Per anar a dormir

Quatre baluernes

«L’home passa del ventre de la mare
al ventre de l’arquitectura, i en
mancar-li l’afecte d’aquesta es
produeix fàcilment la deserció.»

JOSEP LLUÍS SERT

Sobre Torre Valentina,
una història que va acabar malament

«Torre Valentina és sens dubte l’obra que ha tingut més audiència a tot arreu. Feia compatible la senzillesa, la varietat de programes dels diferents apartaments i les bones vistes al mar. Per a nosaltres, la principal virtut era que, amb una gran densitat, s’adaptava al terreny i era pràcticament invisible des del mar, a excepció de l’hotel que formava part d’aquesta urbanització. Al final aquest projecte va ser rebutjat pel consell d’administració de l’empresa promotora, al·legant com a principals inconvenients la seva extrema senzillesa i l’aspecte, que segons ells tenia, d’una casba marroquina.»

Recordo la sensació que vaig tenir quan de jove vaig anar a l’apartament dels pares d’un amic als afores de Sant Antoni de Calonge, no massa lluny de Torre Valentina. Jo sospitava que els pares del meu amic eren gent rica. Més tard vaig saber que eren més que rics: pertanyien a una de les cèlebres «famílies» catalanes. Recordo com si fos ara que, en arribar a l’edifici dels apartaments, vaig dir-me a mi mateix: «Tant treballar i fer calés per estiuejar en aquest bloc d’apartaments amuntegats i atrotinats amb fusteria d’alumini platejada repintada de blanc?».

A pocs metres hi havia una entrada amb pretensions que portava un nom ben estrany: «Apartamentos Edén Mar». També hi tinc records a Torre Valentina. Em ve al cap alguna nit de joventut –entre romàntica i tòrrida– en un apartament suposadament paradisíac a la torre Edén, encara que us haig de confessar que actualment tendeixo a creure que els únics paradisos que existeixen són els fiscals.

El cas de Torre Valentina sempre m’ha intrigat. Quan hi vaig entrar per primera vegada la meva reacció va ser de sorpresa, una sorpresa monumental, mai tan ben dit. No em creia que haguessin deixat fer una baluerna com aquella a Calonge. Després hi vaig conèixer gent; alguns amics –vaja, els seus pares– hi tenien apartaments. El que no sabia aleshores és que en Coderch hi havia fet un projecte que es va frustrar argumentant que semblava una casba marroquina. A mi m’agraden les casbes, trobo que s’integren amb una formidable discreció en les valls àrides i rocoses de l’Atles. Aït Ben Haddou és una meravella, i n’hi ha un munt d’igualment meravelloses a la vall del Draa, abans de Zagora.

D’arquitectura, com de tantes coses, no en sé res de res. Però recordo que en les moltes hores de conversa que vaig gaudir amb un bon amic del meu pare, i també meu, mossèn Josep Maria Ballarín, sempre sortia el nom de l’arquitecte Coderch.

—En Coderch era un home que hi veia més enllà, un arquitecte de primera fila, amb una dimensió humana i social fora del comú dels mortals —deia l’autor de Mossèn Tronxo, sempre amb el cigar a la boca.

No fa pas massa temps em va caure a les mans el projecte que havia fet en Coderch a Torre Valentina i finalment vaig entendre què volia dir en Ballarín.

La dimensió humana a la qual feia referència només la té certa gent. Potser consisteix a tenir la humilitat de pensar que el món és un lloc fantàstic però ple de problemes, i que fer-hi alguna cosa per deixar-lo millor del que l’hem trobat és una tasca titànica. Suposo que en el camp de l’arquitectura, disciplina que es basa a modificar l’hàbitat natural per fer-lo més amable als homes, aquesta actitud ha de portar a certa radicalitat en l’exercici de la professió. Probablement hauria de portar a un exercici extrem de la llibertat de creació més autèntica: la de limitar-se en la intervenció del medi. La llibertat de no fer el que per diners, poder o vanitat estarien disposats a fer tants i tants companys de professió.

Si s’hagués fet el que va projectar en Coderch, Torre Valentina no només hauria estat en si mateix un atractiu turístic de primer ordre, potenciant l’esplèndid promontori sobre el qual es va edificar, sinó que probablement hauria estat un exemple a seguir en aquella època d’especulació urbanística generalitzada. Es va perdre una gran oportunitat.

Per què no es va tirar endavant el projecte d’en Coderch? Qui i per què va decidir no fer-ho? Tinc una conversa amb l’arxivera de l’Ajuntament de Calonge, la senyora Montse Pérez. Em diu que tots els que recorden coses d’aquesta època o es van morint o ja estan morts.

—La gent a Calonge no en sap res, d’en Coderch ni del que va passar a Torre Valentina. Si s’haguera fet el seu projecte tindríem un poble diferent. Es van fer aquells dos mamotretos de l’«Edén mar» i l’«Edén playa». El pitjor és que ara se segueix fent el mateix però a la moderna, més dissimulat. Ja queda poca cosa per no dir res —la Montse ho diu amb resignació.

L’any 1968 un article a Los Sitios, diari de Girona de l’època, qualificava la urbanització com a «exemplar». Diu el diari: «Vam voler conèixer detalls d’aquest magne projecte i vam recórrer a la persona representativa, que és l’Aurelio Jorge Górriz, gerent d’Internacional Hotelera».

El gerent i promotor era aquest senyor. Però qui eren els accionistes de la promotora? Esbrinar-ho no és fàcil. Al registre no hi trobo la relació d’accionistes. Parlo amb gent que ha treballat molts anys a la zona. Em diuen que eren alguns personatges molt significats de l’aristocràcia catalana, que van comprar els terrenys del promontori a la vescomtessa de Cabanyes. Aquesta saga de vescomtes i vescomtesses són un mite a la comarca. La primera fou Josepa Pallí Paradeda, que obtingué el títol del seu marit, el vescomte de Cabanyes, que diuen que podia anar de Palamós a la Bisbal sense sortir de les seves propietats. Vaja, com una duquessa d’Alba a la catalana. L’arxivera de Calonge em diu que van tenir una vida «per llogar-hi cadires», expressió ben nostra que pel que, he sabut després, es queda curta donat el grau de llegenda negra que envolta la família.

Josepa Pallí Paradeda va néixer a Sant Feliu de Guíxols el 1875 per accident, quan el seu pare, que era «cipaio» (liberal) fugia dels carlins que el volien pelar. Es veu que era una dona de gran presència i molt intel·ligent. Diu la Vikipèdia que «va estudiar la carrera de Magisteri a Barcelona, amb molt bones notes encara que no va arribar a exercir la professió de mestra nacional».

L’any 1894 es va casar amb el seu cosí, Josep Maria Vilanova Plana, vescomte de Cabanyes. Diuen que va ser un casament arranjat: el pare de la Josepa tenia deutes amb el pare del vescomte i ho van saldar amb un casament. Coses de l’època. Es veu que el vescomte era un peça. Diuen que va fer moneda falsa, i que el van enxampar. A un soci seu el van ajusticiar. Va fugir a Perpinyà fent-se passar per mort, donat que es va trobar un cadàver que presumptament era el seu. La Josepa va tenir un marit de llegenda, mai tan ben dit. Devia heretar les propietats o una part d’elles, després de la mort virtual o real del seu cosí marit. Van tenir una filla, la Pilar, que va mantenir el títol nobiliari. I de la Pilar va passar a la néta, Montserrat Prat de Vilanova, una dona impressionant en molts aspectes segons sembla, i amant de la bona vida.

La Josepa va morir a Barcelona el 1952, amb la qual cosa no creiem que fos ella qui fes la venda dels terrenys sinó la seva filla Pilar o més probablement la seva néta Montserrat, que va morir a Barcelona el mes de març del 2009 als vuitanta-sis anys d’edat. Si la venda es va fer l’any 1960 posem per cas, ella tindria en aquell moment trenta anys, i la seva mare, més de cinquanta. El més probable és que vengués els terrenys la néta Montserrat, com sembla que ens han confirmat més tard. Encara avui hi ha en venda una masia castell a Calonge, can Xifró, propietat d’aquesta família. En demanen dos milions i mig d’euros. Potser és l’últim vestigi de l’enorme patrimoni d’aquesta nissaga.

Qui hi havia darrere la compra dels terrenys de Torre Valentina a Montserrat Prat? Si hi havia algú darrere o al costat del senyor Aurelio Jorge és un misteri que hem intentat esbrinar. Parlo amb en Pere Caixàs, vicepresident del Palamós i antic administrador de Torre Valentina. Em treu de dubtes. «Qui va comprar els terrenys a Montserrat Prat de Vilanova van ser en Güell de Sentmenat, en Domingo Valls i Taberner i en Gabriel Buixó.»

Güell de Sentmenat, tercera generació de la nissaga Güell, va ser president de l’Asland, del Círculo de Economía, del Círculo Ecuestre i del Port de Barcelona i va participar en la creació del partit de centre democràtic després de la mort d’en Franco. En Domingo Valls i Taberner era directiu del Banco Exterior de España, amb importants interessos a Guinea Equatorial, i també al Banesto. El seu nebot ha dirigit el Popular durant una pila d’anys, fins no fa pas massa. En Gabriel Buixó era un industrial tèxtil cotoner, que també va estar vinculat al consell de Banca Catalana quan va ser intervinguda pel fons de garantia de dipòsits i el trobem també en diversos negocis immobiliaris. Tot fa pensar que van ser ells que van descartar el projecte d’en Coderch, i vists qui eren, entenem que li fes mal aquesta decisió i el que va escriure posteriorment sobre l’«aristocràcia».

El que sabem del gerent Aurelio Jorge és que era un empresari de Barcelona que va fer diners i es va llençar a aquesta promoció ocupant una part dels terrenys disponibles. La resta de terrenys van quedar en mans dels compradors, que els van anar venent als actuals propietaris de les cases de la urbanització. L’arquitecte que va fer la urbanització es deia Pelai Martínez. Potser el senyor Jorge va finançar Edén Mar amb els seus recursos, cosa que crec poc probable en una operació d’aquestes dimensions. Els propietaris dels terrenys tenien bons contactes amb la banca que podia finançar-ho. També sabem que l’advocat de l’empresa Internacional Hotelera era Juan de Dios Dexeus Trias de Bes, conegut advocat barceloní. Expresident de l’Olivetti, llegeixo a l’Ara que era un dels primers noms que va sortir a la cèlebre llista Falcciani d’evasors fiscals. Era el cònsol de Luxemburg a Barcelona. No cal dir res més. A Torre Valentina hi van anar a parar en Pulido, en Núñez, l’Ernest Lluch, el Narcís Serra, en Ledesma, l’antiga propietària Montserrat Prat Vilanova... vaja, només hi faltava en Jordi Pujol i en Fèlix Millet, però aquests són més de garrigues, tagamanents, turons i rius...

Aquesta història la veurem repetida més endavant a Empuriabrava. Un o diversos «nobles» amb immenses propietats de terrenys (en el cas d’Empuriabrava el marquès de Sant Mori) fan societat amb un empresari de la promoció i construcció que, en connivència amb els polítics de l’època, realitzen un desenvolupament urbanístic de gran dimensió aprofitant l’arribada d’aquest manà fàcil que ha canviat el nostre litoral i el nostre país: el turisme de masses.

El senyor Aurelio Jorge va morir el 6 d’agost del 1994, als setantasis anys. Hem investigat sobre l’empresa Internacional Hotelera SA, dissolta ja en el Registre. Cap indicació sobre els seus accionistes. «Internacional Hotelera SA CIF A08134272 c/ Fernando Puig 45, Aurelio Jorge Górriz» és tot el que hem trobat. No és molt. Segons m’explica un bon amic que hi té apartament, aquest senyor, a Torre Valentina, s’hi va arruïnar.

L’impacte que aquesta decisió va tenir en l’arquitecte és ben conegut. Va quedar desolat. Val la pena donar un cop d’ull al llibre Coderch de la col·lecció «Arquitecturas Ausentes» per veure la qualitat de la feina que va fer. Jo, que ja els he avançat que d’arquitectura no en sé un borrall, puc apreciar quatre coses que em sembla que finalment són les que han fet gran aquest projecte –i aquest arquitecte– i que mostren que tenia una visió avançada al seu temps.

En primer lloc, crec reconèixer el respecte per l’experiència subjectiva d’estar en un indret a la vegada en intimitat i en collectivitat. Ja sabem que a ningú li agrada estar en una «urbanització» però per sort o per desgràcia tots estem en una «urbanització» o altra. En Coderch va fer un projecte de gran densitat però en el qual, probablement, els habitants s’haurien sentit en intimitat i, a la vegada, part d’una col·lectivitat. En un poble, vaja. No en un pis de la ronda del Mig de Barcelona, que és el que va acabar sent el projecte del senyor Garcia Gavaldà. El poble es fa trobant-se pel carrer i no anant a Disneyland ni a l’Edén. En el projecte d’en Coderch hom s’imagina la gent anant pels carrers, parlant, adaptant l’estructura bàsica del seu habitatge a les seves necessitats particulars i creant un poble «mutant» dins d’un ordre estructural. Què més es necessita per tenir una convivència plausible? Una mica de llibertat i una mica d’ordre.

En segon lloc, impressiona la visió evolutiva que hi ha darrere del projecte. Es plasma en el disseny d’unitats modulars bàsiques que es poden combinar per donar lloc al que els arquitectes anomenen «diferents programes», o sigui, diferents habitatges per a diferents famílies amb necessitats diferents. Aquest disseny revela una visió dinàmica de l’arquitectura. Hom pot imaginar una pel·lícula en càmera lenta de la visió exterior des del mar de la urbanització. Poca cosa canviaria, si no res. Imaginem ara la mateixa pel·lícula però feta sobre la seva distribució interior: centenars de moviments d’adaptació a les necessitats canviants dels seus habitants. Al cap de cinquanta anys la urbanització hauria estat exactament igual en l’impacte paisatgístic i probablement molt diferent en la seva funcionalitat. I tot plegat sense fer massa fressa, adaptant mòduls i intercanviant espais.

Saber com funciona l’economia, heus aquí un tercer element que crec reconèixer en la visió de l’arquitecte. Economia ve de «oikos», llar en grec i «nomos», llei. D’aquí «eco-nomos» (llei de la casa) i «eco-logos» (estudi de la casa i, per extensió, l’hàbitat, el lloc on vivim). Si la llei de la casa no segueix la lògica natural, el resultat té un nom: costos, costos de tota mena: socials, ambientals i humans. Es tracta de fer llocs per viure que funcionin en moltes circumstàncies diferents i que no costin massa de mantenir. I que segueixin unes lleis lògiques de funcionament. L’ecologia no és només ni principalment un tema estètic. És un assumpte funcional. El que funciona és el que segueix les lleis de la natura, que es basen en una lògica d’equilibri en el manteniment de la vida i de les espècies, equilibri basat en l’estalvi i l’aprofitament material en cicles de transformació successiva. D’això se’n diu saber economia, de la de veritat.

Minimitzar els impactes visuals també és una manera de seguir les lleis de la natura. I és econòmic. Estalvia moltes coses: maldecaps a qui ho mira, sensacions de culpa a qui hi viu, despeses de manteniment de tot tipus, i protegeix l’espècie de les catàstrofes. La primera Torre Valentina es va fer a l’edat mitjana per veure a venir els pirates i tenir temps d’avisar els veïns i refugiar-se. Des del mar, el projecte d’en Coderch hauria estat difícil de veure pels pirates.

—Jo sóc economista: estalvio, que mai se sap. Jo sóc ecologista: que no em vegin massa per si de cas —sembla que ens digui l’autor.

En definitiva, discreció i reserva, que de fet provenen de les mateixes virtuts: la prudència i la humilitat. Aquesta sembla la declaració de principis del nostre arquitecte al fer aquest projecte. La seva lectura m’ha suggerit que potser la millor arquitectura és l’arquitectura absent. La que no es veu. O sovint, desgraciadament, la que no hi és.

Seguim amb la història de la baluerna, perquè veurem com el temps ho posa tot al seu lloc. S’hi va fer un edifici enorme, en forma de dues torres. Els antics, que eren tan poc desenvolupats, ja ho sabien: una torre davant del mar només serveix per avisar de l’arribada dels pirates o per passar-hi humitat i fred. I és el que passa. Quan fa fred la gent ho passa malament, i té tot el dret a escalfar-se, no? Doncs un dia fred i humit de novembre va passar el que havia de passar: una estufa encén una cortina i, ja se sap, el foc tira cap amunt!

El 16 de novembre del 1979 un incendi va calcinar l’ala sud de l’edifici Edén Mar, una de les torres de Torre Valentina. Trenta apartaments van quedar totalment destruïts. No hi va haver morts de miracle. A l’arxiu de Girona hi ha fotografies del governador civil de l’època, Armando Murga, visitant la zona durant l’incendi.

«[...] Sembla que en aquests apartaments hi residien persones de posició social benestant, que han patit la pèrdua de nombrosos objectes de valor [...] els danys es valoren en mil milions de pessetes».

Mil milions de pessetes són sis milions d’euros, encara avui són una fortuna. El valor de les pèrdues actualitzat és aproximadament set vegades el valor del 1979, o sigui que serien avui unes pèrdues de quaranta milions d’euros. Si l’incendi s’hagués produït en una casa de la urbanització d’en Coderch, no hauria passat res. Molts dels que hi resideixen encara donen gràcies a Déu de dues coses: que són creients i que van a missa, perquè quan es va encendre l’edifici molts eren a la capella i això els va salvar la vida. Però amb la natura i la providència millor no jugar-hi massa. Suposem que aquest desastre va ser el que va arruïnar el senyor Aurelio Jorge, si és que finalment es va arruïnar. Segur que algú va maleir el dia que van rebutjar el projecte d’en Coderch.

L’última notícia que trobo de Torre Valentina a La Vanguardia (2009) és un reportatge del periodista Jordi Palarea, que qualifica Torre Valentina com a exemple que «es mereix figurar en un catàleg d’atemptats urbanístics perpetrats a la Costa Brava». Sembla que tots plegats ho tenim assumit i haurem de pagar la penitència cada vegada que hi passem.

Però què en pensa la professió? Ja se sap, els periodistes s’atreveixen a opinar de tot! Trobo un document del col·legi d’arquitectes de pocs anys abans (2004) que dóna notícia d’una exposició anomenada «Arquitectura del Sol». En el llibre editat a l’ocasió de l’exposició, l’arquitecte que en fa la introducció (César Portela) escriu:

«Tot i el resultat desastrós i massiu d’aquesta arquitectura per a turistes, hi ha alguns exemples, pocs, encara que significatius, que mostren que hagués estat possible aconseguir coses molt diferents [...] Amb una mica més de competència professional i d’esforç per part dels arquitectes, una mica més d’imaginació i una mica menys d’ànim de lucre per part dels promotors, una mica de vergonya de les diverses administracions i una mica de respecte de tots cap als usuaris, reclamant una arquitectura que dignifiqui aquells que la promouen, la projecten, la construeixen i la gaudeixen».

El reportatge de la revista del col·legi d’arquitectes diu que l’exposició:

«Destaca les actuacions que són portadores d’un nivell de qualitat des de les seves respectives disciplines arquitectòniques, urbanístiques, paisatgístiques o mediambientals, sense oblidar la història o la representativitat d’algunes obres arquitectòniques».

Encuriosit, i amb ganes de treure’m de sobre el mal gust de boca que m’ha deixat la història d’aquesta baluerna, gaudeixo d’alguns exemples de bona arquitectura seleccionats per aquesta exposició.

La Colina del Sol, a Calella de Palafrugell

Vaig «passar del ventre de la meva mare al ventre de l’arquitectura» el 1961, quan ja feia anys que Sert havia escrit aquestes paraules. Ara en tinc cinquanta-cinc, i cada any que passa, un més. Cap a l’any 1985 una colla d’amics vam llogar un apartament a Calella de Palafrugell. Érem un grup de joves –la majoria de Barcelona– que trenta anys després encara s’aguanta prou dret. Ens coneixem bé, i ja hem arribat en aquell punt dolç de convivència esporàdica però continuada en el qual tothom sap les manies i desgràcies dels altres i ningú se n’aprofita per tocar el que no sona ni fer mal, cosa que sovint és més del que es pot demanar en la convivència de les tribus humanes. A Calella hi havia tot el que una colla de joves de vint-i-cinc anys pot demanar: gent per relacionar-se, llocs on anar «de marxa» –curiosa expressió d’origen militar que ha acabat sent el descriptor més comú de la disbauxa, la música eixordadora, l’alcohol i el sexe amb poc fre–. També hi trobàvem un rerepaís bonic i solitari (les Gavarres, Fitó) on fer bicicleta de muntanya i un mar saturat de barques on prendre un bany reparador. Al club de tennis de Llafranc, bonic i ben cuidat, podíem cremar els excedents de querosè que genera el cos en aquestes latituds de la vida. Jo a Calella m’hi trobava bé... però no del tot. Em vaig fer soci del tennis Llafranc, pensant que potser a la zona hi acabaria anant de vacances de manera sostinguda. No va ser així.

L’estiueig i els caps de setmana a Calella van durar un any escàs. Amb el temps he arribat a la conclusió que el culpable de la meva retirada d’aquest indret bonic i cèlebre de l’Empordà Petit, té un nom horrible, que podria ser tret d’un llibre de la guerra civil espanyola. Sona a pel·lícula de guerra, no sé si d’americans lluitant a les illes del Japó o de la guàrdia mora d’en Franco durant l’ocupació de Catalunya. La Colina del Sol, aquest és el nom que es va donar a un lloc que ja en tenia un, i de ben bonic, Rapinyà. Si no respectem el nom, com respectarem la cosa?

Quan enfiles la carretera de Palafrugell a Calella, i de fet molt abans, venint de Platja d’Aro i Palamós, a mà dreta és impossible deixar de veure com es trenca el perfil amable dels turons que envolten les calanques de Palafrugell. Una massa quadrada de formigó i ferro que conté dotze dotzenes d’apartaments s’imposa brutalment, i que el somni que teníem de trobar en el paratge una mica de pau i natura es desfà bruscament, amb un retorn a la realitat urbana que és precisament del que pretenem fugir molts dels que vivim a Barcelona.

Aquest monstre urbanístic va ésser aixecat l’any 1965, essent alcalde franquista de la població el senyor Joan Gich Girbau, que l’any 1970 va ser distingit per l’Estat (Ministeri de Governació) amb l’«Encomienda de Número de la Orden del Mérito Civil», una distinció que va crear Alfons XIII en temps del Primo de Rivera per premiar els seus fidels. Aquesta condecoració va ser derogada durant la república i no cal dir que es va tornar a posar en funcionament durant la dictadura. Un clàssic d’aquest país, ple d’invents inútils i destruccions improductives.

El senyor Gich tenia una manera de portar l’alcaldia bastant estesa en aquests rodals –i en d’altres–. Es dedicava a perseguir tots els propietaris per comprar tot el que podia i després lucrar-se amb les requalificacions. Un clàssic. Em diran que això ha seguit –i segueix– passant avui en dia. Tenen tota la raó. Però el cas del senyor Gich, a més, està perfectament documentat en el diari d’una persona a la qual va «comprar» una pila de terres: en Josep Pla i la seva família. Ho vaig descobrir, per sorpresa meva, llegint el volum 39 de l’Obra Completa, «El viatge s’acaba». Aquest volum presenta el diari que va escriure en Pla del gener del 1967 a l’octubre del 1968. Hi apareixen dia a dia aspectes personals de la vida diària de l’escriptor. Tres coses sobten al lector: la constant confessió i remordiments sobre l’abús del tabac i l’alcohol, l’obsessió per una tal Aurora, amb la qual es cartejava, i finalment la intromissió constant de l’alcalde senyor Gich a casa seva per «arranjar» la compra de diverses propietats:

«[...} Haig d’interrompre perquè arriba el senyor Roig, corredor de finques, amb el barretet, per parlar de la qüestió dels horts del Pistol en relació amb l’assumpte Gich [...]»

Bisbal, per la qüestió dels horts. Gich porta diners i jo porto l’escriptura[...]»

El senyor Gich i el senyor Macau, enginyer d’obres públiques per qui en Pla tenia gran admiració, el portaven en a passejar de tant en tant per les obres dels rodals. El tema d’Aigua-xellida, on en Pla tenia terres, comença a aparèixer en el diari.

«[...] Després amb Pere vaig a Tamariu i entrem a la carretera que han construït els d’Aigua-xellida –que més aviat m’agrada poc–. Després pugem a l’ermita de Sant Sebastià, per tractar de saludar Serrahima [...] Molta gent –molts automòbils a tot arreu– un vertader fàstic.»

Sembla que l’alcalde està tirant endavant un pla urbanístic de la zona, que porta un arquitecte anomenat Gou. Una requalificació massiva –i sembla que el senyor Gich s’ho fa pagar, a fe de Déu:

«[...] Telefonada de Pere dient que és a La Gavina. Pujo a l’habitació, m’arreglo i anem a Palamós a veure Gou. Parlem d’Aigua-xellida. La topada amb Gich, l’alcalde, que vol, sembla, onze vessanes que mai ha tingut. Colossal petit afer!»

Una vessana són 2.187 m2. Onze vessanes són 24.000 m2 de terreny edificable a Begur. Facin números. L’any 2016, deu anys després del boom immobiliari, un terreny a Begur de 1.500 m2 costa més de mig milió d’euros i una parcel·la de 400 m2 a Sa Riera, 250 mil. «Colossal petit afer», el de l’alcalde Gich! I com l’adjectiva en Pla!

De com va acabar el colossal afer no en sabem res. Ho deixem en mans dels historiadors més qualificats. No dubtem que si s’hi va fer algun aprofitament il·lícit ja estarà ben prescrit.

El senyor Gich va morir el juliol del 1974, un any i mig abans que el general Franco. No crec que hi hagi hagut mai un alcalde a Palafrugell que ho hagi estat tants anys seguits (del 1960 al 1973), època en la qual les tones de formigó i bigues d’acer que es van projectar sobre el municipi probablement superarien qualsevol estimació, per més desaforada que fos. Algú hauria d’anar a l’ajuntament a investigar els milers de llicències de construcció que es van donar, la seva legalitat i qui es va embutxacar els beneficis de tanta especulació.

Trobar informació sobre aquesta «promoció» de nom bèl·lic no ha estat pas fàcil. Hem tingut la sort de trobar un excel·lent treball de recerca de l’alumna de l’IES Frederic Martí Carreras de Palafrugell, la Rosa Font Haro, que el 2007, probablement impactada pel monstre que ens ocupa, va voler saber com s’havia arribat a construir una desgràcia d’aquestes dimensions. La Rosa va fer una entrevista a l’administrador de la finca, que li va donar unes explicacions bastant detallades de com es va gestar el projecte.

El promotor va ser un tal senyor Josep Cruz. Diuen les actes dels plens de l’Ajuntament, escrites amb una cal·ligrafia ben entenedora:

«20 d’abril de 1965. Després d’adonar-se del Projecte per a la construcció de 144 apartaments en terrenys situats en el paratge Rapinya, d’aquest terme municipal, promogut per Explotacions i Inversions Turístiques Cruz S. A.; la Corporació, per unanimitat, acorda aprovar-ho inicialment i sotmetre-ho a informació pública durant el termini d’un mes als efectes del que preveu l’article 46 [...].

16 de juliol del 1965. A continuació es ret compte de l’expedient instruït per a l’aprovació del projecte de blocs destinats a 144 apartaments en els terrenys del paratge denominat Rapinyà d’aquest terme municipal i promogut per Inversions Turístiques Cruz S. A. i resultant que no s’ha presentat cap reclamació durant el període d’un mes en què va romandre sotmès a informació pública, la Corporació, per unanimitat, va acordar aprovar provisionalment i elevar-lo a la Comissió Provincial d’Urbanisme per a la seva aprovació definitiva.»

La Comissió Provincial d’Urbanisme, en data 13 d’octubre de 1965 (escrit n. 5521), va demanar la realització d’un pla parcial.

«2 de juny del 1966. S’examina novament el projecte de Pla Parcial d’Ordenació anomenat «Colina del Sol» promogut per explotacions i Inversions Turístiques Cruz S. A. en el paratge Rapinyà d’aquest terme municipal aprovat inicialment pel ple en la sessió del dia 18 febrer passat i exposat al públic sense reclamació per termini d’un mes, i en conseqüència la Corporació, per unanimitat, acorda aprovar-lo provisionalment amb les mateixes condicions prèvies acordades en l’aprovació inicial, és a dir les següents: [...].»

I demana que s’enviïn a la Comisión Provincial de Urbanismo dues còpies del pla parcial i del projecte dels 144 apartaments.

El senyor Cruz va ser un personatge a la zona. En revisar els llibres d’actes de l’Ajuntament, hom queda impactat de la quantitat i intensitat de desenvolupaments immobiliaris que gestionava. Entre promoció i promoció s’hi troba molt de tant en tant una acta que fa referència a una escola, al servei d’escombraries, o a les coses que se suposa que han de fer els ajuntaments. El senyor Cruz també va fer a l’època uns apartaments al Golfet. Una màquina de fer diner fàcil devia ser l’entramat políticoimmobiliari de l’època. Fabulosos afers!

Ell i la seva nissaga són els amos d’una colla de negocis, entre ells el càmping La Siesta, el restaurant Can Palet i la pastisseria saló de te Xidors, entre d’altres. Can Palet és en un indret únic, davant de mar, en una raconada reparada i assolellada: si almenys s’hi mengés amb decència! Una visita ràpida al Tripadvisor ens en deixa una imatge desoladora, plena de comentaris com aquest:

«Vam ser amb uns amics a dinar amb intenció de menjar bé però ja ens van avisar que era gestionat pel Sr. Pepe Cruz, un personatge de Calella que no sap el que és l’hostaleria ni la cuina mediterrània tot un desastre d’arròs insípid, qualitat pèssima!!!!, l’únic que se salva la seva situació Una pena!!!!!»

Parleu amb la gent de Calella i us en donaran raó. Pel que sembla, el successor de la nissaga, el senyor Josep Cruz Plaja, dóna força feina a l’Ajuntament de Palafrugell. Consulto altre cop les actes de l’Ajuntament dels últims anys; no n’hi ha ni una en què no aparegui aquesta família i els seus projectes de desenvolupament turísticoimmobiliari. La mina encara dóna, i molt. Un exemple recent d’edicte de l’Ajuntament de Palafrugell en dóna fe:

Primer.- Requerir el senyor Josep Cruz Plaja [...] perquè, a través dels seus serveis tècnics i en el termini màxim d’un mes, a comptar de l’endemà de la notificació del present acord, presenti un text refós dels convenis urbanístics i altres, signats amb l’Ajuntament de Palafrugell, entre els anys 2006 i 2011 per tal d’harmonitzar, aclarir els drets i obligacions d’ambdues parts en relació al sector sud 1,11 “La Fanga” [...].

Segon.- Requerir-lo, així mateix, perquè iniciï de forma immediata les obres de l’esmentat sector, ja que les obres d’urbanització estan finalitzades, la llicència d’obres està concedida i pot materialitzar l’aprofitament urbanístic.»

Sembla que –com tants promotors– l’Ajuntament els paga una part de la festa esperant que ells es decideixin a invertir. «Construeixi d’una vegada, que nosaltres ja ens hem gastat els calés del contribuent!» Penso –potser de manera innocent– que almenys en alguna cosa hem avançat: pel que fa al negoci ara no és l’alcalde, és un empresari a qui l’Ajuntament i l’alcalde intenten controlar. No creieu?

Una de les propietats d’aquest senyor, el saló de te Xidors, últimament sembla tancat. Una mica abans hi ha situada una casa de putes impressionant, acabada de reformar, que abans s’anomenava Eclipse i ara li han canviat el nom. La casa és magnífica, amb uns neons blavosencs que pretenen excitar la libido de tots els passants de l’autovia. Diuen per Mont-Ras que s’hi volia fer un geriàtric però finalment els promotors han decidit aprofundir en la indústria del sexe de pagament, que d’ençà que ha estat prohibida a França s’ha desplaçat a la frontera i a l’Empordà. El tema de la prostitució a l’Empordà és una vergonya per al país. Em pregunto si la Generalitat té competències per a prohibir-lo. Em diu un expert que, per una llei del 1946, l’explotació sexual de persones és prohibida a Espanya, però tothom mira cap a un altre cantó. Potser algun dia tindrem poder per prohibir-la. I els francesos que viatgin una mica més, que ja no els ve d’aquí. A l’Empordà no li cal aquesta indústria tan especial per continuar sent un lloc ben atractiu. El que s’hi veu ara és el que li faltava per completar el joc dels disbarats. Ara només queda que hi autoritzin el fracking.

Quan en Pla explica les històries dels industrials del suro de Palafrugell descriu nissagues que tenien una fàbrica a la sortida del poble, que donaven feina a tapers i xolladors, que aprofitaven un recurs natural renovable per fer taps de xampany i donar feina al poble. Compareu els empresaris del suro amb aquests personatges amb qui ens ha tocat ser contemporanis. Prostíbuls que especulen amb el cos d’immigrants sense recursos, monstres de formigó que destrueixen paisatges, centres comercials que malmeten el comerç del centre vila, autovies que no fan més que alimentar la màquina infernal de la mobilitat insostenible.

Però tornem al pare Cruz, l’empresari promotor de La Colina del Sol abans que se’ns pongui. Pregunto pel personatge als amics que van a Calella a estiuejar des de fa trenta anys. No saben qui és. Em sembla curiós, no m’ho esperava. Em demano quina mena de coneixement tenen del lloc on passen les vacances. Potser anar de vacances és això: anar a passar uns dies fora del lloc on vius habitualment i no veure-hi res més que la superfície de les coses, sense preguntar-se ni el qui, el què ni el perquè. Hi ha un càmping nou al costat de casa? És el turisme. Hi ha una promoció fallida i un esquelet de formigó deixat a la mà de Déu? Són coses del turisme. El conseller Alavedra es passeja amb una llanxa Sunseeker per Llafranc? Són coses del turisme.

Hem parlat amb gent de la terra, i aquests sí que coneixen la nissaga Cruz. La primera cosa que us diuen és que és una família que han estat molt espavilats, uns bons empresaris turístics de la zona que han fet molts diners. Els de la seva generació els admiren. O almenys això sembla.

Un dels que el va conèixer és el pare d’una coneguda nissaga de Mont-Ras, de cal Massot. He parlat amb ell. Em diu que hi havia dos germans, un que li deien en Pico, perquè va començar amb un «pic i una pala», que fa fer molts diners i va acabar arruïnat, i un altre que també en va fer molts i els va reinvertir en negocis turístics. Hem d’aclarir si en Pico i en Josep són diferents personatges o bé el mateix.

—Eren pioners, van treballar molt i van fer molts diners —em diu l’Esteve—. Truca a en Pere, que era un dels topògrafs de la zona i t’ho explicarà, que ell el coneix bé.

En Pere Pagès és un topògraf que s’ha passat mitja vida, si no tota, a Palafrugell i a Begur parcel·lant. Es coneix totes les urbanitzacions dels rodals i havia treballat per a en Cruz. Li truco, conversa molt agradable:

—Eren dos germans —em diu—. Un d’ells era l’avi d’aquesta noieta que canta tan bé, la Sílvia Pérez Cruz. A un li deien en Pico, perquè va començar amb un pic i una pala, i l’altre era l’Antonio. Ara no sabria dir-te quin dels dos era el promotor i constructor de La Colina del Sol. En Cruz va fer l’hotel de Cap Sa Sal. Hi va morir un operari, allà, un cop de tramuntana li va girar el carretó i van caure ell i carretó pel penya-segat... Treballava des de Roses fins a Lloret; era un dels constructors més importants de Girona.

»Gent molt treballadora, pioners, van fer molts de calés, a l’època... —conclou.

En Pere és una mina de saber i jo, xafarder de mena. No em puc estar de preguntar-li el que sap sobre les operacions del senyor Gich a Aigua-xellida:

—Aquells terrenys eren una part d’en Pla i de la seva família. Una altra part eren terrenys comuns. Els «comuns» eren terrenys privats que havien passat a propietat pública perquè no se’n pagava la contribució. Abans del turisme ningú els volia. I ja se sap com anaven les coses en aquells temps... Es va fer una societat i l’administrava un tal Xicora de Tamariu, ho van parcel·lar i vendre; molts metges de Barcelona van comprar una parcel·la —fa una pausa.

—Des del govern es nomenava un governador civil i aquest dirigia la Comisión Provincial d’Urbanismo, que s’encarregava d’aprovar cada Pla General Municipal. —I continua—: Cada ajuntament tenia encarregat fer les aprovacions inicials i les modificacions i es presentava l’aprovació definitiva. Però, en definitiva, l’elecció dels alcaldes la feia el governador civil, o sigui que les decisions dels ajuntaments depenien totalment de la Comissió.

Un dels aspectes que crida més l’atenció és que ningú a l’època fes cap al·legació al Pla Parcial. Algunes veus m’han informat que realment hi va haver un moviment de protesta contra aquesta promoció. Potser les protestes es van desencadenar quan ja estava tot a mig fer i no es podia parar.

Independentment del fet que estiguéssim en plena dictadura i els processos d’exposició pública fossin més un tràmit burocràtic que altra cosa –no us ho sabria dir–, el tema de La Colina del Sol em fa venir a la memòria una rèplica completament actual del desastre. Han passat seixanta anys i es repeteixen les mateixes històries. Un particular s’està fent una caseta de 700 m2 en un penya-segat al Golfet que té un impacte ambiental enorme i que segons els veïns no compleix una pila de normatives, entre elles la llei de costes. S’ha obert la caixa dels trons quan l’obra ja està a mitges. La Margarida Riera, membre de la plataforma «Salvem el Golfet» ha declarat que «a la Costa Brava s’estan duent a terme destrosses com les dels anys seixanta i setanta». El mateix que em digué l’arxivera de Calonge.

Parlo amb els responsables de l’Associació de Veïns de Calella per veure què en pensen de tot plegat. Em contacten amb en Bertrand Hallé, un francès establert a Palafrugell els últims cinquanta anys, que regenta l’hotel Sant Roc, un dels clàssics de Calella. En Bertrand m’explica la seva arribada ara fa mig segle:

—Jo vaig arribar quan La Colina del Sol ja estava feta. Ho vaig trobar acabat. Sé que després hi va haver intents de fer-hi un altre hotel o un càmping, i la gent es va mobilitzar i ho van aturar. Ara faig de Síndic de Greuges de l’Ajuntament. El que és greu és el tema del Golfet. El dia 4 de juny passat (2016) es va constituir l’Associació per aturar aquesta construcció. Jo sóc un dels que hi participa. L’Ajuntament ha ignorat les normes, i li posaran un contenciós.

Li pregunto pels seus anys de vida a Calella, i com valora el desenvolupament de la zona.

—Per a l’Ajuntament, les platges són una mina d’impostos. I es reinverteix mot poc en aquests llocs. Després de La Colina del Sol aquí es va aturar una mica l’especulació, però no a altres llocs com a Lloret o a Palamós. Parla amb els responsables de l’Associació, és interessant que et donin la seva visió del tema.

Truco al tresorer de la recentment creada Associació, en Xavier Andrés, mallorquí establert a Llafranc:

—Vam començar a demanar informació a l’Ajuntament sobre la construcció, que té un impacte visual molt negatiu des del mar. Creiem que es van deixar de fer tota una sèrie de tràmits obligats que haurien impedit aquesta construcció, i anirem a un contenciós contra l’Ajuntament per demanar la revocació de la llicència i la seva demolició. De moment només ho pot paralitzar l’Ajuntament, que no ho vol fer, o un jutge, en un procés contenciós.

I continua explicant-me el cas de Deià, a Mallorca, on es van fer enderrocar unes cases que s’havien construït il·legalment, o el cas de Calella Park, un bloc d’apartaments on es va superar en un terç l’edificabilitat permesa. Va anar a terra i es va tornar a aixecar.

—L’Ajuntament no les té totes, sap que haurà d’indemnitzar el propietari si atura les obres i evidentment si perd el contenciós. —I continua—: Aquesta zona d’aquí encara està prou bé, a part de La Colina del Sol. Comparat amb Sant Antoni de Calonge!

Si ja et dic jo... Quan ens posem a comparar tot pot ser qualsevol cosa! En Xavier m’explica que estan recollint diners per a posar la demanda, que portarà un conegut advocat de Girona que es veu que té la ma trencada en aquests afers.

Penso que l’any 2016 valorem el que es va fer als anys seixanta i setanta de manera ben diferent de la generació dels nostres pares. Quan li suggereixo a la Montse, filla de l’Esteve, que em sobta la «normalitat» amb la qual aquesta generació va viure una intervenció tan agressiva en el seu entorn natural, em diu amb to de reivindicació:

—Ei, que jo vaig anar a defensar la Platja de Castell quan s’anava a fer aquella urbanització, eh?

Hi ha en les paraules de la Montse un aspecte fonamental de la governança: «quan s’anava a fer...». En els dos casos anteriors, el 1965 al paratge Rapinyà i el 2016 al Golfet, la comunitat es comença a moure quan el mal s’està fent o ja està fet. En el cas de «Salvem Castell», tot el moviment popular i el referèndum es va fer abans que comencessin les obres però amb tots els tràmits administratius superats per part dels promotors. El moviment «Salvem Castell» és un exemple de feina ben feta. Irrepetible. Trobo en el llibre d’en Feliu Antúnez Salvem Castell la mala notícia que aquesta història no es pot repetir:

«[...] com a conseqüència d’aquests fets, l’Estat, amb el suport de la Generalitat, va canviar la normativa de consultes populars per evitar que casos semblants es poguessin repetir i avui, com ja sabeu, una consulta semblant no tindria cap mena de valor legal».

Hem salvat Castell però la pròxima vegada haurem de recórrer a mètodes diferents dels democràtics, si ens ho posen així. Quin perill pels poderosos, la bona governança!

Tornem a Rapinyà, al desgraciat paratge al qual han manllevat fins i tot el nom. L’administrador de La Colina del Sol reconeix en l’entrevista que li fa la Rosa Font que aquesta baluerna ha estat un atemptat contra el paisatge i el medi. Però immediatament afegeix que, quan hom puja al cap de Sant Sebastià, el desastre és encara pitjor. «Sembla un formatge de gruyère» diu. És el que passa. Quan comença la destrucció, la millor manera de no veure-la i impedir que ens rossegui per dins la percepció del desastre és destruir-ho tot. D’aquesta manera es fa impossible imaginar el que hi havia abans. Tot és relatiu. Comparat amb Txernòbil, La Colina del Sol és el paradís.

—Moltes famílies hi han passat estius molt agradables —diu l’administrador a la Rosa— i en tenen bon record.

I continua, amb paraules que traspuen sentiments de sinceritat i ambivalència cap a la baluerna que custodia tan bé com pot:

—Tret d’aquests 70-80 dies (d’ocupació) la resta de l’any res. Aquest és el problema de les residències secundàries, que tot l’any has de tenir tot un servei muntat de tot, per un lloc on no viu ningú: il·luminació, manteniment... que té molt de cost i val molts diners...

—Sí, però pocs. I encara ara més, perquè abans un dels grans problemes que tenia aquest edifici era la fusteria; la fusteria era molt dolenta. Tota la resta és bona, però la fusteria era fatal. No tancava bé. Aleshores, quan bufava la tramuntana, costava molt d’escalfar. Ara, les coses s’han anat arreglant, a les finestres s’han posat dobles vidres i s’han fet molts més aïllaments.

—Quan es va fer va ser molt criticat per molta gent de Palafrugell i per molta de la gent que venia aquí a Calella i, en especial, en Carles Sentís. Era una època en la qual encara governava en Franco i això dels permisos i lleis d’urbanisme... (encara que ara també passa però abans també). I aquest edifici no s’havia d’haver fet perquè la normativa urbanística de Palafrugell, feia molts anys que era planta més dos pisos, que era el que hi havia de normativa en aquell temps, l’any 60, el que passa és que això, a les èpoques modernes, cadascú va anar fent el que li donava la gana...

Aquesta suposada acció contrària d’en Sentís m’ha portat de corcoll. He passat hores buscant-ne alguna prova documental i no he trobat res de res. Tema a continuar.

—A casa... hi tenia un hort i algunes vegades venia gent d’aquí, i jo els explicava l’hort com anava i no sabien que les patates es feien a sota terra. Això vol dir fins a quin punt s’està desenganxant la societat del que és el seu mitjà de vida. Ja sé que això és un tòpic, però a la llarga passarà factura. A la llarga (la societat) ho pagarà molt car. Aquesta falta de comunió amb l’ambient és el que nosaltres veiem més últimament, perquè aquí, quan plou, la gent s’emprenya perquè està de vacances, si fa vent perquè fa vent. Aquesta forma que volem les coses quan a nosaltres ens va bé i quan ens passa pel cap no pot ser.

«L’ home passa del ventre de la mare al ventre de l’arquitectura, i en mancar-li l’afecte d’aquesta es produeix fàcilment la deserció».

Sobre Cap Sa Sal

La meva relació amb Cap Sa Sal és especial per motius d’ordres ben diferents. L’hotel es va aixecar sobre uns terrenys de la família Enrich de Sabadell, que són cosins de la meva mare. L’arquitecte va ser el senyor Bosch i Aymerich, a qui vaig conèixer treballant per a l’estació d’esquí de la Masella. I el decorador va ser en Jordi Galí. No és el meu pare, no, és el seu cosí segon. Hi vaig de tant en tant a un apartament preciós que dóna a les Medes, on s’està fresc a l’estiu i d’on, quan vol, la tramuntana et fa fora sense pietat, en aquesta lluita constant de vents al voltant del cap de Begur. Sempre he pensat que Cap Sa Sal és un lloc únic.

Comencem pels terrenys. Els seus antics propietaris, els Enrich, són com hem dit originaris de Sabadell. Industrials tèxtils, com toca. La meva mare em digué que els Enrich estiuejaven a Blanes, i van comprar Cap Sa Sal per anar-hi de vacances, perquè era un lloc airejat –a fe de Déu que ho és–. Es veu que algú de la família no acabava de respirar bé. Ho van comprar als descendents d’en Pella i Forgas, l’il·lustre jurista i polític de la Lliga Regionalista nascut a Begur. Encara s’hi pot veure la seva casa pairal convertida en un hotel –com ha de ser avui dia–. A Cap Sa Sal s’hi arribava per unes escales. Les van batejar amb el nom d’escales «del coix», perquè no hi havia manera de fer dues passes seguides en aquells graons mal girbats. Hi havia un canó de fosa i una àncora rovellada. Sec com un desert. No hi havia aigua.

El pare Enrich, el primer de la saga, va tenir tres fills, i un d’ells, l’Antonio, es va casar amb una germana del meu avi, la tia Mercè, que a Madrid li deien Mercedes, com els automòbils. La tia Mercè era la «tia de Madrid», deia la meva mare. Vivien en un pis de la Castellana, d’aquells pisos nobles on recalava l’alta burgesia espanyola o espanyolitzada. Quan vaig començar a treballar, el 1984, em va tocar anar a Madrid una època, en una empresa d’en Leopoldo Rodés, en pau descansi. Vaig anar un parell de vegades a casa la tia Mercè a dinar. Casa enorme, fosca, molta fusta bona, catifes de Pèrsia, grans quadres una mica tètrics i plata brillant. Filipines amb còfia, porter i criat. Semblava un plató de casa de l’època franquista. Per a mi allò era un món ben estrany. La meva mare m’havia dit que no eren amics del Franco però hi estaven o hi havien estat emparentats. He trobat una pel·lícula impagable penjada al YouTube d’una entrevista feta els anys setanta on es veu el «tiet Antonio» parlant de l’imperi industrial que va muntar a Madrid. Poca broma amb el que va arribar a fer. Crec que va ser un dels directors del Banc Urquijo a Catalunya, i estava en molts dels grans negocis que es van fer en aquella època, entre ells les Autopistes del Mediterrani. Vicepresident de la Basf, propietari de Guadarrama, amb interessos en una llarga llista d’indústries de tota mena.

Ja de vell el van convidar (o enredar) a agafar la presidència de les desferres d’un naufragi de grans dimensions, Grand Tibidabo, la cèlebre societat que va fundar Javier de la Rosa. Un íntim amic meu, advocat dels petits accionistes de Grand Tibidabo, el va tractar. Estava bastant atrotinat però aguantava el tipus. El va posar allí un tal Sánchez Bella, franquista de la corda de Fraga Iribarne. Va morir el 2006 i en la seva esquela té una col·lecció de reconeixements de tota mena: Gran Cruz de la Orden del Mérito Civil, Medalla al Mérito del Trabajo, Cruz de Caballero de la Orden de Cisneros, Orden del Mérito de la República de Perú, Caballero del Corpus Christi de Toledo... Vaja, només li faltava la Creu de Sant Jordi i l’Englantina d’Or.

Com devia ser Cap Sa Sal abans que la família del doctor Andreu comprés els terrenys als Enrich i hi projectés aquest hotel? La família Andreu és ben coneguda a Barcelona i a tot el món hispà: gràcies a les pastilles que porten el seu nom innombrables generacions han controlat la tos amb gran eficàcia. Les famoses pastilles del doctor Andreu! Amb els rèdits de les famoses pastilles comprà els terrenys i urbanitzà el Tibidabo, construí el funicular i el parc d’atraccions. Curiosa coincidència: l’Antonio Enrich va ser l’últim president de Grand Tibidabo –quan els Andreu ja no hi tenien res a veure feia anys–. Els Andreu van vendre al cèlebre Javier de la Rosa el parc d’atraccions i els laboratoris farmacèutics del seu nom, que Ercros i Kio van revendre als laboratoris suïssos Roche. Ara el Tibidabo és de l’Ajuntament de Barcelona, que se’l va quedar per dret de tanteig en una subhasta on només es van presentar els propietaris de la casa chupa-chups. Quines coses té la vida! El que arriben a donar les pastilles i els caramels!

Els Andreu ja havien fet algunes inversions hoteleres: La Rotonda, que ara el senyor Núñez està convertint en apartaments de luxe, el cèlebre Hotel del Lago a Puigcerdà i s’embarcaren en el projecte de Cap Sa Sal. I ves per on, comprats els terrenys al «tiet» Antonio devien cridar un dels arquitectes de més renom de l’època: el senyor Josep Maria Bosch i Aymerich.

El senyor Bosch és el que se’n diu «un personatge». Va faltar l’estiu passat, a gairebé noranta-vuit anys. Estic convençut que en Pla li hauria dedicat un homenot.

El vaig conèixer ja fa una pila d’anys a l’Institut d’Estudis Nord-Americans, que ell impulsà. És una de les acadèmies d’anglès de més reputació a Barcelona, a la Via Augusta, davant d’on el meu avi Alexandre va aixecar l’Escola Blanquerna, requisada pels guanyadors de la guerra civil i convertida en Institut Menéndez i Pelayo.

El vaig tornar a tractar per un assumpte dels seus negocis a l’es-tació d’esquí de la Masella quan ja era molt gran, entrats els vuitanta. Estava en plena forma. Recordo que l’estava esperant en una saleta del seu despatx al Passeig de Gràcia amb Diputació, si no recordo malament. Un pis tronat, ple de carpetes que donaven fe que s’hi havia treballat de valent durant dècades. Es va incorporar a la reunió més tard. Venia del pis de dalt, on vivia. Va baixar acabat de dutxar i afaitar, amb alguna traça de sabó a la cara, i mentre anàvem parlant es feia el nus de la corbata amb una familiaritat ben còmica, com si ens haguéssim vist cada dia durant anys i panys. Un tipus que queia simpàtic.

Em va demanar si podíem fer quatre números d’un avantprojecte per proposar al conseller de Territori de la Generalitat, senyor Joaquim Nadal. «Una mena de Torre Valentina però ajaguda», recordo que em va dir, a peu de pistes de Masella. Quan vaig imaginar-me el que em demanava em vaig estremir.

—Senyor Bosch —li vaig dir—, si em permet, el màxim que crec que es pot fer és endreçar el peu de pistes i consolidar el que hi ha abans que li desqualifiquin el terreny urbanitzable que encara hi té.

No cal dir que no em va encarregar el projecte de desqualificació. Llàstima perquè m’hauria agradat molt treballar per a ell i tenir l’ocasió de tractar-lo més. Estic segur que el senyor Bosch no li va dir el mateix al doctor Andreu quan van decidir tirar endavant el projecte d’hotel de luxe a Cap Sa Sal. El projecte va anar endavant i es va inspirar en els grans hotels de luxe del Mediterrani francès i italià. El Gran Hotel de Cap Ferrat, els hotels de la Promenade des Anglais a Niça, etc.

La història de Cap Sa Sal és ben coneguda: va obrir com a hotel de luxe l’any 1963 fins al 1979. Un excel·lent article de Javier Ortega Figueiral a la revista Vanity Fair en descriu bé la història (traducció nostra):

«El 4 de juliol de 1963, després de vuit anys d’intenses obres dirigides per Bosch i Aymerich, l’hotel Cap Sa Sal va obrir les seves portes. A més de cinc brillants estrelles, altres xifres evidenciaven que era un gran complex de luxe: 230 habitacions i suites, cinc restaurants, tres bars, cafeteria –saló de te, discoteca, sala de festes, dues piscines, sales i espais comuns espectaculars i fins i tot un embarcador privat per a qui arribés o sortís per via marítima.

Cap detall es va deixar a l’atzar: els murals del vestíbul principal eren de Josep Guinovart i l’interiorisme, del dissenyador Jordi Galí (qui ja havia treballat per als Andreu a La Rotonda). Finalment, el disseny dels jardins i zones exteriors es va encarregar al paisatgista Nicolau Rubió i Tudurí, que va escollir pins mediterranis, romaní, heura, palmeres washingtonianes, dracena i àloes [...].

És ben clar que hi va treballar la flor i nata dels professionals de l’època! En Jordi Galí i Figueras era fill del pintor Francesc Galí, conegut per la seva escola de pintura, que va donar noms il·lustres com l’Artigas, en Plandiura, en Vayreda, en Rubió i Tudurí o en Joan Miró. Era també cosí segon del meu pare i va faltar el gener del 2001 als vuitanta-nou anys. Va treballar com a interiorista en un munt de projectes de l’època, a part de Cap Sa Sal i La Rotonda. Obra seva és l’interiorisme de l’Hotel del Llac a Puigcerdà, els cinemes Waldorf, etc. Alguns dissenys de cadires fets per ell han esdevingut clàssics. En Rubió i Tudurí devia ser company d’en Jordi Galí a l’acadèmia del seu pare, i va fer la part de paisatgisme de Cap Sa Sal, entre moltes altres obres, com la muntanya de Montjuïc amb en Forestier, el Turo Park, els jardins del Palau de Pedralbes, i el Parc del Guinardó. Va ser director de Parcs i Jardins de Barcelona fins al 1937. En Guinovart no necessita presentació com a pintor. Menys sabut és que va col·laborar sovint amb en Coderch: l’any 1950 en un projecte d’arquitectura, i l’any 1954, en què va pintar els murals de les oficines d’Alitalia. Va pintar murals a la Pirelli, en diverses cases particulars i edificis oficials, i l’any 1963 va pintar els de Cap Sa Sal.

Però ja se sap: el luxe és més car de mantenir que fàcil de cobrar, i tot plegat va ser un negoci dolent, molt deficitari.

«[...] L’hivern de 1970-1971 l’hotel va canviar de mans. La família fundadora i creadora de l’establiment no va voler continuar assumint les pèrdues que patia la instal·lació. Una cosa era la brillantor i la fama i una altra molt diferent el compte de resultats. Finalment es va vendre per 150 milions de pessetes (molt menys del que havia costat construir) a dos empresaris: Miquel Arpa, de Girona, i Massana Feliu, de Barcelona.

Al senyor Arpa ens el tornarem a trobar: va ser el promotor d’Empuriabrava. En Massana Feliu era un promotor de Girona, soci del senyor Arpa. Continua l’excel·lent article d’Ortega:

«Aprofitant els mesos de tancament hivernal es van fer algunes reformes com millores en l’aparcament i accessos de cotxes. D’altra banda, es van afegir habitacions en detriment d’alguns espais comuns; no hi havia un altre remei: per millorar resultats calia allotjar més clients. El més innovador i que començà a canviar la filosofia de l’establiment va ser la possibilitat de llogar habitacions fixes a l’hotel per temporades i períodes de cinc o sis anys amb reduccions de preus de fins al 50%, en una mena de règim de multipropietat. Amb una festa de reinauguració, el 28 de maig de 1971 Cap Sa Sal va iniciar la seva nova etapa [...]»

«Poc abans de la mort de Franco es va començar a plantejar la possibilitat de la legalització del joc a Espanya obrint casinos, bingos i altres espais similars [...] Aixecat el veto, a l’estiu de 1977 es van presentar davant la delegació del Govern a Girona diverses sol·licituds per acollir casinos a la província. La primera segellada en el registre va ser la de Cap Sa Sal. Els seus competidors per aconseguir una llicència de joc van ser Lloret de Mar, Platja d’Aro, Peralada i Sant Hilari Sacalm. El propietari de l’hotel, Miquel Arpa, també es va plantejar com a segona opció per a sala de jocs el club nàutic d’Empuriabrava, de la seva propietat. Finalment, les llicències van ser atorgades als casinos que avui ho segueixen sent: el de Lloret de Mar i el Casino de Peralada».

Aquesta història és digna de ser investigada. Com es van concedir els dos permisos de casinos a la mateixa empresa? La història me l’han explicada de primera mà persones que hi van treballar. Comença al Castell de Peralada. L’actual propietària, la senyora Carmen Mateu, és filla del senyor Miguel Mateu, conegut com «el Mateu dels Ferros», i néta de Damià Mateu, fundador de la Hispano Suiza, un industrial i financer alfonsí que morí l’any 1931. En Miguel va agafar les regnes de president de la Hispano Suiza el 1931, i va fugir cap a França i al bàndol nacional l’any 1936. Es veu que els anarquistes el van agafar però la intervenció del cònsol de França li va salvar la vida.

Amic personal d’en Franco, va ser alcalde de Barcelona del 1939 al 1945 i president de la Caixa trenta-dos anys. La filla del senyor Mateu es va casar amb l’Arturo Suqué. El senyor Suqué estava amoïnat per les despeses de manteniment del Castell. Tenia motius per estar-ne. Vaja, només cal anar-hi per veure-ho. I rumiava com fer-hi alguna activitat que donés rendiment i que en permetés un manteniment correcte. A l’època, acaballes del franquisme, hi havia molta tensió social. El Castell rebia de tant en tant un còctel Molotov. Un incendi haguera estat catastròfic. Les asseguradores no volien prendre aquest risc i el senyor Suqué i un dels seus col·laboradors més pròxims, a qui vaig conèixer més tard, van preguntar-se si no valdria la pena fer-hi alguna cosa de profit. Van tenir la idea de fer-hi un casino.

Vaig tenir ocasió de visitar el Castell amb el seu fill, en Javier Suqué. En Javier és un tipus enormement simpàtic. El vaig ajudar en el pla de l’empresa de vins que porta el nom del Castell. Una feina molt agradable. Recordo alguna reunió amb el pare, l’Arturo, i en Javier fill, per parlar de la publicitat dels vins. L’Arturo, quan la discussió s’enredava, em mirava:

A mi em feia molta gràcia això del técnico. M’ha quedat ben gravat. El vaig tornar a veure cap al 2008 amb els seus dos fills per una llicència de la marca Hispano Suiza. Encara el vaig trobar prou bé, amb aquell nas d’àguila que el caracteritza.

Un bon dia ens trobàvem a Peralada amb en Javier i em va passejar per les sales, la biblioteca, el casino, el claustre, els passadissos interiors, etc. Tinc un record inesborrable de la biblioteca. M’hi hauria quedat un any, allí. Quan vam sortir de la visita... enorme sorpresa. Nevava! Hi havia tres dits de neu humida al parc; els cignes treien el coll amb mirada de sorpresa com si diguessin: però què passa aquí! A en Javier li encantaven els cotxes de ral·lis i no s’ho va pensar dues vegades: va agafar el cotxe del meu soci, un Volvo 440 dièsel, ens va fer pujar i es va dedicar a fer-lo derrapar per les avingudes nevades dels jardins del Castell. Jo pensava que acabaríem dins d’una de les basses del jardí amb un nenúfar per barret i agafats al coll d’un cigne. Afortunadament era bon conductor i no vam prendre mal.

Però tornem al casino. Era l’època d’en Suárez. A través dels contactes en el govern de l’Eduardo Merigó, economista tarragoní de l’OCDE, secretari de Medi Ambient i amic d’en Fernández-Ordóñez, van contactar amb un exdirector general del Joc de l’Estat francès, que els assessoraria sobre què calia fer per a projectar-hi un bon casino. Qui m’explica la història és qui va anar a rebre’l a l’aeroport del Prat amb l’Arturo Suqué. Es veu que s’esperaven un personatge important, de presència imponent i amb seguici, i que en veure de lluny «Monsieur le Directeur», un funcionari d’allò més normal, esquifit i sense cap pretensió, l’Arturo va esclatar en un atac de riure i va haver de marxar al lavabo per asserenar-se. El van portar a Peralada i els va dir què era el que havien de fer: un hotel de cinc estrelles i un casino al Castell.

Finalment, les tres llicències de casinos que es van concedir eren per Sant Pere de Ribes, Peralada i Lloret, les tres al grup Inverama. El senyor Arpa no devia tenir tan bona mà a Madrid. Cap Sa Sal es va quedar sense casino.

«[...] El negoci va deixar de resultar atractiu per als seus propietaris i l’estiu del 1978 va ser l’última temporada del Cap Sa Sal com a gran hotel de cinc estrelles. El mes de juliol ja es va anunciar que les habitacions es convertirien en apartaments de diferents mides per a la venda l’any següent. A la tardor va tancar per última vegada la temporada i al gener de 1979 es va donar de baixa en el registre hoteler per passar a convertir-se en edifici d’apartaments. Avui Cap Sa Sal és en part una comunitat de veïns i una empresa de lloguer d’apartaments. [...] Si hi havia alguna possibilitat que en el futur tornés a ser hotel, el nou pla general de Begur del 2003 va decidir definitivament transformar l’ús hoteler de l’edifici en ús d’habitatge plurifamiliar, posant punt final a aquesta història durant la qual la Costa Brava es va assemblar com mai a la Costa Blava o la Riviera italiana.»

Cap Sa Sal s’ha de veure com a exponent d’un tipus d’arquitectura que pretenia atraure a la Costa Brava un turisme d’elit, d’alt poder adquisitiu. Luxe per als rics i molt rics, intentant competir amb la Costa Blava i altres indrets de la Riviera. Aquest model no va prosperar, i a partir de 1960-1965 la costa va rebre l’impacte de l’explosió del turisme de masses, principalment francès i alemany. Una demanda infinita.

Jo no us sabria dir si amb aquesta baluerna l’indret és més bonic, més lleig o simplement espantós. Hi tinc sentiments contradictoris a Cap Sa Sal. És evident que avui no deixaríem construir una cosa com aquesta. Però el que sí que ha quedat clar amb els anys és que és una construcció insostenible des de tots els punts de vista. La sostenibilitat econòmica com a hotel va fracassar dues vegades. I aquí és on ens fem les preguntes que tocava fer per evitar aquesta ruïna i el regal consegüent al paisatge. Com es pot projectar una inversió d’aquesta magnitud sense estimar-ne els retorns a llarg termini? Si es van estimar, es va fer molt malament. Però després de l’AVE jo ja m’ho crec tot. A la Costa Brava no hi ha ni hi haurà mai turisme tot l’any, i menys al cap de Begur, paratge on lluiten els vents del sud amb els vents del nord. La natura mana, i no deixaran els vents de bufar perquè algú hi projecta una inversió irracional. La integració de la inversió en l’ecosistema natural ha estat mal pensada o no pensada, i s’ha fet un disbarat econòmic i potser arquitectònic. Potser tots els desastres arquitectònics acaben a llarg termini essent desastres econòmics...

A Cap Sa Sal no hi havia aigua, la van haver de portar del pou de l’oncle Enric a Aiguablava mentre feien l’obra. No hi ha condicions perquè s’hi estigui raonablement bé més de tres mesos a l’any. Si haguessin existit aquestes condicions mínimes, algú hi hauria anat a fer alguna cosa abans. Però abans la gent creia que amb la natura no s’hi juga. Ara ens pensem que podem fer passar la nostra voluntat on volem i quan volem, com bé va apuntar l’administrador de La Colina del Sol. Enorme, colossal error.

La natura demanava que a Cap Sa Sal no s’hi fes res i l’estultícia i avarícia humana ha fet que, més enllà de les consideracions paisatgístiques, tothom hi hagi perdut diners. Els primers explotadors en van perdre. Els segons, també. Els propietaris dels apartaments han de fer unes derrames copioses per mantenir l’espai en unes condicions mínimes. Els costos de manteniment són enormes, la natura castiga durament l’edifici. La tramuntana desfermada petant contra la seva ala nord és un espectacle que impressiona. Els propietaris actuals mantenen les propietats a còpia de llogar els apartaments per setmanes i caps de setmana als turistes. Si algun dia aquest mercat desapareix, l’edifici caurà a trossos més tard o més d’hora. Esperem que no passi.

Els promotors i els arquitectes haurien de començar a pensar en com, quan i de quina manera es mantenen les inversions, i no només a col·locar el producte amb un benefici. Quan es fan les coses contra natura –mai tan ben dit– tothom hi acaba perdent diners.

No podem evitar la temptació de comparar Cap Sa Sal amb Torre Valentina. Un propietari que va conèixer el promotor de l’Edén Mar m’assegura que aquest senyor es va arruïnar. Una altra baluerna insostenible. Si s’hagués fet el projecte original, hi hauria un munt de propietaris que tindrien una caseta en un lloc ben bonic, amb un valor cada vegada creixent, en un lloc reconegut i estimat. Ara hi ha una comunitat tipa de fer derrames per mantenir un projecte que ha volgut fer un paradís artificial on n’hi havia un de natural que només calia preservar. Un projecte que dóna fe de la manca d’intel·ligència i sensibilitat econòmica, social i ambiental de qui el va dissenyar i de qui el va construir.

I ara em diran que era cosa de l’època i que els arquitectes treballaven així. Potser sí, però no només és això. Jo no sé si en Bosch era millor o pitjor arquitecte que en Coderch. Però aquest últim tenia la visió social i natural que és la base de la creació sostenible de valor. I d’aquesta sensibilitat va sortir un dels projectes que enyorarem més a Catalunya. En Bosch era un gran empresari, representatiu del model americà que probablement va aprendre en la seva estada als Estats Units, model que es basa a pensar que l’home és el centre del món i pot dominar la natura. Un model individualista, asocial i insostenible. El que va imperar a l’època que li va tocar viure. Una de les seves últimes «creacions» ha estat il·luminar les pistes d’esquí de Masella per a poder-hi esquiar de nit. Modificar el paisatge i emetre CO₂ per satisfer el caprici de quatre esquiadors insensibles. Que apaguin els llums d’una vegada i respectin el misteri de la foscor i la claror de lluna de la nit cerdana!

La diferència entre en Bosch i en Coderch és que en Bosch era l’home del seu temps.

Empuriabrava

Quan era jove, cap a l’any 1978, anava sovint a casa la tia Rosa, una germana de la meva mare, a la cala Montjoi. Tres cases més avall hi tenia restaurant un cuiner una mica genial, en Ferran Adrià. De tant en tant s’hi veia algun milionari amb Ferrari que hi anava a sopar. Al costat de casa la tia Rosa hi havia uns belgues que tenien gossos de la raça pit bull; diuen que d’aquí prové el nom del restaurant. El meu cosí hi anava a fregar plats per guanyar-se uns calerons durant les vacances.

Recordo que la carretera de Roses a Montjoi estava plena de forats, però s’hi passava bé. Se sortia de Roses en pujada, creuat el poble, i després de quatre revolts arribaves a un mas. Arribat al coll, la carretera començava a baixar cap a la cala, pel cantó de ponent. Sempre m’aturava a dalt: el paisatge és magnífic, imponent, amb la silueta inconfusible del cap Norfeu, que cau a plom sobre el mar, amb la torre de vigilància coronant el cim.

A l’època em movia amb una moto Guzzi bicilíndrica amb dos tubs d’escapament que petaven amb un soroll penetrant i nerviós, fins que un bon dia van deixar de fer-ho quan se li van fondre els pistons baixant per l’autopista. Anàvem a tota pastilla i sense casc... Quan ho recordo me’n faig creus. A aquella època mai vaig trepitjar Empuriabrava ni Santa Margarida. Ara ho trobo estrany, però ni ens passava pel cap anar-hi a fer el curiós.

No havia tornat a Roses ni a Castelló d’Empúries en molts anys, desenes d’anys. I vet aquí que hi he hagut de tornar en ocasió d’una feina ben especial. M’ha portat de nou per aquests paratges la feina de pèrit judicial en el camp de les falsificacions de productes de marca. Aquesta feina em desperta una sensació curiosa: una barreja de servidor de la llei –o dels que les fan per ser més exactes– i d’observador privilegiat de la societat de consum.

Com diu el bon amic Juli, que treballa per a una gran empresa nord-americana de sabatilles d’esport, perseguir els que fan diners venent productes falsificats és una experiència humana de primer ordre. En Juli, un sant Pau que fa cap a dos metres d’alçada, cabell ros emblanquinat i de conversa entenedora i agradable, fa la seva feina amb una eficàcia concreta i tangible. M’agrada com ho fa. No falta el respecte a ningú, per més pirata que se’l pugui considerar. No té cap problema a donar el seu telèfon als comerciants –la majoria marroquins– que venen falsificacions de la seva marca –i d’altres marques internacionals–. Els demana col·laboració i els avisa de les conseqüències del que fan. Més d’un ha deixat de vendre producte fals i ara en ven de la casa, autèntic, encara que avui dia és molt difícil distingir-los l’un de l’altre. En Juli, abans de tot, respecta la persona que hi ha darrere el comerciant, pagui o no pagui els impostos i vengui o no el que se suposa que ven, encara que moltes vegades doni gat per llebre.

Ens trobem a les vuit del matí d’un dia plujós d’abril a la benzinera de la Plaça Molina, Balmes amunt, al barri de Sant Gervasi de Barcelona.

—Bon dia soci —em diu. Té el costum de tractar-me de soci. A mi m’agrada aquest mot.

—Som-hi cap a l’aplec, que diuen a Banyoles... On anem avui? A caçar falsificadors?

—A la Jonquera i als Límits... Le Perthus per als francesos... i si tenim temps farem cap a Roses després de dinar; alguns dels comerciants dels Límits han obert botiga a la zona de Roses... No els va malament el negoci!

Enfilem la ronda de Dalt, aquest tall enorme que va permetre descongestionar el centre de la ciutat de Barcelona en època olímpica. Es troba completament col·lapsada. Fa un dia de sud. Engavanyat, tristot i gris. Finalment, depassat aquest nus que porta el nom de la Trinitat, curiosa metàfora viària del misteri cristià, enfilem l’autopista cap a Girona. Poca gent i plugim intermitent. Els meus companys de viatge són l’assistenta d’en Juli, una jove espavilada i agradable, i dos detectius que hem recollit abans de sortir de la ciutat.

Els detectius em fan molta gràcia. Quan els veig no puc deixar de pensar en en Dupond i Dupont. Tenen la mateixa edat, passada la trentena. Idèntica alçada, atlètics, barba incipient i americana esportiva ajustada. Tinc ganes de demanar-los si són bessons, però em mossego la llengua. Penso que mai es calla prou, especialment en afers de detectius. Hi ha tantes parelles de detectius que s’assemblen! Deu ser cosa de l’ofici, provocar la confusió per accedir més ràpidament a la informació. El tema dels bessons, siguin detectius o no, sempre m’ha intrigat, potser perquè sóc pare de bessones. La condició de bessó dóna una posició existencial, una stance, una solidesa ontològica que és difícil de comprendre per als no bessons. Potser és per aquesta posició ontològica tan privilegiada que fan tan bé aquesta tasca delicada i perillosa. Vés a saber.

Durant el trajecte en Juli ens explica el pla. Quan siguem a prop de les botigues de la Jonquera ell es quedarà una mica ressagat, de manera que els detectius i jo puguem entrar a les botigues i furgar tant com ens plagui. Ens suggereix que hi comprem productes, que potser ens serviran de prova davant d’un jutge. Si el veuen a ell –i a fe de Déu que no és fàcil amagar-lo–, es crearà immediatament una cadena de missatges d’avís entre magrebins amb el telèfon a la mà que són al carrer fent veure que passen el temps. Vigilen, i a la que veuen algun moviment sospitós, algú que no té l’aparença de francès que ve en família a comprar més barat o de nacional a la caça d’una ganga, avisen els comerciants, sempre preparats per abaixar ràpidament la persiana i impedir l’entrada de detectius i policies.

Ens explica en Juli que una vegada uns comerciants enganxats in fraganti van tancar tan ràpidament la botiga que una colla de francesos hi van quedar a dins atrapats. La Guàrdia Civil els va comminar a obrir, i veient que s’hi negaven van intentar forçar la porta. Els francesos van córrer a amagar-se al magatzem del pis de dalt, convençuts que el propietari de l’establiment els estava protegint d’un intent de robatori i segrest. Van estar-s’hi més d’una hora, fins que es va aclarir la situació. I qui sap si en sortir encara donaven les gràcies al botiguer per haver estat tan ben «protegits»!

La Jonquera –i especialment els Límits, que abans es deia el Pertús– té totes les característiques d’un lloc de frontera. Tràfic constant, venda massiva de licors i tabac, botigues i més botigues. Totes les fronteres estan sempre plenes de gent que va amunt i avall. Són indrets on sempre es fa negoci, d’una manera o de l’altra. Les diferències que genera el fet d’estar a una banda o a l’altra, la majoria de les vegades artificials, incomprensibles, vestigis d’un passat que qui sap si tornarà, les diferències, dèiem, sempre generen desig. Diferències de preus, de productes, de legislacions, de fiscalitat, de moneda. Tot el que genera diferència genera desig. Deu ser part integrant del funcionament de la bèstia humana. Sempre que hi ha un veí diferent, apareixen les ganes de ser com ell o de tenir el que ell té. Sobretot si és una collonada inútil i ostentosa. Els francesos passen la frontera per aconseguir el que a França no poden aconseguir a bon preu, i els d’aquí hi anem a comprar formatges i carn de bou, que diuen que a França és millor. Els d’aquí cap allà i els d’allà cap aquí. Quan aprendrem a estar una mica més quiets i deixarem d’anar tant amunt i avall contaminant l’atmosfera i destruint el paisatge amb carreteres i més carreteres, cotxes i més cotxes?

Quan acabem la feina fem cap a Roses per Pont de Molins i Figueres. El paisatge de frontera no acaba de desaparèixer: camions i camions en descampats plens de pols. Bosses de plàstic enganxades a tanques de filferro rovellat i plenes de forats. Em ve a la memòria un viatge pel Sàhara entre Shaba i Trípoli abans de la caiguda del Gaddafi. L’única traça humana eren les bosses de plàstic enganxades als quatre matolls punxeguts que malvivien al voral de la transsahariana. Aquí aparentment hi ha més vida: prostitutes de rotonda assegudes en cadires blanques d’aquelles d’injecció de plàstic que trobem als bars, esperant algun client de pas davant la indiferència de la policia, que fa veure que no les veu. Cases grises en venda i naus industrials buides on el rètol «En alquiler» es desfà entre tons gastats per la intempèrie, que dia rere dia li dóna una pàtina de tristor i desemparament. Finestres caigudes i vidres trencats, mal reparats amb cinta americana. El dia és gris, i el vent del sud porta un plugim fi que acaba d’embrutar l’aire.

A Figueres, la carretera de Roses no s’acaba de deixar trobar. Rotondes successives, escultures discutibles i semàfors interminables. Finalment, enfilem l’autovia. Feia anys que no hi passava.

Quedo ben parat: de Figueres a Roses hi ha pràcticament una continuïtat de construccions comercials, residencials i industrials. La intervenció humana sobre el paisatge és general, i generalment espantosa, si em permeteu. Tot és barrejat, no queda un pam de terreny on no s’hagi intervingut d’una manera o altra, normalment caòtica, amb construccions de mala qualitat i moltes d’elles en desús. L’entrada a Roses dóna idea de com es pot destruir un dels paratges més ben girats de la nostra geografia.

Davant d’aquest paisatge desintegrat, em qüestiono la meva pròpia percepció. Potser és que jo sóc rar, hipersensible. Hi ha molta gent que ho deu trobar bonic, si no, no hi vindrien, penso. Com és que jo trobo tan lleig el que potser altres troben bonic? Potser és que de tant desafinar han perdut l’oïda? Molta gent troba aquest entorn «normal», o inclús inspirador. Potser els qui hi vénen estan acostumats a paisatges maltractats i això els sembla interessant i naturalment bonic. Penso que probablement tinc la malura del caràcter català: deia Unamuno que ens perd l’estètica! No hi puc fer res. Em perd veure el meu territori natural maltractat, esqueixat, brut i desendreçat.

Entrem a Roses. El lloc més bonic de la badia està ocupat per un pàrquing. Cotxes i més cotxes entre el passeig i la platja, una zona blava per recaptar taxes d’una societat que troba plaer a voltar en automòbil, veure passar de pressa el paisatge i que no és conscient del dany que fa a l’atmosfera cremant combustibles fòssils. Encara no som al maig i la quantitat de turistes francesos que hi ha pels carrers és fenomenal. Em diuen que en un dia així, com que no poden anar a la platja; es dediquen a passejar pel carrer i comprar n’importe quoi.

Repetim l’operació d’inspecció que hem dut a terme a la Jonquera i als Límits. Botigues de tota mena amb productes de tots els orígens. Confusió total. Botiguers locals emprenyats amb els immigrants que venen còpies al mateix preu o manters –senegalesos la majoria– que ocupen els carrers de la població. A l’entrada del poble un cartell decrèpit ens avisa que a la població hi és prohibida la venda ambulant. És molt de casa nostra això de fer més i més lleis i reglaments per acabar no complint-los.

—No hi ha dret —es queixen els comerciants. Tenen raó. Tot és molt injust.

Anem cap a Empuriabrava des de Roses. La visió de Santa Margarida, porta d’Empuriabrava, em recorda els barris d’HLM (Habitages à Loyer Moderée) dels afores de París, com els que va fer en Bofill a Marne-la-Vallée, que diuen que són un exemple d’arquitectura i que jo trobo dignes d’una pel·lícula de l’holocaust postnuclear. Potser és que hi vaig anar a passejar el mes de novembre, però en vaig sortir amb la sensació d’haver estat on es mereixerien passar l’eternitat molts dels pitjors exemplars de la història de la humanitat.

Masses de ciment envellides, carrers mal urbanitzats, bruts, impossibles de mantenir perquè són buits més de la meitat de l’any. Empuriabrava és un caos de carrers, canals, casetes de pobre anat a més o de ric anat a menys. Circulant per la carretera, ens passa un avió a tres pams del cap. Porta paracaigudistes. Potser mirar-s’ho des del cel és la millor manera de veure un cert ordre en aquest caos de dimensions inhumanes que ha construït l’avarícia conjunta de terratinents, empresaris i polítics.

Fins que no arribo als canals tinc la mateixa sensació que m’ha colpit a la sortida de la Jonquera. Rotonda i escultura espantosa. Altra rotonda i altra escultura encara més espantosa. Tercera rotonda i superació de l’anterior. Apartaments i més apartaments barrejats amb cases de luxe. Algunes cases amb grua per aixecar el vaixell. Formes rodones arreu: torretes «vigila pirates» d’estètica dubtosa i apartaments en primera línia amb terrasses estrambòtiques en forma de mitja lluna. El passeig de la platja fa pena (o por). És un descampat amb una taca de ciment, rajola i asfalt immensa. No hi passa ningú. Quatre palmeres desplomades i cinc acàcies avorrides, plantades de qualsevol manera cada deu metres. Sembla que ens diguin: «Per què m’heu plantat aquí, en aquest paratge lunar?».

Papers i bosses de plàstic a terra. Al final del passeig marítim, uns enormes blocs d’apartaments que reuneixen tots els atributs de la ciència arquitectònica més infecta semblen dir: «Fins aquí hem arribat». Compto les alçades. Vint. Formes quadrades i rodones, una enorme superfície enllosada ideal per a cremar-s’hi els peus a l’estiu. Diu en Jaume Guillamet en un excel·lent article a La Vanguardia:

«[...] A l’angle sud, al costat de la desembocadura del riu Muga, s’alça un grup d’edificis de fins a vint plantes, que dóna ombra a fileres de petits habitatges adossats. A la part de darrere hi ha l’edifici d’11 pisos on fa unes setmanes es va incendiar un apartament. Les tres persones mortes i les tres ferides greus, com altres residents d’aquests ruscs turístics, són immigrants de l’est d’Europa, nord d’Àfrica i sud d’Amèrica, habitants a precari d’apartaments minúsculs sense escales d’incendi [...]».

Sort que el riu finalment atura la barbàrie i la separa de la civilització. De sortida, vorejant la Muga, casetes i més casetes amb tanques de prefabricat, i porta metàl·lica rovellada entre dos pilars de metre i mig coronats amb els nans del fanalet. Jo a aquests nans de prefabricat els he agafat mania, què voleu que us digui.

Trobem a la Vikipèdia un excel·lent article que ens explica la història d’Empuriabrava:

«El projecte de construir una gran urbanització al litoral N de la Costa Brava fou promogut el 1964 per la societat Eurobrava S.A. (més tard Ampuriabrava S. A.), constituïda per Antoni de Moxó i Güell, marquès de Sant Mori, propietari de quatre dels cinc masos, i pels empresaris Miquel Arpa i Batlle i Ferran de Vilallonga i Rossell, amb la intenció de crear un aeroclub internacional amb una àrea residencial connexa. El projecte fou presentat a l’Ajuntament de Castelló el 1965, on trobà l’oposició de molts petits propietaris agrícoles. Després de vèncer les resistències, el pla parcial fou aprovat el 1967, quan ja s’havien construït els canals i els carrers sense cap permís, i s’inicià la construcció dels habitatges, tot amb la fórmula de marina residencial, llavors original a Europa, que assolí un gran èxit, sobretot entre el turisme alemany. El 1975 començà la segona fase del projecte, que la crisi econòmica i l’oposició popular no van permetre culminar [...] .

L’àrea que actualment ocupa Empuriabrava estava dedicada, abans de la construcció de la urbanització, a l’explotació agrària i ramadera, sobretot en forma de pastures, i, en un grau molt menor, vora mar, quedaven lliures algunes zones d’aiguamoll. Hi havia cinc grans masos («cortals», en la denominació local), anomenats Llebrer, Modaguer, Moixó, Vell i la Torre Ribota, amb terres de conreu i, tancades per recs de drenatge, parcel·les de pastura («closes»), que pertanyien a dos grans propietaris. El sector central i NE, més proper al mar, conegut com les Tribanes, era ocupat per un gran nombre de petites parcel·les allargades («peces»), originades per la desamortització de les terres comunals a mitjan segle XIX, que pertanyien a petits propietaris de Castelló.

L’indret escollit, tot i una important ocupació agrícola i ramadera, formava part dels Aiguamolls de l’Empordà, una zona pantanosa del litoral de gran valor ecològic, que a l’època no gaudia de cap mena de protecció. El fort impacte de la intervenció motivà l’oposició de l’incipient moviment ecologista que, a partir de la transició democràtica espanyola, aconseguí limitar l’àrea inicialment planificada (de fins a 600 ha) i fer oblidar alguns elements del pla de 1967, com la construcció d’un canal navegable fins a Figueres».

Excel·lent resum. Un noble terratinent i dos promotors de Girona fan el negoci de la seva vida destruint un paratge únic. Torre Valentina multiplicada per cinquanta o per cinc-cents. Ho fan sense cap permís, «a sac», i després ho legalitzen, ja sabem com funcionaven aquestes coses en aquells temps. La legalització es va fer sobre la base d’un projecte del 1967 per part de l’enginyer del Col·legi de Madrid Leopoldo Pellón Diaz, i més tard, el gener del 1979, un tal Antonio Garcia Bragado la va finalitzar. Al cap d’uns anys es constata que l’invent és insostenible i els privats que hi han comprat una propietat es troben amb un entorn degradat, viuen en un lloc de «luxe» enmig d’un paisatge semiindustrial mal girat, descuidat, amb un frontal marítim que sembla de pel·lícula de postguerra i amb uns costos de manteniment impagables.

Llegeixo en el diari digital Empordà que l’Ajuntament de Castelló d’Empúries ha batejat les tres rotondes d’Empuriabrava amb el nom dels promotors amb la voluntat de retre’ls un homenatge. Els consideren personatges il·lustres de la història del municipi.

«D’aquesta manera el giratori de la plaça de la Font rebrà el nom de Ferran de Vilallonga i Rosell, la rotonda entre Joan Carles I i Fages de Climent serà anomenada Miquel Arpa i Batlle i finalment el giratori de Joan Carles I amb Pompeu Fabra, Antoni Moxó i Güell.»

Quan veig tots aquests noms barrejats sento llàstima per en Pompeu Fabra. Els hi dediquen a cada un una d’aquestes magnífiques rotondes, coronades amb una escultura que probablement passarà als annals de la història de l’art per celebrar la destrucció d’un paratge únic del nostre país i l’enriquiment infinit de les seves butxaques. L’alcalde de Castelló d’Empúries que ho va aprovar era el senyor Salvi Güell Bohigas, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Jo em pensava que l’esquerra no es dedicava a coronar especuladors del capitalisme immobiliari, però potser estic equivocat. Potser era parent del Moxó, vés a saber.

Actualment el municipi ha recuperat el control de la concessió dels canals d’Empuriabrava. Com sempre, la feina bruta és per a l’Ajuntament: fer pagar als que mai han pagat per poder tenir una mica més decent el municipi, i arranjar el passeig amb els diners de tots. L’eterna cançó.

«Castelló d’Empúries (Girona), 11 març (EFE). L’Ajuntament de Castelló d’Empúries ha obtingut la gestió del passeig marítim d’Empuriabrava, que durant 40 anys ha estat en mans d’una empresa privada i ha quedat molt malmès per manca de manteniment. Es tracta de l’únic cas a Espanya en què un espai públic estava en mans privades, fet que en aquest cas ha comportat que el passeig, d’1,2 quilòmetres de longitud, s’anés degradant fins a quedar en estat de quasi abandonament. [...] Després de 4 anys de tràmits burocràtics, la concessió ha passat al consistori i ara podran començar amb caràcter urgent les obres de reurbanització i millora del front de mar d’Empuriabrava, amb una platja d’uns 95.000 m2. L’alcalde de Castelló d’Empúries, Xavier Sanllehí, ha qualificat de “fita històrica” poder tenir la gestió d’aquesta “zona enorme”, que no havia estat mai a mans municipals des de la seva creació. Els serveis tècnics municipals han redactat el projecte bàsic de remodelació del passeig marítim amb les actuacions que es duran a terme en el domini públic marítim-terrestre, que tindrà un pressupost de 3,2 milions d’euros i un termini d’execució de tres anys.»

Ara ens toca pagar entre tots una petita fortuna per deixar una mica visible aquest indret. Sort que no es va fer el canal fins a Figueres! Quan hom pensa en la dimensió del projecte, hom queda esparverat que hi hagi hagut en aquest país algú capaç de pensar que es pot arribar a fer un canal fins a Figueres per fer-hi una macro urbanització turística. O és un boig o és un geni, com deia en Rogent d’en Gaudí quan li van donar el títol d’arquitecte. Jo crec que en aquest cas era un avariciós sense límits, però aquesta és la meva opinió personal i no té cap mena d’importància. Hi ha gent que es creu en el dret de modificar com li plagui i en interès propi la natura que ens envolta i que ens permet viure.

El fill del marquès de Sant Mori i últim de la dinastia va faltar el 2016, a seixanta-tres anys, l’any que escric aquestes ratlles. El seu gendre, que està regentant un hotel de luxe al castell que tenen a Sant Mori, s’ha fet cèlebre per la seva lluita contra el repicar de les campanes del poble: se li queixen els clients! Ja et dic jo, si ho aconseguiran tot al final, inclús que deixin de sonar les campanes!

He recuperat els anuncis dels anys setanta que feia la promotora a La Vanguardia per vendre la urbanització. Ens ajuden a entendre l’estat d’ànim que imperava en aquells temps del desarrollismo.

EMPURIABRAVA. La futura capital europea dels esports nàutics. La primera marina residencial d’Europa:

A la mil·lenària i tranquil·la badia de Roses, el lloc ideal per a la pràctica del seu esport nàutic favorit [...] Vela, creuer, ski, motonàutica. L’escenari únic per a les seves tranquil·les vacances, però... a només dos passos dels racons més «alegres» de la Costa Brava.

Cada parcel·la d’Empuriabrava és un tros de terra [...] i un tros de mar. Una realitat única a Europa que només té el seu equivalent en algunes urbanitzacions de Florida. Cada propietat té comunicació directa amb el mar a través d’una meravellosa xarxa de canals que convertiran els seus dominis en una autèntica illa. Fins a Empuriabrava s’arriba indistintament per terra i per mar i pot amarrar la seva embarcació a la porta de casa seva. Vostè pot aprofitar-se ara dels preus de llançament de la futura ciutat marítima més important de la Mediterrània.

Demani informació sense cap tipus de compromís enviant aquest cupó avui mateix».

El somni de l’individualisme imperant, que no només volen assolir els molts rics sinó els que tenen algun diner sobrant en aquesta Europa dominada pels alemanys: ser propietari d’una illa. El que fan avui dia a Qatar i als Emirats. Illes i més illes per a quatre rics que cerquen el cel a la terra. Dominar el mar. Dominar la terra. Papanatisme mimètic de l’individualisme més ianqui.

M’he interessat per veure qui era el senyor Arpa, que juntament amb el marquès de Sant Mori i el senyor Vilallonga van desenvolupar la urbanització. El senyor Arpa és elogiat per un socialista de pro de Girona, el senyor Joaquim Nadal, que va ser molts anys conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat. Llegeixo en el seu blog:

«El Diari de Girona ha dedicat a la mort d’en Miquel Arpa l’atenció que ell en vida hauria volgut evitar. Fet a si mateix, orientat sempre al treball i al negoci, no tenia temps de prodigar-se públicament i socialment. Miquel Arpa era molt treballador, era molt matiner, mai no li van caure els anells, ni en els millors moments de la seva situació econòmica, que tot sigui dit, va passar per moments àlgids i per moments molt delicats, sobretot quan van entrar en crisi els seus socis barcelonins. Era tenaç, dur, seductor, simpàtic. Tenia una simpatia natural, menys extravertida i menys aparatosa que la del seu cunyat, Fernando Vilallonga, també dotat d’una gran simpatia. Miquel Arpa era elegant. Elegant de tracte, de comportament, d’indumentària. Cedia sovint el lloc de la corbata a un mocador de seda que li atorgava un aire entre distingit i esportiu. Era imaginatiu i ambiciós en el negoci, però era discret i eficaç. Defugia qualsevol ostentació, que reservava per al seu espai més privat i familiar».

Aquest text reflecteix bé com és el senyor Nadal: una persona enormement preocupada per l’estètica i la imatge. Vaig treballar per a ell en un projecte a la seva conselleria en el qual es va gastar més de cent mil euros per «unificar» la imatge gràfica de totes les institucions que dirigia. «Vull que tot tingui un aire similar, que s’identifiqui bé qui ha estat darrere de l’obra de la Conselleria», em va dir un dia.

«En algun moment de recessió i quan la demarcació de Girona i les seves incursions barcelonines se li havien fet petites, va emprendre l’aventura de Puerto Rico, exportant a escala diferent, la seva experiència i els coneixements adquirits en l’operació d’Empuriabrava. Va iniciar-se en el món de la fusta en un local i magatzem de Celrà. Del camp de la fusta va estendre el seu àmbit d’acció a diferents fronts: la promoció immobiliària urbana estricta (Lloret, Roses, Girona, Palafrugell), la promoció o la reconversió hotelera (Aricasa a Barcelona, Roger de Flor a Lloret de Mar, Cap Sa Sal a Begur), les urbanitzacions (Puig Rom, Montjuïc, Empuriabrava). Va tenir la intuïció de les possibilitats de Fenals de Lloret i va tenir a les seves mans la finca de Santa Clotilde. La relació de totes les seves activitats no pot ser exhaustiva. [...] En la meva condició d’alcalde la nostra relació va canviar. Jo deixava de ser només el fill del seu amic, que sempre havia vist petit i créixer. Vam tenir diverses converses i tractes. Els puc resumir de la manera següent: 1. En les seves promocions immobiliàries va saber de seguida que només es podien plantejar des de la seriositat, el rigor, el compliment de les regles del joc i la consciència que l’Ajuntament volia reduir els efectes expansius del Pla General de 1970, però que no volia asfixiar l’activitat econòmica de la ciutat [...] Jo li retreia sovint les seves inversions fora de Girona. Li deia que els rics també havien de participar del projecte de ciutat, que hi havien de creure, que hi havien d’invertir, que s’havia de saber i que s’havien de fer veure més. En això mai no ens acabàvem de posar del tot d’acord. Jo sabia que la costa era més llaminera que Girona, però també sabia i li recordava que Girona era per a totes les conjuntures més segura. No coincidíem sovint. M’ha passat amb molta altra gent. Però tots sabíem que jo i l’Ajuntament fèiem el nostre paper i hi aplicàvem un model que volíem que retallés les seves expectatives especulatives sense impedir les seves expectatives de negoci: apostàvem per un creixement raonable que ara en diríem sostenible. Un model progressista de ciutat no es podia construir des de la paràlisi de l’anquilosament. I a l’hora de comptar amb emprenedors valien més els de casa que els que venien amb exigències i es pensaven que podien guanyar duros a quatre pessetes. Aquesta és la meva visió d’un empresari gironí [...]».

El senyor Aspa era un senyor a qui –com a tots els empresaris del sector– interessaven operacions especulatives d’alta rendibilitat. Com que a Girona, a partir del mandat del senyor Nadal no les podia fer, les feia fora de Girona, encara que alguna vegada va haver de passar pel tub. Però, ull!, que tenia molts valors: era molt matiner i treballador, valors que també comparteix amb uns alumnes espavilats que vaig tenir a ESADE, el senyor Diego Torres i el senyor Iñaki Urdangarín. I també anaven molt ben vestits, nets i polits, matinaven molt, eren molt educats i el senyor Torres, addicionalment, era intel·ligent i treballador. Un dels millors alumnes que he tingut, d’acord amb el que feia a classe, clar.

El senyor Nadal no va poder dir-li que sí a tot –sembla que ho digui amb recança, almenys així m’ho sembla–. Com a bon socialista en època de domini neoliberal, va quedar entrampat en la paradoxa de la sostenibilitat i el creixement. Com que era polític, va tirar pel creixement. Però li retreu que «els rics també han de fer ciutat», perquè pensa que no ho fan... i en això té raó. El que fan els rics és aprofitar-se de la inversió pública per guanyar més diners. Va descobrir a última hora això de la sostenibilitat, que és una cosa que té relació amb ser raonable, és a dir, amb guanyar una mica menys, sembla que digui. Quan es llegeix el non-dit d’aquest discurs s’entén perfectament per què el PSC va passar de dominar les institucions catalanes a ser una força residual.

Per descriure en què ha quedat l’invent especulatiu de la Venècia catalana tornem a l’article d’en Jaume Guillamet, que és una peça de primer ordre (traducció nostra):

«[...] En algun moment es va trencar l’orientació inicial de l’ambiciós projecte dels promotors Arpa i Vilallonga de Girona i el marquès de Sant Mori, que l’alcalde Casadevall va impulsar de manera tan decidida. La gràcia dels canals d’aigua marina es va diluir molt aviat en un trencaclosques dels més diversos estils i volums, amb gran densitat d’edificació. Els primers ecologistes de la transició van aconseguir aturar l’extensió d’aquest model constructiu a les maresmes amb la creació del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà, estació privilegiada en les migracions d’aus entre Àfrica i el nord d’Europa, que atrau nombrosos visitants [...] de nou en trànsit per les avingudes, es contempla un paisatge suburbà massificat i prematurament envellit: edificacions juxtaposades de les més diverses altures i densitats, sense espais públics o places a la vista, encara amb solars buits i racons per urbanitzar. Els dies de pluja, l’aigua desborda les clavegueres. A l’entrada principal, grans naus d’exposició d’embarcacions esportives, sales de festes i centres comercials. Al passeig principal, en segona línia de mar, la zona comercial dels Arcs espera a mig gas el formigueig de les tardes d’estiu, amb temor a incidents durant la nit. En una de les rotondes, un bust de Carles Fages de Climent, col·locat amb motiu del seu centenari el 2003, contempla impassible els carrers buits d’aquest dia d’hivern [...] Ramon Reig, amic seu i de Salvador Dalí i cronista a l’aquarel·la del cel immens i els detalls fugaços d’aquestes maresmes, ja havia advertit contra “la pedanteria, la fatxenderia i l’excés d’avidesa comercial” que podien portar a la destrucció de l’al·licient més gran de la Costa Brava, la seva pròpia naturalesa».

Llegir en Guillamet em tonifica i m’acomboia. No sóc l’únic hipersensible paisatge-ferit que hi ha en aquest país! La paradoxa del turisme és la paradoxa dels comuns. Deixa el que és comú en mans de tots i acabarà destruït. Deixa el paisatge en mans de tots i l’acabarem destruint.

Encuriosit per saber com se senten enmig de tant desori els veïns que hi resideixen, llegeixo la revista de la Comunitat de Propietaris de la Marina d’Empuriabrava.

I ep! Gran sorpresa. Sembla que no estan gens descontents! Com a bons alemanys prefereixen que s’aclareixi tot i pagar la concessió de l’amarrament que seguir com estaven... o que els passi un camí de ronda per la sala de casa seva.

Una bona descripció de l’estat d’ànim més estès entre els veïns el trobem en un article d’un tal Hannes, de Düsseldorf, que hi té casa i amarrador. Diu en resum: «Donem gràcies a l’Estat espanyol que ha protegit els nostres interessos declarant fora de la llei de costes aquest lloc únic que ens van vendre i reconeixen que els sembla un miracle que en ple segle XXI encara ens hi deixin estar:» (traducció nostra)

«Empuriabrava és un lloc únic i ho seguirà sent. És l’única marina amb amarratges i embarcadors que es poden usar de forma privada sense haver de comptar amb una concessió pública durant un temps limitat. Aquests amarratges i embarcadors es poden vendre lliurement o heretar amb les corresponents parcel·les, així com disposar-nes de qualsevol altra forma sense cap límit temporal».

És que som únics! No s’ho acaben de creure. Jo crec que tots esperaven rebre una expropiació contra una concessió temporal, i a més estaven disposats a acceptar-ho de bon grat. Acceptar que els amarraments fossin una concessió de l’Estat, com a tot arreu. Però no, ho han aconseguit!

«I tot això és possible dins d’un estat que, malauradament, es menysprea i desacredita fins al punt que se’m regira l’estómac cada vegada que hi penso. Durant trenta-vuit anys, hem pogut gaudir aquí a Empuriabrava d’una marina sense cap tipus de restricció. Penso que ja és hora de garantir-li a aquest racó únic al món la durabilitat que es mereix. Amb les seves disposicions legals i amb la seva administració, l’Estat ha creat el marc correcte per fer-ho possible. Ha fixat en gran mesura els drets dels propietaris respecte als seus amarratges d’una manera que, i jo sàpiga, no s’ha produït en cap altre lloc d’Espanya. Amarratges durant tota la vida, que poden heretar i són de lliure ús per als seus propietaris. Qui perd alguna cosa aquí?»

Ep, veïns! Que el que tenim aquí és una anomalia mundial! Hem estat els primers a privatitzar el litoral, hem fet el que ens ha donat la gana durant trenta-vuit anys i seguirem fent-ho indefinidament... i amb cobertura legal! No fem el burro i almenys paguem les taxes, no fos que se’ns enfadés algú i ho perdéssim tot!

«Com tots encara recordem perfectament, tot d’una, com sortit del no-res, l’Estat ens va arribar amb un seguit de pretensions d’acord amb la llei de costes de 1988 i va procedir a delimitar la seva propietat de la nostra mitjançant una cinta de protecció, que en el cas d’alguns propietaris els passava literalment per dins del saló de casa seva. Tot i que la llei de costes estava en vigor des de feia més de vint anys, a nosaltres, els propietaris d’Empuriabrava, ens era completament desconeguda.»

Té pebrots el tema. Jo pensava que el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment i que els propietaris d’Empuriabrava també entraven en aquesta categoria. Però clar, si els locals se la salten, també ens la podem saltar els visitants, no? I ara ve el millor: quan es tracta de complir la llei resulta que l’Estat fa un abús de poder. M’agradaria saber què ens passaria a Alemanya si ignoréssim una llei sobre urbanisme. Acabem a la presó al cap de quatre dies.

«Enmig d’aquests excessos dels poders públics, tots ens sentim desemparats i abandonats i, per falta de coneixement de les bases legals, també absolutament desorientats. Partint d’aquest estat d’ànim i per iniciativa d’algunes persones es van crear diferents grups d’interessos, tots els quals perseguien més o menys el mateix objectiu: no capitular davant el poder de l’Estat sense oferir resistència.»

Queda clar que estaven disposats a capitular i a perdre uns privilegis únics, que ni ells s’acaben de creure que els hagin estat reconeguts.

«Després de molts esforços, que també van haver de realitzar representants de propietaris afectats de moltes altres regions costaneres de tot el país, van poder aconseguir conjuntament que veiés la llum l’esmena de maig del 2013 de la llei de costes de 1988 i que, entre altres aspectes, ara preveu un seguit de facilitats per als afectats. El canvi polític que es va viure a Espanya també va contribuir a ella de forma substancial. Al meu entendre, va ser el canvi el que va fer possible aquesta esmena. Empuriabrava va quedar incorporada juntament amb onze localitats més en un catàleg com “urbanització maritimoterrestre”. Aquest catàleg constitueix l’annex a l’esmena amb la condició que aquestes localitats quedin fora del domini públic.»

Però la cosa continua, ara amb capitals del petroli, que els d’aquí sembla que ja s’han acabat. Ara resulta que a més de tenir l’honor d’acollir la Venècia d’Europa hem de ser els campions del món en centres de paracaigudisme.

«Un fons sobirà de Dubai, a través de la societat Skydive Dutch BV, ha adquirit l’aeròdrom d’Empuriabrava (Alt Empordà) amb l’objectiu de modernitzar-ne les instal·lacions i convertir-lo en el centre de paracaigudisme més important del món. Està previst que les obres, que ja han començat i de les quals es desconeix el cost, acabin el 2015. L’objectiu és passar dels 100.000 saltadors actuals als 150.000 [...] El director esportiu del centre, Rolf Kuralte, ha explicat que per ser els millors del món, i avançar Arizona, s’hauria d’arribar en tres anys als 150.000 salts i tenir instal·lacions més modernes. Per la seva banda, el director executiu, Jaume Comas, ha destacat que “la quantitat de turisme que ve, sobretot esportiu, dóna vitalitat a la zona, genera economia i desestacionalitza la temporada de vacances”. La instal·lació dóna feina a unes cinquanta persones i està previst que augmenti la plantilla en vint més.»

O sigui que, al costat de Venècia, ara hi volen fer una mena de paradís dels saltadors i fer més el salt que a Arizona. Quin projecte tan interessant! Almenys que els facin pagar les emissions de CO₂ que van associades a cada salt, i una taxa pel soroll i les molèsties i la contaminació. Potser n’hauran d’apujar els preus i alguns s’ho començaran a pensar dues vegades abans de saltar. No podríem intentar ser els millors del món en altres coses diferents de Venècies artificials i aeròdroms per a turistes?

La justificació? Vint llocs de treball directes. I no us preocupeu que encarregaran un estudi que demostrarà de manera irrefutable, científica i indiscutible que en generaran dos-cents més d’induïts. Són els famosos multiplicadors que serveixen als polítics per justificar l’injustificable. Us ho dic per experiència, que d’aquests estudis n’he fet uns quants. Com diu una cançó de joventut d’en Toti Soler: «Tot era mentida...».

I jo perseguint venedors de sabatilles falsificades! «En alguna cosa ens hem de guanyar la vida», em direu. És el mateix que us diran els que treballen a Empuriabrava, a Santa Margarida, al paradís dels saltadors o a l’Edén de ciment de Torre Valentina.

Desordre comercial, desordre urbanístic, paisatge desendreçat. Malura de societat feble, corrupta i sense tradició de bona governança.

Ja cap al tard tornem a Barcelona, parlant de com convèncer els jutges de l’Audiència de Girona que cal acabar amb aquest desordre comercial que no beneficia a ningú que faci les coses segons la llei i que pagui els seus impostos.

Quatre baluernes

Sobre Torre Valentina,una història que va acabar malament

La Colina del Sol, a Calella de Palafrugell

Sobre Cap Sa Sal

Empuriabrava

Sobre Torre Valentina,
una història que va acabar malament