments a París... No deu ser una destinació casual, Solingen: és la ciutat de l’acer. Prop de Düsseldorf, a Renània del Nord-Westfàlia és una ciutat no gaire gran, més petita que la meva Terrassa, especialitzada de tota la vida en l’acer, en navalles i espases, maquinetes d’afaitar i estisores. No hi ha una gran siderúrgia. Hi ha una multitud de petites fàbriques d’estris també relativament petits, domèstics. Des del temps de les velles artesanies medievals, les espases de Solingen, prop d’un molí d’aigua. La gran marca de les navalles i els ganivets d’Alemanya. A Barcelona, a la ganiveteria Roca de la plaça del Pi, Casa de Confiança, especialitzada en acers, hi havia i encara hi ha un enorme rètol a la façana on posa Solingen-París-Barcelona. Un topònim de confiança, la indústria alemanya, sòlida i resistent, duradora. Un cartell, el de la ganiveteria Roca, modernista i solemne que sembla la història de la mateixa família Bassat: fundaran una empresa de fulles d’afaitar a Solingen entre dos germans, Enrique, amb domicili en aquells moments a París, a l’Avenue de la Repúblique, i Alberto, amb domicili llavors a Barcelona, a la rambla de Catalunya, 120.

Per això hi devia anar Enrique Bassat Strumza, i família. Entorn del 1926 fa tot un seguit d’operacions mercantils que, comptat i debatut, acaben creant una empresa per a la producció i exportació de fulles d’afaitar. També de ganivets de butxaca, navalles i tisores, amb una marca per a armes blanques. Sobretot feien les fulles d’afaitar d’acer. Una indústria de moda: les maquinetes d’afaitar s’havien inventat a final del segle anterior, el senyor Gillette les havia perfeccionat amb la fulla d’acer i la Primera Guerra Mundial les havia fet populars en tots els fronts. Funden, doncs, l’any 1926, l’empresa Albert & Heinrich Bassat, amb domicili social a Solingen. En són accionistes els dos germans: Enrique, primer des de París i després des de Solingen mateix, i Alberto. Fabrikat v. Rasiercreme und Rasierlingenfabrik.

Alberto fa de soci des de Barcelona. I la família envia a Solingen el pare d’en Lluís, José Bassat, que està destinat a ser l’hereu de la companyia: l’oncle Enrique no té fills amb la seva primera dona, Rosa Asseo. Per allà circula també el cunyat, Josef Asseo, apoderat de l’empresa. Tenen una de les moltes empreses de fulles d’afaitar que hi ha a Solingen, amb un munt de marques pròpies: Bassatis és la més coneguda, però n’hi ha moltes més: Bonzo, Mickey Mouse, Orion, Known the World Over, Shavex, Transco... Mentrestant, Enrique Bassat presenta a l’oficina de patents de Solingen —però també a la de Londres— un munt d’idees pròpies: per embolicar les fulles d’afaitar, una màquina per trinxar-les, una per gravar-les, una altra per optimitzar-ne la fabricació sobre una cinta d’acer... Deuen ser bons temps per al negoci.

No sé si ho són també per a la família. A començament dels anys trenta, ja amb la crisi, José Bassat se’n va cap a Barcelona. No li agrada el que veu a Alemanya. L’any 1934 mor la dona d’Enrique, Rosa Asseo. L’enterren al cementiri jueu de Solingen. Encara avui es pot llegir la seva làpida, en francès: «Rose, elle a vecu ce que vivent les roses, l’espace d’un matin». Tenia trenta-vuit anys. La làpida ha sobreviscut als incendis i les profanacions que van començar quatre anys després: la més gran, la de la Kristallnacht del 1938, quan els SA i els SS van obrir algunes tombes del cementiri jueu de Solingen. Enrique es va tornar a casar relativament aviat amb Emile Heinermann, potser fora de Solingen; no era jueva. Encara eren bons temps per a l’empresa. La fàbrica de Solingen, amb Enrique al capdavant, va ser el centre de tota una xarxa d’empreses de fulles d’afaitar que la família Bassat va anar expandint per tot el món, des d’Alemanya fins al Brasil. França, Anglaterra, Turquia, Mèxic i el Canadà. També a Barcelona.

Tot anava molt de pressa. En deu anys havia passat gairebé tot: la creació de la fàbrica, l’èxit, la mort de la dona. L’exili. Les profanacions. El pont entre Solingen i Barcelona, d’anada i de tornada. La calma. L’inici de la tempesta.

Hi ha una foto dels germans Bassat Strumza, feta probablement a Constantinoble, abans que comencés el seu particular big bang per tota la Terra. Posen com quatre mosqueters moderns, amb els seus mostatxos turcs, de principi de segle, i tots semblen tallats pel mateix patró i en tots reconeixes fragments de les faccions de Lluís Bassat, no tan sols del seu avi Samuel. Figura que la foto és del 1916, en plena Gran Guerra. Sigui Constantinoble o Viena, que és una altra possibilitat, és en qualsevol cas en una capital en guerra. Són joves, en edat de ser mobilitzats. Ho estaven? És una fotografia curiosa, perquè no és d’una família, sinó de quatre germans. Sense el pare i la mare, que eren vius. Només de quatre, quan eren uns quants més: hi falten les dues germanes, que potser ja s’havien casat, i dos dels germans, Aquiles, que l’any 1919 encara era a Viena, i Alberto, que potser ja n’havia marxat.

Quatre germans. Per què aquests quatre? Potser són els que queden encara a Turquia. Com si formessin una mena d’equip. És una composició, un retrat col·lectiu d’estudi, de retratista, en diríem. Pictòric. Dos dels germans són asseguts, Jacques i Moisé, aquest en una posició central. No saben què fer amb les mans. Dos són drets, Samuel, l’avi d’en Lluís, i Enrique, el que marxarà a Alemanya i hi començarà el negoci familiar de fulles d’afaitar. Els grans, darrere, presideixen però no protegeixen. Tampoc no saben què fer amb les mans, les deixen caure al costat del cos. Tots van molt arreglats, a la manera occidental, amb corbata, ben pentinats. Vestits foscos, el puny de la camisa que sobresurt uns centímetres de la màniga de l’americana, impecables. Una foto burgesa. S’endevinen unes formes geomètriques al darrere. Com una foto d’exploradors abans de sortir d’expedició. O de conqueridors del món, abans de repartir-se per tots els camins de la Terra. O de nois de casa bona abans de ser cridats a fer el servei. La meitat dels que hi són, Samuel i Jacques, i un dels que no hi és, Alberto, són enterrats a Barcelona. Enrique a Israel, a Tel Aviv. Moisé a Solingen, el primer que va morir, l’any 34, l’únic que no va veure la tragèdia, però sí que va veure com fermentava.

Aquesta és una història de gent que se’n va. De viatges i de viatgers. El segle de la família Bassat podria ser una il·lustració de la història eterna del jueu errant, condemnat a vagar per sempre més per tota la Terra. Però, és de veritat una condemna? De vegades sí. Hi ha membres de la família Bassat que se’n van perquè els persegueixen o perquè el lloc on vivien ha esdevingut hostil, malcarat. Així, els Coen se’n van de Corfú perquè hi ha hagut un pogrom. I els Bassat d’Istanbul perquè s’hi juguen la vida. I els Romano de Trieste a Florència perquè Trieste ha estat annexionada al Reich. Marxar perquè et persegueixen, perquè et volen matar, perquè et fan la vida impossible.

Però molts dels jueus errants de la família Bassat, des de Manchester fins a Austràlia, des de Solingen fins a Barcelona, se’n van perquè volen. Buscant, no fugint. Alguns, contra el consell patern o el sentiment matern, revoltant-se, perquè volen horitzons nous, millors. D’altres per afany d’aventura, per ganes de tornar a començar, de tornar a néixer, com si diguéssim. Hi ha gent que fuig i gent que busca. Rarament hi ha retorns, en el sentit estricte. Sefarad no és ben bé un retorn, és una oportunitat nova: no hi ha una aliya a Sefarad, hi ha unes ciutats —sobretot Barcelona— que encarnen un món emergent, nou. Ni tan sols Israel és estrictament un retorn. És un començament.

Si fos una condemna, diríem que se n’han d’anar de tot arreu perquè enlloc no els volen. Només és una part de la veritat. Llavors potser no és una condemna, sinó una inquietud, una força motriu. Allò que diu Edmond Jabès quan explica per què no ha anat mai a viure a Israel, tot i que se l’estima: per una vocació de desarrelament.

Em fa l’efecte de no poder existir si no és fora de tota pertinença. Aquesta és la meva mateixa substància. Potser no puc fer res més que expressar aquesta contradicció adolorida: aspiro com tothom a un lloc, a una llar, i no puc, al mateix temps, acceptar allò que se m’ofereix. Aquesta negativa no és, cal entendre-ho, una actitud volguda, sinó una disposició profunda contra la qual lluito i que intento, naturalment, de vèncer. Aquesta no-pertinença, per la disponibilitat que em dóna, és també allò que m’apropa a l’essència del judaisme i, en general, al destí jueu.

No voler tenir arrels a la terra. Les arrels són a la tradició, al llibre, a la família, a les paraules. No arrels físiques: t’immobilitzen.

Tractar les ciutats com Don Joan tractava les dones, anant d’una a una altra, no volent arrelar-se a cap. S’ha fet molta teoria, de Don Joan. Potser no s’aturava en cap dona perquè cap no li feia el pes? Perquè cap no li podia fer el pes? Perquè cap podia competir amb la dona ideal, idealitzada, inventada per la imaginació, potser cuinada amb el record de la seva pròpia mare? Com li passa al Solal de l’Albert Cohen, el cosí de Corfú. Potser perquè era incapaç d’estimar-ne cap de veritat, més enllà de la mare? Potser perquè exigia de totes l’amor incondicional que només la mare li podia oferir? Potser Don Joan fa amb les dones el que el jueu errant fa amb les ciutats. La resistència a arrelar-se, de la qual parla Jabès amb orgull. Saltar de l’una a l’altra. Estimar-les mentre hi és. Oblidar-les quan en marxa. Tenir-les en la memòria, com una llista: «Madamina, il catalogo è questo...». Potser perquè no troba mai la seva ciutat, la ciutat ideal, la Jerusalem eterna, la ciutat mare? O perquè en el fons les ciutats, els espais, no li interessen? (Tants escriptors jueus que hi ha, i tan pocs arquitectes!)

Devia ser just a l’inici de la dècada dels trenta. Samuel Bassat, l’avi d’en Lluís, ja havia arribat a Barcelona, l’any 1929, per veure màquines noves que podien servir per fabricar fulles i navalles d’afaitar. Alberto Bassat treballava per a l’empresa de Jindrich Waldes a Barcelona, que feia articles de merceria a escala industrial en una nau del Poblenou. Enrique Bassat tenia una empresa a Solingen, a Alemanya. Llavors decideixen crear una empresa a Barcelona, en uns terrenys al costat de la fàbrica de Waldes. La funden des de Barcelona Samuel i Jacques Bassat. En són socis Alberto, que continua amb Waldes, que potser hi posa diners, i Enrique des d’Alemanya. Uns anys després s’hi afegirà, com a executiu, José Bassat, el fill de Samuel, que ha estat coneixent el negoci a Solingen.

La de Barcelona és una empresa familiar, la porten entre tots. Potser especialment Samuel, tot i que el nom a començament dels anys trenta és E. Bassat. Fábrica Española de Hojas de Afeitar. Anys després passarà a ser Bassat, S.A. i el subtítol s’allargarà i enriquirà: Fábrica Española de Hojas, Maquinitas de Afeitar, Tijeras, Pinzas, Navajas, Formones, Guillames y Artículos de Forja. Fan sobretot dues marques de fulles d’afaitar, Iberia, la més famosa, i Sevillana. Subratllen sempre que la fàbrica és espanyola, però al mateix temps llueixen l’origen alemany:

Aprovechando la experiencia de fabricación en nuestras casa de Alemania, Solingen-Ohligs, podemos garantizar la perfección y calidad de esta navaja, fabricada con el mejor acero por técnicos especializados, así como cuidadosamente controlada y revisada varias veces durante su fabricación, antes de ser embalada. Se ofrece al público con la absoluta seguridad de su perfección y completamente lista para su uso.

Perfecció: surt dues vegades. I garantia alemanya. Un article sòlid, solvent. Veus les navalles i les fulles d’afaitar i tenen aquest aire germànic de cosa ben feta, sòbria, resistent. La fàbrica de Barcelona era un reflex de la de Solingen, germana de les que els Bassat anaven obrint pel món.

La de Barcelona va anar bé, també. L’any 1936, la fàbrica del Poblenou tenia tres-cents treballadors i rutllava com una seda. Com la d’Alemanya. Llavors va començar, aquí, la guerra. I allà la guerra ja es veia venir.

Bassat S.A., Barcelona, va ser la primera que va fer anuncis per la ràdio del producte estrella, la fulla d’afaitar Iberia. N’hi havia d’altres, com per exemple la Sevillana, amb una manola amb un clavell grana als cabells i una guitarra a les mans, Romero de Torres d’estar per casa. Iberia era la marca més coneguda: jo n’havia vist per Canet, a la casa del meu avi Artur, amb un lleó a l’embolcall de paper que duia la fulla d’acer entre les potes del davant, rampant, sobre un fons blau intens i negre; era la versió de luxe. Diria que també n’hi havia sense estrenar, quan ja no se’n feien servir. Als anys trenta, la família Bassat radiava una cançó promocional de la seva primera marca.

Dos cosas yo pediría

al galán que me quisiera:

que se afeite cada día,

pero con la hoja Iberia.

Hoja Iberia,

la mejor del mundo entero.

Hoja Iberia,

solo a ella yo prefiero.

Hoja Iberia

deja el cutis suave y fino.

Hoja Iberia,

yo con ella soy feliz.

Gràcies o no a la publicitat, Iberia era la marca més ben situada i Bassat, l’empresa local amb més sortida. Anys després, en els seixanta, Lluís Bassat (clandestinament, amagat rere un pseudònim) va guanyar un concurs que convocava la seva pròpia família per fer els anuncis de Filomatic. A l’anunci de televisió, Gila —famós pels monòlegs telefònics— explicava en quinze segons, «agente Gila llamando a la gente», que tenia el secret per al bon afaitat.

Filomátic afeita acariciando, muchas, muchas veces... y da un gustirrinín....

Trenta anys i moltes guerres després, el món anava més de cara a barraca. Directe. Menys barroc. Potser més simple. I més a la seva. Cadascú a la seva. Als anys trenta, afaitar-se ben suau per complaure la nòvia. Als seixanta, per al propi gustirrinín.

Cada dia, per anar a la feina, passo una vegada o més pel carrer dels Àngels, a Barcelona, entre el carrer del Carme i el de Peu de la Creu. Al número 16, fa uns anys hi havia una placa on deia: «En aquest edifici, Isaac Carasso fabricà el primer yoghourt Danone del món. Barcelona, 1919-1994». La placa ja no hi és, però encara s’hi veuen les marques. La van treure els veïns, perquè van demanar permís a l’Ajuntament per posar-hi un ascensor i se’ls va denegar; com a venjança, van decidir treure la placa. D’altra banda, hi ha qui diu que la casa dels Carasso era una mica més enllà, cap al carrer del Carme, al número 1, a la cantonada. En qualsevol cas, en aquest tros del carrer dels Àngels, Isaac Carasso va muntar el seu laboratori —en deia així— per fer iogurts d’una manera artesanal, però amb vocació d’indústria, com els que havia après a fer segons la fórmula búlgara i els va posar el nom de Danone perquè al seu fill petit, que es deia Daniel, li deien a casa Danon.

La família dels Carasso venia de Salònica. Sefardites com els Bassat. De fet, a Barcelona, les dues famílies van tenir molt tracte, van ser i encara són molt amigues. Hi ha una versió novel·lada de la història de la família, plena d’anècdotes —la coincidència involuntària d’un Carasso i de Himmler al menjador del Ritz de Barcelona, en plena guerra europea!— que es titula El olivo que no ardió en Salònica. Una història marcada també pel mite del retorn a Sefarad: de Salònica a Barcelona passant per Suïssa, l’any 1916. Isaac Carasso era un home viatjat, culte. Havia conegut les propietats del iogurt en els seus viatges al nord de Bulgària, la zona on vivien els Bassat, i semblaven realment miraculoses: en els primers anuncis de iogurts sortia el dibuix d’un home vestit a l’estil oriental amb un peu que deia: «Turco de 117 años. Anatolia». La longevitat extraordinària era l’efecte de les propietats de la «leche cuajada búlgara, alimento vigoroso, desinfectante intestinal» que produïa «salud, belleza, juventud y larga vida».

Amb aquestes propietats, els iogurts i quefirs del senyor Carasso havien de ser un èxit per força. Ell n’havia parlat en els seus viatges a París amb metges prestigiosos, i també a Barcelona els metges van recomanar-lo. Els distribuïa amb els carters, mig d’estranquis, amb tramvia, per les farmàcies. En feia pocs, en pots de porcellana. Danone va esdevenir un imperi. Amb els Bassat, són vides paral·leles. Vénen del mateix lloc, pràcticament, en el mateix temps: l’antic Imperi otomà, el món sefardita que parla ladino i que viu entre el Danubi i Istanbul, amb Salònica com a gran capital jueva. Vénen a Barcelona. Hi funden les seves empreses. Tot passa en una ciutat relativament petita, entre el Raval i el començament de l’Eixample. Tenen mentalitats innovadores, europees. Han marxat d’un món vell no pas per retornar a un altre món encara més vell, la memòria de Sefarad, sinó per arribar a un món nou, emergent, la ciutat dels prodigis. Un Raval efervescent, de fàbriques i de tallers entre convents, de cases baixes i palaus antics entre patis com claustres. La fugida d’un món balcànic sempre en erupció. Una anada cap al futur, la indústria, la Barcelona modernista. (Ja posats, hi ha una llegenda. Diu que a Antoni Gaudí li agradava molt el iogurt. En comprava molts, per barrejar-los després amb fruites. Eren els d’envàs de porcellana, els que fabricava des del 1919 la família Carasso. Gaudí els portava a l’estudi dins de les obres de la Sagrada Família, on concebia el seu projecte de temple expiatori. No se’ls menjava tots de cop. Els tenia allà sense refrigerar, uns quants dies, i quan se’ls menjava ja els havia sortit una mica de verdet, algun fong de floridura. Segons els treballadors de les obres, eren aquests fongs, suposadament al·lucinògens, els que dictaven a l’arquitecte les formes oníriques i arrodonides que anava agafant la seva catedral. La Sagrada Família seria, segons la llegenda, un producte dels efectes secundaris del iogurt. Gaudí, la Sagrada Família, Danone. Tot Barcelona en un mateix paquet llegendari.)

La família Bassat, propietària d’E. Bassat. Fábrica Española de Hojas de Afeitar, va adreçar el dia 18 de juny de 1931 una carta a Francesc Macià, president de la Generalitat de Catalunya des de final d’abril, amb una petició formal: fer una fulla d’afaitar amb l’efígie de Macià, acompanyada de la bandera catalana i de la federal, per posar-la immediatament a la venda. En aquests moments, la figura de Macià, l’Avi, és un mite que està per damunt de la política a Catalunya, una figura familiar i entranyable: un antic coronel de l’exèrcit espanyol que ha deixat la carrera per implicar-se a fons en la reivindicació catalanista. Un home gran, moriria el dia de Nadal del 1933, però solemne, elegant, plantós, de corbata i armilla, amb un bigoti característic, amb les galtes i la barba ben rasurades. Un senyor. Un bon model per a una fulla d’afaitar.

La carta de la família Bassat, en un català refinat, una mica postís, amb algunes petites incorreccions ortogràfiques —no gens estranyes ni escandaloses en un moment on ningú no havia après català a l’escola— és un retrat perfecte de la retòrica seductora de la família Bassat, publicitària, amb vocació de persuasió; una prova de la seva empenta comercial i del sentit de l’oportunitat. Gent espavilada. Una família que es dedicava a fabricar, però que pensava com vendre. Està escrita en paper de l’empresa, amb la imatge d’un cavaller molt ben vestit que du a les mans una fulla d’afaitar Iberia («la mejor hoja de afeitar»), envoltat de les dues grans marques de la casa, Iberia i Sevillana.

Sóc assabentat per la prensa diària el gran interès que preneu per aliviar la trista situació perquè atrevessan els treballadors afectats per l’atur forçós i de la vostra demanda d’ajuda als industrials. Em permeto d’oferir-vos una de molt eficaç amb els articles d’aquesta vostra casa. Prego vos digneu autoritzar-me per estampar la vostra tan venerable efígie a una marca de fulla d’afitar de producció i elaboració netament catalana. Aquesta fulla seria produïda amb la qualitat superior que faix, segons mostres que tinc el gust d’acompanyar-vos. Les fulles que produeix aquesta fàbrica son superiors a totes les que es troben actualment en el mercat, tant nacionals com extrangeres, venent-les a un preu més reduït.

Feta la petició, els Bassat passen a l’oferta, i a la seva justificació:

El preu que fixarà per la vostra marca serà inferior a tots els actuals i destinarà un deu per cent del import del consum per engrosar la subscripció oberta en aquesta digníssima Generalitat a favor dels obrers sense feina. Es l’article de fulles d’afaitar d’un consum molt elevat i continu, montant a moltes mils pessetes lo que reportaria un ingrés successiu i ascendent d’aquesta Caixa, quan més s’estengués la marca. Per la meva part em comprometo a fer tota mena de reclams i per tots els medis, per obtenir qu’es vengui com pas una altra. No es el benefici comercial lo que m’indueix a fer aquesta proposta, ja que les meves marques registrades em reportarien molt més; sinó per contribuir a la vostra humanitària iniciativa i no en concepte de caritat sinó en una part del benefici que de dret els revé. Em plau dir-vos que la vostra efígie serà acompanyada de la bandera catalana i de la federal.

Lluís Bassat em passa amb un somriure de publicitari (càlid, com qui t’ensenya la redacció escolar d’un fill espavilat) el text d’aquesta carta, tota una època, tota una mentalitat. La firma Enrique Bassat.

I el millor de tot és que s’ho creien això, era una tàctica comercial, però això de l’ajuda als treballadors s’ho creien, era veritat. Eren veritat les dues coses a la vegada.

Com era veritat aquesta capacitat d’adaptació dels Bassat, de tants jueus diaspòrics, aquest entendre de seguida les regles del joc de cada lloc, aquesta tenacitat en començar i recomençar.

No sé què devia respondre Francesc Macià. No crec que es fessin mai, aquestes fulles d’afaitar Macià. Si s’haguessin fet, el meu avi n’hauria comprat, n’estic segur. No en quedaria cap a casa, perquè en acabar la guerra les haurien hagut de destruir o d’amagar (com els llibres en català o els exemplars de La Humanitat, el diari de l’Esquerra). Però en quedaria la memòria.

Provença, cantonada amb Balmes. Tots els testimonis dels jueus barcelonins d’abans de la guerra que ha recollit Martine Berthelot en el seu llibre, imprescindible, Memorias judías, parlen de la sinagoga, de la comunitat, de l’edifici comunitari, amb aquesta expressió, convertida en nom: Provença, cantonada amb Balmes. No una adreça, en el sentit estricte, Provença, 250. Una cantonada, un xamfrà. Una torre amb jardí que s’havia anat condicionant per fer de sinagoga: una per als sefardites i una altra per als asquenasites, però tots de la mateixa comunitat. Una torre on feien ball al jardí pel Purim, on es resava i es discutia i se celebrava. Els qui la van veure la recorden lluminosa, acollidora, preciosa. Potser no ho era tant. Potser era només un pis i un soterrani, un parell de salons. També un jardí. Sobretot un jardí. Sempre hi ha un jardí, en la memòria, abans de la catàstrofe. El jardí dels Finzi Contini, de Giorgio Bassani. El jardí dels cinc arbres d’Espriu. El jardí de Mirall trencat de Rodoreda.

Abans de Provença, cantonada amb Balmes, els jueus de Barcelona llogaven un cinema o un hotel, per a les festes i trobades. No era un espai fix, un lloc per a la memòria. El primer va ser aquella torre amb jardí, que alguns evoquen com un espai immens, potser perquè eren poca gent. Hi havia un comitè, una biblioteca. Els nois feien la bar mitsvà. Hi havia rabins. I quan no, hazans. I jueus dispersos, vinguts d’arreu. Una comunitat tolerada, no sempre legal. Manuel Coen, l’avi matern d’en Lluís, n’era el tresorer.

El jardí de Provença cantonada amb Balmes és el jardí perdut de molts dels que van venir o van tornar. El jardí que s’ha quedat a la memòria, on sempre és estiu i on encara són vius aquells que van morir. El jardí dels capvespres i de les festes. Quan va esclatar la guerra, els jueus de Barcelona, en zona republicana, van decidir tancar la sinagoga. No per cap prohibició, perquè veien com cremaven esglésies i convents. Per si de cas. No eren temps de persecució, però sí de discreció. I quan van entrar els nacionals, un grup de falangistes van entrar a Provença cantonada amb Balmes i van destrossar tot el que hi van trobar. Però aquesta ja és una altra història. La tempesta sobre el jardí.