La tipologia lingüística és una branca de la lingüística que estudia la classificació de les llengües segons les seves similituds estructurals. En aquest manual esbrinarem aquestes similituds, centrant-nos en les regularitats en l’àmbit de la morfosintaxi. Complementàriament, l’examen de les similituds ens condueix també al reconeixement de les diferències, que moltes vegades són variacions dins un patró identificable.
El llibre consta de sis capítols, que presentem tot seguit.
El primer capítol (“Tipologia i universals”) presenta l’enfocament funcional de tipologia lingüística, que no cerca d’establir classificacions omnicomprensives de les llengües (que la realitat demostra que no són possibles) sinó d’identificar i reconèixer les estructures recurrents que es fan servir per a expressar diferents categories gramaticals com ara el temps verbal, el nombre o la subordinació relativa.
El capítol 2 (“Nocions bàsiques de tipologia funcional”) introdueix un seguit de conceptes que són rellevants per a l’anàlisi tipologico-funcional de les estructures gramaticals. Entre aquests conceptes, la distinció entre funció i estratègia, la classificació semàntica dels mots segons el seu tipus conceptual, la distinció entre predicats, arguments i adjunts, i les nocions de rol semàntic i de rol discursiu.
El capítol 3 (“Estructura del sintagma nominal”) examina les tipologies gramaticals en l’àmbit del sintagma nominal, específicament en les categories de definitud, dixi, nombre, quantificació, qualificació adjectiva i possessió.
En el capítol 4 (“L’expressió de les funcions oracionals”) veurem com s’expressen en les diferents llengües les funcions gramaticals i discursives dels sintagmes nominals en l’oració, tant gramaticals (subjecte, objecte) com discursives (tema, focus).
El capítol 5 (“Operadors semàntics de l’oració”) tracta de la variació en les formes d’expressar els operadors semàntics que afecten el conjunt de l’oració, és a dir el temps, l’aspecte, la modalitat, la polaritat (afirmativa i negativa) i la il·locució (declarativa, interrogativa, imperativa).
Per a la transcripció dels exemples s’ha respectat en general l’ortografia de cada llengua; en les llengües que utilitzen un alfabet diferent del llatí, s’utilitza una transcripció estàndard, que correspon normalment (encara que no sempre) a la pronúncia de l’anglès. En els exemples de llengües que no tenen una ortografia oficial, la transcripció fa servir l’alfabet fonètic internacional (AFI).