Com s’escriu un text persuasiu
Cap de les idees que et transmeto a continuació és original meva, però les comparteixo totes. Alguna potser se m’ha acudit també a mi a partir de l’experiència, com ja els havia passat abans a moltes altres persones que escriuen. Altres, la majoria, les he vist escrites i les he manllevat de llibres sobre el fet d’escriure que m’han semblat útils i fàcils d’entendre. Per no fer feixuga la lectura, només te n’esmento i te’n recomano tres que m’han servit especialment per fer aquest H2PAC: La cuina de l’escriptura, de Daniel Cassany (1993); Escriptura sexy, de Lluís Pastor (2011), i Com escriure clar, de Jordi Pérez Colomé (2011).
De què parlem quan parlem de text persuasiu?
Un text persuasiu és el que té com a objectiu convèncer el lector. Entre altres opcions, pot formar part d’una campanya publicitària o d’una propaganda electoral, ser un article d’opinió, una carta al director d’un diari, un comentari a una notícia a Internet, una circular per als membres d’una associació professional o simplement un avís per als veïns d’una escala.
El format, el to i altres elements d’aquests textos poden variar, però tenen en comú que serveixen per convèncer el lector que pensi o faci alguna cosa: que compri algun producte o servei; que voti per una persona, una llista electoral o una idea; que vegi les coses d’una manera; que faci o deixi de fer quelcom com a membre d’un grup; etc. En aquesta guia miraré d’ajudar-te a escriure textos que ho aconsegueixin.
Hauràs de tenir present que tots els textos tenen un context. En molts casos, els escrits es creen com a part d’un discurs més ampli, del qual formen part altres textos o altres formes d’expressió gràfica, sonora o audiovisual. Això és ben clar en els escrits per ser llegits a Internet, que estan sovint envoltats i farcits d’altres missatges de tot tipus. Idealment, aquestes altres informacions ajuden a entendre el text, però sovint no és així. Jo, aquí, miraré d’ajudar-te a fer textos autosuficients, però sovint, quan els escriguis, hauràs de tenir en compte tant els ajuts com els destorbs que els acompanyen.
No puc deixar de recordar-te que un text persuasiu (o amb qualsevol altra finalitat) pot ser la base per a una al•locució llegida o més o menys memoritzada. En cas que ho sigui, la seva efectivitat final dependrà de factors que, en principi, li són externs, com la qualitat del seu locutor o les circumstàncies de la locució, de la transmissió i de la recepció. Quan creïs textos per ser dits en veu alta, ho hauràs de tenir en compte; en aquesta guia, però, jo em limitaré als escrits per ser llegits en silenci.
Què és escriure?
Escriure no és només redactar. És buscar idees, ordenar-les i, finalment, transmetre-les en forma d’un text que primer es planifica, després es crea i finalment es revisa abans de considerar-lo acabat. Només els escriptors més dotats i experimentats poden saltar-se o comprimir al màxim algun d’aquests passos. A la majoria, si volem comunicar eficaçment escrivint, ens és gairebé impossible.
Pots tenir un cop de genialitat i crear un bon text persuasiu sense haver treballat seguint un ordre establert; ara bé, si vols ser fiable com a comunicador, necessites un mètode. Perquè l’escriptura és una forma de comunicació diferida en què tu, l’emissor, no pots rectificar els problemes de comprensió que tingui el teu receptor, el lector. Un escriptor diu només el que diu el seu text. Per això és important que t’asseguris que la diferència entre el que penses i el que acaba entenent el teu lector sigui mínima.
És clar que també pots fer servir l’escriptura per buscar, ordenar o aclarir les teves idees. Si ho fas com a escriptor, estaràs fent servir aquesta pràctica només com a part del procés de creació, que continuarà amb la redacció d’un text amb una estructura determinada i no acabarà fins que consideris que ja el pot llegir el seu destinatari.
Un dels elements que has de tenir en compte per decidir que un text ja està acabat és el grau de correcció lingüística. Les teves errades ortogràfiques, morfològiques o sintàctiques poden dificultar o arribar a fer impossible la comunicació. És cert que fins i tot amb un text amb faltes pots, de vegades, acabar transmetent al lector les teves idees. Però ni en aquest cas el pots considerar un bon text, perquè saps que les incorreccions distreuen el lector i l’obliguen a fer un esforç d’atenció suplementari.
No pots oblidar que escrius per comunicar-te amb els lectors, i per això els has de respectar, ajudar i conèixer. Perquè seran ells els qui donin al teu missatge el seu sentit definitiu. Ho faran d’una manera o d’una altra segons els trets que els defineixen (sexe, edat, formació, estat civil, ideologia, gustos, aficions, creences, etc.) i segons les circumstàncies en què el llegeixin. Com millor coneguis les característiques i la situació dels teus lectors, millor podràs controlar la comunicació que mires d’establir-hi.
Pots aprendre a escriure llegint?
Llegir és una activitat molt recomanable per als qui volen aprendre a escriure. Qualsevol forma de lectura millora la capacitat del lector d’escriure textos correctes i eficaços. Ara bé, hi ha una manera de llegir que et serà especialment útil per escriure. És la que anomenem lectura de segon nivell o lectura conscient, perquè va més enllà de la lectura per obtenir informació o plaer; té com a objectiu intentar descobrir en el text l’ofici de l’escriptor que l’ha creat.
Per fer una lectura conscient has de llegir preguntant-te si la solució adoptada per l’autor en cada aspecte de l’escriptura és la millor. Per això cal que et posis a la seva pell, miris d’imaginar les motivacions, necessitats i circumstàncies que envolten la creació del text i l’analitzis de forma crítica. T’has de preguntar si el text copsa prou l’atenció del lector, si les informacions que aporta són veraces i significatives, si els arguments que dóna són potents, si l’estructura que adopta és la més rendible, si està cohesionat, si la llargada i l’ordre de les frases contribueixen a la claredat, si les paraules que conté són les més precises i si l’autor fa servir de manera eficaç els recursos retòrics al seu abast.
Quan facis una lectura conscient estaràs buscant models, però no cal que aquests siguin textos perfectes. Aprendràs tant dels encerts com de les errades alienes. I recorda que el teu objectiu quan llegeixes no és el plagi, sinó fer servir els exemples com a font d’informació. Després tu aplicaràs a les teves necessitats i circumstàncies les solucions que has observat en altres autors.
Per què escrius?
Abans de posar-te a escriure has de saber per què i per a qui escrius. Si ja has decidit fer un text persuasiu, de segur que tens més o menys clars la teva motivació i el teu destinatari. Tot i això, per passar de la voluntat a l’acció, et serà útil explorar detalladament les possibilitats del text i les circumstàncies en què es materialitzarà. Amb la pràctica ho pots acabar fent bé de manera bastant intuïtiva. Mentre adquireixes aquesta habilitat, et pot ser de gran ajuda seguir una llista de preguntes, com la que planteja Flower (1989).1 Seguir els seus passos et pot semblar una feina feixuga i innecessària, però l’esforç que hi dediquis es traduirà en més facilitat quan et posis a redactar.
Guia per explorar el problema retòric
Propòsit
– Què vull aconseguir amb aquest escrit?
– Com vull que reaccionin els lectors i les lectores?
– Què vull que facin amb el meu text?
– Com puc formular amb poques paraules el meu propòsit?
– Què sé de les persones que llegiran el text?
– Què saben del tema de què escric?
– Quin impacte els vull causar?
– Quina informació els haig d’explicar?
– Com els l’haig d’explicar?
– Quan llegiran el text? Com?
Autor (emissor)
– Quina relació espero establir amb l’audiència?
– Com em vull presentar?
– Quina imatge meva vull presentar en l’escrit?
– Quin to vull adoptar?
– Què saben de mi els lectors i les lectores?
Escrit (missatge)
– Com serà aquest escrit que faré?
– Serà gaire llarg/curt?
– Quin llenguatge faré servir?
– Quantes parts tindrà?
– Com me l’imagino?
Què escrius?
Una vegada situat, pots tenir la temptació de redactar sobre la marxa. No ho facis. És millor que primer tinguis ben clar quines idees vols transmetre al lector. Perquè, quan decideixes escriure, de pensaments al cap en tens molts, però els has de treure i endreçar abans de fer-los servir al teu text. A més, és possible que, en el procés de fer que surtin les idees que ja tens, te’n vinguin de noves.
La pluja d’idees consisteix a apuntar tot el que et passi pel cap sobre el tema en qüestió. Perquè funcioni, és important que anotis les idees tal com et vénen. No les filtris, no les corregeixis, no les elaboris. Quan vegis que portes uns quants segons i no se t’acut res més, rellegeix el que tens escrit; si se t’acudeixen noves idees, escriu-les. Fesho unes quantes vegades. Quan vegis que portes una bona estona i no et ve res de nou a la ment, haurà arribat el moment de passar al mètode següent.
Per fer el mapa mental, escriu la idea principal al centre d’un paper en blanc i encercla-la formant una bombolla. Després, vés escrivint la resta d’idees i encercla-les també formant bombolles. Posteriorment, traça línies que uneixin les bombolles segons les relacions que intueixis entre les idees que connecten. No cal que pateixis gaire per l’ordre, al cap i a la fi es tracta d’un mètode que té com a objectiu principal fer aflorar les idees més que no pas endreçar-les. Com et deia, el pots fer servir com a complement de la pluja d’idees o de manera independent.
Ara potser sí que ja tens totes les idees que necessites. Però no totes tenen la mateixa importància. Per això, abans de posar-te a redactar, és important que n’estableixis la jerarquia. Així sabràs quines són imprescindibles i quina posició han d’ocupar en el text.
La idea més important d’un text és allò de què tracta, el tema del text. També pot ser una tesi, en cas que tingui un caràcter valoratiu (per exemple, el tema pot ser la prostitució i la tesi, que cal legalitzar-la). Després de la idea principal, hi ha les idees de primer nivell, i per sota d’aquestes les de nivells inferiors. Et recomano que facis un esquema que reflecteixi aquesta jerarquia d’idees.
Quina és la millor estructura per al teu text?
És important que el teu text tingui un ordre lògic, ja que els estudis sobre lectura i memòria confirmen que així serà més fàcil de llegir i recordar que si no el tingués. Com et deia fa un moment, la tria i la jerarquia de les idees determinaran l’estructura de l’escrit. Això sí, l’última decisió l’has de prendre tu. A l’hora de fer-ho, et serà útil conèixer models existents per estructurar textos.
Un dels models més coneguts diferencia entre ordre natural i ordre artificial. En l’ordre natural les idees s’ordenen de manera diacrònica, és a dir, segons que s’han anat produint els fets. Per contra, en un ordre artificial es modifica la successió natural dels fets per posar més èmfasi en alguns d’ells. Aquesta diferenciació és molt clara en el cas de narracions de fets, però també es pot fer servir per ordenar altres arguments. Per exemple, es pot escriure sobre un problema i decidir presentar primer les causes (ordre natural) o les conseqüències (ordre artificial).
Un altre dels mètodes tradicionals per classificar l’ordre dels textos és el que diferencia entre ordre creixent, ordre decreixent i ordre nestorià. El model d’ordre creixent proposa que els arguments més febles se situïn al principi i els més sòlids es deixin per al final. En canvi, en el model d’ordre decreixent es comença amb els més potents i s’acaba amb els que no ho són tant. El tercer model, el nestorià, disposa els arguments més febles al centre i utilitza els més efectius al principi i al final.
Hi ha tipus de textos que demanen una estructura determinada. Per exemple, les notícies segueixen un ordre decreixent, amb les informacions més importants (qui, què, quan, on, com i per què) al principi i les més accessòries després. Per al teu text persuasiu no hi ha una fórmula infal•lible, però jo et recomano que comencis i acabis amb contundència per captar l’atenció del lector i deixar-lo amb un impacte durador.
Quin to li donaràs?
El to del teu text dependrà de la presència que hi tingueu tu i el lector. Si minimitzes la presència, el text tindrà un to més neutre o objectiu. En canvi, si la fas evident, el text serà més emotiu o subjectiu. Has de triar l’opció més convenient. Per exemple, és possible que et convingui ser més objectiu en un text per convèncer la direcció de la teva empresa que cal invertir en la renovació de les instal•lacions i, en canvi, l’emoció sigui la millor opció si vols que els teus veïns donin sang a la Creu Roja.
La manera més evident de reduir la presència de l’autor i el lector en el text és eliminar la primera i la segona persones gramaticals. Però no t’enganyis, l’objectivitat total no existeix i és impossible que desapareguis totalment de l’escrit. Al cap i a la fi, ets tu qui ha fet la tria d’idees, qui ha establert l’estructura i el to, qui l’ha redactat amb unes frases i unes paraules que l’han fet un reflex únic de tu.
Ja deus haver notat que en aquest llibret jo he optat per fer-nos presents a tu i a mi. No és una tria gratuïta. Ho he fet, d’una banda, perquè sigui evident la meva renúncia a l’objectivitat, la meva acceptació que aquesta guia és només la meva, una de les moltes possibles, i de l’altra, perquè he volgut que quedi clar que el protagonista del teu aprenentatge ets tu.
Amb quin estil l’escriuràs?
Una altra manera com et fas present en el teu text és l’estil. Però jo aquí només t’ho esmento per aconsellar-te que te n’oblidis. No cal que et preocupis per trobar el teu estil, ja sortirà. Tu ets únic, la teva manera d’expressar-te també, encara que potser fins ara no te n’havies adonat. Això no vol dir que no l’hagis de polir, de millorar; però aquesta és una tasca lenta, un procés llarg.
Un element que té relació amb l’estil –i també amb el to– és l’humor. Si pots fer riure o somriure el lector, tens a les mans un instrument de gran valor. Però vés amb compte: hi ha poques coses més lamentables que algú que mira de fer gràcia sense aconseguir-ho. En el cas de la comunicació oral, gairebé sempre pots reconduir la situació, però amb un escrit no tens segona oportunitat.
Serà prou clar?
Per ser efectiu, el teu text ha de ser clar i senzill. Això no vol dir que sigui simple; el repte és fer-lo fàcil de llegir i entendre sense que sigui insípid. D’una banda, has de saber com són les frases i les paraules que millor s’entenen, i de l’altra, quins són els recursos que tens per enriquir la teva escriptura sense recarregar-la.
Potser penses que la claredat és un concepte difícil d’objectivar en un text. Tens raó, tot i que hi ha fins i tot fórmules matemàtiques per calcular-la. Es basen en el fet que la claredat augmenta si fas servir frases curtes i d’estructura simple, i paraules usuals, curtes, concretes i personals. Alguns d’aquests conceptes varien segons el lector: el seu grau de coneixement determinarà la seva facilitat per entendre el teu text.
Però, a més de ser clar, el teu text ha de ser senzill. Per aconseguir-ho, modera l’ús d’adjectius i d’adverbis de quantitat, elimina les crosses (a nivell de, d’alguna manera, evidentment), limita les paraules comodí (cosa, tema, fer, positiu) i les expressions estereotipades (donar llum verda, passar factura, somni reparador, xoc de trens, avís per a navegants), evita l’ús del present continu i els adverbis acabats en –ment i restringeix la redundància als casos necessaris.
Com pots enriquir el teu text?
Perquè sigui atractiu, el teu text necessitarà alguna cosa més que claredat i senzillesa. L’has de fer interessant, agradable de llegir i efectiu. Per aconseguir-ho, pots fer servir un gran nombre de recursos retòrics. Per exemple, pots adoptar el punt de vista del lector, fer servir el seu llenguatge, explicar les idees a partir dels seus coneixements o posar exemples relacionats amb el seu entorn i la seva realitat. O pots ser encara més directe i implicar-lo fent-li preguntes.
Una altra eina retòrica poderosa és la narració. Pots explicar històries que serveixin d’exemple. Està demostrat que la narració atrapa el lector. Això sí, la història ha de ser breu, tenir rellevància, estar d’acord amb el món del lector i incorporar-hi detalls precisos. Si no, l’efecte pot ser el contrari del buscat.
També pots fer servir metàfores, que són una manera senzilla de condensar informació. Però has de vigilar que siguin les que convenen al teu discurs. No facis servir les contràries a la teva manera de pensar ni tan sols per combatre-les, ja que estaràs inoculant el dubte en la ment del teu lector (per exemple, si vols defensar que el teu club esportiu favorit és “una escola de valors per al jovent” no cal que diguis que “no és una fàbrica de jugadors d’elit”).
Un recurs més per reforçar els teus arguments és citar el que han dit abans altres persones. Però, una vegada més, has de vigilar que el recurs no tingui l’efecte contrari del buscat. Cita només autors que el lector coneix i admira o que, pel seu càrrec o la seva posició, són una autoritat indiscutible en la matèria.
Quin títol li poses?
Amb el mínim de paraules, el títol ha de reflectir al màxim la idea del text i aconseguir que el lector el llegeixi. És a dir, amb el títol has de captar l’atenció del lector, i fer-ho sense crear-li falses expectatives (que el portarien a la frustració si després el text no respon al que li has promès).
L’important és que tinguis present que el títol és una part fonamental del text. A partir dels mateixos criteris que informen tot l’escrit, has de decidir si vols i et convé ser més clar o més provocatiu, si prefereixes donar informació o t’estimes més que el lector sàpiga què penses.
Per a què serveixen els paràgrafs?
Els paràgrafs t’ajudaran a tu a escriure i al lector a llegir. Per què? Perquè donen un ordre al text, ajuden a estructurar-lo. En principi, un paràgraf es correspon a una sola idea (en funció de la longitud del text, hi pot haver paràgrafs que continguin diverses idees o idees que necessitin més d’un paràgraf per desenvolupar-se). En tot cas, procura que els paràgrafs siguin blocs de sentit i que no siguin ni massa curts ni massa llargs. Si has decidit bé l’estructura del text a partir d’un bon esquema de les idees, els teus paràgrafs seran equilibrats.
Entre els paràgrafs que componen un text persuasiu, el primer i l’últim tenen una importància especial. El primer perquè ha de mantenir l’atenció del lector, sense oblidar que sovint la lectura no seguirà més enllà. I l’últim perquè ha de quedar en la ment del lector i deixar-lo amb la sensació que ha fet bé d’arribar fins al final. Com passa amb el títol, hauràs de decidir entre més claredat o més provocació. Si optes pel màxim de claredat, el primer i l’últim paràgrafs hauran d’incloure les idees principals del text. Si vols provocar, tens diverses de les opcions que t’he esmentat per enriquir el teu text. Una de les més potents, tant per començar com per acabar, és qüestionar directament el lector.
Ja has vist que les frases, perquè siguin clares, han de ser curtes. Ara bé, no hi ha un patró per determinar la longitud ideal. A més, si només n’hi ha de curtes, el text passa de ser clar a ser tallant, sincopat, i no funciona. Pots escriure’n de més curtes i altres que no ho siguin tant, però dosifica molt les llargues, sobretot les que estan plenes de subordinades o incisos. Pensa sempre si pots dir el mateix sense que el lector hagi de fer un esforç tan gran.
Pel que fa a l’estructura, mira de seguir l’ordre lògic: comença pel subjecte, després situa el verb principal i al final els complements, per ordre d’importància. Normalment, això vol dir posar primer la informació coneguda pel lector (el tema) i després la nova (el rema). Aquesta estructura facilita la comprensió. Aplica-la a la majoria de les teves frases, i només quan vulguis destacar una informació nova, posa-la abans.
Com avanço la redacció?
La combinació d’informació coneguda i d’informació nova també et serà útil per posar una frase darrere de l’altra i escriure un text sòlid. Hi ha diverses maneres de fer-ho i cadascuna té un efecte diferent. D’una banda, hi ha la progressió temàtica lineal, en què una oració és el tema (la informació coneguda) de la següent i aquesta segona és el tema de la tercera. Si segueixes aquest esquema, el teu text avançarà ràpid. D’altra banda, hi ha la progressió constant, en què diverses oracions comparteixen un mateix tema. Si optes per aquest model, el teu text avançarà més lentament, però serà més clar.
I el lector no es perdrà?
El lector avançarà pel teu text amb comoditat si veu que és un tot cohesionat. Perquè ho sigui, has d’establir vincles entre les parts, mitjançant la connexió o la repetició, fent servir elements com la puntuació, les conjuncions, les locucions prepositives i adverbials (en primer lloc, quant a, si de cas, etc.), els pronoms, la concordança gramatical o els sinònims. Tant les connexions com les repeticions són necessàries perquè el lector no es perdi, però si n’hi ha massa o són excessivament evidents, embruten el text i el fan pesat.
Com saps si has de posar una coma?
De tots els signes de puntuació al teu abast, probablement la coma és el que et farà dubtar més. Això és així perquè ofereix un marge de discrecionalitat considerable. Recorda que és opcional en alguns casos (entre una informació coneguda i la resta de la frase: A l’estadi olímpic, n’hi caben cinquanta-mil / A l’estadi olímpic n’hi caben cinquanta-mil; o entre una oració subordinada adverbial i l’oració principal: Quan em vaig despertar, ja era de dia / Quan em vaig despertar ja era de dia). D’altra banda, de vegades pots optar entre fer servir una coma i allargar la frase o tallar-la amb un punt i seguit. La decisió és teva. Per prendre-la, recorda la importància de la claredat i pensa quina de les dues opcions ajuda més el lector.
Per acabar amb les comes, deixa’m que t’avisi de dues errades que dificulten la comprensió i que veig sovint en els textos que corregeixo: la coma entre el subjecte i el verb principal, i la presència de només una de les dues comes que marquen un incís en l’oració. En aquest cas no hi ha marge de discrecionalitat, es tracta d’errades que s’han d’evitar.
Quines paraules són les millors?
Totes les paraules del teu text són importants, assegura’t que tries les millors. Per fer-ho, pots seguir unes quantes recomanacions que en part coincideixen amb el que ja t’he dit sobre la claredat: fes servir paraules d’ús comú; curtes en lloc de llargues; concretes en lloc d’abstractes; fes servir noms propis que el lector conegui; digues el nom real de les coses, sense eufemismes; no facis servir un estrangerisme per dir una cosa que pots dir en català; intenta no repetir, però recorda que de vegades cal fer-ho; fuig de les crosses, els clixés i les paraules comodí; dosifica els adverbis acabats en –ment; evita els verbs ser, estar i fer.
Quantes vegades es revisa un text?
Un text no es dóna per acabat mai a la primera. Perquè, per molt detallista que siguis, mentre redactes estàs més concentrat en el contingut que en la forma. Quan rellegeixes amb calma és quan t’adones si hi ha coses que grinyolen. Llavors has de corregir. El procés suposa unes vegades introduir-hi petits canvis i unes altres suprimir, afegir o substituir fragments més llargs. Tant en un cas com en els altres, quan ho hagis fet hauràs de tornar a llegir el text. No crec que es pugui establir quantes vegades han de ser revisats els teus textos. El meu consell és: sempre que el temps t’ho permeti, no el donis per acabat fins que el puguis rellegir del principi al final sense sentir la necessitat d’introduir-hi canvis importants.
Probablement, l’experiència et permetrà algun dia fer aquest procés de manera eficient guiant-te només per la memòria i la intuïció. Mentre aquest moment no arriba, et pot ser de gran utilitat seguir una guia de revisió, com aquesta adaptació que he fet jo de la de Daniel Cassany:
Guia de preguntes per revisar un text persuasiu
1) Enfocament de l’escrit:
– Té l’extensió adequada?
– És adequat a la situació?
– Hi queda clar què vull?
– Aconsegueix convèncer el lector?
2) Idees i informació:
– Hi ha just la informació necessària?
– Entendrà el lector el que penso?
– El títol reflecteix el contingut?
– És fàcil de detectar?
– Ajuda el lector a entendre el missatge?
– Els elements més importants tenen una posició destacada?
4) Paràgrafs:
– La divisió en paràgrafs reflecteix el contingut?
– No hi ha paràgrafs massa llargs o curts?
– Dins de cada paràgraf, se’n destaquen els elements principals?
5) Frases:
– Tenen la llargada correcta?
– L’ordre dels elements està justificat? Destaca el més important?
– Són sobretot afirmatives i amb veu activa?
– No hi ha massa incisos o subordinades?
6) Vocabulari:
– L’entendrà el lector?
– És concret i precís?
– Hi ha comodins, clixés o crosses?
– Hi ha repeticions evitables?
7) Puntuació:
– Les comes que hi he posat són necessàries?
– La puntuació ajuda la lectura?
– Els incisos estan ben acotats?
– S’ajusta a la normativa?
– M’adreço al lector amb el tractament adequat?
– Faig servir el to que més escau a l’escrit i a la meva relació amb el lector?
– Hi ha paraules massa formals o massa col•loquials?
– No ofendré el lector sense voler-ho?
9) Recursos retòrics:
– El títol atrau l’interès del lector?
– És un text ric en recursos expressius?
10) Presentació:
– És un text agradable de veure? Convida a la lectura?
– La font i el cos de les lletres són els més adequats?
– Els recursos tipogràfics (cursives, negretes, majúscules, subratllats, color) estan justificats?
Fins aquí la informació teòrica que a mi m’ha semblat convenient d’aportar-te. Si en vols més, et recomano que consultis les tres obres que he esmentat de Cassany, Pastor i Pérez Colomé. Ara toca veure com es reflecteixen els coneixements a la pràctica.
Quinze exemples de textos persuasius
A continuació et presento quinze exemples de textos persuasius escrits per alumnes de l’assignatura Expressió oral i escrita de la UOC. Els he triat perquè cadascun inclou algun recurs que et pot ser útil i que he mirat de destacar en els comentaris que he escrit jo a continuació de cada un. Els deu tenen en comú que estan ben escrits, són formalment correctes, s’entenen i compleixen la característica principal de tot text persuasiu: estan escrits per convèncer.
Que els hagi triat no vol dir que m’hagin convençut o que t’hagin de convèncer a tu. En alguns casos està clar que els destinataris no som ni tu ni jo. En altres sí que ens hi podríem incloure. L’important és que recordis que, per considerar bo un text persuasiu, no és indispensable que et convenci particularment a tu. Tingues-ho en compte a partir d’ara a l’hora de buscar altres models a la premsa, a la publicitat, en avisos, circulars, pamflets o en qualsevol altre text persuasiu que trobis.
Barcelona està destinada a convertir-se en un parc temàtic?
Josep-Julià Anton Garcia
Barcelona és per als turistes o per als ciutadans? Aquest estiu hem vist la culminació d’un procés de degeneració de la convivència. Ens trobem en una complexa situació que preocupa no només els implicats. Vaig néixer i em vaig criar a Ciutat Vella, al petit negoci familiar d’hostaleria. Visc amb la dona i els fills just a tocar de la Sagrada Família. Estic orgullós de ser barceloní, i convençut que és ara que hem de fer un canvi de rumb per evitar el desastre al qual ens encaminem.
Barcelona s’ha convertit en dues dècades en una ciutat d’èxit. És una ciutat oberta, dinàmica i tolerant, número 10 al rànquing de les millors ciutats per viure. Els seus valors atrauen inversions i nous negocis, i també molts turistes. Barcelona també està situada al número 10 del rànquing de les ciutats més visitades. L’impacte econòmic de la nostra indústria turística s’ha triplicat en aquestes mateixes dues dècades fins a representar el 10% del PIB i donar ocupació a unes 120.000 persones.
Aquest creixement també ha portat problemes. Els més recents i sonats són la saturació a l’entorn de la Sagrada Família i els problemes de convivència pels apartaments turístics a la Barceloneta. Aquests incidents han provocat una explosió de malestar sense precedents. Com s’ha fet palès, hi ha una bona part de barcelonins per als quals el turisme només suposa molèsties.
Ens trobem amb un sector turístic sortit de mare del qual no podem prescindir, i menys en l’actual situació econòmica. Aquest desgavell amenaça tant amb el seu autocol•lapse com amb la destrucció de la nostra identitat com a ciutat. Com podem reconduir aquesta situació? Cal una reglamentació equilibrada que salvaguardi i conciliï al màxim interessos dispars i una aplicació rigorosa d’aquestes normes. Necessitem un pla d’usos racional que reparteixi l’oferta turística per tota la ciutat. Hem de protegir el comerç de proximitat, especialment el comerç emblemàtic, i sense oblidar el desenvolupament d’iniciatives d’emprenedoria.
El text del Josep-Julià Anton és, sobretot, convincent. Tracta un problema que és conegut pels lectors, i per això aporta només la informació necessària, i ho fa en forma de dades fàcils d’entendre (rànquings i percentatges). Fa servir la seva experiència personal de barceloní criat en zones turístiques i habitant d’aquestes zones, un detall que té una gran força perquè personifica el problema i dóna autoritat al seu testimoni.
L’estructura del text és eficaç, amb un exordi que s’inicia amb una pregunta directa al lector i un epíleg en què l’apel•la directament a actuar; enmig situa arguments que reforcen la seva tesi. Fa servir una sintaxi i un vocabulari senzills; podria ser més precís substituint l’expressió “desenvolupament d’iniciatives d’emprenedoria” per una altra o aportant-hi algun exemple.
El títol és tètic i descriptiu. Aporta informació i fa la funció retòrica d’interrogar el lector. És un títol correcte, tot i que seria més contundent substituint “destinada” per “condemnada” i “convertir-se” per “ser”: Barcelona està condemnada a ser un parc temàtic?
Adopta, acull o fes-te voluntari!
Rosa Botet
Encara hi ha individus que pensen que els animals domèstics són objectes i els tracten com a tals. Els gossos i gats, igual que nosaltres, també tenen sentiments i ens necessiten. No els podem abandonar. A més, fer-ho és il•legal, tot i que sigui massa freqüent: a la gossera municipal de Barcelona hi arriben entre tres i cinc animals de mitjana per dia.
Des de sempre, quan arriba l’estiu, algunes persones opten per abandonar la seva mascota; i, en finalitzar la temporada, molts caçadors es desentenen dels seus gossos. Ara, la crisi econòmica comporta que molts animals siguin abandonats per famílies que no disposen dels recursos econòmics per mantenir-los, i també es dóna el cas en molts ciutadans estrangers que marxen al seu país d’origen.
Aquest seguit de situacions ha provocat que moltes protectores d’animals estiguin saturades i que no rebin cap tipus de subvenció per part de les administracions. Les gosseres i els refugis tenen com a objectiu principal la protecció de l’animal. Sempre busquen una adopció responsable. Per això t’ajudaran a fer que l’adopció o l’acolliment sigui un èxit.
Però pot ser que tu ja tinguis la teva mascota, o que no puguis tenir un gat o un gos. En aquest cas, si vols ajudar-nos, pots fer-te voluntari, passejar els nostres gossos, rentar-los, netejar les seves gàbies, etc. Ens ajudaràs a mantenir els nostres centres i, si tens fills, pot ser una bona manera que aprenguin a cuidar correctament un animal i ferse’n responsables abans de prendre la important decisió d’adoptar.
Demanem a la societat que prengui consciència del benestar dels animals. Volem animar-te a què no et gastis els diners a comprar un gos o un gat, sinó que t’apropis a qualsevol gossera o protectora d’animals i adoptis, acullis o et facis voluntari.
El principal mèrit del text de la Rosa Botet és la seva capacitat per combinar el que és general i el que és concret, fer veure al lector que es tracta d’un problema important i donar-li’n exemples. S’adreça tant a la societat en general com al lector en concret, i ho fa en primera persona del plural; amb aquest recurs està indicant al lector que qui escriu està implicat en el tema de què parla.
L’estructura del text és correcta, amb un exordi i un epíleg ben marcats i uns paràgrafs centrals per desenvolupar la seva tesi. Comença el text amb una analogia, un recurs retòric potent perquè fixa en la ment del lector la idea central del text, que els animals de companyia mereixen un tracte millor. I acaba el text indicant-li quines són les accions que hauria d’emprendre després de la lectura.
El títol és tètic i al•lusiu. Deixa clara la postura de l’autor, tot i que no s’hi especifica que el text es refereix als animals de companyia; el text, però, ho aclareix de seguida. És contundent i clar. És un bon títol.
Valora la teua vida, cuida la teua pell
Carmen Victoria Fernández
Ma mare lluita per la seua vida i jo no he sabut valorar la meua. Li ha tornat a passar. La primera vegada no ens vam adonar dels detalls perquè ens protegien. Ara hem crescut. Llavors tot va eixir bé, però ha tornat a passar. Vull dir-li que ens en sortirem, però no m’atrevisc. Em sent impotent quan em diu que no pot més, que aquesta vegada no ho suportarà. No sé què pensar quan em conta que li fa mal tot el cos, que les nàusees no desapareixen… Però després somriu i em diu que es troba més animada...
Quimioteràpia no sona bé, oi? Melanoma maligne tampoc. Un melanoma és un tumor que comença a les cèl•lules de la pell. Pot aparèixer als ulls, la llengua, les palmes de les mans i les plantes dels peus.
Ens agrada prendre el sol. I el necessitem per a la nostra salut. Però en excés és perillós. Els raigs ultraviolats penetren la pell, la danyen i reprimeixen la seua funció immune. Hem d’eixir, anar a la platja i d’excursió. Som joves! Però el melanoma és una malaltia de joves. És el segon càncer més comú entre xiquets i adolescents. I una mala cremada abans dels divuit anys duplica les possibilitats de tindre un melanoma.
Hi ha altres factors de risc. Posa especial cura si tens la pell clara i els cabells vermells, si pots contar més de cinquanta pigues al teu cos, si el teu sistema immune està debilitat o si tens antecedents familiars.
El melanoma no és un tumor que pots tallar i tot queda bé. Cal arribar a temps perquè no s’estenga. El tractament és agressiu i serà igual que estigues bronzejat si has perdut els cabells per la quimioteràpia. És difícil sobreviure si no s’arriba a temps. Però és un càncer que es veu. Per això, revisa la teua pell, coneix-la. Posa especial atenció si apareix una piga nova, si canvia de color, de grandària o de forma. Deu minuts al mes no són res. Protegeix-te: utilitza cremes, ulleres i viseres; i cuida dels més xicotets. Sobretot, valora la teua vida.
El text de la Carmen Victoria ens impressiona perquè ens parla d’un cas concret que l’afecta a ella i perquè ens fa veure que també ens pot arribar a afectar a nosaltres. Genera empatia perquè hi mostra els seus sentiments, s’hi confessa: “no he sabut valorar la meua”; “no m’atrevisc. Em sent impotent”; “No sé què pensar”. I també genera una actitud favorable quan se suma a nosaltres els lectors i fa servir la primera persona del plural per mostrar comprensió cap a la nostra actitud: “Ens agrada prendre el sol. I el necessitem per a la nostra salut”. A més, el text ens aporta la informació necessària perquè coneguem les característiques de la malaltia i la seva gravetat. I fa ús d’una imatge que té una força d’impacte molt gran: “serà igual que estiguis bronzejat si perds els cabells”.
Pel que fa a l’estructura, comença amb un exordi que es guanya l’afecte del públic, desenvolupa els arguments per convèncer el lector en els següents paràgrafs i acaba amb un epíleg que deixa impacte en el lector, i li explica clarament què ha de fer, primer amb detall i després reprenent la idea genèrica ja expressada en el títol. Tot i que en general és recomanable fer paràgrafs equilibrats en extensió, el segon i el quart fan un efecte de contrast i augmenten el dramatisme del text, especialment el segon, que a més suma quatre frases en només dues línies.
El títol és més descriptiu que al•lusiu, i més tètic que temàtic, però és alhora les quatre coses. Reflecteix el contingut del text i li mostra al lector que li convé llegir-lo. És un bon títol.
Una merda! Em tocarà la loteria!
Carina Llufriu
Plaf! Oh no! Una altra vegada he trepitjat merda de ca sortint del portal de casa. Ja no puc amb tanta sort: les tres darreres setmanes he hagut de jugar a la loteria primitiva, al cupó de l’ONCE i a l’Euromillones; perquè, ja se sap, trepitjar merda porta sort. Que bé! I ara que hi pens: com és que sempre hi ha tanta merda i pixarades de ca en aquests carrers? Deu ser una campanya de màrqueting de les cases de loteria, no pot ser que la gent sigui tan incívica que deixi que els seus animalets facin les seves feines a lloure, no?
Idò sí, la gent és incívica. En el trajecte de casa fins a l’aturada de l’autobús m’he creuat amb cinc persones que treien el ca a fer la “passejada” matinera: tres han recollit les caquetes, però ningú ha fet res amb els pipís. Bé sí, deixar que els fessin allà on els hi venia bé, fins i tot en els portals. Clar, com que no es veuen... però bé que s’oloren. I molt sa tampoc crec que sigui: la brutor s’aferra a les sabates, s’escampa per tot... I no deu ser perquè l’Ajuntament no hagi creat pipí-cans o l’ordenança de tinença d’animals no prevegi sancions. Però, de què serveix que estiguin regulades si no hi ha ningú que les imposi? Perquè el que són policies... només els veim el dia que a Son Gotleu es barallen els traficants; i, és clar, aquest dia les caquetes i els pipís dels cans no es veuen, tret que s’utilitzin com a projectils.
I què hem de fer? Pagar justs per pecadors? Pagar sí, però no tothom. Només els que tenen la capacitat d’embrutar. Si els propietaris de vehicles hem de pagar per les molèsties que ocasionen els cotxes, llavors seria just que els propietaris de cans també contribuïssin a la despesa pública, no? I com? De la manera que més agrada en aquest país: amb un impost. Les comunitats autònomes tenen la competència per fer-ho. Se n’hauria de crear un per la tinença de cans. Certament, la gent no tornaria més cívica, però almenys hi hauria uns doblers per destinar-los a contractar més operaris per incrementar la freqüència de neteja dels carrers i a investigar la creació d’un producte que faciliti la neteja de les deposicions líquides dels cans.
El recurs que fa tan efectiu el text de la Carina Llufriu és l’humor. És un humor amb el qual ens és fàcil identificar-nos perquè es basa en una situació que coneixem. I perquè fa servir expressions col•loquials: “merda”, “pixarades”; o eufemismes que li donen un to ridícul: “pipís” i “caquetes”; i també perquè ofereix imatges còmiques: “tret que s’utilitzin com a projectils”. Més enllà de l’humor, té el mèrit d’il•lustrar un problema general amb un cas concret: els propietaris d’animals que ella mateixa ha vist al matí.
El text comença amb un recurs retòric molt efectiu, la narració, que fa que el lector vulgui continuar llegint. Dedica els paràgrafs centrals a acabar d’explicar la situació i el tercer a presentar el que ella considera una solució. El text podria acabar aquí i seria correcte, però l’autora hi afegeix un breu epíleg que recupera el to simpàtic de l’inici i a més mira de crear empatia en el lector dient-li que ella és, igual que ell, un ciutadà tip d’aguantar.
El títol fa servir la suposada creença popular segons la qual trepitjar excrements dóna bona sort. El podem considerar al•lusiu, perquè no queda clar que el contingut sigui el problema dels excrements d’animals a la via pública. Amb tot, és més temàtic que tètic. A més de reflectir en part el contingut, serveix per a marcar el to del text i captar l’atenció del lector. És un bon títol.
Joan Sanz Bartra
Apostar per una professió només vocacional en plena crisi pot suposar un veritable calvari. El mercat laboral s’ha convertit en una selva en la qual no hi ha més norma que imposar-se als altres a qualsevol preu. Treball dur, voluntat de ferro i talent ja no són suficients per a assolir l’objectiu, i el factor sort és cada cop més determinant.
Es pot discutir sobre l’existència o no de la sort, però no respecte l’evidència. I l’evidència és que el meu amic Sergi, que supera els 30 anys i és doctor en Humanitats, només pot treballar als estius com a recepcionista. El cas d’en Sergi no és aïllat, perquè són milers els graduats que es troben en una situació semblant, i que, arribats a una edat respectable, s’adonen que s’han equivocat de carrera.
Aquesta realitat no agrada però és la que tenim. Parlant metafòricament, podríem dir que hi ha més actors a l’escenari que no pas espectadors a la platea. Espanya és un país amb poca demanda cultural i artística, per tant s’imposa la llei de la selva. La meritocràcia encara no és la norma i el nepotisme continua campant lliurement. Malament rai, doncs, per a tots aquells qui no atrauen la sort.
Woody Allen diu que la sort és ser al lloc oportú en el moment precís. Dit així, pot semblar que atraure la sort sigui senzill. Però les coses a la vida real no són tan simples. Hi ha poques dreceres, i la xarxa –el gran recurs dels qui cerquen oportunitats– s’està convertint en un desert degut a la saturació que pateix. Ser audaç pot facilitar-nos el camí, és cert, però tampoc no és una garantia, perquè fins i tot en aquest camp hi ha més oferta que demanda.
El més assenyat, doncs, és ser madurs i assumir l’evidència a temps. I no malgastar les energies tractant de condicionar inútilment la sort. Als 20 anys ens pot semblar que estarem disposats a tot per fer realitat el nostre somni. Deu anys més tard, però, cansats de picar ferro fred dia rere dia sense resultat, la majoria pensa el mateix: “Tant de bo pogués tornar deu anys enrere!”.
El text del Joan Sanz sobta d’entrada perquè va contracorrent. En uns temps en què no parem de sentir consells que podríem aixoplugar sota el paraigua del “si vols, pots”, ell defensa la tesi que cal saber renunciar als somnis a temps. Més enllà de si estem o no d’acord amb el Joan, els seus arguments estan ben explicats, amb frases senzilles, clares i ben lligades. Exemplifica la seva tesi amb un cas concret, real i proper a ell, i deixa clar que és representatiu del que passa. El retret que li podem fer és que, tot i que ell sembla defensar una tria racional del futur professional contra una de més emocional o vocacional, alguns dels arguments que aporta poden aplicar-se tant a una com a l’altra; com quan diu: “La meritocràcia encara no és la norma i el nepotisme continua campant lliurement”. Podríem dir que el text ens convenç sobre la necessitat de pensar-ho bé, però no tant sobre la necessitat de fer passar el càlcul per davant de la vocació.
Pel que fa a l’estructura del text, la tesi està reflectida al primer i al cinquè paràgrafs, i els centrals en desenvolupen alguns arguments. L’últim paràgraf es podria integrar en l’anterior. En Joan ha optat per presentar el que ell considera la conclusió de manera explícita (“En conclusió:”), tot i que pot ser més subtil i alhora efectiu no fer-ho tant evident (en aquest cas, escriure directament “Si ets jove i encara no has...”).
El títol és clarament tètic i al•lusiu. La tesi està implícita en el fet de preguntar. El podrem considerar més o menys al•lusiu segons on s’insereixi (poc al•lusiu, per exemple, si va en un suplement adreçat a estudiants que trien carrera).
Salva tres vides en cinc minuts
Laura Solé
Et sorprèn com d’egoista pot arribar a ser una persona? Et molesta l’egocentrisme que regna en els nostres temps? Estàs fart de la gent que només pensa a rebre sense donar mai res a canvi? Sí, oi? Perquè tu no ets d’aquests. Tu estimes el que t’envolta i aprecies la col•lectivitat. Per això, aquesta serà també la teva batalla. Sabent com ets, estic segur que la voldràs lluitar.
Només a Catalunya, cada any moren centenars de persones pel simple fet de no poder rebre una transfusió de sang a temps. I és que cada tres segons un nou pacient necessita sang per a poder sobreviure. Com saps, en les darreres dècades, han anat apareixent noves malalties, i moltes necessiten transfusions de sang en els seus tractaments. I saps una altra cosa? La sang no es pot emmagatzemar esperant a ser utilitzada, sinó que s’ha de renovar regularment.
Reflexiona. Formes part de la societat i aquesta necessita provisions de sang contínuament per poder garantir un servei de qualitat als hospitals. Avui pot ser algú que no coneixes, però demà serà un conegut, o fins i tot tu, qui la podrà necessitar. I què passarà aleshores si aquesta sang no arriba a temps? Que serà massa tard.
Ha arribat el moment de donar un nou significat a la paraula col•lectivitat. És hora de viure sabent que et preocupes pel benestar social; el teu, el nostre i els dels que vindran. És l’hora de sentir-te bé amb tu mateix i poder dir amb orgull que tu no ets com altres, que a tu sí que t’importa el que t’envolta. Forma part del canvi, i lluita contra un món cada cop més materialista i individualista. L’altruisme et farà feliç a tu i també als altres. La felicitat no arriba de cop sinó que es guanya amb petits actes, i donar sang és un petit gran gest. Aniràs a dormir sentint que el teu dia ha valgut la pena de veritat, i això, com saps, no té preu.
No deixis que els altres t’ho expliquin, sigues protagonista. És un gest senzill, ràpid i sense dolor. Lluita contra tot allò que no t’agrada. Estàs llest? T’atreveixes a batallar? Doncs ara és el moment. Fes-te donant de sang, salva tres vides en cinc minuts. Estic segura que no et fallaràs.
Fins a vuit preguntes fa la Laura Solé al seu text. Sens dubte, aquest recurs retòric és la seva principal arma per captar l’atenció del lector primer i convèncer-lo després. Però no és l’única. La Laura toca la fibra del lector a base de pressuposar el seu altruisme. S’hi adreça gairebé com si fossin amics. Li diu que sap que els seus sentiments són bons, però alhora li mostra que no n’hi ha prou. L’impulsa a l’acció, li diu què ha de fer però sense que sembli una imposició. Sap que ell vol ajudar i li explica com fer-ho. Per si de cas, li aporta la informació necessària per deixar clara la importància de les transfusions de sang i li explica que un gest senzill es convertirà en un gran gest.
El primer paràgraf és un exordi en què l’autora no acaba d’explicar-nos de què va el text, però sí que fa molt bé la seva funció principal d’interpel•lar el lector i fer que continuï llegint. El segon paràgraf és sobretot informatiu; els dos següents donen els arguments per defensar la tesi principal. El darrer, l’epíleg, acaba de manera impactant resumint-los. Li diu al lector: sé que donaràs sang, perquè ets altruista.
El títol és més tètic que temàtic i més al•lusiu que descriptiu. És breu i convida a llegir el text. Per tant, és un bon títol.
Aina Riuviejo
Benvolguts veïns, som els del setè quarta i ens adrecem a tots vosaltres per tal de fer-vos una proposta que ens farà estalviar diners i ens enfortirà com a comunitat.
Des de casa detectem més de vint xarxes d’Internet sense fil que provenen d’aquest bloc. És a dir, la majoria de veïns fem ús de la xarxa i tenim una instal•lació privada i codificada perquè ningú més hi pugui accedir. Aquest servei ens costa a cadascun de nosaltres entre trenta i quaranta euros al mes. Per això us proposem instal•lar una xarxa Wi-Fi que tingui cobertura a tot l’edifici, de manera que tots puguem fer-ne ús amb un cost molt més reduït. Això, a més, permetrà l’accés a tots els veïns, fins i tot a aquells que no tenen una línia telefònica fixa donada d’alta perquè només fan servir telèfons mòbils.
Quan se’ns va ocórrer la idea, en el primer en què vam pensar va ser en l’estalvi de diners i de recursos que permet. A més, ens hem adonat que és un acte que ens beneficia com a comunitat. No és de sentit comú que actuem pel bé dels nostres veïns en comptes d’ajudar les empreses de telecomunicacions que només busquen el seu interès? No és més normal que confiem en les persones que tenim al nostre voltant cada dia que en altres que no tenen res a veure amb nosaltres? És clar que sí! Aquest tipus d’accions ens enforteix com a comunitat.
Estem vivint una època de crisi econòmica, amb moltes dificultats per trobar feina o mantenir-la i preus cada vegada més elevats pels diferents productes i serveis. És l’hora de posar-nos d’acord, d’ajudarnos els uns als altres, de trobar maneres de tirar endavant col•laborant i cooperant. Compartir l’accés a Internet és un primer pas. Suposa un esforç mínim i aporta uns beneficis importants. Nosaltres hi creiem absolutament i ho trobem de sentit comú. I vosaltres?
El text de l’Aina Riuviejo és senzill, clar, directe i efectiu. Es presenta, exposa la situació i fa una proposta d’acció. Té l’avantatge que s’adreça a un públic concret i li exposa una situació que coneix i l’afecta. La seva força està en que sap fer veure al lector que el que li està explicant l’interessa: ens farà estalviar, ens enfortirà com a comunitat. Ho planteja d’entrada i dedica la resta del text a reforçar aquesta tesi amb arguments: pagaríem bastant menys, estaríem compartint un servei, fent un pas per una economia col•laborativa. Fa servir amb mesura, però amb habilitat, la pregunta com a recurs retòric: “No és de sentit comú...?”, “No és més normal...?”, “I vosaltres?”.
Comença amb un exordi que en poc més d’una línia i mitja li serveix per presentar-se, presentar la tesi i fer que el lector continuï llegint. Podria haver-lo integrat al segon paràgraf. Els dos paràgrafs centrals desenvolupen els arguments i el darrer fa d’epíleg, serveix per resumir i fer una apel•lació directa als lectors.
El títol informa del tema i presenta la tesi. Podríem trobar-ne de més creatius, amb més grapa o més descriptius, però aquest fa les seves funcions: reflectir el contingut del text i convidar a llegir-lo.
La tradició d’aplaudir la mort
Rosario Vila
Gandhi va dir que la grandesa d’una nació es mesura per la manera com tracta els seus animals. Algunes persones potser no estan del tot d’acord amb aquesta afirmació. En qualsevol cas, ens hauria de fer reflexionar. Som una societat civilitzada? Si és així, per què fem que altres éssers vius pateixin? Estem convençuts que la racionalitat és inherent a l’ésser humà, però no demostrem ser racionals quan anomenem “festa” l’agonia d’un animal. Gaudir de la seva mort no és un comportament civilitzat. Estic segura que aquest no és el vostre cas. Per això sé que entre tots podrem acabar amb la tauromàquia i els bous embolats.
Les celebracions com aquestes són tradicions que reflecteixen una societat poc civilitzada. No podem permetre que una festa es preservi quan està basada en el sofriment d’un animal. La tradició hauria de reflectir la nostra cultura i és evident que la crueltat no ho és. El que estem fent és preservar una actitud salvatge disfressada d’identitat cultural. Una tradició que diu molt sobre el nostre progrés moral.
Quan aplaudim la ceguesa d’un bou o la ferida d’un toro, fem un pas enrere en la nostra evolució. La diversió i la brutalitat són conceptes oposats i barrejar-los és com tornar a viure a l’edat mitjana. Els bous i els toros porten entretenint-nos amb la seva agonia més de sis segles. Un temps considerable durant el qual hem fomentat els drets humans, però hem oblidat els dels animals. Ells també senten i pateixen. Quan els cremem els ulls es queden cecs i quan els clavem una espasa senten el mateix dolor que nosaltres. Pateixen les conseqüències de la nostra irracionalitat, un tret que suposadament hauria de ser d’ells.
Aquestes contradiccions són les que necessitem corregir per arribar a ser un país més ètic. Parlar amb propietat ens permetrà tenir una visió molt clara de la nostra conducta. No podem amagar la brutalitat darrere paraules com festa o tradició. Ni podem pretendre que els animals visquin sense drets, ja que comparteixen la terra amb nosaltres. Quan arribi el dia que protegim de veritat aquests éssers indefensos, llavors podrem dir que som civilitzats.
Amb la cita de Gandhi, la Rosario situa d’entrada la qüestió de què tracta en una escala internacional i associa la seva causa amb una personalitat històrica admirada per bona part de la població. Encara que tot seguit reconegui que potser hi ha gent que no en comparteix l’esperit, aquesta cita d’autoritat ja ha fet la funció de fer reflexionar al lector. Tot el text desmunta de manera hàbil un dels principals arguments dels defensors de la tauromàquia: la tradició. Ho fa fent recular l’activitat fins a l’edat mitjana, una època que associem amb l’obscurantisme, la falta de racionalitat i de drets individuals. Per si de cas, mata d’entrada els arguments dels taurins avisant el lector de l’engany que suposa fer servir termes com festa o tradició per referir-se al que ella considera “brutalitat”. Evidentment, no és un text neutral, no pretén ser-ho. L’autora no s’amaga, es fa present constantment mitjançant la primera persona del plural, que li serveix també per incloure el lector, dir-li que ha de compartir els seus arguments, que, si vol que el nostre sigui “un país més ètic”, ha d’estar contra la tauromàquia.
L’estructura del text és molt clara. Té un primer paràgraf de presentació de la tesi i un darrer de resum, i els paràgrafs centrals serveixen per desenvolupar els arguments que la sostenen.
El títol és clarament tètic i al•lusiu, ja que mostra la posició de l’autora però alhora no és del tot clar pel que fa al tema. Ens provoca posant juntes dues expressions que tendim a considerar antitètiques, aplaudir i mort, i a més precedides per una altra que ens fa tenir una forta sensació de contradicció: tradició. És un bon títol.
Santi Bosch
Benvolguts treballadors, us volem presentar una oportunitat en forma de noves mesures i nous beneficis per a l’empresa i per a tots vosaltres. La forta davallada de vendes que hem anat patint en els darrers anys ha causat una important disminució dels beneficis. Els resultats econòmics que s’han anat publicant en cada exercici així ho evidencien. Tot i això, hem vist com a primordial la necessitat de fer noves inversions en R+D i alhora mantenir una política d’expansió en nous mercats.
La direcció, conscient de la dificultat econòmica que travessen moltes de les vostres famílies, vol evitar qualsevol acomiadament. És per això que descarta presentar la sol•licitud d’un ERO. Amb l’ànim de sortir al més aviat possible d’aquesta conjuntura, us proposem les mesures següents:
• Congelació del sou en el proper any. A canvi, en cas que hi hagi beneficis, tornarem a fer-ne repartiment, com ja hem fet altres vegades.
• Augment de tres hores setmanals de feina a partir del gener vinent. Com a contrapartida, podreu escollir l’horari que més s’ajusti a les vostres necessitats. Ja sabeu que aquesta mesura s’ha aplicat en dues empreses d’aquest polígon, on ha tingut una acollida molt bona.
Altres compensacions a la vostra acceptació d’aquestes mesures laborals són:
• Establiment d’incentius segons el vostre rendiment personal.
• Concessió a cadascun de vosaltres de tres dies laborals a l’any de lliure disposició.
• Concertació de cursos totalment subvencionats per millorar la vostra formació.
• Increment del descompte en la compra de productes de l’empresa del 10% al 20%.
L’experiència de crisis anteriors ens fa pensar que aquestes són les millors solucions per garantir la continuïtat dels vostres llocs de treball en les millors condicions possibles. De segur que la majoria de vosaltres hi estareu d’acord i votareu afirmativament en la consulta que es farà aviat. Un resultat positiu ens posarà en el camí que tots desitgem i necessitem. És una oportunitat pel futur, no la podem deixar escapar.
El text del Santi és senzill, no fa servir recursos retòrics molt evidents. Pel contingut, veiem que es tracta d’una primera presentació als treballadors, per part de la direcció d’una empresa, de les mesures que es pensen adoptar per fer front a la crisi. Si es veiés massa que està intentant convèncer amb recursos retòrics, podria provocar una reacció adversa. En tot cas, de recursos retòrics n’hi ha diversos. Comença presentant les mesures, que en definitiva suposen un empitjorament de les condicions dels treballadors, com a quelcom positiu, una oportunitat per a l’empresa i per a ells. Continua intentant guanyar-se la benevolència dels lectors quan explica que es descarten les mesures més dràstiques (ERO), i després exposa clarament les que s’adoptaran i admet que suposen un sacrifici a fi de bé, però que es veuran compensades en la mesura del possible. En l’últim paràgraf es dota d’autoritat fent esment de l’experiència i dóna per fet que els lectors estan d’acord amb la tesi del text: les mesures són positives, cal que hi donin suport.
L’estructura del text és determinada per la presència de les dues llistes breus de mesures, que serien el desenvolupament dels arguments que presenta en el primer paràgraf i recorda en l’últim.
El títol és tètic i al•lusiu en un principi, tot i que probablement el context en el qual apareixerà el text (un butlletí intern, una circular) fa innecessari que sigui més explicatiu. És un títol correcte.
Beneficis educatius dels videojocs
Lorena Villanueva
Hi ha nens que tenen la capacitat de fer diverses coses alhora, i el que sorprèn és que tot ho poden fer bé. Això s’anomena efecte multitasca i és el resultat d’un bon ús de les noves tecnologies, en especial dels videojocs. Diversos estudis han demostrat que els nens habituats a jugar-hi obtenen millors qualificacions. Amb un ús moderat i sempre controlat pels pares, ofereixen una sèrie de millores en les aptituds i habilitats dels infants.
Els videojocs són aquí per quedar-s’hi, no podem negar el progrés. És important incorporar aquesta eina electrònica a la nostra vida. No obstant això, encara hi ha diversos obstacles en el pensament dels pares que eviten que els valorin com a quelcom positiu per a l’educació dels seus fills.
Els videojocs proporcionen als nens una sèrie d’aptituds; és important saber que cada tipus de joc proporciona unes habilitats diferents. Per exemple, els d’acció, que molts consideren perjudicials, contribueixen a millorar les facultats cognitives: la percepció, el grau d’atenció, la memòria, etcètera. Aquesta és la conclusió a què arriben els estudis de la neurobiòloga Daphne Bavelier. D’altra banda, els videojocs de lògica, enginy, puzles i plataformes milloren la capacitat espacial, l’agilitat mental i la coordinació visomotriu.
Sabem que la principal funció dels videojocs és entretenir, però també poden tenir altres funcions. Poden ser una eina molt positiva en l’educació acadèmica dels nostres fills, ja que són una forma atractiva de recordar les lliçons. I és que el coneixement i l’entreteniment han d’anar lligats per arribar al màxim exponent.
Els pares no han d’apagar les consoles dels fills, han d’asseure’s al seu costat i aprendre i jugar amb ells. És important que controlin, ja que un mal ús pot portar a actituds negatives, com l’aïllament, l’agressivitat i la manca d’empatia. En canvi, si els pares s’hi impliquen i comparteixen aquesta afició amb els seus fills, en trauran més profit i els resultats seran molt positius en la seva vida quotidiana i acadèmica.
La principal virtut del text de la Lorena és la claredat. S’entén molt bé el que vol dir perquè ho diu de manera entenedora, amb un vocabulari senzill i frases simples. Aporta informació útil i la carrega de la força que dóna l’autoritat científica. Però també fa servir nocions que qualsevol pare pot entendre, sobretot una de molt pes: la necessitat de fer atractiu l’ensenyament. A més, el text no s’oblida de desmuntar la possible argumentació contrària quan diu que l’ús dels videojocs s’ha de fer amb moderació i sota el control dels pares, una idea amb la qual probablement la majoria de lectors estarà d’acord. El to del text és el propi d’una persona que sap de què parla, però sense caure en la superioritat intel•lectual.
Pel que fa a l’estructura, el text comença i acaba amb paràgrafs forts. El primer presenta la tesi i l’últim la recorda i s’adreça clarament als pares, que són els destinataris principals de l’escrit. Els paràgrafs centrals serveixen per aportar arguments.
El títol és descriptiu i tètic, per la denotació positiva del substantiu beneficis. És un títol clar i senzill, sense focs d’artifici, com la resta del text.
Deixar de fumar està a les teves mans
Tony Armet
No et preguntaré per què estàs llegint aquest text. Podria ser per curiositat, podria ser perquè la teva salut t’importa i notes que es comença a ressentir, perquè vols estalviar uns diners al mes o simplement perquè t’agraden els reptes. El fet és que estàs llegint aquest text i segurament t’ha passat pel cap la idea de deixar de fumar. Tot i això, és possible que encara no ho tinguis del tot clar. Potser perquè tens por; o perquè creus que hi ha moltes coses pitjors que el tabac, que els seus efectes són exagerats i fumar és una pràctica que realitzen milions de persones diàriament, moltes d’elles fins i tot més grans que tu; o perquè ja has fet algun intent i no has aconseguit superar l’addicció.
Recordes la primera vegada que vas provar el tabac? No va ser molt agradable, oi? Tanmateix, sense adonar-te’n, fumar ja formava part dels teus costums. Espero que aquestes línies et serveixin per a il•lustrar-te una mica més. Crec que ets una persona curiosa i per això m’agradaria explicar-te una cosa.
Segons l’Organització Mundial de la Salut, el tabac és la primera causa evitable de malaltia, invalidesa i mort prematura al món. A Europa, el tabaquisme provoca cada any 1,2 milions de morts. Està directament relacionat amb l’aparició de vint-i-nou malalties (de les quals deu són diferents tipus de càncer) i és la principal causa de les morts per càncer de pulmó i de més del 50% de les malalties cardiovasculars. A Espanya, cada any moren més de cinquanta mil persones a causa del consum de tabac, molt més que per accidents de trànsit i consum de drogues il•legals junts.
Per un moment, pensa en aquells senyors respectables que, asseguts als despatxos de les multinacionals tabaqueres, a cada segon engreixen el seu compte corrent enverinant milions de persones de tot el món.
El principal recurs del Tony és que s’adreça directament al lector. En quatre de cinc paràgrafs i en el títol fa servir la segona persona del singular per mostrar-li que el coneix. Barreja arguments que poden servir per a qualsevol fumador amb altres de més concrets, però tots prou arquetípics perquè molts fumadors s’identifiquin, com a mínim, amb un d’ells. En canvi, dedica un dels paràgrafs centrals a proporcionar informació objectiva, hi aporta dades significatives, ben arrodonides i amb el suport d’una font que li dóna autoritat (l’OMS).
El primer i el segon paràgrafs fan la funció de guanyar-se el lector fent-li veure que parla d’ell i que l’entén. Després aporta la informació objectiva que reforça la meitat de la tesi (cal que el lector deixi de fumar). El següent és un paràgraf frase. En principi, no són recomanables, però s’entén que s’ha buscat singularitzar un argument que podem considerar de propina: fumant fas més rics els dolents. Per acabar, reprèn alguns dels arguments més potents i recorda directament la tesi principal del text: el lector pot deixar de fumar. Ho remata amb el retòric “En cas contrari, bona sort”, que no deixa més alternativa al lector responsable que fer-li cas.
El títol és clarament tètic i descriptiu. Com gairebé sempre, en podríem trobar de més enginyosos, però cal suposar que l’autor ha volgut que quedi clar què vol dir i a qui s’adreça.
Marta Esteban
“I què voleu ensenyar amb el vostre exemple? Que no s’ha de matar. I com ensenyeu que no s’ha de matar? Matant”. Amb aquestes paraules expressava Víctor Hugo l’essència, la cruesa i la contradicció de la pena de mort, argument encara vigent i encara usat per tots aquells països on aquesta pràctica és legal i lícita, sense tenir en compte el dret fonamental bàsic de tota persona: el dret a la vida.
I és que quan parlem de la pena de mort ens referim a un homicidi. A l’homicidi premeditat i a sang freda d’un ésser humà a mans, ni més ni menys, d’un Estat. Un Estat que viola impunement els drets humans, concretament el dret fonamental de tota persona a la vida. Per greu que hagi sigut el delicte comès, ningú pot arrogar-se el dret a eliminar-la, ja que la vida és sempre un dret, mai un privilegi. Tot i que 139 països ja han canviat la seva legislació i hi estan en contra, encara hi ha 58 països al món que mantenen aquest càstig, entre ells Estats Units, Iran, Iraq i Aràbia Saudita.
No seria hora d’abolir definitivament aquest càstig cruel, inhumà, degradant i injust? S’ha demostrat que la pena de mort no és exemplar ni compleix cap dels objectius que hauria de complir la mort com a sanció: la incapacitació, la dissuasió i el càstig. Més que justícia, és una venjança. Així, demanar que s’apliqui a delictes que produeixen un especial rebuig, com el terrorisme, és més un argument emocional que racional i no afavoreix la disminució dels crims. S’ha de tenir en compte, a més, la possibilitat que es puguin cometre errors, tant en el procés judicial i en la sentència com en l’execució. Com s’arregla un error en el judici si la conseqüència és irreversible?
La pena capital és la conseqüència de la cultura de la violència i no la solució a ella. Els Estats, al aplicar-la en nom dels ciutadans, els converteixen en còmplices, molts cops en contra de la seva voluntat. Neguen la possibilitat de rehabilitació i re-socialització als delinqüents i fomenten respostes simplistes als actes, en comptes de buscar una solució a les causes del problema. No continuem per aquest camí, acabem amb la pena de mort, matem-la i avancem cap a una societat millor i més humana!
El de la Marta Esteban és un text clar, eficient i amb varietat de recursos retòrics. Fa servir una citació per donar autoritat als seus arguments; pregunta per interpel•lar el lector; fa servir dades que afavoreixen els seus arguments (ja són majoria els països que han abolit la pena de mort, però entre els recalcitrants queden Estats Units, que arrossega una imatge d’aplicació discriminatòria, i tiranies com Iran i Aràbia Saudita); proclama intencions que ningú voldrà contradir: “avancem cap a una societat millor i més humana!”.
Un altre aspecte elogiable del text de la Marta és la qualitat de les frases, d’estructura senzilla i amb una longitud correcta, ni massa curtes ni massa llargues. Pel que fa a l’estructura, el primer i l’últim paràgraf serveixen, respectivament, per presentar i recordar la tesi principal, i els centrals desenvolupen una profusió d’arguments per donar-li suport. La construcció de les frases i l’estructura, clara i efectiva, ajuden el lector.
El títol és tètic i més descriptiu que al•lusiu. Hi fa un joc de paraules fàcil que li permet crear impacte i condensar molta informació.
Joana Micó
A Catalunya més de 14.000 persones ens reunim cada dissabte per créixer. D’aquests, 3.000 som voluntaris que cada cap de setmana dediquem el nostre poc temps lliure als demés. A canvi només demanem un somriure. Ho fem perquè creiem que l’escoltisme ens fa millorar com a persones i com a col•lectiu. Hi ha qui opina que és estúpid treballar una mitjana de vint hores la setmana gratuïtament. “Què hi guanyen?”, es pregunten. Jo sé que hi guanyo coses que alguns no aconseguiran ni treballant tota la vida.
El cau és un espai on infants i joves d’entre 5 i 19 anys aprenen a conviure, a ser persones crítiques, a ser inconformistes. És un espai on s’ensenya a pensar per un mateix i on la resposta a una pregunta mai és única ni exclusiva. Caps i nens ens trobem cada setmana durant dues hores per fer escoltisme. A final de curs és emocionant veure el progrés personal de cada infant i confirmar que l’esforç val la pena.
Treballem el compromís. No només ens comprometem a anar a les trobades. Les revisions personals ens serveixen per a detectar allò que no ens agrada de nosaltres mateixos i ens comprometem a millorar-ho. Així agafem un compromís amb els companys (els nens amb els seus iguals) però sobretot amb nosaltres mateixos. Les sortides mensuals són molt positives pels que viuen immersos en la comoditat de les ciutats. Així, no només aprenen a respectar la natura, sinó també a valorar les comoditats de la vida quotidiana. També ens fa adonar de les coses que no ens agraden del nostre entorn. Utilitzem el lema “Deixem el món millor de com l’hem trobat”.
Ens sentim ciutadans del món i agents transformadors de la societat. Ens hem de comprometre a fer servei a la comunitat per tal de millorar-la. Qualsevol aprenentatge que fan infants i joves és vivencial. No aprenen amb llibres ni discursos feixucs, sinó que apostem per un aprenentatge experimental i a través del joc. No és un creixement prou important el que he descrit? Si no ho creieu, cal afegir que tot això ho fem en equip. Per un escolta no és massa complicat ja que ho porta fent des dels cinc anys, gairebé sense adonar-se’n.
La característica que més destaca del text de la Joana Micó és que està escrit amb la vehemència que dóna l’experiència. Es nota que creu en el que diu perquè ho viu. Sense tenir més elements de judici, podem imaginar que el text pretén ser una reivindicació genèrica de l’escoltisme davant d’un públic general, que no hi està necessàriament vinculat ni el coneix bé. Per això combina informacions amb arguments. I sembla ser conscient de quins són els que poden interessar el lector (aquells que tenen més rellevància per a la societat en el seu conjunt). Fins i tot s’anticipa i desmunta fàcilment la possible reacció dels escèptics, diu que l’escoltisme és positiu fins i tot des d’un punt de vista egoista: “hi guanyo coses que alguns no guanyaran ni treballant tota la vida”.
Es pot discutir l’oportunitat de començar el text amb unes xifres que no semblen gens impressionants, i que sí que estarien plenament justificades si es tractés d’un escrit amb intenció informativa. En tot cas, a la resta del primer paràgraf presenta la tesi principal, als següents dóna arguments per defensar-la i a l’últim la recull: l’escoltisme és bo per a la societat. És una estructura que ajuda la lectura.
El títol és més tètic que temàtic (créixer té un connotació positiva) i més descriptiu que al•lusiu (sobretot si entenem que la majoria de lectors sabran entendre a quin tipus de cau es refereix).
María José Pelegrí
Encara que es digui que ningú és profeta a la seva terra, poques vegades les solucions a un problema quotidià arriben d’un àmbit extern als qui conviuen amb ell. És més efectiu aprendre a treure del foc les pròpies castanyes que esperar els grans salvadors de la humanitat perquè resolguin els nostres problemes. En la situació actual, necessitem fer veure que l’administració local és la gran oblidada, i fer per situar-la davant la macropolítica que impera en l’escenari públic. Però, sabem com?
Encara que pugui semblar que no és així, molts problemes no es resolen per falta de coneixement de la seva existència. Els gestors públics dediquen el seu temps a objectius de gran importància, molt més mediàtics que la reparació d’un forat en la via pública o una insignificant ajuda perquè un petit comerç no tanqui les seves portes. Per a aquests casos, és necessària la participació dels veïns, dels qui sofrim els inconvenients d’una falta de política ajustada al detall de la nostra realitat.
Ha arribat el moment d’actuar. Cal passar a l’acció i involucrar els ciutadans en la gestió política dels seus municipis. Els grans partits no fan més que instrumentalitzar la política local per guanyar vots de cara a altres escenaris supramunicipals. Els ciutadans necessitem solucions, que solament poden arribar de la mà dels qui coneixem la realitat del lloc en què vivim. Som nosaltres els qui podem millorar el nostre entorn, amb solucions que sabem que s’adapten millor a les nostres necessitats.
Per això, de cara a les properes eleccions municipals, necessitem mobilitzar-nos i aconseguir que els nostres ajuntaments estiguin governats per grups amb l’únic interès de millorar la nostra ciutat. Això solament podem aconseguir-ho amb la participació activa dels qui creiem possible una realitat millor per al nostre entorn. Anima’t a participar amb nosaltres. Tots junts podem crear un grup disposat a governar la nostra ciutat d’acord amb les nostres prioritats. Podem millorar? Sí, amb la teva ajuda.
Una de les característiques més destacades del text de la María José Pelegrí és l’estructura creixent. Hem d’avançar en la lectura per saber de què ens vol parlar. Això no és en si un defecte. La conveniència d’optar per ser més o menys directes l’ha de decidir l’autor a partir de variables com la intenció, el canal o la composició de l’audiència. La María José ha triat anar de menys a més. Es nota molt al tercer paràgraf, on hi ha un augment de potència en el contingut i en la forma amb una frase curta i contundent: “Ha arribat el moment d’actuar”. Segueix amb arguments forts i frases de llargada mitjana fins al final de l’últim paràgraf, en què remata conjuntant de nou contingut i continent amb una pregunta i una resposta curtes i amb força: “Podem millorar? Sí, amb la teva ajuda”.
És interessant veure també com el text comença parlant d’una forma molt genèrica per anar avançant en la direcció d’involucrar cada vegada més el lector, fent servir cada vegada més la primera persona del plural, fins a la frase final, que ja s’adreça inequívocament a ell.
El títol és al•lusiu i tètic. El caràcter al•lusiu és coherent amb l’estructura creixent.
Jocs malabars amb pressupostos
Carlota Pérez
Educar és la nostra missió. Quin benefici traurem d’uns altaveus? Cal comprar material per a fer jocs malabars. El Centre Obert Bala ha de mantenir la qualitat educativa que l’identifica malgrat la reducció de subvencions. La crisi fa augmentar el nombre de destinataris, nens amb necessitats d’acollida durant les tardes. Per a potenciar el nostre compromís social, cal examinar el pressupost d’enguany i donar preferència a les despeses relacionades amb béns directament relacionats amb els infants. Hem d’ajornar l’adquisició dels dos altaveus i dedicar la inversió a material per a fer jocs malabars. Si ho fem, enriquirem el Centre i els seus usuaris.
Els jocs malabars seran beneficiosos pel projecte educatiu, ja que són un element d’unió dels joves amb els educadors. Complementant el temps d’estudi o deures de la primera meitat de la tarda, aquesta activitat els ajudarà a millorar el rendiment en projectes intel•lectuals i fomentarà una alternativa al sedentarisme, motivarà la participació i interès en el grup.
És una activitat apta per a totes les edats. Per això tots els participants obtindran beneficis personals més enllà de la cohesió amb el grup. A més, en el cas dels més petits servirà per a treballar la seva psicomotricitat. Als grans, aprendre a fer jocs malabars els estimularà l’aprenentatge d’habilitats socials i personals, com demanar ajuda quan es necessita o afrontar un repte i saber superar les frustracions.
La inversió econòmica és equivalent al cost dels dos altaveus, però el valor que aporten és molt superior. Els altaveus només servirien per a animar amb música les activitats. En canvi, els jocs malabars els podem utilitzar sempre, fins i tot quan sortim d’excursió, i a més no consumeixen energia.
En definitiva, amb la compra de material per a jocs malabars enriquirem el Centre i els seus destinataris. Aquest joc i eina educativa ens permetrà crear una relació de confiança amb els infants. És una inversió tant econòmica com emocional, amb grans beneficis per a les persones que formem part d’aquest projecte educatiu.
El de la Carlota Pérez és un text clar i contundent des de l’inici. Amb tres frases curtes (una proclama, una pregunta i una resposta) resumeix la seva tesi: hem d’educar, i per fer-ho és millor gastar els diners en els jocs. Té l’avantatge que s’adreça a un públic que sap de què parla i que és part interessada. No li calen gaires recursos retòrics per convèncer, en té prou amb desgranar els seus arguments. Té l’encert de no negar del tot l’alternativa, els altaveus (“hem d’ajornar l’adquisició”) i d’aquesta manera possiblement aconseguir que més lectors segueixin amb més simpatia la resta dels seus arguments.
Pel que fa a l’estructura, el primer i l’últim paràgraf reflecteixen la tesi principal i fa servir els paràgrafs centrals per a agrupar temàticament els arguments: beneficis educatius; per a totes les edats; econòmicament rendibles. És un bon exemple de com l’estructura pot ajudar a llegir el text.
El títol es podria considerar al•lusiu fora de context, però sabem que va adreçat a persones que sabran que darrere el joc de paraules s’hi amaguen uns jocs malabars de veritat. És més temàtic que tètic, perquè reflecteix de què parla però no deixa clar quina postura adopta.
1 Citat per Cassany (1993).