El terme tipologia té diferents sentits en l’estudi del llenguatge:
En un sentit ampli, la tipologia és la classificació de les llengües humanes segons els seus diferents tipus d’estructura. Des d’aquest punt de vista, hi hauria una sèrie de grans tipus en els quals les llengües encaixarien amb més o menys comoditat, de forma que aquest tipus seria el que donaria la personalitat a cada llengua. Aquest enfocament, que anomenaren holístic, ha estat molt popular del segle XVIII ençà, fins pràcticament a la primera meitat del segle XX. Aquest enfocament, tot i això, es troba davant un problema fonamental, i és que no s’ha pogut identificar un conjunt de tipus generals que sigui alhora significatiu i incontrovertit. Les propostes que han avançat els partidaris d’aquest punt de vista tenen moltes limitacions. Analitzarem amb més detall aquesta forma de classificació en la secció § 2.
En un sentit més restringit (que és el que adoptarem en aquesta introducció), la tipologia lingüística consisteix a identificar, descriure i comparar els diversos tipus que es troben, no respecte a tota una llengua en el seu conjunt, sinó respecte a un determinat paràmetre gramatical. D’aquesta manera parlarem de la tipologia del nombre, la tipologia de la veu passiva, o la tipologia de l’expressió del subjecte. En aquest sentit, parlarem d’un enfocament funcional de la tipologia lingüística.
Aquest enfocament funcional està bastant estès entre les investigadors (malgrat les seves diferències en objectius i metodologia). Entre els grups de recerca més important cal destacar el projecte RIVALC del Centre National pour la Recherche Scientifique (CNRS), de França, dirigit per Gilbert Lazard, el grup UNITYP de la Universitat de Colònia (Alemanya), en torn a la figura de Hansjakob Seiler, i l’escola de tipologia gramatical de la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), fundada a la fi dels anys 60 per Aleksandr Kholodòvitx. Un altre proponent d’aquesta perspectiva és el lingüista nord-americà William Croft (actualment en la Universitat de Nou Mèxic), en els seu important llibre Typology and universals (2ª edició 2003).
La classificació tipològica no és l’única manera de classificar les llengües humanes. Les llengües també es poden classificar pel seu origen, agrupant en famílies les llengües que han evolucionat a partir d’una llengua mare comuna. Per exemple, el català, el castellà, el francès, l’italià i el romanès (per mencionar-ne només les més importants) deriven totes del llatí, la llengua de l’imperi romà, i conseqüentment formen un grup genealògic, el de les anomenades llengües neollatines o romàniques. Aquesta classificació de les llengües s’anomena genealògica.
En el cas de les llengües romàniques coneixem perfectament la llengua de procedència, perquè es conserven molts textos i documents escrits en llatí al llarg de molts segles. En altres grups de llengües, però, la llengua mare no n’ha deixat cap rastre, i les proves del seu origen comú es basen en similituds de gramàtica i vocabulari. En aquests casos, per a establir aquest suposat origen comú s’utilitza fonamentalment una tècnica molt rigorosa, coneguda com el mètode comparatiu.
Aquest mètode es basa en la comparació entre les formes lingüístiques (sobretot mots i morfemes) de les llengües presumptament emparentades. La idea fonamental en què es basa el mètode és que les similituds que es trobin han de ser sistemàtiques, la qual cosa obliga a descartar totes aquelles similituds que siguin purament casuals o resultat de manlleus lèxics. Per exemple, el mot per a designar el tabac té una forma similar en moltes llengües del món: anglès tobacco, francès tabac, alemany Tabak, rus tabak, hebreu tabak, japonès tabako, finès tupakka, àrab tabgh, persa tambaku, fijià tavako, etc. Caldria extreure d’aquesta similitud la conseqüència que totes aquestes llengües tenen un origen comú? Evidentment aquesta conclusió és errònia, ja que sabem que tots aquests mots deriven en última instància del castellà tabaco, que al seu torn s’hauria pres d’una llengua indígena d’Haití.1 L’ús del tabac (i del mot que el designa) es va difondre per tot el món en el segles XVI i XVII, com a resultat de la colonització d’Amèrica per la corona de Castella.
No obstant això, en altres cases trobem altres similituds lèxiques que estan tan esteses i són tan sistemàtiques que en cap manera podem considerar-les casuals. Així cal suposar que les llengües en què es manifesten tenen un mateix origen. Per exemple, la similitud entre el verb anglès drink i l’alemany trinken mostra una correspondència entre les consonants d- i t- a començament de mot que resulta prou significativa, perquè no es limita a aquest parell de mots sinó que es reprodueix per tot el vocabulari d’ambdues llengües, com es pot constatar en les dades de la taula següent:
Taula 1: Correspondències fonètiques entre anglès i alemany
La regularitat d’aquesta equivalència (juntament amb altres correlacions lèxiques semblants) és una prova que l’anglès i l’alemany són llengües relacionades genèticament.
Es fa servir el terme llengua aïllada per a referir-se a aquelles llengües que no sembla que estiguin relacionades genèticament amb cap altra llengua coneguda. El basc i el japonès en són exemples.
Tornant a la classificació tipològica, hem vist en la introducció que per a alguns la tipologia és la classificació de les llengües en grans grups o tipus molt generals. Des d’aquest punt de vista, allò que caracteritza cada tipus és l’existència d’un cert tret gramatical, a partir del qual s’explicarien moltes altres característiques estructurals de les llengües. Aquest enfocament de la tipologia s’anomena holístic (derivat del mot grec ὅλος, que significa ‘tot’, ‘sencer’).
Les dues tipologies holístiques que han tingut més influència són la tipologia morfològica i la tipologia de l’ordre de constituents.
La idea de aquesta tipologia va sorgir al començament del segle XIX en Alemanya en l’obra dels germans Friedrich i August von Schlegel, i posteriorment en Wilhelm von Humboldt, i va ser desenvolupada a començaments del segle XX pel linguista nord-americà Edward Sapir. Va ser el primer intent sistemàtic de classificar les llengües del món, fent servir l’estructura interna dels mots com a criteri.
En aquesta classificació es reconeixen tres tipus de llengües: aïllants, aglutinants i fusionals, a què posteriorment s’ha afegit un quart tipus, corresponent a les llengües polisintètiques.
La base d’aquesta classificació és el grau de flexió de les llengües: és a dir, la mesura en què els mots canvien de forma per a expressar categories gramaticals, com ara la conjugació del verb per a expressar temps, persona i mode: llegeixo, llegia, llegiré, etc.
Tipus aïllant
Les llengües aïllants no tenen flexió, de forma que tots els mots són invariables, independentment de la seva funció en la frase. Pot dir-se que aquestes llengües no tenen morfologia, en el sentit estricte del mot. A aquesta categoria pertanyen moltes de les llengües de l’Orient Llunyà, com ara el xinès mandarí, el vietnamita o el tai (però no el japonès ni el coreà, que son llengües tipològicament molt diferents). La següent oració de mandarí il·lustra aquest aspecte:
Hom pot observar que el verb (kàn) no té flexió, i que l’aspecte verbal (PF = perfectiu) s’expressa per la partícula le, que és un mot independent.
Com a conseqüència de la manca de flexió, les llengües aïllants generalment no tenen marques gramaticals que indiquin la funció dels elements de l’oració, que s’expressa quasi exclusivament per mitjà de l’ordre de constituents.
Tipus aglutinant
Les llengües de tipus aglutinant es caracteritzen perquè els mots es poden dividir en un seguit de morfemes diferents, cadascun dels quals té per regla general una forma consistent i un únic significat o funció. D’aquesta manera, la identificació dels morfemes és senzilla i directa. Per exemple, en turc el mot topraklarınımız, que significa ‘de les nostres terres’, està formada pels morfemes toprak (‘terra’), -lar (que indica plural, de forma que topraklar = ‘terres’), -ın (que indica cas genitiu, que podem traduir per de), i -ımız, que indica el possessor és la primera persona del plural, i que en la traducció correspon al adjectiu nostres.
Tipus fusional
En les llengües fusionals (també conegudes com a llengües flexives) no hi ha una divisió nítida entre les categories expressades pels morfemes (temps, mode, persona, etc.), com es dóna en les llengües aglutinants. La situació típica és que un morfema expressi simultàniament diverses categories diferents, com ocorre per exemple, en català amb el sufix -es del verb cantes, que expressa simultàniament temps (present), mode (indicatiu) i persona (segona). D’aquest tipus són moltes de les llengües europees (les llengües romàniques, l’alemany, el rus, etc.), tot incloent les llengües clàssiques, llatí i grec. Observeu per exemple que en els diversos casos dels mots del rús stol ‘cadira’ i voda ‘aigua’ (taula 2) és impossible (a diferència d’allò que hem vist en turc) separar en cada terminació quina part correspon al nombre (singular o plural) i quina part correspon al cas (acusatiu, genitiu, etc.).2 Podem dir, per tant, que les categories de nombre i cas estan morfològicament fusionades en rus.
Taula 2: Fusió de nombre i cas en rus.
Tipus polisintètic
En l’estudi de les llengües indígenes d’Amèrica del nord, els lingüistes van observar estructures que no podien descriure adequadament dins dels tres tipus que hem vist fins ara, i van encunyar un quart tipus, que van denominar polisintètic. Les llengües d’aquesta classe s’assemblen a les llengües aglutinants en el fet que tenen mots prou complexos formats per una sèrie de morfemes d’identificació relativament senzilla, però amb la diferència que alguns d’aquests morfemes tenen un contingut no gramatical, que en altres llengües es correspondria amb mots independents. Per exemple, en la llengua xeiene (EUA) el mot náohkēsáapēhévetsēhésto’anéhe es pot analitzar de la manera següent:
Aquest mot és una de les formes del verb pēhévetsēhésto’ané, que està compost al seu torn de l’arrel o’ané ‘parlar’ i els morfemes tsēhést- ‘la llengua xeiene’ i pēhéve-, que indica que l’acció descrita pel verb és satisfactòria o adequada (aquí traduït per l’adverbi bé). Aquesta combinació en un sol mot de diversos morfemes dotats de contingut lèxic és la clau de la polisíntesi.
Els altres morfemes del mot són de tipus gramatical: un prefix na- (que indica la primera persona de l’agent, i que té per tant una funció semblant a la del sufix -o del català en canto), un morfema ohkē- (que indica acció habitual o genèrica) i un morfema doble sáa- … -he que indica negació.
La polisíntesi no és un fenomen tan exòtic com podria semblar arran d’aquest exemple. Es troba (encara que de forma molt menys sistemàtica) en les llengües d’Europa, especialment en aquelles en què són habituals els mots compostos. Per exemple, en català els compostos del tipus castellanoparlant (= castellano + parlant) són semblants a l’exemple de xeiene que hem vist. De més gran complexitat són els compostos de l’alemany, com ara la següent:
(3) Studentenlohnsteuerfreistellungbescheinigung
= ‘certificat d’exempció d’impostos en la taxa de matriculació’
Aquest mot està formada per cinc morfemes lèxics: studenten ‘estudiant(s)’, lohn ‘taxa’, steuer ‘impost’, freistellung ‘exempció’ i bescheinigung ‘certificat’.
Enfocament bidimensional de la tipologia morfològica
Si s’examinen amb atenció, la diferència entre aquests tipus dista de ser categòrica, i es pot reduir, d’acord amb el lingüista nord-americà Edward Sapir, a una qüestió de grau de síntesi i de grau d’integració entre els morfemes d’un mot.
El grau de síntesi al·ludeix a la forma d’expressar morfològicament un determinat contingut: de manera sintètica, com un morfema dependent, o de manera analítica, com un mot independent. Per exemple, el català és una llengua més sintètica que l’anglès: per exemple el temps futur s’expressa per mitjà d’un sufix verbal (compraré), mentre que en anglès s’expressa per mitjà del verb auxiliar will (I will buy). Les llengües aïllants són analítiques en grau màxim. En l’extrem oposat es troben les llengües polisintètiques. Les llengües aglutinants i fusionals ocupen una posició intermèdia entre ambdós extrems.
El grau d’integració té a veure amb la forma en què en les diverses llengües s’integren els morfema els uns amb els altres. El grau mínim d’integració es dóna en les llengües de tipus aïllant (que manquen, pròpiament parlant, de morfemes dependents). El grau màxim d’integració es dóna en les llengües fusionals, els morfemes de les quals expressen simultàniament diversos significats, que en altres llengües correspondrien a morfemes separats. Un cas extrem de fusió ocorre quan el morfema s’integra indistingiblement amb l’arrel del mot, donant lloc a formes com l’anglès sang (passat del verb sing ‘cantar’) o els anomenats plurals fractes de l’àrab, com rijāl (‘homes’, enfront de rajul ‘home’) o kutub (‘llibres’, enfront de kitāb ‘llibre’).
2.2. Tipologia de l’ordre de constituents
Una altra classificació que ha tingut gran influència dins l’àmbit de la tipologia lingüística és la tipologia de l’ordre del subjecte i de l’objecte amb relació al verb, ja que es correlaciona amb altres opcions d’ordre de constituents, que li atorga un caràcter predictiu important.
Aquesta tipologia es basa en la suposició que totes les llengües tenen un ordre “bàsic” de constituents de l’oració, que es caracteritza per la posició relativa del subjecte i de l’objecte respecte al verb. En general, l’ordre bàsic és l’ordre típic de les oracions declaratives afirmatives neutres, en què no hi ha cap element realçat per la seva importància informativa. Per exemple, en català, l’ordre subjecte + verb + objecte és bàsic (com ara en l’oració Pere ha rentat els plats), en contrast amb l’ordre objecte + verb + subjecte (els plats els ha rentat Pere), que és discursivament marcat.3
Essent S = subjecte, O = objecte i V = verb, els ordres bàsics possibles són els següents:
• SOV: com el japonès, el basc, el turc i moltes de les llengües de l’Índia.
• VSO: com el gal·lès i altres llengües cèltiques, les llengües de Filipines i moltes llengües de la Polinèsia.
Atenent a les dades del World Atlas of Language Structures (WALS) l’ordre més estès és SOV (amb un 40,5% de les 1228 llengües de la mostra), seguit per l’ordre SVO (35,4%). L’ordre VSO es troba en un 7% de les llengües. Els ordres VOS, OVS i OSV són molt extremadament rars.
La importància d’aquesta tipologia consisteix en la correlació que s’ha trobat entre l’ordre bàsic i l’ordre d’altres elements secundaris de l’oració, com va assenyalar el lingüista nord-americà Joseph Greenberg en 1963. Per exemple, si una llengua té l’ordre bàsic SVO, com en català, el substantiu precedirà el complement de possessió (genitiu) com ara en la frase professor d’anglès. Si l’ordre és SOV, com en japonès, el genitiu precedirà al substantiu:
Com es constata en el exemple, el complement genitiu eigo no ‘d’anglès’ precedeix el nom sensei ‘professor’.
Si considerem que la relació entre l’objecte i el verb és una relació de modificador (objecte) a nucli (verb), descobrirem que hi ha altres relacions similars de modificador–nucli que segueixen la mateixa pauta. Les llengües que observen de forma consistent aquesta correlació mostren els ordenaments enumerats en la taula 3:
Taula 3: Correlacions d’ordre nucli – modificador
Llengües verb-objecte (VO) |
Llengües objecte-verb (OV) |
Verb – objecte |
Objecte – verb |
Verb – adverbi |
Adverbi – verb |
Verb auxiliar – verb principal |
Verb principal – verb auxiliar |
Substantiu – adjectiu |
Adjectiu – substantiu |
Substantiu – frase relativa |
Frase relativa – substantiu |
Substantiu – genitiu |
Genitiu – substantiu |
Nexe4 – substantiu |
Substantiu – nexe |
Compareu respecte a aquesta qüestió dues llengües tipològicament contràries, el català (SVO) i el japonés (SOV):
(5) Català:
a. Verb – objecte:
Vaig llegir un llibre.
b. Verb – adverbi:
Vas fer bé.
c. Verb auxiliar – verb principal:
Estan esperant l’autobús.
d. Substantiu – adjectiu:
Un cantant popular.
e. Substantiu – frase relativa
El periodista que va escriure l’article.
f. Substantiu – genitiu
Els arbres del parc.
g. Nexe (preposició) – substantiu:
En el cel.
a. Objecte– verb:
b. Adverbi – verb:
c. Verb principal – verb auxiliar:
d. Adjectiu – Substantiu:
e. Clàusula relativa – Substantiu:
f. Genitiu – Substantiu:
g. Substantiu – nexe (posposició):
El català i el japonès són dues llengües prou consistents respecte al seu tipus, però en la pràctica són molt poques les llengües que s’ajusten completament al patró. A tot estirar, el que podem mesurar és el grau de consistència que una determinada llengua observa amb el seu tipus d’ordre. Per exemple, l’anglès és una llengua de tipus SVO, però mostra inconsistències en l’ordre adjectiu – substantiu (A tall building: hom esperaria un ordre substantiu - adjectiu) i genitiu - substantiu (John’s house, construcció que coexisteix amb el ordre substantiu - genitiu, més consistent: the house of John).
La raó d’aquestes inconsistències és el fet que les llengües són productes socials i històrics, que estan en un constant procés d’evolució i de contacte amb altres llengües (que fa, per exemple, que s’hi adopti no solament vocabulari, sinó també característiques gramaticals que corresponen a un diferent patró d’ordre). En aquest sentit, podem dir que molt poques llengües pertanyen a un tipus estructural pur.
Es denominen universals lingüístics aquelles propietats que es consideren comunes a totes les llengües humanes.
Aquesta qüestió pot plantejar-se des d’una perspectiva molt general, provant d’identificar els trets que són exclusius del llenguatge humà en relació amb els sistemes comunicatius d’altres espècies animals. Aquesta qüestió fou abordada pel lingüista nord-americà Charles Hockett en un breu article intitulat “The Origin of Language”, publicat en 1960, en què presenta una llista de tretze característiques pròpies del nostre llenguatge, que hom pot resumir i concentrar en les següents:
2) Especialització: El fet que els òrgans utilitzats per a la producció de la parla estan especialment adaptats per a la tasca. El tracte vocal humà (llengua, llavis, glotis, etc) s’ha especialitzat en la seva funció lingüística en comptes de ser únicament òrgans per a la ingestió d’aliments.
3) Dualitat estructural: El fet que totes les llengües humanes estan formades per unitats que es combinen en un doble plànol per tal de construir missatges.
El primer nivell d’aquest plànol el constitueixen els fonemes, elements fònics que no tenen significat en si mateixos, i que formen conjunts petits, d’entre 30 y 40 elements de mitjana.5
El segon nivell està format per la combinació dels fonemes en un nombre molt més ample de mots, que tenen significat (conceptual o gramatical), i que per la seva part poden combinar-se en unitats més complexes (oracions), que descriuen accions i situacions.
La dualitat estructural és el fonament d’altres propietats que recull Hockett, com ara a) el caràcter discret o separable de les unitats lingüístiques, i que com a conseqüència podem classificar en categories diferents: vocals, consonants, prefixos, sufixos, substantius, verbs, etc., b) l’arbitrarietat, o manca de connexió necessària entre la forma del senyal i el seu significat, i c) la productivitat, és a dir, el fet que sempre podem crear missatges nous, no escoltats mai abans, simplement tot combinant els mots de la nostra llengua. Això implica que la combinàtoria del llenguatge humà dota els seus parlants d’una eina amb una capacitat pràcticament infinita per a l’expressió dels seus pensaments, emocions, experiències i coneixements.
Per tant, si aquesta hipòtesi és correcta, els universals lingüístics són una important font de primera mà sobre la manera en què els éssers humans capten la realitat i l’organitzen cognitivament.
Els lingüistes distingeixen els següents tipus d’universals lingüístics:
• Universals absoluts: són aquells que es donen en totes les llengües, sense excepció. Per exemple, “totes les llengües tenen vocals i consonants”; “totes les llengües distingeixen substantius i verbs”.
• Universals implicatius: els que relacionen la presència d’una propietat amb la presència d’una altra. Són del tipus “si A aleshores B”. Per exemple, “totes les llengües VO tenen preposicions”.
• Tendències universals (o universals estadístics): es distingeixen dels universals absoluts en el fet que tenen excepcions. Per exemple: “quasi totes les llengües tenen consonants nasals”. Aquest universal té almenys una excepció coneguda: les llengües salish de la costa sud-occidental de Canadà.
• Tendències implicatives: es tracta d’universals implicatius que mostren excepcions, com ara “la majoria de les llengües OV tenen posposicions”. Encara que aquesta tendència està documentada en moltes llengües arreu del món, hi ha casos en què no es compleix, com ara en persa, una llengua SOV que té preposicions.
4. Traduïbilitat entre llengües
Com s’ha dit abans, un dels arguments més sòlids a favor de l’existència d’una estructura conceptual comuna a totes les llengües humanes és la possibilitat de traduir, és a dir, el fet que tot allò que hom pot dir en una llengua hom pot expressar en una altra. Hi ha, tanmateix, dues possibles excepcions a la traduïbilitat total.
La primera excepció és que les llengües no gramaticalitzen exactament els mateixos conceptes (la qual cosa significa que en unes llengües és necessari utilitzar un procediment gramatical o formal per tal d’expressar una certa informació que en unes altres llengües es pot ometre). Per exemple, la major part de les llengües europees obliguen a indicar el gènere en els pronoms personals de tercera persona (com en català ell o ella), mentre que en finès hi ha un sol pronom de tercera persona (hän) que que no distingeix gènere (com en la frase Hän on ystävällinen, que pot ser tant ‘ell és amable’ com ‘ella és amable’). D’aquesta manera, la traducció del català al finès perd especificitat (hi ha un aspecte semàntic que s’elimina), i la traducció del finès al català necessita afegir informació que no és en l’oració original.
En japonès, on el nombre no està gramaticalitzat i no hi ha articles, l’oració (7) es pot traduir de quatre maneres:
Una segona excepció a la traduïbilitat la constitueixen les grans diferències de vocabulari que hi ha entre unes llengües i altres (sobretot, encara que no exclusivament, quan hi ha diferències culturals importants), de forma que la traducció directa mot a mot resulta impossible. Per exemple, en català s’utilitzen tres mots per a referir-se a tres tipus d’ingestió (fumar, beure i prendre una medicina), mentre que el japonès només fa servir una, nomu:
(8) a. fumar un cigarret: tabako o nomu
b. prendre una medicina: kusuri o nomu
c. beure aigua: mizu o nomu
(9) a. portar ulleres: kakeru
b. portar barret: kaburu
c. portar pantaló, faldilla, sabates: haku
Com resulta obvi, moltes diferències lèxiques s’expliquen per raons de tipus cultural, geogràfic, i per la manera característica de cada poble de copsar la realitat. Un exemple repetit és el de la llengua esquimal, en què no hi ha un concepte general per a neu, i en canvi hi ha uns quants mots per a designar els diferents tipus de neu que tenen rellevància per al forma de vida d’aquesta gent, com ara qana ‘neu que cau’ i apput ‘neu en terra’.
Mètodes de classificació de les llengües
Bickel, Balthasar (2007). “Typology in the 21st century: major current developments”. Linguistic Typology (núm. 11, pàg. 239-251).
Comrie, Bernard (2001). “Different views of language typology”. A: M. Haspelmath i altres (eds.). Sprachtypologie und Sprachliche Universalien (pàg. 25-39).
Croft, William (1999). “Typology and Grammar”. A: E. K. Brown; J. Miller (eds.). Concise Encyclopedia of Syntactic Theories (pàg. 343-350).
Croft, William (2002). “Typology”. A: M. Aronoff; J. Rees-Miller (eds.). The Handbook of Linguistics (pàg. 337-368). Blackwell.
Junyent, Carme (1986). “La classificació de les llengües i els seus problemes”. Límits (núm. 1, pàg. 25-47).
Moreno Cabrera, Juan Carlos (1997). “Introducción”, “El problema de la clasificación de las lenguas”, “La caracterización tipológica de las lenguas y familias lingüísticas”.Introducción a la lingüística (cap. 1, 2 i 4).
Song, Jae Jung (2001). “Introducing linguistic typology”. Linguistic Typology (cap. 1).
Whaley, Lindsay J. (1997). Introduction to typology. Part I: Basics of Language Typology (cap. 1-4).
Tipologia morfològica
Payne, Thomas E. (1997). “Morphological typology”; “Constituent order typology”. Describing morphosyntax. A guide for field linguistics (cap. 2 i 4).
Whaley, Lindsay J. (1997). Introduction to typology. Part II: Word Order Typology (cap. 5 i 6). Part III: Morphological Typology (cap. 7 i 8).
Tipologia de l’ordre de constituents
Dryer, Matthew S. (2007). “Word Order”. A: T. Shopen (ed.). Language Typology and Syntactic Description (vol. I, pàg. 61-131).
Givón, Talmy (2001). “Word order”. Syntax (cap. 5).
Hawkins, John (1983). Word order universals. Academic Press.
Primus, Beatrice (2011). “Word Order”. A: P. C. Hogan (ed.). The Cambridge Encyclopedia of the Language Sciences (pàg. 920-922). Cambridge University Press.
Siewierska, Anna (2006). “Word Order and Linearization”. A: E. K. Brown (ed.). Encyclopedia of Language and Linguistics (pàg. 642-649).
Song, Jae Jung (2001). “Basic word order”. Linguistic Typology (cap. 2). Universals lingüístics
Bickel, Balthasar (2007). “Absolute and statistical universals”. A: P. Hogan (ed.).The Cambridge Encyclopedia of Language Sciences (pàg. 77-79). Cambridge University Press.
Comrie, Bernard (2003). “On Explaining Language Universals”. A: M. Tomasello (ed.).The New Psychology of Language: Cognitive and Functional Approaches to Language Structure (vol. II, pàg. 195-209.
Evans, Nicholas; Levinson, Stephen C. (2009). “The myth of language universals: Language diversity and its importance for cognitive science”. Behavioral and Brain Sciences (núm. 32, pàg. 429-492).
Greenberg, Joseph H. (1966). “Some universals of grammar with particular reference to the order of meaningful elements”. A: Joseph H. Greenberg (ed.). Universals of grammar (pàg. 73-113). MIT Press.
Hockett, Charles (1960). “The Origin of Language”. Scientific American (núm. 203, pàg. 88-96).
Luque, Juan de Dios (2004). “Aspectos universales y particulares del léxico de las lenguas del mundo” [en línia]. Estudios de Lingüística del Español (núm. 21). <http://elies.rediris.es/elies21/>
Mairal, Ricardo; Gil, Juana (eds.) (2003). “Los universales lingüísticos: pasado y presente”. En torno a los universales lingüísticos (pàg. 9-88). Cambridge University Press / Akal.
Mairal, Ricardo; Gil, Juana (eds.) (2006). Linguistic Universals. Cambridge University Press.
Moreno Cabrera, Juan Carlos (1997). “Los universales lingüísticos y sus diversos tipos”. Introducción a la lingüística (cap. 3).
Moreno Cabrera, Juan Carlos (2000). “Características del lenguaje humano”. Curso universitario de lingüística general (vol. 1., cap. 2).
Wierzbicka, Anna (1999). Emotions across Languages and Cultures. Diversity and Universals. Cambridge University Press.
Llengües del món
Badia i Capdevila, Ignasi (2002). Diccionari de les llengües d’Europa. Editorial Enciclopèdia Catalana.
Brown, Keith; Ogilvie, Sarah (eds.) (2008). Concise Encyclopedia of Languages of the World. Elsevier.
Campbell, G. L. (1991). Compendium of the World’s Languages. Routledge.
Comrie, Bernard (ed.) (1987). The World’s Major Languages. Croom Helm.
Dalby, Andrew (2006). Dictionary of Languages. Londres: A & C Black.
Grimes, Barbara F. (ed.) (2000). Languages of the World. Ethnologue (14a. edició) [en línia]. Vol 1: Languages of the World. Vol. 2: Maps and Indexes. SIL International. <http://www.ethnologue.com/web.asp>
Junyent, Carme (1989).Les llengües del món. Ecolingüística (3a. edició 1996). Empúries.
Katzner, K. (1977). The Languages of the World (edició revisada 1986, 3a. edició 2002). Rout-ledge and Kegan Paul.
Lyovin, Anatole (1997). An introduction to the languages of the world. Oxford University Press.
Meillet, Antoine; Cohen, Marcel (dirs.) (1952).Les langues du monde (2 vol.). París: Champion.
__________
1. J. Corominas, Breve Diccionario etimológico de la lengua castellana. Madrid, Gredos, 1961, p. 551.
2. En la transcripció d’aquests exemples de rus, la lletra y representa una vocal intermèdia entre [i] i [u], i el dígraf kh representa el so velar de j en castellà. Les altres lletres tenen si no fa no fa la mateixa pronunciació que en català.
3. Vegeu el capítol 2, § 4.
4. La denominació tradicional del nexe és preposició, quan precedeix el substantiu (és a dir, pre + posició). En les llengües OV, en què el nexe segueix el substantiu, es prefereix la denominació, etimològicament més adient, de posposició. Vegeu capítol 2 §. 2.2 (C).
5. Per un extrem hi ha llengües amb un nombre molt reduït de fonemes, com el rotokas, parlada a l’illa de Bouganville, a l’est de Nova Guinea, que te 11 fonemes (5 vocals i 6 consonants), i per un altre llengües amb un inventari de fonemes molt més alt, com ara el xóõ, una llengua khoisan de Botswana, que te 112 fonemes, la major part consonants.